Visc, A, Cataluña

Visc. El dimecres dia 25 arribo a la terminal 2A de l’aeroport del Prat cap a les 11 de la nit, després de dues hores de vol. He de caminar cap a la terminal 2B –tot un tros–, d’on surto a una esplanada més deserta que la del Fòrum de Barcelona el dia després de la seva inauguració. Veig un xofer solitari que espera algú i li pregunto si hi ha taxis i em diu que a la B no, però potser a la A sí. Torno, doncs, cap a l’A. En fer-ho, m’adono que sí que hi ha persones a l’aeroport, però no són ni passatgers ni empleats sinó parelles d’homes joves que guaiten de les ombres estant a l’espera de passatgers solitaris com ara jo a qui demanen diners a l’acte. Tot repetint a tort i a dret que gairebé no tinc euros (vinc de Londres), faig via a la parada de taxis, deserta, de l’A. Al cap d’uns minuts, un grupet de dones asiàtiques surt de la terminal i fa cua darrere meu. De cop, un taxi fa acte de presència, però abans que pugui pujar-hi, el taxista –que té una tirada extraordinària a Esteban Gómez Rovira– m’explica que no m’agafarà a mi sinó a les senyores. Tot i que són massa per a un sol taxi i vaig abans d’elles, el taxista repeteix que no pensa agafar-me i apaga el motor. Torno a tornar sobre els meus passos –ja són les 23.35– cap a la terminal B, on, per sort, un Aerobús s’acaba de parar. Camí de Barcelona, em vénen al cap records de l’aeroport de Dar-es-Salaam: segur, eficaç, animat; valdria la pena, potser, que els d’Aena l’agafessin com a model per al que queda de la T2 pratenca.

A. Dijous dia 27 a Barcelona agafo un mitjana distància nou de trinca que arriba a Girona amb uns 20 minuts de retard. Costa força més que el seu antecessor –el Catalunya Exprés– que, al cap i a la fi, també tenia seients i anava sobre rodes i a més solia arribar a l’hora. A Girona, un amic m’explica que a Catalunya la pujada de preu dels mitja distància ha estat del 19% i a la resta d’Espanya d’un 5%. I aquest gener, diu, pujaran un 5% més. És a dir, 10% en total a l’Estat antiestatutari i 24% a Catalunya, com si es tractés d’una felicitació de Cap d’Any en forma d’una botifarra lacònica des del número 118 del carrer Pío XII, Madrid, seu dels reis funcionarials del regne radial de la Renfe.

Cataluña.. El dimarts dia 2 em toca anar a Mollerussa i entro a la plana web de la Renfe per esbrinar quants trens hi van. Faig clic a l’opció del 'catalá' [sic] i selecciono l’estació d’origen: Barcelona-Sants; surt un missatge en un variant urbà del català: “no existe ninguna estación con conexión directa”. Truco a Mollerussa per veure si el meu aïllament ferroviari és tan greu i em diuen que no, que hi ha un tren, però a causa d’unes reparacions a la via, trigarà més de quatre hores. Millor, recomanen, que n’agafi un cap a les Borges Blanques, que només en triga tres. O sigui el mateix temps que va durar el viatge en avió de Londres a casa meva, el dia 25, amb la diferència que a les Borges no m’espera cap exèrcit de captaires amenaçadors i sí un taxista a qui no li fa res que pugi al seu cotxe. Al·leluia! Qui no s’acontenta és perquè no vol, diu la dita, inequívocament catalana.

Matthew Tree, Avui, 06/12/2009

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma