dijous, 30 de juliol de 2009

Holocaust caníbal

Diumenge, mirant 30 minuts de TV3, vaig tenir un déjà vu, aquell fenomen psíquic que consisteix en la sensació il·lusòria de repetir una vivència anterior, quan en realitat és nova. El vaig experimentar davant del reportatge Enganys a domicili, sobre empreses de venda a domicili que enreden els seus clients amb foteses, que es cobren a pes d’or. A l’inici, Eduard Sanjuán ens va informar que es tractava d’un documental de l’equip de Dossiers de Canal 9. A mesura que el veia, em repetia: “Jo això ja ho he viscut abans...”. Però un déjà vu és momentani, no dura deu, quinze, vint minuts. Si es prolonga gaire temps, se’n diu matrimoni. Neguitós, vaig estar a punt de trucar el meu neuròleg de capçalera. Però no el vaig voler destorbar tan tard, sé que és un home de costums impertorbables (el batí de seda, l’armanyac, els discos de Luis Mariano). Tot d’una vaig lligar caps i vaig descobrir que no era un déjà vu: aquell reportatge l’havia vist el gener passat a Canal 9. Es deia d’una altra manera, Estirant el fil.
Em va desorientar que els de 30 minuts haguessin canviat la veu en off valenciana per una d’un altre dialecte, el català oriental. Per què no van mantenir el valencià original? Per què van doblar un off que ja estava en català? Faran el mateix quan retransmetin el Misteri d’Elx? Conec uns cantants de Terrassa que ho doblarien molt bé. Fet i fet, no em sorprendria gaire d’una televisió en què el meteoròleg Eloi Cordomí explica que el poble de Faió es troba “al sector de Saragossa”. Pel que sembla, ja no es pot anomenar la Franja. Qualsevol al·lusió als Països Catalans és suspecta de rebel·lió i febre groga. Tornant al reportatge de 30 minuts, tampoc no vaig acabar d’entendre per què, si l’equip de Dossiers l’havia titulat Estirant el fil, a TV3 es titulava Enganys a domicili. Potser per estratègies de màrqueting, que comporta donar-ho tot mastegat i passat pel passapuré. Amb aquest esperit, qualsevol dia canviaran els títols de les novel·les de Ferran Torrent en l’edició catalana. Espècies protegides, sobre el València C.F., es dirà Llotja bruta a Mestalla. I Societat Limitada, al voltant dels empresaris valencians, Valencià i home de bé, no pot ser.

Enric Gomà, Time Out, 30 de juliol del 2009.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Un consell arriscat

El primer dia, abans de començar el concurs Per tapar forats de RAC1, el locutor David Jobé truca a Jordi Hurtado, el presentador de Saber y ganar, i li demana consell. Mantenen un diàleg breu de l’estil Mestre budista i Petit Saltamartí (en el sentit d’una llagosta verda jove, no el ninot). En un rampell de creativitat, Hurtado recomana a Jobé: “Sigues tu mateix. No et vulguis assemblar al Ramón García, ni al Kiko Ledgard, ni a la Mayra Gómez Kemp”. Sincerament, a mi em seria molt més complicat imitar Mayra Gómez Kemp que no ser jo mateix (em tinc més per la mà, com si diguéssim). Només un gran actor com Ramon Fontserè (Pla, Dalí, Pujol) podria imitar Mayra Gómez Kemp amb garanties. Per a la resta de mortals, és més pràctic ser un mateix, encara que els resultats no siguin gaire galdosos. Però el que em crida l’atenció és la insistència en aquest consell tan suat, que se sent arreu: “Sigues tu mateix”. Una variant cardíaca és “Segueix el que et diu el cor” (en el meu cas, que m’he prendre Trangorex per la taquicàrdia). Molta gent ho aconsella a individus que valdria més que no fossin ells mateixos. Algú rondinaire, pesat, gemegós, groller o inoportú, tothom s’estimaria més que no fos ell mateix. Un assassí en sèrie convindria que no seguís aquest consell i que prengués com a model la mare Teresa de Calcuta. Com que la idea ha fet fortuna, hi ha tot de gent entestada en ser ella mateixa, a qualsevol preu. Des d’aquí els voldria suggerir que no estaria de més que ho dissimulessin una mica.

Enric Gomà, Avui, 29 de juliol del 2009.

Frases com diamants

Com Grace Paley i Lorrie Moore, dues narradores que li són afins, Amy Hempel (Chicago, 1951) és una escriptora pausada. Cuentos completos reuneix els quatre llibres de relats que va publicar al llarg de 20 anys, una col·lecció d’històries que, llegides en conjunt, componen una mirada fascinant sobre el món. La primera reacció del lector és la sorpresa. Després ve l’admiració. La prosa d’Amy Hempel no s’assembla a la de ningú. Sense abandonar les convencions del gènere breu --economia en el llenguatge, precisió narrativa--,els seus contes semblen flirtejar amb els límits acceptables per la tradició, i sovint basen el seu efecte en aquest desafiament. El lector no triga a comprendre la seva lògica narrativa. A «La cosecha», per exemple, una dona que ha tingut un accident de cotxe recorda l’estada a l’hospital i el retorn a casa. A la meitat del relat, la narradora fa una pausa i escriu: «Quan explico la veritat ometo molts detalls. El mateix em passa quan escric una història. Ara començaré a explicar el que vaig ometre a La cosecha, i potser començaràs a preguntar-te per què ho vaig fer». Tot seguit matisa algunes frases ja escrites, i amb això replanteja el sentit del conte.

En la introducció a aquest volum, Rick Moody es refereix a la prosa d’Amy Hempel amb una afirmació tan òbvia com exacta: «Les frases en són l’element primordial». Hempel produeix frases brillants i memorables. Alguns paràgrafs semblen la destil·lació d’anys de treball, mentre que d’altres es diria que neixen de la improvisació. «Un dels efectes del foc és que et fa abaixar el to de veu. Quan els vaig donar les gràcies als bombers, no vaig reconèixer la meva veu», escriu. El ritme de la narració es torna entretallat, com fet de retalls, i es podria dir que aquesta raresa és el seu secret i la seva meravella. (En algun cas, l’efecte no acaba de funcionar i el globus del conte es desinfla amb una pirueta absurda.)Amy Hempel escriu sobre mares i filles, hospitals i accidents, humoristes en crisi, parelles que se separen, l’amor dels gossos, les obsessions sexuals… Dèiem abans que Hempel no s’assembla a ningú. Pensant-ho millor, el seu humor negre i el seu estil radical l’emparenten amb Lydia Davis; el seu retrat de la vida moral dels Estats Units té ressons de Lorrie Moore: la seva prosa és femenina i descreguda, mordaç i visceral.

Jordi Puntí, ressenya de Cuentos completos, d’Amy Hempel (Seix Barral), a El Periódico, 29 de juliol del 2009.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Mola más en catalán

¿Què deu ser això que diuen que és el “català de carrer” i que sembla que tothom busca o no veu prou reflectit en els mitjans de comunicació? Totes les llengües del món tenen diferents registres i variants, i si han estat normativitzades solen tenir un estàndard que fa de llengua comuna per tal que els seus parlants puguin sentir-se aixoplugats sota uns paràmetres generals. Hi ha llengües amb un estàndard tan allunyat del parlar de carrer que no s’entén si no es passa per la domesticació idiomàtica que suposa l’escolarització. Seria el cas de l’àrab: els parlants de la variant magrebina, per exemple, tenen ben poc a veure amb el registre formal de les telenovel·les veneçolanes doblades i en canvi són seguides per una part important de l’audiència. Amb l’amazic ha passat exactament el contrari: la falta d’un estàndard comú ha fet que les variants hagin evolucionat tan aïllades l’una de l’altra que un rifeny difícilment pot mantenir una conversa amb un amazic del Sous. 
A casa vam aprendre les primeres paraules d’una llengua que encara no sabíem diferent de la “de carrer” a cavall del “Ets un pendó, Suelen” i el núvol quinton. Mai ens va sonar estrany i, al contrari, la llengua que vam aprendre estava plena de matisos i un llenguatge ric, inclosos els insults. I ara no sabríem veure aquelles sèries d’una altra manera, ni en aquesta variant de carrer que per a molts deu ser d’una Barcelona xava que tendeix alcatanyol. I no és una percepció de lletraferits o intel·lectuals. Busquin a Youtube Dragon Ball Z Rap que va pels cinc milions de reproduccions i diu: «Allargat Bastó! /Y es que en castellano Ralla / Mola más en Catalán /Prefiero Nubol kinton /El canvi de lloc instantani/Al verlo me flipó».
Najat El Hachmi, El Periódico, 28 de juliol del 2009.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Meló sabonós

A Catalunya Ràdio, una noia canta: “Meló, meló, meló Bruñó!”. Paro l’orella, perquè el meló és un tema que m’interessa i em preocupa. Sobretot des que vaig saber que certs cultivadors d’aquestes cucurbitàcies hi injecten, amb una xeringa, aigua amb sucre per endolcir-les. També les síndries són víctimes d’aquesta pràctica abusiva. Fins ara, cap activista en contra dels maltractaments a vegetals no ha alçat la veu. En defensa dels melons, vull dir, no per demanar un gintònic. L’anunci, perquè es tracta d’un anunci, ens aporta dades sobre el meló Bruñó (m’imagino que en iniciar el negoci devien desestimar conrear cogombres –no rima amb Bruñó-). Una dada que donen és que el meló Bruñó “sembla frescor”. Com que sembla? Només és una aparença, una entelèquia, que després la realitat desmenteix? Els he tastat i dono fe que el meló Bruñó, tret de la nevera, aporta frescor. Tanta o més que els melons Vicentín (que no s’anuncien perquè encara no han trobat cap rima adequada, després de desestimar trialsín i popelín). Tot seguit la noia de l’anunci canta “Descobreix el sabó!”. Que curiós, associar el meló amb el sabó. No conec ningú partidari del gust del sabó (tret de, potser, Vicenç Altaió). Només cal ficar-se a la boca una cullerada de Dixan. Pensant-hi bé, crec que els de Bruñó volien dir sabor, però en van eliminar la erra perquè rimés. Fa temps que els publicitaris col•loquen sabor a tort i a dret, en comptes de gust, que és la paraula habitual. Ara, gràcies a Bruñó, molta gent parlarà del sabó(r) del meló.

Enric Gomà, Avui, 25 de juliol del 2009.

Hacer el agosto

Ya llega el mes más invocado en tiempos de bonanza, cuando todo va bien y nada parece complicado, de modo que la gente se aplica a “hacer el agosto” con alegría. Siempre me ha fascinado la formación de esta frase hecha con el mes instaurado en memoria del emperador Octavio Augusto. Sobre todo porque, más allá de los usos antiguos, remite a un modelo económico que hoy deberíamos estar revisando. En realidad, “hacer el agosto” guarda relación con la agricultura. Aludía a la recolección, y significaba almacenar la cosecha de cereales y semillas. En La gitanilla de Cervantes, por ejemplo, leemos: “Y así granizaron sobre ella cuartos, que la vieja no se daba manos a cogerlos. Hecho, pues, su agosto y su vendimia, repicó Preciosa sus sonajas...” Como se ve, por extensión pasó de la viticultura a los baños del Tío Gilito, y al final ha acabado como sinónimo de lucrarse. Cuando el aperturismo nos hizo llegar el turismo, la nueva situación modificó no sólo nuestros mejores paisajes sino también hábitos, costumbres y modelos de negocio. La generación que hoy navega por las turbias aguas de la prejubilación lo vivió en primera línea. Hace cuatro décadas las constructoras empezaron a colonizar la costa con cemento, los payeses vendieron sus tierras y el comercio exploró nuevas maneras de llenar la caja, a la caza de la divisa perdida. Eso dio un protagonismo descomunal al mes de agosto, hasta el punto de transportarlo a la fraseología popular como signo de riqueza, para gran desespero de los comerciantes urbanos, para quienes “hacer el agosto” era todo lo contrario. En mi barrio, las dos semanas centrales de agosto transformaban las calles más comerciales (como los paseos de Fabra i Puig o Pi i Molist) en una reproducción asfaltada del desierto de Kalahari. Las tiendas cerraban, las calles se vaciaban y los pocos consumidores activos que quedaban “bajaban a Barcelona”, es decir al centro, para comprar. En cambio, en la costa la situación era la contraria. Muchos establecimientos abrían sólo durante el verano, en zonas de grandes aglomeraciones turísticas, y se hinchaban a vender de todo. Es decir, hacían su agosto. Durante dos, tal vez tres meses, pero sobre todo en agosto.

Este fenómeno tan natural, que la oferta busque la demanda donde la haya, dio paso a un modelo económico que se ha demostrado muy frágil. Pongamos, por ejemplo, los apartamentos en primera línea de mar que pueblan kilómetros y kilómetros lineales de costa cementosa. En algunos casos, el precio que un propietario podía (puede) sacar por el alquiler correspondiente al mes de agosto era (es) superior a la suma de los once meses restantes. Esta descompensación tan salvaje generaliza las ganas de hacer el agosto a toda costa (y nunca mejor dicho). Se focaliza todo el interés en el momento de conseguir la plusvalía más elevada y las otras posibilidades de negocio quedan desenfocadas o en una zona de penumbra. Este comprensible afán de riqueza limita la paleta de colores, reduciéndolo todo a una vía (rápida) de lucro y prescindiendo de todas las demás. Tocho y sombrilla. O, por ser sibilantes, aquella doble SS del Sex, Sun, Sand & Sangría. Busco en la fraseología otras expresiones que incluyan meses del año y sólo hallo dichos meteorológicos del tipo “en abril, aguas mil”, “març, marçot mata la vella i la jove si pot” o “en mayo no te quites el sayo”. Es urgente para nuestra economía que hagamos enero, febrero, marzo, abril, mayo, junio, julio, septiembre, octubre, noviembre y diciembre. Y que los amantes de hacer el agosto hagan vacaciones.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 30 de juliol de 2009.

El trabajo dignifica

Unos amigos atraviesan el Pont del Treball por enésima vez y se dan cuenta de una novedad que hasta ahora les había pasado desapercibida. Leen “Pont del Treball Digne”. Les choca el adjetivo, no porque no crean en la dignidad de según qué trabajos, sino porque son del barrio y no sabían que el trabajo de este viejo puente fuese calificado de ningún modo. Mis amigos son votantes potenciales de Iniciativa, pero se llevan un choteo que no veas con lo del trabajo digno. Su percepción es que la izquierda a la que solían votar se ha encallado en los detalles ornamentales. Eso, en el mejor de los casos, porque también hay quien sostiene que se han vendido al capital y que, para disimular, se dedican a las cortinas de humo. Asalto la red a la búsqueda de esa dignidad adquirida. Humo no detecto, pero una cortinita estor de color beige deja al descubierto una placa de “Carrer del Pont del Treball Digne” en un día D (¿de dignidad?). Asisto al emocionante momento en un video que no figurará entre los más vistos de Youtube a menos que este runrún sea secuestrado. Cuando acciono el play para verlo lleva la friolera de 87 visionados desde octubre. No llega a diez visionados al mes. Claro que el acto tampoco da mucho de sí: discursos cruzados (por el realizador) de los sindicalistas Joan Coscubiela y Guy Ryder en el jubiloso día en el que el puente adquirió dignidad adjetiva y, por tanto, cambió de nombre. Coscubiela en octubre ya hablaba de la crisis. Ryder anuncia, en un idiolecto prodigioso que pasa del catalán al castellano con deje portugués, una movilización sindical planetaria que se iniciará al día siguiente, 7 de octubre. Los aplausos son cansinos, pero el adjetivo añadido provoca una evidente satisfacción en los oradores. Todo es más bien simbólico y difícil de relacionar con alguna mejora concreta. Mis amigos, que no sabían del origen tan reciente de la palabra “digna”, insisten en una paradoja flagrante: el estado del puente es cada vez más lamentable, con lo que el “Pont del Treball Digne” podría ser tildado de “indigne” sin ninguna exageración.

Cuando, hace años, monté con mis amigos Miquel Sesé y Anna Genís una productora de juegos de palabras, fuimos a parar a un despacho en el Guinardó que tenía una peculiaridad. Nuestro buzón de correos estaba justo al lado de una pareja cuyos nombres parecían inventados por mi para ejemplificar la naturaleza de nuestros productos. A él sí puedo cambiarle el nombre sin que afecte al efecto. Pongamos que se llamaba Juan García Pérez. Su esposa, en cambio, se llamaba (se debe de llamar aún) Digna Pena. Y en el buzón, por aquello del convencionalismo matrimonial, constaba como Digna Pena de García (es decir, aquí el señor Juan García y aquí, su digna pena). Siempre me gustó especular sobre el motivo que había empujado a los padres de la señora Digna a llamarla así. Debieron de sentir la necesidad de suavizar la carga negativa que les transmitía el apellido Pena, cuyo portador más desacomplejado montó una tienda de artículos fotográficos y puso en el rótulo “Foto Pena”. Esta absurda inseguridad antroponímica subyace en el cambio de nombre del “Pont del Treball” y en muchas de las absurdas batallas terminológicas en las que se han enfrascado no pocos políticos ecosocialistas. La misma inseguridad que ha presidido el paso por Interior del conseller Joan Saura, hasta el punto de empujarle al fin de su etapa como dignatario. En vez de invertir en adjetivos, podrían restaurar el puente o, en su defecto, abrir una sucursal de la cadena “Foto Pena”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 28 de juliol de 2009

Llullu en la memoria

“No me acuerdo de cómo se llama mi madre. No me acuerdo de cómo se llama mi padre. No me acuerdo de cómo se llama mi hermana. No me acuerdo de cómo se llaman mis dos abuelas, ni de si llegué a conocer a mis dos abuelos. No me acuerdo de cómo se llaman todos los familiares que vienen a visitarme cuando estoy en el hospital. No me acuerdo de los nombres de mis dos escuelas, ni tampoco de los muchos maestros, monitoras, fisios, cuidadoras y compañeros que he tenido. Como no me acuerdo de nada, nada puedo tampoco olvidar. No puedo olvidar a mi madre, ni cómo se llama, ni su voz de terciopelo, ni sus brazos suaves que me calientan cuando tengo frío, ni su risa de niña eterna, ni la paz que me da cada vez que me disparo, y no puedo olvidar ni olvido que me quiere, aunque no entienda sus palabras de amor. No me puedo olvidar de cómo se llama mi padre, ni de las historias que me cuenta, ni de los meneos que me pega cuando intenta vestirme, ni de su olor intermitente de tabaco, ni de los gritos que suelta cuando me dice Llullu-cómo-estááás, ni puedo olvidar que por culpa suya todos me conocen por este nombre que empequeñece la boca de quien lo pronuncia. No me puedo olvidar de cómo se llama mi hermana, ni de cómo se enfada cuando nuestros padres le llaman Pepita o algún otro nombre por el estilo, ni puedo olvidar las cosas tremendas que me cuenta a la oreja, ni tampoco aquella redacción en la que explicaba que le encanta aplastarme ni puedo olvidar, sobre todo, sus inconfundibles carcajadas. No me acuerdo de la niña gitana que se llevaron a la sala de espera para bendecirla, ni de la hija del guardia civil, ni de ninguno de los compañeros de habitación con los que he convivido en hospitales durante todos estos años, y por eso no les olvido. No recuerdo la boca de piedra en la que mi hermana metió la mano con temor mientras yo sonreía, y por eso no puedo olvidarla. No recuerdo haberme cagado en la Basílica de San Pedro, ni tampoco me acuerdo de las promesas que me hizo mi padre mientras paseábamos entre estatuas de piedra que nos miraban todo el tiempo, y por eso no lo olvido. No me acuerdo del día que mi padre me dijo Llullu por primera vez, ni tengo la más remota idea de cómo es que todos le siguieron la veta y empezaron a poner morros para llamarme así, y por eso ni lo olvido ni puedo olvidarlo. No recuerdo haber visto a mi primo bailando el “No rompas más mi pobre corazón”, y por eso no lo olvido. No olvido Eurodisney. Ni el Tibidabo ni Port Aventura ni Gardaland ni Santapark. No me acuerdo del campesino que se arrodilló a rezar por mí, ni de las cosas que le decía a su dios, ni de las caras de tonto que ponían papá y mamá, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de los dos hombres de las narices que tenían la misma cara, y por eso no les olvido. No me acuerdo de los gritos de asco que profería la dueña de un restaurante de pescado cuando me vio entrar por la puerta, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de la camilla rodante que empujaban los hombres de rojo la noche que subí a una hidroambulancia, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de la niña de etnia llullu que vivía con unos amigos de mis padres desde mucho antes de nacer yo, y por eso jamás podré olvidarla. No me acuerdo de nada, yo, y nada olvido. Nunca podré olvidar las caricias que no recuerdo haber recibido. Nunca podré olvidar las palabras que no recuerdo haber escuchado ni leído ni dicho ni escrito. Quien no recuerda, no olvida. Quien no olvida, recuerda. Amo, pero no lo recuerdo. Me aman, y no lo olvido. Nunca caeré en el olvido”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 27 de juliol de 2009.

dissabte, 25 de juliol de 2009

Bacharach, c'est chic

Des de fa uns quants anys, els analistes solen predir que el futur del negoci musical es troba en els concerts en directe. Té la seva lògica: segons ells, els diners que la gent estalviï escoltant cançons per internet, o baixant-les il·legalment, se’ls gastarà en actuacions dels seus grups favorits. Els cantants vendran menys discos i, de fet, les seves cançons es convertiran en esquers publicitaris perquè la gent els vegi en directe. Aquesta serà la seva part del pastís.

A alguns el panorama els resulta tan desolador com dubtós –¿què passarà amb les discogràfiques?–, però el procés sembla imparable. Una prova és que aquest estiu, sense anar més lluny, ja s’estan programant més concerts que mai, amb grans èxits d’assistència, i els preus no són precisament populars. Aquest cap de setmana, per exemple, volten per aquí dues estrelles que reflecteixen l’èxit dilatat i la confiança en la música en directe: Chic, que va actuar ahir als Jardins de Cap Roig, i el llegendari Burt Bacharach, que ho farà demà a Màlaga.

Des que van treure el seu primer disc el 1977, amb aquell Dance, dance, dance que és com un emblema per a la seva trajectòria, Nile Rodgers i les noies de Chic han publicat un grapat d’èxits. N’hi ha prou d’escoltar Le Freak, I want your love o Good times per comprendre la seva gran influència en la música disco. Jo els vaig veure en directe fa uns anys, a Nova York, i vaig comprovar el poder de sggestió d’aquestes cançons. Era estiu, estàvem en un parc públic i Chic va aparèixer de sobte per fer una actuació sorpresa. En dos minuts, una multitud de curiosos ballava i cantava: «Ah, freak ah…, le freak, c’est chic» –que, si s’analitza bé, és una de les tornades més rares que s’han escrit.

A Bacharach també el vaig veure en directe. Va ser en un casino d’Atlantic City, que és el seu hàbitat ideal. Als 80 anys acabats de fer, toca el piano i s’acompanya d’una orquestra i tres cantants. En lloc d’envellir, les seves cançons s’adapten als nous cantants amb estil, com demostren The Divine Comedy o Jarvis Cocker. Bacharach va escriure tants èxits que no caben en un concert, de manera que normalment fa medleys, una cosa molt antiquada però que a ell li queda bé. Si escoltes Walk on by, seguida d’I say a little prayer, Alfie o The look of love, t’adones que Bacharach va inventar la música melòdica tal com s’entén avui dia. Pur chic.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de juliol del 2009.

dijous, 23 de juliol de 2009

Anys i anys

A Telemonegal, de BTV, Ferran Monegal va entrevistar Mònica Terribas, la directora de TV3, i es van entretenir una bona estona amb els drets del futbol i els 30 milions que haurà de pagar TV3 al Barça. Terribas es va impacientar, perquè ella tenia ganes de parlar del Casal Rock. Va dir a Monegal que s’hauria pogut presentar al càsting, ja que, com va deixar caure, en té l’edat. Si l’observació hagués anat en sentit contrari (d’ell a ella), tothom ho hauria trobat una desconsideració. Com que Terribas és jovenassa, tampoc no hauria tingut gaire sentit. Però Monegal l’hi podria deixar anar algun dia a Rosa María Mateo o a Rosa Maria Calaf. Per una raó elemental d’educació, no crec que ho faci.
Això dels anys i la televisió és un assumpte que no s’ha resolt del tot. Ara hem pogut veure a Casal Rock gent gran cantant èxits de música rock i gran part de la gràcia consistia en això. El Marc Parrot ho conduïa esplèndidament, gens apegalós ni neurastènic, i els concursants quedaven simpàtics i naturals. L’únic interrogant que em queda és que en una promo del Casal Rock em va semblar veure-hi (més d’un cop i de dos) una actriu de cabells blancs que anteriorment havia sortit a diversos esquetxos d’Herois quotidians. Potser vaig errat, no em facin cas. També em pregunto si el proper pas serà veure gent jove cantant sarsuela: tindria el seu què veure una colla de gòtics, amb grans ulleres negres pintades, cantant La del manojo de rosas. També uns hip-hoperos atacant La verbena de la Paloma (me’ls imagino assajant cada tarda a l’Estació de Sants amb el radiocasset a tot taco). Per a les joventuts d’ERC, se’ls reservaria El rey que rabió.

Ja que hem descobert el potencial televisiu de la gent gran, em pregunto per què no poden conduir un telenotícies, moderar un debat, presentar El temps, un cultural com Ànima o En clau de vi (el presentador hauria de poder beure alcohol, esclar). Per raons d’edat –han tingut més temps-, sovint la gent gran compta amb més cultura i coneixements que els joves. Un entrevistador que coneix bé l’entrevistat i la seva obra, ens vindria de nou. No caldria que cantés Satisfaction, n’hi hauria prou amb què l’entrevista fos interessant.

Enric Gomà, Time Out, 23 de juliol del 2009.

Aa los de la campaña Aa

La columna de este lunes, lleva cola. Explicaba en ella una campaña lanzada conjuntamente por el Ministerio del Interior y la Cruz Roja para que insertemos un teléfono de contacto en nuestra agenda del móvil en caso de accidente. Se trata de una estrategia preventiva razonable y nos lleva muy poco tiempo, porque basta con insertar una doble A ante el nombre de quien queramos que sea avisado en primera instancia. La idea es que los sanitarios del SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques) que se hagan cargo del accidentado puedan hallar fácilmente en su móvil a quién avisar porque Aa garantizará que ese nombre sea el primero de la lista. La medida me suscitó algunas consideraciones que hallarán en el artículo del lunes, pero también suscitó desconcierto en no pocos lectores. Especialmente entre los más concienciados, que ya utilizaban el acrónimo que la comunidad anglosajona ha internacionalizado para estos menesteres: ICE, por In case of emergency. Entre otros muchos usuarios del ICE, el lector Josep Roselló, de L’Ametlla del Vallès, me envía el link directo a la hemeroteca de La Vanguardia correspondiente a la página vecina de Cartas de los Lectores (aquí a mi izquierda), en la edición del martes, 28 de otubre de 2008. Roselló envió una carta titulada “ICE en el móvil” que fue destacada bajo el epígrafe “El lector expone”. En ella aseguraba que en su móvil ya llevaba a sus familiares más directos tras esta fórmula anglosajona: “así que yo tengo los ices antes de los ignacios”. Pero luego introducía la variante Aa: “Hace poco leí que la Cruz Roja Internacional propone que la gente anteponga las letras AA con la misma finalidad. Un poco mosqueado les escribo por si debo cambiar los ices por las aes, o sí resulta que todo es pura invención”. La respuesta del Director de Comunicación de Creu Roja a Catalunya, Òscar Velasco, es contundente desde su mismo título: “Ni ices ni aes”. Alude a un mensaje de correo anónimo que circula por internet y remata: “Desde la Cruz Roja no hay constancia de que esta iniciativa corresponda realmente a una fuente fiable y, por ello, se recomienda no hacer caso de las indicaciones que se proponen, ni difundir o distribuir esta información, cuyo origen y fiabilidad de los datos es incierto”. Entre esta posición oficial y la campaña que “difunde y distribuye” la doble A han pasado exactamente 9 meses, tiempo suficiente para tres conclusiones y un funeral. Primera: por si quedaba alguna duda, lo que circula por la red trasciende del bit al átomo. Segunda: la primera reacción de cualquier director de comunicación ante cualquier noticia que afecte a su negociado es desmentirla. Tercera: rectificar es de sabios.

No me olvido del funeral. Uno de los mensajes que suscitó mi columna impugna el nuevo sistema de la doble A, que incluso a mí me parecía excelente. Lo firma Jaume Bassa: “Amic Màrius. Jo tenia posat al telefonet: AA En cas d’accident, que duia el número de la meva filla. Fins que vaig començar a jugar cada matí a l’Enigmàrius, que m’obligava a marcar el 7033 i el vaig incloure a les llistes. Ja saps que els números queden abans de les lletres. Així doncs, per culpa teva, els accidents se situaven darrere de Catalunya Ràdio. Ara hi tinc: OO En cas d’accident”. Lo compruebo, y sí, también en mi móvil cualquier número precede a la doble A. Estoy por llamar al Director de Comunicación de Creu Roja para felicitarle por su visión: “Ni ices ni aes”, ceros a la izquierda. Los lectores concientes que teman quedarse inconcientes que antecedan dos ceros, como la cerveza sin alcohol.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 23 de juliol de 2009.

Me gustan las enfermeras

El “terrorífico error profesional” que llevó a la muerte al bebé Rayán en Madrid ha suscitado todo tipo de reacciones, aderezadas ahora por la posible indemnización que recibirá su desconsolado padre, que le perdió tras quedarse viudo. Como es bien sabido, la madre de Rayán fue la primera víctima mortal de la gripe A en España, estando embarazada y tras tres visitas infructuosas a urgencias. Como es bien sobado, las desgracias nunca vienen solas y el bebé superviviente murió a las dos semanas al recibir alimentación por vena en vez de por sonda. La persona que cometió este error fatal no tenía ninguna experiencia en neonatos y confundió un frasco por otro. La depuración de responsabilidades incluirá a las supervisoras de planta. Según la Asociación de Víctimas de Negligencias Sanitarias (AVINESA), si el juez considera que ha habido responsabilidad penal por mala praxis médica, las enfermeras implicadas podrían enfrentarse a dos años de cárcel, que no deberían cumplir si no tienen antecedentes penales. Esta circunstancia podría evitarse si la familia llega a un acuerdo económico con el hospital y no lo denuncia. Dado que el director gerente del Gregorio Marañón, Antonio Barba, salió al paso inmediatamente reconociendo el “terrorífico error profesional” que había provocado la muerte de Rayán, el caso casi se limita a cuantificar la indemnización debida. Barba ha sido criticado veladamente por algunos profesionales sanitarios, incomodados por su claridad, pero mayoritariamente alabado por una reacción tan inmediata ante un caso tan doloroso, eludiendo todo tipo de subterfugios. Como es lógico, la muerte de Rayán aviva otros debates complejos, como la xenofobia que se desprende de algunas reacciones ante la tragedia y, sobre todo, el modelo sanitario que defiende la presidenta de Madrid Esperanza Aguirre. Pero es la actitud del director gerente del hospital lo que llama la atención.

Barba hizo lo debido y las negligencias deben ser castigadas, más aún si tienen unas consecuencias tan trágicas, pero ¿hubiera reaccionado con la misma claridad y contundencia si en el trágico error hubiese estado implicado un médico? La historia de las negligencias médicas es un libro con muchas páginas en blanco. El alto voltaje emocional que envuelve la enfermedad y la muerte provoca que muchos familiares vean fantasmas donde no los hay, pero también es cierto que los errores médicos, que de haberlos haylos, topan con un mutismo atávico que parece emanar de los fonendos que distinguen a los doctores de quienes no lo son. El sanitario es un mundo jerárquico, y el personal de enfermería es la tropa. Carne de cañón. Las mujeres no tuvieron acceso a los estudios de enfermería hasta 1956, coto privado de los llamados “practicantes” hasta entonces. Durante veinte años se impartieron los estudios de ATS (Ayudantes Técnico Sanitarios), dándose la irónica coincidencia que un TS (Técnico Sanitario) era en aquellos tiempos un desratizador. Sólo en 1981 empezó, aquí en Catalunya, la primera promoción de enfermería. Enfermeras y enfermeros pasan más tiempo que nadie con el enfermo. Soy un fan de las enfermeras. Las hay angelicales, cuyo mero trato es curativo, y las hay prusianas, capaces de despertarte a las tres de la mañana a grito pelado para medicarte. Las hay abnegadas, las más, y también perezosas. Dulces y adustas, coquetas y dejadas, gordas, delgadas, fumadoras furtivas y furibundas antitabaco. Pero todas están ahí cuando más las necesitamos. No merecen que ahora empecemos a considerarlas sospechosas.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 21 de juliol de 2009

dimecres, 22 de juliol de 2009

Boca de rap

Quan em van recomanar que escoltés Pere Mas, el conductor (per quart any consecutiu) de El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu, vaig descobrir un locutor excel·lent, àgil i informat. Per això em va sorprendre que l’altre dia Mas no preguntés res a Nebrera. Els tertulians dissertaven sobre els regals que reben els polítics, les bosses Louis Vuitton de l’alcaldessa Barberá i els trajos del president Camps (em sap greu, no en puc dir vestits, tinc un defecte a la glotis). Amb aquella nonchalance tan seva, la diputada Montserrat Nebrera va donar a entendre que ella havia rebut molts regals. Mas hauria pogut preguntar-li de qui (un sastre?, un constructor?) i quins (unes sabates Vogue?, una formigonera Scania?). De sobte, Nebrera va preguntar astorada a Esther Giménez-Salinas, rectora de la Universitat Ramon Llull: “A tu no t’han regalat mai res? I tu no has aconseguit que aquella persona entri a la universitat?”. No va aclarir si es referia a un aspirant com a alumne, professor o bidell.
De tota manera, semblava un diàleg inspirat en la sèrie Els Soprano: en un episodi, Carmela Soprano porta una plata de pasta casolana a una autoritat universitària per fer entrar la filla a una facultat (els recomano que es mirin Els Soprano sencera; si no en tenen temps, una solució és llegir menys). En les preguntes a Giménez-Salinas, la diputada reconeixia implícitament per a què serveixen els regals als polítics. Ara ja sé que, si entro al despatx de Nebrera amb una plata de nyoquis –em queden molt bons-, ella no se n’estranyarà gens.

Enric Gomà, Avui, 22 de juliol del 2009.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Més metges

A l’estimat Arturo San Agustín el segueixo sovint per l’originalitat de la seva mirada. Per això em va agafar a contrapeu dijous llegint la seva columna. Dir que si es parla de Rayan és perquè la seva família és immigrant no és, tal com ell tem, políticament incorrecte, és d’una inhumanitat que fa esgarrifar. Políticament incorrecte seria denunciar com al llarg de tots aquests dies les càmeres han desplaçat el centre de la notícia cap a les mancances del sistema, la precarietat de les infermeres o la descoberta dels exòtics rituals d’enterrament dels marroquins.  El que més feredat em fa de la seva columna és la relació que insinua entre immigració i col·lapse sanitari, dient que “mestres, metges i infermeres saben molt bé el que vull dir”. Doncs si vol jo li explicaré altres versions de la història perquè acabi de saber el que vol dir: de pediatres que et diuen a veure si li poses un nom català al teu fill per saber si és nen o nena mentre li examinen els collonets, de llevadores que se’n foten del teu dolor mentre pareixes per creure que no entens l’idioma que parlen, de metges que se’t treuen de sobre amb un sèrum fisiològic per una diarrea del teu fill que acaba ingressat al cap de dos dies quan un altre amable professional et diu “si trigues una mica més a portar-lo ja no tindries fill”. Però això no ho expliquem els que ho hem patit en pròpia pell perquè tenim prou seny per pensar que els que no es deixen la ideologia i els prejudicis quan es posen la bata són minoria i perquè encara ens sortiran amb allò que aquests moros no estan mai contents i sempre es queixen.

Najat El Hachmi, El Periódico, 21 de juliol del 2009.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Metàfula

Per ampliar els meus coneixements, escolto la tertúlia de El matí a 4 bandes, de Toni Marín, a Ràdio 4. Àlex Salmon, director de l’edició catalana de El Mundo, ens retreu als catalans que no entenem l’estructura de l’Estat i, per defensar la solidaritat entre les regions, fa la metàfora (o metàfula) següent: Espanya és com una casa de veïns, els catalans vivim al 5è 4a i ens hem de preocupar que els del primer, els del segon i els del tercer estiguin bé. No sé gaire d’on ha tret Salmon que, en una casa de pisos normal i corrent, els del 5è 4a es preocupin tant dels seus veïns. Allò que sobretot els amoïna és que deixin de pagar aquella derrama dels baixants del celobert. Si el veí del primer es troba a l’atur, si no pot pagar la hipoteca, a tot estirar l’encoratjaran amb uns copets a l’esquena. Per a mi és tota una novetat que els veïns d’un immoble es donin els uns als altres part dels seus ingressos per ajudar-se (ignoro si és dins d’un sobre o per transferència bancària). Admeto que la idea em sedueix. Quan coincideixo a l’ascensor amb el veí de l’àtic, trec el tema com aquell qui no vol la cosa. Però no el veig gaire disposat a compartir amb mi la seva nòmina. En canvi, aquest veïnatge insòlit és per a Salmon una metàfora òptima d’Espanya (dedueixo que amb els veïns de la casa del costat, que van amb gel·laba tot el dia, no hi tenim tantes obligacions). Com que preveig que aquesta tardor aniré curt de quartos, tinc una solució: traslladar-me a la casa on viu Àlex Salmon. Al pis de sota, si és possible.

Enric Gomà, Avui, 18 de juliol del 2009.

¿Y qué hago con Aarón?

Coinciden en el tiempo tres campañas basadas en ofertas 2x1. La del macho alfa Beteta que considera que cada catalán vale por dos madrileños, la del president Laporta que lo corrobora comunicando al mundo que Ibrahimovic es catalán y Eto’o madrileño, y finalmente la Campaña Aa del ministerio del Interior en comandita con Cruz Roja. Centrémonos en este tercer 2x1. La propuesta es clara: nos piden que entremos en nuestro móvil a quien queramos que avisen en caso de accidente tras dos letras A (Aa por avisar a). Hoy casi todo el mundo lleva móvil, de modo que, si se da el caso, simplemente se trata de fisgonear en la lista de contactos. Cuando, hace cinco años, tuve un accidente de moto, acabé yaciendo en el asfalto de la calle Calvet en calzoncillos con el móvil en una mano y la cartera en la otra mientras una sanitaria rubia me practicaba todo tipo de tocamientos en la zona lumbar. Como nunca perdí ni la compostura ni la conciencia, todas las llamadas las hice yo desde el interior de la ululante ambulancia, pero si el casco no hubiese amortiguado el impacto, yo no sé a quién hubiera llamado la rubia. La gente suele entrar a sus familiares más directos por el nombre de pila —Joan, Josep, Ignasi— o por algún mote —Jan, Pitu, Nasi—. También se dan casos de literalitis en los que la gente los ficha por el rango —Mama (por su madre o por la madre de sus hijos), Germana, Tieta— o añade algún elemento de parentesco a su nombre de pila —Lola cunyada, Lola nòvia cosí Jan, Lolita dimecres—, pero en general no hay quien se aclare. De ahí la campaña conjunta de Interior y Cruz Roja, enmarcada en la estrategia de prevención de accidentes “Prevenir es vivir”. Si todo el mundo siguiera las indicaciones de esta Campaña Aa, en caso de accidente, los sanitarios del SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques) sólo tendrían que localizar el primer teléfono de la guía y llamar. Por ejemplo, Aa, espacio, Mama; o Aa, espacio, Lolita dimecres.

La idea es buena. Práctica y sencilla a la vez. Pero también tiene su aquel, porque te obliga a tomar una decisión que no es tan simple como parece. En principio, el nombre tras la doble A debería ser el de alguien muy próximo: la pareja, el padre, una hermana, algún hijo... Pero basta pensar en ello tres minutos para ver que no es tan sencillo. Porque una cosa es tener un accidente y poder llamar tú: decides a quién llamas, modulas el grado de dramatismo del mensaje en tono tranquilizador (o alarmista)... sabes cómo das la noticia. La cosa cambia radicalmente si una voz desconocida llama a esa misma persona para comunicarle el accidente con el agravante que tú no puedes corroborar nada porque estás en el limbo. Tal vez es mejor que reciba la llamada alguien de confianza, sí, (Lolita dimecres), pero no tan cercano como para quedarse apabullado por la noticia (Mama). Alguien capaz de responder sin aspavientos — “ah”— y de ponerse en marcha sin sufrir un ataque de angustia. Estaría bien, por tanto, avisar al contacto antes de adjudicarle la doble A en nuestro móvil. Porque lo más seguro es que se dé cuenta igualmente. ¿Cuántas veces no hemos llamado sin querer al primero de la lista? Basta dejar el teclado sin bloquear y el azar hace el resto. Durante años, mi amigo Antoni Abad me devolvió, desde cualquier rincón del planeta, llamadas que yo no tenía conciencia de haberle hecho. Hola Antoni, si ya no ha vuelto a suceder es sólo porque conocí a un Aarón que te desbancó en el número uno de mi lista. Hola Aarón. Sigo bien. Si algún día te llaman (a Israel) de mi parte, tú ni caso.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 20 de juliol de 2009.

dissabte, 18 de juliol de 2009

Una ressenya de 'Odio Barcelona'.

'Odio Barcelona', diversos autors.

Ed. Melusina, 
Barcelona, 2008
198 pàgines






Totes les editorials volen vendre llibres i si creuen que no n'estan venent prou, doncs n'inventen uns quants més. Així mateix, s'empesquen un concepte o un títol prou transgressor per atraure l'ull vagarívol del lector en potència (Odio Barcelona, per exemple) però no pas tant com per ofendre segons qui de debò (tal com passaria si el llibre es digués Odio Bilbao, posem per cas, o bé Odio Salamanca o -ara que hi penso- Odio Qualsevol-ciutat-espanyola-que-no-sigui-Barcelona). Tot seguit l'editorial, amb aquest concepte i/o títol precuinat a la mà, demana a aquells autors que considera adequats si voldrien contribuir-hi un text; i com que als escriptors en general ens val qualsevol excusa per escriure, el més normal és que diguin que sí. A partir d'aquí el repte principal és el de escriure quelcom que supera les limitacions sovint engavanyadoríssimes del títol/concepte acabat d'oferir en safata per l'editorial.
A Odio Barcelona, la immensa majoria dels seus 12 autors les han superat, amb escreix. Hi ha una barreja objectivament satisfactòria d'estils i tècniques, des de la veu pseudopomposa (i graciosa) de la diatriba del Javier Blánquez contra els coladors al metro, fins al text/conte autocríticament sincer sobre la por, de l'Hernán Migoya. De fet, hi ha poques mostres d'odi enlloc (jo, si més no, hauria afegit un signe d'interrogació al títol: Odio Barcelona?). Sí que s'hi plasmen, però, alguns disgustos provocats per certs aspectes de la ciutat, com ara la degradació turístico-delinqüent de la Rambla (un tema recurrent) o la conversió de Barcelona en una "World City" plàcida i banal (ídem). Phillip Engel -que està una mica a la tornada de tot- fins i tot es fot del llibre al qual surt, tot imaginant una festa literària més que avorrida per celebrar la "Promoción Odio Barcelona". Caldria destacar el text de la Lucía Lijtmaer, ple de frases tan senzilles com desarmants i que resulten més demolidores que tota una tirallonga de queixes explícites: "Hay una exposición en el Centre Cultural Contemporánea [sic] sobre la periferia urbana de Brasil. Los jóvenes intelectuales van a esa exposición".
Llàstima dels tres assajos que no són res més que això, assajos, tots espargits amb els noms de rigor de segons quins intel·lectuals estrangers; un d'aquests assajos pateix del tipus d'hermetisme fantasiós que caracteritza, posem per cas, els últims textos experimentals de Manuel de Pedrolo; i l'últim assaig cau en la trampa de parlar (d'una manera brutalment previsible) del suposat conflicte lingüístic barceloní, un no-tema -gràcies als déus- per a la resta dels autors.
La meva Palma d'Or particular, se l'emporta l'autora més jove, la Carol París, que converteix l'antic Dispensari Antituberculós de Sert en el punt de partida d'una gira delirant de la Barcelona contradictòria que tots vivim, des del Tibidabo ("et donaré", en llatí ) -des d'on els rics, segons la París, "nos darán y podemos intuir por dónde"- fins a les bicicletes Bícing que semblen tretes "del catálogo de Fisher-Price". Aquest text funciona tan bé, en bona part, gràcies als coneixements considerables que l'autora té de la història de la pròpia ciutat.
Al contrari del dissenyador de la portada, que ha optat per mostrar un bombardeig de Barcelona com a complement visual al títol. Un dissenyador que, pel que es veu, o bé és un pseudotransgressor que ha errat el tret o bé és un ignorant empedreït que no sap que Barcelona és una ciutat que ha estat bombardejada de debò, vegada rere vegada i més recentment pels nacionalistes de Franco, fa tan sols uns 70 anys: aquell cop, hi van morir 2.700 ciutadans i 7.000 més van ser ferits i vés a saber quants milers més traumatitzats de per vida. Rarament he vist una portada de llibre que fa tanta vergonya aliena que fins aconsegueix desqualificar el mateix llibre que il·lustra. I no, no en faig un gra massa. En absolut.
Aviam. Jo no odio Barcelona, però Londres, sí. L'odio de tot cor; de fet, quan vaig a Londres he de beure el triple del que normalment bec, només per mantenir la calma, de tant odi que sento per aquella maleïda merda de ciutat. Però si jo contribuís amb un text per a un llibre titulat I Hate London i després descobrís que l'il·lustrador hagués posat imatges del Blitz nazi al costat del títol, jo hauria agafat el llibre hipotètic i l'hauria llançat al contenidor més proper. Que és exactament el que acabo de fer amb el meu exemplar, gens hipotètic, d'Odio Barcelona (malgrat la qualitat ja comentada dels continguts). En fi, tots odiem alguna cosa. En el meu cas, a més de Londres, l'estupidesa en estat pur.

Matthew Tree, Metròpolis, Estiu 2009.

Riba i la pastanaga

El temps passa volant. Aquests dies ha fet 50 anys exactes que es va morir el poeta Carles Riba. Ens ho recordava Sam Abrams en un article a l’Avui, ell i la seva afició a fer llistes d’escriptors, i després reivindicava l’actualitat del poeta i ens renyava perquè ja no el llegim. “No tenir Riba present”, escrivia, “equival a deixar anar la cultura catalana a la deriva”. L’afirmació és exacta, tot i que no crec que la poesia de Riba sigui popular i es pugui fer conèixer “extensivament”, com demanava Abrams. El problema, però, és més ampli. Si la cultura catalana va a la deriva no és perquè no es llegeixi Riba, sinó perquè ningú no llegeix cap clàssic. Podem descomptar-hi dues o tres excepcions --Rodoreda, Pla i algú altre--, però, desenganyem-nos, avui dia J.V. Foix, Bartra, Espriu, Brossa o Josep Carner (i podria continuar) malviuen en l’oblit. Se’ls estudia a les universitats, d’acord, i en alguns casos es llegeixen obligatòriament als instituts, però aquest fet no té cap influència en la vida real. La cadena de transmissió s’ha trencat, la distància és insalvable. La literatura catalana ja té prou feina a viure al dia, pendent de les novetats, i, de fet, la majoria de llibreries ni tan sols reserva un espai per als autors clàssics catalans. Un exemple recent d’aquest desinterès és Baltasar Porcel. Era un autor premiat, d’una obra àmplia, i la seva mort va omplir pàgines de diaris, però qui el vulgui llegir ara només trobarà dos o tres títols: la seva última novel·la, la reedició de Cavalls cap a la fosca i para de comptar.

En general, a tot arreu, els clàssics són més recomanats i citats que no pas llegits. Aquí, a més, resulta que el lector català té poca iniciativa. Potser per inèrcies derivades encara de la militància antifranquista, hi ha un tipus de lector que compra llibres (i a vegades els llegeix) per patriotisme, perquè toca. Aquest lector necessita una pastanaga que el motivi, i la pastanaga tant pot ser una col·lecció que de sobte cal tenir (com la vella MOLC), l’edició per a quiosc de la Bernat Metge o el centenari de la mort d’un autor. En aquest cas, durant una temporada l’escriptor surt als diaris, algun editor arrauxat potser en treu algun títol i al cap d'un temps torna a la nevera. Parlant dels clàssics, Italo Calvino deia que la seva lectura “sol estar en contradicció amb el nostre ritme de vida”. Qui sap si el problema dels clàssics a Catalunya és que encara no hem decidit quin és el nostre ritme de vida.


Jordi Puntí, El Periódico, 18 de juliol del 2009.

dijous, 16 de juliol de 2009

Afusellant

La nit de dimecres, vaig abandonar uns moments la lectura de Wittgenstein per mirar el Bocamoll infantil. Es tracta d’una adaptació del Bocamoll que coneixem, perquè hi concursen criatures a cara descoberta. Aquest aspecte no és del tot irrellevant, començo a estar cansat de veure els rostres dels nens pixelats. Queden com un quadre de Paul Klee (no m’estranyaria gens que ara alguns pedòfils s’excitessin amb l’obra de Klee). En aquest Bocamoll especial, Espartac Peran segueix pilotant el concurs i el còmic Pep Plaza l’amenitza amb unes imitacions. També la companyia Chapertons hi exhibeix uns números amb pneumàtics, que es veu que han d’agradar a la canalla (així els nens que algun dia seran pagesos es preparen per quan hagin de cremar pneumàtics al mig d’una carretera). Però no vaig entendre per què Pep Plaza imitava Chiquito de la Calzada. Els nens concursants, que desconeixien aquest mestre malagueny de l’humor i del llenguatge, feien cara de paisatge. Com, dedueixo, tants i tants nanos que s’ho miraven des de casa. Si mai aquests nens veuen una actuació de Chiquito de la Calzada (Déu ho vulgui), diran: “Mira, aquest home imita el Pep Plaza del Bocamoll”. Per altra banda, tampoc no comprenc gaire com és que un còmic imita un altre còmic. Per regla general, s’acostuma a imitar polítics, artistes, escriptors, i se’n parodia la seriositat enravenada, els comportaments ridículs, la vanitat sense mida, mitjançant l’exageració i la sàtira. Un humorista que n’imita un altre em sembla inapropiat, perquè el resultat és que l’imitador afusella amb aquella alegria els encerts còmics de l’imitat. És com si un còmic imités Groucho Marx i es dediqués a reproduir, un per un, tots els gags de Sopa de ganso. O imités Gracita Morales en el seu paper de Sor Citroën, amb els diàlegs de la pel·lícula calcats (no cal). Fa temps, a la televisió, vaig veure un número d’un còmic que imitava l’humorista Eugenio: vestia com ell, enraonava com ell i repetia sense vergonya els acudits més recordats que solia explicar l’Eugenio (espero que la vídua o els hereus cobrin els drets corresponents). Si mai passo per una mala ratxa de diners o em quedo a l’atur, penso imitar Mary Santpere.

Enric Gomà, Time Out, Mare de Déu del Carme del 2009.

Pregones florentinos

Castelló d’Empúries ha conseguido salir en los medios sin montar ningún escándalo ni ser escenario de ningún crimen. Enhorabuena. Estos días se habla de la capital medieval ampurdanesa gracias a una curiosa iniciativa municipal. Hartos de remover cielo, tierra y cuenta corriente para hallar pregoneros ilustres para su fiesta mayor, han decidido organizar la O.P. (Operació Pregó), un concurso de pregones entre sus ciudadanos. Las bases son muy simples. Hay que presentar un texto festivo con dos únicas condiciones: que no vulnere los derechos fundamentales de las personas ni incluya injurias hacia sus conciudadanos. Un jurado de expertos eligirá entre los presentados. El premio, amén de un diploma acreditativo, consiste en la lectura pública del pregón el día 10 de agosto, supongo que desde el balcón del ayuntamiento. El alcalde, Salvi Güell, no para de conceder entrevistas para explicar la iniciativa, que le permite ahorrarse la partida presupuestaria destinada a un personaje relevante para que ejerza de pregonero. La jugada les ha salido redonda, porque no sólo ahorran sino que obtienen una notoriedad inesperada. La expectación por el pregón del 10 de agosto será mayor que en otras poblaciones, a menos que alguien contrate a Berlusconi, Ronaldo o Nakamura (me disculparán los culés, pero cuando escribo el Barça aún no ha fichado a nadie).

El pregón de fiesta mayor es un género literario muy puñetero. Consiste en un forastero que llega a un lugar para invitar a los lugareños a su propia fiesta. En el mejor de los casos, el pregonero mantiene (o mantuvo) alguna relación con la localidad en cuestión, pero en un porcentaje elevado de los casos nunca antes pisó sus calles. La primera vez que me pidieron que hiciera un pregón me negué porque nunca había estado en esa localidad. Me dije que sólo aceptaría hacer el pregón donde viviese, y como la ciudad en la que siempre he vivido es Barcelona, colegí que mi férrea decisión me liberaba por completo de dedicarme al género. Pero me equivocaba. Desde entonces, ya he pregoneado en Vilanova i la Geltrú (patria de mi familia materna, donde pasé grandes momentos en mi adolescencia), Matadepera (donde pasé grandes momentos en mi niñez), Horta (donde paso grandes momentos cada día) e incluso en la Fira del Gall de Vilafranca (no me hagan confesar por qué). El perfil del pregonero de fiesta mayor es muy variado. Normalmente, se empieza buscando a alguien del pueblo con una cierta proyección. Si la nómina es muy corta, se pasa a la siguiente fase: hijos ilustres de la localidad que, por circunstancias que nunca vienen al caso, la abandonaran y hayan triunfado lejos de su patria chica. Aquí, cuanto más lejos, mejor. Agotada esta cantera de posibles pregoneros emigrantes, se tiende a explorar los diversos escalafones de personajes ilustres, populares o famosos que cada consistorio tenga más a mano. Y aquí es donde se genera un nuevo mercado en el que, en la mayoría de los casos, el contenido del pregón es lo de menos. La cuestión es que venga el Cristiano Ronaldo de turno, digamos, al precio que sea. Este florentinismo pregonil es el que combate el modelo Castelló. Pero la vida da muchas vueltas. Puede que a partir de ahora otras poblaciones imiten la Operació Pregó y que, por ello, nazca una generación de pregoneros premiados por O.P. cada vez más conocidos, que luego serán requeridos para demostrar sus dotes en otros pueblos a lo Susan Boyle. Es decir, cobrando en relación a su capacidad de seducir audiencias desde los balcones.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 16 de juliol de 2009.

dimecres, 15 de juliol de 2009

La torna

Segons una notícia de l’Avui, sembla que la temporada vinent Manel Fuentes substituïrà Neus Bonet a El matí de Catalunya Ràdio. Pel que es veu, damunt la taula de negociacions també hi ha un programa setmanal d’actualitat a TV3, que Fuentes duria a terme amb l’equip de l’Àgora. Aquest punt m’ha sorprès una mica: si algú s’ha d’encarregar de El matí, amb la feinada que comporta, no entenc com és que alhora calcula dedicar-se a fer televisió. Amb molt bon seny (d’ella o de TV3, tant és), Neus Bonet no ha fet televisió durant aquesta temporada que ha conduït El matí. Altra feina tenia. A través de Ràdio Macuto, em va arribar que una locutora molt coneguda havia demanat, a canvi de dur El matí de Catalunya Ràdio, dos o tres programes a TV3 produïts per la seva productora. No van arribar a cap acord. Però, pel que veig, això va per packs: s’assumeixen programes de ràdio a canvi de la torna de la televisió. Desconec si aquesta iniciativa parteix de la Corporació o és una exigència de Fuentes (fer pantalla). En tot cas, constato que va plegat. Si mai cap ràdio em fa una proposta (la vida dóna moltes voltes), demanaré a canvi unes quantes prerrogatives i regals. Si em proposessin conduir un programa a RAC1, els demanaria a més a més un concurs a 8tv, la coberteria de La Vanguardia (em falta la pala del peix) i dues entrades per al Trofeu Comte de Godó. Si la proposta fos de COMRàdio, que pertany a la Diputació, exigiria la direcció del Parc Natural de Montesquius. Si vingués de la COPE, una setmana a Castel Gandolfo.

Enric Gomà, Avui, 15 de juliol del 2009.

dimarts, 14 de juliol de 2009

El Tour by the face

Si mayo es el mes de María, julio es el mes del Tour. Sólo llevamos un tercio del asunto, incursión catalana incluida, pero ayer lunes ya nos sentimos huérfanos por culpa de la primera jornada de descanso. La verdad es que, en el caso del ciclismo, las retransmisiones televisivas mejoran el original. Mi amigo Lluís Cuevas, cuya familia siempre ha estado metida en la organización de carreras como la Ruta del Sol andaluza, me comentaba que años atrás había trabajado de informador en la Volta a Catalunya. Tras darse un garbeo motorizado por el pelotón para ver cómo andaba todo, volaba a la meta y le soplaba al speaker oficial las incidencias de la carrera para que este pudiera divulgarlas por megafonía, durante la larga espera que precede la llegada de los corredores. Hoy, las cámaras motorizadas y los GPS nos permiten ver (y conocer) casi todos los detalles de la carrera al instante, con el añadido paisajístico que atrae a otro tipo de espectadores. Si se ha especulado sobre el posible valor de las etapas de Barcelona en términos de presencia mediática, no veas el impacto que para toda Francia significa cada julio la retransmisión del Tour. Eso sí que es un publirreportaje de tres semanas. La televisión en directo ha situado a las grandes vueltas ciclistas en primera línea mediática, y de ahí la expectación que genera el duelo astanizida que este año mantienen el resucitado Lance Armstrong y el recalificado Alberto Contador. A diferencia de otros grandes eventos deportivos, en nuestro ámbito el Tour (y la Vuelta) nunca han salido de TVE. Con los años, Carlos De Andrés y Perico Delgado han consolidado un tándem de comentaristas muy capaz de lidiar con sesiones maratonianas de micrófono. Son unas retransmisiones plácidas y bien llevadas, que requieren un cierto repertorio de temas, opiniones, facecias e informaciones para llenar horas y horas de tele. De hecho, más allá de algún demarraje, caída, abandono o el esprint final, las incidencias de la carrera permiten un abordaje tranquilo, sin las urgencias temporales de los goles, los triples o las míticas set-ball, match-ball.

Este año TVE se ha marcado un tanto que puede resultar decisivo para un cambio de hábitos en el consumo del deporte. Retransmite íntegramente cada etapa desde su web con una ventana que admite comentarios desde el Facebook. La fórmula es sencilla y, a tenor de las decenas de miles de mensajes que consigue cada tarde, eficaz. De entrada, apenas hay cortes publicitarios, en una especie de entreno de lo que será TVE en un futuro cercano, aunque en eso no se diferenciaría de lo que ya ofrece Teledeporte. En cambio, los mensajes de Facebook, foto incluida, tienen más gracia que los SMS subtitulados. Dan pábulo a los pesados y a los obsesivos, pero, o bien existe un filtro moderador, o bien la gente se comporta mejor de lo esperado, porque no se observan grandes salidas de tono. Al contrario. Los mensajes aportan valor. Resulta interesante para calibrar las reacciones de los seguidores más expertos y las olas de simpatía de la afición ante los grandes duelos. Básicamente Armstrong contra Contador, claro, pero también cuando Luis León (hijo de guardia civil murciano destinado al País Vasco) vence al esprint a Mikel Astarloza (héroe donostiarra de Euskaltel). La iniciativa de TVE demuestra que hay miles de espectadores que no están ante la tele sino ante el ordenador, tal vez en el sofá, pero con el teclado a mano. Cabe felicitar a su nueva dirección de deportes, tras la vergonzosa manipulación de la sibilante final de la Copa del Rey.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 14 de juliol de 2009.

¿Son robos o sobornos?

Rita Barberà es impagable. Para defender a su correligionario Camps, alude a las anchoas que el presidente cántabro Revilla regala a Zapatero. Barberà cita el artículo 426 del Código Penal, donde puede leerse que "la autoridad o funcionario que recibiere una dádiva o un regalo en consideración a su función incurrirá en la pena". Y tras el lógico chaparrón de reacciones, algunas de sal gruesa, sale feliz como una perdiz y remata que a) su ejemplo sólo quería dar énfasis a lo absurdo de la legislación sobre dádivas (a divas de la política, como Camps) y b) que el presidente de Cantabria le ha dado "las gracias por hacer publicidad de sus anchoas, que son buenísimas". No tengo constancia de ninguna reacción del alcalde de L’Escala, y la verdad, no sé a qué espera. Los alimentos emblemáticos de cada lugar son muy usados como regalos de cortesía por parte de las autoridades locales, ávidas por reforzar la fama de su D.O.: vas a Mallorca y te agasajan con una sobrasada; en Cardedeu, sales con unos borregos bajo el brazo; en Menorca, ginet; en Vilafranca, catanias; en sant Sadurní, cava; y así... Pero si un día vas a La Garriga a presentar un libro en su dinámica biblioteca, pongamos por caso, es muy raro que vuelvas a casa con un armario ropero en la baca del coche, y tampoco en Martorell te regalan automóviles con facilidad.

Los expertos en la cuestión dadivosa matizan que la diferencia entre un regalo de cortesía y ese delito llamado soborno depende de diversas variables: valor económico, momento del obsequio (antes o después del bacalao), relación entre donante y receptor, contrapartidas asociables a la dádiva... El valor económico es lo más fácil de legislar. De ahí que algunos países traten el asunto como quien organiza un amigo invisible y establezcan un precio máximo. Es el caso de los Estados Unidos, donde los obsequios a cargos públicos no pueden rebasar los 20 dólares, una miseria. Compruebo que una pandereta de medio kilo de anchoas cantábricas en aceite estaría al límite (cotiza a unos 15 euros), pero como en el mercado libre prima la renta variable, ¿quién dice que la anchoa no se vaya poner, en cuestión de semanas, a precio de caviar y esa misma dádiva legal ya sobrepase el límite? También debería ser relativamente sencillo documentar la identidad de obsequiantes y obsequiados. Si ambos trabajan en la empresa privada es una cosa. ¿Qué sé yo?, me lo invento: una editorial invita a un puñado de periodistas a una ciudad exótica para la presentación de un libro para que ejerzan mejor su tarea informativa, y luego les llena la maleta con dádivas diversas. Incluso podría darse el hipotético caso que un autor literario invitara a críticos y miembros de jurados susceptibles de premiar su obra a pasar unos días en su casa de la costa, a pan y cuchillo, navegando a discreción. Como ya sabrán, la palabra prestigio tiene truco: procede de la voz latina praestigium, que designaba la ilusión causada por los trucos de un mago.

Pero la ilusión de estos engaños tan prestigiosos pierde toda la magia cuando el donante dadivoso en cuestión tiene una empresa privada que aspira a conseguir contrapartidas de la administración pública en la que trabaja el receptor de sus detallazos. El escritor venezolano Darío Lancini tiene un libro de palíndromos espectacular, pertinentemente titulado Oir a Darío, entre los que destaca uno especialmente indicado para la ocasión: “Son robos, no sólo son sobornos”. Resulta maravilloso que la palabra “sobornos” desentrañe su significado leída del revés: “son robos”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 13 de juliol de 2009.

diumenge, 12 de juliol de 2009

L'ordre natural

Ansiós d’una informació rigorosa, plural i veraç, miro el TN Vespre de TV3 en tensió, expectant (he despenjat el telèfon, he tancat el gos al lavabo). Per últim, donen una notícia sobre audiències de ràdio i televisió. D’entrada, sabem que Televisió de Catalunya ha estat líder d’audiència els mesos de maig i juny. L’enhorabona. Tot seguit, ens informen que Catalunya Ràdio, segons dades de la segona onada dels EGM, és la tercera cadena més escoltada. Un rètol ens indica que els oients de Catalunya Ràdio són 427.000, mentre ens ensenyen plans dels seus estudis, amb els locutors envoltats d’ampolles d’aigua. Al cap d’una mica, aclareixen que Catalunya Ràdio ha quedat darrere de RAC1 i de la SER. Cap dada numèrica dels oients d’aquestes emissores. Tampoc una trista imatge. Ni el serrell de Francino, ni el nas de Toni Soler. Confús (més de l’habitual), apago el televisor i medito sobre el nou periodisme. S’imposarà aquesta pràctica periodística consistent en començar a donar una notícia pel tercer en el rànquing? Al voltant d’una prova d’atletisme, la notícia oferirà primer el nom del guanyador de la medalla de bronze, amb uns primers plans de l’atleta somrient dalt del podi (i de la seva família, i del poble on va néixer, i de la seva col·lecció de càntirs), per tot seguit informar que ha quedat per sota dels atletes guanyadors de l’or i la plata? A aquests, no caldria veure’ls. Sobre els llibres més venuts, la notícia aniria així: “Stieg Larsson, situat en tercer lloc, per sota de Stieg Larsson i Stieg Larsson”.

Enric Gomà, Avui, 11 de juliol del 2009.

dissabte, 11 de juliol de 2009

Berbena?

Just després de les revetlles de sant Joan i sant Pere la lectora Maria Crehuet m’escriu per reivindicar la paraula verbena, proscrita de l’estàndar per barbarisme. Es basa en l’herba homònima, que els diccionaris catalans recullen amb be de barba tot i adscriure-la a les verbenàcies, igual com el tec, la marialluïsa o l’aloc. La berbena fa flors petites de color violaci, disposades en llargues espigues. La Maria assegura que antigament tenia un prestigi màgic a l’hora de “suscitar l’amor de la persona desitjada”. Per aconseguir aquest efecte entre afrodisíac i romàntic, calia “collir la berbena la nit de Sant Joan, amb encanteris, abans de la sortida del sol”. Aquesta pràctica, avui coberta per les píndoles de colors o els gintònics, seria la que en justificaria l’ús. Coromines també es fa ressò d’uns pressumptes “efectes curatius” de la berbena, però limita el sentit festiu del terme al castellà, especialment al de Madrid (la Verbena de la Paloma). En canvi, recull el terme verbener, de vermener (gran quantitat de verms, o cucs) i el defineix com una munió, un formigueig, molt propi de les gernacions quan van de revetlla.

Màrius Serra. Avui. Dissabte, 11 de juliol de 2009.

El jove Hemingway

Ara fa 50 anys, en aquestes mateixos dies, Ernest Hemingway va visitar per última vegada Pamplona i els sanfermines. En aquell moment ja era un escriptor molt famós a tot el món. Havia guanyat el Nobel el 1954 i, encara que només tenia 60 anys, a les fotos de l’època apareixia amb un aspecte venerable, sempre amb gorra, o amb boina, i aquella barba blanca i tofuda que els seus imitadors adoren. Al cap de dos anys, el 2 de juliol de 1961, dies abans que sonés un nou chupinazo, Hemingway es trobava al seu ranxo d’Idaho i es va disparar un tret d’escopeta al cap. (En castellà, per explicar el seu suïcidi, sempre s’utilitza el verb descerrajar –«se descerrajó un tiro», potser perquè sona amb un aire ferotge i esquerp que li va bé al personatge.) Diuen els seus biògrafs que entre les seves coses es van trobar dues entrades per a una corrida que s’havia de celebrar a Pamplona una setmana més tard.

Per efectes de la mitomania, doncs, el Hemingway més recordat és el d’aquella última visita, però les festes deuen molt més a l’escriptor jove. Entre el 1923 i el 1931, Hemingway va visitar els sanfermines sis vegades, sis. Hi ha una foto d’aquells anys en què se’l veu amb pantalons blancs i brandant un capote davant d’un toro. Aquell jove americà havia estat a Itàlia durant la Primera Guerra i havia tornat a Europa com qui es retroba amb una antiga nòvia. Li havia vist la cara a la por i la seva mandíbula era afilada. En aquells anys, quan passava temporades a París i escrivia reportatges de premsa, es va forjar el gran escriptor. Ho comprenem al llegir aquell llibre de records preciós, París era una festa, i també ho apreciem al rellegir els seus primers contes, que intentava publicar als Estats Units per guanyar diners i no ser un pobre a París. A mi m’agrada tornar, per exemple, a aquesta meravella de la concisió que s’anomena Turons com elefants blancs. És un relat inoblidable, amb aquella parella –un home i una nena, a girl– que espera un tren en una estació de poble, en una vall pròxima a l’Ebre. Beuen un got d’Anís del Toro i segons ella té gust de regalèssia. Parlen i parlen sense pronunciar mai el motiu del seu viatge: que van a Madrid perquè ella pugui avortar. Ell està tan nerviós que no calla ni un segon i ella li diu finalment: «Sisplau sisplau sisplau sisplau sisplau sisplau sisplau, ¿pots callar?». El tren és a punt d’arribar.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juliol del 2009.

divendres, 10 de juliol de 2009

Per fi el secret ha esclatat

Hi ha un poema de W.H. Auden que podria resumir tota una línia de la tradició narrativa britànica. Es diu “At last the secret is out” i Narcís Comadira el va reescriure en català. Comença així: “Per fi el secret ha esclatat, sempre passa, des d’antic, / la història és ja madura per ser explicada a l’amic”. Sembla una descripció d’aquelles novel·les absorbents, de llarg recorregut, que llegim sospitant que alguna cosa terrible passarà al final. Sovint el que s’hi descobreix és una confidència que ha embruixat tota una vida, un secret de família o una injustícia, un trauma de la infància o una maldat perpetrada per sobreviure. Només la manera d’explicar-ho, l’artesania narrativa que envolta la peripècia, allunyarà la història del melodrama excessiu i la cursileria. Exemples recents d’aquest gènere són Expiació, d’Ian McEwan, i dues novel·les d’autors irlandesos: El mar de John Banville i La trobada d’Anne Enright.

Potser per la seva geografia, les dècades de pobresa, les migracions, els conflictes religiosos i l’estructura social, a Irlanda prolifera aquesta mena de literatura. Una altra bona mostra n’és L’escritura secreta, de Sebastian Barry (Dublín, 1955), una història narrada amb delicadesa i amb un desenllaç que és un festival de revelacions. La novel·la se situa als nostres dies, en un poble dels nord-oest d’Irlanda, i remunta bona part del segle XX, amb totes les vicissituds polítiques del país. Roseanne, una dona centenària, fa més de 50 anys que està ingressada en un hospital per a malalts mentals. La reducció obligada del número de pacients porta el doctor Grene a revisar l’historial d’aquesta dona, que, malgrat l’edat, continua molt lúcida i entenimentada.

La novel·la combina els records que Roseanne escriu per a si --una escriptura secreta-- i els fragments d’un diari en què el doctor apunta els seus progressos amb la pacient i els documents que descriuen el seu cas. Les expectatives i l’efecte pertorbador d’aquestes pàgines neixen del contrast entre les dues versions d’una mateixa vida: l’oficial, marcada pels prejudicis religiosos i morals, i la íntima, descrita amb candor i humanitat per la mateixa Roseanne. Sebastian Barry escriu amb ofici i lirisme, amb un gust controlat per la metàfora, i curiosament només als passatges feliços es quan es torna una mica cançoner. Però aquests moments són escassos i la narració es confabula per tenir-nos interessats fins al final, que és quan els secrets sempre surten a la llum.

Jordi Puntí, ressenya de L’escriptura secreta, de Sebastian Barry (Edicions de 1984), El Periódico, 8 de juliol del 2009.

Sense pensaments

La notícia no és fresca però encara bull: fa poques setmanes en Bruno Mantovani, compositor francès, va dedicar un concert de mitja hora a 35 plats elaborats pel cuiner hospitalenc Ferran Adrià. Que a un xef tan brillant li hagin plogut el premi Ciutat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi, el Lucky Strike Designer Award i un doctorat de la Universitat de Barcelona (Facultat de Química) té la seva lògica. Ara bé, fer-ne simfonies, de la seva feina davant dels fogons, ja és creuar, potser, aquella ratlla fina que separa un homenatge d’una ximpleria llepaire. No vull, ni en somnis –bé, en algun somni, tal vegada se m’ha escapat– parlar malament de les proeses que han aconseguit Ferran Adrià i altres estels de la celístia culinària catalana. Però prou sabut és que arreu del país hi ha tot de cuiners normals i corrents que han provat d’imitar la sofisticació adrianesca perquè sí. Ja hi ha moltes fondes rurals on abans es feia cuina catalana tradicional que ara ens ofereixen, posem per cas, sopa- amanida d’orxata i vieires o pizza-sashimi o navalles amb pensaments, i la veritat és que no sempre ens abelleix, haver d’endrapar aquestes combinacions de vegades no del tot apetitoses i per tant, quan els meus sogres em van convidar a dinar a Casa Roura, el restaurant de més anomenada de Canet de Mar, només en mirar l’edifici –d’un modernisme francament sensacional– em va caure l’ànima als peus. “En un lloc d’upa com aquest –vaig pensar– vés a saber quins experiments químics es veuran obligats a infligir al personal”. I no. Hi fan una cuina tan exquisida com gratament senzilla: sopa de peix, gambes d’Arenys a la planxa, arròs amb bacallà, entrecot de vedella amb pebre... Al·leluia! Lloat sia el Senyor! Hi tornaré. I tant que hi tornaré.

Matthew Tree, Avui, 28/06/2009

dijous, 9 de juliol de 2009

El cas Español

Potser és hora de revelar un dels secrets més ben guardats del món televisiu: sota el nom de Piti Español, s’hi amaga un col·lectiu de sis o set guionistes que s’estimen més mantenir-se en l’anonimat. És probable que vostès hagin vist Piti Español a la televisió o l’hagin sentit per la ràdio. Aquell home de mitjana edat amb aspecte d’haver sortit d’un kibbutz és en realitat un actor contractat que encarna aquest guionista imaginari (una prova d’això és que se’l va veure, fugaçment, en un anunci de Fanta dels anys noranta). Per donar-hi versemblança, li van crear un passat llegendari com a trapezista i pallasso de circ, a Sud-àfrica. Sobre aquest període, hi ha un excel·lent llibre de memòries (no per falses menys apassionants) titulat La pista africana, a La Magrana, signat per Piti Español. No s’ha sabut mai la identitat real de l’autor, però intueixo que és Isabel-Clara Simó. A les col·laboracions a Catalunya Ràdio al costat d’Antoni Bassas, l’actor que interpretava Piti Español es deia Carles Maldonado (més conegut com a ventríloc).
Ara, el col·lectiu Piti Español ha tret Com mirar la televisió sense prendre mal, a Pagès Editors, on es recull la seva experiència com a guionistes de Majoria absoluta, Oh, no!, La Lloll, Estació d’enllaç, Sitges, Betes i Films, Tariro Tariro, No passa res, Oliana Molls, Psico-exprés i El cor de la ciutat. Ens costaria trobar uns professionals tan experts en com s’escriu i es mira la televisió (el guionista és el primer espectador). A Com mirar la televisió sense prendre mal, s’hi expliquen 35 teories imprescindibles per als estudiants de Comunicació Audiovisual i per qualsevol que vulgui entendre la tele per dins. Des de la teoria del billar a la de l’hormona desbocada i la dels ganivets de cuina, amb molts exemples aclaridors. Tot i que sobre la teoria del Toblerone tinc algunes discrepàncies que penso exposar al congrés de Besançon aquesta tardor, és un pas endavant.

Enric Gomà, Time Out, 9 de juliol del 2009.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Catalunya amarilla

La ola de amarillismo que hoy y mañana invade el territorio catalán me pilla leyendo un librito de Albert Londres, uno de los grandes reporteros del siglo pasado: Los forzados de la carretera. Tour de Francia 1924. Londres empezó en Reims su carrera de cronista, retratando el incendio de la catedral provocado por el ejército alemán en 1914, y desapareció en 1932 tras un naufragio no fortuito en el Golfo de Adén, mientras investigaba a la mafia indochina. La portada que los editores de Melusina han adjudicado a este libro es, obviamente, amarilla. Son las crónicas que este predecesor de Kapuscinski publicó en Le Petit Parisien sobre la ronda francesa de ese año, contextualizadas por el editor con información práctica sobre cada etapa y unos anexos que incluyen las clasificaciones. Como todo buen cronista, Londres retrata el mundo a partir de su objeto informativo. De entrada, impresiona darse cuenta de la dimensión social que ya tenía el Tour en sus albores. El primero se celebró en 1903 con la intención primordial de vender periódicos, concretamente ejemplares de L’Auto, de Henri Desgrange. En 1924 ya duraba dos semanas y reseguía el perímetro del hexágono francés, con un desvío a París. Las etapas tenían una media de 400 kilómetros y los “forzados de la carretera” (aunque yo siempre creí que el cliché era “los esforzados de la ruta”) se pasaban el día montados en la bici. La penúltima etapa de 433 km, entre Metz y Dunkerque, la ganó Romain Bellenger con un tiempo de 20 horas, 17 minutos y 51 segundos.

Más allá de las trifulcas nacionales entre franceses e italianos, el debate más fascinante que se desprende de estas crónicas es, aún hoy, vigente. Un bretón, anonadado ante el esfuerzo de estos colosos, exclama: “Es triste. ¡Se aflojan doscientos cincuenta mil francos por un caballo para dos minutos y medio, y se da calderilla por unos hombres que hacen más que los caballos!”. Albert Londres reproduce una escena digna de Woody Allen protagonizada por Ottavio Bottecchia, ganador de ese Tour y del siguiente. Un espectador henchido de fervor opina: “Mirad a Bottecchia: ¿suponéis que si Rockefeller le hubiera ofrecido cincuenta billetes en la cima del Tourmalet hubiera abandonado? No. Porque Bottechia tiene un ideal”. A lo que un compañero de pelotón replica: “Sí. Comprar un terreno en su Italia natal, construirse una casa, que para eso es albañil, y plantar sus espaguetis... (sic)”. El espectador se ofende ante lo prosaico de la apreciación: “¡Qué va!” Y entonces Albert Londres hace aparecer al propio Bottecchia, puntualizando que eso es exactamente lo que querría: la casita, los espaguetis... Algo que nunca alcanzaría, tal como descubrimos en una nota a pie de (otra) página: “Ottavio Bottecchia (1894-1927), ganador de los Tours de 1924 y 1925, fue muerto a pedradas por un campesino que sospechaba que estaba robando en su viñedo”.

En 1924 un ciclista dando vueltas por Francia en coulottes era un viajero sin maleta. La mayoría de participantes lo hacía por su cuenta y riesgo, sin equipo ni apoyo exterior alguno, buscando la gloria y los premios. Cuando un corredor francés llamado Souchard abandona en Perpiñán, con las rodillas cortadas, pregunta “¿A quién podría comprar un traje de civil?”, y un espectador le ofrece rápidamente su tienda. Londres explica: “En cada etapa los sastres acechan los abandonos. Todos son amables, entusiastas y comerciantes”. Me pregunto quiénes deben ser los comerciantes amables y entusiastas que hoy y mañana, en Barcelona, harán el papel de esos sastres.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 9 de juliol de 2009.

Un lloc comú

Vulgui no vulgui, RNE em retorna als anys en què jo fullejava l’àlbum de cromos Bimbo mentre mon pare, a les dues, engegava la ràdio per escoltar el butlletí de notícies (el parte). La col·lecció es deia Fauna i el parte també se n’hauria pogut dir. A No es un día cualquiera, que dirigeix Pepa Fernández a Radio Nacional, Javier Marías va opinar: “Se ha hablado mucho que el español está amenazado, y bueno, no digo que no haya algo de razón en algunas zonas de España”. Marías no ho acaba de dir, però ho ha deixat anar. És com si algú es despengés amb “No dic que no tinguin part de raó els que defensen que els jueus rapten nens per menjar-se’n el greix, regat amb un bon got de sang infantil Rh positiu”, una acusació absurda que durant segles s’ha fet als jueus, quan tothom sap que són molt més gustosos els peus dels nens arrebossats.
Així com l’amenaça que pesa damunt del castellà a Catalunya és un lloc comú a Espanya, també ho va ser la perversitat congènita dels jueus. Encara dura, per a molts (i Villatoro ja pot dir missa o celebrar el sàbat). Més d’un lector recordarà tot d’una que “la meva àvia ja ho deia, que els jueus es cruspien nens” (sobre la saviesa dels avis, se n’hauria de parlar una mica. Jo me’n vaig començar a malfiar el dia en què la meva àvia es va desfer en elogis de Primo de Rivera). Tornant a allò que deia, és preocupant que un excel·lent i matisat articulista com Marías, en un comentari fet de passada, aboni les tesis d’una Rosa Díez qualsevol. Confio que no ho repetirà davant del rei de Suècia.

Enric Gomà, Avui, 8 de juliol del 2009.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Años de quita y pon

La edad puede ser una información clasificada. Basta echar un vistazo a la Contra de La Vanguardia para darse cuenta de ello. Algunos entrevistados revelan sin rubor informaciones tan ambiguas como sus creencias religiosas o adscripción política y, en cambio, se resisten a especificar un dato tan objetivo como la edad. La coquetería femenina actúa como pretexto ideal para esta ocultación, pero cada vez es mayor el número de miembros (por decirlo en lenguaje Aído) que se acoge a la quinta enmienda. Yo mismo, que el pasado 1 de mayo cumplí 46 años, pasé por una época intensamente ocultista. Sucedió hace tres décadas, cuando la cifra de mi edad no coincidía en absoluto con mis intereses vitales, que pasaban por adquirir experiencia en actividades legalmente indicadas para mayores de 18 años. Entre otros detalles, las razones aritméticas me impedían acceder a las jarras de cerveza en mis estancias veraniegas en Irlanda o la Gran Bretaña. El objetivo principal de dichos viajes era la inmersión lingüística pero mi paladar ya se había acostumbrado a la ingestión de ciertos líquidos y la legislación británica chocaba con esos hábitos recientes. Es decir, que no me dejaban entrar en el pub si no acreditaba tener más de 16 años ni pedir una pinta sin haber cumplido los 18. De ahí mi afán ocultista. Como buen extracomunitario que era en el Reino Unido de finales de los setenta, sentí un síndrome de Ulises galopante. Bueno, creo que entonces aún no estaba médicamente descrito como tal, pero yo ya lo sentí. Alguien, como yo, educado en las merendolas infantiles de pa amb vi i sucre no podía comprender cómo le era negada una simple pinta de cerveza por una cifra en un papel. Ese resquemor me empujó a delinquir. Lo reconozco ahora, que ya ha prescrito, igual como han prescrito mis condiciones de menor de edad y de europeo extracomunitario. De hecho, tal como van las cosas, tal vez pronto serán los británicos, los extracomunitarios. En todo caso, mi delito fue venial y poco sofisticado. En connivencia con un amigo vasco que reunía los requisitos aritméticos, fotocopié el dorso de su Dni y lo pegué a la fotocopia del mío. Luego plastifiqué el rectángulo. Era una falsificación muy zafia, porque en aquella época los Dni españoles eran azules y las fotocopias en blanco y negro. En el anverso, figuraba mi nombre y mi foto; en el reverso, la edad del vasco, sus datos y su firma. Nadie se paró nunca a cotejar mi nombre de pila —Màrius Joaquim– con la rúbrica, donde clarísimamente se leía José Luis. Coló.

Hoy recuerdo mi delito (prescrito) al leer la oferta de menú gastronómico joven que Ada Parellada lanza desde su restaurante barcelonés Semproniana. La iniciativa parte de la base que a los jóvenes también les gusta comer (y beber) bien, pero que les frena el precio. Por eso, ofrece “sopars a preu d’edat”. No son “sopars de duro”, sino un menú gastronómico de degustación con precio fluctuante en función de la edad del consumidor, siempre que este sea menor de 30 años. Los ejemplos que la restauradora da en su oferta nos sitúan en la franja perseguida: “si tens 20 anys, pagaràs 20 euros i si en tens 24, doncs, 24” (nótese la presencia del pronom feble en ante la forma verbal tens, prueba evidente del precio, superior a 40 euros, que el redactor de la nota pagaría por el menú). Naturalmente, para que la promoción sea válida, el comensal deberá acreditar su edad presentando el Dni. Y ahí es donde no puedo dejar de pensar en los tremendos avances técnicos de la era digital. Concretamente en el campo del Photoshop y las impresoras en color.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 7 de juliol de 2009.

dilluns, 6 de juliol de 2009

On Draft

Whenever the African-American jazz drummer Art Blakey sensed any (racial) prejudice heading his way, he would say he could 'feel a draft'. It'd be silly to equate the bigotry experienced by black people in white-majority nations with what happens to Catalans here; but surely an old friend, Jaume, must have felt some kind of a draft when a fellow guest he was chatting with at a wedding in Madrid told him, without a speck of irony, 'For a Catalan, you're a really friendly guy!'. Not being Catalan myself, I have only felt such drafts vicariously: as when the English owner of a (failing) Barcelona production company assured me TV3 boycotted everyone who didn't have a Catalan surname (this was in the '80s, when, among other foreign employees, an Italian was the head of graphic design at TV3); or the Argentinian woman who was convinced that Catalan bosses were (without exception) far worse than Spanish ones. Such minor gusts are as nothing, of course, when compared to the hateful gales of yesteryear, when centralists such as the Castilian novelist Pío Baroja or the Francoist apologist Antonio Luis de Vega vented their chronic anti-semitism – there being no real Jews to hand – on the Catalans, whom they regarded as 'markedly Semitic' (Baroja, 1907) and 'agents of a Zionist plot to rule the world' (de Vega, 1938). Milder though the winds of intolerance now are, one loathed Catalan stereotype still gets the goat of certain expats: that legendary bloodyminded Catalan who insists on speaking his local lingo even to people who don't understand it. Recently, there has been an updated take on this nameless phenomenon: a mysteriously unlocatable Catalan police station in which people are refused help unless they speak Catalan. So, apparently, that earlier bloody-minded Catalan has now joined the Mossos d'Esquadra. If you run into this linguistic miscreant, do let me know: I'd love to meet him in the flesh, after all these years.

Matthew Tree, Catalonia Today, juliol, 2009.

Soy fan de Ron Gordon

Tanta tontería con U2 y nadie conoce a Ron Gordon. Claro que el bueno de Ron ni canta ni ha sido multado por el Ayuntamiento de Barcelona, pero también merece un reconocimiento público. Gordon pertenece a una de las especies más odiadas de la fauna profesoral: los profes de matemáticas. Ejerce en Redwood City, que podría equivaler a Mont-roig del Camp pero en California, y monta unos pollos notabilísimos que me tienen fascinado. Esta es la segunda columna que le dedico, a ver si cuela y hacemos de él un modelo para nuestros atribulados enseñantes. La primera vez fue en marzo, cuando supe que Ron impulsaba el Día de la Raíz Cuadrada (3/3/9) con la convocatoria de un premio de 339 dólares para la celebración más original. En realidad, todo empezó el 9 de septiembre de 1981, cuando un joven Ron se percató de que el calendario de su escuela iba a mostrar la alineación 9/9/81 (es decir, nueve elevado al cuadrado o 9x9=81). Desde ese mismo momento, cada vez que las cifras del calendario se alinean formando una cuadratura, Ron envía una nota de prensa a los medios de comunicación con su último invento. Claro que eso no le ocupa demasiado tiempo. Desde ese lejano día de 1981 sólo ha tenido que emitir tres notas de prensa: el 1 de enero de 2001 (1/1/1), el 2 de febrero de 2004 (2/2/4) y este 3 de marzo (3/3/9). Ninguno de sus numerosos fans esperábamos saber ya nada de él hasta el 4 de abril de 2016 (4/4/16), pero el bueno de Ron nos sorprendió explorando nuevos horizontes aritméticos.

En mayo recibí una convocatoria de un nuevo premio. Esta vez, la dotación que ofrecía era de 579 dólares. El reto era una celebración original del Día de los Números Impares: “involve the most people in the Oddest Parade of Odd Characters, write the best Odd Ode, or create the best Odd Celebrations”. Teniendo en cuenta que en inglés, odd significa impar pero también extraño, el éxito estaba asegurado. Gordon lo celebró el pasado 7 de mayo, ya que en notación anglosajona fue el 5/7/9, pero yo lo celebré ayer domingo echándome unas manos de parells i senars. Aunque parezca mentira, tal concatenación de impares seguidos sólo se repite cinco veces en un siglo. Ya se dio el 1/3/5 (tres de enero para Ron y uno de marzo para nosotros) y el 3/5/7; después de ayer, la conjunción impar sólo se repetirá dos veces más: el 7/9/11 y el 9/11/13. Y luego, nada hasta el XXII. Antes de que empiecen a pensar que el gran Gordon es un peinador de gatos (this is a Catalan proverb, mister Gordon), déjenme que les lea un párrafo de una de las sorpresas literarias del año, la novela Le solitudine dei numeri primi de Paolo Giordano: “En una asignatura de primer curso, Mattia había estudiado que entre los números primos hay algunos que todavía son más especiales. Los matemáticos los denominan primos gemelos, y son parejas de números primos que están de lado, o más bien dicho, casi de lado, porque entre ellos siempre se interpone un número par que les impide tocarse realmente. Números como el 11 y el 13, como el 17 y el 19, como el 41 y el 43...” La compleja relación que mantienen Mattia y Alice, los protagonistas de esta extraña (por odd) novela sin par, es exactamente igual que la de estos números.

Por eso, tal vez los de U2 harían bien en musicar los dos pareados con los que Ron Gordon encabeza su web oddday.net: “As Odd as it is, the day will be fine,/ You see, it's the numbers 5,7, and 9./ Two more then a wait of ninety-two years/ For 3 odds in a row--enjoy 'em, and cheers!”

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 6 de juliol de 2009.

dissabte, 4 de juliol de 2009

Olis i sabons

Dimecres Juan Ramón Lucas entrevistava la cantant Bebe a En días como hoy de Radio 1, de RNE. Bebe presentava el seu nou disc Y. (s’ha de llegir Y punto) i va explicar que el títol vol dir que el disc conté “lo que hay, y punto”. També l’hauria pogut titular Un disco que he hecho. A Bebe no li agraden gens les entrevistes. No m’estranya: quan s’entrevista un actor, un escriptor o un músic, és insuportable la quantitat de sabó que gasten els periodistes. Untuós i llepa, Lucas va dir que la veia més madura, més sexi, més guapa que al disc anterior. Ella li va parar els peus, tipa d’aquell festival de llagoteria: “Yo me veo más gordita”. Tot seguit Lucas va esmentar “el cariño de la gente que te quiere” i ella no es va estovar amb aquest clixé absurd. Ja s’entén que la gent que t’estima et té un cert afecte. Quan ell la va tractar d’artista, Bebe ho va desmentir: “Yo no soy artista todavía, soy una aprendiz”. Sense falsa modèstia. Llavors Lucas va protestar dolgut (“Me cuesta creer que no seas consciente de qué artista eres”) i va començar a abocar tones i tones de sabó (en sortien més bombolles que en un espectacle de Pep Bou). Però ella no va cedir: no es considera una artista i per tant li demanava que no l’hi digués. L’home encara hi va insistir, segons sembla ell decidia qui és artista i qui no (contra la voluntat del mateix interessat). Al final Lucas es va exasperar una mica: “El diálogo fuera del disco, qué difícil lo pones”. Si no hagués fet tanta sabonera, tot hauria anat millor.

Enric Gomà, Avui, 4 de juliol del 2009.

Entradas populares

Compartir