dilluns, 31 d’agost de 2009

L’origen del best-seller

En aquest agost de calors apocalíptiques, ha passat desapercebuda la notícia que publicava aquest diari diumenge passat: la revista Reader’s Digest –coneguda a Espanya amb el nom de Selecciones del Reader’s Digest– es va declarar fa uns dies en bancarrota. De moment, la situació de fallida només afecta l’edició dels Estats Units, però es tem que arrossegui les seves filials a tot el món. Davant d’aquesta informació, alguns es preguntaran: «Ah, ¿però existien encara les Selecciones?». D’altres alçaran la vista del diari, mirant cap al no-res, i provaran de recordar on guarden els vells exemplars que havia col·leccionat el seu pare, o el seu avi... Amb el seu format petit, entre llibre i revista, les Selecciones eren fàcils de guardar i donaven sensació de biblioteca. El primer número va aparèixer als Estats Units el 1922 i l’edició espanyola va arribar 30 anys més tard. Els seus articles es traduïen de l’edició americana i, en ple franquisme, eren sovint una excentricitat que funcionava sobretot pel seu to conservador i alhora cosmopolita. Aquests dies he recuperat un exemplar del 1977 que guardava. «La revista més llegida del món», proclama la portada. Les seves 150 pàgines inclouen articles com «¿Per què s’envelleix?», «Praga conserva l’altivesa», «Una llum en les tenebres: Ray Charles» o «Finor i exotisme de la cuina xinesa».

Juntament amb els articles, la revista publicava acudits, anècdotes, cites i relats. És molt probable, a més, que entre els seus èxits se li hagi d’atribuir la invenció de l’estil de best-seller com a tal. Cada número oferia resums de novel·les d’èxit, molt llegits, i l’editorial també publicava el que anomenaven «llibres condensats». En un sol volum, s’incloïen quatre o cinc novel·les a les quals se’ls havia eliminat la part sobrant. ¿Què era la part sobrant? Doncs descripcions massa llargues, monòlegs, adjectius difícils… És a dir, la literatura. Algú llegia i païa per a nosaltres les novel·les, i el resultat, aquella reducció, solien ser unes 70 pàgines de pura adrenalina. Així és com em vaig cruspir, per exemple, Los niños del Brasil d’Ira Levin. En vaig tenir prou amb una hora de lectura trepidant. De vegades, quan fullejo un best-seller actual, d’aquelles que funcionen per la simplicitat del llenguatge i el refugi dels tòpics, me’n recordo de les novel·les condensades de les Selecciones: que ràpid que es llegien i que bé que quedaven a la biblioteca.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 d’agost del 2009.


Hootenanny Reunion

Before someone had the idea of naming it 'The Hootenanny' after the American word for an improvised folk-music singalong, the pub on the corner of Effra Parade and Brixton Water Lane (London) was called the George Canning. Last August, I went back there for the first time in two decades. It was still as big as two barns and hadn't lost its stage or its long darkwood bar. I arrived ahead of time but it wasn't long before Max - organiser of our get-together - stepped in with Mal and Winston and there we were, four middle-aged men indulging in a little hard-earned nostalgia for the early 1980s, when we were thinner, bereft of grey hair, and at a permanent loose end, in part courtesy of the politics of a hawk-with-a-perm who had often declared publicly in a piercing voice that unemployment in Britain would remain high for at least ten years. Trapped though we were, then, in the amber of the dole, it is those Brixton years – the heart of which was ever to be found in the Canning - that I still most miss: Mal and his collection of knives the shark one of which he pulled on a man who was persistently bothering his girlfriend one evening, making the eyes pop out of our table neighbours; the elderly cross-dressing busboy who used to waltz in his tutu from table to table at closing time screeching 'fuck off the lot of you'; all of us sitting glued to the video jukebox to watch Jackson light up the pavement in 'Billie Jean', the odour of discreet weed and lager-stained wood, music to our nostrils; and all Brixton milling around, from the funereal-faced dope dealers to the eco-artists in Peruvian sweaters, from the dedicated lesbian cadres to the soused old locals, from the ex-boxer behind the bar to Winston and Mal and Max and me, the alchohol sizzling behind our eyes as we laughed, and laughed, and laughed, swinging on our loose end, squirming in our amber.

Matthew Tree, Catalonia Today, Setembre 2009

El índice Spam Jones

Por más filtros antispam que inventen, la basura digital sigue siendo ingente. En días como hoy, a la vuelta de vacaciones, miles de usuarios hallarán sus buzones saturados de correos electrónicos indeseados e incluso indeseables. Más allá del engorro de desbrozar el vertedero, no vaya a ser que perdamos algún mensaje importante, un simple vistazo a los asuntos de los descartados resulta bastante ilustrativo. Seguro que en alguna recóndita facultad de comunicación ya hay algún doctorando doctorándose en la lectura de la realidad a través de las tendencias que marcan los mensajes Spam en cada momento. Y si no lo hay, debería, porque los valores que componen el índice Spam Jones presentan una lectura muy amena. Dejando de lado los muchísimos mensajes de condolencia que he recibido a lo largo de este duro mes de agosto, que agradezco de veras, el plancton impersonal del que también se nutre mi buzón más público ha cambiado notablemente, de un año a otro. Mientras envío centenares de correos a la papelera, veo en sus asuntos que se mantienen los títulos de temática sexual, ya sea ofreciendo Viagra u otros productos farmacológicos, señoritas rusas con una sincera predisposición a casarse, tratamientos para alargar el pene o productos porno. Desaparecen las ofertas de hipotecas que el año pasado, por estas mismas fechas, amortajaban nuestros buzones con sus mortgages a unas condiciones de ensueño. Bajan las estafas de tipo especulativo disfrazadas de inversión segura, blanqueo de dinero procedente de algún regimen africano derrocado o premio millonario en alguna lotería global. Y suben, como la espuma, las ofertas de trabajo. Es decir, las estafas disfrazadas de salida laboral, con asuntos como “Necesitamos empleados” o “Cooperación con una firma grande”.

Entre los escritos en presunto español, el que más circula ofrece un salario mensual igual a 2,939 euros + bono (en minúscula) por una “ocupación no completa” y un “horario de trabajo variable” para formar parte del grupo de administradores en España de una empresa internacional. La oferta es tan inverosímil como una novela de Paulo Coelho, cuyo última obra El vencedor está solo, empieza con una frase digna de Spam: “Uno de los temas recurrentes en mis libros es la importancia de pagar un precio por los sueños”. El propio Coelho podría firmar la primera frase de mi Spam preferido: “Yo soy director para asuntos de selección de una importante firma internacional”. Luego se especifica que la firma en cuestión se dedica, entre otros, a asuntos “inmobiliarios”, “apertura y acompañamiento de las cuentas bancarias” y “fundación y abolición de las empresas”, frases dignas de Coelho. Reconforta descubrir que las cuentas se acompañan, aunque resulta inquietante saber que una empresa también puede ser abolida, como una ley. El interlocutor, que firma con una cuenta en gmail de nombre ilegible y un cargo digno del Prado —“Director de cuadros”—, nos pide los datos, entre los que se cuenta el teléfono, para que “nuestro representante puede comunicarse con Ud. por teléfono para dar una entrevista”. No lo intenten. Es una estafa.

Los estafadores de la era digital deberán pulir sus textos para superar el lastre de la inverosimilitud al estilo de Coelho, pero demuestran tener intacto su olfato para que “paguemos un precio por nuestros sueños”. Hace un año, nos ofrecían grandes sumas de dinero e hipotecas baratas. Hoy se limitan a ofrecer un buen sueldo. De eso se llama adecuar la oferta a la demanda. Por fortuna, siempre nos queda el sexo.


Màrius Serra. La Vanguardia. 1 de setembre de 2009.

El meu comentari

No volia acomiadar-me de la Contra d’aquest diari sense donar les gràcies a la majoria dels comentaristes online que, estiguessin d’acord o no amb l’article que fos, s’han pres la molèstia d’expressar la seva opinió o bé de corregir errors o bé d’aportar dades complementàries. Llàstima del petit grapat de persones els comentaris breus de les quals són marcats per unes clares tendències sociopatològiques, reforçades, potser, per un excés perillós de temps lliure.

Curiosament, totes m’han fet exactament el mateix retret; a saber: pel sol fet de ser un estranger que s’expressa habitualment en català, afirmen amb virulència, no puc ser res més que un aprofitat “nazionalista” [sic] subvencionat fins a la nou del coll per la Generalitat. M’ha sorprès aquesta acusació, atès que durant tots aquests anys de publicar llibres (amb tres editorials independents); i d’escriure articles (per a tota mena de revistes i diaris); i de fer xerrades i recitals (a biblioteques, escoles i presons); i de fer de col·laborador de sengles emissores (tant públiques com privades) em sobren els dits d’una mà per comptar les vegades que he cobrat algun calé directament del govern. En fi, potser no val la pena encaparrar-s’hi: al capdavall, el que caracteritza els missatges d’aquest tipus no és el que diuen sinó l’odi inconfusible amb què ho fan. Un odi tan fort que va impulsar un d’ells, un tal Collins, a fer un intent valent d’insultar-me en anglès però va resultar que no estava a l’alçada del seu pseudònim de diccionari: en comptes de demanar que li xuclés (suck) el membre més sensible de la seva anatomia, em va demanar que deixés el seu penis sense feina: “Sack my dick”. Estimats lectors, no podeu imaginar el greu que em sap, no poder concedir-li el seu desig.

Matthew Tree, Avui, 29/08/2009

La biga

Sembla que hi hagi una manca greu de preocupació per part de la societat civil catalana respecte a algunes de les seves ciutadanes, vilment obligades a tapar els seus caps tostemps per un sacerdoci format únicament per uns homes que no han de respectar cap precepte equiparable. Em refereixo, és clar, a les monges. Però, curiosament, no se’n fa ressò ningú, de la mateixa manera que no es diu res de les regles, encara vigents a moltes esglésies, que el papa Pius XI va redactar a principis del segle XX: “Un vestit de dona no pot ser decent si l’escot comença més enllà de dos dits per sota del coll; que no cobreix els braços fins als colzes; i les cames fins més enllà dels genolls”. (Als llocs sagrats regits per l’orde de Sant Miquel, per més inri, les dones “han de tapar-se els caps amb una mantellina”). Com és que els europeus s’escandalitzen amb tanta facilitat per la roba que tapa els cossos de les dones musulmanes i mai no fan cas de les normes indumentàries que engavanyen les femelles d’altres fes?

És més, en un país com ara Catalunya en què els escolars solen portar, entre d’altres coses, gorres de beisbol sobredimensionades, texans despenjats, pírcings al melic i tatuatges a la regió sacra, per quins set sous s’han de muntar polèmiques mediàtiques cada vegada que una col·legiala vulgui –insistim, que vulgui (i recordem que hi ha casos documentats de noies que fins i tot s’han posat la burca per voluntat pròpia)– portar el hijab? D’altra banda, gairebé mai no es protesta contra, posem per cas, les normes islàmiques sobre l’herència, que sí que discriminen les dones a més no poder. Més sorprenent, potser, és que, del fet que tant les normes catòliques com les islàmiques en contra de l’anticoncepció i l’avortament són del tot idèntiques, no en parla ni Déu.

Matthew Tree, Avui, 28/08/2009

dissabte, 29 d’agost de 2009

Tertulians parlants

Fidel al seu estil de sorprendre i emocionar, Ignasi Guardans va considerar els tertulians de ràdio com una referència. És un polític que sempre crea expectativa. Dimecres l’entrevistava Pere Mas a El matí de Catalunya Ràdio a l’estiu. Com que Guardans dirigeix l’Institut de la Cinematografia, van conversar sobre els doblatges de pel·lícules al català i, tal com és costum, els va retreure el seu nivell lingüístic alt. Per a alguna gent, a partir de Barri Sèsam tot és nivell alt. Per descomptat, no és el cas de Guardans, un home que –m’imagino- a casa seva falcaven la taula amb un volum d’Aristòfanes. Però la queixa persisteix i dura més que el fil negre. Tot d’un plegat Guardans va aportar una idea singular: “Jo no crec que haguem d’exigir al doblatge al català un català millor que el de les tertúlies de Catalunya Ràdio”. A banda que va dinamitar el registre de cada personatge, per què va prendre com a referència els tertulians de ràdio? Sincerament, no seria millor que alguns tertulians tinguessin de referència els bons doblatges (els de Lluís Comes, els de Joan Sellent)? A més, els tertulians son gaire homogenis? David Miró parla igual que Enric Sopena? Vicent Sanchis que Elvira Altés (a mi em costaria confondre’ls) o que Tortell Poltrona (com a tertulià ocasional, no com a pallasso, en aquesta segona activitat en algun moment potser ha fet servir un nivell massa alt)? Si fan cas de Guardans, un dia o un altre encara llegirem als crèdits: “El doblatge de Julia Roberts ha pres com a model Patrícia Gabancho”.

Enric Gomà, Avui, 29 d'agost del 2009.

dijous, 27 d’agost de 2009

A l'est de Westerbork

El dia 29 d’aquest mes, la Vuelta Ciclista a Espanya comença a la vila holandesa d’Assen i el dia 30 arribarà a la vila ídem d’Emmen. A la meitat del camí, els ciclistes passaran pel poble de Westerbork amb gran alegria dels habitants, que han preparat tota una 'Spaanse Week' (Setmana Espanyola) per celebrar l’ocasió: va començar dimarts passat amb una paella gegant; avui mateix hi ha un concurs per veure qui porta el sombrero (és a dir, barret mexicà) més maco; i a més a més s’ha preparat un ball Vuelta Westerbork per donar la benvinguda als corredors aquest diumenge (en recomanem el clip: www.vueltawesterbork.nl/index1.html).

Els organitzadors locals asseguren que tot plegat és una “gran oportunitat per situar el nostre poble al mapa”. El que no han dit pas –sobretot, pel que es veu, als responsables del recorregut de la Vuelta, Paco Giner i Abraham Olano– és que el nom mateix de Westerbork sol omplir els holandesos d’horror i de vergonya. És a Westerbork que, el 1942, els nazis i la policia holandesa van construir un camp de concentració des del qual un 83% de la població jueva del país (100.000 persones, incloent-hi la diarista Anne Frank) i uns 400 gitanos van ser deportats a Sobibor i Auschwitz per ser-hi gasejats a l’acte. Per exemple, la Clara de Swaan-Nijstad va arribar a Westerbork procedent d’Assen (el punt de partida de la Vuelta) i va agafar el tren cap a les cambres poc després a l’edat de 71 anys. O bé, la Simonetta Meiboom, nascuda a Emmen (el punt final de la segona etapa), també va ser enviada de Westerbork estant a Auschwitz-Birkenau, amb 19 anys. No cal que els westerborkians muntin balls espanyols davant una colla de ciclistes per situar el seu poble al mapa: hi ha estat, ben visible, des de fa més de set dècades.

Matthew Tree, Avui, 27/08/2009

Antipatia saludable

Sento admiració i respecte per la televisió antipàtica, pels presentadors secs, aspres, sorruts, una mica malcarats i tot. Dit d’una altra manera, algú amb qui no ens n’aniríem un estiu a les Ardenes. Sóc conscient que l’antipatia no és una actitud gaire apreciada per la població civil catalana. Ara bé, entre els catalans hi podem trobar casos meritoris d’antipatia acusada i, en ocasions, extrema. Durant anys, m’he dedicat a elaborar una llista dels dependents i cambrers de Barcelona que destaquen per la seva antipatia aguda (en selecciono els més notables i constants, no pas algú que un dia et fa una simple mala contesta sense una vocació antipàtica verdadera). Dono fe que, en un rànquing hipotètic de la Unió Europea, l’antipatia dels catalans no ens deixaria en un mal lloc. Per desgràcia, en alguns casos tota aquesta tasca incívica i asocial d’altíssima qualitat va desaparèixer anys enrere perquè la botiga o el bar van tancar (una llàstima, cims tan alts d’antipatia haurien merescut beneficiar-se de desgravacions fiscals específiques). O bé l’antipatia va cessar per defunció del subjecte antipàtic. Em demano si poc abans d’expirar va mantenir la seva antipatia amb enteresa o bé, en un moment de debilitat o confusió mental, es va permetre alguna paraula amable. Davant dels nens, confio que no.
A la televisió, en canvi, l’antipatia hi és molt escassa. Els presentadors acostumen a embafar els espectadors amb somriures amples i llefiscosos, mirades seductores i còmplices, amanit amb una simpatia que sona com un piano de maneta. Em recorden els venedors immobiliaris, amb els seus trucs barats i aquelles estratègies de can Paquetilla. Perquè a la vida real, si ens trobéssim algú que ens tractés amb la calidesa i la proximitat d’un presentador de televisió, sospitariem que ens intenta timar, o entabanar, o vendre’ns un apartament a Torredembarra. Per això, quan descobreixin un presentador tirant a malcarat i una mica esquerp, que no es deixa anar pel pendent de l’afabilitat teatral i la cordialitat neuròtica, hauran trobat un tresor. Qui sap si tindrem sort, aquesta temporada que estem a punt d’encetar.


Enric Gomà, Time Out, 27 d'agost del 2009.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Avall que fa baixada

Eva Bosch és una pintora catalana (injustament poc coneguda, per cert, al seu país d’origen) que viu a Londres, on acaba de fer un curset per ser examinadora de castellà. Va haver de llegir unes transcripcions dels intents d’uns alumnes de secundària de demanar una habitació d’hotel per a tres nits amb l’esmorzar inclòs, a tall de prova oral. El primer havia dit: “Bonos dias, hispania vacachones, manana manana manana [sic], nyam nyam”. Els professors del curset van explicar a l’Eva que a aquest se l’hauria de suspendre, perquè havia dit “bonos dias” i l’examen havia tingut lloc a les 4 de la tarda. El segon havia fet: “Bonos tardis. Zhree, zhree, nochis. Disayuno tamben”. Aprovat!

Tot plegat és una mostra més del que a Anglaterra es diu dumbing down: una mancança creixent de coneixements lingüístics (i culturals) i no només en el camp de les llengües estrangeres, atès que també en anglès es cometen tantes errades que fins i tot se n’està eliminant, per pura ignorància, una característica emblemàtica: l’anomenat genitiu saxó (l’apòstrof que indica possessió). Fins hi ha una cadena important de botigues de roba el nom de la qual és una pífia que, en teoria, no faria ni un escolar de primària: Officers Club (en comptes d’Officers’ Club).

Més ominós és el cas de Stefan Gatward, un exsoldat de 62 anys que, fa una setmana, cansat de viure en un error ortogràfic –el seu carrer de Birmingham es diu Saint Johns Close– va afegir l’apòstrof que faltava (John’s) als rètols corresponents. Els veïns, en comptes de celebrar la correcció, han acusat el senyor Gatward de vandalisme irresponsable. Pobre genitiu saxó! Potser se sentiria menys sol si fes causa comuna amb els pronoms febles catalans, ja bregats fa anys en la lluita per la supervivència.

Matthew Tree, Avui, 26/08/2009

El camí de la porta

Maria Serra se’l gravava quan anava a missa i se l’escoltava a la nit. Cristina Puig obria la rostisseria familiar, encenia el foc i tot seguit engegava la ràdio. Maria Josep Fàbregas l’escoltava durant l’embaràs. Montse Vives i son pare l’acostumaven a sentir des d’una vinya i els Mestre-Closa, tot collint avellanes. Ina Sanabré l’escoltava amb el transistor a la butxaca del davantal i el primer so que va sentir la seva filla és la sintonia del programa (a la sala de parts, la ràdio devia estar a tot drap, entre crits i plors). Oriol Subirana el va escoltar des d’un globus aerostàtic, un ultralleuger i un parapent. Només li va faltar sentir-lo en caiguda lliure. Steffi Batlle va créixer amb El suplement de Xavier Solà i associa cada etapa de la seva vida amb un moment del programa. Em pregunto a què associa allò que Solà deia sovint: “Volta’l!”. Potser a una graellada de carn, encara que difícilment una graellada es podria considerar una etapa de la vida. El be hauria de ser molt bo.
Xavier Solà, vint anys presentant El suplement i l’última temporada, Suc de coco, tots dos a Catalunya Ràdio. Ara l’han acomiadat. Des de la direcció, li van oferir un programa en directe de tres a sis de la matinada. Solà va contestar el que jo responc a les telefonistes quan em truquen per comunicar-me que he guanyat un apartament a Benidorm: “Sap què? Està de sort, perquè l’hi regalo. L’apartament, tot per vostè. Quan vulgui anem a la notaria i arreglem els papers”. Mai no me l’accepten. I això que es troba a primera línia de mar.


Enric Gomà, Avui, 26 d'agost del 2009.

dimarts, 25 d’agost de 2009

Present!

A la plana web del British National Party se’ns assegura que aquest no és ni racista ni violent. Però des que tenen dos diputats a Brussel·les (i la cobertura mediàtica corresponent) diversos membres dels grups antiracistes que els criticaven abans de les eleccions europees han estat amenaçats de mort i un d’ells (Gary McNally), agredit al carrer, acusat pels que l’atonyinaven de ser un “traïdor a la pàtria”. El BNP, és clar, ha asseverat que no hi té res a veure, amb aquests fets tan desagradables.

La Falange de les JONS, com que no ocupa cap escó ni a Europa, vindria a ser una mena de cosí pobre espanyol del BNP. Una fusió curiosa de sindicalisme, nacionalisme, fe i feixisme antiquat (“Nuestro Estado será un instrumento totalitario al servicio de la integridad patria”, diu el seu programa), aquesta gent que als anys 50 cridava “no queremos reyes tontos” ara s’empara en la Constitució per justificar una protesta imminent contra una consulta no partidista sobre la independència (catalana) que tindrà lloc a Arenys de Munt el dia 13 de setembre.

Els neonazis de tot Espanya ja es deuen estar polint les puntes metàl·liques de les botes amb vista a repartir llenya entre els grups antifeixistes que, previsiblement, es manifestaran a Arenys el mateix dia. I la Falange de les JONS, a la manera del BNP, se’n desvincularà noblement de tot plegat. Havent aconseguit, això sí, que una petita iniciativa de democràcia popular es convertís en una notícia esbombada arreu de l’Estat. I havent advertit als catalans que tinguessin previst organitzar consultes semblants a altres pobles del país, que el seu enemic més visible no serà ni el Partit Popular ni la Rosa Díez, sinó la ultradreta de sempre, tan monolingüe com monotemàtica. Gràcies, Falange: qui avisa no és traïdor.

Matthew Tree, Avui, 25/08/2009

Primeres lectures

Si vol quedar bé en un te amb pastes, ha de citar L’illa del tresor com a una de les primeres lectures que més el va impactar. Cal que hi afegeixi dos detalls importants: el va llegir assegut a terra (és la postura més correcta) i durant un estiu (malgrat la xafogor, no es va desmaiar perquè la novel·la el tenia completament atrapat). També quedarà bé citant Les aventures de Guillem Brown i, en ambients informals, els tebeos de Bruguera. Però mai Cavall Fort.
A El món de l’estiu de RAC1, els dilluns, Xavier Carmaniu defensa amb simpatia i humor (no els confonguem, seria com confondre tristesa i bolero) una secció dita Rebobinem, sobre els anys de la nostra infantesa. L’altre dia va tractar les primeres lectures i Carmaniu va evocar clàssics com ara Puck, Els cinc (els de l’illa Kirrin, perquè ens entenguem) i Torres de Malory, un internat per a senyoretes en què, contra tot pronòstic, cap d’elles no fumava marihuana. Sobre Els Hollister, Carmaniu va revelar una dada inquietant: darrere de Jerry West, en realitat un pseudònim, s’hi amagava el seu autor, Andrew Svenson, de Nova Jersey. Els editors es van estimar més que signés amb pseudònim per, en cas de mort de Svenson, continuar-ne editant títols, escrits per altres escriptors. Potser el dia en què Svenson es va entrevistar amb els editors, l’home feia mala cara o tossia una mica. I els editors es van curar en salut. Tenia sis fills i, m’imagino, a l’escola no podien revelar que el seu pare era l’autor de Els Hollister. La cultura de l’entreteniment no té entranyes.


Enric Gomà, Avui, 22 d'agost del 2009.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Obrim les comportes

Fa un munt de lustres, l’Enric Gomà –l’escriptor que, entre moltes coses més, fa dues columnes tan setmanals com impagables per a aquest diari– treballava per a un altre periòdic i en un article d’aleshores va inventar el mot panxacontentisme (que descriu amb precisió l’estat d’ànim de segons quins sectors de la societat catalana). Els correctors de torn, però, no l’hi van admetre i panxacontentisme mai no va arribar als ulls dels lectors.

D’on ve aquesta tendència dels lexicògrafs catalans a escodrinyar qualsevol neologisme –per comú que sigui– com si estigués perillosament empestat? Maco, per exemple, no es trobava en cap diccionari entre els molts que jo consultava a finals dels setanta, tot i que aleshores era, de bon tros, l’adjectiu més utilitzat (o abusat) per la població catalanoparlant sencera. Ja fa un bon grapat d’anys que la cèlebre lexicògrafa nord-americana Erin McKean ha anat insistint que, amb l’aparició dels diccionaris en línia, ja és hora que s’hi admetin absolutament totes les paraules de les quals es pot documentar l’ús. Calcula que, si s’examinessin les hemeroteques nord-americanes, s’hi trobarien mig milió de paraules “no diccionariades” –que en diu ella– per ajuntar a les 500 paraules noves que apareixen en anglès cada any.

Per contrast, els compiladors de diccionaris nostrats més aviat fan el paper d’uns policies sense el vistiplau dels quals no es pot dir –ni molt menys inventar– res. Potser valdria la pena que comencessin a pescar més mots –com ara panxacontentisme– dels que prohibeixen com a “incorrectes”, tot enganxant post-its amb l’anomenada llei de McKean als seus ordinadors: “Qualsevol correcció del comportament lingüístic d’una altra persona contindrà com a mínim un error ortogràfic o sintàctic”.

Matthew Tree, Avui, 22/08/2009

divendres, 21 d’agost de 2009

Cinc cèntims

Si hem de jutjar per un reportatge extens publicat la setmana passada a l’AVUI (o per la pròpia experiència) hi ha hagut un augment del nombre de captaires als carrers de Barcelona; igual de previsible ha estat l’augment de les crítiques envers aquests indigents: que si la Guàrdia Urbana hauria de treure’ls de la vista, que si ells (els mendicants, no els municipals) són uns aprofitats que només volen emborratxar-se etc.

Personalment, sempre intento donar-los un euro pel cap baix, per borratxos que siguin, segurament a causa del meu únic i espero que últim intent de fer de captaire (Londres, 1981): estava a l’atur i sense sostre fix, de manera que els de la seguretat social em van allotjar en un hostal en què un cuiner exmilitar servia tres àpats diaris segons un horari estrictíssim; és a dir, si no hi eres a les hores estipulades, no menjaves. Com que es considerava que jo tenia les necessitats alimentàries cobertes, en metàl·lic només rebia l’equivalent actual d’uns 6 € cada setmana (per a sabó i dentifrici i coses així).

Bé, doncs, una nit que tenia força gana, atès que ja havia arribat tard tant al dinar com al sopar (i se m’havia exhaurit l’assignació setmanal) no vaig tenir més remei, o així m’ho va semblar, que demanar almoina al carrer. La majoria dels que importunava brandaven el cap sense dir res, un parell es fotien de mi, i un jove tan jove com jo em va donar deu penics; en fi, no vaig reunir prou diners per comprar res comestible i ho vaig deixar córrer, tan enrabiat com humiliat. I encara sort que en aquella època –al contrari de la Barcelona d’avui– no hi havia una ordenança municipal que hauria autoritzat qualsevol bobby a fer-me desaparèixer, no fos cas que la meva presència pidolaire fes malbé la imatge altrament impecable de la ciutat.

Matthew Tree, Avui, 21/08/2009

dijous, 20 d’agost de 2009

Hi havia un negre, un moro i un sionista

És clar que no tots els catalans som racistes, però com que Catalunya mira sempre cap a Europa i a Europa déu-n’hi-do el racisme que hi ha, doncs és lògic que aquí tampoc no n’estiguem lliures. Per exemple, he assistit a mantes converses en què s’assignen atributs negatius a tots els membres d’un grup determinat tan sols perquè comparteixen el mateix fenotip.

Segons aquesta mena d’anàlisi primitiva, els “negres” solen ser afables però curtets; pel que fa als “moros”, se sol dir que no només són de baixa estofa sinó també llestos i enganyosos: un prejudici contradictori, tal com Josep Anglada va demostrar inconscientment quan, en el quart congrés del seu petit partit (novembre del 2008), va xisclar que la majoria dels musulmans residents al país eren “xusma” i poc després que la missió de “cada musulmà” era “governar el món”. En què quedem: els “moros” són xusma ximple o uns conspiradors murris?

Se’m va acudir que, dins l’espectre del racisme actual, els “moros” hi ocupen un lloc al mig, entre la presumpta inferioritat dels “negres” a un extrem i, a l’altre, la presumpta astúcia perillosa dels “sionistes” (un mot que, segons el diputat laborista David McShane, que ha investigat el tema al seu llibre recent Globalising Hatred, ja s’aplica en la pràctica a gairebé tots els jueus). L’única diferència és que quan es critica els africans i els nord-africans hom se sol excusar tot assegurant que no és racista; amb els jueus, però, no cal; potser perquè bona part de l’esquerra ens ha donat permís per fer-ho.

Tot el racisme prové d’uns plantejaments tan estults com habitualment dretans però només l’antisionisme –vull dir, l’antisemitisme– ha merescut el malnom suplementari (encunyat pel polític alemany August Babel, fa 125 anys) de “socialisme per a idiotes”.

Matthew Tree, Avui, 20/08/2009

dimecres, 19 d’agost de 2009

Es fa llarg esperar

Els que no escriuen ho tenen difícil per imaginar com se sent i els escriptors ja publicats se n’obliden com més aviat millor: el rebuig, el rebuig constant i implacable de manuscrit rere manuscrit per editorial rere editorial, durant dos, cinc o quinze anys, fins que qui escriu acaba pernejant als llimbs de la no-publicació, convençut que mai no podrà connectar amb cap lector alhora que sap que ja no pot deixar d’escriure. (És aleshores que molts autors descobreixen un cert gust per segons quines begudes alcohòliques.)

El cas emblemàtic és el de John Kennedy Toole, l’autor nord-americà d’Una conxorxa d’enzes, escrit l’any 1962 i rebutjat repetidament fins al 1980 (Toole, impacient, es va suïcidar el 1969). D’exemples semblants no en falten: el recull Dubliners de James Joyce va ser refusat per 22 editorials; la primera novel·la de Stephen King (Carrie), per 30; i Zen i l’art de la motocicleta de Robert Pirsig (publicada en català el 2005) per 121: el rècord fins a la data.

I els comentaris! A La plaça del Diamant de la Rodoreda, com se sap, se li va denegar el premi Sant Jordi del 1960, perquè era, entre d’altres coses, “una novel·leta cursi”. A un John Le Carré encara desconegut una editorial li va dir que “no tenia cap futur”. I s’acaba de descobrir que, el 1952, una prestigiosa editorial anglesa va qualificar El senyor de les mosques –l’opera prima del posterior premi Nobel William Golding– de “nyap absurd i avorrit”.

Hi ha autors inèdits que hi troben un cert consol, en aquests fracassos primerencs d’autors famosos. Pel que fa a mi –autor inèdit des de fa massa temps en la llengua de ma mare (en bona part per culpa meva)– no em conhorten gens. Segons quines begudes alcohòliques, sí, encara. Salut, doncs. I força.

Matthew Tree, Avui, 19/08/2009

Tradicions d'Espanya

Els diumenges, al matinal Con Buena Onda d’Onda Cero, Merche Carneiro ens acosta a les festes espanyoles, amb el to entusiasta i una mica falangista d’Encarna Sánchez, aquella locutora de record inesborrable –i és que no hi ha manera-. A Los Bérchules, a Andalusia, a l’agost celebren la nit de Cap d’Any i engoleixen els dotze grans de raïm de rigor. Uns dies després continuen amb el dia de Reis (es veu que els nens ho demanaven molt). A Catoira, a Galícia, celebren una romeria viquinga, amb tots els romeus amb cascos banyuts cridant “Per Thor! Per Odín!”. A Nalda, a la Rioja, unes carreres dites de galls, on uns genets airosos els arrenquen els caps d’una estrebada. Al matí celebren una carrera de galls per a nens, amb clares intencions pedagògiques, segons l’alcalde. A un poble que ara no en recordo el nom, munten una competició de llançament d’aixada. Carneiro va preguntar si no era una tradició un pèl arriscada. Per si de cas, jo no hi aniria de públic. Però cadascú és lliure i amo dels seus actes. No hem d’objectar res si algun valent, amb el propòsit lloable de mantenir una tradició secular, es llança dins d’una paella gegant d’una arrossada popular i mor entre galeres i escamarlans. Carneiro aposta per divulgar les tradicions espanyoles. Però la que ni Carneiro ni els seus companys d’Onda Cero no cal que difonguin és aquella tradició, ben viva, consistent en, quan un català viatja per Espanya, escriure-li als vidres o a la carrosseria del cotxe un dels proverbis espanyols més estesos: “Puto catalán”.

Enric Gomà, Avui, 19 d'agost del 2009.

dimarts, 18 d’agost de 2009

Embolica que fa fi

A l’avió de tornada de Londres, fa quatre dies, havent-me cruspit un sandvitx comprat en una botiga de la cadena britànica d’entrepans Prêt à Manger (coneguda pels seus nombrosos clients com a Pret, a seques i alliberada del circumflex) em va cridar l’atenció un text força llarg, imprès a l’embolcall ja buit. Feia: “Els alvocats són temperamentals. Quan són durs, són repel·lents. El nostre hortolà, en Paul, té una cambra especial per fer madurar alvocats. És calenteta i plena de safates d’alvocats que ell gira a mà (una mica com es fa amb el xampany). Pret: tot ho fem a casa”.

No tenia temps ni per dir Jesus Christ on a bicycle perquè a l’embalatge de les meves postres, un pastisset de poma també elaborat pels de Pret, vaig notar que hi havia encara més text que al del sandvitx: “Demanem disculpes per l’horrorós embolcall de plàstic. Sabem que a casa, un cop tret un pastís del forn, te’n menges un tros gran, en recompensa de tanta feina, i guardes la resta en una capsa de llauna amb un decorat floral, tal com ho solia fer la teva àvia! Imagina, doncs, que el nostre embolcall penós és una capsa per guardar-hi pastissos. És l’única manera que podem assegurar que el pastís es mantingui humit i deliciós. La bellesa –tal com passa sovint– és a dins”.

En aterrar a Barcelona, em vaig sentir alleujat i tot. Aquí, com a mínim, si demanes un entrepà, qui te’l serveix, en comptes de parlar de la teva àvia o del jardiner que li gira els alvocats, es limita a demanar si vols el pa amb tomàquet. Com a màxim, et recomanarà el fuet de la casa perquè, t’assegurarà, és molt bo. (De Castellterçol, potser afegirà, amb cara de complicitat). Realment, sembla mentida que hi hagi gent –no enemiga– que encara vol saber si algun dia tinc pensat tornar a viure al país on vaig néixer.

Matthew Tree, Avui, 18/08/2009

dilluns, 17 d’agost de 2009

Ball de llàgrimes

L’altre dia, a El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu, Pere Mas va preguntar a l’home del temps Jofre Janué si podia explicar als oients què són les llàgrimes de Sant Llorenç. Tot seguit, Janué ens va sorprendre amb una resposta críptica: “Seria una mica llarg”. A mi em sembla que una mica llarg d’explicar és la política exterior del Pakistan, però no les llàgrimes de Sant Llorenç. Davant d’aquesta evasiva tan misteriosa, Pere Mas va haver d’aclarir: “En tot cas, són estels fugaços”. Amb aquesta resposta, Janué ja hauria fet. A l’acte, el meteoròleg va afegir que no tenia temps d’explicar d’on vénen. Mas no l’hi havia demanat, només volia informar els oients de què parlaven. Amb tant terrorisme islàmic com hi ha, cal situar bé els conceptes. Janué va explicar que és un fenomen que es produeix sempre cap aquesta època. Implacable, Mas va concretar que es dóna sobretot al voltant de Sant Llorenç, el deu d’agost. Per un moment, a casa vam tenir la sensació (inclosa la minyona i el masover) que s’havien intercanviat els papers: Pere Mas feia d’home del temps, mentre que Jofre Janué conduïa El matí. Encara no he entès la negativa del meteoròleg a explicar què són les llàgrimes de Sant Llorenç. N’hi havia prou que xiuxiuegés “Estels fugaços”, encara que fos amb desgana i mirant el sostre. Mas va prendre el timó i el va suplir. Si comencem a canviar els papers, ja veig Màrius Serra contra les cordes intentant respondre els enigmàrius més abstrusos. Tot i que sempre se’n podria sortir dient “Seria llarg d’explicar”.

Enric Gomà, Avui, 15 d'agost del 2009.

diumenge, 16 d’agost de 2009

Cadàvers il·lustres

Les editorials nord-americanes –segons un reportatge recent del setmanari londinenc The Observer– han descobert, exultants, que la mare dels ous pon molt més quan és morta: mai no s’ha furgat tan frenèticament, pel que es veu, als arxius de les universitats dels Estats Units a fi de trobar manuscrits inèdits d’autors tan traspassats com prestigiosos.

D’aquí la publicació imminent de llibres abans desconeguts de Styron o Tolkien (de qui acaben de desterrar un poema èddic basat en la llegenda nòrdica de Sigurd i escrit en versos al·literats, que no deu ser ben bé al gust dels lectors que frisen per regressar a la Terra Mitjana). Tan àvides són, les llengües de segons quins editors, que ja han escurat algunes engrunes gens gustoses. Com ara una novel·la policíaca de Graham Greene, de la qual, inacabada com és, mai no en descobrirem el desenllaç. Encara més dubtosa és la decisió de treure a la llum L’original de la Laura, una novel·la de Nabokov que aquest menystenia fins al punt de demanar explícitament que fos destruïda el dia que morís (una instrucció que la família es va passar pel forro de la forcadura).

Es va fer una cosa semblant fa una dècada amb dues novel·les de Henry Miller que ell mai no va voler veure publicades i quan es llegeixen, s’entén perfectament el perquè: no les va escriure pas Henry Miller, sinó un autor anònim que encara no s’havia convertit en Henry Miller; és a dir, a qui li faltaria temps, encara, per descobrir la veu escrita pròpia. Com tampoc l’havia descoberta Hemingway quan va escriure El jardí de l’Edèn (una obra pòstuma), ni la Rodoreda quan feia Crim (ídem). Potser s’hauria de repensar, això aparentment tan lucratiu de publicar obres pòstumes que van morir dècades abans que ho fessin els seus autors.

Matthew Tree, Avui, 15/08/2009

divendres, 14 d’agost de 2009

Reciclistes

A Suïssa –segons el meu cunyat, que hi vivia fins fa poc–, pobre de tu si no recicles les teves escombraries amb la precisió d’un químic experimental. Hi ha suïssos que han de dedicar ben bé mitja hora diària a la separació de les deixalles orgàniques de les completament inanimades; o el vidre verd del vidre transparent i sobretot del vidre ambre; o les piles de les piles recarregables i les piles recarregables de les piles botó; o el cartró del paper de diari; o el plàstic PET del plàstic gens PET. I ho fan, això, els del país de la xocolata serrada, no pas perquè tots plegats pateixin nit i dia per la precarietat del medi ambient, sinó perquè la policia té el dret i el deure d’inspeccionar les bosses d’escombraries; i si hi troben algun article que no ha estat dipositat al bidó de residus adequat, esbrinen, a través de qualsevol pista que els ofereixi la bossa en qüestió, on viu el veí culpable i tot seguit li posen una multa.

L’altre dia jo explicava tot això al programa Cel obert de Ràdio 4, tot insinuant que ho trobava un pèl excessiu. No sabia pas que m’escoltava una representant de la Federació d’Ecologistes de Catalunya, la qual, poc després, va trucar per dir que estava convençuda que els meus comentaris crítics pel que feia a l’escodrinyament policial de les escombraries havien estat “volgudament frívols”.

Doncs no, senyora. Només imaginar que uns policies poguessin escorcollar la meva brossa amb impunitat em fa venir basca. Què pensarien, posem per cas, de les galetes de règim que hi llenço, senceres, dia sí i dia també? O de les innombrables llaunes de Heineken buides que hi trobarien cada dimecres? I en veure els caps de conill que amb prou feines hi caben els caps de setmana, què els passaria pel cap a aquesta bona gent uniformada?

Matthew Tree, Avui, 14/08/2009

Pensant en tu

En una pausa publicitària de Catalunya Informació, entre l’incendi d’un avió a París i unes declaracions d’Ahmadinejad, vaig sentir un anunci que em va tocar el cor. Que jo sàpiga, només l’emeten per la ràdio. Una dona va revelar una dada interessant: “Per abaixar el preu del seu producte, Llet Pascual podria deixar de recollir llet a diari i recollir-la cada tres dies”. Quina bona idea, em vaig dir, així compraré la llet més barata i podré gastar-me els estalvis en una piscina en forma de ronyó i amb l’escut del Barça enrajolat al mig. Però tot seguit un home de veu engolada va advertir: “Podríem, però no ho fem”. Aquí em va caure la casa a sobre, el meu projecte s’acabava de paralitzar només perquè a Llet Pascual no poden renunciar a la qualitat del seu producte final. Tenen un compromís amb els clients lactants. La qualitat i la nostra salut són la seva raó de ser (és com una mare per a tots els consumidors). A l’anunci anterior, d’Hipercor, parlant dels seus descomptes, ens havien dit: “A Hipercor portem el preu molt a dins” (no avall, a dins).
Per què a la ràdio encara es radien anuncis d’aquesta ingenuïtat? El de Llet Pascual sembla dels temps en què Manuel Luque sortia a la televisió com a president de Camp i ens recomanava un detergent determinat, casualment el que ell fabricava. Mentre a la televisió els anuncis són sovint prodigis narratius, a la ràdio sembla que s’hagin quedat en aquell estadi de “Lo toma el ciclista y se hace el amo de la pista” (el Cola Cao, una substància de dopatge?) .

Enric Gomà, Avui, 12 d'agost del 2009.

dijous, 13 d’agost de 2009

Karim!

Havent viscut aquí des de fa un quart de segle, m’ha estat impossible no observar la tendència ocasional de les forces d’ordre públic a detenir joves independentistes i enviar-los a la garjola durant una temporada, acusats de delictes abominables, per acabar deixant-los en llibertat sense càrrecs.

Van començar amb la Núria Cadenas –que als 18 anys va començar un periple penitenciari que en va durar cinc– i van continuar amb, entre d’altres, Francesc Franki Argemí (acusat d’arrencar una bandera espanyola d’un balcó municipal, el 2002), Èric Bertran, de 14 anys (acusat el 2004 de pertànyer a una banda terrorista inventada per la J.K. Rowling) i Jaume Roura (per haver profanat la nació espanyola tot calant foc a una foto del rei d’aquesta, el 2007).

Fa dues setmanes van acusar (sense proves) un vilanoví de 24 anys d’haver agredit un mosso d’esquadra durant una manifestació antibancària a Barcelona, el 2008. Com que no pot pagar la multa de 400 €, haurà de passar 50 dies a la presó. Una situació lamentable, però no pas sorprenent si ens atenem a tots els casos esmentats (als quals aviat potser hi haurem d’afegir el del suposat piròman terrassenc Jaume Soler).

El que sí que ens pot sorprendre de l’activista vilanoví és el seu nom, que evoca alhora la vall del Rif i el Canigó: Karim Akbih Verdaguer, l’independentisme del qual ha estat reforçat per la discriminació a què està subjecta la cultura de son pare amazic.

Qui se’n deu sorprendre més que ningú és l’Heribert Barrera: en una entrevista notòria feta fa vuit anys va afirmar que la immigració era una “amenaça” per a “la cultura, religió i patrimoni genètic” de Catalunya; i vet aquí que són precisament els fills d’aquesta immigració que li estan fent el relleu, a aquest militant tan històric com aprensiu.

Matthew Tree, Avui, 13/08/2009

dimecres, 12 d’agost de 2009

Una quants homes bojos

Mad Men és una sèrie de Matthew Weiner (guionista i productor de The Sopranos) un DVD de la primera temporada de la qual (emesa aquí al Cuatro, en castellà) he estat mirant al ritme calmós d’un capítol per setmana, tot assaborint, amb un plaer difícil de precisar, l’ambient del món de les agències de publicitat nord-americanes a principis dels anys seixanta: el fum de tabac omnipresent; els diàlegs automàticament masclistes; les esposes dels publicistes, joves i (des)enganyades; els cops d’ull al món beatnik emergent; els decorats d’una versemblança a prova de bomba, i els arguments feliçment lliures tant d’assassinats com de policies.

Al principi de la sèrie, s’explica el perquè del títol: els publicistes d’aquella època es deien ad men (homes d’anuncis) però atès que les seves agències es concentraven a l’avinguda nova-iorquina de Madison, aviat se’ls va començar a dir mad men (homes bojos). El que no s’hi diu és que aquesta expressió la van encunyar els de la revista nord-americana Mad, justament.

Quan era adolescent, es podia comprar els números antics d’aquesta publicació satírico-còmica a qualsevol quiosc de Londres, i va ser a través de les seves paròdies que vaig fer el primer cop d’ull al món exòtic i histèric a la vegada dels copywriters publicitaris i, de retop, de molts altres mons d’aquells Estats Units consumits pel consumisme: els cotxes de dimensions cada vegada més desmesurades; el negoci acabat de néixer del rock’n’roll; i les primeres sèries de televisió nord-americanes: tot un gènere audiovisual, la millor mostra actual de la qual avui és, precisament, Mad Men, que recrea a la perfecció aquella època que enllaçava la llangor dels anys 50 amb el desfici rebel –i de vegades rebec– de la dècada següent.

Matthew Tree, Avui, 12/08/2009

dimarts, 11 d’agost de 2009

Fusters interplanetaris

Pensava que al cap d'uns dies de l'aniversari de l'arribada d'Armstrong i Aldrin a la Lluna, algun periodista hauria mencionat la polèmica interestel·lar que hi va haver arran d'aquell viatge; però no. Breument: segons l'ufòleg anglès Timothy Good, Armstrong -poc després de la seva tornada, en el curs d'un simposi de la NASA- va confessar que, mentre es feia l'aterratge, la tripulació havia vist dues naus enormes d'origen desconegut a la superfície lunar. Comentaris semblants han estat atribuïts a molts altres astronautes: el 1962, per exemple, Scott Carpenter deia que havia vist un ovni mentre pilotava el seu Mercury 7. Durant anys, jo desitjava amb urgència que aquests objectes desconeguts existissin i que fossin d'origen extraterrestre i que baixessin a la Terra d'una vegada i posessin fi a totes les coses que em feien la vida insuportable, des de les passarel·les de moda fins a la cara de la Margaret Thatcher. I no era l'únic: va ser per aquella època que la banda canadenca Klaatu va treure una cançó que es diu, traduïda, Volem parlar amb els ocupants de naus interplanetàries i la cantaven de bona fe, ja que el 1976 encara es creia que les ones de FM no rebotaven contra objectes sòlids i que podrien arribar a l'espai exterior. Amb el pas dels anys, la meva creença en l'existència dels ovnis s'ha anat esfumant davant la manca innegable de proves. A més a més, fa poc vaig escoltar la versió embafadorament ensucrada que The Carpenters -que comparteixen cognom de fuster amb l'astronauta Scott- van fer de la cançó dels Klaatu. Per tant, ja m'és més igual que mai que hi hagi o no extraterrestres, segur com estic que només en sentir aquest despropòsit musical camí de la Terra, avortarien els plans d'invasió i tornarien cap a Sírius 2 amb un coet al cul.

Matthew Tree, Avui, 11/08/2009

diumenge, 9 d’agost de 2009

Noticiari perpetu

Suspenen a l’agost L’informatiu vespre de La 2. A mi m’ha sabut greu aquesta decisió (i tot apunta que serà per sempre), perquè els dies en què estic àvid d’informació i periodisme plural gaudeixo de tres hores llargues de notícies sense –quasi- interrupció. Sopat i en pijama, començo a dos quarts i mig de vuit amb l’Infovespre de BTV i el seu periodisme de proximitat, centrat en notícies de la ciutat de Barcelona. Segueixo després a les vuit amb L’informatiu vespre de La 2, des d’on Mireia Bonache m’ofereix l’actualitat més immediata. Després de vint-i-cinc minuts en què l’absència de noticiaris m’aboca a mirar el canal 3/24, llegir diaris digitals o trucar un amic per continuar-me informant (si no en trobo cap, marco el 010 i faig qualsevol consulta –sobre una sastreria del carrer Sepúlveda és la més habitual-). Quan falten cinc minuts per les nou, a Noticias Cuatro Iñaki Gabilondo em solaça amb una de les seves prèdiques diàries i em dicta quines opinions haig de tenir per ser (reconec que de vegades em fa mandra) un espanyol progressista i un home de bé. A les nou en punt, canvio de canal i miro el Telenotícies Vespre de TV3, on cobreixen amb gran desplegament i detall qualsevol notícia procedent d’Hispanoamèrica (una estratègia per acostar-se als immigrants d’aquells països. Si n’haguessin vingut molts d’Oceania, els catalans estaríem informadíssims sobre política polinèsia). Fortament neguitós (el periodisme plural em desassossega), alterno el Telenotícies amb el Telediario 3 de La 1 (bàsicament perquè estic ansiós d’obtenir més informació de Toledo, Zamora i Huelva). Moltes nits també dono un cop d’ull a Informativos Tele5 i Notícies 9 (segueixo amb molt interès totes les inauguracions i actes del president Camps). Faig temps i, a les deu, miro l’Infonit del Xavier Muixí a BTV, el més incisiu i aclaridor. En acabar, ben informat, em prenc un got de llet calenta.

Enric Gomà, Time Out, 6 d'agost del 2009.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Parlant amb perdó

Durant l’entrevista de Núria Riquelme a Joan Herrera (El món a l’estiu, RAC1), ell va declarar sobre l’augment de l’atur: “Davant d’aquesta situació, si em permet l’expressió, bastant fumuda”. Per recobrar els sentits, em vaig prendre unes sals. Fumut és un eufemisme de fotut. Un eufemisme és una forma suau i inofensiva que es fa servir en comptes d’una altra considerada més aspra. Moreno és un eufemisme de negre. Tenir la tia Maria és un eufemisme de tenir la regla (pagaria perquè algú ho digués davant meu). Per aquesta raó, no s’entén gaire com és que Herrera va demanar que se li permetés dir fumut. Tindria sentit en el cas que volgués dir malparida o xuloputes, parlant amb perdó.
Poc després, tot elogiant la fermesa, la gallardia i el saber estar del govern, Herrera va apuntar: “Contrasta amb la frivolitat, si em permet, amb què Convergència ha afrontat el debat del finançament”. Si ell creu que CiU ha actuat frívolament, no li cal cap permís de ningú. Encara menys el de l’entrevistadora, que espera amb candeletes declaracions com ara “Convergència és pitjor que una cabra boja”. El 2007, el mateix president Montilla, en una entrevista a la SER, va considerar una moció d’ERC “frívola i diumengera”. No li va tremolar el pols (tampoc no l’hi hauríem notat). Si Herrera ha de dirigir Iniciativa en un futur proper, potser s’hauria de plantejar un petit exercici diari: a una hora concreta (no més tard de les deu de la nit), sortir a la finestra i cridar: “Convergència és frívola!”. Sense el permís dels veïns.


Enric Gomà, Avui, 8 d'agost del 2009.

El pesat del pub

Quan us toqui prendre una copa a Anglaterra, aneu amb una mica de compte: en el moment més inesperat us podeu trobar assetjats per un senyor de mitjana edat, amb uns ulls acervesats que encara aspiren a ser penetrants, que porta una corbata de ratlles mig desfeta i una americana de color marró fosc tacada de flocs de cendra oblidada.

Aquest és l’Home del Pub, el setciències anglo-saxó que tot ho sap sobre qualsevol notícia d’aquelles que fa anys que fan la volta al món. Us assegurarà, per exemple, que a Kennedy el va matar un agent incontrolat de la CIA; i la Marilyn Monroe, un escamot de mafiosos (amb un ènema enverinat). Sap que la princesa Diana va morir perquè un emissari del príncep Carles li va sabotejar el cinturó de seguretat; i que el Priorat de Sió, on s’ha dit que viu l’últim descendent biològic de Jesucrist, és autèntic precisament perquè els inventors del dit Priorat van confessar fa temps que era una fabricació de cap a peus.

L’última revelació de l’Home del Pub (em va arraconar un durant la visita anterior a Londres) és que les Torres Bessones van caure, l’11-S del 2001, a causa d’uns explosius col·locats pel govern nord-americà en col·laboració amb el Mossad (malgrat que un 12 per cent de les víctimes eren jueves). Després vaig descobrir que existeix un Moviment Mundial a Favor de la Veritat Sobre l’11-S que defensa un ventall de teories semblants.

Un tal David Shayler, membre molt actiu del Moviment, fins i tot ha afirmat públicament que els avions que tots tenim més vistos que la Sagrada Família eren, de fet, projectils ianquis envoltats d’hologrames de Boeing 767. I molta gent s’ho ha cregut, potser perquè Shayler és un exagent contraterrorista del prestigiós MI-5 britànic: tot un James Bond de carn i ossos, vaja, amb llicència per delirar.

Matthew Tree, Avui, 08/08/2009

Sí que hi ha dret

A finals de juny, la Rosemary Dean, de 60 anys, va entrar en una botiga de regals al poble de Shanklin, a l’illa de Wight, al sud d’Anglaterra, acompanyada per la seva germana Ann. En gal·lès –perquè eren gal·leses– les dues comentaven els preus dels articles a la venda; de cop, la propietària els va dir que no toleraria que es parlés gal·lès a la seva botiga i que seria millor que marxessin.

La Rosemary, estupefacta, va preguntar si ella (la botiguera) hauria reaccionat així si les germanes haguessin parlat qualsevol altra llengua parlada a la Gran Bretanya, com ara (i ho va dir sense ironia) l’hindi. La botiguera va respondre, textualment: “Però no esteu pas parlant un altre idioma, sinó el gal·lès, oi?”. En tornar al seu país, la Rosemary va denunciar la botiguera a la Comissió Gal·lesa per als Drets Humans i la Igualtat. (Havent llegit la notícia a la plana web de la BBC, se’m va acudir que, previsiblement, si tots els catalans que han estat tractats malament d’una manera o altra a l’Espanya monolingüe tan sols per haver parlat en català entre ells, anessin demà mateix a la inexistent Comissió Catalana per als Drets Humans i la Igualtat, la cua superaria de llarg les de tots els Inems del país.)

Bé, el conseller en cap de l’illa de Wight, avergonyit per l’episodi de les germanes Dean, els va oferir unes segones vacances –pagades– a l’illa. I això ho va fer només tres setmanes després d’aquest incident.

L’any 2006, el propietari d’un bar de Burgos en va fer fora un amic meu i els seus tres companys tot etzibant-los: “Si queréis hablar en catalán, mejor hacedlo en otro sitio”. No cal dir que tots quatre encara estan esperant perquè en Juan Vicente Herrera, president de Castella i Lleó, els convidi a passar l’estiu de franc al Palau Ducal de Lerma.

Matthew Tree, Avui, 07/08/2009

Tinc un somni

Hola, Comunitat Valenciana. Com m’agrada, poder parlar directament amb vosaltres, la gent que serveixo com a president vostre. En els últims mesos he estat acusat de tota manera d’irregularitats, com ara portar certs trajos. I coses pitjors. La Generalitat valenciana ha hagut de gastar milions dels vostres diners per rebutjar les acusacions, uns diners que ja no es poden gastar per reparar carreteres o pagar els sous dels mestres d’escola.

He après una cosa, això és, en la vida un ha de triar! Seria fàcil acotar el cap i callar. Això és el que fan els perdedors, la majoria. Però visc en una comunitat mediterrània i sé molt bé que només els peixos morts segueixen el corrent. Cal lluitar per a la nostra Comunitat! I ho faré. Però no com a president de la Generalitat. No tornaré a ser candidat presidencial mai més. Si ho fes, no seria una cosa bona per a la Comunitat Valenciana. Tingueu confiança en la meva decisió. No puc continuar com a president i malgastar milions i milions dels vostres diners en litigis, només perquè jo pugui continuar sent president. El que faré és protegir els drets individuals de tothom, en contra del govern socialista, que vol dominar-nos a tots. Tinc prou sentit comú per saber que he de passar la pilota. Que Déu us beneeixi, el meu cor és vostre. Com deia el general McArthur, no ens estem retirant, estem avançant, però en una altra direcció.

NOTA: Al contrari del que alguns lectors puguin haver esperat, això no és el discurs de dimissió del Molt Honorable Francisco Camps, president de la Generalitat de la Comunitat Valenciana, sinó uns fragments del discurs de dimissió recent de la Sarah Palin, exgovernadora de l’Estat d’Alaska; ha estat traduït al valencià i degudament adaptat perquè qui vulgui somiar truites, doncs que les somiï.

Matthew Tree, Avui, 06/08/2009

Més que la veritat

Es deia Henry Allingham, tenia 113 anys i havia lluitat amb l'exèrcit britànic durant la Primera Guerra Mundial. La notícia de la seva mort a finals del mes passat em va fer pensar inevitablement en l'avi, Albert Patrick, que també havia fet el soldat a les trinxeres de Picardia. Quan jo era preadolescent passava força temps a casa seva, on no parava de llegir còmics bèl·lics; en veure les il·lustracions d'atacs amb gas mostassa o d'avions fràgils que atacaven tommies alarmats, sovint preguntava a l'avi si havia vist o viscut coses semblants. Solia amollar algun gemec, disgustat, abans de fer-me'n cinc cèntims, d'aquella guerra, només per fer-me entendre que la imatge que en donaven els còmics no era gens versemblant. Explicava coses que no hi sortien mai: durant una nit sencera ell i tres companys més havien hagut de seure damunt un altre per evitar que aquest fugís a la rereguarda (els jutges militars l'haurien fet afusellar a l'acte); la pèrdua d'amic rere amic, metrallats davant dels seus ulls; o els sanitaris de l'exèrcit que va haver de subornar perquè el traguessin del cràter on havia caigut ferit. En fi, em va fer veure que darrere qualsevol realitat aparent n'hi ha una altra, amagada i definitiva, una realitat-realitat, per dir-ho així. Que sovint molesta. D'aquí, suposo, la incomoditat de certs polítics catalans davant les imatges d'uns Mossos d'Esquadra violents; o les protestes de segons qui contra l'exhumació de les fosses comunes omplertes durant la postguerra franquista; o la reacció irritada d'alguns anglesos conservadors quan els explico que si el meu avi no hagués tingut 24 francs a la butxaca, els serveis mèdics del llegendari exèrcit britànic l'haurien abandonat a la seva sort: la de dessagnar-se a poc a poc, al fang del Somme.

Matthew Tree, Avui, 05/08/2009

Parlem-ne

Quan vaig aprendre el català a finals dels 70, ho vaig trobar normal, que la gent d'aquí se'n sorprengués una mica: al cap i a la fi n'hi havia ben pocs, aleshores, d'estrangers catalanoparlants. 30 anys després, però, confesso que ja no sento la mateixa frisança d'autosatisfacció quan algú es queda de pasta de moniato només en sentir un londinenc que parla la llengua adoptada de la Patrícia Gabancho. És més, diria que a aquestes altures, per estranger que un sigui, parlar català ja no té cap mèrit, sent com és res més que un primer pas natural. De fet, només els catalans encara se'n fan creus. A la dona bolivianoalemanya d'un amic meu català, que va aprendre la llengua materna del seu marit en mig any, la sorprèn -i molt- que al cap d'un lustre, molta gent continua meravellant-se d'aquesta proesa, com si ella hagués après a recitar de memòria el Segon llibre de Samuel en l'hebreu original o a empassar-se tres dotzenes d'ous crus sense treure'n les closques. No vaig entendre aquesta actitud tan estesa entre els catalans de naixement fins ahir mateix a la tarda, quan em va venir a visitar l'amic Alioune Sangaré (nascut a Guinea-Conakry, va arribar a Catalunya a l'edat de 15 anys, ja en fa sis, i ràpidament va afegir el castellà i el català al seu arsenal d'idiomes: susu, fula, wòlof, francès i anglès). Em va preguntar pel títol de la novel·la que fa temps que estic escrivint en anglès -Snug- i en sentir que jo no sabia com traduir el títol al català malgrat un munt d'intents, va suggerir aixoplugat. Diana! El vaig mirar amb el mateix astorament que havia vist a les cares de tanta gent d'aquí en sentir-me dir coses com ara cloïsses o esbrinar. Anava d'un pèl que no li etzibés la frase fatídica: "Et felicito pel teu català: el parles tan bé!"

Matthew Tree, Avui, 04/08/2009

Ira

El 15 d'agost de 2004, Atafeh Rajabi, una rea iraniana de 16 anys -condemnada per "haver-se comportat d'una manera gens casta"- va ser penjada a la ciutat de Neka, al nord del país. Un any després, a la mateixa ciutat, desenes d'oficials de la Guàrdia Revolucionària Islàmica van ser detinguts als cinc bordells on explotaven una xarxa d'esclaves sexuals menors d'edat. Va resultar que Atefeh havia estat una de les seves víctimes. (Per a més informació: Iranfocus.com.) Poc després, amb el suport incondicional d'aquesta Guàrdia Revolucionària, Mahmud Ahmadinejad va ser elegit president del país. Aleshores no estava de moda criticar el règim iranià -el discurs antiamericà/antisionista del nou líder va ser ben acollit per segons quins sectors de la població occidental- i l'escàndol dels bordells de Neka no va tenir gaire ressò. Però ara que -arran de les poc creïbles eleccions del juny- s'ha descobert que el règim iranià és despòtic i assassí, s'ha obert la veda: els mitjans catalans, per exemple, fins i tot donen a l'Iran gairebé la mateixa cobertura que a Israel. D'un interès excepcional són els informes que vénen del país mateix, escrits per residents que han de mantenir l'anonimat: s'hi destaquen el ventall social amplíssim dels manifestants proreformistes; la violència extrema de les milícies proestatals Basij, i la proliferació d'acudits populars en contra d'Ahmadinejad, a qui no se li acut res més que culpar els americans i els jueus. Exactament com feia un cert personatge històric alemany del segle passat, al qual -amb uns 5.000 manifestants a la garjola i un centenar més assassinats a l'atzar pels carrers i unes 400 execucions portades a terme des de principis d'any- el president negacionista s'assembla cada vegada més.

Matthew Tree, Avui, 01/08/2009

La paciència d'uns quants sants

Feia més de sis anys que no havia visitat l’estació de Sants. Sabia que s’hi havien fet algunes obres, però res no m’havia preparat per al que vaig trobar tot just entrar-hi. Abans, per exemple, hi havia hagut –en posició de ferms prop de les andanes corresponents– un exèrcit sencer de màquines per vendre bitllets de Rodalies; ja s’havien reduït a tres, que atenien unes cues tan llargues que bloquejaven l’accés a aquella meitat de l’estació. Ara bé, no es veia ni cap màquina ni cap finestreta que venguessin bitllets de mitja distància (jo havia d’anar a Figueres). Al cap d’una estona, però, vaig clissar, al lluny, una horda desganada que esperava davant tres taquilles damunt les quals, al costat d’un logotip inexplicable de l’AVE, un rètol posava, efectivament, Mitja distància. Al cap de 27 minuts, ja sortia de la cua amb el bitllet a la mà quan vaig veure, amagadetes en un racó, més màquines per vendre bitllets de Rodalies que cap passatger, encara, no havia descobert. Tot Sants, de fet, feia l’efecte d’haver estat redissenyat a l’atzar per un nen gegantesc, juganer i d’edat preescolar. A l’andana, hi havia hagut un canvi més: s’havien tapat les parets abans sutjoses amb uns panells de ferro ondulat que s’assemblaven a les portes blindades d’unes botigues. Tota una il·lusió òptica. A mi no m’importa que s’hagin gastat 570 milions d’euros per fer una nova estació de Rodalies a Madrid. Però potser a l’estació central de Barcelona com a mínim podrien, amb la màgia dels diners, fer que les persianes aquestes s’obrissin per descobrir tot de botiguers que ens oferirien els seus productes de franc, als soferts passatgers, alhora que no deixarien de repetir-nos, somrients, aquella frase de Francesc Pujols segons la qual els catalans, allà on anem, ens ho trobarem tot pagat.

Matthew Tree, Avui, 12/07/2009

Beached

'Hell is other people' wrote Sartre in his 1944 play 'No Exit', although he could have been a lot more precise than that, if he'd ever found himself stuck by some stroke of unluck on a RENFE train going from Barcelona to anywhere on the Catalan coast - crammed tighter than a pig truck with vacant-eyed trippers clutching bags full of towelling and chemicals, their flimsy clothes covered in colours clashing so hard they could be collared for disturbing the peace - on a Saturday morning in the summertime; with a hangover. Never - once the train had crawled to a halt at Caldetes or Altafulla, say - had he been shaken out like so much cereal from its box, alighting in blinding light before shuffling his way onto crammed sand on which he would then have sat or stretched out with the rest of us, playing Russian roulette with ultraviolet carcinogens and gawping at an unreachable horizon, while the wind blew his newspaper into a paper irritation and the surrounding sound (kids' screams, family gabble, incompatible musical snatches) made it impossible, anyway, to read anything more difficult than the slogans on his neighbours' tattoos. Hell? Sartre didn't know the half of it.
As a teenager I used to cherish the idea of basking on a Mediterranean beach, palm trees in the background, beautiful girls (sic) a dime a dozen all around me, tepid water lapping sand so fine you could tell the time with it. So when I finally made it to Catalonia ten years later, I made it all but mandatory to spend every warm weekend by the seaside, fancying myself as happy-go-lucky as those beautiful - though apparently lobotomised - young things who used to swan about in the 1980s Martini ads. Middle-aged now, I much prefer the mountains. There, I get to keep my T-shirt on. Thus hiding the flab. Which helps curb my mortification should any beautiful girl (sic) happen to cross my path.

Matthew Tree, Catalonia Today, agost 2009.

dimecres, 5 d’agost de 2009

Els bons costums

El director de cinema Albert Serra (Honor de cavalleria; Crespià, the film not the village -quin títol més bo-), s’ha estrenat com a col·laborador a Versió càmping de RAC1, els dilluns cap a quarts de sis. A Serra l’anuncien amb l’eslògan següent: “Dirà el que li donarà la gana”. Jo ja ho donava per fet, no calia que s’hi cansessin. Que Serra no es deixa arrossegar pel gregarisme més adotzenat, va quedar prou clar quan va dir que no li interessava el cinema pornogràfic. Escriptors, directors, artistes i altres espècimens de la cultura, és bastant habitual que es declarin apassionats del porno. Ho fan públic com si revelessin un gran secret (si ho fos de debò, se’l callarien, en lloc de pregonar-ho). N’hi ha que tot seguit despleguen els seus coneixements sobre la matèria: que si aquella obra mestra de la pornografia hongaresa, que si aquella estrella del porno búlgara, baixeta i mamelluda. Sovint citen, amb grans elogis, la mítica Orgia anal a la taxidèrmia, que als anys setanta va disparar les vendes d’esquirols dissecats a tot Europa. No ho sé, tinc la sensació que tot plegat és una exhibició afectada. Deixant de banda els aficionats autèntics a la pornografia (des d’aquí els desitjo moltes penetracions no-simulades), tot aquest entusiasme que desperta el gènere crec que és perquè l’han convertit en un lloc comú benpensant. Apassionar-se pel porno és el més correcte, en segons quins cercles. En el món de la cultura, és més escandalós anar a missa els diumenges que no pas declarar-se amant de la pornografia.

Enric Gomà, Avui, 5 d'agost del 2009.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Per terra, mar i aire

Ha nascut un esport nou, el tir a la SGAE. Entre molts altres retrets, se l’acusa de cobrar comissions abusives als autors. Sovint ho denuncien productors, directius de cadenes, etc., que abans vendrien la seva germana a un harem que permetre que cap autor cobrés els seus drets. Aquestes suposades comissions abusives, en el meu cas, com a guionista de televisió, no arriben a un 10 %. Menys del que em cobraria un agent. També acostumen a retreure a la SGAE la seva opacitat, quan el que ells practiquen és la pura tenebra. Alguns productors paguen part del sou dels seus empleats amb drets d’autor, que furten dels autors veritables. O bé signen guions en els que no hi han intervingut, només per quedar-se part dels diners. Com a autor, tinc uns quants greuges contra la SGAE, però em sembla estratosfèric que pretenguin defensar-me aquells que aspiren a eliminar els drets d’autor o apoderar-se’n. Només gràcies a la SGAE i al seu esplèndid servei jurídic (que guanya els plets contra les cadenes), els autors cobrem el que ens correspon.
També hi ha opositors a la SGAE que no tenen vinculació amb cap empresa i que defensen la “cultura gratuïta per a tothom”. A mi també m’agradaria dinar de franc a Les Set Portes cada dia (la gastronomia és cultura, ho va dir Vázquez Montalbán i ell no mentia). I tampoc no veig per què hauríem d’excloure de la cultura de la gratuïtat els tornavisos, les pastilles contra la tos, els caps de setmana a Cadaqués i aquells barretets de paper, tan simpàtics, de La Industrial Bolsera.

Enric Gomà, Avui, 29 de juliol del 2009.

dissabte, 1 d’agost de 2009

Si t'ha agradat...

L’escena que els explicaré va passar fa uns quants anys, tot fullejant novetats en una llibreria de Barcelona. Tenia un llibre a les mans i dubtava si comprar-lo o no, i aleshores un llibreter se’m va acostar per darrere i em va dir en veu baixa: “Aquest se’l va quedar ahir el Quim Monzó”. No em va dir si li havia agradat o què, només que l’havia comprat, però jo vaig picar l’ham. “Si li agrada al Monzó”, vaig pensar sense pensar, “és que és bo”. El vaig comprar. Era una novel·la traduïda a l’anglès de Sergei Dovlátov, The Compromise, i sí, estava molt bé. Monzó, que potser havia comprat el llibre per regalar-lo, o perquè li agradava el dibuix de la coberta, me l’havia recomanat sense saber-ho. Més enllà de la confiança --i de la indiscreció--, en aquell moment el llibreter va servir-se d’un dels trucs més actuals de la publicitat cultural: el consum per associació.

Cada cop més, pel que es veu, necessitem un estímul a l’hora de comprar llibres. Si et va agradar en Tal, ens proposen els anuncis, t’encantarà en Pasqual. Les novetats literàries, sobretot si són d’autors poc coneguts, solen anar acompanyades de l’elogi d’un escriptor famós. La regla de tres és la següent: si Coetzee, posem per cas, parla bé del llibre de Barry, i a mi m’agrada Coetzee, per lògica m’hauria d’agradar el llibre de Barry (tot i que, per sort, els gustos literaris tenen poca lògica). Un altre exemple recent té a veure amb Stieg Larsson. Després del seu gran èxit, els editors van bojos buscant un successor que atregui els seus milions de lectors. En aquest cas, l’associació és geogràfica i de sobte les llibreries s’han omplert de novel·les negres de suecs, danesos i noruecs --que ens haurien d’agradar només perquè són nòrdics o el seu cognom acaba en -sson--. Al portal web d’Amazon no són tan subtils i, quan hi compres un llibre, et diuen: “Els clients que van comprar aquest exemplar, també es van quedar aquests altres” --i proven de conquistar-te amb una llista de títols. L’escriptor Irvine Welsh va parodiar aquesta pràctica en el títol d’un llibre seu: Si et va agradar l’escola, t’encantarà el treball.

Mentrestant jo em pregunto quant temps falta perquè l’esquer ja no siguin els escriptors amb prestigi, o els bons lectors, sinó simplement els famosos, i un llibreter em xiuxiuegi mentre fullejo un llibre: “Aquest se’l va comprar ahir Paquirrín”. ¿Em guanyarà la curiositat?

Jordi Puntí, El Periódico, 1 d'agost del 2009.

Entradas populares

Compartir