dissabte, 5 de desembre de 2009

Una ressenya de 'Contes d'onada i tornada' de Jordi Cussà

Tanta palla que hi ha, entre els llibres de ficció d'aquesta o qualsevol altra època, publicats en aquest o qualsevol altre país; tantes paraules ensopides, tantes frases flàccides, tantes històries anèmiques, tantes visions adotzenades de la vida. Ara bé, des de fa una dècada tenim, en aquesta època i en aquest país, un escriptor amb una veu escrita capaç d'anar des de l'humor més divertit fins a la tragèdia més trista en l'espai d'un paràgraf breu, com si fos la cosa més natural del món; un escriptor que domina tant el llenguatge culte com el llenguatge del carrer i que sap barrejar els dos amb prou destresa perquè semblin el mateix, un i indivisible; un autor que tot ho viu i ho veu a través del filtre per a ell guspirejant de la llengua.
I (gairebé) tothom passa d'ell. Jordi Cussà és un cas com un cabàs: tots els mandarins literaris de Catalunya patint per la qualitat de la literatura i vet aquí que han arraconat un dels seus millors escriptors durant gairebé una dècada, fins al punt que, per donar a llum l'últim llibre d'en Cussà, ha calgut que una petita editorial berguedana (L'Albí) hi hagi invertit els seus pocs recursos, atès que totes les editorials barcelonines van refusar el llibre. Es tracta d'un recull de contes titulat 'Contes d'onada i tornada'. Obrim-lo a l'atzar.
Ens ha tocat, per atzar, la pàgina 32. No demanarem pas disculpes per citar-ne un tros raonablement llarg:

'Joan Maspaus havia conegut Miss Walsh cinc anys enrere durant un cicle de conferències universitàries, classes magistrals i concerts de gala organitzats per la BSO, Boston Symphony Orchestra, de la qual Rosie era ja llavors, amb vint-i-nou anys molt joves, violoncel·lista titular. El Pere sabia que les llegendes de la plebs (o sigui les putes males llengües) no mentien gaire en referir-se a Joan Maspaus com un dels artistes més guerrers i batalladors, pel que fa a la promiscuïtat sexual."

I ara deixem que l'atzar ens porti, posem per cas, a la pàgina 83 i un registre del tot diferent:

'El mar era una planúria tan extensa que insinuava la corba que cenyeix totes les coses vives. El cel en canvi era un batibull de núvols en diferents plànols per entre els quals ara, però no adès, s'escolava un ullet de sol. El mar era d'un gris quasi metàl·lic, massa fred i fosc per comparar-lo als ulls de la noia, que s'havia assegut sobre un roc per descalçar-se, tot i que l'hivern s'acostava pas a pas i l'aigua, a més de salada i mansa, seria glaçada'.

O bé sóc un dement anàlfabet o bé aquests dos paràgrafs són dues mostres d'una prosa atòpica, sorprenent, rica i impregnada d'un ventall virolat d'emocions de vegades contradictòries (que és com les emocions solen ser).
Però si és tan bo, diran els fans de Dan Brown, com és que en Cussà no ven gaire? Vés a saber. Potser als lectors els desagrada que – en comptes d'escriure el mateix llibre deu o dotze cops, tal com fan tants escriptors – fa ciència-ficció, ficció històrica, novel·les de suspens i semi-autobiografia, segons com li dóna la gana. Potser els estaments literaris catalans – acostumats a vetllar sempre per la bona imatge del país – no volen avalar un autor que omple els seus llibres de ionquis, alcohòlics i llibertins: els 'altres catalans' autèntics. Potser les seves editorials – ha publicat amb cinc de diferents – no s'han esforçat prou a l'hora de promocionar els llibres d'en Cussà de manera que arribin als seus lectors naturals, que (sospito) deuen ser legió. En fi, la raó perquè s'hagi obviat l'obra cussiana tant, roman un misteri. (D'aquest últim llibre, per exemple, només n'hi ha hagut dues ressenyes, i això a diaris comarcals). Personalment, no ho entenc pas. Gens.
Els seus 'Contes d'onada i tornada' són una demostració més de la força i la versatilitat d'aquest autor. Hi passegen tota mena de persones i situacions: uns amants condemnats al fracàs; uns músics inconscientment còmics; uns facinerosos inesperats; uns flirtejadors improbables; uns sidàtics curats per l'amor; uns italians...
Com que no sóc cap crític i tan sols vull que més gent comparteixi el plaer que he experimentat en llegir aquest llibre del Cussà (i els anteriors) només em queda recomanar als lectors d'aquesta revista que encarreguin 'Contes d'onada i de tornada' al seu llibreter de referència i de preferència o bé que el busquin a una llibreria en línia. Posaria la mà al foc que, havent-lo llegit, no se sentiran ni decepcionats ni defraudats. I, a més, tindran la satisfacció de saber que així estan afegint el seu gra de sorra a l'èxit literari de Jordi Cussà mentre encara viu. Tot i que la qualitat del que fa és prou alta perquè acabi com un d'aquells autors descoberts, lloats i santificats després de la pròpia difunció - com John Kennedy Toole o Serguei Dovlàtov, posem per cas – al cap i a la fi, el prestigi pòstum (tal com ha dit el mateix Cussà en algun lloc) és, pel que fa a l'interfecte, la cosa més inútil que es pot imaginar.

Matthew Tree, Eines, tardor 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir