dimarts, 30 de juny de 2009

Gamberrada internàutica

A Noticias Cuatro, expliquen que el 20 de juny es va celebrar el dia de l’espanyol arreu del món. Sempre la mateixa petulància, m’agradaria veure’n els festejos a Groenlàndia (ninots de neu amb una xibeca a la mà –un homenatge al botellón-, óssos polars amb cartellets penjats que diuen “¡Me gusta el español!”). Al carrer Alcalá de Madrid, van repartir tot de cartrons amb paraules escrites com ara abrazo, beso, sonrisa, totes elles entendridores, que descriuen a la perfecció l’activitat del Club Riviera de Castelldefels. Per la xarxa, en canvi, els internautes van votar la seva paraula favorita i va guanyar malevo, que és un vocable argentí que vol dir “pinxo i buscabregues”. El presentador va comentar, entre perplex i dolgut, que ell s’hauria esperat que guanyés una paraula com ara añoranza. Encara com no va dir libertad, solidaridad o amor (però mai jurisprudencia o sodomía). A mi, en canvi, em va agradar que sortís malevo, vaig sentir com corria una ventada d’aire fresc. La veritat és que va guanyar gràcies a l’anonimat de la xarxa, que permet votar amb una llibertat total, sense haver de quedar bé. Per això va sortir escollit Chikilicuatre per anar a Eurovisió, per això un 51 % ha votat a l’enquesta de Time Out que la nit de Sant Joan repassarà els verbs irregulars francesos. Per internet, es vota l’opció més divertida, curiosa, irreverent. Per a paraules solemnes, ja tenim Iñaki Gabilondo. Internet s’ha convertit, ell mateix, en una Second Life, molt més espontània que la vida real (o la Primera Vida, que és aquella on es disparen sirenes de cotxe a mitjanit, tenim deutes i cremor d’estómac, la dona ens pega). Ara bé, la xarxa permet donar via lliure a un esperit gamberro esporuguit i casolà, de xat i estufeta. Un malevo autèntic hauria exhibit aquesta paraula escrita en un cartró al carrer Alcalá. Encara millor, davant de l’Audiència Nacional, esperant el jutge Garzón.

Enric Gomà, Time Out, 25 de juny del 2009.

Maleïdes promos!

A la promo de El paisatge favorit de Catalunya, l’altre dia, referint-se a la Vall d’Aran, van proclamar: “Des de la vall més atlàntica del Pirineu català”. Alto, em vaig dir: una vall, o és atlàntica o no ho és. Una de dues. Potser la vall de Ribes es converteix en una mica atlàntica si t’hi cruspeixes una dotzena d’ostres de Bordeus? No, tot i que m’agradaria provar-ho. A més a més, la Vall d’Aran és l’única vall atlàntica de Catalunya. No sé si buscaven desconcertar-nos o bé enganyar-nos. Irritat, vaig agafar un gos de ceràmica de mida natural i el vaig estavellar contra el terra amb ràbia.
L’endemà, enraonant amb el psicoterapeuta vaig entendre el mecanisme intern del meu acte violent: fa temps que odio les promos. Aquelles veus en off llepades, aquells encadenats, aquelles músiques. Hi veig el què si anuncien un programa nou, el presenten i ens recorden l’hora i el dia d’emissió. Però, una promo d’un dramàtic de televisió en què se’ns avancen moments culminants del capítol que veurem? O, també, aquell costum desesperant d’avançar situacions del capítol següent mentre passen els crèdits finals? Jo he pogut seguir prou bé la sèrie Infidels només amb les promos. Un capítol d’un dramàtic són tot de capses de sorpreses que cal obrir una per una, segons l’ordre establert. Tot s’ha calculat des del guió per intrigar, emocionar, sorprendre, d’una manera estratègica. Si t’ho donen a cullerades uns quants dies abans en una promo, perd tota la gràcia. Fer promoció a còpia de retallar i editar moments solts d’un capítol, és un disbarat. Per si no n’estan convençuts, aquí tenen una promo hipotètica de la Bíblia: “-Al principi, Déu va crear el cel i la terra.//-Obeeix i mata el teu fill Isaac!//-I es van obrir les aigües del mar Roig.//-El trobaren ajagut en una menjadora.//-Llàtzer, aixeca’t i camina//-Jo, me’n rento les mans//-Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. Vostès mateixos.

Enric Gomà, Time Out, 18 de juny del 1009.

Dóna'n la culpa al 'boogie'

Des del moment en què els iPhones de mig món van divulgar la notícia, la mort de Michael Jackson va dominar la informació i els fòrums d’internet. Les dimensions del mite popular es podien rastrejar en la mida i el gruix dels titulars. Les frases més utilitzades per classificar-lo eren “icona del pop” i “rei del pop”. Jo vaig buscar el titular del diari francès Libération, que se sol posar creatiu quan anuncia la mort d’algun famós, i no em va defraudar: “Michael Jackson, dernier thriller”, s’hi llegia. Jackson és potser el primer gran mite mediàtic que mor a l’era de Youtube, i tot l’arsenal de fotogaleries, cançons i vídeos es va posar en marxa per recordar-nos el seu pas per aquest món. Unes quantes hores abans havia mort la bella actriu Farrah Fawcett, però l’àngel de Charlie va passar irremeiablement a un segon pla. Segons Trends, el mesurador de consultes de Google, la frase més buscada durant moltes hores va ser “Michael Jackson died”. Només abans la seva presència a la xarxa havia viscut un moment més àlgid: el juny del 2005, quan va acabar el judici per les acusacions de pedofília i va ser absolt.

La controvertida vida del cantant es reflectia també en les opinions de la gent. Les mostres de dolor dels seus fans, irreflexives i passionals, contrastaven amb alguns comentaris sarcàstics. “Va demostrar que a Amèrica tot és possible, que fins i tot un nen negre pobre es pot convertir en una dona blanca rica”, deia algú en una llista de condols, mentre un altre el rebatia argumentant que era un ésser “torturat per la fama i per un pare maltractador”. Mentrestant, un tercer es preguntava: “¿És massa aviat per començar un rumor afirmant que en realitat no és mort?”.

Janis Joplin va morir als 27 anys, Lennon als 40 i Elvis, als 42. Jacko estava a punt de fer els 51. Potser ja era massa vell per morir jove, però diuen que els mites no tenen edat. A més, això és una cosa que ell ja va experimentar en vida: sense una infància de debò, va aconseguir creure’s la seva mentida i ser Peter Pan, el nen etern, al seu ranxo de Neverland. Jo recordaré el nen real que cantava All the things you are i el jove que va patentar el moonwalk cantant Billy Jean a la gala dels 25 anys de la Motown. Pel que fa al seu destí final, com deia una de les seves cançons: “No en culpis el sol, no en culpis la lluna, no en culpis els bons temps. Dóna’n la culpa al boogie”. I que cadascú decideixi què significa això del boogie.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de juny del 2009.

dilluns, 29 de juny de 2009

Precoz o tántrico

Lo de los fichajes de este verano es una cuestión sexual. Florentino Pérez se ha revelado como el rey de la negociación precoz mientras que Txiki Begiristain se dedica al tanteo tántrico. Se comprende que, tras una temporada triplemente triste, los madridistas se murieran de ganas por ligar, aunque fuera pagando. Los subidones de Kaká y Cristiano Ronaldo han sido claros ejemplos de precocidad, fruto del deseo incontenible tras un año de tristeza. Florentino ha prescindido del tanteo y se ha lanzado al tonteo. La derrama por Cristiano es de tal magnitud que incluso ha dado nombre a una nueva unidad monetaria entre inversores dicharacheros. La nueva estación de cercanías de la Puerta del Sol, por ejemplo, ha costado 5,7 cristianos, mientras que el nuevo plan de cercanías que el ministro Blanco (ay) vino a presentar a Barcelona estará dotado con 40 cristianos. Lo que está claro es que el cristiano, como unidad paralela de la zona euro para obras públicas, resulta excesiva para referirse a fichajes privados. Raúl Albiol, el tercer ligue del Florentino precoz, ya ha sido valorado en "sólo" 0,15 cristianos. Puede que cuando lean estas líneas los noticiarios ya hablen del Guaje Villa fichado por el Barça por una cifra que merodea el medio cristiano, tal vez con una parte del monte en divisa Keirrison y otras contrapartidas no tan reto'oricas. Pues si es así, enhorabuena, y tan panchos con Villa. Lo que no tiene sentido es que tanto culé ande amohinado por ahí ante las bravatas del talonario vecino. La tri-tranquilidad con la que Laporta replicó a las dos primeras conquistas del Florentino precoz es la base de la negociación tántrica que se practica estos días en los despachos azulgrana. Tampoco hace falta que imiten en todo al tan rico Sánchez Dragó, pero un poco de calma nunca viene mal, sobre todo si nos fijamos que tàntric rima con hat trick y lo precoz precede la coz.

La verdad es que la sequía futbolística del verano, que no pudo rellenar ni la roja con su gatillazo ante el general Custer, da demasiada cancha a la especulación interesada. Y por eso la lista de nombres posibles es interminable. Si la SGAE cobrara derechos de cita, algunos jugadores tendrían otra fuente de ingresos que ríete tú de los derechos de imagen. No soy de los que siguen con ardor estas especulaciones sobre nuevas incorporaciones que (re)llenan las informaciones deportivas los meses de junio y julio, pero tengo mis preferencias. De entre todos los nombres que he visto publicados como posibles objetos del deseo, hay uno que me llama poderosamente la atención. Se trata del central ucraniano del Shakhtar Donetz Dmytro Anatoliyovych Chyhrynskyi. Aunque parece que el Liverpool y el Depor andan tras él, yo daría lo que fuera por verle de azulgrana. La mera idea de imaginar cómo rivalizarían el maestro Puyal y el discípulo aventajado Pou por referirse a Chyhrynskyi en sus transmisiones ya me excita las papilas auditivas. Seguro que Chyhrynskyi, descubierto por el gran Oleg Blokhin, nos saldría a menos de 0,1 cristianos, y podría alternarse con Piqué para anular a Cristiano Ronaldo en los apasionantes Madrid-Barça posteriores al 2-6. Además, no quiero ni imaginar cómo conectaría con Bojan desde la línea trasera, dando pie a investigar la conexión entre Chyhrynskyi y Krkic (by Txiki). Si ya antes de la crisis triunfaron jugadores tan copulativos como Pichi, Pizzi, Quini, Giggs, Finidi, Brindisi, Nilis, Chividini, Billy Wright, Ciric, Bilic, Hiddink y Lippi... Id, dirigid, insistid, imprimid viril lid, dirimid si difícil, vivid mil brindis y ¡Chyhrynskyi! Visqui il Birsi!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 29 de juny de 2009.

diumenge, 28 de juny de 2009

Xou mogut

En entrar a L’Auditori per fer-hi una petita prova de so, algú em va dir que havia d’esperar el Màrius perquè “ell és el director”. “O sigui”, em vaig dir mentre el mateix Màrius em guiava cap al faristol des d’on jo havia de recitar, “ara resulta que a més de ser l’inventor, el guionista, el relacions públiques, el coordinador i el presentador d’aquest espectacle, el Màrius també n’és el director”. Aquell mateix vespre –diumenge passat per al lector– 1.600 persones van assistir en directe a l’espectacle en qüestió i moltíssimes més van poder veure’l al Canal 33: un xou tan excepcional com benèfic dit Mou-te pels quiets, els beneficis del qual han anat directament a les fundacions Nexe i Guimbarda, especialitzades en l’atenció a nens pluridiscapacitats com ara el Lluís Serra, fill del Màrius i protagonista inconscient però suprem de l’últim llibre d’aquest, Quiet, en el qual la vida amb el Lluís es converteix, per dir-ho així, en la vida amb tothom. A més de muntar el Mou-te –amb els seus 121 participants–, el Màrius havia escrit un blog sencer dedicat al tema i també havia fet posar anuncis a tots els mitjans i també havia organitzat una exposició de fotos dels mateixos participants fetes pel fotògraf Jordi Ribó. ¿Què deu motivar un home que ja porta diversos projectes literaris entre mans i fa quatre articles periodístics cada setmana (a més de diverses graelles de mots encreuats) a fer tot això, tot sabent que li donarà més feina que totes les seves activitats habituals plegades? Entre un ventall ample de respostes possibles, no en trobo cap que sigui més encertada (i menys sentimental) que la que proporciona les famoses últimes paraules, de to intraduïble, de William S. Burroughs: “Love? What is it? Most natural pain killer what there is”.

Matthew Tree, Avui, 19/06/2009

Discapacitat?

Per raons que no se m’escapen, últimament he participat en molts actes sobre la discapacitat. Ara per ara, aquest terme negacionista designa la gent que destaca per alguna activitat bàsica que no pot fer: caminar, veure-hi, sentir-hi, raonar, enraonar... Quan les habilitats inhibides són múltiples parlem de pluridiscapacitat. És el cas de mon fill Lluís, tan exagerat en la seva quietud que no en va tenir prou, amb una de sola. Com que designa una realitat conflictiva, discapacitat és un terme discutit i, sovint, impugnat. El DIEC en ventila la definició per la via sinonímica (“Minusvàlid”) i apel·la a la normalitat, ai, en l’entrada de minusvàlid, un terme ja obsolet que és ben a punt de caure al pou dels mots ofensius, al costat de paralític, subnormal, mongòlic, esguerrat o cretí. La literatura mèdica dels anys setanta feia anar amb naturalitat el terme subnormal, en la postguerra hi havia esguerrats (mutilats) pertot i fa cent anys es feien estudis sobre els cretins. El menyspreu pot tenyir els mots fins fer-nos-els intolerablement despectius, però el que compta és combatre el menyspreu sense acarnissar-nos amb les paraules.

Màrius Serra. Avui. Dissabte, 27 de juny de 2009.

Esta columna es tabú

Aviso, voy a hablar bien de los políticos. Antes de seguir leyendo, les invito a que desplacen la mirada 17 centímetros al oeste y 7 al norte, para comprobar que hoy no es 28 de diciembre. Ya pueden volver. ¡Eo, no se me despisten! Vuelvan aquí conmigo ahora mismo aunque vaya a hablar bien de los políticos. Tal vez tardará mucho en volver a suceder. Este lunes 22 recibí un correo electrónico sobre el que mi programa gestor especuló "Mail cree que este mensaje es correo no deseado". Me hizo gracia porque era una carta del president José Montilla en pdf. No una circular, sino una carta. En ella me felicitaba por la organización del concierto benéfico "Mou-te pels quiets" celebrado en el Auditori en favor de las fundaciones Nexe y Guimbarda, que se ocupan de niños pluridiscapacitados como mi hijo, y concluía con un párrafo que no puedo sino reproducir: "Des del Govern donem suport a les entitats que tenen cura d'aquests nens i nenes. Espero i desitjo que ara, amb aquesta iniciativa, pugueu aconseguir més recursos per millorar la seva qualitat de vida i la de les seves famílies. L'èxit del concert em fa confiar que així serà". Gracias, president. Estoy seguro que las responsables de los centros sabrán concretar sus necesidades con sus interlocutores institucionales.

Más allá de constatar que Presidència cuenta con un buen equipo de colaboradores, la carta me ha recordado la notabilísima discreción con la que los representantes de nuestra clase política asistieron al acto. Cierto es que desde la organización emitimos un mensaje claro, pero todos ellos aceptaron las reglas del juego, hasta el punto de pagar religiosamente su entrada para que la finalidad benéfica no quedara desvirtuada. Estuvieron en su sitio, en la tribuna de autoridades, y a pesar de la presencia de las cámaras de Televisió de Catalunya, no rivalizaron en protagonismo ni con los artistas ni con los verdaderos vips de la noche: los niños pluridiscapacitados, sus padres y los profesionales que se ocupan de ellos. Una semana antes, en el merecidísimo homenaje a Rubianes, una cámara barría cada dos por tres la fila de autoridades del Palau Sant Jordi, sentadas junto al hombre fuerte de la productora Mediapro. Esas imágenes forman parte de la sintaxis del poder. Quienes lo ostentan, desde las instituciones públicas o la sociedad civil, se preocupan por emitir mensajes sin cesar para que el GPS social no pierda su señal. Lo malo es que en ocasiones tanto mensaje llega a saturar el canal. Por eso, tras releer la gentil carta del president Montilla me parece pertinente revelar que, en un ámbito benéfico de dimensiones más modestas pero igualmente intenso, nos acompañaron con tacto y discreción el president del Parlament Sr. Ernest Benach, las honorables conselleres Sra. Carme Capdevila (Acció Social i Ciutadania) y Sra. Marina Geli (Salut), el alcalde de Barcelona Sr. Jordi Hereu, el segundo teniente de alcalde Sr. Ricard Gomà, la diputada de Benestar Social de la Diputació de Barcelona Sra. Montserrat Ballarín, los diputados Sr. Carles Campuzano y Sra. Anna Simó, la cónsul de Bélgica Sra. Karine Tuytschaever, amén de los responsables máximos del Auditori, Sr. Joan Oller y Sr. Joaquim de Nadal y otros altos cargos y representantes diversos que llenaron dos tribunas. Gracias a todos por estar en su sitio.

Y ya puestos a enjabonar, déjenme que concluya felicitando a una verdadera bestia negra de la sociedad actual: la denostada SGAE. Sí, también ellos supieron estar en su sitio y facilitaron la cesión de derechos de autor con finalidad benéfica. Amén.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 25 de juny de 2009.

dissabte, 27 de juny de 2009

Apersonats

Fa temps que sento un anunci per la ràdio de Caixa Penedès, que fa: “Persones al servei de persones”. Un altre de Caixa Terrassa diu: “Persones sempre al vostre costat”. Em sobta aquest interès per deixar clar que no ens atendran autòmats, robots o bé segadores de gespa. En el primer cas, també ens adverteixen que els seus clients potencials són els humans i no pas extraterrestres àvids d’ingressar els estalvis a Caixa Penedès (i és una llàstima, perquè el director de la sucursal els rebria en persona i els preguntaria cordial: “Tot bé, per Saturn? Els anells, com sempre?”). En el cas de Caixa Terrassa, insinuen potser als clients més solitaris que, si fes falta, els acompanyarien a passar un cap de setmana a Camprodon? Tanta proximitat, resulta una mica inquietant. Quan vas a una caixa a demanar un crèdit, t’acomiaden amb embuts i mirades de llangardaix. Ni rastre d’aquelles encaixades càlides dels anuncis. Per això jo em demano: aquesta insistència en la condició de persona, a què treu cap? Que a Caixa Penedès i Caixa Terrassa ens hi esperen persones, ningú no ho posava en dubte (la notícia seria que ens atengués la carpa Juanita o Chucky, el ninot diabòlic –l’únic que dóna uns interessos terrorífics-). Com ja va dir el teòric de la comunicació Karl Jenningen, només una societat en crisi remarca l’obvietat. El nom adequat per a la fusió anunciada entre les caixes de Sabadell, Terrassa, Manlleu i Manresa, seria: “Caixa de les Persones”. Per la ràdio, anunciarien: “Pensant en tu, persona, i en la teva família personal”.

Enric Gomà, Avui, 27 de juny del 2009.

dimecres, 24 de juny de 2009

El costat bo del tifus

Si col·loquessin altaveus a tots els fanals i s’hi sentís la banda sonora de Set núvies per a set germans, els catalans ballaríem pel carrer les coreografies de la pel·lícula. No tots, esclar, sempre hi ha els descontents de costum. Però, gràcies a la periodista de la SER Montserrat Domínguez, que dirigeix A vivir que son dos días, ara sé que ens sobren raons per a l’optimisme (i per a cantar borratxos en un karaoke, si calgués). A la seva tertúlia, tot parlant de la T1 de l’aeroport del Prat, Màrius Carol va apuntar: “Como aquí los catalanes tenemos la moral un poco baja, yo creo que debería ser un elemento de autoestima”. Ràpidament Domínguez li va retreure: “A veces da la impresión de que buscáis excusas para tener la moral baja, ¿eh?, porque hay razones también para el optimismo, ¿no?”. A mi, se’m va obrir el cel (admeto que tenia la moral baixa, a causa d’unes humitats a la paret). Ja n’hi ha prou de queixar-se, sempre aquest victimisme constant, que no ens condueix enlloc. Raons per a l’optimisme n’hi ha moltes, tant és que faci mesos que surtin a tots els diaris termes com ultimàtum, incompliment i desafecció (a aquests desafectes, els posaria tots a canviar la moqueta del ministeri d’Obres Públiques). A més a més de desacord, pròrrogues i sentència (a l’agost, sembla, per competir amb les meduses). Tot plegat, pela amb deu. Amb esperit positiu, vaig baixar al bar-bodega L’Electricitat de la Barceloneta i em vaig menjar unes gambes. Feia sol. Uns nens jugaven al carrer.

Enric Gomà, Avui, 24 de juny del 2009.

dimarts, 23 de juny de 2009

El Coca de Sant Joan

No me extrañaría que en Can Cruyff, esta noche de sant Johann la coca fuera mentada como el coca, pero no es el inimitable holandés quien provoca este artículo. El Coca en cuestión es un escritor, de nombre Jordi, sobre cuyo apellido se edifican juegos de palabras con una facilidad preocupante. Entono el mea culpa por haber iniciado el juego en el año 2001. Coca ganó el premio Sant Jordi con una de sus mejores novelas, Sota la pols, y yo acababa de publicar Verbàlia, de modo que aún me corroía el vicio de buscar ejemplos de los cincuenta modos de juego verbal que me propuse documentar en catalán, castellano, inglés, italiano y francés. Esa incesante búsqueda y captura lo perturbaba todo, hasta el punto que muchos días solía romper mi regla de oro: sólo exteriorizo uno de cada diez juegos de palabras que se me ocurren. Esa proporción siempre me ha funcionado. Me permite mantener la mayoría de mis relaciones y no caer en la más estrepitosa de las soledades. El día de sant Jordi del 2001 rompí esa regla y, entre los múltiples damnificados, estuvo Jordi Coca, a quien recuerdo haber dejado estupefacto en una sesión compartida de firmas cuando le espeté que "sota la pols de coca" podía hacer pensar en un mundo algo distinto del que evoca la novela.

Esa fue la única vez que me permití un juego de palabras con Coca, pero no fue el único que suscitó. Pronto su magnetismo verbal se hizo patente de un modo inesperado. El 8/I/2002 publiqué un runrún sobre una extraña campaña de marketing que la casa de neumáticos Dunlop había emprendido en Canadá, ofreciendo dinero a todos los canadienses apellidados Dunlop que cambiaran oficialmente su apellido por el de Dunlop-tire, que era la marca que deseaban promocionar. La empresa sufragaba el trámite y ofrecía 25000 dólares a los primeros 50 Dunlops que accedieran a modificar su apellido. Esa misma semana recibí una carta alucinante, que reproduzco parcialmente intentando preservar el anonimato de su autora: "Su artículo me ha dado tema para recordarles a mis hijos lo que yo siempre (en broma) les había dicho y lo comprenderá cuando vea mi apellido, ya que me llamo P. Cola B. De pequeña este apellido me causó bastantes malos ratos, ya que de niños somos muy crueles, pues me llamaban Pepsi Cola (a mi madre no se le ocurrió otra idea que ponerme en la bata del colegio P. Cola). De joven no me causó problemas pero al pensar que si me enamoraba de un señor que se llamara Coca mis hijos se apellidarían Coca Cola... Nunca me he planteado ganar dinero con esto, pero sí que muchas veces he querido escribir a las multinacionales de Coca-Cola y Pepsi-Cola para ver si al menos nos invitarían a ver sus instalaciones en América. También me gustaría saber, si no es indiscreción por mi parte, la edad del escritor Jordi Coca, pues yo tengo 53 años y como la ficción siempre supera la realidad, mis hijos hubieran podido llamarse Coca Cola y en estas épocas donde el Marketing y la Publicidad están a la orden del día a lo mejor no tendrían ya que preocuparse por su futuro". Me fascinó la idea de P, y se la trasladé al mismísmo Jordi Coca, que por aquel entonces tenía 55 años. Nunca supe si J. y P. contactaron.

Ya había olvidado el episodio cuando he leído que el bueno de Jordi Coca acaba de ganar su enésimo premio literario, con una novela titulada La nit de les papallones. Enhorabuena, Jordi, pero no digas que llamándote Coca y presentándote al premio Sant Joan no te has buscado un artículo así.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 23 de juny de 2009.

¿Llibergents o libergents?

Convergència (sin Unió), rima con veintiún substantivos con entrada en el Diccionari de la Llengua Catalana del IEC: diez de ellos con lectura francamente positiva, diez más bien negativos y uno de ambivalente. Las diez rimas positivas serían agència, regència, diligència, intel·ligència, transigència, exigència, fulgència, refulgència, refringència y turgència. Las diez rimas negativas indigència, negligència, inintel·ligència, intransigència, indulgència, tangència, astringència, emergència, divergència y urgència. La rima de lectura ambivalente, y tal vez la más descriptiva del talante de Convergència durante el pujolismo, sería contingència, es decir, que tiene la calidad de ser o no ser, de "esdevenir-se o no esdevenir-se". Esta semana una nueva marca política acaba de ampliar la lista de rimas de Convergència. Se trata de Llibergència, neologismo acuñado por un influyente sector de CDC para aglutinar a los militantes de sensibilidad liberal que sintonizan con la Fundació Catalunya Oberta que preside el ex conseller de Cultura Joan Guitart. El nuevo vector de la Casa Gran de Artur Mas afirma tomar su nombre de los vocablos llibertat + convergència, y lo hace mediante el procedimiento de fusión verbal que el reverendo Lewis Carroll bautizó como portmanteau (palabras maleta), a partir del galicismo porte-manteau. Humpty Dumpty explica a Alicia el significado de algunas palabras extrañas que aparecen en el sabroso poema Jabberwocky: "'Slithy' means 'lithe and slimy'... You see it's like a portmanteau -there are two meanings packed up into one word". El método neologista de Carroll, que ahora adoptan David Madí y los suyos, es uno de los más productivos en el mundo anglosajón: el smog de Los Ángeles es una fusión de humo (smoke) y niebla (fog), el brunch une desayuno (breakfast) y comida (lunch), el sonido Motown procede de motor y de ciudad (town) y la Wikipedia une el vocablo hawaiano de rápido (wiki) con la terminación de enciclopedia.

En este contexto, Llibergència parece una marca con futuro para conjurar la tradición convergente (que básicamente es Pujol y su don de gentes) con la modernidad masista (¿tal vez masiánica?) de la Casa Gran. La elección de llibertat como concepto fuerte del binomio es la gran apuesta, aunque este sea un vocablo de amplio espectro que todas las opciones políticas reivindican. De la libertas latina proceden los liberales (liberalis era propio de quien es libre, noble, honorable, generoso), pero también los libertos (esclavos liberados), los libertinos (militantes del libre albedrío) y los libertarios (ácratas). En catalán, todos ellos empiezan por elle: lliberts, llibertins, llibertaris. Incluso lliberal, que aún figura en el diccionario, aunque al final se impusiera liberal. En el caso de los llibergents, puede que los detractores del liberalismo y otros yeístas opten por llamarles libergents, igual como algunos cosmopolitas hablan de Sabadel o Ripol. Coromines cita un estudio de Marichalar que ya documenta el término aplicado a un partido político en 1810. Tras exponer la vacilación entre liberal y lliberal Coromines escribe "liberal és com sembla que quedarà, amb la reserva que com a terme de política, especialment per al partit polític del segle XIX, resta lliberal".

Más allá de la pugna partidista, liberalismo siempre ha sido sinónimo de flexibilidad y de amplitud de miras. La sabiduría reside más en la flexibilidad que en la rigidez. ¿Quién no querría vivir en un país libre y liberal, de ciudadanos libertos? La pega es que lo flexible resulta, también, muy fácil de deformar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 22 de juny de 2009.

dilluns, 22 de juny de 2009

À bout de souffle

S’ha parlat força de la mort masturbatòria de l’habitualment inexpressiu David Carradine, que, als seus 72 anys, va passar a l’altre barri tot fent una mica de choking (això sí, sense cap cítric a la boca, tal com abans s’estilava entre els diputats conservadors del meu país). A més a més, es veu que Carradine era propens a d’altres activitats sexuals “potencialment letals” a més de l’incest “en família”, com tan bé va recalcar l’Empar Moliner fa quatre dies en aquest mateix diari. Davant un quadre així, que fàcil seria brandar el cap i mussitar “Ai, aquestes estrelles de Hollywood...”. Però el fet és que l’experimentació sexual diguem-ne un pèl extrema no és pas la pràctica exclusiva d’uns quants californians ultrafamosos; i acaba d’haver-n’hi una prova irrefutable, provinent d’un dels països més ordenats i respectables d’Europa. A Suècia, la bestialitat –és a dir, el sexe amb animals no humans– hi és tan popular que el ministeri d’Agricultura, que és el que té les competències en aquesta matèria, s’ha negat a il·legalitzar-la (segons The Local, una revista sueca en llengua anglesa). Els col·lectius zoòfils del país del difunt Stieg Larsson han deixat anar un sospir d’alleujament, convençuts com són que no fan res de dolent. Per si algú ho pogués dubtar, un d’ells, el director executiu d’una granja del sud, que té 45 anys i vol romandre en l’anonimat, va assegurar fa poc a un grup de periodistes que mai no ha forçat la seva gossa. “Només ens ho muntem –afirma– quan ella està en zel; recula cap a mi, mostrant així que està disponible”. I per esvair qualsevol rastre d’escepticisme, rebla el clau: “Hi ha hagut vegades que ella ha deixat clar que no volia fer-ho, i jo sempre m’he retirat a temps”. Llàstima que el David Carradine no va saber fer el mateix.

Matthew Tree, Avui, 14/06/2009

diumenge, 21 de juny de 2009

"Ho sento. Sóc d'aquí!"

Quan era jove, m’agradava de guiar els turistes que em demanaven indicacions per anar d’un lloc a un altre de la ciutat. Aleshores els habitants de Barcelona encara no havíem quedat reduïts a la condició de figurants d’un decorat gaudinià i em venia de gust practicar idiomes amb gent de fora –encara que fos en una conversa gratuïta i fugaç. Amb els anys, però, vaig anar covant un recel sorneguer envers els forasters. Els pobres turistes es pensen que estan de vacances, però en realitat fan treballs forçats. Em divertia veient-los treballar. Quedava amb els amics per fer l’aperitiu al Triangle de les Bermudes, a la terrassa del bar Els Quatre Vents, a la cantonada de Mallorca amb Bailèn, i ens divertíem observant els tristos esforçats que, camí de la Sagrada Família, s’extraviaven davant del monument a Jacint Verdaguer. Perquè just allà on la Diagonal talla amb el Passeig de Sant Joan hi ha l’estàtua d’un home que Gaudí adorava. És precisament en aquest remolí de trànsit que molts turistes perduts t’aturen pel carrer amb cara de desconcert i amb el mapa ben desplegat et demanen on és la Sagrada Família. Hi són tan a prop que no veuen ni les grues que s’enlairen per damunt de les torres de Gaudí. Pocs es deuen preguntar qui és aquesta figura dreta que mira cap al mar fent una benedicció, aquest sacerdot de la sotana fumada pels cotxes que circulen nit i dia als seus peus. “És Jacint Verdaguer, poeta nacional de Catalunya, poeta de l’aurora ibèrica”, i si els turistes li preguntessin on cau el temple expiatori de Gaudí, segur que ell els guiaria des de les altures. Però quan algú se m’adreçava i em demanava direccions, els responia dient “Ho sento, no sóc d’aquí”. Aquest era el meu mantra. Feia com Bartleby, l’escrivent, que no admetia a tràmit cap interpel·lació. “Sorry. I am not from here”, deia al turista americà que em demanava per la Casa Milà o el Museu del Barça.

I en canvi, des de fa un temps als cambrers els he de recordar el contrari cada vegada que em porten la factura: “Ei, que jo sóc d’aquí”. He d’exhibir el meu passaport espanyol si m’assec en una terrassa de la Plaça Reial o prenc una consumició prop d’alguna tourist trap. “No em cobris l’ecotaxa. Jo no sóc turista”, els dic, però no sempre m’entenen, perquè cada vegada costa més de trobar cambrers que t’entenguin, tant si parles en català com en castellà. Davant d’aquesta absurditat, i cansat de dir mentides, he optat per dir a tothom el mateix, tant als cambrers com als visitants. M’assec igualment a la terrassa dels Quatre Vents i contemplo el desfici dels turistes que es perden al Triangle de les Bermudes, resseguint itineraris gaudinians com si circulessin per una pista del tot aliena a la vida dels barcelonins. I si algú encara té la barra d’acostar-se’m amb un mapa desplegat preguntant-me com es fa per arribar a qualsevol fantasia modernista, jo els senyalo l’estàtua de Verdaguer i els dic: “Pregunteu-ho a aquell senyor de la sotana. Jo no us hi sabria dir. Ho sento, és que sóc d’aquí”.

Bernat Puigtobella. 20 de juny del 2009.

dissabte, 20 de juny de 2009

Migjorn?

Aquest vent que ve del sud dóna nom a una comunitat internàutica molt interessada en les mutacions dels mots. Des de fa set anys, s’hi debat qualsevol afer relacionat amb la llengua catalana, sense cap restricció i amb la voluntat inequívoca de cobrir tot el domini lingüístic. El consell directiu té disset membres, dels quals només un és de Barcelona. Són filòlegs, docents o altres professionals relacionats amb la llengua que valoren l’admissió de nous membres actius. Ara per ara, són 248 veus, però el butlletí InfoMigjorn que recull les seves intervencions ja el reben més de 10.000 subscriptors. Des de l’any 2006, l’administrador de la llista migjornera és l’alcoià Eugeni S. Reig, autor de treballs tan ciclopis com el diccionari Valencià en perill d’extinció. Ara acaba d’empadronar-la a la xarxa. L’adreça és www.migjorn.cat. Si hi feu un cop d’ull ja veureu quin pa s’hi dóna i us podreu apuntar a migjornejar feliços entre els tresors variats de la nostra llengua compartida. Migjorn és un mot que em fascina per la bessonada bizigòtica Ge-Jota. Hi ha pocs mots que et facin ballar una jota just després de trobar-te el punt G.

Màrius Serra. Avui. Dissabte, 20 de juny de 2009.

Humor dolorós

L’altre dia vaig veure al cine el tràiler de la pel·lícula Brüno. S’estrenarà el 10 de juliol i la protagonitza el còmic Sacha Baron Cohen, que fa tres anys va revolucionar el personal amb el seu Borat. Borat era un pallús del Kazakhstan que viatjava als Estats Units i a través de la seva mala educació aconseguia un retrat de la vida provinciana: fòbies racistes, prejudicis socials i actituds masclistes sortien a la llum, provocades per l’empatia del personatge.Una part de l’impacte procedia del seu estil documental, però en alguns moments hom intuïa que algunes situacions podien ser un muntatge. Pel que s’aprecia al tràiler, Brüno se servirà de la mateixa estratègia, malgrat que l’objectiu és més glamurós. Brüno és un periodista austríac, gai, especialitzat en moda, que viatja als Estats Units per realitzar diversos reportatges. Aquesta vegada, segons sembla, la seva intenció és desemmascarar l’homofòbia (però també l’actitud sectària d’alguns homosexuals), la superficialitat del món de la moda i l’estupidesa planetària. En una escena del tràiler es veu Brüno amb tres paios cepats que l’han convidat a anar de caça; és de nit, porten roba de camuflatge i fumen al voltant d’una foguera. Llavors Brüno els diu: “Mira’ns, aquí junts, ens assemblem tant a les quatre noies de Sexo en Nueva York…”. Per tota resposta, un grunyit dels caçadors.

Encara que no me la penso perdre, jo sé que Brüno em farà patir com ja ho va fer Borat. Aquesta és la seva gràcia. Hi ha un tipus d’humor extrem que, perquè funcioni, ha de ser dolorós. Rius perquè és divertit i crític, perquè sap atacar el territori del que és políticament correcte. Al mateix temps, perquè sigui efectiu, l’actor s’ha de posar en evidència, fer el ridícul fins al punt que l’espectador senti vergonya aliena. Els humoristes britànics, com el mateix Sacha Baron Cohen, són uns mestres a l’hora de provocar aquest humor brillant i irresistible. Ricky Gervais a The Office i després a Extras em feia riure i alhora em regirava l’estómac. El mateix em passava amb Steve Coogan i el seu Knowing Me, Knowing You, paròdia dels programes d’entrevistes a la tele. Als Estats Units, el millor representant n’és Larry David: hi ha escenes de Curb Your Enthusiasm (estrenada per aquí simplement com a Larry David) que són divertides i insuportables gràcies a la ineptitud de l’actor. Igual que tots aquests exemples, en aquests temps d’humor tan tou que vivim, Brüno promet ser un terratrèmol.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de juny del 2009.

Si l'encerto l'endevino

Jordi Duran entrevista dos representants sindicals dels Mossos, a El dia de COMRàdio, i els pregunta com se senten tractats per la premsa. L’un respon: “Encara hi ha algun mitjà de comunicació que no ens tracta amb la justícia que ens mereixem”. I l’altre rebla: “Hi ha algun mitjà de comunicació que utilitza els Mossos per obtenir més vendes de diaris”. I jo em dic: ja comencem amb les endevinalles. Sovint, quan es critica algun mitjà, se n’oculta el nom i es deixa que els ciutadans el sobreentenguin mitjançant suposicions, conjectures i, si molt convé, cartes astrals. A tot estirar, se n’esmenta algun tret vague: “És un diari que tots sabem de quin peu calça”. Que no és dir gaire, perquè val per a gairebé tots (n’hi ha que semblen el Full Dominical d’un partit). O bé “Sempre ens ataca el mateix diari, no cal dir més”. Com que no? Tant difícil seria pronunciar-ne la capçalera? Almenys, la primera síl·laba. O, si és per televisió, fer mímica: l’Avui i El Punt serien senzills, La Vanguardia no tant. Per El Heraldo de Aragón, haurien de ballar una jota. Aquesta pràctica críptica també es fa amb entitats que inspiren respecte. Quan es diu “una entitat d’estalvis”, sempre és la més estel·lar. Encara no he sentit “un tribunal força constitucional”, però tot arribarà. És injust que els polítics no gaudeixin del mateix tracte. “Hum, es tracta d’un conseller molt concret que improvisa i s’equivoca sovint”. Permetria que cadascú fes càbales sobre la seva identitat. Tot i que el deixaríem en un mar de dubtes.

Enric Gomà, Avui, 20 de juny del 2009.

divendres, 19 de juny de 2009

Larsson contra Brown

Como ya sabrán, hoy llega a las librerías el tercer Larsson. En el pugilato editorial para ganar el campeonato mundial, Zafón y Falcones al margen, dos apellidos destacan. Uno es, sin duda, el de Stieg Larsson. El otro, el de Dan Brown. Ambos son autores de los best-sellers más ruidosos del siglo XXI, con el permiso de Harry Potter, y su llegada a las librerías genera colas quilométricas, como si fueran fenómenos de consumo audiovisual. Música, cine, ¿literatura? Muchos lectores constantes desprecian cuanto se vende por encima de la media, en una reacción de autodefensa comprensible ante el marketing sin fundamento que practican algunos editores. Los libros nos hacen libres y la libertad incluye no leerlos. Reconozco que, hace décadas, jamás leía los libros que tenían mucho éxito. O los pillaba cuando aún no habían explotado o los dejaba para una hipotética vejez. Comentar libros profesionalmente me hizo vencer estas prevenciones absurdas, aunque reconozco que algunas lecturas no hacen sino corroborar las bases en las que se sustentaban mis antiguos prejuicios. Leí a Brown porque utilizaba mecanismos verbales que me fascinan: criptogramas de todo tipo en El código da Vinci y ambigramas en Ángeles y demonios. Devoré el primero, lo olvidé al instante, y luego me aburrió el segundo. Con Larsson ha sido distinto. Empecé a leerlo con la intención de catarlo y dejarlo. A las cincuenta páginas estuve a punto de abandonar, pero de repente apareció Lisbeth Salander y ya no pude dejar de leer hasta que anoche acabé con el tercer volumen. Larsson no es un gran escritor, en el sentido descriptivo del término, pero supo construir una historia argumentalmente impecable. Su estilo es más simple que el de Mankell, y sus tramas menos enrevesadas que las del padre del inspector Wallander, pero todo le encaja bien y no termina sus historias de un plumazo, como Pérez Reverte. Ayer en el Cultura/s, Sergio Vila-Sanjuán daba en el clavo al especular que un Larsson exitoso y profesionalizado no hubiera producido novelas así. Millenium tiene la imperfecta frescura de la obra escrita desde el deseo no consumado que corroe las entrañas de cualquier novelista inédito.

Por fortuna, las claves de un éxito editorial de esta magnitud constituyen una fórmula irrepetible. Comparar las fórmulas Larsson y Brown es un ejercicio interesante. De entrada, ambos exploran la discriminación de la mujer. Brown se centra en su imposibilidad de acceder a las jerarquías religiosas; Larsson en los severos maltratos a los que la somete la llamada sociedad del bienestar. Lo que les distancia de un modo más claro no es el género, sino el tiempo. Se da una contraposición radical entre el pasado y el presente. Brown apuesta por situar las larvas de sus conflictos en el pasado lejano, apelando a las sociedades secretas y las conspiraciones que alimentan la imaginación de muchos lectores de novelas históricas que no son sino un pálido reflejo de la prensa sensacionalista. Larsson se centra en el presente, reforzando el modelo heroico del periodismo de investigación que cada vez escasea más en el ecosistema mediático. La apuesta de Brown, en cambio, es menos arriesgada. Reproduce el modelo de los coleccionables por fascículos para aplacar la sed de cultura homologada de una clase media que no pudo acceder a la universidad y prefiere las intrigas del pasado a la vida cotidiana. Lo que en Brown es turismo con un barniz culturalista, en Larsson es periodismo con un barniz progresista. Y, francamente, el presente gana de calle (de Kalle).

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 18 de juny de 2009.

Alarmas que no alarman

Estoy en un bar escuchando una interesante disertación sobre los millones de Florentino cuando salta la alarma. La del bar. No es un timbre ensordecedor, pero molesta. El amo suelta unos cuantos tacos y luego, en un ataque de coherencia muy sospechoso, le grita a un Paco ausente que se la den con queso y corre enfurecido hacia la puerta. Durante unos segundos que se me hacen eternos, lucha contra innumerables interruptores hasta que da con el que desactiva la alarma. Cuando el zumbido ya es sólo un eco molesto, le oigo explicar que está hasta los mismísimos de esa alarma que teóricamente protege su local y que piensa desactivarla ya mismo. Por lo visto, salta cada dos por tres, como tantos otros dispositivos destinados a prevenir incendios o robos o cualquier otra circunstancia que deba ser prevenida. Mientras el amo del bar llama al servicio de mantenimiento, leo en un breve que este fin de semana una alarma ha estado sonando durante 36 horas sin que nadie le hiciera el más mínimo caso. Una prueba más de que las alarmas ya no alarman. Sean sinceros. Si salta una a su alrededor, ¿qué es lo primero que piensan: que deben movilizarse para pedir auxilio o que se trata de una falsa alarma? En los ochenta, un novicio de Montserrat me contó el extraño caso de una de las imágenes de la Moreneta, cuya alarma saltaba cada dos por tres sin motivo aparente. De noche. Según mi amigo, había quien sostenía que la imagen de la virgen negra vibraba, por razones que se me escapan. Al dispositivo no se le escapaban esas vibraciones y por eso saltaba, celoso de su función alarmadora. Descartadas las razones esotéricas, el culpable resultó ser el zumbido de los insectos que volaban por la basílica cuando escolanets, romeros y turistas abandonaban el lugar. Las únicas alarmas que tienen sentido son aquellas que están conectadas a algún servicio de vigilancia remota, pero aún así abundan las falsas alarmas. En oficinas, escuelas y almacenes, son muchos los empleados que hacen saltar la alarma sin querer y luego deben identificarse ante los supertacañones de turno con una contraseña convincente que les exculpe. En algún caso, el sistema funciona con tanta rapidez que se producen interesantes episodios de confraternización entre el empleado despistado y alguna patrulla policial.

Lo cierto es que vivimos rodeados de alarmas. Tantas y tan ruidosas que ya no les damos ninguna credibilidad, como si todo fuese un mero simulacro. Aparcamos de oído y salta la alarma, olvidamos un código y salta la alarma, fumamos en un lavabo y salta la alarma... Incluso desconfiamos de las ambulancias que hacen sonar la sirena. En nuestro fuero interno, pensamos que van vacías y que el conductor las activa para saltarse los semáforos tan ricamente. Por eso, no es de extrañar que reaccionemos como lo hacemos ante la situación política actual. De hecho, con la aprobación del Estatut entramos en un impasse intolerable desde el punto de vista democrático y claramente insostenible desde el punto de vista económico, pero como si nada. Por más alarmas que salten, nadie parece reaccionar, como si el ruido de timbres y sirenas fuese la banda sonora habitual. Vivimos en estado de emergencia perpetua con la misma indiferencia que, este fin de semana, ha suscitado esa alarma que sonó durante 36 horas seguidas.
Hoy es 16 de junio. El 16 de julio habrá vencido el enésimo plazo para el acuerdo de financiación. ¿Saltará alguna alarma eficaz que nos haga reaccionar? Porque, francamente, la situación es alarmante.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 16 de juny de 2009.

¿Para qué sirve el arte?

Cuestionar la utilidad del arte es una pregunta trampa, capaz de acartonar cualquier respuesta posible. Los artistas llevan huyendo de ella desde hace más de un siglo, con fórmulas muy variadas que confluyen en sentencias como "It's only rock'n'roll, but I like it". Supongo que la cuestión se sigue discutiendo en las aulas universitarias, o en mesas públicas de redondez rectangular, pero la verdad es que hace ya mucho tiempo que no la oía plantear. Hace poco volví a topar con ella de un modo que jamás hubiera sospechado. En el largo proceso de preparación del concierto "Mou-te pels Quiets" que ayer celebramos en el Auditori, di con un material artístico increíble. Se trata de una serie de breves videoclips protagonizados por discapacitados. Pequeñas piezas teatrales, cortometrajes, video art... Todo surge del centro ocupacional La Sínia, del Raval barcelonés. Desde aquí, los profesionales suscitan lo que denominan Síniacció! Se trata de promover producciones artísticas con los usuarios del centro. Cuando supieron que estaba organizando un espectáculo para dar visibilidad a estos niños invisibles que no progresan adecuadamente, me enviaron una selección de sus producciones. No sin cierta timidez.

Quedé conmocionado. En "Malika Dance (around the World)", por ejemplo, una veinteañera con parálisis cerebral sale, vestida como una estrella de Bollywood, encima de una superficie sobre la que se proyectan imágenes de paisajes exóticos. La música disco pauta unos leves movimientos de sus extremidades que permiten dar, fotograma a fotograma, una sensación de movimiento del que ella carece. En todo momento sonríe, feliz. "Esquiador" es un corto de minuto y medio en el que otro chico tan quieto como mi hijo pero mucho mayor, sale completamente equipado encima de unos esquíes para encarar un descenso vertiginoso. Lo único que se mueve son las vallas que va dejando atrás, pero el efecto de animación funciona. "Colors" es más impresionista. En una pantalla vacía aparecen nueve círculos transparentes que contienen pies y manos embadurnados de colores distintos. Este video me hizo pensar en el universo de Joan Miquel Oliver, y por eso ayer ilustramos su actuación con un encadenado que recogía todas estas imágenes artísticas del Síniacció. Otros clips impactantes son "Torero", en el que un discapacitado con el torso desnudo se enfrenta a una luz y la torea, desde su silla de ruedas, envuelto en la oscuridad. Y también "Sons", en el que vemos a un adolescente autista capaz de imitar todo tipo de sonidos.

Mención aparte merece el caso de "Milton", un auténtico míster Bean de la discapacidad, cuya inquietante vis cómica le permite protagonizar pequeños capítulos de tres minutos que harían sombra a los de muchos cómicos convencionales. Dos de sus delirantes episodios ilustraron la actuación del gran Quimi Portet en el "Mou-te pels Quiets". En ese contexto, con Quimi cantando canciones como "La Rambla" o "Progresso adecuadament", encajaron a la perfección en el universo creativo que ha ido tejiendo en solitario el autodenominado "el guapo de El Último de la Fila". Antes del concierto, mientras me reía con las historias de Milton en la pantalla de ordenador, me preguntaba cómo tratarían a un personaje así determinados programas de televisión. La gente de La Sínia me confesó que, en ocasiones, las familias de los discapacitados que protagonizan estas piezas de arte se preguntan (y les preguntan) para qué sirven. La respuesta está cantada: "It's only art, but I like it".

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 15 de juny de 2009.

dimecres, 17 de juny de 2009

Zones de conflicte

¿Què en sabem de la literatura palestina? Res, o gairebé res. Durant anys el poeta Mahmud Darwish, mort l’any passat, va personalitzar la veu crítica de tot un poble, però hi ha un clar desequilibri entre l’atenció mediàtica que suscita la regió, diàriament, i la seva escassa presència literària. Club Editor ha començat a posar-hi remei amb la publicació d’un dels autors palestins més influents: Gassan Kanafani. El reconeixement periodístic i literari de Kanafani és inseparable del seu perfil polític, encara que la seva obra transcendeix els límits del conflicte amb Israel i s’ha de veure com una reflexió sobre la condició humana. Nascut a Acre el 1936, va deixar la seva terra el 1948, quan la seva família va ser forçada a emigrar al Líban i després a Síria. Després d’uns anys a Kuwait, va tornar a Beirut, on va ser cofundador del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina i editor del diari Al-Hadaf. El 1972 va ser assassinat per agents del Mossad, que van posar-li una bomba al cotxe.

Tot i la seva curta vida, Kanafani va deixar una àmplia obra literària, amb més de 50 relats i novel·les breus. Aquest volum recull dos dels seus títols més reconeguts: Homes sota el sol (1963, n’hi ha una traducció castellana a Libertarias) i Retorn a Haifa (1969). Homes sota el sol se situa el 1958 i narra la peripècia de tres palestins que paguen a un conductor d’un camió perquè els porti a Kuwait amagats en una cisterna d’aigua, ara buida. El pas de la frontera s’ha de fer a plena llum del dia, a 40 graus, pel desert. El narrador reconstrueix les raons d’aquests personatges per lligar el seu destí i portar-nos a un final tan realista com desesperançador. La trama de Retorn a Haifa és més travada i complexa, però també s’assenta en les trampes del destí. Una parella de palestins van haver de marxar de casa seva el 1947, després del setge de l’exèrcit israelià. La fugida els va obligar a abandonar el seu nadó, al qual van donar per mort. Dues dècades més tard tornen a Haifa per visitar la seva antiga casa, ara habitada per una família israeliana, i els seus records reben l’impacte d’un fet inesperat: el seu fill és viu i està enrolat a l’exèrcit israelià. La força d’aquestes dues històries radica en el seu estil essencial, despullat, aterridor en la seva sobrietat. Ens segueixen parlant de Palestina i de la seva lluita avui dia, però en essència es poden traslladar a altres zones de conflicte i drama. Desafortunadament, la seva actualitat no decau.

Jordi Puntí, ressenya del llibre Homes sota el sol. Retorn a Haifa, de Gassan Kanafani (Club Editor), El Periódico, 17 de juny del 2009.

La vella cançó

A l’autobús 17 de Barcelona, una dona grossa escolta la ràdio a través d’uns auriculars. Se’ls treu un moment i comenta a una amiga: “Escucho El Jaroteo, ¡cómo me gusta la música española!”. Pels que viuen en una altra dimensió de la Via Làctia, cal aclarir que El Jaroteo és un programa de música de Justo Molinero a Radio TeleTaxi. S’hi sent sobretot flamenc i copla (com es pot llegir a la web, Lo nostre). Això de nostre em recorda quan els redactors musicals de l’Sputnik, a TV3, a començament dels 90, parlaven de rock i pop nacionals. Em va agradar com ho va dir aquella dona, amb alegria i despreocupació. Però de seguida em vaig adonar que és molt improbable que una altra dona grossa com ella exclamés en veu alta: “Com m’agrada la música catalana!”. Podria estar escoltant Ràdio Flaixbac, posem per cas, una peça de Manel, Roger Mas, Pascal Comelade o Estanislau Verdet. Però totes dues músiques no són equivalents. Mentre que l’espanyola és identitat, orgull, festa i grans hits (l’enveja de la Unió Europea), a la catalana sempre se li retreu un entramat tenebrós de subvencions i quotes, a banda d’una qualitat execrable, fins i tot inadequada perquè ponguin les gallines a les granges avícoles (deuen escoltar molta copla i sarsuela). Sense l’obstinació perversa dels nacionalistes, ningú no escoltaria música catalana. Espontàniament, tots els catalans entonaríem de cor tot el dia Sin ti no soy nada. Fet i fet, molts catalans ja ho fan. Com m’agrada aquest mestissatge tan pur, tan nostre. Únic al món.

Enric Gomà, Avui, 17 de juny del 2009.

dilluns, 15 de juny de 2009

Talking Castelló Blues

Dimecres passat vaig anar cap a Castelló, on m’esperava en Carles Bellver, un autor injustament poc conegut al nord del Sénia, per bé que n’hi ha prou amb afegir .com al seu nom per descobrir qui és i com val la pena. De fet, un dels primers temes de la nostra xerrada conjunta davant els micròfons de la Llotja del Cànem va ser, precisament, el mur tan invisible com inexplicable –però efectiu– que priva un munt d’autors valencians de ser llegits també a Catalunya. Després de la xerrada, tant els ponents com el públic vam anar a una tasca, davant la qual amb una mitjana, vull dir un terç, a la mà, vaig escoltar com tothom es va posar a parlar dels problemes del país, el d’ells. Vaig tenir una sensació semblant, crec, a la que va tenir una cosina meva quan va visitar els Estats Units: tot i que s’hi parla el mateix idioma, t’adones ben aviat que estàs en un lloc del tot estranger per no dir estrany; i com si m’ho volguessin remarcar els meus amfitrions, em van etzibar: “Això no és Catalunya, eh?”. “No –van afegir–, aquest és l’únic lloc de tot Europa on el govern autonòmic està fent mans i mànigues per fer desaparèixer l’idioma ídem. On les editorials que publiquen en aquest idioma es mereixen una medalla tan sols pel fet d’existir. On, malgrat tot, el nombre d’autors en valencià no para de créixer: només a Castelló, ja n’hi ha una trentena. I això que aquí, res d’allò de la imaginació al poder –van recalcar–, aquí mana la mesquinesa”. Abans de marxar cap al meu hotel, on el president del País Valencià havia acabat d’allotjar-se arran d’un míting polític, en Carles em va avisar: “Ei, comprova els armaris, potser hi trobaràs algun traje que valgui la pena...”. I vam riure, perquè feia broma. En arribar a l’habitació, en tot cas, vaig regirar els armaris de dalt a baix. Res.

Matthew Tree, Avui, 07/06/2009

Sobre (con)viure

El centre cívic del barri de Can Folguera a Santa Perpètua de Mogoda, el dia 4 de juny, a dos quarts de vuit. El tema de la xerrada: La bona convivència. Hi ha una quarantena de persones a la sala, incloent-hi un grapat de veïns exestrangers: gambians, marroquins i colombians, principalment. Entro a sac en el tema del racisme, atès que sospito, en el fons del fons, que si no n'hi hagués a Can Folguera, no s'hi hauria organitzat una xerrada com aquesta. Primer miro de definir el racisme tan bé com puc, com la convicció que una determinada gent té tot de característiques negatives perquè té el fenotip que té, cosa que la fa, en bloc, menys humana i per tant indesitjable. Una senyora comenta, a propòsit, que una amiga seva no para de queixar-se del xivarri que fan els "moros" quan surten de la mesquita al cap del carrer, però no es queixa pas gens del xivarri, força més sorollós, dels parroquians de l'església del costat en sortir de missa. Vet aquí algú que li ha vist el llautó, al famós racisme de "sentit comú" (aprofitat amb gust, per cert, per segons quins polítics del país). Els assistents de pell fosca, noto, s'ho escolten tot amb un posat caut. Tot seguit ve el contrapunt: una altra senyora -d'edat i aparença similar a la primera- que afirma que els immigrants no tenen pas el dret de dir-nos com ens hem de comportar a casa nostra. Com que no se me n'acut cap cas concret, d'això, li'n demano un. I repeteix la seva afirmació, paraula per paraula, sense afegir-hi res més. Vet aquí algú que es considera víctima d'una invasió gens subtil. Seria interessant saber amb quina de les dues la majoria de catalans s'identificarien més. Una cosa sí que és segura: si aquestes dues senyores visquessin a la mateixa escala, tindrien uns problemes de convivència prou greus.

Matthew Tree, Avui, 12/06/2009

dissabte, 13 de juny de 2009

Enderrossall?

Escolto na Fàtima Anglada mentre conta un conte a la biblioteca de Ferreries. És un conte seu protagonitzat per una gallina que menja pedres. L’escolten nines, nins i al·lotam d’edats diverses. Els de casa en diríem canalla i alguns amics mainada, però la lluïssor de les mirades és la mateixa. En el conte angladià, la gallina menorquina acaba encastada en un marge deteriorat. Mentre escolto la història, irromp un mot que mai abans no havia sentit: enderrossall. M’adono pel context que un enderrossall és un forat als marges de pedra que separen els camps a Menorca. Na Fàtima, després, m’explica que n’hi ha de dues menes: els enderrossalls simples i els de senyor. La diferència és digna de constar en una pòlissa d’assegurances. Els primers són més petits i els arranja el camperol mateix. Però els enderrossalls de senyor aterren trams sencers del marge i llavors és l’amo del tros qui se n’ha de fer càrrec. M’adono que potser el canvi sobtat de color del govern municipal de Ciutadella de Menorca és una qüestió d’enderrossalls. El PP ciutadellenc no ha sabut exercir de senyor, han aflorat les corrupteles i s’ha quedat sense marge.

Màrius Serra. Avui. Dissabte, 13 de juny de 2009.

¿Todos a la universidad?

Examinar a un grupo de alumnos que se examina no es baladí ni redundante. Permite establecer el grado de incertidumbre en el que se mueven. Si el examen al que se enfrentan los examinandos es de selectividad, la situación adquiere unos tintes darwinistas que provocan reacciones curiosas. Por ejemplo, que cualquier poema sea visto como un Objeto Verbal No Identificado, aunque sea de un poeta tan poco oscuro como Carner. Eso es lo que sucedió el martes en la prueba de catalán de las PAU. La pregunta con la que el lingüista Magí Camps remataba su comentario es de lo más oportuno: "¿De verdad queremos personas preparadas o nos preocupa más que no se nos traumaticen?". He ahí la clave de cualquier sistema educativo global. Aunar el progreso inherente a la práctica educativa sin cerrar las vías de reenganche a otras subtramas de la formación. Estos días puede verse una campaña modélica. Es una foto de Andrés Iniesta, vestido de calle, en la que explica que él estudió FP y el grado conseguido en gestión deportiva. Que un héroe de la LFP provenga de la FP y se avenga a salir en tejanos explicando su currículum transforma la Formación Profesional en territorio Champions. El caso mINIESTAdi debería hacer recapacitar a algunos que se obstinan en escalar montañas sin hacer acopio de oxígeno. Los émulos de Iniesta no deben traumatizarse ni tampoco pasar las PAU. Entre los hijos del babyboom de los sesenta, fuimos muchos los primeros de nuestras respectivas familias en pisar una universidad. El grado universitario adquirió tintes de ascenso social que luego no necesariamente se correspondieron con los grados del termómetro económico. Si en los países del Este los regímenes comunistas condenaron a muchos universitarios díscolos a la conducción de tranvías u otros empleos de escasa relevancia, aquí tuvimos un porcentaje similar de licenciados sin ninguna vocación pedagógica encerrados en las aulas de los institutos. Y así nos va.

Hoy, los hijos de todos esos licenciados y doctores transitan con desidia hacia unas aulas universitarias que, tal vez, serán sólo la antesala de una vida laboral discontínua y sin relación ninguna con lo estudiado. ¿Qué hace tanto estudiante no practicante queriendo ser universitario? El deseable progreso intelectual requiere una curiosidad insaciable, empezando por la lingüística, que es la base de todo lo demás. Y la masificación de la universidad, lejos de ser un síntoma positivo del nivel cultural del país, provoca un descenso general del mismo. Que, mayoritariamente, los examinandos esquivasen el poema de Carner en el examen de catalán dice muy poco de ellos. También la elección del texto de la ministra Bibiana Aído en el examen de castellano dice algo, aunque no sé qué, de los examinantes. Nunca he podido olvidar mi último examen universitario. Fue el de traducción inversa al inglés de quinto de Filología Inglesa, en 1986. Teníamos dos horas y media para traducir una página al inglés. Ese año, el vetusto departamento del doctor Guardia, que daba las clases de inglés en castellano, dio dos alternativas, una en castellano y la otra en catalán. Me imagino que introdujeron el texto catalán con una cierta desgana, pero a mí me fue de perlas, porque el castellano era muy complejo, creo que de Borges, y en catalán reprodujeron una página de L'agulla daurada, ese libro memorialístico en el que Montserrat Roig explica sus experiencias en Rusia. Un texto diáfano, con frases SVP y ninguna complicación léxica, que traduje en un periquete. Desde entonces, paso un examen casi cada día.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 11 de juny de 2009.

Una ciutat d'imitacions

Els qui van visitar aquesta primavera la mostra Il·luminacions. Catalunya visionària, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), van poder admirar un estrany dibuix de Le Corbusier. La seva aversió al que ell en deia «ciutat històrica» com a fre al progrés el va portar a plasmar un projecte per a Barcelona que consistia, essencialment, a arrasar el Raval i el Gòtic, i construir-hi un gran parc i tres enormes gratacels. Segons el dibuix, es tractava d’edificis racionals com els que va construir a Marsella, tres ruscos que s’obririen al mar, però taparien la vista a la resta de la ciutat. El dibuix semblava, realment, l’obra d’un visionari –gairebé tan atrevida com aquella idea que Mariscal va dibuixar fa anys per reduir el trànsit: construir un telefèric que pugés pel carrer de Muntaner–. El lema que obria l’exposició Il·luminacions era de Nicolau M. Rubió Tudurí, un altre arquitecte, i deia: «De tant en tant el seny català acluca l’ull i deixa fer». Bé, per sort, davant el projecte de Le Corbusier, el seny català no va deixar fer res.

Pensava l’altre dia en aquest dibuix mentre observava l’hotel Vela que Ricard Bofill ha perpetrat al port. Al final, em deia, la ciutat ha acabat fent cas de les intuïcions de Le Corbusier. No d’una manera literal, sinó més sibil·lina, sense racionalismes ni il·luminacions. Una part del casc històric ha estat arrasat per convertir-lo en un parc, un parc temàtic per als turistes, i els tres grans edificis pantalla que tapen la vista a Barcelona ja estan construïts: són les torres olímpiques, la torre Marenostrum del Gas Natural, que va projectar Enric Miralles, i el ja mencionat hotel Vela de Bofill. A més a més, amb l’hotel que tapa el sol a les platges de la Barceloneta, la ciutat ha pervertit el seu skyline. Habitualment, la lògica diu que la construcció de les ciutats precedeix el seu perfil; a Barcelona es fa al revés i en els últims anys s’ha buscat la imitació, que l’skyline remetés a alguna cosa. Així, encara que la millori, la Torre Agbar de Jean Nouvel recorda la de Norman Foster a la city de Londres, i l’hotel de Bofill ens remet a les platges de Dubai. I posats a fer, ¿per què algun il·luminat no converteix el castell de Montjuïc en un nou Taj Mahal, per exemple? Vist des del mar, els turistes que arriben en els creuers tindrien l’oportunitat de fer-li unes fotos molt boniques.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de juny del 2009.

Com treure més bona nota

Tots aquests estudiants que s’han queixat de la tria d’una poesia de Carner a la selectivitat, és probable que haurien preferit comentar el poema cantat Hi ha deu ampolles a dalt de la paret. S’hi haurien pogut lluir, amb una disertació sobre la indústria de les aigües minerals, tot i que el vers “Però si una ampolla caigués per mala sort” potser els hauria sigut un escull seriós. A més, alguns professors haurien fet notar que aquest poema popular no entrava dins el temari de segon de batxillerat (el parvulari queda lluny i els nois potser han oblidat algunes nocions, com ara cordar-se la bata). Com va denunciar una professora a l’informatiu 14/15 de RAC1, la poesia de Carner no entrava al temari de segon, sinó al de primer. Tampoc no hi entrava que Colom va descobrir Amèrica amb tres caravel·les (el concepte caravel·la desorienta molt). En canvi, la prova de castellà va entusiasmar els estudiants, ja que podien triar un escrit de Bibiana Aído, la ministra d’Igualtat, sobre el desencís dels joves amb la política. Al mateix 14/15, una noia declarava: “M’ha sortit molt bé, he aprofitat les eleccions europees per dir [sic] la passivitat dels joves”. Per obtenir una nota més alta, els estudiants haurien pogut escriure –tradueixo-: “Finalment, el desencís de la política per part dels joves també creix amb proves de selectivitat com aquesta. S’ha de ser molt llepaculs i palanganer per posar un escrit d’un ministre en funcions”. Potser no haurien tret excel·lent perquè palanganer no és correcte. Mamoneig, tampoc.

Enric Gomà, Avui, 13 de juny del 2009.

divendres, 12 de juny de 2009

Tots units per l'abstenció

Els telenotícies són el meu gènere de ficció preferit, n’admiro la capacitat de distorsió i de propaganda ideològica. Els partits polítics, gelosos, n’han recollit la torxa. Durant la campanya electoral, mirava TV3 i de sobte van donar pas a la informació del PSOE, en què un rètol deia: “Imatges produïdes PSOE” (el navaho, sense esforç). A la del PP, un altre rètol: “Imatges produïdes pel PP”. Al telenotícies de TVE, al bloc informatiu del PP: “Imagen PP” (el cherokee, en quinze dies). Fa anys que els periodistes protesten per la temporalitat i l’ordre, marcats per la Junta Electoral, dels blocs dels partits durant les campanyes. A banda d’això, és raonable que els partits gravin ells mateixos les imatges i triïn els talls de veu dels oradors que apareixeran als informatius? Si en un míting del PP, Mariano Rajoy s’hagués adormit o la tarima s’hagués ensorrat sota els seus peus (indici evident que Espanya no va bé), els espectadors no ho hauríem vist. Igual amb el PSOE i Zapatero, mai no veuríem el seu lapsus linguae de “Mariano, cuánta razón tienes”. Que no és tasca dels periodistes, el triar i oferir la informació? Quan informin de les properes eleccions del Barça, veurem el rètol “Imatges produïdes per la candidatura de Sandro Rossell”? De seguida les empreses exigirien el mateix tracte, amb tot el dret. En una notícia sobre la Nestlé, “Imatges produïdes per Nestlé”. Amb el tall de veu seleccionat: “Nestlé, la teva xocolata de confiança, redueix la plantilla”.
Tot plegat abona aquella idea recurrent, que fa una mica de vergonya aliena: “És que no volen que pensem” (quan, per a no pensar gaire, ens bastem sols). En consonància amb aquesta pràctica, el pas definitiu seria que, en una notícia sobre el violador d’Arbúcies, sortís un cartell que digués “Imatges produïdes pel violador d’Arbúcies”. I el tall de veu: “Em va provocar amb aquella minifaldilla”.

Enric Gomà, Time Out, 11 de juny del 2009.

dimecres, 10 de juny de 2009

Les selecciones europeas

Asisto a un debate sobre las selecciones deportivas catalanas entre no nacionalistas (españoles) y soberanistas (catalanes). El argumentario de uno y otro bando me resulta harto familiar, y el uso adverbial de este harto no excluye su significado como adjetivo. Pero de repente, uno de los representantes del sector no nacionalista (español) pone cara de he-tenido-una-idea y advierte que va a dar un argumento definitivo para desmontar los anhelos independentistas de sus adversarios. Se hace el silencio en la sala. El susodicho saborea la expectación que acaba de crear y luego suelta su idea: si la selección catalana fuera independiente, ¿en qué liga jugaría el Barça?, ¿en la misma que el Nàstic, el Girona, el Sant Andreu...? El orador silabea el nombre de algunos otros clubs catalanes de Segunda B y Tercera, y al final remata su intervención asegurando que los únicos partidos de interés de toda la temporada serían los que el Barça jugaría contra el Espanyol, mentando como quien no quiere la cosa los dos goles de De la Peña en el Camp Nou. En plena euforia azulgrana, basar en argumentos futbolísticos la defensa de la sacrosanta (o, en versión PSOE, profanolaica) unidad del estado español parece una temeridad, pero lo cierto es que el imaginativo orador desconcierta a sus rivales. Algunos balbucean que con jugar la Champions bastaría y sólo uno da con una salida dialéctica al cortocircuito. Acude al pancatalanismo, claro. Repasa los límites del dominio lingüístico catalán y recuerda que, más allá de los equipos del Principado, la megafonía del Camp Nou habla la misma lengua que las de los campos del Valencia, Vila-Real y Mallorca. Luego, tiene unas palabras de apoyo para el gran USAP de Perpinyà, que acaba de ganar la liga francesa de rugby, y al final se sale por la tangente apelando a otros deportes de equipo con gran tradición catalana, como el baloncesto, el hockey sobre patines o sobre hierba y el waterpolo. Cuando su réplica termina, el preguntador sobre la liga en la que competiría el Barça le descalifica por imperialista, suelta un par de improperios contra Guardiola por haber forzado a Iniesta para impedir su participación en la selección española y a otra cosa mariposa.

Me fascina que el Barça sea usado, también, como argumento de cohesión española: mucho pedir selecciones catalanas, vendrían a decirnos, pero por nada del mundo querríais que el Barça dejara de competir en la liga española. Pues bien, mientras sigo la singladura de los Lakers de Pau Gasol en la final de la NBA, se me ocurre imaginar una gran liga BBVA de ámbito ibérico dividida en dos conferencias. Los equipos de Madrid jugarían en la conferencia oeste, contra equipos gallegos, cántabros, leoneses, castellanos, portugueses, extremeños, andaluces y canarios, mientras que los de Barcelona competirían en la conferencia este, contra vascos, asturianos, navarros, aragoneses, catalanes, valencianos y baleares. Los gallitos de la conferencia oeste con los que se las vería el Real Madrid podrían ser Atlético, Depor, Benfica, Oporto, Sporting de Lisboa o Sevilla. Por su parte, en la conferencia este, el Barça se mediría con Valencia, Vila-Real, Espanyol, Athletic, Zaragoza o Mallorca. En esta presunta liga BBVA de inspiración NBA, el clásico Barça-Madrid sólo podría darse en la final entre conferencias, al mejor de siete partidos, o en competiciones europeas. En los Estados Unidos lo practican con éxito desde la primera edición de su liga, en 1947. Estoy convencidísimo que a los no nacionalistas (españoles y portugueses) un formato así les encantaría.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 9 de juny de 2009.

Tot aixòs del català

“Amb en Franco, es vivia millor?”, pregunten Ivan Llensa i David Gelonch a COM Llevar-se, de COMRàdio. Tot seguit truca una senyora i respon que el que ella va viure són afusellaments, misèria i estraperlo (el kit postguerra). Després, sense venir a tomb, explica que fa uns quants anys va decidir parlar a tothom en català. Quan se li adrecen en castellà, ella els mira als ulls i els parla a poc a poc (sospito que acaben a l’Imperator). Si els agafés la mà o els donés dins un sobre la paga doble de Nadal, encara seria millor. La senyora aclareix: “Ho faig amb educació, no em vull imposar”. Els catalans mai no ens volem imposar, tenim el cor senzill i tendre com el d’una pastora portuguesa. Abans ens deixaríem electrocutar amb una torradora de pa que quedar com uns mal educats.
Per altra banda, cada dia és més freqüent trobar-se amb algú que et dóna permís: “Ya me puedes hablar en catalán, lo entiendo a las mil maravillas y me encanta, pero no lo hablo. Y eso que hace cuarenta años que vivo en Cataluña y me pirran los escaldums”. Em demano què hauria passat si el català no l’arriba a tornar lelo: ens hauria esperat en un carreró fosc amb un bat de bèisbol? Ens hauria deixat anar escurçons a l’ascensor? Però hem estat de sort. Cada dia n’hi ha més, del bàndol aquest, “El catalán me vuelve tarumba”. I com menys parlants siguem, més n’hi haurà. El català serà, com el penó de santa Eulàlia, una relíquia venerable. Tal com em va dir un home l’11 de setembre del 1977: “Hay que hacer país”. I jo, emocionat, li vaig respondre: “Y usted que lo diga”.

Enric Gomà, Avui, 10 de juny del 2009.

Kafka a Buenos Aires

De Henry Roth a Saul Bellow, l’herència dels jueus que van emigrar d’Europa als Estats Units s’ha convertit en una de les principals tradicions literàries del segle XX. Aquella prosa que se situa entre el temps present i el de la memòria, com la definia James Wood, està obligada a dialogar amb els mestres del vell continent i al mateix temps l’actualitza amb les noves incerteses. Ara fa 50 anys, les històries de Goodbye, Columbus, el primer llibre de Philip Roth, ja fondejaven en el buit identitari que hi ha entre els dos mons. Autors recents s’han tornat a fixar en ens jueus que van emigrar cap a d’altres realitats: a El sindicat de policies jueus, Michael Chabon se centrava en una comunitat d’hassídics a Alaska, i Nathan Englander (Nova York, 1970) narra en la seva primera novel·la, Ministerio de Casos Especiales, el destí d’una família jueva al Buenos Aires de la dictadura.

Ministerio de Casos Especiales comença en un terreny de comèdia simbòlica i de mica en mica es va tornant un drama concret i terrible. Kadish Poznan és un jueu de classe mitjana, fill d’una prostituta, que té com a ocupació esborrar els noms de les làpides d’un cementiri de jueus proscrits. La seva dona, Liliana, treballa en una empresa d’assegurances i el seu fill, Pato, és un estudiant que sent repulsió pels orígens del seu pare. En un divertit gir de la narració, la parella es fa la cirurgia estètica per esborrar-se de la cara els nassos aguilencs de jueu. Som el 1976 i s’acaba de produir el cop d’Estat de Videla. És un encert que la família no visqui aquell moment amb terror. Kadish mira el futbol per la tele i Liliana va a treballar mentre uns soldats l’apunten amb la metralleta. L’únic element de distorsió és Pato: «És incontrolable», diu el seu pare. Setmanes més tard, els agents s’emporten el fill. La seva desaparició, com la de molts altres joves, es converteix en una missió per als pares i redefineix la novel·la. Englander ens situa aleshores, amb gran mestria, en un malson de ressonàncies kafkianes, amb els seus laberints burocràtics i les seves mentides oficials. Mentre anem avançant cap al desconegut, ressonen dues frases. «No hay manera de escapar», li diu Kadish al seu fill, referint-se a la condició de jueu. L’altra frase és el final d’El procés de Kafka: «‘Com un gos’, va dir, i era com si la vergonya l’hagués de sobreviure».

Jordi Puntí, ressenya de Ministerio de casos especiales, de Nathan Englander (Mondadori), El Periódico, 10 de juny del 2009.

diumenge, 7 de juny de 2009

Què vol dir, benèfic?

Organitzo un concert benèfic d’avui en vuit a l’Auditori: Mou-te pels Quiets. Tindrà un format de lectura il·lustrada. Literatura, doncs, acompanyada de música, teatre, còmic, fotografia, videoart... al servei dels pluridiscapacitats. Aviat és dit. Espero que molta gent hi vingui i estic convençut que l’espectacle s’ho val, però no escric aquest article per fer-ne difusió. O no només. Qui hi estigui interessat trobarà més informació sobre l’acte, el cartell, els artistes i molts altres motius per gastar-se els 30 euros que costa l’entrada al blog del concert (moutepelsquiets.blogspot.com). Aquest article l’escric per explicar com és que organitzo un sarau benèfic i què carai entenc per beneficència. La resposta a la primera qüestió és la més senzilla de les dues. Organitzo el Mou-te pels Quiets per intentar retornar una mica de la molta energia que he rebut dels professionals que treballen amb discapacitats, als antípodes del glamour. Mon fill Lluís és un absentista de l’èxit. Un perdedor nat. Va néixer amb paràlisi cerebral (lamento la cruesa de l’expressió, però utilitzar la denominació oficial d’encefalopatia no filiada em sembla massa refistolat) i des dels nou mesos ha estat en contacte diari amb aquests professionals. Fins als sis anys a Nexe Fundació i els tres últims a l’escola Guimbarda. A casa, això ha estat clau per poder tirar endavant malgrat tot, i els ho vull agrair d’una manera concreta. En aquests moments em veig amb prou forces per retornar-los el que els dec i, com bé saben els jedis, quan la força t’acompanya cal aprofitar-ho. Fa vint-i-dos anys que publico, i mai fins ara no m’havia passat que els lectors d’un llibre meu m’escrivissin d’una manera tan massiva i intensa. Des del novembre, que és quan va sortir l’obra protagonitzada per mon fill, he rebut vora set-cents correus comentant-ne algun aspecte. Aquest doll d’energia ha estat determinant perquè se m’acudís muntar un acte que pretén omplir les gairebé dues mil butaques de la Sala Pau Casals de l’Auditori. Fa sis mesos que hi treballo.

De seguida vaig adonar-me que entrava en el territori estantís dels actes benèfics. I saber què carai és la beneficència ja resulta més complicat. El DIEC la defineix, ai, com “l’acció de fer el be, especialment entre els pobres”. Una definició de la vella escola que serveix tant per a la caritat cristiana com per a la solidaritat oenegista, tot i que es fonamenta en dos conceptes moralment ambigus: la bondat i la pobresa. El GDLC, en canvi, navega entre eufemismes políticament correctes per acabar dient el mateix: “Acció d’ajuda directa, permanent o transitòria, especialment material, als qui no disposen de mitjans suficients per cobrir necessitats intel·lectuals o materials bàsiques”. Ajudar els pobres, vaja. En el cas que ens ocupa, els pobres serien dues fundacions concretes que passen per problemes econòmics en l’actual context econòmic i, sobretot, la colla de criatures que assisteixen cada dia a aquests dos centres d’educació especial. I els benefactors, no només la gent que treballem en el projecte, sinó sobretot els amics artistes que actuaran de franc a l’Auditori d’avui en vuit, el gran prestigi dels quals permetrà, esperem-ho, que gairebé dos milers de ciutadans paguin l’entrada o col·laborin en la fila zero. Però, i ara arribem al moll de l’os, no per practicar objectivament la beneficència adquirirem cap mena de superioritat moral. Perquè la bondat, altrament tan desitjable per a la pervivència de la humanitat, no es compra “fent el be” públicament. Ni la pobresa, altrament tan rebutjable per a la supervivència de la humanitat, no es combat (només) amb les ajudes directes. Tot plegat, potser és més senzill: tenir l’impuls de moure’t, seguir-lo amb la màxima energia i, al capdavall, no donar-li més importància de la que té.

Màrius Serra. Avui. Diumenge, 7 de juny de 2009.

En la escuela, inclusive

Desde que, en noviembre, salí del armàrius publicando un libro protagonizado por mi hijo pluridiscapacitado Lluís, me he convertido en receptor de todo tipo de propuestas relacionadas con el mundo de la discapacidad: parálisis cerebral, autismo, síndrome de Down, síndrome de Rett, síndromes de grafía imposible que describen enfermedades de las denominadas "raras", discapacidades físicas y psíquicas de todo tipo... La gama es mucho más amplia de lo que jamás pude sospechar. Yo me lo he buscado, claro, y en la medida de lo posible intento asumirlo con naturalidad, entre otras cosas porque el conocimiento de la diferencia siempre resulta enriquecedor. Para acabarlo de rematar, organizo un concierto benéfico en pro de los pluridiscapacitados el 14 de junio en el Auditori de Barcelona (el espot con toda la información, sólo para interesados, en la red: moutepelsquiets.blogspot.com), y algunos ya empiezan a tomarme por un paladín de las causas perdidas. Lamento defraudarles, pero no lo soy. Un paladín de una causa, de cualquier causa, siempre tiene las ideas muy claras, y yo reconozco que lo único que tengo claro son mis dudas. Escribo este artículo, justamente, para desplegar una que he ido madurando en mi condición de padre de un niño quieto que sólo ha conocido escuelas especiales. Y lo hago ahora porque acabo de pegarme una gira por los centros educativos que acogen cada día a esos farolillos rojos de la sociedad que me ha dado por denominar quiets, tal vez porque te ayudan a saber qui-ets. La fraseología popular podría llamarlos perros verdes, que era el súmmum de rareza cromática hasta que la pedagoga Cécile de Visscher les rebautizó como jirafas azules en un cuento delicioso titulado Mimi i la girafa blava ilustrado por Maria Ella Carrera. De Visscher dirige Nexe Fundació desde hace 25 años, un centro único de educación especial que acoge niños desde cero a seis años. Mi hijo Lluís inició su expediente académico allí, y ahora lo sigue con brillantez inaudita en la Escola Especial Guimbarda, en cuyas aulas aspira a revalidar su intachable hoja de servicios hasta los 18 años para integrarse, si se diera el caso, en el centro homónimo para adultos.

A menudo oigo defender la escuela inclusiva por parte de padres y pedagogos. Admito que es un objetivo muy loable, pero quienes lo defienden con tanto ardor deberían incluir en su discurso la posibilidad de las excepciones. Si las paredes de las calles Escorial (Nexe) o Lluçanès (Guimbarda) hablaran, las primeras palabras que pronunciarían podrían ser apnea, crisis epiléptica o ambulancia. Los farolillos rojos, perros verdes y jirafas azules son tan especiales que requieren un trato especial desde todos los puntos de vista, también el sanitario. Me temo que, entre lo cambiante de los conocimientos en el mundo actual, la llegada masiva de inmigrantes extracomunitarios y la incidencia de las tecnologías digitales, ya le pedimos bastante a nuestra escuela. Sólo les faltaría tener una unidad de urgencias junto a la biblioteca. Para que la escuela, en general, fuera realmente inclusiva debería tener unos recursos que, hoy por hoy, parecen inalcanzables. Otra cosa es que los alumnos de centros especiales estén en contacto con los centros convencionales para que unos y otros se beneficien de esta relación. Aunque sólo sea para darse cuenta de que el estado de excepción habita entre nosotros en su quietud de perro verde, jirafa azul o farolillo rojo. Y que esa excepcionalidad requiere soluciones especiales. En casa, en la calle, y en la escuela, inclusive.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 4 de juny de 2009

Coeficient?

Finalment, Samuel Eto’o no ha aconseguit ni el Pichichi ni la Bota d’Or. L’uruguià Diego Forlán ha tornat a birlar-li el màxim guardó europeu en les últimes jornades. Segur que al camerunès li sap greu des d’una perspectiva individual, però no es pot pas queixar. Ni ho fa. Els tres primers llocs de la Bota d’Or europea han estat per a Forlán (64 punts per 32 gols), Eto’o (60/30) i l’austríac Marc Janko, del Salzburg, que ha marcat 39 gols però només rep 58,5 punts perquè juga en una lliga menor i els seus gols no valen 2 punts sinó 1,5. D’aquest valor numèric en diuen coeficient. L’austríaca seria una lliga de coeficient 1,5, mentre l’espanyola forma amb l’anglesa, la francesa, la italiana i l’alemanya les cinc lligues majors, de coeficient 2. El terme coeficient, tan proper a l’eficiència, n’ha arraconat un altre tan ajustat o més per referir-se a les relacions numèriques: el quocient. Aquest terme de matemàtiques bàsiques està en franca recessió davant l’esclat de tota mena de coeficients. Potser des que el famós quocient intel·lectual va quedar desplaçat per la denominació, abans secundària, de coeficient intel·lectual.

Màrius Serra. Avui. Dissabte, 6 de juny.

dissabte, 6 de juny de 2009

La ràdio estrafeta

Sentia jo No somos nadie de M80Radio com aquell qui no vol la cosa quan la locutora, Celia Montalbán, va donar pas a la informació del temps. El meteoròleg va resultar ser Robert De Niro. No pas l’actor, sinó un locutor que l’imitava i que, amb aquell estil forjat a l’Actors Studio, ens va explicar on plouria i on sortiria el sol. Es tractava d’una imitació paròdica, molt habituals en els magazines d’humor. Ara, abans de contractar un locutor, ja li pregunten: “Vostè, a qui sap imitar?”. Si l’aspirant respon “Raphael, Pilar Rahola i el general Polavieja”, el contracten de seguida. Als cursos de ràdio hi hauria d’haver l’assignatura Imitacions: de Ferran Adrià (nivell bàsic) a Josep Ramoneda (nivell avançat). Fora de Minoria absoluta (barret!), els programes que estrafan famosos, amb veus escanyades o pastoses segons el cas, em fatiguen. Hem arribat a un punt que tothom imita. Mai no saps del cert si escoltes l’arquebisbe de Barcelona o el seu imitador. Gaspar Hernández, és ell mateix o una imitació molt reeixida? Sentint Àlex Gorina, alguns oients pensen: s’hi assembla tant! Als polítics, costa destriar-los dels seus possibles imitadors. Aquest, és realment Albert Rivera? I aquest altre, Felip Puig? Ja que és una pràctica en voga, les imitacions es podrien estendre als informatius, mantenint el mateix rigor periodístic d’ara: una imitadora de Nina podria cobrir la informació del Pròxim Orient. El de Pere Gimferrer, els esports. La d’Aramís Fuster, la Nit de Santa Llúcia.

Enric Gomà, Avui, 6 de juny del 2009.

Tinta de Barcelona

No sé a qui hem de donar les gràcies, si a les companyies aèries de baix cost, al turisme, a Orwell i el seu homenatge a Catalunya o simplement a la globalització. Però el cert és que, aquests últims anys, el mapa de llibreries dedicades a la literatura anglosaxona ha crescut notablement a Barcelona. Avui dia, si un vol llegir en anglès la nova novel·la de Colson Whitehead, per exemple, disposa d’un colla de botigues on provar sort. Des de les especialitzades en llengua anglesa, com BCN Books i Come In, fins a les àmplies seccions que mantenen a La Central, Laie, FNAC i la Casa del Llibre. Una prova que hi ha lectors és que fins i tot existeix una llibreria de segona mà en anglès, Hibernian Books, al carrer de Montseny –un local d’inspiració irlandesa que concentra aquella atmosfera una mica picada i autèntica de les llibreries de Charing Cross a Londres.

En el fons, aquesta presència anglòfila respon a una realitat canviant: cada vegada hi ha més anglosaxons que trien viure a Barcelona, molts d’ells estudiants o de professions liberals. Una prova d’això és que dimecres passat es va presentar una nova revista literària: Barcelona INK. De caràcter trimestral, Barcelona INK té la intenció de publicar autors que escriguin en llengua anglesa des de Barcelona o sobre Barcelona. El seu editor Ryan Chandler explica que la revista vol ser «una plataforma per a escriptors exiliats en una ciutat que els ha proporcionat un conjunt de noves referències culturals». Aquesta primera entrega inclou un parell d’entrevistes, narrativa i poesia, i es nota que està creada amb entusiasme i un punt de bogeria que s’agraeix. Potser hi domina un cert tipisme folklòric –la mala vida de la Rambla, la fascinació del Gòtic, etcètera–, però segur que de mica en mica s’anirà obrint a d'altres barris i a realitats del temps present. En qualsevol cas, d’aquest primer número em quedo amb l’entrevista a Colm Toíbín, que va viure a Barcelona entre el 1975 i el 1978, un experiment literari anomenat Prostíbulo Poético, un article d’Orwell del 1937, sobre Barcelona, i, sobretot, el fragment inicial d’una novel·la que està escrivint Matthew Tree, aquesta vegada en anglès. Els que tinguin curiositat, trobaran Barcelona INK a les llibreries esmentades. Després poden buscar un pub irlandès, que a la ciutat n’hi ha uns quants, i fullejar la revista mentre es prenen una pinta a la salut dels autors.


Jordi Puntí, El Periódico, 6 de juny del 2009.

divendres, 5 de juny de 2009

Homeopatològic

L'any 1796 el metge alemany Samuel Hahnemann va publicar la seva Llei de semblances, el text fundacional de l'homeopatia en el qual s'afirma que una substància que produeix certs símptomes en una persona sana pot eliminar-los en una persona malalta. Al cap de molts experiments, el seu autor va concloure que com més diluïda la substància activa, més poder curatiu tindria. De manera que va arribar a fer dilucions de 30X (és a dir, una dilució de l'herba que fos en deu mesures d'aigua, repetida 30 cops). Així mateix Hahnemann, sense saber-ho, estava dissolent els seus remeis fins al punt que no en restava ni una trista molècula, atès que en aquella època es desconeixien els límits de la dilució. Ara bé, quan l'austríac Josef Loschmidt els va calcular 30 anys després de la mort de Hahnemann, els seguidors d'aquest -en comptes de llançar la tovallola- de cop es van empescar una "explicació" de la manca de molècules a les seves medicines, segons la qual l'aigua "es recorda" de qualsevol ingredient actiu ja esvanit. A finals del segle XX, fins i tot van "descobrir" que la "memòria" de l'aigua consisteix en unes ones electromagnètiques i que aquestes es poden enviar via internet perquè "activin" un got d'aigua a qualsevol lloc del món. Tanta improbabilitat, lluny de convertir l'homeopatia en una panacea tan desacreditada com ara la trepanació o el respiratorianisme, l'ha fet tan popular que quan, fa ben poc, un científic d'aquí va oferir un llibre sobre el tema a una editorial barcelonina, aquesta li va dir -i estic segur que no serà pas l'única que ho farà- que mai no podrien publicar un atac contra l'homeopatia. Fora. Tabú. A Catalunya, pel que es veu, no es pot criticar aquest variant del pensament màgic; ni, de retop, el xarlatanisme que li és consubstancial.

Matthew Tree, Avui, 05/06/2009

dijous, 4 de juny de 2009

Sed lex, dura lex i etc.

Vaig a una trobada de guionistes de televisió a Comillas, convidat per la SGAE, i escolto una representant de CIMA, una associació de dones cineastes i de mitjans audiovisuals que defensa: a) Que les dones arribin a càrrecs decisoris, i b) Frenar els estereotips que pesen sobre la dona (la dona en genèric, no pas una de concreta, com seria la soldat England –sembla que torturava reus iraquians perquè havia adoptat rols masculins, la molt pillastre. Si haguessin sigut rols femenins, hauria obert les cel·les i els hauria deixat en llibertat-). La ponent puntualitza que les dones amb càrrec haurien de compartir els seus punts de vista. Això és com apostar per la promoció social dels gitanos, però només dels que em cauen bé. Pregunto si tots aquests càrrecs (o càrregues) vetaran guions on apareguin dones submises o curtes de gambals. Em respon que no, que servirà perquè hi hagi més diversitat i llibertat. A fora, fa sol. Tot d’una m’estimaria més sortir i prendre’m unes canyes, però tinc por que m’acusin de sexista.
Dos dies després, llegeixo a La Vanguardia: la futura llei d’igualtat entre homes i dones deixarà sense subvencions a tota obra cultural sexista, això és, que menyspreï i desvalori el que són o fan les dones. M’hi jugo la Bernat Metge i un formatge de cabra que es crearà una comissió per avaluar-ho i que confondrà per sistema una dona concreta (Enriqueta Martí, la senyora Danvers) amb la imatge genèrica de la dona. Però seria convenient que no es limitessin a vetar, sinó que proposessin solucions: “Quan el marit pregunta ‘Què hi ha per sopar?’, per què ella no truca a l’advocat (millor una advocadessa) i inicia els tràmits del divorci?”. “A aquesta dona que deixa la feina per cuidar els fills, estaria bé que se li incendiés la casa”. “El Premi Nobel de Química, no el podria guanyar la seva germana?”.

Enric Goma, Time Out, 4 de juny de 2009.

dimecres, 3 de juny de 2009

Paraula de Viquipèdia

Abans, per acreditar una idea, es citaven autoritats com ara Ciceró, sant Gregori el Gran, Engels o Victòria Camps. Citats tots alhora, la idea adquiria un crèdit sensacional. Si es tractava d’una dada, se n’esmentava la font, ja fos l’Enciclopèdia britànica o El meu primer Sopena. Fa uns dies vaig sentir a RAC1: “Alejo Vidal-Quadras segons la Viquipèdia: Es conocido por su hostilidad al catalanismo, que le ha merecido severas críticas incluso desde su propia formación”. Es tractava d’una falca electoral del PSC, de cara a les eleccions europees. És el primer cop que un partit recorre a la Viquipèdia en una campanya electoral. Anteriorment, mai Zapatero no havia gosat proclamar: “Como dice la Viquipèdia [ho diu], apoyaré la reforma del Estatut que apruebe el Parlamento de Cataluña”. Qui sap si a partir d’ara escoltarem falques que començaran així: “Artur Mas segons el gratuït 20 minutos”, “Joan Saura segons el ¡Qué me dices!”, “José Montilla segons Muy interesante” (apassionant el reportatge “Oigo voces en el Pati dels Tarongers”). Totes elles, fonts d’informació populars i entranyables, a l’alçada de la Viquipèdia. Gràcies a ella i al PSC, sabem que Vidal-Quadras no destaca pel seu catalanisme. A mi m’ha obert els ulls. Jo creia que en Vidal-Quadras s’hi amagava un sobiranista radical. Aquelles crítiques a la immersió lingüística, aquell vot en contra del català a la cambra d’Estrasburg, els interpretava com una tapadora, un ardit. Però anava errat. Ja és ben cert que internet ens ha canviat la vida.

Enric Gomà, Avui, 3 de juny de 2009.

dimarts, 2 de juny de 2009

¿Wikipedia o whiskipedia?

La red anda llena de Wikis, páginas de todo pelaje que permiten participar en la confección de sus contenidos. El fenómeno Wiki proviene del éxito de la Wikipedia, esa enciclopedia de elaboración colectiva que, junto al rincondelvago.com, es una de las pocas herramientas de consulta que utilizan millones de estudiantes en medio mundo. La comunidad educativa ha recuperado aquello del "si no puedes con tu enemigo, únete a él" y también se ha apuntado a lo Wiki para los trabajos colectivos, con resultados notables. Más allá de la controvertida Wikipedia, cuya voluntad enciclopédica la ha transformado en la mayor Wiki de la red, hay otros muchos sitios en los que impera esta filosofía. Wiki es una palabra hawaiana que significa rápido. Ward Cunningham, creador de la WikiWikiWeb en un ya lejanísimo 1994, la escogió tras un viaje a la isla de Oahu, la de Waikiki, Pearl Harbor y Hanauma Bay. Según cuenta la propia Wikipedia, le hizo gracia que un empleado del aeropuerto internacional de Honolulu le instase a tomar el "Wiki Wiki Shuttle" que enlaza las terminales. Luego, el ingenio digital transformó Wiki en lo que los americanos llaman backronym, un acrónimo creado expandiendo las letras de una palabra ya existente. Así, WIKI correspondería a las iniciales de la frase What I Know Is (lo que sé es...)

Sin duda, el modelo Wiki es un ejemplo de democratización del conocimiento, pero tiene peros. Por un lado, cuestiona el poder de las enquistadas jerarquías del saber universitario, y eso está muy bien. Por el otro, hace muy evidente la necesidad de establecer filtros de calidad para no transformar este prodigioso trasunto de la enciclopedia de Tlön borgiana en una enciclopedia del Tontorrón, fuente inagotable de gazapos. Eso es lo que sucede en el caso concreto de WikiLingua.net, que (de)pende de la licencia de Wikipedia, cuya primera frase es rimbombante: "l'enciclopèdia més gran del món en la teva llengua". El lector Enric Aragonès me escribe alarmado tras haber buscado información sobre el astrónomo Josep Comas i Solà (1868-1937). Resulta que, según WikiLingua, este astrónomo catalán se llamó José Mengis i Solà. Dado que Comas (Mengis en lenguaje Wiki por imperativo traductor) dio nombre a un cráter de Marte y a un cometa, la WikiLingua sostiene coherentemente que ambos también se llaman Mengis. Por si fuera poco, el cometa se ve sometido a otra mutación Wiki, porque lo toman por un subjuntivo del verbo cometer, de modo que la rigurosa información enciclopédica nos habla del "cometi periòdic 32P Mengis Solà". Naturalmente, sus estudios más destacados son "sobre els cometis...", cuyos cuerpos celestes aún hoy son grandes desconocidos. Y esa no es la única peculiaridad de Mengis. También publicó más de 600 artículos "en el diari L'Avantguarda", curiosamente conservados, todos ellos, en la hemeroteca de La Vanguardia. Comas, digo Mengis, nació y murió en Barcelona, pero en el mundo Wiki no. En este limbo del saber finó en Aneu. ¿Esterri d'Àneu? Pues no. Se trata de la traducción de Id (abreviatura de ídem) tomada como imperativo del verbo ir (anar-aneu).

El lector Aragonès troca su escándalo en curiosidad morbosa y corrobora la estulticia de esta WikiLingua que osa llamarse "l'enciclopèdia més gran del món en la teva llengua". Busca entre las personalidades del mundo científico catalán y da con otras dos perlas malayas: Manuel Va Olorar (por Manuel Olió i Pigem) y el gran Joan Va Orar (por Joan Oró i Florensa). Como suele decirse, Ora Pronovias (sic).

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 2 de juny de 2009.

Entradas populares

Compartir