dijous, 30 d’abril de 2009

Que viene el Glotón

Hace cuatro años experimenté una repentina mutación capilar. Por razones profesionales que sólo un columnista afecto al autobombo explicaría detalladamente, me pasé dos temporadas sin pagar en concepto de barbero. Las amorosas peluqueras que se ocupaban de mi pelo decidieron que mis incipientes canas prosperaban demasiado, de modo que me aplicaron un baño de color (castaño). Así anduve, con el pelo bañado, hasta que aquella situación profesional terminó y volví a visitar a mi barbero. En un abrir y cerrar de tijeras mi cabeza se aclaró. Más que un baño, aquello fue una ducha de color (blanco), y me vi envejecer décadas en minutos, ante el espejo. Durante dos años las canas se habían ido apoderando en secreto de mi cuero cabelludo. El castañazo fue notable, pero me gustó. Decidí lucir cana y me dejé crecer patillas por pura coquetería. Empezaron siendo a lo Pascal Comelade, pero con el tiempo tomaron vida propia y su crecimiento sostenido las condujo a un perfil austrohúngaro. Entonces sucedió algo maravilloso. Por primera vez en mi vida, la gente (congéneres femeninos de edad no avanzada inclusive) empezó a piropear algún elemento de mi aspecto físico. Lo más interesante fue que casi todo el mundo hablaba (bien) de mis patillas por comparación con dos personajes. La gente de mi edad (o superior) acudían a Curro Jiménez. Algún desinformado incluso mentaba al Algarrobo, sin reparar que ese bandolero unía a sus patillas una alopecia galopante, pero en general el personaje interpretado por el apuesto Sancho Gracia era el referente. En cambio, los más jóvenes dirigían su admiración capilar hacia otro personaje que yo desconocía y que hoy desembarca en la cartelera: el Lobezno. La primera vez que me llamaron Lobezno me estremecí. Me lo dijo con entusiasmo de groupie una chica que, siendo generosos, tendría dieciocho años. Fingí saber a quién se refería y le sonsaqué todo lo que pude. Luego me documenté. Pronto descubrí que la pareja Curro & Lobezno es un indicador generacional infalible, con honrosas excepciones. Cada vez que alguien topa por primera vez con mis patillas se produce esta encuesta espontánea, y diría que la línea de corte entre Curro y Lobezno ronda los treinta años.

Lo que ocurre es que el Lobezno original ya va a cumplir 35, porque apareció por primera vez en 1974, en una historieta del increíble Hulk publicada por Marvel Comics. El personaje patillero es un superhéroe, miembro de los X-Men y de los X-Force. En realidad, se llama James Howlett y su alias es Logan, pero desde el principio se le conoce como Wolverine. Su popularidad en el mundo anglosajón está al nivel de un Hulk o un Spiderman, y supongo que la película que se estrena hoy le lanzará en nuestro entorno. Lo curioso del caso es que Wolverine, aunque se emparente con Lobo (wolf), en inglés no significa Lobezno sino Glotón, otro mamífero carnívoro típico de Norteamérica, muy fuerte y fiero. En Europa sólo hay glotones (no homínidos) en los zoos, y de ahí esa deriva. En cambio, en los cómics de Novedades Editores de México, el personaje se llama Glotón, y en Latinoamérica, también en castellano, Guepardo. Lobezno me parece una buena elección verbal, pero me inquieta su versión en catalán. La traducción literal sería Golut, pero yo creo que debería imponerse el imaginario escoltista. Ya me imagino a esa jovencita groupie diciéndome "Ets com el Llobató" y yo, en vez de sonreir por mis patillas, largándome por patas "com una daina". ¿Hablaremos algún día de los X-Minyons?

Màrius Serra. La Vanguardia. 30 d'abril de 2009.

'Showbiz'

Si tenen cinc minuts, els recomano que entrin a YouTube i cliquin el nom de Susan Boyle. S’hi trobaran una dona molt lletja que canta Dreaming a dream, del musical Els miserables. Un periodista l’ha descrit així: “una escocesa de 47 anys que no respon als cànons clàssics de bellesa”. La lletjor espanta tant que s’ha de maquillar. Si està escrit amb ironia, n’hi ha per apuntar-se al GRAPO i passar-se els caps de setmana fent pràctiques de tir en un bosc del Montseny. Boyle va actuar a Britain’s Got Talent, l’homòleg d’Operación Triunfo, i s’hi va presentar amb un vestit que se’n podria dir tronat i amb actituds i gestos vulgars (o “que no responien als cànons clàssics de les bones maneres de la reialesa britànica”). Tot apunta que va cantar esplèndidament, si ho jutjo per l’èxit obtingut, l’emoció provocada i els milions de visites que ha rebut al YouTube. Per a mi és un barem prou fiable, perquè els meus coneixements musicals no van més lluny de El senyor Ramon empaita les criades. En unes declaracions a Vertele.com, web que consulto cada dia com tots els xafarders de les audiències televisives (la quantitat m’interessa tant com la qualitat, raó per la qual molta gent m’ha deixat de saludar), Noemí Galera, la directora de càsting de Operación Triunfo 2009, va declarar: “Tant de bo trobem una Susan Boyle”. Només l’han de buscar, com van fer els anglesos. Perquè l’èxit de Boyle és, un cop més, un ardit televisiu, una actuació amb una posta en escena mil·limetrada que pretén passar per espontània: la mateixa Boyle, el jurat, els tècnic entre bastidors, tot està calculat. A la butxaca de la noia del públic que primer se’n fot i tot seguit es commou, hi endevino un contracte de figurant, plegat. Com que amb una cantant molt lletja se’ls veuria massa el llautó, m’hi jugo un euro que aviat actuarà a OT una cantant tartamuda, o licàntropa, o militant d’Unión, Progreso y Democracia.

Enric Gomà, Time Out, 30 d'abril de 2009.

dimecres, 29 d’abril de 2009

Tots tenim defectes

No hi ha cap literatura que hagi fondejat tant en la narrativa breu com la dels Estats Units. L’arc de la tradició és tan ampli que qualsevol intent d’experimentar amb el gènere del conte hi troba una xarxa de seguretat, un matalàs que li garanteix lectors. Fins i tot l’impuls de ser original, de desmarcar-se del conte clàssic, ha acabat convertint-se en una branca de la tradició postmoderna. Ho demostren, cadascú a la seva manera, autors recents de contes com Julie Orringer, Arthur Bradford, Tao Lin o Daniyal Mueenuddin. Amb el seu primer llibre, Miranda July (Berkeley, 1974) s’afegeix amb força a aquesta línia narrativa.

La vàlua de Nadie es más de aquí que tú (Seix Barral) prové sobretot de la mirada artística de l’autora, d’una manera d’explicar històries que reconeixem de la primera pel·lícula que va dirigir, Me and you and everyone we know. Els 16 relats que conformen el llibre estan protagonitzats per gent normal i corrent, amb els seus defectes, adolescents que es preocupen per l’amor, avis que voldrien rejovenir-se, amics que només es veuen molt de tant en tant. Miranda July enfoca aquestes històries amb un punt de falsa ingenuïtat que és molt indie, si es vol, d’algú que refusa a comprometre’s, com si narrés de passada, a la lleugera, però alhora rebutgés les convencions socials. Hi ha paràgrafs que brillen per una frase arriscada, com un vers d’una cançó pop. A “La marca de nacimiento”, per exemple, la narradora es fa treure una taca de la pell amb làser. “Ella había esperado pacientemente desde que tenía catorce años a que se abaratara la cirugía estética, como había ocurrido con los ordenadores”, escriu. A “El equipo de natación”, una noia ensenya a nedar a tres avis a la cuina de casa seva, fent-los a respirar dins un bol ple d’aigua salada. “Yo era de esa clase de entrenadores que, enn lugar de sumergirse, se queda al lado de la piscina”, escriu.

Encara que ens moguem en un territori realista, sovint el sentit de la història s’obté gràcies a l’atmosfera descrita pas a pas, com una intuïció que ha crescut a cada frase i al final es concreta en la reacció d’un personatge o en un detall aparentment banal. Aquest efecte també funciona a escala general: malgrat que no estan lligats, cada conte millora com a part del conjunt. D’això se’n diu confiar en l’estil.

Jordi Puntí, ressenya del llibre Nadie es más de aquí que tú, de Miranda July (Seix Barral), El Periódico, 29 d'abril del 2009.

Espai Vidal

A El Cafè de la República de Catalunya Ràdio, cada nit Pau Vidal escorcolla les paraules. Gràcies a un sentit elemental de l’elegància, Vidal no s’envolta d’unes ploraneres que gemeguen desesperades i teatrals, mentre es donen cops al pit. Cal un optimisme vigorós, mariusserrejant amb bon estil, per parlar sobre llengua i no deixar-se arrossegar pels planys de rigor per la desaparició del català. Són molts els que van tot el dia amb el braçalet negre, darrere d’una sumptuosa carrossa mortuòria custodiada per un seguici de lingüistes guarnits a la federica. Potser el català desapareixerà algun dia, com el dàlmata o determinats plats de menuts, que també entranyen una visió del món única i irrepetible. Però seria bo que aquest moment no ens agafés redactant-ne l’esquela. Al català encara el matarem a còpia d’absoltes. Tampoc no hem de prendre com a model els directors generals de Política Lingüísitca, que no paren de cantussejar pertot arreu l’èxit de Salomé “Desde que llegaste (el càrrec) ya no vivo llorando (per l’extinció del català)”, però sense una mica d’alegria, enginy, astúcia i esperança, val més que ho deixem córrer.
Dia a dia apareixen paraules o expressions que ens inquieten, ens sobten, ens encurioseixen: cayuco, pandèmia, culo di ferro, parquet flotant, colesterol bo, caldo de ave (que és com dir estofat de mamífer). Quan José Barrionuevo va adjectivar de sicofanta a Pedro J. Ramírez, gairebé ningú no en coneixia el sentit precís. Potser tampoc no el sabia aquell camioner quan va cridar a un altre tot cordial “¿Qué pasa, talibán?” i l’altre li va respondre “¡Aquí, dando guerra!”. Paraules i expressions com aquestes, que irrompen de cop i volta i ens intriguen, són les que Vidal obre en canal i n’ensenya els budells i el cor, com si fos una granota disseccionada. Tot seguit Vidal cus la paraula i ens la retorna, perquè la diguem, l’escrivim o ens la tirem pel cap en una discussió arravatada sobre la mort imminent del català, el nostre esport nacional. Perquè les paraules no són res –només fulles mortes en un jardí esperant el rasclet- si no les fem nostres. Quan algú ens les explica amb vidalitat i bon humor, és d’agrair. Si el català mor algun dia, almenys gent com Vidal hauran animat el geriàtric amb els seus jocs de mans. Al revés dels zeladors i les infermeres estrictes.

Enric Gomà, Avui, 29 d'abril de 2009.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Más vale prevenir

El episodio de la gripe porcina ya ha suscitado algunas diatribas contra el mundo globalizado, cargando las tintas rojas del debe a la velocidad con la que hoy se propagan los virus. Es cierto que el matiz semántico que separaba las epidemias (circunscritas a una región) de las pandemias (extendidas por varios países) está perdiendo sentido. Hoy, una enfermedad contagiosa que se manifiesta en un rincón del planeta tiene todos los números para saltar al otro extremo en un abrochar y desabrochar de cinturones de seguridad. México, como cualquier otro lugar, es destino de muchos viajes por tierra, mar y aire. Miles de pasajeros entran (y entrarán) o salen (y saldrán) del país donde Carlos Castaneda construyó su leyenda chamanista. Pero cabe recordar que nuestro mundo siempre fue un globo transitado y también que las enfermedades contagiosas nunca supieron de fronteras. ¿Acaso la peste negra respetó las divisiones administrativas del mundo en el siglo XIV? Se originó en el norte de la India, los ejércitos mongoles la llevaron hacia el oeste y llegó a Europa hacia 1347 a través de la ruta de Crimea. La única diferencia es la velocidad del viaje, porque la extensión por todo el continente europeo fue cosa de un trienio, y hoy tardaría un fin de semana. Pero hay otra diferencia mucho más trascendente que deberemos imputar al haber de nuestro mundo: la velocidad con la que circula la información, ergo la prevención, es infinitamente superior. Si los aviones logran superar la velocidad del sonido, la información hoy puede fluir a la velocidad de la luz, con lo que nos llegó antes de que aterrizara el primer avión con afectados. Algo impensable en la Europa del siglo XIV, pero también en el mundo de hace cien años. A partir de aquí, las autoridades (sanitarias) deben demostrar de qué sirven los protocolos, los estudios, las hipótesis y los pesebres congresistas.

La imagen más visible de la peste porcina la constituyen las mascarillas verdes que lucen los pasajeros de los vuelos que llegan desde México, o algunos mexicanos que osan pasear por el Zócalo. Por razones que ahora no vienen al caso, he pasado muchas horas con estos preservativos verdes tapándome boca y nariz. Las mascarillas de usar y tirar están bien diseñadas y se adaptan a todos los rostros, pero a mí me da la sensación de que no sirven para nada. Me parecen una protección baladí y, en todo caso, siempre temo que se me moverá en cuanto me ponga a hablar, dejándome la nariz a la intemperie. Algunos orientales utilizan mascarilla para protegerse de la contaminación ambiental, como si fuera un filtro. En India, los cuatro millones de seguidores de una religión atea y pananimista denominada jainismo usan mascarilla para cumplir con uno de sus preceptos: no matar a ningún ser vivo. Los jainistas se tapan la boca para no tragarse inadvertidamente a ningún insecto, aplicando a rajatabla la máxima de los héroes del silencio: en boca cerrada no entran moscas. Si está bien cerrada seguro que tampoco entran bacterias, claro, pero toda prevención tiene sus efectos colaterales. El de la mascarilla lo viví en una habitación aislada de hospital, en la que estaba ingresada una niña de cinco años con una enfermedad respiratoria contagiosa. Naturalmente, se siguieron todos los protocolos: se repartieron batas, fundas de zapato, gorras y mascarillas. Pero resultó que la madre era sordomuda y la mascarilla le impedía leer los labios de enfermeras, médicos y familiares, por lo que su hija y su marido se la levantaban cada vez que le querían decir algo y el aislamiento no resultó nada eficaz.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 28 d'abril de 2009.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Mariano Azares

Aunque reconozco que el ozorismo estuvo presente en mis primeras escapadas a los cines del barrio con los amigos, en plena era del destape. La saga de los Ozores Puchol, valencianos de Burjassot, marcó un estilo atolondrado y lerdo de hacer películas. La españolada. Tres eran los hermanos: José Luis (actor fallecido a finales de los sesenta), Antonio (actor famoso por su jerigonza indescifrable) y Mariano (director y guionista que se estrenó como escritor humorístico en La Codorniz). Luego hay un ozorismo 2.0, con las primas Adriana y Emma Ozores, pero ya son otros tiempos. Basta echar un vistazo a las decenas de películas de don Mariano para darse cuenta del universo que dibujan. En la década de los cincuenta Felices pascuas, Un Dios perdido o Un caballero andaluz; en los sesenta El turismo es un gran invento, Operación cabaretera o ¡Cómo está el servicio!; en los setenta Los bingueros, El apolítico o Alcalde por elección; en los ochenta ¡Qué gozada de divorcio!, Todos al suelo o ¡Qué vienen los socialistas!; y, finalmente, en los noventa Disparate nacional, Jet Marbella Set o Pelotazo nacional. Resulta fácil adivinar sobre qué rodaría Ozores hoy. Me imagino pelis sobre el Estatut, la inmersión lingüística o las elecciones vascas. El aroma de crónica social que desprenden los guiones de Ozores no oculta su naturaleza de caricatura involuntaria. De hecho, el trazo del ozorismo nunca pasa de ahí, pero tiene efectos colaterales de notable trascendencia. Llamémosle Ozoritis y definámoslo como el estado de alerta mental que te hace ir por la vida viendo escenas que pudo haber escrito Ozores. Me pasó hace unas semanas al oir en las noticias que la esposa de un juez especializado en violencia doméstica acababa de acusar a su esposo de practicarla con ella. La paradoja tenía su guinda en el nombre del acusado: el juez Gardella (escrito con dos eles, según creo, pero pronunciado a la italiana), que es como en casa siempre denominaron a un mamporro, una gardela. El maestro Puyal aún lo usa en sus retransmisiones para referirse a un chut potente de un futbolista: chupinazo, cacao, cañardo o gardela.

La cuestión es que el otro día, tras haber visto en el ordenador una infame peli de Ozores titulada El erótico enmascarado (1980), un amigo que conoce mi afición por los azares me puso sobre la pista de una noticia ozorista. Se trata de la condena por pederastia del tercer teniente de alcalde y concejal de Cultura, Infancia y Vivienda del ayuntamiento de Badia del Vallès. La sentencia explicita que el acusado montó hace cuatro años un álbum en el portal de Microsoft MSN al que agregó cuatro ficheros con contenido pornográfico infantil, "con vídeos en los que aparecen menores de edad desnudos que mantienen relaciones sexuales o con otros menores o se masturban". Que el acusado fuera concejal de Infancia tiene su lógica perversa, pero lo que me llevó directamente a la ozoritis fue la fotografía con la que el diario El Punt del sábado 18 ilustraba la noticia. Una imagen de hace unos meses, concretamente de la toma de posesión de los nuevos ediles del ayuntamiento de Badia del Vallès tras las últimas elecciones. En ella, se ve a un hombre comiéndose con la mirada a una mujer joven que está en el centro mismo de la imagen. Él es el concejal ahora condenado por pederastia, de cuyo nombre no quiero acordarme. Ella es la alcaldesa, a la sazón recién estrenada. Nada hubiera llamado mi atención de no ser por su apellido: Eva Menor.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 27 d'abril de 2009.

diumenge, 26 d’abril de 2009

El blues de la Boyle

Fa uns dies i en aquest diari, Toni Vall va parlar de la Susan Boyle, una escocesa famosíssima a la Gran Bretanya gràcies a la seva participació recent en un concurs televisiu en què es premien uns quants aspirants a cantants, alhora que es ridiculitza la resta. No sé si en Toni va plorar en veure l'actuació de la Boyle, però bona part del públic en directe, dos dels tres membres del jurat del programa i 23 milions d'espectadors, incloent-hi jo mateix, sí. Perquè ens va commoure, als britànics, veure com aquesta soltera obrera de 47 anys amb cos de llenyataire i una cara -com se sol dir en anglès quan no es vol fer compliments- com la part de darrere d'un autobús, va fer cas omís de les rialletes del públic i les mofes professionalment displicents del jurat i tot seguit es va posar a cantar "I dreamed a dream" (del musical Els miserables) amb la força de la Koko Taylor i la melangia de l'Etta James. Sospito, però, que les meves llàgrimes -com les de la majoria dels meus compatriotes- tenien unes fonts característicament classistes. Així mateix, els de classe treballadora s'enllagrimajaven perquè una persona que podria ser veïna seva s'havia tornat ben cèlebre contra tot pronòstic; els de classe mitjana sanglotaven per expiar la culpa que sentien per haver-la considerat -sent de classe treballadora- irrevocablament desgraciada, i els de la classe alta ploriquejaven d'orgull, en comprovar que la nació que es pensen que representen havia demostrat que fins el seu proletariat pot generar genis. De manera que ploràvem tots, mentre la Susan Boyle -una persona que viu sola i a l'atur i que mai no ha tingut cap marit ni amant i que ha esperat durant tres dècades perquè algú fes cas del seu talent immens- cantava victòria. La de ser, per fi, déclassée!

Matthew Tree, Avui, 24/04/2009

dissabte, 25 d’abril de 2009

Títols

Si un estranger arriba a Catalunya el 24 d’abril, l’endemà de Sant Jordi, es pensarà que ha posat els peus al lloc més culte del món. En aquest dia els lectors surten al carrer amb el seu nou llibre, se’ls passa la parada del metro per culpa de la lectura, llegeixen als bars i fins i tot caminant. N’hi ha de tan atrapats que semblen trobar-se sota una amenaça: he d’acabar aquest llibre, però ja, tot seguit. Aquest ambient especial també es viu a les llibreries, que el matí del 24 s’assemblen a un supermercat arrasat després d’una amenaça nuclear. Les clientes més matineres arriben per canviar el llibre que els van regalar, perquè ja l’havien llegit o perquè, francament, el seu nòvio no té ni idea dels seus gustos literaris i li ha regalat la biografia de Messi. Els llibreters restitueixen l’ordre i tornen cada volum a la lleixa corresponent. Mentrestant comenten la jugada del dia anterior: repassen les reaccions dels autors convidats a firmar --qui va ser més simpàtic i qui més groller-- i reviuen les anècdotes de la jornada. Les més divertides solen relacionar-se amb els títols dels llibres. Alguns equívocs són gloriosos...

Avui no és difícil imaginar-se en quins malnoms s’haurà convertit Anatomía de un instante, quins lapsus freudians provoca Els homes que no estimaven les dones o quins embolics facials amaga El nas de Mussolini (tenen El bigoti de Hitler?). En descàrrec dels compradors de llibres, cal dir que els autors i editors no els ho posen fàcil. Ara mateix, per exemple, hi ha una moda de titular novel·les com si fossin obres d’assaig. És el cas de la Guia dels ocells de l’Àfrica oriental, La pesca del salmó al Yemen o La societat del pastís de pela de patata de Guernsey, novel·les totes tres. Després es produeixen escenes surreals, com aquesta que em van explicar l’altre dia: una senyora va entrar en una llibreria i va preguntar: “Tenen Dos mil procedimientos industriales al alcance de todos?”. Vaig buscar el títol a l'ISBN. Resulta que aquesta obra d’Antonio Formoso és un clàssic de l’enginyeria industrial. A Gran Bretanya hi ha un premi anual, el Diagram, que destaca el títol més estrany. L’últim guanyador té un títol molt digne: Una perspectiva mundial dels contenidors de 60 mil·ligrams per a formatge fresc. 2009-2014. Estaria bé saber si és una novel·la. I el més important: ¿es traduirà algun dia, per a gaudi dels llibreters?

Jordi Puntí, El Periódico, 25 d’abril del 2009.

divendres, 24 d’abril de 2009

Els que no llegeixen

Una de les preguntes que ahir van sentir els llibreters és: “¿Té un llibre per a algú a qui no li agrada llegir?”. És una pregunta normal, ja que hi ha gent que no llegeix mai, o gairebé mai, igual que hi ha gent que no va mai al cine, o que mai no es quedaria en pilotes en una platja nudista. Com que Sant Jordi és sobretot la festa del llibre, i no de la lectura, els llibreters disposen de diversos títols per als clients a qui no els agrada llegir. Fins i tot es podria dir que el ‘llibre per al no-lector’ és un gènere, com la novel·la negra, els llibres del Barça o les “intrigues vaticanes de final inesperat”, com canten els Manel.

Fa anys, encara amb el franquisme, aquest tipus de llibres no es venien, es regalaven. Anaves a la caixa d’estalvis, feies una imposició, i t'emportaves un llibre gratis. Per aquesta raó a moltes cases catalanes hi ha exemplars de Viven, Los Poldark, el No digas que fue un sueño de Terenci Moix o La ciutat cremada, amb imatges de la pel·lícula d'Antoni Ribas. Amb els anys tot canvia a fi de bé. Ara les caixes i bancs prefereixen regalar videoconsoles, directament, i per Sant Jordi, com mana la tradició, els que no llegeixen compren un llibre. Si pot ser, firmat per l'autor.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 d'abril del 2009.

¿Pero qué es Sant Jordi?

Sant Jordi es una feria desbordante que desparrama libros por todo un país que no lee demasiado. Un fiestorro y un engorro a la vez. Sant Jordi es un invento que hoy, en la era de los eventos, nadie tendría ni el ingenio ni el genio de inventar. Los hay que toman carrerilla para vejar a Sant Jordi acusándolo de mercantil. Pues claro que es mercantil. ¿Cómo va a ser una feria ideada por unos grandes almacenes? ¿Ascética? Sant Jordi no es un mercadillo. Es un mercadazo que llena las arcas de todo un sector estratégico, desde la cúpula a la base, pasando por las modalidades más artesanas del tráfico de libros y otros enseres afines. En Sant Jordi triunfa el capital y la capital, pero también los alternativos de todo pelaje y las localidades más excéntricas. Sant Jordi es una fiesta en escuelas, bibliotecas, teatros, centros penitenciarios... Los empresarios más potentes de la industria editorial invierten mucho dinero en la campaña de Sant Jordi para competir con ardor por ese segmento mayoritario de ciudadanos que sólo compran un libro al año. Hoy. Ya se comprende que si todos se ponen de acuerdo, las cifras del novelón del momento se dispararán hasta rozar los registros del mundo audiovisual. Por eso hoy en el sector del libro se juega la Champion's, y esta tarde empezará la habitual guerra de cifras que configurarán las distintas listas de triunfadores, con libros literarios y no, de ficción y no, en castellano y no, para que mañana nos despertemos con algún ganador o ganadores como si hoy se hubiesen celebrado unas elecciones. Y no. Sant Jordi tiende fatalmente al quesito estadístico, con el agravante que las cifras siempre son aproximadas. Es un mundo que contiene otros muchos en su interior.

Junto a las carpas espectaculares con colas kilométricas se dan otras muchas realidades. Porque Sant Jordi es también la jornada de salvación económica para muchas editoriales independientes, en cuyas paradas sus libros son vendidos hoy sin tener que restarles el margen de distribuidores y libreros. Es, también, la tabla de salvación para muchas entidades de economía precaria que venden libros, rosas, camisetas y todo tipo de objetos. Les aseguro que entre las fundaciones que atienden a los discapacitados Sant Jordi es un día esperadísimo. Y también es el día en el que el poeta más recóndito de la casa publica su última obra en una revista, plaquette u hoja volante. Sant Jordi es la fiesta del libro, del intercambio y del hojeo. No de la lectura. Quienes compramos y leemos libros regularmente no solemos ni comprar ni leer ninguno hoy, tal vez por despecho. Pero eso no quiere decir que no nos apetezca salir a pasear por ahí para vivir en primera persona la fabulosa ficción que hoy todo lo envuelve: un mundo en el que los libros son un bien preciado que mueve a más multitudes que el fútbol. Claro que habrá quien deteste tanto ruido vano, y quien apele a la importancia de los libros que nadie compra, comparándola a la insignificancia de algunos de los más vendidos, pero que nadie se engañe: todo el mundo hablará de la feria según le vaya. Hablarán mal de Sant Jordi los autores de gran valía que se pasarán el día departiendo con otros autores de valía similar por ausencia compartida de lectores que les requieran en el fotomatón de las firmas. ¡Con lo fácil que sería negarse a participar en el ritual competitivo de la dedicatoria! En cambio, los mequetrefes que no dejarán de firmar ni un instante acabarán agotados y felices. Y quienes viven un Sant Jordi por primera vez se maravillarán de las dimensiones del monstruo. Que ustedes lo disfruten.

Màrius Serra. La Vanguardia. 23 d'abril de 2009.

dijous, 23 d’abril de 2009

Llença't a la paperera!

Digueu-me primmirat o torracollons, però llençar acostuma a implicar el desig de desempallegar-se d’una nosa. Per això no acabo d’entendre l’eslògan de Casal Rock, de TV3, que és “Llença’t!”. A on? Al riu, a la via del tren o al generador de partícules atòmiques de la central nuclear d’Ascó? Si estem parlant de piscines, seria, que és com ho diem normalment, “Tira’t-hi!” o “Llança’t-hi”. Es llancen les campanes al vol, no es llencen, perquè algú podria prendre mal. Es llencen els condons usats i no es llancen enlaire, excepte si la cosa ha anat com per tirar coets. Tots aquests homes i dones d’edat provecta i venerable que intentaran emular Mick Jagger, Lou Reed i els grups Los Ilegales i Vómito, es llençaran? Estan tan desesperats que només volen llençar-se pel balcó? La jubilació no els arriba? Estan molt sols? Pateixen demència senil? Es tractarà, doncs, d’un suïcidi televisat? Pel bé de tots, val més que no. Potser el que volien dir és “Llança’t-hi!”, a l’estrellat, a la música rock, a passar una bona estona –que caldria que compartissin amb algun espectador escadusser, perquè la televisió és, com a mínim, cosa de dos-. No he pogut veure Casal Rock, el dia en què escric encara no l’han estrenat. Però m’angoixa una mica la perspectiva d’uns ancians respectables que, en lloc de llegir De senectute de Ciceró i Felicitat i reumatisme. Un altre reuma és possible del doctor Selznick, es comporten com uns teenagers. Duran pantalons de cuiro i imperdibles (clavats a la galta, no a la faixa)? Faran gestos obscens, com l’entranyable figa, cada dia més en desús? Exhibiran el tatuatge “Odio l’Institut Català de la Salut”? Tot plegat ens pot conduir a que els néts, abans d’adormir-se, en comptes de demanar que els expliquin un conte, reclamin: “Iaia, toca’m El rock de la presó?”. Esclar que pitjor seria Heroine.

Enric Gomà, Time Out, 23 d'abril de 2009.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Baloney, ja

Enlluernats, potser, per les imatges impressionants dels cops, calbots, clatellades, batusses, escomeses i escaramusses que van tenir lloc entre certs membres de la societat civil i els Mossos d’Esquadra, a Barcelona, fa bastants dies, em fa l’efecte que hem perdut una oportunitat –o potser només l’he perduda jo– de parlar a fons no només del Procés de Bolonya sinó de les universitats en si. Confesso que els meus coneixements de l’anomenat procés són més aviat minsos, però pel que me n’han explicat alguns dels mateixos afectats –uns estudiants, vaja– es tracta de fer que el sistema universitari europeu encaixi millor amb el món empresarial global; dit d’una altra manera, que aquell fabriqui empleats de qualitat per a aquest i punt. Ara bé, jo sempre havia donat per descomptat que la funció de les universitats mai no havia estat cap altra. Jo vaig anar a la universitat fa molt, però molt de temps, però encara em recordo dels crits de celebració dels estudiants en una festa de final de carrera, a causa de les ofertes suculentes que els havien fet segons quines multinacionals. Les universitats són així: hi vas, bàsicament, per poder inserir-te tard o d’hora en la classe mitjana-alta del país que sigui. Els que volen llegir molt i reflexionar i adquirir coneixements sense cap fi lucratiu, farien santament de passar de llarg dels campus i mantenir-se com puguin mentre vagin aprenent tot el que volen aprendre. Com és que els que diuen no a Bolonya (per cert, de la salsitxa que s’hi fabrica, els nord-americans han creat la paraula baloney: ximpleria) es queden tan curts i no diuen no a l’existència de les mateixes universitats? Els mitjans els titllen de radicals. Jo diria que més aviat pateixen d’un excés de moderació.

Matthew Tree, La Directa, 22/04/2009

Andaluseries

Si la decisió de la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña, que munta cada any la Fira d’Abril, l’hagués presa una altra entitat catalana en una altra direcció, se l’hauria acollit amb un munt d’articles enverinats. Per a la propera Fira d’Abril, que s’inaugura aquest divendres, la FECAC ha optat per una quota de música andalusa molt alta. La quota de música en català a la ràdio –una cançó de cada quatre, segons tinc entès-, es va rebre amb reticència i disgust. La propera llei del cinema marcarà una quota del cinquanta per cent de cinema en català i també ha incomodat un sector – el sector incòmode habitual, sempre a punt d’una síncope aguda.
Per la seva banda, la FECAC ha marcat la quota de música andalusa que se sentirà a la Fira d’Abril: el cent per cent. Això sí que és una quota: la quota total, absoluta, única. La quota Terminator. A una khaima d’una entitat catalano-marroquina, que s’havia incorporat a la Fira els darrers anys, des de la FECAC els han demanat que hi sonin músiques que enllacin les melodies magribines amb les andaluses (El morito Juan d’El Fary seria ideal). A la Federación de Entitades Latinoamericanas, els han suggerit que triïn melodies que expressin els ponts entre Llatinoamericana, Andalusia i Catalunya –som país convidat, com a la Fira de Frankfurt-. L’havanera ens englobaria a tots, segons els han indicat. Una altra opció també seria –la proposta és meva- Cachete, pechito y ombligo de King África (cantant d’origen argentí), que va aixecar molts ponts a banda i banda de l’Atlàntic i també entre Andalusia i Catalunya, sobretot de solidaritat i desesperació. Més units no podíem estar. Si algun dia hi hagués una caseta de l’Institut Francès, Carmen i els Gipsy Kings. A la de l’ambaixada dels Estats Units, amb tot d’agents de la CIA ballant sevillanes, Americanos de Lolita Sevilla (se’n recorden? “Olé Virginia y Michigan, y viva Texas que no está mal”). A la de la Federació Catalano-andalusa de Surfistes, Como una ola de Rocío Jurado. La més gran.
Si no han anat mai a la Fira d’Abril, no se la perdin. No se’n penediran. Però a la Fira d’Abril encara no s’han assabentat que la identitat és un concepte a la baixa, com asseguren els entesos. Sempre és la dels catalans, la que minva. A la Fira, no paren de ballar sevillanes i beure finos. Res de de música de discoteca a una o dues casetes escadusseres, perquè a l’exterior de la Fira n’hi ha moltes, de discoteques, segons la FECAC (argument que no s’aplica a les xurreries). Qui perd els orígens, perd la mançanilla.

Enric Gomà, Avui, 22 d'abril de 2009.

Mancat de títol

A Barcelona, durant molts anys hi ha pervingut una mena de submón artístic poblat gairebé exclusivament per europeus de la Unió. Hi havia una època en què me'ls trobava amb una certa freqüència en festes i vernissatges on, per cert, la presència catalana era tan minsa com la dels actors negres a les sèries policíaques nord-americanes dels anys 70. Tot i que entre aquests bohemis d'importació hi havia creadors sincers i amb talent, la immensa majoria eren més aviat uns experts en autobombo, ben conscients que el fet d'haver exposat o només viscut a Barcelona, una world city de moda, els milloraria la pròpia imatge un cop haguessin tornat als països d'origen. Per tant, va ser un plaer i fins i tot un motiu de celebració descobrir l'existència d'un local dedicat a un intercanvi artístic internacional del tot seriós i sense cap farsant a la vista: es tracta de la galeria Untitled BCN, a la vila de Gràcia, en què, des de fa 8 mesos, l'anglocatalà Xavier Kaye i l'anglesa mig barcelonina Jessica Casey munten exposicions puntuals d'obra nova d'artistes anglesos novells (amb vista a fer una cosa semblant amb artistes catalans ídem a Londres). Hi ha control de qualitat. L'exposició a principis d'aquest mes, per exemple, de peces produïdes per set estudiants del Chelsea Art College, no deixava cap dubte que aquests eren the real McCoy: unes joves promeses autèntiques. Fins el títol sense títol de la galeria remarca la manca decidida d'afectació d'aquest projecte, tan insòlita per als que ens recordem del submón artístic estranger abans esmentat, caracteritzat per molta xerrameca i poca producció, a més d'una certa olor de flats generats per un sense fi de disbarats variats procedents d'una foguera de les vanitats que mai no dei xava cap petja cultural de veritat.

Matthew Tree, Avui, 17/04/2009

Onomancia inesperada

Algunas preguntas pueden resultar insidiosas. ¿De qué va tu novela?, por ejemplo, es una de esas cápsulas cargadas de estulticia. Para responderla se han inventado las solapas de los libros y los suplementos culturales, pero aún así este jueves muchos autores expuestos a la intemperie (esperemos que soleada) de Sant Jordi se verán obligados a responderla. Otra pregunta insidiosa sería: ¿para qué sirven las matemáticas? Y quien dice matemáticas dice equis, donde equis puede ser igual a griego, latín, historia del arte, física cuántica, lengua catalana o juegos de palabras. Por razones que no se me escapan, me han formulado esta última variante en muchísimas ocasiones. En realidad, nada sirve para nada, de modo que jugar sirve para jugar y punto. Pero la tentación de revestir el discurso con un manto de honorabilidad didáctica es grande, y en ocasiones resulta cómodo asegurar que jugar (al Cluedo, al parchís, al teto o con las palabras) tiene una utilidad objetivable. Cierto que cada vez más psicólogos recetan crucigramas como gimnasia mental y que los profesores de lenguas utilizan el Scrabble en sus clases, pero lo central en cualquier juego es el placer de jugarlo. Todo lo demás se nos da por añadidura.

Hace veintitrés años, cuando empezábamos, el poeta Jaume Subirana me regaló un anagrama perverso que iba a marcar mi carrera literaria. Reordenando las letras de Màrius Serra le salió una sentencia de muerte a mis dotes líricas: res us rimarà. En efecto, jamás fui capaz de concluir un poema. Como lector, la poesía no me es ajena, pero me enajena escribir sin aprovechar todo el ancho del papel, tal vez por la fuerza profética de ese anagrama. Soy un vivo ejemplo de onomancia, ya que descubrí mi destino inscrito en las letras de mi nombre. Desde entonces, decenas de amigos me han regalado anagramas onomásticos elaborados recombinando las once letras que presiden este runrún. Más aún desde que el gran Queco Novell empezó a asociarme a la palabra anagraaama en el "Minoria absoluta" de RAC1.

Ayer recibí una nueva remesa de anagramas onomásticos elaborada por Jaume Boix, director del notable miniespacio lingüístico de TV3 "Tinc un dubte", basado en el libro homónimo de Rudolf Ortega. Boix me envía 18 combinaciones de mis 11 letras, casi ninguna de las cuales coincide con los cientos de anagramas que ya tengo archivados: rumiaràs res?; sumar i resar; remar si sura... Entre ellos hay uno que me llama la atención por su rareza: Rarámuris es. Es un combinación tan rara que Boix le adjudica un asterisco y me remite a una nota enciclopédica digna de Borges que responde por sí sola a la insidiosa preguntita del para-qué-sirven-los-juegos-de-palabras. Resulta que los Rarámuris son un grupo de pueblos herederos de la cultura Uto Azteca, también llamados Canasteros, establecidos en la parte Norte de la mítica Sierra Madre Occidental y sus estribaciones, en los valles de Parral y Chihuahua. La temperatura en esas regiones mexicanas puede oscilar entre los 20 grados bajo cero en invierno y los 48 grados sobre cero en verano. Los Rarámuris resisten desde hace 400 años practicando la agricultura y el pastoreo, y son legendarias sus carreras, recorriendo ininterrumpidamente día y noche, por terrenos abruptos, distancias que llegan a superar los 200 km. Hot la población de Rarámuris se mantiene estable en torno a los 65.000 individuos. Leo en la nota: "aunque fueron despojados de sus mejores tierras, jamás fueron sometidos ni por los apaches ni por los españoles".Igual les dedico un poema.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 21 d'abril de 2009.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Hay para alquilar sillas

Uno de los mejores libros que he leído en los últimos meses es Anatomía de un instante, de Javier Cercas. Cercas parte de las archiconocidas imágenes del 23-F para desmenuzar cada detalle y entender el giro que pudo darse y no se dio en 1981. Su operación es impecable. Extirpa gestos concretos de personajes clave y luego los lanza a las turbulentas aguas del contexto histórico, como si fueran pastillas efervescentes. El novelista, creador de ficciones, acepta la herencia de un pliego de historias y decide no novelar. Escribe historia con hache intermitente. Lee como un doctorando, entrevista como un reportero, interpreta como un investigador, pero al final no escribe como un cronista. Escribe, aunque suene a pleonasmo, como un escritor. Salamina entró en su tarjeta de visita porque el personaje Cercas se entrevistó con Sánchez Ferlosio para iluminar aquel instante de Sánchez Mazas que inmortalizaría en su novela. Aquí el autor Cercas también se entrevista con implicados antes de escoger el instante sobre el que fundamentará su colosal anatomía: Suárez sentado en su escaño presidencial mientras que Tejero y compañía disparan en el hemiciclo. Tenemos al Suárez sentado, sí, pero Cercas no se conforma con ese instante. Volvemos al ruedo con Gutiérrez Mellado de pie, zarandeado por los golpistas y también con Carrillo, el otro único diputado que se mantuvo sentado. A Blas Piñar, ni mentarlo. Suárez es el eje. Falangista de provincias con gran sed de poder, director de la Televisión Española que construyó la figura mediática del rey campechano. Cercas le llama chisgarabís (sinónimo extraordinario de persona informal, equivalente al recuperado chiquilicuatre), pero se esmera en retratarle con cariño. Al final el libro será un monumental homenaje al padre de Cercas, un extremeño corriente emigrado a Catalunya que votaba a Suárez, para gran escándalo de su hijo. Anatomía de un instante es un libro emocionante, que reivindica la potencia de la narrativa para explicar el mundo, desde la invención o desde la veracidad, con un estilo deslumbrante que logra transformar los datos en episodios y viceversa.

La galería de personajes es excepcional, pero destacan Suárez y Carrillo por su funambulismo sobre la cuerda floja de la fidelidad. También Gutiérrez Mellado, golpista en su juventud y antigolpista en su vejez, tiene su aquel, pero el apuesto Suárez pasando del Movimiento a la quietud es excepcional. Y Carrillo, tragando con lo que Suárez le propone para poder legalizar al PC tras haber depurado, ejem, a múltiples camaradas que no se ajustaban a las rectas líneas del partido. El pasado viernes, las páginas culturales de El Periódico (16 y 17) recogían una entrevista con Cercas y diversas piezas relativas a este magnífico libro. El azar lingüístico quiso que en la edición catalana, la columna dedicada a Carrillo llevara, bajo su foto, este título: "Santiago Galta. Un professional de la política i del poder". Naturalmente, se trata de un error del proceso traductor, puesto que en castellano carrillo es sinónimo de mejilla o moflete, de modo que la máquina lo vertió al catalán transformado en galta, con el consiguiente doble sentido, a mi entender adecuadísimo al personaje, y nadie lo detectó. Me parece un error afortunado. Mi amigo Ricard Fité, responsable de las cuestiones lingüísticas del diario, ya sabe que soy partidario de exhibir los errores en positivo. Algunas perlas que depara la compleja producción de dos versiones lingüísticas de un mismo diario son impagables. Ojalá pronto pueda cometer errores así en esta columna.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 20 d'abril de 2009.

dissabte, 18 d’abril de 2009

Extra?

Alguns prefixos es nominalitzen. Extra n’és un exemple extraordinari, perquè la seva vida nominal té dues cares ben diferenciades. En el món del cinema un extra és un comparsa que actua de farcit en una escena protagonitzada per altres. Fer d’extra, doncs, és ben poca cosa. En canvi, fer un extra vol dir permetre’s un caprici, probablement amb els recursos suplementaris que ens proporciona la somiada paga extra. En l’àmbit del consum, l’extra té un prestigi cada cop més consolidat. Molts productes l’han incorporat per batejar el punt més alt de la seva gamma de qualitat. Quan jo era nen, les benzineres venien gasolines de tres qualitats: normal, súper i extra. Ara la gamma extra campa per molts sectors com a sinònim de luxe. Sobretot en el món de l’alimentació. Hi ha formatges, patès, olis i vins de qualitat extra. Fins i tot les millors colles castelleres fan castells de gamma extra. L’extra té bona salut. No sembla que hagi de seguir el trist camí de la mega informàtica, sobrepassada primer per la giga i cada cop més per la tera. La prova és que quan una samarreta XL (extra large) ja no t’entra, pots embotir-te en una XXL.

Màrius Serra. Avui. Dissabte, 18 d'abril de 2009.

Que vénen els russos

Després de sis setmanes a l’estranger, torno a Barcelona i entro en una llibreria. Passejo entre taules de novetats i gairebé no reconec cap títol. En aquest mes i mig, abans de Sant Jordi, la pell de la llibreria s’ha renovat gairebé del tot. Sobreviuen els èxits de vendes i les apostes de cada editorial es donen cops de colze per obtenir una mica de visibilitat. Al final sempre triomfen els mateixos, però a una setmana del gran dia hi ha tres llibres que em criden l’atenció. Els tres són d’autors russos. I d’editorials independents. El primer és La zona, de Serguei Dovlatov (LaBreu Edicions). És la primera vegada que aquest autor es publica en català i es fa amb un dels seus textos més emblemàtics. Dovlatov, de la generació de Joseph Brodski, va néixer el 1941 i, després d’emigrar el 1978, va començar a publicar relats als Estats Units. Va morir a Nova York el 1990, consumit per l’alcohol. A La zona va barrejar ficció i autobiografia per explicar les seves vivències com a vigilant en un camp penal. Dovlatov genera entusiasme: els seus llibres, sempre recomanables, estan escampats per diverses editorials. Si m’atrau La zona, és sobretot perquè em van entusiasmar Los nuestros (Áltera), La maleta (Metáfora), La extranjera (Galaxia Gutenberg) i El compromiso (Ikusager). A tots hi llueix la prosa àcida, irreverent i desolada d’un individu que, com va dir Brodski, «no accepta el paper de víctima».

Dovlatov reconeixia entre els seus mestres Txékhov, però és probable que el seu gust per la paròdia també l’aprengués d’un altre compatriota menys conegut, Iuri Oleixa, de qui s’acaba de traduir Envidia (El Acantilado). Aquesta novel·la divertidíssima explica la història d’un empresari a la Rússia socialista que acull a casa seva un vagabund, encara que aquest l’hi agraeix amb un sentiment d’enveja. Nascut el 1899, el mateix any que Oleixa (i que Nabokov), un altre autor rus de gran ascendent literari es pot llegir ara en català: Andrei Platonov. Amb una prosa de gran estil, la seva novel·la Txevengur (Edicions de 1984) és potser la versió rural del mateix desencant social que Oleixa dinamitava al mitjà urbà. Platonov, Oleixa, Dovlatov: estaria bé que el dia de Sant Jordi es mantinguessin a les taules de novetats.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 d'abril del 2009.

dijous, 16 d’abril de 2009

D'oca a oca

Des de La casa del reloj que TVE no ha parat de sorprendre’m. L’altre dia, mirava la llefiscosa Lost in Translation i en una mitja part van fer una promo de la pel·lícula que emetrien Dijous Sant per La 1: Gladiator. L’off deia així: “En tiempos de Jesús, otro hombre era aclamado en Roma”. Només un perepunyetes ullerós i amargat pot objectar que Gladiator està situada en l’època de l’emperador Còmode, l’any 180 després de Crist. A mi em va enlluernar la idea de connectar la pel·lícula amb el dia en què s’emet. Com seria la promoció de Perros callejeros programada per a un 6 de desembre, el dia de la Constitució? “Mentre els pares de la Constitució redactaven la Carta Magna, els joves dels suburbis feien la seva llei”. I la de Braveheart el 24 de setembre, el dia de la Mercè? “Al mateix temps que uns mercedaris valents alliberen captius a l’Àfrica, a Escòcia un home lluita per la llibertat del seu poble”. Per la Pentecosta, el més indicat seria El colós en flames: “Segles després que unes llengües de foc es dipositessin damunt dels caps dels apòstols, en un gratacel de San Francisco s’encenien unes altres flames”. Nàufrag, per Tots Sants: “En una illa deserta, un home es veu privat de panellets”. El 12 d’octubre, el dia de la Hispanitat, suposaria tot un repte promocionar L’imperi dels sentits per TVE. Una possibilitat que proposo des d’aquí, una mica agosarada –no me n’amago-, seria: “La japonesa cuando besa es que besa de verdad”. També costaria una mica trobar una pel·lícula adequada per a la Mare de Déu d’agost, dia en què es celebra l’Ascensió de Maria. Potser Apolo XIII, amb aques off: “La Verge Maria i la nau Apolo XIII, dues epopeies espacials”. El dia de Nadal, Ha nascut una estrella (la versió de George Cukor de 1954), amb aquest off: “Des de Betlem a Hollywood, el Nen Jesús i Judy Garland triomfen amb les seves cançons i els seus miracles!”.

Enric Gomà, Time Out, 16 d'abril de 2009.

Tarragona 17 - Madrid 16

Tarragona acaba de presentar su candidatura para ser la sede de los XVIII Juegos del Mediterráneo que se celebrarán el año 2017. Desde que Alejandría los acogió en 1951, estos minijuegos olímpicos entre países bañados por el Mare Nostrum se han celebrado en quince ocasiones. Las diez primeras un año antes de los Juegos Olímpicos, como para prepararlos. Desde 1993, al año siguiente, como para resarcirse de unos malos resultados. Por eso, este año postpequinés se celebrarán en la localidad italiana de Pescara, los del 2013 están adjudicados a la griega de Vólos-Larisa y los siguientes, en el aún lejano 2017, son a los que opta Tarragona. Si lo consigue, la ciudad de los Escipiones, del Serrallo y del Nàstic será la tercera población catalana que acogerá unos Juegos del Mediterráneo. La primera fue Barcelona en 1955. La segunda sucedió en 1993, cuando por vez primera se celebraron tras unos Juegos Olímpicos (Barcelona 92, en este caso) y también fue la primera (y única) vez que no los organizó una ciudad sino una región. Concretamente el departamento francés de Languedoc-Rousillon, en cuya demarcación administrativa el Estado francés diluye, desde hace tres siglos, lo que retuvo de Catalunya, que no es poco como descubrirán si se dan el gusto de leer los notables libros de Joan-Daniel Bezsonoff o de Joan-Lluís Lluís. Tal vez la marea olímpica de Barcelona llegó hasta Perpinyà en 1993, igual como la de la candidatura olímpica de Madrid 2016 podría salpicar a la mediterránea de Tarragona 2017. Sea como sea, Tarragona reúne todas las condiciones para unirse a una lujosa ruta mediterránea que, tras Alejandría y Barcelona, siguió por Beirut, Nápoles, Túnez, Esmirna, Argel, Split, Casablanca, Latakia, Atenas, Languedoc-Rousillon, Bari, Túnez (bis), Almería y ahora Pescara. Lo que no está tan claro es que Madrid también reúna todas las condiciones para albergar los Juegos Olímpicos 2016.

Ahora que ni la Champion's futbolística ni la Final Four baloncestística no ocupa ni un minuto de su ocio deportivo, un amigo madrileño me escribe para hacerme notar un detalle relativo a la candidatura olímpica de Madrid. Se ha dado cuenta de una constante que le tiene preocupado: los Juegos Olímpicos consecutivos nunca suelen repetir continente, de lo que deduce que la candidatura de Madrid 2016 tiene pocas posibilidades de suceder a Londres 2012, máxime cuando las tres otras candidatas (Chicago, Río de Janeiro y Tokio) sí cumplen con la alternancia continental. Y si eso es tan evidente, ¿por qué Gallardón y compañía no optaron directamente por la siguiente convocatoria de 2020?, se pregunta. Ni mi amigo madrileño ni yo hemos hallado ninguna norma escrita que lo exija, pero lo cierto es que la regla de la alternancia continental se repite, invariable, durante la segunda mitad del siglo XX. Los últimos Juegos Olímpicos de Pequín 2008, en Asia, sucedieron a los europeos de Atenas 2004, y estos a los de Sidney 2000, en Oceanía. Tomemos sólo los europeos como muestra: Roma 60 va entre Melbourne (Oceanía) y Tokio (Asia); Munic 72 entre Ciudad de México y Montreal (América); Moscú 80 entre Montreal y Los Ángeles (América); y Barcelona 92 tras los asiáticos de Seúl 88 y ante los americanos de Atlanta 96. La única vez que la norma de la alternancia se rompió fue tras Berlín 36, pero es que la Segunda Guerra Mundial había anulado dos convocatorias (40 y 44) y se recuperaron ambas en Europa: en Londres 48 y Helsinki 52. Mi amigo, que es merengue, ya habla del síndrome Huntelaar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 16 d'abril de 2009.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Que ni pintado

En el Grand Palais parisino se exponen trescientas obras (de arte). Escribo lo de arte entre paréntesis para intentar transmitir las dudas que generan en muchos visitantes. Porque las trescientas piezas T.A.G. (Tag And Graff) son grafitis. El hecho diferencial de la exposición es el contexto. No se compone de muros rescatados piedra a piedra como quien se lleva una ermita románica a los Estados Unidos, sino de trescientas telas rectangulares perfectamente alineadas en una sala de 700 metros cuadrados. El arquitecto Alain-Dominique Gallizia, comisario de la exposición, es un apasionado del grafiti. Un día, en los ochenta, iba a trabajar a una obra y topó con un pájaro que estaba vaciando sus aerosoles en la valla circundante. Le fascinó aquella forma tan efímera de arte y decidió quedarse la valla. Desde 1984 regenta una agencia en Boulogne que actúa del mismo modo que marchantes y galeristas. Coloca graffitis a particulares, que a menudo devienen coleccionistas, y ha montado esta exposición en el Grand Palais. La idea de Gallizia es que el graffiti entre en los museos. Para ello, estableció unas reglas de juego que unificaran las obras expuestas: mismo formato (tela de 60x180 centímetros dividida en dos partes), mismo tema (a la izquierda la firma y a la derecha, una imagen alusiva al amor) y, en lo posible, que el artista vaciara sus aerosoles en su estudio de Boulogne. Con esta última condición, más allá de facilitar la logística, también pretendía mantener el espíritu instantáneo de la creación graffiti. O tal vez evitar la sensación del profesor de trabajos manuales cuando da deberes que pueden enguarrar.

La incipiente historia del aerosol errante se inicia el 21 de julio de 1971 con un reportaje en The New York Times sobre un pintarrajeador llamado Taki 183 (mote y número de su casa, habitual en el código tag). Ha llovido mucho, pero un sinfín de paredes y muros, vagones, toldos, puertas de lavabo, ventanas y rótulos públicos siguen recibiendo las partículas faltonas de aerosol, con resultados harto desconcertantes para la población. Y no escribo harto porque sí. Gallizia los quiere bien catalogados, despojados de su inoportunidad. Bajo el techo de cristal del Grand Palais, los trescientos rectángulos de tela aerosolada parecen un zoo del siglo XIX. Fieras dispares en jaulas idénticas, para goce y disfrute del hombre civilizado. No es la muerte de la bestia, pero sí una mutación definitiva: no van a ser borrados, son transportables, no están hechos en la calle, no usan superficies preexistentes, son vendibles... Algún amigo de Gallizia deberá inventar una nueva etiqueta, porque graffitis no son. Cuando la creación se institucionaliza pierde frescura, aunque puede ganar virtuosismo. Veremos. La cultura hip hop ya está siendo domesticada y masticada en otros frentes, como la música o la moda. En el ámbito gráfico, existe un cierto consenso social en denostar los tags (la rúbrica) y aplaudir los grafs (los dibujos), incluso promovidos desde las instituciones para "embellecer" muros vacíos. Si alguno de nuestros museos acoge la exposición, sugiero que acudan a los centros penitenciarios para reclutar a los mejores críticos. En mi barrio, mientras las paredes de las casas y las señales de tráfico andan emborronadas con las rúbricas anodinas de tipejos ególatras, cada trimestre aparece una brigada de condenados a trabajo social para tapar con pintura blanca los graffitis alucinantes que nos regalan esos mismos, imagino, amantes del aerosol en las vallas de la calle Llobregós. Muchos de ellos, antes de taparlas, las fotografían.

Màrius Serra. La Vanguardia. 14 d'abril de 2009.

Teleràdio

La teleràdio és un invent que faria empal·lidir el mateix Guglielmo Marconi. Gràcies a la teleràdio, Santa Joana d’Arc hauria pogut escoltar i veure alhora Santa Caterina d’Alexandria, Santa Margarida i l’arcàngel Miquel quan li anunciaven d’una manera més o menys herziana: “Has de salvar la nació i el rei”. Per aquest episodi, Santa Caterina és la patrona de la ràdio i del telègraf. Aquests primers programes de protoràdio presagiaven el que seria la ràdio del futur, amb notícies sobre la Guerra dels Cent Anys, tertúlia d’actualitat amb dues santes, entrevista en profunditat amb l’arcàngel Miquel i un concurs de preguntes i respostes per descobrir on s’amagava l’espasa que conduiria França a la victòria (el típic concurs de l’estiu). Segons ens consignen testimonis de l’època, Santa Joana va sentir veus però només va arribar a distingir unes resplendors blanques. Amb la teleràdio hauria pogut sintonitzar la imatge. Sintonitzat correctament, l’arcàngel Miquel guanya molt.
La teleràdio és un híbrid entre tots dos mitjans. Un cas el tenim en El dia de Jordi Duran a COMRàdio, que també s’emet per Barcelona Televisió de vuit a deu del matí. A l’estudi hi ha unes càmeres disposades estratègicament i quan un col·laborador o invitat s’asseu li indiquen quina és la seva càmera. Des d’una sala contigua, un realitzador mira de donar-hi dinamisme. La majoria de col·laboradors no hi pensen més, encara que sempre n’hi ha algun que mira a càmera conscient de quin és el seu costat bo –si en té cap- i que, molt discretament, saluda amb la mà la família i els companys del golf de Vallromanes. Abans d’anar-hi, els més exigents trien la indumentària a consciència: “Vida meva, renta’m aquesta camisa, que demà surto per la ràdio”. Un altre cas de teleràdio són els partits del Barça retransmesos per TV3 a través de la TDT. Pel canal Àudio2, ens arriba la locució de Joaquim Maria Puya de Catalunya Ràdio, ben sincronitzada amb la TDT (gràcies a aquest avenç, no canta el gol cinc segons abans de veure’l per la tele). S’ha acabat, doncs, mirar la televisió amb el transistor a cau d’orella i, quan el Barça començava a perdre estrepitosament, escoltar d’amagat l’Àngels Barceló i el seu A vivir que son dos días (que és com dir Ahí me las den todas). Ràdio i televisió unides estan cridades a grans empreses. Si s’hagués inventat dues decàdes abans, a Sintonia Alfa d’Andreas Faber-Kaiser, el mític programa de temàtica esotèrica, els ectoplasmes s’haurien pegat bufetades per sortir-hi.

Enric Gomà, Avui, 15 d'abril de 2009.

dilluns, 13 d’abril de 2009

Mendelejev in love

Se llama Sung-Hou Kim y es químico. Se dedica al estudio y la exploración de las relaciones entre los genes y las proteínas, todo ello en el incomparable marco de la Universidad de Berkeley, en California. Uno de sus últimos proyectos le ha llevado a adentrarse con fervor en el campo literario. Junto a su equipo, ha decidido aplicar su metodología a los estudios literarios. Sung-Hou Kim parte de la base que los libros se parecen a las proteínas y a los genes en su representación. Por un lado, ristras de símbolos. Por el otro, ristras de letras. La comparación entre ambas retahílas desembocó en una obviedad: si las series eran comparables, tal vez la aplicación de los programas informáticos desarrollados para una servirían para la otra. De modo que Kim -nada que ver ni con Kipling ni con Basinger- se lanzó a aplicar los algoritmos de sus estudios genéticos a textos literarios, a la búsqueda de patrones ocultos. Antes de ponerse manos a la obra debía escoger dónde. Descartó tratados filosóficos y poemas clásicos por razones que desconozco, y se lanzó a textos religiosos. De hecho, cuenta que la primera experiencia del proyecto fue peinar el Corán. Eso, por lo visto, tampoco ofreció resultados satisfactorios, o provocaría reticencias y temores. De modo que al final han dado con Shakespeare, que vendría a ser la biblia de esa religión laica llamada literatura, cuyos fanáticos no son tan quisquillosos con las heterodoxias ni están tan organizados como para amenazar promulgando fetuas. Como quiera que la autoría de Shakespeare es uno de esos debates interminables, se da el aliciente extra de buscar estilemas concretos que aparezcan en una obra y no en otra, para así lanzar más leña al fuego de la impostura. La aproximación que propugna Kim va mucho más allá de establecer la frecuencia de aparición de palabras o expresiones. En primer lugar, despoja el texto de los signos de puntuación y de los espacios de separación, transformando así cada libro en una gran sopa de letras. Esta última frase quedaría así: enprimerlugardespojaeltextodelossignosde puntuaciónydelosespaciosdeseparacióntransformandoasícadalibroenunagransopadeletras.

Entonces, el algoritmo registra la primera serie de ocho letras seguidas (enprimer), avanza un espacio en la retahíla y vuelve a registrar la nueva serie de ocho letras (nprimerl); luego hace lo mismo con la tercera (primerlu), la cuarta (rimerlug) y así sucesivamente. Sung-Hou Kim se ha mostrado sorprendido por la gran cantidad de conclusiones que ya ha podido extraer de estos datos. Las series de ocho letras cobijan muchas palabras completas y repiten patrones sintácticos similares. En origen, su metodología ha permitido clasificar relaciones evolutivas entre centenares de virus. Algo difícil de conseguir con los métodos habituales, ya que los virus comparten poquísimos genes. Pero Kim y sus muchachos no se conforman con sus avances bioquímicos. Confían poder adaptar la técnica al análisis de muchos otros sistemas formales, desde los patrones musicales a las lenguas antiguas por descifrar, como el rongorongo de la Isla de Hoy (es decir, de Pascua).

No sé qué tendrá Shakespeare. En pleno siglo XXI sus obras son leídas, representadas, estudiadas, citadas y consideradas un compendio de la condición humana. Además, siempre que algún científico quiere aplicar un nuevo método de análisis textual acaba escogiendo las obras de Shakespeare, como si contuvieran algún elemento secreto. Aunque tal vez su único secreto esté en las reacciones que provocan.

Màrius Serra. La Vanguardia. 13 d'abril de 2009.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Menjar de ventre

En un esforç per recalcar la puresa absoluta dels seus productes -no fos cas que algun client sospités que són mínimament transgènics-, fa anys que les cadenes de supermercats a la Gran Bretanya guarneixen els embolcalls amb tot d'adjectius tranquil·litzadors. Per exemple, les patates fregides de la cadena Tesco's són "cuites a mà" i "orgàniques", igual que les salsitxes ídem, que, a més a més, són "tradicionals, tallades gruixudes i curades a l'aire". Als paquets dels tomàquets de la varietat jester, comercialitzats per Marks & Spencer, fins i tot hi posen una foto de l'empleat barbut que els importa -a mà, segurament- d'una granja biodinàmica del Líban. Doncs bé, l'últim crit entre els amants d'aquest tipus de teca ecològicament acceptable és el Kopi Luwak o cafè de mostela. Originari del Vietnam, el gust únic d'aquesta beguda es deu al fet que els seus grans són cruspits i tot seguit defecats per les mosteles locals, abans de ser rostits com cal. Tot plegat m'ha fet pensar -a causa d'una d'aquelles associacions d'idees que no sempre sabem controlar- en els venedors de drogues il·legals a Brixton, el barri londinenc on vivia abans, els quals s'empassaven el gènere al país on l'havien comprat -per burlar el control duaner- i un cop tornats a casa l'evacuaven i apa, a fer negoci. El seu punt de venda principal, per cert, era una botiga macrobiòtica que regien col·lectivament i en què servien tota mena de menjar integral amb les mateixes mans que... En fi, he decidit, animat pel genetista David Bueno, que ens ha assegurat en aquest mateix diari que els productes transgènics no són gens perillosos, que d'ara endavant, posats a escollir, optaré per aquests. Potser són menys naturals que els aliments orgànics, però com a mínim sé d'on no han sortit.

Matthew Tree, Avui, 09/04/2009

Poeta nacional

Entre els múltiples càrrecs al servei de la reina britànica n’hi ha un de molt particular: el poet laureate, que vindria a ser el poeta de palau. Aquesta figura es va instaurar el 1670 i s’ha mantingut fins avui. El primer beneficiat va ser John Dryden. Des d’aleshores, grans poetes com Wordsworth, Tennyson o Ted Hughes han mantingut el foc de la poesia reial. Però tot canvia, i fa unes setmanes, per primera vegada a la història, el poeta que està en el càrrec –Andrew Motion– va presentar la seva renúncia. De fet, va acceptar ser poeta llorejat només per 10 anys. Ara el període ha expirat i la corona no li troba un substitut. Segons Motion, el càrrec no és cap ganga. El seu sou era d’uns 6.000 euros anuals més una bóta de vi (una tradició) i durant aquest temps ha hagut d’escriure vuit poemes: entre altres, un per als 100 anys de la Reina Mare, un altre per al jubileu de la reina i un altre per al casament del príncep Carles amb Camilla. Apassionant.

L’ajuntament de Barcelona té una figura semblant –el Poeta de la Ciutat–, però, per la poca informació de què disposo, no exerceix. És un càrrec honorífic que es renova cada any amb el guanyador dels Jocs Florals. Potser hauria de ser la Generalitat de Catalunya, terra fèrtil en poetes, qui instaurés la figura del Poeta Nacional. Voluntaris no en faltarien, això segur, i Sam Abrams i els seus nois s’ho passarien bomba fent les llistes de candidats. Després el flamant Consell Nacional de la Cultura i de les Arts escolliria el més idoni. El càrrec seria vitalici, és clar, i el guanyador escriuria poemes per commemorar la vida política i social catalana: les visites de Zapatero, les celebracions del Barça a la plaça de Sant Jaume… (El poeta s’hauria d’esforçar considerablement, ja que un cognom com Montilla té una rima molt traïdora.) Així, a més, es recuperaria la figura del poeta popular. En el passat ho van ser Verdaguer, Sagarra, Carner… Els seus enterraments congregaven més gent que un funeral d’Estat. Espriu ho va ser sota el franquisme. J.V. Foix el va succeir ja en democràcia. Maria-Mercè Marçal va morir massa jove. Miquel Martí i Pol es va convertir en el poeta best-seller. Però des de la seva mort el lloc segueix vacant... És fàcil, n’hi ha prou amb 6.000 euros i un barril de vi.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 d'abril del 2009.

Autoayuda en carretera

Es muy probable que uno de los libros más vendidos de este sant Jordi sea la novela El silenci, con la que el locutor de Catalunya Ràdio Gaspar Hernàndez ganó el premio Josep Pla. También su programa diario "L'ofici de viure" ha sido una de las revelaciones de estas dos últimas temporadas, si nos atenemos a las diversas distinciones recibidas por parte de público (EGM) y crítica (Ciutat de Barcelona). Tanto en uno como en otro flanco Hernàndez reivindica un sector emergente que combina beneficios pingües con un bajo prestigio social: la autoayuda. Hernàndez, que es un buen lector, ha sabido combinar los tristes recetarios de tantos librillos de maestrillos mediocres con manjares más sabrosos procedentes de la poesía, la filosofía, la teología o la literatura. Yuxtaponer a Cesare Pavese con Louise Hay no deja de tener su aquel. Con esa alegre mezcolanza se lanza cada día a la antena para explorar los recovecos de la felicidad, y así también ha compuesto su primera novela, un relato hipotenso que juguetea con el poder de la palabra para suscitar una remisión espontánea de un tumor en una paciente deshauciada. En El silenci Hernàndez compone un digest apañadito de los materiales de aluvión con los que se construyen los edificios en el territorio Second Life de la autoayuda, y en un momento dado de su larga perorata, el autor (o el narrador o el protagonista o los tres en uno) reivindica este sector tan denostado como exitoso. Pero ¿qué es la autoayuda? Pues de entrada, una etiqueta desgraciada que ha triunfado hasta hacerse un hueco notable. Primero en las librerías, y ahora en los medios. Los productos que llevan esta etiqueta se nutren de tres alimentos básicos: la voluntad de superación, la pereza intelectual y la necesidad de hallar soluciones mágicas. La superación personal, siempre loable, entronca con aquellos manuales de autoaprendizaje lingüístico con los que hace un siglo algunos esforzados revolucionarios pretendían aprender a hablar ruso. Y quien dice hablar ruso dice fabricar cócteles Molotov.

La pereza intelectual es más devastadora. Por definición, los manuales no están hechos para hacernos pensar, sino para que repitamos unas fórmulas preestablecidas. No todos los autores de autoyuda funcionan así, pero algunos se enfrentan al bienestar emocional con mentalidad powerpoint, como quien planea un partido de baloncesto o un programa electoral. La literatura siempre ha sabido que en los pequeños detalles reside la grandeza de la condición humana, pero cuando alguien los tabula para conseguir un objetivo concreto aparece el fantasma de la solución mágica y más vale largarse por piernas. Finalmente, la autoayuda también bebe de la tradición ocultista, actualizada por el filtro New Age. En los setenta, uno de mis mejores amigos leyó a Castaneda y luego cayó en la trampa colorista de la espiritualidad exótica. Se rapó, vistió de naranja y empezó a cantar jaculatorias interminables mucho menos interesantes que el canto gregoriano. Hoy, jueves santo desacralizado por lo civil y lo laboral, es un buen día para preguntarse por qué tantos ex cristianos apartados de su tradición religiosa buscan soluciones alternativas cuanto más exóticas mejor. Ya puestos, se podían haber quedado donde estaban, y ahora vivirían con fervor los variados rituales de Semana Santa que propone el catolicismo.

El engaño principal de la autoayuda reside en el auto (con difusor incorporado) que sueñan en conducir sus gurús. Si de veras pretenden enseñarnos a que nos autoayudemos solitos, ¿de qué vivirán ellos?

Màrius Serra. La Vanguardia. 9/10 d'abril de 2009.

Contestador contestatario

Estos días previos al puente santo el ritmo cotidiano se ve alterado por las vacaciones escolares. Vivimos una época revisionista en todos los ámbitos, y la escuela no escapa a la imperiosa necesidad de cambios, aunque las fuerzas vivas del sector no estén demasiado por la labor que impulsa la Conselleria. En la última reunión escolar a la que asistí, los padres recibimos un chiste impreso muy revelador del estado de ánimo del personal docente. Un mensaje dicharachero redactado por algún profesor anónimo con alma de guionista. Por lo visto, circula entre profesionales de centros públicos y privados, con independencia de su posición ante la nueva ley de Educación. Es un decálogo de nueve puntos y estrambote. Un presunto mensaje grabado en el contestador automático de la escuela, como el que saltaría si llamásemos hoy. Aunque me temo que, en este caso, aquel tópico periodístico de que "la realidad siempre supera la ficción" queda desmentido, porque no conozco ninguna escuela capaz de poner algo semejante en su contestador. El presunto mensaje empieza con un saludo cordial y encadena diversas opciones para cuya elección hay que seleccionar una tecla. Lo normal, en estos casos, es que te ofrezcan dos o tres opciones, pero aquí te dan hasta nueve: "Si llama para justificar, mintiendo, la ausencia de su hijo/a a clase, pulse 1". En todo el texto cada vez que se alude a los estudiantes se les llama hijo/a, aunque no soy capaz de imaginar cómo pronunciarían la barra en la grabación. ¿Hijoa, Hijohija, Hijobarrahija? Las otras ocho opciones son estas: "Si es para justificar que su hijo/a no trajo la tarea marcada dando toda clase de excusas, pulse 2. Si es para quejarse sobre cómo hacemos nuestra tarea, pulse 3. Si es para maldecir al personal docente, pulse 4. Si es para preguntar sobre alguna información no recibida que ya fue previamente enviada en circular informativa, en la agenda escolar y/o en alguna de las libretas de trabajo de su hijo/a, pulse 5. Si es para solicitar que se revisen de nuevo las calificaciones que ha obtenido su hijo/a en alguna asignatura porque es merecedor/a de unas mejores notas a la vista del cuantioso tiempo que dedica a sus estudios en casa, pulse 6. Si lo que usted desea es golpear, insultar o pegar a algún profesor/a, pulse 7. Si usted se ha puesto en contacto para presentar alguna queja sobre el servicio de transporte escolar, pulse 8. Si usted llama para presentar alguna queja sobre la calidad o cantidad de comida que le sirven a su hijo/a en el comedor escolar o sobre el trato que reciben por parte de las Auxiliares de Servicios Complementarios, pulse 9. Ahora bien, si usted es consciente de que su hijo/a debe estar comprometido con su participación en las clases, con la realización de sus tareas escolares en casa y, además, tiene claro que los primeros educadores son los padres y que los docentes no somos los responsables de la falta de esfuerzo e interés que muestra su hijo/a por los estudios, entonces ¡¡¡Cuelgue el teléfono y déjenos trabajar!!! ¡Que pase un buen día!".

Reconozco que cuando, en junio de 1990, empecé a publicar Els mots encreuats de La Vanguardia, definía la palabra "aula" como "sala de tortura estudiantil"; ahora, en cambio, la defino como "sala de tortura professoral". Los docentes se ven acosados por todos los frentes, su prestigio social es intolerablemente bajo y muchos padres les toman por el pito del sereno. Pero mal irán si se enrocan y se niegan a cambiar las reglas del juego. La sabiduría es flexibilidad, tal como nos enseñaron nuestros mejores maestros.

Màrius Serra. La Vanguardia. 7 d'abril de 2009.

Luisona Day

La sociedad literaria tiende a las efemérides. No lo digo por Sant Jordi, sino por la cantidad de pretextos conmemorativos que gastamos. Algunos son claramente institucionales pero hay otros que nacen por generación espontánea. Es el caso del Luisona Day. La luisona es una pasta al estilo de un brioche que protagoniza un capítulo en una novela que publicó en 1976 el boloñés Stefano Benni: Bar Sport. Benni, celebrado columnista y autor de una obra literaria de enjundia humorística similar a la del británico Alan Bennett, creó un bar Sport (imaginario pero verosímil) que ha calado hondo entre los lectores italianos, hasta el punto de ser un referente popular. La extensa obra de Benni genera una legión de seguidores que responden más al perfil de fan (cinéfilo o musical) que no al de lector convencional. Basta pasearse por la completísima web stefanobenni.it para darse cuenta de ello. Cuando, en 2006, el webmaster Fabio Poli propuso celebrar el treinta aniversario del Bar Sport, no podía ni imaginar que pasaría lo que sucedió: que se montaron más de doscientas lecturas en Italia y decenas en otras partes del mundo, como París, Toquio, Atenas, Dublín, Amsterdam, Uganda, Praga, Cáceres, el Centro de la Tierra o Benborser, villa macondiana ubicada en los Paesi Catalani Immaginari por el escritor Salvador Company. Las condiciones para montar una lectura fueron muy simples: se lee lo que apetezca, y luego se come y se bebe. Cualquier espacio sirve para eso, público o particular. No hace falta ni que sea en un bar. De ahí que los traductores al catalán de Benni, Anna Torcal y Salvador Company, decidieran sumarse a la celebración desde la localidad imaginaria donde Company suele situar todas sus obras de ficción. Se leyeron fragmentos de Bar Sport en italiano y en catalán diversos textos de creación de Salvador Company y fragmentos entonces inéditos de la traducción catalana de Margherita Dolcevita que publicaría al poco la editorial mallorquina Moll.

El éxito del Luisona Day sorprendió a Benni y a los bennianos, de modo que empezaron a decir que deberían repetirlo. Y este sábado, día cuatro del cuatro, se repitió la experiencia en centenares de poblaciones, italianas y no. El Company ilusionista de Benborser también figura en la lista luisonista, adaptándola a los tiempos que corren. Según consta en la página oficial de Benni, "visti gli ultimi scandali di corruzione all'interno del partito conservatore spagnolo, la serata verrà dedicata alla lettura di opere a sfondo politico, urbanistico e roba del genere". Ahora, Torcal y Company están a punto de publicar, también en Moll, la tercera traducción de Benni al catalán, tras Il bar sotto il mare (El bar sota la mar, 2005) y Margherita Dolcevita (2006): Elianto. Por eso Anna Torcal leyó fragmentos de esta impagable novela benniana, Salvador Company de su última novela Silenci de plom y Xavier Aliaga -"el Tom Sharpe valenciano" dicen de él- de sus mordaces obras Els neons de Sodoma y Si no ho dic rebente. Como los traductores de Benni no han sabido localizar la receta de la pasta Luisona, ofrecieron coca de recapte al personal, acompañada de madalenas para los espíritus más dulces y regada con mistela y orujo. Vean, pues, lo fácil que resulta proyectar la pasión lectora a otras dimensiones sin hacer grandes dispendios. Lean a Benni, coman, beban y celebren todo lo que puedan. Hagan como el lector Josep Maria Vigatà, que el pasado miércoles, día 1/4/9 (cuadrados de 1, 2 y 3) cuadró su agenda para celebrar de un modo especial las 16:25:36 (cuadrados de 4, 5 y 6) y le tocó la 6/49.

Màrius Serra. La Vanguardia. 6 d'abril de 2009.

Matrifocal?

En plena Setmana Santa llegeixo amb fruïció el volum Novetats del diccionari, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans per justificar l’addició i supressió d’articles, entrades i subentrades a la segona edició del DIEC. Em crida especialment l’atenció l’esforç per adequar les subentrades del substantiu família a les noves realitats de convivència. Hi ha definicions que encara fan ferum de pintura per a la família nuclear, la monoparental o l’extensa, però la definició més complexa és la corresponent a la família dita matrifocal: “Família formada per una o més dones adultes emparentades i la seva descendència, dins la qual els esposos, companys sexuals, pares i genitors no són residents permanents”. La descripció podria semblar pensada per abastar les parelles de lesbianes amb fills al seu càrrec, però en realitat s’ajusta més a moltes famílies de postguerra que es van quedar sense mascles per raons que no tenien res a veure amb la seva orientació sexual. M’adono que, a la Vilanova i la Geltrú dels anys quaranta, ma mare va créixer en una família matrifocal, després que la guerra deixés el seu entorn immediat sense cap home.

Màrius Serra. Avui. 11 d'abril de 2009

dimecres, 8 d’abril de 2009

Visionaris d'Amèrica

Una setmana després de l’atemptat contra les Torres Bessones, el setembre del 2001, vaig escoltar a la ràdio a Nova York la confessió d’un oient. D’ençà de la tragèdia, deia, ell i la seva dona encara no havien mantingut relacions sexuals: se sentien culpables de disfrutar mentre hi havia tanta gent que patia. La identificació em va semblar ingènua i exagerada, però tenia el seu què. De la mateixa manera que, històricament, les apagades de llum generals es tradueixen nou mesos després en un augment de la població, no és estrany que les desgràcies de gran magnitud social i mediàtica --terratrèmols, atemptats, inundacions-- acabin usurpant l’ estat d’ànim de les persones. La poesia de l’experiència en diu el correlat objectiu.

El punt de partida de Netherland, l’esplèndida novel·la de Joseph O’Neill, conté una identificació similar, tot i que més justificada. El narrador, Hans, és un holandès que treballa com a analista econòmic a Londres. El 1999, ell i la seva dona, una anglesa, es traslladen a Nova York i al cap d’un temps tenen un fill. Com que viuen a la part baixa de Manhattan, just després de l’atac de l’Onze de Setembre no poden tornar a casa i es refugien temporalment a l’hotel Chelsea. Aquest estat provisional acaba afectant els fonaments de la relació i la noia decideix tornar a Londres amb el seu fill. En un primer moment ella posa com a excusa el terror que sent davant la possibilitat d’un nou atac, però quan ell diu que tornarà amb ella, surt a la llum la insatisfacció amorosa. No, ell s’ha de quedar. El narrador escriu: “La misma vida se había vuelto incorpórea. Mi familia, la columna vertebral de mis días, se había desmoronado. Estaba perdido en un tiempo de invertebrado”. La identificació amb les Torres Bessones és efectiva.

El Nova York de després de l’atemptat és el paisatge moral en què el protagonista deambula desorientat. Si la seva “aflicció” esdevé més suportable, és gràcies a la galeria de personatges que conviuen amb ell a l’hotel Chelsea i, sobretot, a la seva afició per jugar a criquet. A través d’aquest esport, sense tradició a Estats Units i que només practiquen diverses minories ètniques, coneix a Chuck Ramkissoon. Chuck és un antillà ficat en mil negocis i que té el somni de construir un gran estadi de criquet a Nova York. Hans, que és l’únic jugador blanc del seu equip, ens va narrant els replecs d’aquesta estranya amistat. Com a contrapunt al dia a dia, llegim també un report dels seus viatges a Londres, per refer el matrimoni, i els records de la infantesa a Holanda que li suscita el criquet.

Amb aquests materials, Joseph O’Neill trena una brillant reflexió sobre la identitat i les dificultats d’adaptació. ¿Què ens defineix millor, el lloc on vivim o el lloc on hem nascut? Chuck representa l’immigrant que vol assimilar-se a qualsevol preu per formar part d’una idea d’èxit. Hans, en canvi, lluita contra la sensació de fracàs. El seu relat manté sempre un to entre líric i escèptic, i només el personatge de la seva dona --malhumorada i cruel-- resulta una mica esquemàtic. Escrita amb un gran virtuosisme estilístic, d’arrel tradicional, Netherland va ser una de les novel·les de l’any a estats Units i també ho podria ser aquí.

Jordi Puntí, ressenya de la novel·la Netherland, de Joseph O'Neill (El Aleph). El Periódico, 8 d'abril de 2009.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Tot pagat

A Ona FM, cada matí de deu a dotze hi radien “La Vinyeta”, conduït per Luismi Martínez i Laura Pineda. De vegades l’escolto, perquè me n’agrada la combinació d’humor, frescor i irreverència (encara que si combinessin humor amb resclosit i reverència, també me l’escoltaria de gust). L’altre dia van enviar una reportera a preguntar als vianants qui consideraven que es mereixia el títol de català de l’any. Aquesta distinció s’ha anat guanyant un lloc en els nostres cors. Ja l’han obtingut Manuela de Madre i Pasqual Maragall, entre d’altres. També existeix el guardó d’espanyol de l’any i tard o d’hora tindrem l’europeu de l’any. Per últim, acabarem votant l’habitant del planeta de l’any. Temo molt que guanyaria Michelle Obama, per la seva elegància i simpatia. Entre el seguit de respostes, van aparèixer Vicenç Ferrer i la nedadora, com va dir una oient al·ludint a Gemma Mengual, amb aquesta passió pessebrística tan catalana (una sola figureta de cada). De sobte, una oient es va postul·lar ella mateixa com a guanyadora. Mare d’uns bessons, va declarar: “Tinc molta feina i ningú no m’ho recompensa, això. Ningú no em paga un duro”. Potser m’equivoco, però hi vaig entreveure el rastre d’una reivindicació que sorgeix de tant en tant en debats i tertúlies: la importància de valorar les feines domèstiques i, el punt que a mi m’intriga, la demanda que l’administració concedeixi una paga mensual a les mestresses de casa. Quan algú ho defensa, tothom acostuma a callar i es passa pàgina discretament (fora d’algun esperit progressista, capaç de tot, que s’hi adhereix entusiasmat). Però jo em pregunto com s’aplicaria: les dones solteres que treballen i viuen soles, també la rebrien? Passen l’aspiradora i fan la bugada com les altres, a més a més a hores intempestives. I els homes? Potser no treuen tan bé la pols, però alguns hi posen molta voluntat. Si tenen plantes, rebrien un plus de jardineria? Tenir fills o un animal de companyia, augmentaria la paga? Un gat valdria el mateix que una iguana o un nen que no creu? I totes aquelles mestresses de casa que tenen dona de fer de feines, no hi tindrien dret? En aquest cas, moltes optarien per tenir la dona de fer feines clandestina, fent-la passar als ulls dels veïns per una cosina de Múrcia –que les visita un cop per setmana (una pesada)-. Hi hauria inspeccions? L’inspector aixecaria l’estora? Anotaria en una llibreta observacions com ara “Només escombra per on passa la reina”? Tots ells, grans reptes per a la ministra d’Igualtat.

Enric Gomà, Avui, 8 d'abril de 2009.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Peus de plom

Tot sovint, als telenotícies es parla de la dissidència xinesa. El terme sempre em sobta: són dissidents perquè dissenteixen dels postul·lats del govern de la Xina. No se’ls anomena d’una manera més aclaridora, això és, demòcrates i defensors dels drets humans. Potser hi inclouen els dissidents que enyoren els temps de la Revolució Cultural, quan s’enviava els universitaris a les províncies rurals perquè sabessin el pa –florit- que s’hi donava (una manera de castigar el petitburgès que portaven dins, recollint remolatxes). Si fos així, aquesta dissidència seria un aiguabarreig de demòcrates i maoistes, defensors dels drets humans i conculcadors dels mateixos. Però no m’ho sembla: els dissidents xinesos, interpreto que són els demòcrates i aspiren a enderrocar el règim totalitari xinès. Des de Catalunya, hi acostuma a haver una onada de comprensió i disculpa per les dictadures del dit tercer món. Durant la dictadura de Franco, ens hauria agradat que des de la BBC, France2 o la RAI haguessin parlat de la dissidència espanyola? No, l’hauríem trobat un terme massa neutre per designar tots aquells que patien presó, tortura, persecució i censura. Quan van executar Puig Antich, van matar un dissident? El PSUC, un partit dissident? López Raimundo, Benet, Pujol i Solé Tura, uns dissidents? Pel mateix preu, també se’ls podia titllar de conspiradors i desafectes –i còmplices de contuberni, i m’aturo aquí perquè se m’està apareixent, com un gat de Cheshire, el somriure del Règim (així és com es coneixia el ministre Solís)-. Tots aquells que van lluitar contra les dictadures de Xile i Argentina, ningú no els anomena dissidents –un respecte, sisplau-, sinó que se’ls tracta amb la dignitat i l’honor d’uns lluitadors que van arriscar la vida i molts la van perdre. Mentre que, a la televisió, els demòcrates xinesos són dissidents. Discrepen, opinen diferent. Tenen aquesta dèria.

Enric Gomà, Time Out, 9 d'abril de 2009.

dissabte, 4 d’abril de 2009

Realitat contra ‘reality’

La novel·la del segle XIX va popularitzar el realisme com a fórmula per atrapar la realitat en una història de 500 pàgines. El nostre segle ha portat un altre experiment menys noble: el reality show. S’intenta reproduir la realitat en un plató, amb ciutadans normals, però el resultat és una deformació de la realitat, una exageració patètica i grotesca. A cap país s’observa tan bé la distància entre realitat i reality com a Itàlia. N’hi ha prou de dedicar mitja hora al zàping televisiu per entendre-ho. La majoria de programes segueixen ancorats en aquella estètica que Tele 5 va popularitzar a Espanya fa més de 20 anys: grans platós, lluentons, hostesses amb pitrera i ballarines estil Mama Chicho. L’únic avanç l’aporta la cirurgia estètica: els pits són més grossos, i els llavis més inflats.

Com a tot el món, els directius italians es defensen amb el sarcasme habitual –«és el que la gent vol»–, però la setmana passada van rebre una lliçó de realitat. La tercera cadena de la RAI va fer dimecres a la nit –un dimecres sense futbol– un especial del programa d’entrevistes Che tempo che fa. El convidat era l’escriptor Roberto Saviano, l’autor de Gomorra. Doncs bé, Saviano es va polir ell sol una hora de programa amb un intens monòleg en què va parlar de la Camorra, analitzant amb exemples el tracte que li donen els diaris locals i la indiferència dels polítics. Quan un mafiós és capturat, explicava, els diaris mai donen el seu nom al titular, sinó el seu malnom: Sandokan, Il Zingaro, O Lupo. Així es crea una ficció i s’allunya el problema de la societat. També va utilitzar les fotografies publicades dels assassinats, dels enterraments, amb els nens sempre en primera fila. Després del monòleg, el presentador el va entrevistar i el va convidar a parlar sobre literatura amb dos escriptors d’alta volada, Paul Auster i David Grossman. El resultat van ser dues hores de gran televisió, amb 4,5 milions d’espectadors i un 20% d’audiència. Va ser el programa que més gent va voler veure aquella nit a Itàlia.

Com que no és gaire probable que les nostres televisions en prenguessin nota i l’emetin, la bona notícia és que es pot veure a Youtube i a la web de la RAI. No se’l perdin. Per una vegada, la realitat va triomfar sobre el reality.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 d'abril del 2009.

Aquí hi ha la primera part del programa.

divendres, 3 d’abril de 2009

Rodamots?

A voltes no cal canviar ni una lletra per suscitar mutacions verbals. És el cas del meu llibre preferit d’aquest Sant Jordi: RodaMots, de Jordi Palou amb Pau Vidal (Empúries), vers Globetrotters dels mots. Un rodamot, fins fa poc, només era una roda moguda a mà en un torn o una filadora. Però ja fa una dècada que en Palou malda per afegir-hi un nou sentit: la tramesa gratuïta d’un mot diari per correu electrònic. El model és l’AWAD (A Word A Day) d’Anu Garg. Palou el va conéixer l’hivern de 1999 i va decidir obrir-ne una franquícia catalana a www.rodamots.com. Deu anys després, som 14.319 els subscriptors que rebem cada matí un mot en un pulquèrrim missatge que en conté les accepcions, l’etimologia i una cita literària que el contextualitza. Ara, per una d’aquelles paradoxes de l’era digital, la proposta salta al paper, en un format atractiu que inclou l’escreix aportat pels receptors del mot diari. Al llibre, la feinada palouana es veu complementada per l’enginy del Vidal de les vidàliques, lingüista titulat que demostra una gran perícia amb els títols i subtítols que lliguen la salsa. S’alça la sessió que tots som rodamotaires.

Màrius Serra. Avui. 4 d'abril de 2009

Alquímia

Si tingués vint i tants anys, a hores d'ara baixaria música de la xarxa de franc amb la mateixa alegria amb què, quan sí que en tenia vint i tants, alliberava certs llibres imprescindibles dels prestatges de les llibreries més pròsperes de Londres. Però ara que en tinc -ai- 50, i ja no estic a l'atur, pago bitllo-bitllo per la música que baixo i m'està costant una petita fortuna perquè -eximit de l'obligació de comprar àlbums sencers- he acabat de descobrir moltíssimes versions (que sovint milloren les originals) de segons quines cançons mítiques. Per exemple, la versió que David Bowie va fer el 1972 de Waiting For The Man de Lou Reed, en què el ionqui desesperat de la cançó adopta un entranyable accent londinenc; o bé la transposició prodigiosa de Maggie's Farm de Dylan a la Catalunya rural, a mans de Mazoni (La granja de la Paula); o bé Just Like Heaven dels Cure, rescatada dels anys 80 -els quals a alguns ens agrada fer veure que enyorem- per la Katie Melua. Ara bé, si hi ha una mostra innegable que es pot convertir metall baix en or, és la versió que les germanes Roche han fet d'una altra cançó de Dylan: Clothes Line Saga; cantada amb poca convicció a l'original, la lletra -que les Roches sí que enuncien amb l'entusiasme que mereix- va d'una conversa entre veïns sobre la poca influència que la classe política sol tenir en la vida quotidiana de la gent:

"«Has sentit la notícia?», va dir el veí, somrient. / «El vicepresident s'ha tornat boig.» / «On?» «Al centre de la ciutat.» «Quan?» «Anit.» / «Vaja, quina llàstima.» / «En tot cas, no podem fer-hi res», va dir el veí, / «millor que ens en oblidem, oi?» / «Suposo que sí», va dir la mama / i em va preguntar si la roba ja s'havia assecat".

Que jo sàpiga, és l'única cançó dedicada integralment al sentit comú.

Matthew Tree, Avui, 03/04/2009

dimecres, 1 d’abril de 2009

El síndrome Olmos

La destitución de Rafael Olmos como director general de la policía catalana se hizo efectiva anteayer, 31 de marzo, pero ya había sido anunciada una semana antes, de modo que las hemerotecas la fijarán, pongamos, entre el 25 y el 26. La filtración fue tan unánime que ni siquiera se dedicaron a hacer leña del árbol caído. Los seis días de agonía pasaron lentamente, sin que nadie lo pusiera en duda ni especulara con la posibilidad de un informe favorable al director general. No se trataba de darse un tiempo para la reflexión, como hacen tantas parejas ante la inminencia de una crisis sentimental, sino de esperar hasta la comparecencia parlamentaria del conseller Joan Saura, curiosamente prevista para el último día de mes. No seré yo quien niegue la evidente lógica política de estos días de espera. Por un lado, las formas son esenciales en la gestión pública, pero es que destituir a alguien demasiado deprisa puede aumentar peligrosamente las posibilidades de más ceses en la línea ascendente de responsabilidad. Admitamos, pues, que esos días de pausa actuaron de nilómetro improvisado para observar (y prevenir) la subida de las turbias aguas del descontento, y no entremos en el terreno de la proporcionalidad, siempre tan resbaladizo. Finalmente, a 31 de marzo, la cabeza de Olmos se acogió a la gloriosa tradición Atatürk y a otra cosa. Está claro que Joan Saura ha ubicado a Joan Delort como dique (seco) ante los embates de una oposición que no ceja de pedir la cabeza del conseller. Pero lo que de veras me interesaría saber es cómo ha vivido el cesado el período que va del 25 al 31 de marzo. Laboralmente hablando, claro. En el mejor de los casos, habrá estado ocupado en el traspaso de sus responsabilidades a su sucesor. Aunque, desengañémonos, no vivimos en el mejor de los casos (ni de las casas). Seis días de cesado in pectore no son poca cosa. Puede que las palmaditas en la espalda que habrá recibido Olmos de su entorno inmediato no le hayan servido para sacarse de la boca el gusto amargo del sinsentido. El desaliento.

Seguro que la situación de alguien que trabaja sin sentido ni horizonte alguno resultará familiar a algunos funcionarios de nuestra estimable administración que ahora mismo estarán leyendo este artículo. Las absurdidades de la burocracia generan situaciones tan esperpénticas como la del famoso tabaco andorrano que se cultiva (o se cultivaba) para tener derecho a una cuota de rubio americano y luego se llevaba al crematorio. ¿Con qué ánimo puede cultivarlo el mismo agricultor que luego lo quemará como si fueran rastrojos? Más allá de la situación personal del señor Olmos, que tantos otros altos cargos han vivido antes y otros muchos vivirán después, lo preocupante del caso es lo fácil que resulta de extrapolar. ¿Acaso no vive el Govern un síndrome parecido con la imposibilidad cada vez más manifiesta de llegar a un acuerdo de financiación con el gobierno español "amigo"? Por no hablar del marco estatutario en el que, hoy por hoy, nos movemos, pendiente aún de resolución. Más: observemos con detenimiento las comparecencias públicas del ministro Solbes. ¿No tienen la sensación de que vive, desde hace más de seis meses, lo que el señor Olmos acaba de vivir en seis días? ¿Y Francisco Camps? Pasemos a otra pantalla, en el escenario cada vez más cercano de las elecciones europeas. La presidencia europea de Chequia ha acabado como el rosario de la aurora. ¿Cuántos eurodiputados van a trabajar a Bruselas bajo el pesado yugo del síndrome Olmos? Yo, de él, escribiría un libro de autoayuda.

Màrius Serra. La Vanguardia. 2 d'abril de 2009

Entradas populares

Compartir