Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2009

Fix?

Algú em demana el fix. Trigo tres segons a entendre que es refereix al meu número de telèfon fix. El de casa. La irrupció de la telefonia mòbil combinada amb internet ha afectat les nostres vides d’una manera tan radical que fins i tot les paraules de cada dia han modificat el seu significat. Fa quatre dies encara em demanaven el fax i ara em demanen el fix. En l’entremig, el terme mòbil ha lliscat sense remei cap al negociat tecnològic. Un mòbil és aquest fòtil sonor que porta una de les pantalles que més mirem. La nova “petita pantalla”, com si diguéssim. Han quedat enrere els mòbils de Calder, els que pengem als bressols dels nadons i els d’un crim. Un mòbil és un telèfon mòbil, i punt. Sobre això no hi ha discussió possible. Doncs bé, potser per analogia, cada cop més un fix és un telèfon fix. Abans, un fix remetia al fascinant món laboral dels contractes indefinits. Ara ja no. Potser a les nòmines encara hi consten conceptes variables i d’altres que són fixos, però a les plantill…

¿Sabadassa o Terradell?

Hablo con una amiga que dirige una oficina de Caixa de Terrassa. La veo preocupada. El contexto de recesión, por exponerlo de un modo que parezca que sé algo de economía, nos afecta a todos, pero no por igual. Cada gremio es un mundo, con sus cifras, sus ayudas y su índice de parados. Si el paro es un espejo, los empleados de banca se lo miran por delante y por detrás. La clientela que antaño pedía créditos o contrataba planes de pensiones ya sólo les visita para sacar el dinero del paro. El empleado cruza los dedos para no ver ese mismo subsidio en su cartilla. Entre las cajas de ahorro existe el convencimiento que, tarde o temprano, se van a producir cambios importantes. Fusiones. Incluso el president Montilla, en su proverbial laconismo, admitió que eso era posible. De ahí que mi amiga ande preocupada, porque una fusión siempre conlleva una cierta confusión: oficinas duplicadas que operan en la misma zona, lucha de titanes en los consejos de administración, movimientos sísmicos en …

Los quinquis del futuro

Ayer se inauguró en el CCCB una exposición que no pienso perderme: Quinquis dels 80: cinema, premsa i carrer, comisariada por dos curadoras que merecen estar en la cima expositiva: Amanda Cuesta y Mery Cuesta. El objetivo es partir del cine que retrató a los delincuentes barriobajeros de perfil Vaquilla para mostrar los cambios radicales que experimentó nuestra sociedad durante los primeros años de la transición. La exposición se centra en el período 1978-1985, durante el cual se filmaron películas como Yo, Vaquillao Perros callejeros (José Antonio de la Loma), Colegas, Navajeroso El pico(Eloy de la Iglesia), y Deprisa, deprisa(Carlos Saura). El proceso de estilización que el cine español intentó con la figura del quinqui es muy evidente, pero estos relatos de polígono y descampado no acabaron de adquirir el grosor de las aventis que Marsé situara en las décadas anteriores, ni la textura de novelas recientes como Rompepistasde Kiko Amat situadas en las posteriores. Quinqui proviene d…

300.000 tristos tigres

A finals del mes d'abril passat, a la plaça del Parlament de Londres –la que dóna directament a la Casa dels Comuns, o sigui, el mateix Parlament– les vigílies habituals de 24 hores en contra de la guerra a l’Iraq, contra Israel i contra Guantánamo havien estat substituïdes per una massa enorme de gent de pell fosca, envoltada d’un desplegament igualment enorme de policies ben pàl·lids. Els que omplien la gran gespa de la plaça de gom a gom eren refugiats tàmils d’origen singalès. En silenci, alçaven unes grans pancartes ('Acabeu amb la matança'), ja de dol, pels compatriotes morts, ferits i torturats al llarg del primer mes de l’assalt final portat a terme contra les seves terres pel govern (budista) de Sri Lanka. Un manifestant em va donar un volant sobre un militant que feia vaga de fam per demanar més ajut humanitari per als tàmils assetjats a l’illa. Ara –escric això a finals de maig– aquest senyor pot tornar a alimentar-se, si vol, encara que sigui amb desgana: la co…

The Long Hello

The tail end of 2008 saw the publication of a thousand page correspondence between the writer and publisher Joan Sales and the novelist Mercè Rodoreda. Joan Sales is the author of 'Incerta Glòria', an epic modern classic (which - when it appeared in French just two years ago – was hailed by Le Monde as the finest Civil War novel to have come out of Spain). Sales returned to Barcelona from his post-war Mexican exile in 1955 and founded Club Editor, which his perseverance would eventually turn into a major Catalan-language publishing house. Not least because its star author was, precisely, Mercè Rodoreda, whose fiction would end up translated into 33 languages, from Croatian to Chinese. All this despite the fact that when they started off, in 1960, most of the Principality's population had lost the habit of reading Catalan – thanks to Franco's post-war ban on books in that language – added to which the mostly regime-friendly media in Barcelona silenced each and every tit…

Grip llibresca

L'altre dia buscava dos llibres en català publicats fa relativament poc. Vaig entrar en quatre de les llibreries barcelonines amb més cara i ulls, però cap no en tenia cap dels dos. Tanta recerca inútil venia a ser com una confirmació d'una sospita que he tingut des de fa temps: que el ventall de títols a la venda (fora de la xarxa) es contreu cada vegada més. I si m'hi he fixat aquí deu ser perquè ja m'hi havia fixat feia temps a les llibreries de Londres, als aparadors i a les taules de novetats de les quals, a hores d'ara, no es troben sinó els llibres més anunciats als diaris o bé ofertes especials dels que ho eren fins no fa gaire. Sense anar més lluny, només les biografies de celebritats absorbeixen una quarta part dels pressupostos dels llibreters anglesos. Afegim això al fet que les biblioteques estan comprant menys títols que mai i que als supermercats també es venen els més venuts, i tenim una conjuntura que garanteix que de qualsevol llibre sense un perf…

El pitjor paisatge

Tinc per costum escoltar les crítiques de televisió de Sergi Pàmies dels dilluns a El món a RAC1. Vehement, corrosiu i escèptic, no sempre hi estic d’acord, però m’agrada discrepar-hi. L’altre dia comentava El paisatge favorit de Catalunya de TV3, i va explicar per què es diu així i no, com repeteixen els que hi surten, El millor paisatge. Seria per evitar les protestes dels partidaris dels llocs desfavorits, fins i tot els que no triaria ningú ni sota els efectes del cascall. Així, ens estan dient: els paisatges seleccionats són els favorits de quatre famosos, però segurament José Luis Barcelona hauria triat el teu poble. Que ningú no s’hagi decantat per Parets del Vallès és només una casualitat. El 2008, a La Via Làctia de Jordi González, els espectadors van votar el poble més lleig de Catalunya. Va guanyar Lloret i aquesta victòria dubtosa va disgustar els lloretencs. Els entenc, però a mi el concurs em va semblar terapèutic: Catalunya ostenta una arquitectura salvatge i un paisatg…

El dia de cada dia

A banda de caspós (mai seborreic) o tronat (carrincló i gastat, res a veure amb el títol, traduït a l’espanyol, de l’obra magna Una familia tronada), sobre algunes sèries de televisió es llança un altre adjectiu que reuneix tots els oprobis imaginables: costumista. No es pot caure més avall, si no caves un sot. Qualsevol dia Berlusconi serà titllat de polític costumista, avalat pel seu masclisme, corrupció i barroeria extremes. En televisió, el costumisme s’erigeix en la negació de l’ambició i el talent. Els crítics i els entesos el consideren altament repudiable, un gènere sense art, mecànic, merament imitatiu. (Sobre això de l’art, si el cinema se l’atribueix amb un morro que no se’l salta un gitano, no veig per què la televisió s’ha de revestir d’una modèstia digna de la venedora de mistos d’Andersen).
A mi, el costumisme no em desagrada gens. Si cito Robert Robert i Emili Vilanova, encara em respectaran una mica (tot el que data de més de cent anys adquireix una estranya …

Cançons per a un triplet

Dijous passat, mentre els herois de Roma arribaven a Barcelona, jo sortia en un vol cap a Munic. Ja a l’aire, vaig mirar per la finestra i vaig veure de lluny la silueta descendent d’un avió i em vaig imaginar que eren ells. Era poc probable, però em va agradar aquesta comunió aèria, i els vaig saludar, davant la sorpresa del meu veí de seient. En aquell instant em vaig adonar que m’allunyava del centre del món. Marxar a aquella hora de Barcelona significava, sobretot, anar a un lloc on no hi hauria la Copa d’Europa guanyada pel Barça. Per pal·liar l’efecte, vaig tornar a fullejar els diaris del dia. Vaig rellegir les cròniques (Josep M. Fonalleras plorant com un nen) i em vaig recrear en les fotografies de la victòria. Preciosa, per exemple, la imatge de Reuters publicada en aquest diari, en què Messi vola després de rematar de cap –ha passat un segon– i el porter Van der Sar, que ja sap que no hi arribarà i serà gol, obre la boca i fa cara d’haver vist un fantasma, el de la derrota.…

A cops de vareta

Els dissabtes, passada la mitjanit, a Catalunya Ràdio emeten L’hora de les bruixes, unes entrevistes (només) a dones singulars. No em vull imaginar les ires furibundes que despertaria un hipòtetic L’hora del cabró (o boc), que és l’encarnació de Satanàs quan, amb aquella alegria, penetrava totes aquelles dones desequilibrades xisclant alhora en un aquelarre. Tot i que escolto de gust les entrevistes solvents de Santi Carreras, m’incomoda el veto a éssers humans a causa del seu zigot, sempre atzarós. Per tant, no hi convidarien mai el doctor Martí de Riquer ni un falsificador de moneda, per molt que fessin veu de falset. L’exclusió dels homes s’accepta amb normalitat i, de vegades, simpatia. Si mai s’esquerdés el generador de Vandellòs, intueixo que no se’ns permetria l’accés a alguns refugis nuclears, encara que portéssim Mrs. Dalloway sota el braç. A L’hora de les bruixes, hi han entrevistat una camionera –interessant, perquè no n’hi ha gaires- i una llevadora –un parterot hauria sig…

Paraula de 'trekkie'

Em considero un trekker des de mitjans dels anys setanta, quan la sèrie televisiva em va adoptar. Sóc un trekkie de cor, doncs: vaig néixer dues setmanes abans de l’estrena de la primera sèrie, i tres dècades seguint les aventures del capità Kirk em donen dret a opinar sobre la nova pel·lícula de la sèrie Star Trek, que ha dirigit J. J. Abrams. Els meus amics Quark i Spartan VI (no són els seus noms de veritat) ja em van avisar quan van veure el tràiler fa unes setmanes: «Haurem d’anar amb compte, perquè això s’allunyarà molt del cànon de Star Trek». Ahir, per fi, vaig anar a veure-la amb totes les meves emocions sota control, però el cert és que… ¡¡¡EM VA ENCANTAR!!! Aquest film pot significar un rellançament per a la saga. S’ha acabat demostrant que la Resistència no és totalment fútil.

Un cop dit això, s’ha d’assenyalar que els guionistes s’han pres algunes llibertats. Potser les escenes de lluita són massa ràpides i borroses per al meu gust. La nau romuliana tenia un disseny que s…

Chorreo electrónico

Este miércoles hará veintiseis días exactos, dos seis. Del 2 de mayo al 27, ambos inclusive. En esa lejana jornada el Barça inició la recta final de una temporada pletórica pero que era preciso rematar. Si nos atenemos a las leyes de la numerología, este miércoles deberíamos vencer al ManU por 0-2, para formar una serie perfecta con el 1-4 ante el Athletic y el 2-6 ante el Madrid. Esa es mi porra: 0-2 ante el vigente campeón de Europa. Pienso ver el partido en el teatro del Foment Hortenc, en la misma pantalla gigante donde vi con asombro como Larsson metía un balón increíble para Belletti y éste batía a Almunia. De confirmarse el 0-2, el período de 26 días que comprende del 2 al 27 de mayo de 2009 se transformará en el más fecundo de toda la historia del Barça y una buena manera de celebrarlo será explorando a fondo el 26. De hecho, tras el 2-6 del Bernabeu se inició una nueva modalidad de spam centrada exclusivamente en los chistes alusivos al Madrid. Escritos, dibujados e inclus…

Pol·linització i polonització

Rodalies?

Els lingüistes Magí Camps, Rudolf Ortega i Jordi Palou abanderen una reivindicació verbal adherida al traspàs (en el sentit menys letal) de les dites Rodalies de Renfe al Govern. Argumenten, amb més raó que un Kant, que rodalies en plural al·ludeix als encontorns de diverses localitats alhora, i no pas als d’una sola ciutat. Per les vies que s’estenen a l’entorn de Barcelona, per tant, no hi circulen trens de rodalies, sinó de rodalia. I si aquella C ajaçada roja tan similar a la del Departament de Cultura és la inicial de Cercanías (i, potser, de calamitat), la R que hi deuran posar el dia del traspàs (¿serà un 29 de febrer?) hauria de remetre a Rodalia, així en singular. Val a dir que a les notes de premsa emeses pel gabinet del conseller Nadal els trens de rodalia hi figuren correctament citats, però ningú no en diu així, i ja es veu a venir que costarà déu i ajut evitar-ne el calc. Fa dècades, el radiofonista Escamilla va impulsar l’invent del bona tarda, en comptes del genuí bon …

No nada nada, no traje traje

El cambio de mando en las carreras de Fórmula I lleva implícito un debate acalorado sobre la importancia de la tecnología. Por un lado, circula (a toda velocidad) la opinión de que la destreza de los pilotos cada vez cuenta menos ante la importancia de los bólidos que conducen. Es una opinión franca y directa, que vendría a reforzar la idea de establecer limitaciones técnicas para que se compitiera en igualdad de condiciones. Por otro lado, voces tan autorizadas como las de algunos pilotos, parecen opinar lo contrario. Alonso, por ejemplo, se opone a la limitación presupuestaria en las cuestiones técnicas. ¿Dónde queda el espíritu I + D? Los seguidores más expertos señalan con el dedo a los ingenieros que están detrás de los bólidos vencedores, igual como algunos cinéfilos memorizan los nombres de los directores de fotografía de sus películas preferidas. En los trabajos colectivos —como el cine o la fórmula I— siempre hay que tener en cuenta la suma de elementos. De hecho, no resulta …

Ligeramente grotesco (LG)

Una de las principales pegas de ser usuario contumaz de una lengua como la catalana es que algunas cuestiones ordinarias devienen extraordinarias. Por ejemplo, la cantidad suplementaria de energía que debemos consumir para usarla con naturalidad en cualquier ámbito de su dominio lingüístico (y no pienso consumir más, ahora mismo, para encuadrar el vocablo dominio en la terminología universal consensuada por la ciencia lingüística, de modo que si no lo entiende busque hojas de parra). Quienes viajan confortablemente instalados en la normalidad de su monoraíl monolingüe no pueden ni sospechar los acelerones que experimentamos los usuarios de las montañas rusas de las lenguas que la sociolingüística denomina minorizadas. Nuestro trayecto trepidantesco incluye algunos loops recurrentes por los que, te guste o no, pasarás. Uno de ellos es denunciar la marginación de tu lengua en cualquier ámbito de la existencia, público o privado. Por ejemplo, en el cine, en el etiquetaje o en las instruc…

Lo copio del pueblo

Una de las luchas de ingenio más intensas es la que libran los defensores del orden (de cualquier orden) y quienes desean saltárselo a cualquier precio (y si es gratis, mejor). La sofisticación en los métodos operativos de los delincuentes es directamente proporcional a los avances de la policía científica. Cuando se descubrió la capacidad identificadora de las huellas digitales los ladrones empezaron a usar guantes. Al saber que un simple pelo da más información sobre un sujeto que su perfil de Facebook, la pelambrera empezó a ser clave en la construcción de falsas pruebas incriminadoras. La condición humana vive en permanente estado de tensión entre el bien y el mal, el esfuerzo y el morro, el despilfarro y el ahorro. Un ejemplo reciente de esta tensión es la proliferación de textos copiados de internet que circulan por los centros educativos. Y no sólo educativos, claro, aunque la quintaesencia de estas prácticas sea Elrincondelvago.com, en cuyo buscador acabo de hallarme, glups, e…

La subnorma

Dijous passat a Santa Coloma de Farners, el senegalès Mbaye Gaye -tot presentant el llibre Nosaltres, els catalans, de Víctor Alexandre- va explicar un acudit sobre un africà que surt de casa tot portant una barretina, una samarreta de la selecció nacional catalana, i a la mà, una estelada. La seva dona se'n sorprèn: "On vas vestit així?'. I l'home respon: "A veure si ara quan parlo en català per una vegada no em contesten en espanyol". Efectivament, és notori que molts catalans de soca-rel són incapaços de fer servir el propi idioma amb els exestrangers residents la país, fins i tot quan aquests el parlen per defecte. És més: com menys llatí el seu fenotip, encara menys probabilitats hi haurà que se'ls respongui en la llengua de Najat El Hachmi. Doncs bé, fa uns mesos els del Consorci de Normalització Lingüística de Santa Coloma van llançar una campanya comarcal per fer front a aquesta situació. Arreu es penjaven uns cartells amb tot de fotos d'uns …

Una instància

Exposo: sabedor de la iniciativa del president Zapatero (Déu el beneeixi) de lliurar dos mil euros a qualsevulla ciutadà que es compri un cotxe nou (amb el requisit de l’antiguitat d’una dècada del seu vehicle actual), manifesto: que ara com ara no tinc la menor intenció de canviar-me el cotxe. Que, en canvi, m’és urgent canviar-me la caldera de la calefacció, de més de deu anys. Per tot això, sol·licito: que tingueu a bé donar-me dos mil euros a fi i efecte d’adquirir una caldera nova, comprometent-me a no gastar-me’ls en bagatel·les, com xampany o l’edició prínceps del rector de Vallfogona de 1703. Per la qual cosa, al·lego: molt abans que Xavier Sala Martín ho plantegés a la tertúlia de El món a RAC1, jo (algú sense coneixements sòlids d’economia –només sé actualitzar la llibreta-) ja havia rumiat que aquests dons i gràcies governamentals només contribuiran a enriquir el sector de la venda de cotxes i no pas el sector industrial. En aquest punt, coincideixo amb Sala Martín (i em re…

Televisió quàntica

Fa dies que purgo, en soledat amarga i vagant pels paratges més remots de Collserola amb ulleres fumades i perruca Jackson Five, un error comès en l’article anterior: vaig escriure (així caigués un llamp damunt del meu teclat!) que el temps deixat per la desaparició dels anuncis a TVE seria de 8.200 hores mensuals, quan havia d’haver escrit a l’any. En defensa pròpia, admeto que em va desorientar l’allau d’hores que emet TVE anualment: 85.000 hores, quan un any només en conté 8.760 (24 més, els bixestos). Com es produeix aquest miracle de les hores i els peixos a TVE, es deuen preguntar vostès, espectadors escèptics i astorats (i encara més si van admirar com, al debat Encarem el futur de TV3, patronal i banquers emulaven Houdini)? Gràcies a La 1, La 2 i, sobretot, als canals temàtics.
Però, qui se’ls mira, aquests canals temàtics? Una minoria exigua. Amb les plataformes digitals i la TDT, un corifeu d’opinadors va predir el crepuscle de les televisions generalistes. Estaríem, segons …

Difunts nacionals

A Hoy por hoy, de la SER, José Ramón de la Morena explica sobre el Giro: “Ahora, ha tenido que despeñarse un ciclista por un barranco de ochenta metros para que le prestemos atención. Y se la hemos prestado porque la víctima ha sido un ciclista español”. Deixant de banda que ignoro quins individus engloba aquest plural (ell i els companys de dòmino?), és clar que si s’hagués estimbat un ciclista lituà o moldau no se li hauria prestat atenció (i els apàtrides ja es poden estavellar tots alhora amb un barret tirolès). Em desconcerta aquest costum de concretar la nacionalitat de les víctimes. Davant d’una catàstrofe ferroviària a Bèlgica (humanitària només en el cas que els morts fossin criminals i pedòfils –s’haurien d’excavar els seus jardins-), els periodistes aclareixen: “Entre les víctimes no hi ha cap espanyol”. En teoria és per tranquil·litzar els familiars i amics possibles, es dóna per fet que no en tenim cap de belga. Ni arran d’unes inundacions del riu Groc no es diu “No hi ha…

Famoso abad localizado

Pere Ruiz es un poeta verbívoro de Súria especializado en palíndromos, esos versos de ida y vuelta. Su apuesta por la literatura de pie forzado es radical. Otras veces he hablado de él, porque junto a Jesús Lladó es el responsable del mejor libro sobre palíndromos escrito nunca en lengua ibérica: Sé verla al revéS (Antología de autores del Club Palindrómico Internacional), donde firma Pedro, editado en México y sólo disponible en la red www.albaiges.com/cpi/dadevonovedad.htm. En él, una veintena de autores publican frases capicúas en una docena de lenguas. Cuando salió el libro destaqué mis dos ejemplos favoritos en castellano (Sonreí, Bogart no cede contra gobiernoS) y catalán (Per catalana, anal atac reP). Probablemente, el palíndromo más conocido en castellano sea una frase que yo siempre había considerado absurda: Dábale arroz a la zorra el abad. ¿Les suena? Pues les aseguro que mucha gente la conoce, en un curioso caso de transmisión oral que nunca había conseguido datar. Pero Pe…

El codi del dimoni

Divendres passat, a TV3 es va emetre El codi Da Vinci, un film basat en la novel·la. Fa un temps, en trobar-ne un exemplar per casualitat -o no tant: en circulen 70 milions de venuts-, vaig llegir la primera frase, escrita amb una graponeria difícil de superar (i això que conté només quatre mots, dos dels quals són noms propis); en comprovar que tres frases més, escollides a l'atzar, eren d'una lectura tan o més arduosa, vaig tancar el llibre convençut que mai no el llegiria encara que me'l pengessin davant dels nassos en una cel·la d'aïllament. Ara bé, la pel·lícula, vaig pensar, seria més fàcil d'empassar, i així, per fi, entendria per què l'argument d'El codi Da Vinci ha entusiasmat tanta gent. Però no, atès que anava d'una tirallonga d'antics tòpics pseudomístics (el Priorat de Sió, etc.), tots els quals havien estat exposats com a fraus fa dècades. Vaig apagar l'aparell del tot perplex per l'èxit del frau més gros de tots: aquesta histò…

Ajupida?

Quan vaig escriure sobre el verb ensolir ja vaig intuir que m’enganxaria els dits. Que m’ensoliria, vaja. En alguns indrets del Baix Llobregat, com Sant Feliu, l’ensolida descriu la dolorosa circumstància d’interposar dits entre una porta i el seu marc. Doncs no sé pas si m’he ensolit jo solet o només m’he posat de peus a la galleda, però l’article de fa dos dissabtes ha suscitat un munt de correus i missatges al Facebook amb la sana intenció de reivindicar mots d’abast local. Cadascú els seus, és clar. Entre tots aquestes temptatives de D. O. verbal em limitaré a reproduir-ne un. És el lingüista vallenc Jordi Bofarull qui m’envia una mutació del verb ajupir (i ajupir-se), tot reivindicant-ne l’ús a Valls (“i potser també en altres llocs, però no a Reus ni a Tarragona”, escriu joliu) per dir que s’han enganxat els dits: “M’he ajupit amb la porta del cotxe”. Aquest ús sí que consta al DIEC (“En tancar la porta no li ajupis els dits”), però Bofarull assegura que també fan servir el subs…

Una ràdio local

No apareix a cap estudi d’audiència, tot i que és la ràdio més escoltada de Catalunya. Ni als EGM ni al Baròmetre de la Comunicació de la FUNDACC, l’ens impulsat per la Generalitat perquè els seus mitjans quedin en bona posició. Tampoc no la trobaríem al dial, per més que la busquéssim. Com que és una ràdio municipal, només s’escolta dins del terme del poble i a la rodalia. Però els diumenge a la nit reuneix centenars de milers d’oients (i espectadors): és Ràdio Ventdelplà. Fa uns mesos vaig tenir ocasió de visitar els seus estudis, modestos però dignes. En aquells moments, ni emetien ni gravaven i per tant no vaig poder saludar i felicitar el radiofonista audaç Xavier Jordana (Xavi, per als amics) ni tampoc aquell tècnic de so tan silenciós, una mica somnolent, però amb una gran vida interior. De Ràdio Ventdelplà, gairebé ningú no n’ha escoltat un programa sencer. Ni tan sols aquell anunci de ràdio tan peculiar, en una època amb mig milió d’aturats a Catalunya, i que fa: “Si la teva …

Antonio Vega i les seves cançons

Hi ha articles que els dus al cap durant anys, esperant que el moment d’escriure’ls no arribi mai. Aquest n’és un: a l’última dècada, diria, em vaig preparar quatre o cinc vegades per elogiar la figura artístics d’Antonio Vega, cada cop que la seva vida de ionqui l’acostava al caire del precipici, però al final sempre resistia. Aquest cop no, i el dimarts passat el seu cos va dir prou. Ara ens quedaran les seves cançons com a record, les que va il·luminar als anys vuitanta amb Nacha Pop i als noranta en solitari.

Escriure sobre Antonio Vega és una pàl·lida manera d’agrair-li tots aquells himnes que van marcar als de la meva generació, totes aquelles hores en què van funcionar com un vincle entre el món i un mateix. La col·lecció és impressionant: Asustado estoy, Lucha de gigantes, Chica de ayer, Una décima de segundo... Les escoltàvem i ballàvem cada cap de setmana a l’Hangar, el Be Negre, el Traffic, la Cabina --bars mítics de la plana de Vic-- i avui dia continuen dins el meu cap, in…

'¡Nocilla, qué merendilla!'

Aplaudiments i ràbia, és el que ha provocat la decisió del govern espanyol: TVE deixarà d’emetre publicitat a partir de setembre. Per no perdre temps, passem a destriar el gra (al recte) de la palla (vessada damunt d’altri): satisfacció entre els espectadors, que estaven tips que interrompessin sovint ¡Mira quién baila! amb anuncis de Fontvella, Audi i aquella senyora tan amoïnada per la regularitat (un eufemisme encantador). Irritació i epítets poc delicats per a les mares dels ministres per part de les televisions privades, que hauran de donar el 3% dels seus ingressos bruts a TVE (140 milions) i les operadores de telecomunicacions, que hauran de prescindir del 0’9% dels seus ingressos (290 milions) i alhora hauran de pagar una taxa per fer servir l’espai radioelèctric (240 milions). A més, l’Estat hi haurà d’aportar 550 milions per arrodonir el pressupost. N’entenc el disgust i les reticències: el dia que em cobrin per l’espai radioelèctric del meu telèfon sense fil, també protesta…

Sempre a punt

Parlant de les celebracions dels èxits del Barça, a la tertúlia de El Món a RAC1, Vicent Sanchis comentava el caràcter dels catalans i, amb el seu esperit incendiari de traca i mocador, va deixar anar: “Del Garraf cap avall, tot són festes, bandes i alegria, i del Garraf cap amunt, la gent és tristona”. Contraposava l’alegria del sud amb la gravetat del nord, no va aclarir a causa de quins miasmes (potser del Llobregat?). Té Sanchis raó? Passat el desert del Garraf, tot és seny, correcció i ganivets de peix?
Diumenge, quan es va acabar el partit del Barça contra el Vila-real, em vaig acostar a Canaletes i m’hi vaig trobar una gernació entusiasmada celebrant l’empat del 3 a 3, cridant com uns energúmens (dit amb tot el respecte pels posseïts pel dimoni), fent voleiar banderes i bevent –alguns, més previsors, venien beguts de casa-. Tota aquella gent es resistia a anar-se’n a casa mansament sense vociferar una mica, botar o fer la figuereta. Posats a celebrar, tant és un empat com una v…

Entre Pinto y Canaletes

Mi sobrino Màrius lleva instalado en Canaletes desde la noche del 2 de mayo. Llegó enfundado en una bandera azulgrana de 2,6 metros cuadrados y ya no piensa moverse de allí hasta el día 27, aunque para ello deba disfrazarse de camarero búlgaro o de gárgola. Este domingo la blandió por tercera vez en ocho días, sin importarle demasiado que al final tuviera que plegarla. Mañana confía en agitarla de nuevo para celebrar el primero de los tres títulos. Le veo tranquilo y confiado en el buen quehacer de Guardiola. Su tesis es que Pep cuida tanto los detalles que no quiere estropear el estribillo de la canción que este verano más sonará: la versión crackoviana del rítmico "We will rock you" de Queen. Seguro que lo tienen presente, porque TV3 ya lo ha transformado en acertado clip promocional. Allá donde Freddy Mercury y sus muchachos gritaban "we will, we will, rock you" entre percusiones pautadísimas, los actores de Crackòvia braman el mantra zulú de "copa, lliga i…

Hansel y Gürtel

El jueves una parlamentaria fue expulsada de un parlamento. No es muy frecuente, pero sucede de vez en cuando, puesto que cada reglamento establece unos supuestos en los que el presidente de la cámara tiene la potestad de expulsar a un aforado. En este caso, se trataba del Parlament valenciano, presidido por doña Milagrosa Martínez, sobre cuyo nombre no haré ningún comentario. La diputada expulsada fue Mònica Oltra, cuyo apellido remite al que fuera un céntrico hotel valenciano, a pesar de lo cual el buscador Google, a mi petición “Mònica Oltra diputada” replica “Did you mean: Mònica Ultradiputada?” Pues no, señor Google. Ya sé que en el tema ultra, Valencia es el non plus ídem para los amigos de Milans del Bosch, pero la buena de Mònica Oltra es diputada de Iniciativa y portavoz del grupo parlamentario Compromís. El jueves se presentó en el plenario luciendo una camiseta en cuya zona pectoral destacaba un cartel de estilo western. Arriba, seis letras mayúsculas enormes componían la …

Renadiu?

Visito Otos, a la Vall d’Albaida. El físic i novel·lista Joan Olivares ha sembrat el seu preciós poblet amb molts rellotges de sol dissenyats per artistes tan prominents com Andreu Alfaro. Als jardins del Palau del Marquès de Sant Josep, actual seu de l’Ajuntament de la vila, hi ha un curiós artefacte solar que acompanya la pedra de Basset. Es va inaugurar ara fa dos anys, pel tercer centenari de la batalla d’Almansa, el 25 d’abril de 2007. L’artefacte està disposat de tal manera que cada 25 d’abril l’ombra cobreix les quatre barres de l’ensenya valenciana. La força simbòlica d’aquest joc d’ombres es complementa amb una llegenda que m’intriga: “25 d’abril de 1707-2007, 300 anys de renadiu”. Renadiu? Joan Olivares me n’aclareix el sentit: “la paraula renadiu l’empraven els llauradors per a referir-se als cultius que naixien espontàniament i creixien sense conreu a partir de les llavors que havien quedat en el camp de la collita de l’any anterior”. La veritat és que resulta un terme ben…

Nunc hic aut numquam

El jueves pasado, mientras yo conducía hacia su Valencia natal, Mavi Dolz moría a los 47 años de edad. El comunicado del Institut Ramon Llull, en cuyo seno Mavi ejercía de jefa del área de Lengua y Universidades, lo atribuía a una "malaltia sobtada", que rima con putada. La noticia me pilló a entierro pasado, de vuelta de su país, que es también el mío. Mavi fue, ante todo, una persona vital, capaz de desdoblarse y redoblar el tiempo con una intensidad increíble. Sus 47 años valen por 94. Mavi se movió siempre en el mundo universitario, tanto en la Universitat de València como en la UAB, la UOC o últimamente el IRL. Irradiaba energía y gustaba de compartirla con generosidad. Seguro que entre los lectores de esta columna habrá alumnos suyos de los años ochenta y noventa en la UAB cuyas testas empezarán a oscilar adelante y atrás en este mismo momento, en un gesto de íntimo reconocimiento por todo lo recibido. Mavi nunca se amilanó. Baste recordar su actitud ante una situación…

Uno de enero, dos de mayo

Mañana miércoles ya cambiaremos el chip para zambullirnos en el inmenso mar azul del Chelsea, pero hoy los culés todavía vivimos inmersos en la locura colectiva que provocó la victoria del sábado en el Bernabeu. Como siempre sucede en estos casos, desde el mismo momento en el que se produce, son muchas las mentes que proponen facecias conmemorativas cuya única misión es aumentar la felicidad de los ganadores, en lo que podríamos denominar el paso del regocijo al regodeo. Recuerden la de gadgets que suscitó el 0-5 de Cruyff y compañía, canción de la Trinca incluida, y no duden que este 2-6 también provocará los suyos, empezando por el Crackòvia de anoche. A estas alturas, quien más quien menos ha consumido alguna dos-sis de regodeo. Entre las múltiples formas de acercarse al resultado del sábado destacaría la actuación estelar del meteorólogo Dani Ramírez en su espacio tras el TN vespre del domingo. Al dar las temperaturas de Madrid, Ramírez constató que la máxima había sido de 26 gra…

Record de Boris Vian

És difícil oblidar la primera vegada que llegeixes una novel·la del francès Boris Vian, sobretot si és durant l’adolescència. Penso en La tardor a Pequín --ara potser hauríem de dir Beijing-- o El llop-home i el que em ve al cap és una prosa lliure, sense complexos, d’una imaginació burleta i surrealista. Vaig començar a llegir Vercoquin i el plàncton --quina novel·la més estranya!-- durant un viatge en tren, i recordo que la festa sorpresa que surt al principi del llibre em va transportar a una altra realitat: de tant en tant havia d’alçar la vista, mirar per la finestra i enfocar el paisatge per recordar on em trobava. Fa molts temps que no llegeixo a Boris Vian, però l’altre dia, fullejant la revista Lire, vaig assabentar-me que aviat farà 50 anys de la seva mort. Diu que el 23 de juny de 1959 va anar al cine per veure una adaptació de la seva novel·la Escopiré sobre les vostres tombes. Hi assistia amb desgana, perquè no s’havia entès gens amb els productors del film, i poc minuts …

Més llum

"I de què serveix, això?", deia la més escèptica dels tres amics que em van acompanyar el dia 26 del mes passat per veure les 119.000 espelmes que els més de 500 voluntaris de l'artista català ubicat a Suïssa Muma Soler havien distribuït segons els dissenys que ell havia guixat als carrers que envolten el Born barceloní. Al carrer de l'Argenteria, les primeres espelmes enceses feien pampallugues inquietes sota una pluja incipient. "Podria ser bonic, si no plou massa", va concedir l'amiga. I va resultar que no, no va ploure massa i sí que va ser bonic i fins i tot commovedor quan, cap al capvespre, l'Ajuntament va fer apagar l'enllumenat públic i es va poder veure clarament ona rere ona de foc amic fent ziga-zaga a bona part del barri de la Ribera i sobretot al Fossar, on els voluntaris cuitaven a reemplaçar les espelmes apagades pel plugim com si els hi anés la vida. Vam mirar aquesta transformació real de la nostra ciutat, embadalits amb ganes …

Nom mutant

Poques coses són tan entretingudes com una pandèmia. D’aquesta grip actual, durant setmanes se n’ha dit grip porcina, quan tot d’una els telenotícies n’han començat a dir grip nova. Molts espectadors van exclamar desorientats: encara una altra grip? On anirem a parar? A la fossa comuna, si no pagues els rebuts dels Serveis Funeraris, sembla que t’estiguin indicant els informatius, implícitament. Els periodistes s’han posat d’acord per estendre el pànic. Encara veurem Matías Prats amb mascareta.
La grip de 1918, que va sepultar 25 milions d’individus, es coneixia a tot el món amb el nom de grip espanyola, ja que la soca procedia d’Espanya. Tot i que l’actual procedeix de Mèxic, poca gent en diu grip mexicana. Amb aquest nom, ens costaria molt tornar a Acapulco. També s’ha descartat grip porcina perquè, segons Keiji Fukuda, director adjunt de l’OMS, “en alguns indrets els porcs eren sacrificats, i això no està bé. Els animals no són culpables del que passa”. Entenc que vulguin impedir q…

Mesures expeditives

Al cap d’un any i mig que el diputat Joan Ferran declarés que “cal arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, som molts els que ens sentim decebuts i contrariats, perquè n’esperàvem unes mesures expeditives que, inexplicablement, no s’han aplicat. Ferran reivindicava que es digués el nom rotund i entranyable d’Espanya en comptes del vague i capciós Estat Espanyol. Encara que cada dia és més habitual sentir Espanya a les ràdios de la Generalitat, de vegades sense venir gaire a tomb, encara no s’ha anat prou a fons. En la locució del partit entre el Chelsea i el Barcelona que es juga aquest vespre, seria idoni que Joaquim Maria Puyal i els seus col·laboradors anessin dient de tant en tant “els espanyols no es rendeixen”, “el Barça contraataca amb tota la fúria del Dos de Maig”, “Messi i Eto’o, els Daoíz i Velarde del Barça”. Si els flaquegessin els referents espanyols (Hernán Cortés, Belén Esteban), sempre podrien contractar els comentaristes esportius d’Antena…

Cantando ovejas

Cuando escribo este artículo no sé si se habrá producido o no ni cómo, porque ando a unos cuantos kilómetros de distancia de Santa Creu de Jutglar, que es donde ahora mismo (ayer domingo al mediodía para el lector) se debe de estar celebrando la Fira de la Transhumància. El pastoreo es un noble arte que la vida contemporánea está arrinconando cada vez más, tal vez porque los únicos rebaños que interesan son los humanos. De hecho, pocas imágenes definen tan bien la estulticia de estos últimos tiempos como la de los cencerros con sordina para que su sonido no moleste a los urbanitas que se acaban de instalar en un entorno rural. Pero mientras pretendamos seguir consumiendo carne, habrá cencerros, y no está nada mal que la gente, urbana o rural, que aún aprecie el sentido común lo manifieste sin complejos. Una forma curiosa de hacerlo es el acto musical anunciado para el mediodía de ayer domingo 3 de mayo. De las cinco palabras del título, cuatro son tan descriptivas que no hará falta n…

Ensolir?

Vaig a Sant Feliu de Llobregat a fer una conferència i en torno amb un verb que no coneixia: ensolir. Els meus amfitrions del Palau Falguera m’expliquen que ensolir vol dir agafar-se els dits, per exemple amb una porta o una finestra o un calaix, però sempre un dit. Mai, ehem, cap altre membre. A qui s’ensoleix li surt un sangtraït, anomenat ensolida. Per més que busco el mot per aquí per allà, no el localitzo enlloc. Ni al Coromines ni a l’Alcover-Moll. Només al Facebook hi ha un grup anomenat “Jo conec el significat del mot ensolir”, en el qual observo que el camp d’acció de l’ensolida s’estén per d’altres municipis propers, com Molins de Rei, Corbera de Llobregat, La Palma de Cervelló, Vallirana, Cervelló, Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat. Mai, però, a Sant Joan Despí (potser per la malèvola influència de TV3). Hi ha moltes poblacions que presumeixen de mots propis. Només cal anar a Badalona: micacos, badius, tornem-his... Però el que em fascina del verb ensolir és que no…

David Peace United

La saga de Harry Potter, les intrigues de Dan Brown, la trilogia de Stieg Larsson, el crepuscle aquell dels vampirs, la Barcelona en ombres de Ruiz Zafón… Els últims anys, els èxits literaris a escala mundial han estat cicles de novel·les, per això sorprèn que cap editorial espanyola hagi publicat encara el britànic David Peace. Nascut el 1967, Peace és conegut sobretot per una tetralogia de literatura policíaca, tot i que aquest adjectiu del gènere més aviat encotilla els seus llibres. L’anomenat Red Riding Quartet, integrat per les novel·les 1974, 1977, 1980 i 1983, gira al voltant d’un assassí en sèrie de nenes que als anys setanta va terroritzar aquella regió del nord d’Anglaterra. A més de la investigació policial, les indagacions d’un periodista li serveixen per retratar una època i qüestionar els mètodes corruptes de la policia. L’èxit de les novel·les es va traduir fa uns mesos en una bona adaptació televisiva en tres pel·lícules (ja apareguda en DVD), amb una atmosfera opress…