dimecres, 9 de desembre de 2009

Resurrecció literària

L’any 1890, un fotògraf d’origen danès anomenat Jacob A. Riis va publicar un llibre excepcional: Cómo vive la otra mitad (traduït en castellà per Alba Editorial). Riis feia fotos amb flaix, tota una innovació, i escrivia reportatges sobre la penosa vida que tenien els immigrants jueus, irlandesos, italians o xinesos acabats d’arribar a Nova York. Henry James havia publicat Washington Square deu anys abans, però parlava de les classes altes. Encara faltaven unes quantes dècades de fermentació literària perquè aquesta «altra meitat» pogués agafar la paraula i expliqués les seves experiències d’emigració. El nen Henry Roth, per exemple, va arribar a la ciutat el 1907 des d’Ucraïna i el 1934 va escriure Digueu-ne son. Des d’aleshores, aquesta línia narrativa s’ha mantingut pletòrica i ha donat durant els últims anys grans novel·les. Només cal posar com a exemples Middlesex, de Jeffrey Eugenides; Vita, de Melania G. Mazzucco, o En la foscor, de Colum McCann. Ara El proyecto Lázaro d’Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) afegeix una pedra estructural a tot aquest edifici narratiu conjunt.

Pel seu plantejament entre la ficció i el periodisme, El proyecto Lázaro és parent dels treballs de Riis, ara fa més de 100 anys. La novel·la s’obre amb un fet real: el 1908, un jove jueu anomenat Lázaro Averbuch, arribat uns mesos abans a Chicago, truca a la porta del cap de policia Shippy. Només sabem que el vol veure, però el policia té por d’una agressió i sense dir paraula el mata a trets. La història va aparèixer documentada a la premsa de l’època –hi ha fotografies del pobre noi assassinat– i les autoritats la van emmascarar amb el terror que suscitaven els emergents grups anarquistes, sovint vinculats a jueus immigrants. Aquests detalls arriben a mans de Vladimir Brik, un escriptor d’origen bosnià, casat amb una nord-americana, que viu a Chicago i decideix aprofundir en la vida de Lázaro. Així, gràcies a una beca d’una fundació, comença un viatge a Europa per seguir la pista dels seus passos a Ucraïna, Moldàvia, fins a la ciutat de Sarajevo. Un amic fotògraf, d’origen musulmà i amb un cert protagonisme a la guerra dels Balcans, l’acompanya per documentar el viatge. La novel·la, doncs, alterna tres relats diferents que es complementen amb molt d’ofici: la reconstrucció de la vida i la mort de Lázaro, les aventures del narrador i el seu amic a l’Europa de l’Est i, per fi, els records del fotògraf durant la guerra, com a acompanyant d’un periodista nord-americà. El narrador traça les tres històries en paral·lel, com vasos comunicants, i sovint construeixen una reflexió sobre la fatalitat dels que emigren, els prejudicis dels que els reben i la por a tot el que és desconegut. El passat dóna forma al present, i viceversa. En aquest conjunt sobresurt el personatge d’Olga, la germana de Lázaro, amb una enteresa davant del patiment i les injustícies que exemplifiquen el destí del poble jueu i les penúries de la immigració. La investigació sobre Lázaro és també una enquesta moral per part de Brik (i en última instància de Hemon). Gràcies a aquest projecte, comprenem finalment que la seva única resurrecció possible és la literària: convertir la seva mort en memòria, fer-lo tornar a la vida amb les paraules.

L’edició original en anglès d’El proyecto Lázaro incloïa també un bon nombre de fotografies que ampliaven el sentit del text, sobretot les que mostraven el Chicago d’ara fa un segle. L’edició espanyola es publica sense tots aquests extres, però el lector farà bé de recuperar-les visitant la pàgina web personal d’Aleksandar Hemon.

Jordi Puntí, ressenya a El Periódico d’El proyecto Lázaro, d’Aleksandar Hemon (Duomo).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir