dissabte, 28 de febrer de 2009

Encomanar?

La nova campanya institucional de promoció lingüística es fonamenta en dos elements: l’auge del musical d’estètica bollywoodiana i el concepte de transmissió que recolza sobre el verb encomanar. De la música, no en diré ni gall ni gallina. La cartellera barcelonina en va plena, de musicals, la majoria dels quals cantats, ai, en castellà. És l’ús d’encomanar, el que m’interessa. S’aposta per un sinònim positiu de contagiar. Va bé. Els refredats s’encomanen, però l’optimisme també i les rialles més sorolloses són encomanadisses. Si fossin contagioses remetrien a malaltia. Encomanar també significa “confiar a algú de fer alguna cosa”. Quan la Secretaria de Política Lingüística va encarregar aquesta campanya a uns creatius, els la va encomanar. Els devia demanar idees per mirar de combatre un tic nefast propi dels esclaus lliberts: més d’un 70% dels catalanoparlants canvien de llengua de manera automàtica quan algú se’ls adreça en castellà. Al capdavall, els creatius es van encomanar a l’acolorit multiculturalisme per mirar de fer canviar d’hàbits la senyora Maria i el senyor Jordi. Més els valdria encomanar-se a tots els sants.

Màrius Serra. Avui. 7 de març de 2009.

Bollywood.cat

Un setanta per cent dels catalans canvia de llengua davant d’algú que no parla en català. Si a més es coneixen en un idioma determinat (“¿Cuánto? “Sesenta y la habitación”), aquest serà l’habitual entre ells per sempre (“Vuelve cuando quieras, mi amor”). Per això, la Generalitat porta a terme la campanya “Encomana el català”, amb un anunci inspirat en els musicals de Bollywood, que són rosats i ingenus com les pel·lícules de Marisol. L’anunci no es queda enrere: en un forn, hi entra un home d’aspecte morú, amb els cabells arrissats i una barbeta retallada. En comptes d’agafar la barra de ferro amagada sota el taulell, el forner pregunta: “Què li puc fer per berenar?”. Per què, per berenar? Potser l’home hi entra a demanar feina o bé una signatura per reclamar la construcció d’una mesquita davant del forn. Si fos així, el forner s’hi hauria negat i iniciarien un debat encès –no en català, a l’aula de català per adults no han arribat a la lliçó dels insults-. Al carrer, una noia demana al forner: “Li parles en català?”. Entenc la seva estranyesa, la noia està tipa d’adreçar-se en català a tothom i que li responguin “No le entiendo” (o, com en un colmado del Raval, que vaig preguntar a un paquistanès “Que tenen llet?” i em va respondre “No sé que es”). L’home morú respon a la noia: “És clar! Així el puc practicar!”. I un cos de ball canta: “A la feina! Al carrer! Al cafè de l’amic Joan!”. Fan bé de concretar que és al cafè de l’amic Joan, perquè al cafè de l’amic Miguel o al de l’amic Fernando no hi ha manera humana de practicar el català. Al cafè de l’amic Ataúlfo, els cambrers riuen i bromegen quan un client se’ls adreça en català (“Un catalanufo”, “Vaya pringado”). L’home morú és on va sovint, a beure’s una cervesa després de plegar. Allà ningú no l’emprenya amb el català. A la tele hi ha posada Telecinco i els dissabtes s’hi reuneix una penya del Madrid.

Enric Gomà, "Time Out", 5 de març de 2009

Terra de premis

Semblava una broma. El primer cop que ho vaig llegir, vaig pensar que era un article copiat de la revista satírica The Onion. Després vaig veure l’entrevista per internet i em va semblar un gag inèdit del Polònia. Però no, era la vida real. Resulta que la setmana passada l’Agència Catalana de Notícies va entrevistar Xavier Bru de Sala, president del nou Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Durant la conversa, Bru de Sala va revelar la primera mesura que impulsarà el Consell: crear un nou premi honorífic. Ell en va dir “una distinció pròpia” i després ho va argumentar: “Si hem de procurar l’excel·lència, ha arribat un punt que la Creu de Sant Jordi..., està molt bé però té un cert aspecte de confeti. [...] Ara ja no se sap ben bé si és cultura”. Tot i que encara no estan definits els criteris, doncs, hem de deduir que el nou premi del Consell serà honorífic, ja que substituirà o completarà la famosa Creu, però això sí, sense confeti. Les rialles i les celebracions són per al populatxo, mentre que el rigor i l’excel·lència demanen pompes més serioses.

La impressió que fan les paraules de Bru de Sala és decebedora. En el vídeo, quan explica això del premi, té un aspecte cansat --res a veure amb la seva aparició al programa dels pastorets de TV-3, el Nadal passat-- i no transmet gota d’entusiasme. Ens van dir que la creació del Consell de les Arts havia de servir per ajudar els nous artistes, per mirar cap al futur, però en canvi la primera decisió que pren és premiar allò que ve del passat. D’acord que les trajectòries brillants poden ser un al·licient per als nous valors, però Catalunya viu una inflació de premis i el calendari cultural ja és ple de reconeixements d’aquest tipus, dels premis Nacionals als Ciutat de Barcelona, per dir-ne dos que els atorguen institucions públiques.

Des de fa uns quants anys, la cultura catalana s’està tornant necrofílica: sembla que es dediquin més diners i esforços a reviure les gestes del passat, ja sigui a través de centenaris, memorials o simposis, que a reivindicar els creadors del present. Potser és útil per mantenir l’autoestima col·lectiva, i més còmode, però a la llarga ens convertirà en una cultura embalsamada. Un dia se’ns glaçarà el riure i no sabrem per què.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de febrer, 2009

divendres, 27 de febrer de 2009

L'ala, tocada

Al TN de TV3 del dissabte passat es va fer rebombori amb una ponència presentada a les recents Jornades de Pediatria Ambulatòria a Barcelona, segons la qual hi ha entre un 25% i 50% de possibilitats que els fills de gent que hagi tingut o tenen problemes mentals en tinguin al seu torn, fins i tot en el cas dels trastorns no hereditaris. Vaig saltar de la cadira i em vaig posar a cridar el nom del porc a qui fos que hagués esbombat aquesta hipòtesi gens probable però capaç d'angoixar -ni que fos durant uns minuts del prime time- tots els pares que hàgim patit algun dels trastorns al·ludits i sobretot els que, abans de ser pares, hàgim consultat psicòlegs i psiquiatres fiables justament sobre aquest tema i que hàgim estat informats -tal com se'm va informar a mi- que hi ha tantes probabilitats que els nostres nens pateixin els nostres trastorns com que es converteixin en viviseccionistes o en fans de la Rosa Díez. És més, lluny de ser perillosos, els pares extrastocats -com que hem hagut de refer les pròpies personalitats a partir de les miques en què les va convertir la crisi nerviosa de torn- solem prevenir a l'acte qualsevol esquerda preocupant en els tarannàs emergents de la prole. Al contrari dels pares religiosos, posem per cas, 90% dels fills dels quals acaben creient en uns éssers sobrenaturals objectivament inversemblants. O de segons quins pares dits progressistes, capaços de tancar les ments dels nens en la gàbia daurada de la correcció política. O dels innombrables pares xenòfobs que peixen els fills amb culleretes de rancúnia. O dels pediatres ambulatoris, els fills dels quals segurament es negaran a tenir descendència per por que hereti la propensió dels avis a explicar teories d'una irresponsabilitat delirant als mitjans de comunicació.

Matthew Tree, Avui, 27/02/2009

dijous, 26 de febrer de 2009

Teen Spirit

By an offhand coincidence my copy of last month's Catalonia Today, with its cover story on Picasso (Andalusia, 1881 - France, 1973) arrived on the very day I started to read my first book ever about this painter, written by an author quoted in the opening sentences of the lead article in question: Josep Palau i Fabre. His 'Picasso i els seus amics catalans' (1970) describes the painter's life as a young hopeful in Barcelona. Having always regarded Picasso as a century-straddling, almost timeless figure, it was an eye-opener to discover that when he was a teenager he spent much of his time hanging out in bars with a bunch of other young prospects, uncertainty weighing heavily on their aspirations to future greatness. Among his chums – most of them forgotten today - was Ramon Reventós, whose short stories Picasso would illustrate 50 years later. And Jaume Sabartés, who at 19 finally gave up writing poetry in order to become a full-time Picasso devotee. And Benet Soler the tailor, with whom Picasso and the others exchanged sketches for smart suits. And Manolo Hugué, the thief turned sculptor who fascinated Picasso with graphic accounts of Raval low life. And Carles Casagemas, the closest friend, whose shotgun suicide in 1902 triggered off the painter's Blue Period. There were also some well-known members of the crème of the local cultural crème: Casas, Rusiñol, Junoy, Gargallo, Vallmitjana, and Picasso's favourite painter at the time, Isidre Nonell... In this forward-looking, turn-of-the-century Catalan world, Pablo Picasso – Pau to his friends – felt so completely at home, that for the rest of his life, most of it spent in exile, he proudly insisted on speaking Catalan to his many visitors and friends from the Principality. Feeling as he did – so his widow hinted in a 1980 interview – that his birthplace was one thing, but his true native country, quite another. And there was I thinking I couldn't possibly have anything in common with such a towering genius.

Matthew Tree, Catalonia Today, març 2009.

dimecres, 25 de febrer de 2009

El calzador calzado

El ruidoso descabalgamiento del ministro Bermejo ha tenido diversos efectos colaterales que la pléyade de analistas políticos no ha dejado de señalar. Dos de ellos son lingüísticos: la demoledora eficacia del lenguaje culto y la no menos demoledora plaga de los tópicos. La palabra sabia que muchos han aprendido es cinegético (de la caza), vocablo de origen griego que yo creía derivado de movimiento (como el cine) pero que el etimólogo Bruguera da como compuesto de perro (kyon, kynós) y conducir (ágo). En boca del nuevo ministro Caamaño (gallego de Cee), el término cinegético adquiere un fulgor mucho mayor que si hablase de caza. "Puedo adelantar que el arte cinegético no es una de mis actividades", declaró. He ahí la importancia de la sutileza verbal y una razón de ser del eufemismo: su uso irónico. Justo al otro extremo se halla el tópico del "cazador cazado" que estos días ha proliferado en tantos titulares. Hagan la prueba. Tecleen en la ventana rectangular de rogativas a san Google tres palabras: Bermejo "cazador cazado". Las dos últimas entre comillas, para que el nuevo patrón del santoral laico sólo elija los casos en los que estas dos palabras van seguidas. Mientras escribo este artículo mi búsqueda da 13.000 resultados, casi todos recientes. Una gran mayoría son blogs, pero también hay muchas cabeceras clásicas. De entre las que (aún) tienen versión en papel destaca la "Crónica de un cazador cazado" que José Antonio Hernández publicó este lunes en El País o el artículo "Cazador cazado" que Ignacio Camacho publicó el martes en ABC. Otros muchos medios titularon así la noticia bomba de la semana política: Ya, Información de Alicante, Tribuna de Salamanca, La Voz de Galicia... Algunos, incluso antes de que Bermejo fuese abatido: el viernes 20, la sección "El puntazo" de La Razón ya se titulaba así. Pero el articulista de ABC J. Albiol se lleva el trofeo de caza (mayor) al titular profético, porque ya el pasado 17 de mayo encabezó "El cazador cazado" una información muy crítica con los gastos personales del ministro Bermejo. La pareja verbal del cazador cazado compone una paradoja cercana al "bombero pirómano", con el agravante que la apócope la hace más atractiva.

El uso indiscriminado de este cliché para referirse a la situación de Bermejo cansa. No tanto por su rutinaria repetición, como una fórmula, sino porque quien titula así pretende dar muestras de ingenio, como diciéndonos: mira, he encontrado una situación en la que encaja el tòpico. Esa intención es lo que le hunde en la miseria. Las fórmulas verbales nacen porque inicialmente son atractivas, pero el uso abundante las vacía de fulgor. ¿Por qué las lluvias de los aguaceros son siempre torrenciales o los esfuerzos titánicos? En los momentos iniciales de la crisis del chapapote, que muchos electores gallegos no han olvidado, justo cuando el ministro que pendía de un hilillo se llamaba Mariano Rajoy, TV3 abrió el TN migdia con un titular que jamás olvidaré. La situación del Prestige era incierta, aunque parecía claro que naufragaría. Las autoridades enviaron un remolcador para que lo alejara del puerto coruñés, en una decisión que sería posteriormente muy criticada. Pues bien, el noticiario catalán abrió con esta medida y la presentadora soltó: "en aquests moments un remolcador està fent un esforç titànic per allunyar el Prestige abans no s'enfonsi". Y yo que pensé: si el esfuerzo es "titànic" seguro que naufragará. Pocas palabras habrá en el mundo que remitan de un modo tan directo al naufragio como Titànic. Pues nada, ni por esas.


Màrius Serra. La Vanguardia. 26 de febrer de 2009.

dimarts, 24 de febrer de 2009

Un Carnestoltes possible

Un dels escassos àmbits on no es celebra el Carnestoltes és la ràdio. Tampoc a les caixes d’estalvis, amb un sentit de la prudència que els honora, perquè veure el director de la teva sucursal disfresssat de Phantomas no seria gens tranquil·litzador. Però a les escoles, mercats, botigues, ateneus, esplais i tantes altres entitats no deixen decaure aquesta tradició, sense una raó no del tot clara. Potser en alguna ràdio, els empleats hi acudeixen amb màscares i vestits llogats a Menkes, encara que no és el més comú. No concebeixo Víctor Ollé, el tècnic de so de RAC1, recobert de mongetes verdes, disfressat de Jack i la mongetera. A tot estirar, uns reporters radien en directe la rua de la seva població, exultants perquè no s’han hagut de disfressar de transsexuals acabats d’hormonar. Però la ràdio, en ella mateixa, no hi contribueix amb l’enginy, la pedreria, la xaranga, l’alegria xiroia i la manca absoluta de ridícul que exigeix, amargament, el Carnestoltes. De petit em van disfressar de pastoret, amb espardenyes i samarra, experiència que em va retardar uns quants anys la comprensió d’alguns conceptes filosòfics.
Davant l’objecció que a través de la ràdio és impossible disfressar-se, respondria que no és ben bé exacte. A continuació, exposo com seria un Carnestoltes possible des d’una ràdio, proposta que faig de cara a l’any vinent, per si algú s’animés a recollir aquest guant: el Dimarts Gras, els locutors de ràdio es disfressarien amb altres ideologies o tarannàs que no són els seus habituals. Aquest dia –i només aquest-, Jiménez Losantos i els altres locutors de la Cope es tornarien moderats, conciliadors, comprensius amb el govern socialista, tot deixant entreveure unes insòlites simpaties per Zapatero i Joaquín Sabina (admeto que el llistó està alt). Per la seva banda, Carles Francino i els altres locutors de la Ser elogiarien amb admiració el PP, el saber estar de Rajoy i el corpus ideològic de Norma Duval. Les tertulianes feministes no considerarien tan imprescindible que la veu de la dona sigui escoltada ni es permetrien elucubracions gratuïtes sobre la intel·ligència i la sensibilitat de les dones. Els tertulians esportius demostrarien un interès inusitat pel Club Esportiu Júpiter, tot relegant el Barça a un segon pla. Per un dia a l’any, tothom deixaria en pau Joan Saura (encara que ell no se’n sabria avenir). I Duran i Lleida, dins del seu seny secular, es permetria alguna alegria sobiranista. L’únic problema és que potser ho voldríem cada dia.

Enric Gomà, "Avui", 25 de febrer de 2009.

dilluns, 23 de febrer de 2009

La fraternidad de Elna

La historia de la suiza Elisabeth Eidenbenz es poderosa. Como tal vez sabrán, regentó una maternidad en la localidad norcatalana de Elna entre 1939 y 1944, cuando fue clausurada por los nazis. Eidenbenz veló por las vidas de 597 bebés que nacieron en su residencia, regida por una fundación humanitaria de capital suizo. Fundamentalmente, eran hijos de las internas en los campos, por decir algo, de refugiados republicanos de Sant Cebrià, Argelers y Ribesaltes. Assumpta Montellà publicó, hace ya más de tres años un trabajo de investigación periodística que reseguía múltiples hilos de una historia tan coral como esta. El libro se tituló La maternitat d'Elna (Ara Llibres) y pronto se convirtió en un fenómeno. Su prosa precisa, ya trasladada a otras lenguas, transmitía con eficacia el choque emocional que implicaba mezclar la perversión de la guerra (como en todas las guerras) con la inocencia de la vida (como en todos los nacimientos). Se da la circunstancia que en estos últimos años decenas de niñas catalanas han recibido el nombre de Elna gracias a la divulgación de esta historia. El pasado 12 de junio Elisabeth cumplía 95 años. Por eso, los editores decidieron convocar a todas las Elnas en el parque de la Ciutadella el domingo 8 de junio. La foto colectiva de tocayas fue un éxito y luego Montellà viajó a Suiza para regalársela a la protagonista del asunto. Recuerdo haber escrito que, por fortuna, el espíritu humanitario suizo recaló en Elna y no en otros municipios rosellonenses de nombre menos eufónico, como Banyuls, Bulaternera, Parestortes, Pollestres, Queixàs... Por más buena voluntad que le hubieran puesto, ya me dirán si alguna madre en sus cabales llamaría Banyuls a su retoño...

Si hoy retorno a la galaxia Elna es porque este domingo tuve el gusto de ver la versión teatral que Rosa Galindo y el pianista Luc Olivier Sánchez protagonizan en Can Pistoles, es decir, en el Club Capitol de la Rambla barcelonesa. Reconozco que asistí con cierta prevención, porque transformar una investigación periodística como la que publicó Montellà en un espectáculo teatral de pequeño formato no me parecía nada sencillo. La intensidad emotiva inherente a la historia podía degenerar en hemorragias sentimentaloides o en el puro panfleto y lo reducido del formato podía comportar excesos discursivos. Nada de eso sucede aquí. La dramaturgia de Pablo Ley, la dirección de Josep Galindo y una banda sonora exquisitamente interpretada por Luc Olivier Sánchez elevan la sensacional actuación de Rosa Galindo a lo memorable. He leído y oído muchas descripciones de los campos de concentración en las playas francesas, entre otras cosas porque mi tío estuvo en el de Barcarès. En cada playa, tres de los cuatro lindes eran de alamabrada, pero no olvidaré a Rosa Galindo cantando La Mer de Charles Trenet tras describir la cuarta pared. El teatro permite abrir nuevas puertas en un muro que parecía impermeable. Veremos qué pasa con la anunciada versión cinematográfica producida por Jaume Roures, dirigida por Manuel Huerga y escrita por Lluís Arcarazo y Jordi Galcerán, cuyo blog Elnafilm.com anuncia que está en fase de preproducción. Será la tercera manera de contar una misma historia, con armas muy distintas a la del periodismo de investigación o la adaptación dramatúrgica. Puede que los hechos de Elna acaben siendo explicados en todos los lenguajes. A ver quién se anima a contarlas en cómic, en novela o en ópera. Si alguna historia puede generar secuelas multimediáticas, es sin duda la de una maternidad. Ahí es donde empieza todo.

Màrius Serra. La Vanguardia. 24 de febrer de 2009.

Veintitreses de febrero

Una conocida de origen ucranio me pregunta si aquí el día 23 de febrero ha sido fiesta alguna vez. Su curiosidad me sorprende. Le digo que no, pero insiste. Ha leído alguna cosa en uno de los diarios gratuitos que son su único enganche a su país de acogida. Algo relacionado con uniformes militares. Intento explicarle que, décadas atrás, hubo un intento de golpe de estado, pero tengo la certeza absoluta de que no me sigue. Tiene mi edad, pero su dominio del castellano es muy precario, por no hablar de su catalán, que se limita a la palabra adéu. Procede de una familia de campesinos rusófonos, y se siente antes rusa, e incluso soviética, que ucrania. Su marido emigró hace quince años y ella se reincorporó, junto al hijo de ambos, hace seis. Desde entonces no ha podido volver a su país. Pero ve a sus padres cada semana y habla con ellos por videoconferencia, Skype mediante. En casa, consume tele rusa y webs rusas, no escucha radio alguna y la única información de proximidad que le llega es la que intenta descifrar en la prensa gratuita que encuentra cada mañana en el autobús interurbano que coge para ir a trabajar. Su sección favorita es la previsión meteorológica, supongo que por la abundancia de pictogramas. El resto de información, más que leerla, la descifra. El alfabeto latino le resulta aún muy ajeno. Tras mi fallido intento de explicarle que unos militares intentaron dar un golpe de estado el 23 de febrero de 1981, le aseguro que en ningún caso se trata de algo que querríamos celebrar con una fiesta. O sea, que nanay. Que si los diarios que lee (y los que no lee y las radios que no escucha y las teles que no ve) hablan del 23F es para recordarlo, pero en ningún caso para conmemorarlo ni mucho menos aún para celebrarlo. Eso sí parece entenderlo. Me suelta que ya le extrañaba un poco, pero que ella, de niña, siempre celebraba el 23 de febrero con grandes festejos militares. Me intriga tanta confluencia de uniformes en la misma fecha del calendario y le pregunto que qué celebraba. Pero no lo sabe. O no lo sabe explicar.

Su inopia me lanza a buscar las clásicas colecciones de efemérides. Y topo con una lista lógicamente interminable de eventos, nacimientos y muertes sucedidos en 23F. Como siempre, la yuxtaposición de hechos provoca casualidades remarcables. Como que la primera Biblia impresa por Gutenberg lo fuera en 23F (1455), que la oveja Dolly fuera clonada un 23F (1997) o que el automovilista Juan Manuel Fangio fuera secuestrado un 23F (1958) en el hotel Lincoln de La Habana por un comando rebelde. O aún, que el gran futbolista Telmo Zarraonaindía, el famoso Zarra que encarnara esa furia que excitaba (y excita) a los no nacionalistas que sólo admiten las dos primeras letras del Estatut de Catalunya, falleciera un 23F cercano (2006). Pero al fin, doy con la efeméride que explicaría los recuerdos de mi conocida. Resulta que el Ejército Rojo fue formalmente fundado el 23 de febrero de 1918. ¿Lo tendrían Armada, Tejero, Milans y compañía in mente? Seguro que no. En cambio, en los años que siguieron al crítico 23F de 1981 hubo quien tuvo muy presente el valor simbólico de esa fecha. Así, no es casual que Miguel Boyer, ministro del gobierno González, nacionalizara Rumasa el 23F de 1983, transformando a Ruiz Mateos en un pelele mediático que llegó a eurodiputado. O que el 23F de 1984 ETA diera un paso más en su barbarie asesinando al senador socialista Enrique Casas. Esperemos que hoy, entre corruptos peperos, furtivos bermejos y ansiosos garzones, la jornada transcurra sin novedad.

Màrius Serra. La Vanguardia, 23 de febrer de 2009

diumenge, 22 de febrer de 2009

Mirar a càmera

Jade Goody, l’anglesa de 27 anys malalta de càncer terminal que aspira a vendre la seva agonia a la televisió, està rebent ofertes de diverses cadenes. Es parla de dos milions d’euros. Si no fos perquè Goody és cèlebre pel seu pas per “Big Brother”, les televisions, per abaratir costos, potser haurien fet un càsting de cancerosos. Però és a ella que volen, perquè només desperta l’expectació quan es mor algú que prèviament s’ha guanyat l’estima o la repulsa dels espectadors. Que és el seu cas, gràcies a les actituds racistes exhibides a “Big Brother”. Una voluntària d’Intermón no és tan entretinguda. Goody vol vendre l’exclusiva de la seva mort, amb agonia inclosa –encara no sabem si amb públic convidat-. Abans que s’esquincin les vestidures, els recomano una mica de calma (o que es treguin el jersei). La noia vol destinar els diners als seus dos fills, perquè tinguin l’educació que ella no va rebre. És una dona adulta i lliure de prendre la decisió més convenient. Cadascú encara la mort com creu o com pot –en aquest trànsit, confio matenir la bona educació i no pegar a la serva de Maria que m’estarà vetllant-. Si Goody ha decidit vendre la seva agonia, hi té tot el dret. Ens pot semblar de mal gust, degradant i escruixidor que les televisions es comportin com carronyaires. Tard o d’hora veurem follar en directe per la televisió (sense edredó damunt). Les televisions petites, gent anònima (amb comentaris com “Els Codina, molt bé, però els Gasull no gemegaven gaire”), i les grans, cantants d’òpera, cardiòlegs, cuiners. Sense anar més lluny, Plácido Domingo tindria el seu públic. Ens pot desagradar, encara que, fossin qui fossin, també estarien en el seu dret. Si tots els reus executats públicament a Barcelona fins el 1897 haguessin cobrat un estipendi –un percentatge sobre les xufles venudes durant l’execució, per exemple-, el cas de Jade Goody no ens vindria tan de nou.

Enric Gomà, "Time Out", 26 de febrer de 2009

Sostenibilitat?

Ja fa anys que el concepte sostenible s’aplica a tort i a dret. Es tracta d’apostar per models sensats que no esgotin els recursos que els fan possibles. Models d’explotació que defugin la depredació sistemàtica que només s’atura quan ja no queda res. En aquests temps de crisi draconiana, es parla molt del creixement econòmic insostenible que ha precedit el paf de la màgica bombolla immobiliària. Les nostres autoritats també aposten, amb el rictus facial de les grans ocasions, pel turisme sostenible, sense que quedi gaire clar si es refereixen a sostenir-ne el flux constant o bé al tipus de turisme que ens arriba. Tard o d’hora, en tots els camps ens acaben parlant de sostenibilitat. De vegades sense que vingui gaire a tomb. La sos-te-ni-bi-li-tat com a gran remei de tots els mals. Sis síl·labes que, encastades al mig d’un discurs, provoquen un alentiment prosòdic que infon una nefasta afectació al missatge. De totes les sostenibilitats que he sentit reivindicar, la que més em crida l’atenció és la que s’aplica a l’arquitectura. Arquitectura sostenible? Només faltaria que els edificis no fossin sostenibles i, doncs, s’esfondressin.

Màrius Serra. Avui. 28 de febrer de 2009.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Sense vergonya

Aquesta setmana Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, va participar en un acte a l’Ateneu i, cosa estranya en un càrrec públic, va fer autocrítica. A internet (Vilaweb) se’n pot veure el vídeo. Entre d’altres qüestions, va parlar-hi de la llengua que s’escolta a la televisió, i que segons ella “reflecteix una cosa que passa al carrer: que el català s’està empobrint”. En gran part, va dir, perquè “estem molt més impactats que abans pel castellà en presència audiovisual”. Després va venir el mea culpa: “¿Hi ha revisions lingüístiques de tots els textos? Sí. ¿Hi ha conductors que no en fan cas? Sí. ¿Hi ha gent que li revises un text i l’endemà el diu malament? Sí”.

El diagnòstic és molt acurat, i està bé que es detecti, però em temo que no hi ha solució i ens espera un futur sense pronoms febles i barbarismes que no tenen desperdici. Pot ser que les errades es corregeixin en els programes gravats, però quan l’emissió és en directe, el locutor salta sense xarxa.

En el fons, la pobresa del català neix de dues impostures, una de personal i una d’institucional. La personal va lligada al que deia Mònica Terribas: la gent --i això no va pels immigrants-- no té cap vergonya de parlar o escriure malament el català en públic. La majoria no s’ho pren com una qüestió íntima, de dignitat cultural --cosa que no passaria amb altres llengües--. L’argument de dir que no van estudiar català a l’escola ja no serveix pels que tenen menys de 40 anys, però cada dia veiem rètols amb faltes i locutors joves que trepitgen la llengua. Tant els fa que sigui la seva eina de treball.

La impostura institucional està arrelada a la imatge que els polítics volen donar de Catalunya, i que en molts aspectes és una ficció i prou. Les institucions promouen una idea de normalitat, però sovint és pura façana. Sobretot que no decaigui l’optimisme, ens diuen. Que tothom representi el seu paper, estem millor que mai. Per servir d’exemple, la confusió comença per dalt: ¿algú llegeix els profunds articles que el president de Parlament, Ernest Benach, publica tot sovint al Mundo Deportivo? Són en català, sí, però s’imprimeixen amb faltes d’ortografia. Deu ser “un símptoma de que les coses van bé”, tal com escrivia ell mateix en un article.

Jordi Puntí, El Periódico. 21 de febrer de 2008

Amics, aquí podeu llegir un article recent d'Ernest Benach al Mundo Deportivo (11 de gener de 2009), no especialment desafortunat.

divendres, 20 de febrer de 2009

La tornada de tot

Al número actual de la revista en anglès Catalonia Today hi ha un debat entre jo i un altre resident britànic a Catalunya, en Malcolm Mudie -que no conec personalment- el qual, si fa no fa, repeteix la llista de greuges lingüístics que tants nouvinguts comunitaris ens han anat recitant (sense, però, la intel·ligència cortesa del senyor Mudie) des del dia que van començar a viure aquí tot l'any: que la llengua catalana no és només divisiva i insolidària -per naturalesa- sinó que fa més nosa que servei en tots els àmbits i sobretot al de l'escola, on el seu ensenyament és una imposició del tot intolerable. Es nota clarament que, per cortès que sigui, en Mudie no canviarà pas ni una iota d'aquestes opinions. Havent llegit el diàleg, la meva companya va precisar: "Ni tu tampoc. Perquè ell viu a Espanya i tu, a Catalunya. I punt". Avui en dia, almenys no estic pas sol: ja hi ha milers de britànics que també se senten com a casa en aquest país, lliures de la displicència perenne del sector expatriat buscabregues. Ara bé, confesso que de vegades trobo a faltar l'exclusivitat de què gaudia a finals dels 80, quan jo era -gairebé- l'únic anglès no-espanyol de Salses a Guardamar. Al llarg dels anys m'havia consolat pel propi adotzenament tot dient-me que, si més no, n'era l'únic que escrivia ficció en català. Fa tres setmanes, però, un anglès que viu a Vilanova em va informar que tot just havia acabat d'enllestir la seva primera novel·la en aquest idioma. Encara més inquietant va ser que, de nom, es deia Mathew. Això sí, escrit (al contrari del meu) amb una sola t. Quin alleujament! Fins que arribi un altre anglocatalà lletraferit que l'escriu amb dues t, cosa que no em deixarà més remei que reconèixer la pròpia superfluïtat i acomiadar-me a l'acte.

Matthew Tree, Avui, 20/02/2009

dimecres, 18 de febrer de 2009

Sardanisme de risc

Quan algú es burla de la sardana, sabem que tenim davant un carallot. No dic una simple broma, una ironia enginyosa, sinó un menyspreu àcid, sistemàtic, borreguer i amb ínfules cosmopolites. A molts catalans, la sardana tant se’ls en dóna. A d’altres, els agrada i els commou. Sempre hi ha algú que, havent llegit “La cultura del catalanisme” de Joan-Lluís Marfany, ens adverteix que és una tradició inventada, com si això la situés a l’alçada del hula-hop. Totes les tradicions són inventades. Sense anar més lluny, el correfoc també ho és, junt amb el seu nom, i data dels anys setanta –si m’equivoco, que els diables o Llucifer mateix em corregeixin-. Sempre he cregut que s’hauria d’aixecar una estàtua eqüestre de l’home que es va inventar la tradició de la crema de Sant Josep. Probablement es deu a la creació feliç d’un canonge. Tant de bo algú s’inventés la tradició de, un dia a l’any, repartir pel carrer torradetes amb caviar (que en podríem dir el caviarot). De seguida es convertiria en una tradició entranyable, més popular que l’ou com balla.
Com que la van propagar els catalanistes, la sardana es va considerar suspecta de secessionisme i ha estat prohibida en moltes ocasions –no només durant els Jocs Olímpics de Pequín-, per tot de governadors civils complidors i zelosos de l’ordre. Entenc que representés un risc seriós per a la unitat d’Espanya i la pau social, amb els seus curts, llargs i saltirons. No és cap secret per a ningú que el tible, tocat amb vigoria, ens pot conduir a una revolta popular de resultats imprevisibles. Jo mateix, després de ballar una sardana, estic temptat d’armar un escamot i prendre Cerdanyola.

Fins no fa gaire, a mi les sardanes no em feien massa fred ni calor. Si arribava a una plaça on tocava una cobla, en ballava una o dues només pel dir de la gent –m’hauria sabut greu que algú em prengués per un ciutadà del món-. Però després de llegir l’esplèndid “Una màquina d’espavilar ocells de nit” de Jordi Lara (Edicions de 1984), em desperten més curiositat. Per aquesta raó, m’agrada sentir de tant en tant “Mans”, el programa de sardanes de Catalunya Ràdio. Però els seus horaris impossibles m’han empès a una vida erràtica. Com que “Mans” l’emeten els dissabtes i diumenges de sis a dos quarts de nou del matí, només tinc l’opció de mantenir-me despert amb l’ajut d’estimulants, tabac i anuncis de telebotiga, o bé matinar uns dies que, en teoria, hauria de descansar. Si algú m’observa que faig ulleres, responc: “Són les sardanes, que m’arruïnen la salut”.

Enric Gomà, Avui, 18 de febrer de 2009

Llibre de Meravelles

A l’inici d’aquesta esplèndida novel·la que és L’encantadora de Florència, un polissó que s’ha amagat en un vaixell pirata és descobert i portat davant del capità. Veient el perill de mort, el noi sap encisar el pirata amb els seus trucs i aquest li acaba ensenyant els tresors que porta a bord. Aleshores el narrador ens descriu les meravelles, entre les quals hi ha “un llibre hexagonal relligat en pell de Terra Santa”, “un dels ‘segells’ críptics de la civilització de la Vall de l’Indus” o “un diccionari de la llengua desapareguda de l’istme de Panamà, els parlants de la qual s’havien extingit amb excepció d’una vella que ja no podia pronunciar bé les paraules perquè no tenia dents”. Vet aquí un bon exemple de l’habilitat narrativa que Salman Rushdie desplega al llarg de la novel·la. N’hi hauria prou referint-se a la llengua de l’istme de Panamà per convocar un aire de llegenda, però ell sap reblar l’efecte (i alhora subjugar-lo) amb una anècdota burlesca: queda un parlant, sí, però és una vella sense dents.

En un primer nivell, L’encantadora de Florència funciona sobretot com una novel·la històrica d’aventures. Les pàgines van plenes dels ingredients del gènere: princeses i mariners, secrets i miralls, bordells i poetes, emperadors poderosos i encanteris de bruixa... Per fer avançar els fets, es confia a l’escenografia mítica d’Orient i a l’oralitat més tradicional --relats dins de relats, la fabulació com a argúcia per sobreviure, a l’estil de Shehrezade--. Hi ha un altre nivell de lectura, però, que neix de l’enginy verbal, la consciència postmoderna sobre el material que s’està narrant i l’encert d’ancorar una ficció en uns personatges reals i un context històric. La novel·la, doncs, se situa en un període breu en què els focus culturals d’Occident i Orient van viure compassats l’interès per les passions humanes enfront del control religiós. Som al segle XVI. Mentre a Florència Llorenç de Mèdici defensava la cultura i fra Savonarola cremava a la foguera, a l’Índia l’emperador mogol Akbar alçava la ciutat de Fatehpur Sikri, s’envoltava de savis per provocar el debat (entre ells el jesuïta català Antoni de Montserrat) i es distingia per impulsar la tolerància religiosa. L’encantadora de Florència uneix aquestes dues èpoques a través del jove ros del principi, un florentí que arriba a la cort d’Akbar i gràcies a una revelació familiar (“sóc... el vostre oncle”) es guanya el dret a explicar-li la història de la seva nissaga. El jove narra aleshores la seva infantesa a Florència --hi surt el seu amic Maquiavel, que interessa molt a Akbar-- i alhora desgrana la vida d’Ulls Negres, l’encantadora, una descendent del mogols bellíssima, que va arribar a Florència fugint de les calamitats i amb les seves virtuts va magnetitzar el destí d’una pila de personatges (i amb ells, finalment, el del lector).

En un article de 1999, “Influències”, Rushdie explicava que algun dia el seu futur literari passaria per narrar la Florència de l’Alt Renaixement i la figura del “demonitzat” Maquiavel, “un dels casos de calúmnia més exitosa de la història d’Europa”. Ara, quan fa vint anys d’aquella fàtua que també el va demonitzar a ell, Rusdhie continua defensant-se amb la ficció, i de manera brillant.

Jordi Puntí. Ressenya de L’encantadora de Florència, de Salman Rushdie. El Periódico, 18 de febrer, 2009.

dimarts, 17 de febrer de 2009

COMERÇ JUSTICIER

Una amiga meva barcelonina acaba de rebre un PDF i un PowerPoint d'una col·lega madrilenya, la qual l'ha advertida: "Esto es lo que circula por Madrid". El PDF és una d'aquelles llistes extenses de productes catalans per boicotejar, des dels bolquers Ausonia fins a les compreses Evax, passant per les pizzes intergeneracionals de Casa Tarradellas. El PowerPoint, per la seva part, recomana als espanyols -atès que la Generalitat podrà recaptar el 100% de l'IVA sobre els productes catalans, segons consta al nou Estatut- que facin "comercio justo: compremos productos del resto de España o incluso extranjeros". Els catalans, rebla, no es poden enriquir a costa de les regions més pobres: "¡Que trabajen!". Ho recalca amb l'ús repetit d'un infogràfic en què unes fletxes que representen quantitats ingents de diners surten de totes les comunitats autonòmiques -Ceuta i Melilla incloses- i acaben els seus trajectes onerosos al pèrfid Principat, on només falta que posin un murri amb un nas ganxut que para la mà amb un somriure avariciós (perquè no s'assemblés gaire a un dibuix de Der Stürmer, podrien afegir-hi una barretina). Al cap d'un quart de segle fent de nouvingut, m'hi he acostumat, a les campanyes d'aquest tipus. Però no pas a reaccions com la de la madrilenya esmentada, quan afirma, al mateix correu, que "a mi nada de eso afecta mi cariño por Cataluña". Si el lloc on visc esdevé el blanc d'una campanya paraxenòfoba, de la gent que me n'avisa esperaria protestes irades, solidaritat incondicional, crits posats al cel... Però no pas aquest "cariño" madrileny, de tuf més aviat condescendent. De parent llunyà, d'aquells que han triomfat en la vida i et miren amb la mesura justa de compassió que creuen que t'escau. Posats a triar, més m'estimo que m'odiïn, de tot cor.

Matthew Tree, AVUI, 14/02/2009

Carallet?

El president Pujol sol posar d’exemple el terme gilipollas per criticar la castellanització. Cita el cas del personatge homònim de la factoria Buenafuente, encara que ja fa anys que l’Andreu treballa en espanyol i que l’actor Carles López encarna altres personatges, entre els quals l’estel fugaç de Chikiliquatre. En Pujol retreu Buenafuente que no trobi termes catalans igual de graciosos per batejar-los. En comptes de gilipollas, proposa carallot. L’última vegada que ho ha deixat anar ha estat en el diàleg amb Quim Monzó que va organitzar el seu Centre d’Estudis. Pujol té raó. Hi ha termes com carallot o xitxarel·lo (sinònim de chiquilicuatre), que podrien tenir el mateix èxit social que els originals castellans. O més i tot. Però si els guionistes de can Buenafuente no comparteixen aquesta sensibilitat per buscar-los, ja pot anar-se’n queixant. El problema no és la castellanització d’alguns termes sinó el to general del català. Molts mallorquins han interioritzat un munt de castellanismes com loco i, en canvi, fan anar una llengua riquíssima. El problema és ser carallot. O carallet: “persona sense esperit, poc espavilada”.

Màrius Serra. Avui, 21 de febrer de 2009

GUTTERSNIPED

I've just started to lie down in a bed made by myself and it already feels uncomfortable as hell. I knew what I was letting myself in for, so I thought, when I told the publisher that the next non-fiction book would be about racism. After all, I'd been surrounded by it all my life, racism being, as it were, very much in the European air. Wayward racist thoughts had occasionally even slipped into one of my ears, shaming the brain before they came thankfully out of the other. I'd also read plenty about slavery and lynchings in the US and more conversant even, I was, with the Shoah, including all the years of beard-cutting and shop-boycotting that preceded the bullets in the nape and the shoves into pitch black chambers.
Nonetheless, I was surprised, having begun to lower myself into the collective mental sewer of my chosen subject, just how unplumbed its depths were. None deeper, than those which revealed how the perpetrators of the above-mentioned crimes felt fully justified thanks to a series of ideas put in place – albeit unwittingly, in some cases – by countless European thinkers and scientists, eminent figures all, such as Fichte, Carlyle and Herder with their concept of national character deriving from 'blood', which later (1853) helped the novelist Joseph Arthur, Count of Gobineau to 'demonstrate' inequalities between different 'races', before passing on his venom-smeared baton to Houston Stewart Chamberlain (1855-1927), the once reputable English philosopher (now considered mad as a March hare) who gave both NSDAP leaders and Mississippi yokels a theoretical green light to mix wilful stupidity with gratuitous violence and so put those ubiquitous smug smiles on the photos (which I have to look at every day now) of Aryans young and old as they jeer at dead mutilated niggers and soon-to-be-dead cowering Yids. If only it was all a thing of the past. If only!

Matthew Tree, Catalonia Today, febrer 2009

Contents i enganyats

No vaig poder veure amb prou serenitat d’esperit “23-F: El día más difícil del Rey”, de TVE, perquè sovint m’aixecava de la butaca exaltat tot cridant “Visca el rei!”. L’endemà, els veïns em van saludar amb una certa prevenció, excepte una senyora molt simpàtica que vota el PP, que em va dedicar un dels seus millors somriures. Ben escrita per Helena Medina i ben dirigida per Sílvia Quer, la sèrie reconstrueix el cop d’estat i, per primera vegada, a TVE es ficciona el rei Joan Carles (Lluís Homar, un rei ensucrat, al qual només li faltava dur una samarreta que posés “Soy demócrata, ¡casi ná!”). Entre els dos capítols, va recollir una mitjana d’un 33 % de share i gairebé 7 milions d’espectadors. Fa uns quants anys, en unes classes de guió, vaig demanar als alumnes (tots llicenciats universitaris) que endrecessin cronològicament els fets del 23-F. Vaig haver de suspendre l’exercici, perquè no tenien la més remota idea de com havia anat. Sabien que hi havia hagut un cop d’estat, coneixien el nom de Tejero. Però res més. Finalment, vaig haver de recórrer a un capítol de “Els Simpson”. Així, doncs, la sèrie deu haver estat molt didàctica per a tots aquells espectadors que ignoraven els fets, encara que només en sabran la versió oficial. Pablo Usón, el productor executiu, va declarar que la sèrie es basa en fets provats i jutjats. Ja sé que és TVE, que és el rei, que és l’exèrcit, etc. Però el 23-F amaga prous incògnites perquè ens haguem de creure a ulls clucs la versió oficial. Que és la que quedarà, ja que la ficció fixa la realitat i aquesta sèrie és la ficció de la ficció. Com Felipe González, que va conèixer l’existència dels GAL per la premsa, a la sèrie tothom s’assabenta del cop per la ràdio. En tinc dubtes raonables. No confio gens en treure’n algun dia l’entrellat, perquè l’Estat té raons que el periodisme desconeix.

Enric Gomà, Time Out, 19 de febrer de 2009

La veu de Blossom Dearie

Les necrològiques que es publiquen als diaris són l’antesala de l’oblit. ¿Va ser Josep M. de Sagarra qui ho va escriure? Si no va ser ell, era algú de la seva quinta. En aquella època en què la informació arribava més lenta i escassa, l’encertava de ple. Avui dia, no obstant, fa la impressió que passa a l’inrevés: els obituaris rescaten la memòria de certes persones. Ha estat el cas de la pianista i cantant Blossom Dearie, que va morir dissabte passat a Nova York, als 84 anys. Va morir de mort natural, deia la necrològica de The New York Times. Va gravar el seu últim disc l’any 2000 i, tot i que feia anys que estava retirada, els amants del jazz cantat, de Cole Porter, Jerome Kern i tants altres, la recordaran fàcilment. Blossom Dearie solia aparèixer en les antologies de grans dives del jazz, sens dubte gràcies a la seva particular veu. Cantava en un to molt agut, lleuger, adormidor, gairebé infantil, que sabia modular segons la cançó: a vegades era la noia ingènua que no comprèn els desastres de l’amor i a vegades la noia amb el cap ple de pardals que sap per intuïció que la millor companyia és la d’un milionari. Així cantava, per exemple, en aquella joia de l’enginy de Cole Porter que és Always true to you in my fashion (Sempre fidel a tu al meu estil).

Vivia al Village, a Manhattan, i dos o tres cops l’any feia una sèrie de concerts en un cafè. Acompanyada de dos músics, Blossom Dearie s’asseia al piano i disfrutava recordant les seves cançons preferides. En aquest pla la vaig veure jo, el setembre del 2001, al Danny Skylight Room, un soterrani amb una dotzena de taules, avui dia també desaparegut. Blossom va començar el concert amb una de les seves cançons fetitxe, I’m hip, que sempre em recorda el Je suis snob de Boris Vian. Va continuar amb aquella declaració enverinada que és I won’t dance i una altra perla del seu repertori Porter, Give him the ooh-la- la. Amb cada nou tema, els que érem allà ens transportàvem als feliços anys 20. Bevíem còctels i ens oblidàvem de la resta del món. La festa va acabar amb una cançó sensual, Peel me a grape: “M’ha vingut gana, pela’m un raïm. Distreu-me, xampanyeja’m...”. A la sortida, encara que sembli un tòpic, la nit a Nova York era de vellut.


Jordi Puntí, El Periódico, 14 de febrer, 2008

'>

Entradas populares

Compartir