dimecres, 30 de setembre de 2009

Publicidad enrollada

Reconozco que, tras un período de furor, cada vez compro menos por internet. Diez años atrás, Amazon o Barnes & Noble me hubieran podido abrir una cuenta de gran cliente. Hoy, compro más a tocateja. Cuando es posible. Hace tres semanas compré un libro que me urgía mediante un portal con el que nunca había tenido tratos —PriceMinister—, lo que me obligó a abrir una cuenta. Algunos portales permiten la compra puntual sin necesidad de abrirla, pero éste no era el caso. Vi que PriceMinister es un mercadillo de compra-venta en el que la empresa garantiza el pago al vendedor o el reembolso al comprador descontento. Tras darle un vistazo, rellené los datos obligatorios y esperé. El libro me llegó en un tiempo récord, pero desde ese momento mi satisfacción por el servicio ha ido decreciendo. Cada tres o cuatro días mi buzón de correo electrónico recibe un nuevo mensaje promocional de priceminister.es. Supongo que en alguna pantalla de mi registro debía constar una casilla para impedirlo, pero de haberla localizado no creo que la hubiese marcado. En general, recibir publicidad no me molesta en absoluto. Vivimos en constante exposición a todo tipo de mensajes propagandísticos por tele, bar y radio, de modo que encuentro absurdo pretender restringirlos en los buzones (electrónicos o materiales). Lo que me molesta es determinada publicidad, básicamente la que, por su estulticia, apela al psicópata que todos llevamos dentro. ¿Han escuchado alguna vez aquel anuncio radiofónico de Boston Medical Group en el que una desmotivadora voz femenina le pregunta a su compañero: “Xato, ja has acabat la feina?” Basta escucharla dos veces para comprender el porqué de la disfunción eréctil que aqueja a su pareja. No resulta creíble que luego, tras pasar por Boston Medical Group, la satisfaga hasta hacerle proferir un “rei meu” tan desmotivador como su queja anterior. (Un consejo para el mudo sufridor de la disfunción: deja a la bostoniana monárquica y todo ira bien).

Pues bien, los mensajes con los que PriceMinister obsequia a sus sufridos clientes son de este calibre. Cuando aún no había ni recibido el objeto de mi compra, me legó el primer correo electrónico. En el asunto leí: “Tú también eres un comprador listillo”. ¿Listillo? ¿Así consideran a sus clientes los de PriceMinister? En el interior del mensaje se repetía el oprobio: “Por fin has llegado al club de los compradores listillos”. Pues vaya. Acudí a los sabios aposentos de doña María Moliner, que es mi interlocutora principal para asuntos relacionados con la lengua castellana, y corroboré mi percepción negativa del término listillo: “Diminutivo de listo que se aplica a la persona que presume de saber o estar enterada de todo”. Los siguientes correos publicitarios han seguido con este tono desenfadado: “Un objeto volador no identificado se acerca”, “Descuentos del tercer tipo, nunca has visto precios tan paranormales”, “¡No estás alucinando, todos estos chollos son de verdad!”, “Hazte ric@ vendiendo tus libros”... Busco un calificativo que defina el tono de estos mensajes y sólo se me ocurre decir que es una publicidad “enrollada”. Para “listillos”, vamos.

PriceMinister es una multinacional francesa nacida con el siglo cuyo mercadillo, según el índice Nielsen, congrega a más de diez millones de clientes únicos, con dos millones de visitas diarias. No sé cómo serán sus correos publicitarios en francés e inglés, pero su publicidad enrollada en español provoca unas disfunciones comprativas que ríete tú de las que tratan en Boston Medical Group.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 29 de setembre de 2009.

El cost de l'informe

S’ha aixecat una gran polseguera a les ràdios arran de l’informe de la Generalitat que indicava quins articulistes eren afins al govern i quins no. Els tertulians de ràdio (gairebé tots articulistes) s’han afanyat a criticar-lo amb duresa i indignació (menys Toni Bolaño, que ha de parar tots els cops, com el Zorro). He sentit (a RAC 1, a Ràdio 4) dues reaccions contradictòries: la primera, considerar vergonyós que la Generalitat pagués 27.000 euros (de l’ala) per un informe tan senzill de fer. A aquestes alçades, no és cap secret de quin peu calcen molts articulistes, si socialistegen o convergentegen. Amb això no dic que els seus arguments siguin simples o calcats dels argumentaris de partit, però casualment, després de llargues elucubracions i raonaments (sovint ben escrits i interessants), acaben coincidint amb els postulats del partit al qual són afins (o arriben a conclusions que els afavoreixen). Per una altra banda, alguns tertulians de ràdio s’han esgargamellat defensant que els articulistes són plenament independents i tenen el pensament lliure, que són heterodoxos (quan només pots ser heterodox si pertanys a una Església, com va advertir Chesterton), que tenen moltes arestes i que no es poden encasellar. Si tota aquesta heterodòxia, pensament lliure, arestes, angles i cantells dels articulistes són certs, l’informe li va sortir bé de preu a la Generalitat. Però llavors no m’explico per què tanta gent, en saber l’existència de l’informe, va pensar: “Aquest informe, jo el faria en cinc minuts!”.

Enric Gomà, Avui, 30 de setembre del 2009.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Sucs, Pocs, Fracs

Sucs. A l’Aràbia Saudita, els sucs de fruita són el refresc per defecte, segons un amic que n’acaba de tornar. A l’estiu se’n beuen a dojo però a l’hivern, quan (òbviament) no fa tanta calor, el consum baixa en picat; ara bé, les empreses de sucs continuen fabricant-ne exactament la mateixa quantitat per no perdre espai als prestatges dels supermercats; amb el resultat que al final de cada hivern, al país sencer, hi ha un excedent massiu de sucs caducats que els mateixos supermercats són obligats, per llei, a transportar sencer als abocadors; ara bé, molts d’aquests tetrabrics plens de líquids cítrics no aptes per al consum no arriben mai al seu destí final, perquè els transportistes els venen a baix preu pel camí; la demanda, pel que es veu, és tremenda, per la raó senzilla que, un cop deixats fermentar, aquests sucs caducats són capaços d’alegrar la vida de qualsevol saudita que se’ls empassi, atès que són l’únic tipus de beguda embriagadora disponible al país –si exceptuem l’aigua de colònia– ja que l’alcohol hi és estrictament prohibit, com també ho són els jocs d’escacs, els cotxes d’ocasió, els animals dissecats i la llet danesa i moltes coses més considerades impies per aquest Estat wahhabista, sent el wahhabisme una forma puritana i literalista de l’islam que es va formular a l’Aràbia central a principis del segle XVIII.

Pocs. La mateixa època en què, a Europa, va aparèixer la variant puritana i literalista del cristianisme dita evangelisme. El passat dia 17 em vaig trobar assegut davant d’un evangelista català, al costat del qual, per cert, hi havia una musulmana catalanomexicana. Tots dos havien estat catòlics abans de descobrir les fes verdaderes respectives i va ser per això que la Sílvia Cóppulo els havia convidat al seu magazín de la tarda a Catalunya Ràdio (que aquell dia anava de conversos); també m’hi havia convidat a mi –incapaç com sóc de creure en cap credo– suposo perquè fes d’ateu atònit; i a fe que aquests dos creients en sèrie em van deixar bocabadat. En ser preguntats per què, dels 4.200 sistemes religiosos que hi havia al planeta, estaven tan segurs que els seus eren els més veraços, ella va respondre que ho sabia dins el seu cor; i ell, que per força l’Univers havia de tenir un Creador. En fi. Tot seguit –potser amb la intenció de tornar els peus de tothom a terra– la Sílvia Cóppulo va llegir una estadística recent segons la qual la majoria (un 75%) de la població catalana és catòlica.

Fracs. Ella no ho podia saber en aquell moment, però això no és del tot cert. Segons l’estudi més rigorós fins a la data sobre el catolicisme a Catalunya, que sortirà a finals d’octubre (Catalunya ha deixat de ser catòlica?, d’en Jordi Serrano i Blanquer), només el 12,7% dels catalans van a missa cada diumenge; i –pel que fa al futur– només 7,9% dels joves entre 18 i 24 anys es consideren catòlics practicants. No cal rumiar-s’hi gaire per concloure que, si ens atenim a aquestes xifres, Catalunya està a punt de convertir-se en un país postcristià, com ara, posem per cas, Noruega o Finlàndia (o Londres). Cosa que explicaria perfectament per què més de 60% dels casaments que tenen lloc al Principat cada any ja són civils. El passat dia 20 vaig anar a un; i tot i que els casaments no em fan gaire il·lusió, per dir-ho suaument (per interminables i exageradament solemnes i sovint superflus), aquesta vegada, malgrat l’engavanyament d’un vestit i una corbata, vaig descobrir que m’ho estava passant francament bé i que el que feia que això fos així va ser el fet indiscutible que darrere tota la parafernàlia obligatòria –els cambrers vestits de frac, les cadires vestides de blanc, les parets vestides de llessamins...– hi havia l’alegria gens fingida i la levitat, en el millor sentit de la paraula, de la parella que havia decidit casar-se. Gràcies a ells, no hi havia ni un bri de pompa postissa ni de formalitat falsa i així mateix l’ambient s’omplia cada vegada més d’una sensació de benestar general; un benestar lliure, és clar, d’interferències sacerdotals i lleugerament augmentat, en el meu cas, pel consum de diversos gots de suc d’ordi gens caducat.

Matthew Tree, Avui, 27/09/2009

Por su seguridad

En la línea azul del metro de Barcelona, un niño que lleva siete paradas dando la vara con una pelota recibe, por fin, una muestra clara de repulsa por parte de su madre. El bofetón resuena límpido en el silencio mestizo del vagón. Tanto que atrae las miradas de la mayoría de pasajeros. Es un cachete seco, que ilustra a la perfección el conocido verso de Serrat “niño, deja de joder con la pelota”. El niño lloriquea, abrazado al balón, y empieza a pronunciar frases más o menos ininteligibles que terminan todas en por qué. La madre abre los brazos y le acoge en su seno (materno, claro), con un gesto que a mí me parece digno de una mantis religiosa. La escena cautiva por igual a los pasajeros que habíamos llegado a odiar al chaval de la pelota y a los que acaban de incorporarse al oir el cachete. El convoy llega a una parada. La madre, amorosa, le suelta “es por tu bien”, y luego se extiende en susurros que no acierto a captar. ¡Por tu bien! ¿Cuántas veces, en la adolescencia, no oí esas mismas palabras en casa o en la escuela? Por las puertas abiertas parece colarse la banda sonora de una película que aún no ha rodado Isabel Coixet. Observo que todas las miradas siguen fijas en esa tierna escena de reconciliación. Justo en ese climático momento, una voz de dicción impecable proyecta por los altavoces de la estación uno de esos mensajes pregrabados: “Per la seva seguretat, aquesta estació està dotada de càmeres de videovigilància”. Un mensaje que casi me suena tan familiar como el de “es por tu bien”. La de meses, o años, que debo llevar escuchándolo aquí en el metro, sin reparar en él. Recuerdo el debate social, hoy prácticamente agotado, que provocaron las cámaras de videovigilancia en lugares públicos. Hoy me fijo en la primera parte de la sonsonia, la que invoca a mi seguridad para justificar que se me filme. ¿Por mi seguridad? A mí me da igual que me videovigilen en el metro, pero ¿hace falta que apelen a mi seguridad? Cuando, dos paradas después, piso el andén de mi estación escucho otro mensaje pregrabado: “Per la seva seguretat, està totalment prohibit baixar a la zona de vies”. Caray con mi seguridad. Empiezo a creer que pretenden venderme un seguro de algo.

Las prohibiciones a palo seco son un tabú emergente. Vivimos en el reino de la vaselina, que rima con moralina. Todos los mensajes públicos de prohibición llevan coletilla justificativa. Si no puedo circular a más de equis quilómetros por hora, siempre es “per la meva seguretat”. Gracias, hombre. Me quedo encallado por culpa de unas obras y leo con estupefacción “estem treballant per a vostè”. Ah, pues muchas gracias. Ya creía que no podrían sorprenderme con ninguna justificación para prohibir fumar, sabiendo como sé que el tabaco perjudica gravemente la salud, pero entro en un Starbucks y topo con un cartel en el que lo justifican para mantener la calidad y el sabor del café. Seguro que está científicamente probado, pero si hay algún sabor asociado al tabaco, ese es el del café. En esas andamos cuando salta a los papeles el primer petardo en la larga traca que han preparado para intentar ensordecer la carrera política de Laporta: el caso de los vicepresidentes de Barça investigados. Cuando escribo estas líneas ya la traca sigue con la banda sonora de la brasileña Flavia Massoli. Pero antes escucho al director general del Barça, Joan Oliver, justificar las “auditorías de seguridad” que impulsó el pasado mes de abril para investigar a los cuatro vicepresidentes con aspiraciones de suceder a Laporta. “Va ser per la seva seguretat”, le oigo decir.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 28 de setembre de 2009.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Un procés viral

D’ençà que fa uns mesos l’Organització Mundial de la Salut va alertar el planeta sobre l’aparició d’una grip desconeguda, la informació que en donen els governs no ha deixat de ser contradictòria. Un dia ens parlen en termes apocalíptics, dient que el pròxim hivern serà duríssim, i poques hores després condemnen l’alarmisme social. Cada vegada que la grip deixa una nova víctima, ens recorden que hi ha un grup de risc –obesos mòrbids, malalts crònics, etcètera–, però després informen d’una nova mutació que podria afectar persones sanes. El mateix nom de la malaltia ha mutat nombroses vegades, des de la grip del porc fins a la grip A, la grip N1H1 o, simplement, la grip nova. Fruit d’aquest desconcert diari, ja s’ha produït algun episodi de llegenda urbana, com aquell cas del col·legi de Figueres, on una grip normal es va convertir en grip A pel sistema de ràdio macuto.

A hores d’ara, no m’estranyaria gens que darrere d’aquest galimaties hi hagués un malentès semàntic, ja que gràcies a internet la paraula virus té nous significats. De les epidèmies mortals hem passat als virus que es transmeten per correu electrònic i infecten l’ordinador, però no l’usuari. La nostra màquina està malalta per nos­altres i n’hi ha prou amb un potent antivirus per curar-la. A més a més, l’èxit d’internet es basa en el contagi d’idees i el creixement exponencial. Gràcies a les xarxes socials com Facebook i Twitter, una notícia, un vídeo o un missatge apocalíptic es poden convertir en poques hores en un fenomen de masses. És el que s’anomena un procés viral, terme que prové de la publicitat i el màrqueting, i aparentment és una cosa positiva. L’exemple més fabulós va ser el de la cantant britànica Susan Boyle, que va passar de l’anonimat a la fama en un parell de dies i amb milions de visites a Youtube.

Alguns mitjans informatius ja es fixen cada dia en tot allò que «s’ha tornat viral» a la xarxa i existeixen pàgines dedicades als vídeos més virals de la història. No obstant, un repàs a aquestes llistes ens demostra que l’autèntic virus és el de l’estupidesa humana. Som capaços de perdre hores i hores mirant vídeos d’un gos que juga a billar, una criatura que orina en un test o uns gatets fent entremaliadures, com aquells que l’actor Jonah Hill parodia a la bona pel·lícula Funny People, de Judd Apatow. Encara al cinema del seu barri.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de setembre del 2009.

dissabte, 26 de setembre de 2009

Al fil de la notícia

Gairebé a l’alçada dels senyors Dalmau i Viñas, de memòria insigne, Òscar Dalmau i Òscar Andreu condueixen La competència a RAC1, on analitzen l’actualitat amb rigor periodístic i una mirada incisiva sobre tot allò que els envolta: Víctor Ollé, el tècnic de so? No, la realitat palpitant. No es deixin enganyar pel seu to aparent de gresca, Dalmau i Andreu –coneguts per força gent com els Òscars, sobretot per tots aquells que no se’n saben els cognoms- ens acosten, cada migdia, a aquelles notícies que exigeixen una anàlisi profunda des de tots els angles possibles. Sobre les festes de la Mercè, van informar-nos dels massatges a la Casa Àsia i de la jornada de portes obertes del Museu de Carrosses Fúnebres, dues activitats que, seguides, et donen una perspectiva nova sobre la vida. Dades, contrast de parers, entrevistes, periodisme d’investigació, en un to proper i distès. Cal advertir que l’espectacle que publiciten durant el programa, Cómo bailan los caballos andaluces, no és una aportació genial dels guionistes (De Balanzó i Dols), sinó que es tracta d’un anunci real. També és real la periodista Natza Farré, per si algú ho dubtava. Però en contra del que molts oients podrien creure, un marroquí que hi apareix i que sovint acusa tothom de racisme (quan no li donen la raó, quan s’empipa, etc.), és un d’ells que falseja la veu. Haurien pogut contractar aquell individu del Magrib que, durant anys, t’abordava pels volts del Passeig de Gràcia per demanar-te diners i, si no n’hi donaves, t’acusava de racista. A crits.

Enric Gomà, Avui, 26 de setembre del 2009.

Cè en Bar L'Ona

Por fin, uno de los carteles que hoy inundan mi ciudad para anunciar las fiestas de la Mercè utiliza el hipocorístico genuino: Cè. No es el cartel oficial, que opta por una M mayúscula iluminada, un inútil apóstrofe de diseño y un 09. El de la Cè, también iluminada, es uno de los complementarios, pero menos da una piedra pómez. A la hora de jibarizar un nombre de persona, la tradición catalana suele optar más por la aféresis -supresión de la parte inicial del nombre, como en (Mer) Cè- mientras que en castellano normalmente se prefiere la supresión de la parte final -denominada apócope, como en Merche (des)-. Es decir, que Rafa (Nadal), Salva (Ballesta) o Espe (Aguirre) se acogen a la tradición española mientras que Pep (Guardiola), Cesc (Fàbregas) o Quim (Puyal) representan la catalana. Que Barcelona ande empapelada con carteles que ponen el acento en su segunda sílaba es un hecho excepcional. Basta poner en la balanza nombres comunes que permiten las dos opciones para ver qué tradición prospera más: ¿Montse o Rat?, ¿Conxa o Ció?, ¿Sebas o Tià?, ¿Miqui o Quel?... Claro que Toni debe vencer a Antón, Biel a Gabi y Quim a Joaco, pero en general la apócope española derrota a la aféresis catalana. Y esta situación no cambiará hasta que las Montserrats horrorizadas por la deriva fonética de las Montses, en vez de tragárselo con habichuelas o reivindicar ese engendro onomástico escrito Muntsa, se planten y se hagan llamar Rat. Es decir, que no cambiará.

Mientras tanto, nos conformaremos con la Cè apóstrofe 09 y este domingo 27 nos acercaremos expectantes a la plaza de Catalunya barcelonesa para asistir a la unión creativa de la sardana y el castell de la mano del irreductible Pau Riba. Según leo, Riba coronará las fiestas de este año con su espectáculo "Virus laics + Copulacció", que se define sin manías como una "Evocació catàrtico-festiva del moment explosiu en què, cedint a l'empenta insubornable dels qui la viuen i la fan viure, Barcelona rebenta les muralles i esdevé cosmopolita". Acompañado de la Dic Emsembla, que es como decir Mortimers, Mu, Mil Simonis, Memi y Aina, Riba interpretará uno a uno los temazos de su último disco "Virus laics" desembocando en la impresionante "Dansardana", que empieza canónica y acaba rumbera. En ese momento, sobre las nueve y cuarto, irrumpirán Marcel Casellas con la Cobla La Principal de la Nit al completo, los Castellers de Barcelona, la colla sardanista Les Violetes del Bosc y otros invitados especiales para dar forma a esta Copulacció pública. Durante los 8 minutos de esta salaz "Dansardana", los castellers levantarán un castell mientras los sardanistas los acordonan. Riba, siempre partidario de la alegoría y la alegría, asocia el fálico castell al empuje y creatividad barceloneses y la acogedora rotllana sardanista a la vulva, "és a dir, l'úter o matriu; el niu urbà on la creativitat troba arrelament, en altres paraules, la ciutat i l'antiga muralla". Cuando, finalmente, la enxaneta lance el confetti (o cava o llet nostra, apunta Riba), los sardanistas se lanzarán cuerpo a tierra, simbolizando el derrumbe de la muralla, y las masas mercedarias se desparramarán por la cuadrícula adyacente hija de Cerdà.

De hecho esta performance tan copulactiva conmemora el 150 aniversario del plan Cerdà. Aunque, ya puestos, se consignan otros cuatro aniversarios que suman otros 179 años más: los 64 de la colla sardanista Les violetes del Bosc, los 60 del mismísmo Pau Riba, que es de la quinta de Springsteen, 40 de los Castellers de Barcelona y 15 de Pallassos sense Fronteres.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 24 de setembre de 2009.

Practicant?

Al recent Diccionari d’infermeria (2008) del Termcat no hi surt la paraula practicant. És lògic, perquè les creences religioses dels professionals de la infermeria no haurien de ser significatives des d’un punt de vista mèdic. Els practicants de la xeringa van començar a extingir-se l’any 1957, amb l’accés de la dona als estudis que n’atorgaven el títol. Des de llavors fins al curs 1977-78, els practicants van passar a ser coneguts amb un acrònim força popular: A.T.S., per Ajudant Tècnic Sanitari. Tenint en compte que en els anys setanta un “tècnic sanitari” era, també, un expert en desratització, s’entén que la subsegüent mutació verbal ja prescindís dels eufemismes i desemboqués en un terme molt més lògic per referir-se als professionals de la infermeria. Infermers i infermeres, doncs, ho són amb totes les lletres des de la primera promoció de l’Escola d’Infermeria en el curs 1981-82. Tot i això, el DIEC encara manté una segona accepció de practicant com a “persona que té el títol per a fer petites operacions, especialment donar injeccions, fer cures o donar els medicaments ordenats pel metge”. Potser algú hi hauria de posar remei, naturalment amb recepta.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 24 de setembre de 2009.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Arròs covat

No és el títol del meu arròs amb conill de diumenge –tot i que se’l va guanyar a pols-, sinó el d’una sèrie juvenil de TV3 que (ho juraria damunt del cadàver de Floquet de Neu) vostè no coneix. Només es veu a la web d’aquesta televisió pública amb voluntat de servei (ho repeteixen a cada moment). Com he deduït que Arròs covat és juvenil? Perquè s’hi parla de portades de discos, un tema que només interessa durant els primers vint anys de vida, màxim els trenta. Fins ara, nomes se n’han estrenat tres capítols, a la xarxa: Arròs a banda, Arròs a la cubana i Arròs Mar i muntanya. No és el catàleg de Paellador, sinó els capítols que, a més a més d’estar bé, t’obren la gana. El 29 de setembre, el dia dels Sants Arcàngels (és una dada que deixo aquí), s’estrena en aquell canal ignot, salvatge i misteriós que és el 33.
Arròs covat està escrita per Oriol Capel, Enric Pardo i Juanjo Sáez, l’autor d’El Arte, a partir d’una idea del mateix Sáez, amb dibuixos seus i de Gabriel Corbera. Me’ls he mirat de gust, tenen molta gràcia, són breus i enginyosos. Cap personatge no té ni boca ni nas ni ulls (els ulls només apareixen en moments culminants, com és davant d’unes glàndules mamàries abundoses). El protagonista, Xavi Masdeu, és un estereotip de Barcelona: un jove dissenyador, modern i cosmopolita. Ell i els seus amics porten roba guais, amb gorres i vambes a l’ús. Perquè ens entenguem, semblen assidus dels Verdi (tota una raça barcelonina, com abans els dels Casablanca –què se n’ha fet d’aquells espectadors dels Casablanca? Es van morir tots en un accident d’autocar?). A mi m’hauria interessat molt més que el dissenyador hagués sigut antiquat i provincià. I, ja entrant en detalls, algú que no digués d’un amic seu, com fa el tal Masdeu, “És més xarnego que el Peret”. El cantant Pere Pubill i Calaf va néixer a Mataró el 1935, fill de gitanos catalans. S’ha de ser molt jove, modern i cosmopolita per creure que Peret és xarnego.


Enric Gomà, Time Out, 23 d'octubre del 2009.

L'hora dels valents

En una carta indignada al director d’aquest diari, ahir Jordi Pujol i Ferrusola denunciava el tracte vexant que rep Josep-Lluís Núñez a Crackòvia. Acaba demanant-li excuses com a espectador de TV3. Em sobta que algú demani excuses a la víctima d’unes ofenses, quan ell no n’ha sigut el causant. Ara tothom demana disculpes a la mínima, tant si li pertoca com si no: algun dia veurem el govern espanyol demanant perdó als ciutadans del Magrib per l’expulsió dels moriscos del 1609. Si el senyor Pujol segueix per aquest camí, dedicarà gran part del seu temps lliure a escriure cartes de desgreuge. Però hi tindria tot el dret, esclar. També cal recordar que el pare i el germà del senyor Pujol són parodiats sovint a Polònia (s’aturen aquí, deixen en pau la mare i els tiets). Desconec si aquest punt accentua el seu enuig.
Però, a grans trets, subscric la seva denúncia: ja fa temps que Josep-Lluís Núñez s’ha convertit en el blanc dels escarnis –paròdies, en diuen-, tant a la ràdio com a la televisió. Quan no és a Crackòvia, és a la secció Problemes domèstics de El matí de Catalunya Ràdio. Sempre el dibuixen com un mamarratxo, un fantotxe mesquí, bavós i ridícul, incapaç de fer la o amb un got. Fa riure molt, es veu. S’hi atreveixen perquè Núñez, ja retirat, no representa cap amenaça seriosa. Enlloc no hi veuran tractats igual, amb el mateix menyspreu, els senyors Fainé (la Caixa) i Brufau (Repsol). Amb Núñez, jubilat i inofensiu, tot s’hi val. Pel mateix preu, també podrien parodiar el doctor Broggi. Segur que els surt molt divertit.

Enric Gomà, Avui, 23 de setembre del 2009.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Guárdanos de Guardans

El ex eurodiputado Ignasi Guardans es ahora director general del Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales de España. Este nieto de Cambó, flagelo de las normativas aeroportuarias, se ha reciclado a fondo para dar la talla en la nueva etapa de la ministra González-Sinde al frente de Cultura. Su nueva obsesión es el doblaje cinematográfico, con especial énfasis en el caso catalán. A finales de agosto, entrevistado por Pere Mas en “El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu” Guardans opinó sobre el modelo lingüístico de los doblajes sin que le preguntaran por ello. Tras advertir que eran competencia de la Generalitat y que, por tanto, sería “molt exquisit” en sus apreciaciones, soltó: "Jo no crec que haguem d'exixir al doblatxe en català un català millor al de les tertúlies de Catalunya Ràdio. A qualsevol personatxe cinematogràfic, no li exixim, a l'hora de doblar-lo, un català que vostè no exixeix als seus tertulians, perquè això allunya els ciutadans del que veuen al cinema". Guardans otorgaba alegremente a los tertulianos de la radio pública la representatividad del modelo académico de la lengua “que ara es parla”. Su postura provocó réplicas aceradas (y acertadas) de los lingüistas, hartos de recibir lecciones de maltratadores (de lenguas). La analogía de Guardans estaba mal escogida. Comparaba el lenguaje espontáneo con el guionado, no tenía en cuenta la noción de registro y reducía el catálogo retórico a la glosa y el comentario, amén de adjudicar una nueva cuota de poder al ya sobreexplotado Homo tertulianus.

El viernes pasado, Jordi Basté le entrevistó en “El món a RAC1” y Guardans volvió a la carga sin que viniera a cuento: "Jo, en aquest contexte, l'única cosa que he dit alguna vegada és que el català del doblatxe doncs ha de ser el català del carrer, perquè el cinema s'apoia en la credibilitat (...) Credibilitat que pot ser d'una pel·lícula de ciència ficció, però té credibilitat. La yengua és una part d'aquesta credibilitat, i per tant és important doncs que un policia de Nova York que apareix en una pel·lícula doblada al català o que qualsevol altre personatxe doncs tingui el mateix català que parlem vostè i jo, i que vostè estava utilitzant fa una estona, que utilitzava la gent que parlava a RAC1 fa una estona, és aquest català que diu: Miri, ¿és menys bo que el que parlaria el president de l'IEC?. Potser sí, o potser no. Potser és diferent, però en tot cas és aquest català. El que no podem pretendre és que el català del cinema sigui el català dels professors de filologia. Si això ho féssim, i ho dic com a comentari general, doncs aleshores faríem malbé la credibilitat del doblatxe al català, i per tant no ajudem a l'acceptació social del doblatxe en català, que no depèn només de les majors. Faci vostè una enquesta i veurà que hi ha molts catalans que no es troben còmodes amb el doblatxe de pel·lícules en català". ¿Se encontrarían más cómodos si las doblara Guardans directamente?

Debido a una diglosia galopante, los doblajes en castellano nunca provocan este tipo de debates, cuando es evidente que no usan “la lengua que ahora se habla”. El lingüista David Arnau, en un brillante artículo publicado este julio en El Periódico, reproducía un diálogo elaborado con retales de doblajes cuya credibilidad es, ejem, intachable: “–Estuviste con ella, ¿no es así?/ –Tal vez./ –Deja de juguetear con el maldito reloj. Respóndeme./ –Ya conoces mis sentimientos./ –Esa zorra de nuevo.../ –La amo./ –¡Estoy harta de tus jodidas infidelidades!/ –No sabes cuánto lo lamento, querida./ –¡Vete al infierno, maldito bastardo!”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 22 de setembre.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Por, pasta, paraules

Por. Es pot entendre que durant una setmana els diaris i els polítics que hi surten amb tanta freqüència hagin parlat tant de la consulta d’Arenys de Munt; una consulta que, si més no, va servir perquè els cervells d’un munt de catalans segreguessin un mar d’endorfines quan van veure l’impossible no només demanat sinó fet realitat, ni que fos durant un sol dia. Ara bé, deu ser a causa dels fets d’Arenys que no es va parlar gaire d’un reportatge anterior (AVUI 11/09) sobre una catalana d’origen peruà que va ser insultada i sacsejada per la Policia Nacional en la comissaria d’aquesta a Sant Antoni Maria Claret 276, Barcelona, per haver parlat en català al seu marit pel mòbil. Van acabar denunciant-la, els Nacionals, per “alteración de la seguridad ciudadana” i per haver amenaçat un policia “por no hablar el catalán” (sic). El que no surt pas al reportatge és la por que va passar la peruana (sobretot quan, en un intent de treure-la de la vista dels testimonis civils presents –que feien cua, com ella, per aconseguir documents identitaris– li van ordenar: “Vamos a un sitio más tranquilo”); ni tampoc l’odi que aquests policies deixaven entreveure entre bram i empenta: una tírria híbrida, fruit del menyspreu força arrelat al gremi policial envers tant la gent de fenotip llatinoamericà com tothom que insisteix a emprar la llengua de l’Empar Moliner. I si ho sé segur, tot això, és perquè la peruana, Rosario Palomino, és una vella amiga meva i en explicar-me fil per randa, per telèfon, tot el que li havia passat aquell matí, es va posar a plorar en reviure el rebuig i la basarda que havia experimentat, i jo que em dic: no pot ser que estigui escoltant els gemecs d’una amiga agredida per uns fanàtics monolingües que cobren dels impostos que jo i ella paguem, no pot ser, no pot ser; i ara, mentre escric, dic un adéu cansat però més definitiu que mai, ja, a tots els representants habituals de l’Estat dit espanyol als quals m’he hagut d’habituar durant els últims 25 anys –policies, polítics, presentadors, opinadors, directors de diaris...– que de cop, al cap, veig fosos en un sol xiuxiueig aspre procedent d’una boca esdentegada que no deixa de repetir mots arnats cop rere cop (“Constitución”, “solidaridad”, “no-nacionalismo”...), un xiuxiueig ja llunyà, gairebé inaudible, a punt de desaparèixer a l’horitzó d’un futur proper, ben proper.

Pasta. Segons el Daily Telegraph (7/09), el diari preferit dels coronels retirats de l’exèrcit britànic, la policia d’Anglaterra gasta uns 28 milions d’euros cada any per pagar els intèrprets dels turistes, immigrants i delinqüents estrangers que, pel que es veu, inunden les comissaries d’aquests dos països. 28 milions! Ja se sap que els anglesos són notòriament monolingües –gairebé tant com els policies espanyols– i els deu resultar més convenient llogar intèrprets que no pas ensenyar idiomes als agents. Que difícil que seria explicar-los que, aquí, ni tan sols es molesten a llogar intèrprets perquè els agents puguin entendre l’idioma encara majoritari dels ciutadans que estan obligats, ni que sigui a contracor, a atendre.

Paraules. Quan tenia 6 anys o 5 o potser 4 i mig, a l’escola van fer un experiment sobre la capacitat de pronunciació dels nens; vam haver de fer cua i en passar pel costat d’una mestra, aquesta ens va xiuxiuejar una frase en un idioma desconegut, perquè la repetíssim davant un altre mestre, uns quants passos més endavant. Es podria repetir l’experiment perfectament amb els policies de la comissaria del carrer Sant Antoni Maria Claret. En aquest experiment sobre la capacitat de pronunciació de la Policia Nacional, jo podria fer el paper del primer mestre: els quatre agents que van intimidar la meva amiga farien cua i un rere l’altre passarien pel meu costat amb les orelles parades perquè els hi xiuxiuegés una frase en un idioma per a ells ben desconegut: “Visca les sudaques catalanoparlants”. I tot seguit, la gorra a la mà, avançarien unes quantes passes i ho repetirien davant la segona mestra que no seria sinó la Rosario Palomino en persona, la qual decidiria si posar-los un suspens o, com a molt, un aprovat just.

Matthew Tree, Avui, 20/09/2009

El Ángelus de Millet

Este fin de semana he releído El mito trágico del Ángelus de Millet. Escrito en francés por Salvador Dalí al principio de los años treinta, no fue editado en Francia hasta 1963 por Jean-Jacques Pauvert. En 1978 Tusquets publicó en español una edición más completa, a cargo de Oscar Tusquets, con documentación gráfica de Robert Descharnes y la traducción del poeta Joan Vinyoli, que figura en los créditos con la grafía de sus primeros textos de creación: Joan Viñoly. Yo lo debí leer a primeros de los ochenta. Entonces Dalí me fascinaba (ya se sabe que gent jove, pa tou) y caí rendido ante su habilidad por transformar una de sus paranoias en el método paranoico-crítico. Su obsesión por la conocida pintura de Millet le llevó a ver lo invisible en una de las imágenes más divulgadas en los hogares franceses. El cuadro muestra a una pareja de campesinos rezando ante una cesta de patatas, entre una horca clavada en la tierra y una carretilla. Dalí, obsesionado con el sexo y la muerte, vio algo raro donde todo el mundo se limitaba a ver el rezo en la hora del Ángelus. Leo en la página 69 de la edición de Tusquets: “Esta actitud comporta a mi modo de ver un factor exhibicionista, un factor expectante y un factor de agresión clarísimos. Está claro que se trata de la típica postura de espera. Es la inmovilidad que preludia las violencias inminentes”. Les ahorraré la verborrea surrealista sobre la mantis religiosa y las analogías sexuales de la carretilla, pero la sensación que la apacible imagen ocultaba algo turbio se confirmó cuando los rayos X permitieron establecer que, en un principio, Millet había pintado un ataúd que luego tapó con las patatas. Es decir, que los campesinos oraban por un hijo muerto pero el artista, por miedo a que lo tremendo de la escena echara para atrás a la clientela, decidió tapar el ataúd y edulcoró la imagen. Hasta que la paranoia crítica de Dalí lo destapó.

Una buena dosis de método paranoico-crítico hubiera sido deseable para destapar mucho antes el lamentable caso de otro Millet llamado Fèlix. Su carta de confesión pública de cínico latrocinio ha conmocionado a la sociedad catalana, causando el sonrojo entre propios y la indignación entre extraños. Junto a la batería de atenuantes con los que el viernes su abogado respondió a las preguntas de Manel Fuentes en Catalunya Ràdio, cabría tener en cuenta un agravante de aquí te espero: el olímpico cinismo con el que actúa quien, mientras mete mano en la caja, se pasea por el mundo defendiendo la cultura como valor supremo y recibe medallas que le acreditan como modelo de conducta. Millet tapó con brocha gorda sus delitos, pero su engaño prosperó por la inmensa distancia que separaba lo que representaba y lo que en realidad era. Por eso engañó al más taimado. Me limitaré a un ejemplo: el miércoles 20 de febrero de 2008, el suplemento Cultura/s publicaba un artículo del siempre informado Xavier Bru de Sala dedicado al centenario del Palau de la Música, donde podíamos leer cosas como “una gestión modélica bajo la afinada batuta de Fèlix Millet” o bien “la otra clave del éxito es el modelo de gestión, ideado y engrasado por Fèlix Millet”. Ahora que ya sabemos qué tipo de grasa usaba el gran hombre, deberíamos apostar por el método de Dalí para descubrir cuántos otros cadáveres putrefactos se esconden bajo el manto de la honorabilidad. La sombra del cinismo es tan alargada como la lista de cargos (honoríficos y no) que ostentaba Millet, a los que cabe añadir los que ahora se le imputan. El cinismo es el mayor generador de desafección y hostilidad.


Màrius Serra. La Vanguardia. 21 de setembre de 2009.

dissabte, 19 de setembre de 2009

El gran carrusel

Sílvia Cóppulo, a El secret de Catalunya Ràdio, es va equivocar i va dir tot d’una: “Fem una pausa, som a COMRàdio, a Catalunya Ràdio...”. Com veuen, es va corregir tot seguit. Cóppulo havia treballat més de deu anys a COMRàdio presentant Catalunya plural, i l’error és ben natural. Deu anys en una emissora repetint “Per a tots vostès, des de COMRàdio”, arriba un dia en què es deixa d’anar d’esma en el moment més impensat: treballant en una altra emissora o bé per la megafonia d’un supermercat, tant és. Tothom s’ha equivocat alguna vegada: Joan Clos va prometre el càrrec de ministre de Justícia quan havia de prometre el d’Indústria, Federico Trillo va demanar als soldats que cridessin “¡Viva Honduras!” quan havia d’haver dit “¡Viva El Salvador!”. Badades així, fruit dels nervis o de l’exaltació militar. Portem una vida massa estressant, entre la feina i mirar la televisió cada nit, en comptes d’escoltar Bach i fer melmelades.
Però quan un home públic s’equivoca, de seguida es converteix en la riota del populatxo (no cal demanar perdó per aquest mot despectiu, perquè ningú no s’hi sent mai al·ludit). Per si la gent tingués mala memòria, totes les ràdios es llancen en tromba a reemetre l’error una vegada i una altra durant setmanes i de vegades anys o quinquennis, neixen seccions i programes de ràdio on, sense parar, s’hi emeten talls de veu d’individus que s’embarbussen, parlen amb el nas, no saben dir escolopendra com Déu mana o bé s’ennueguen amb un calçot i moren davant dels micròfons a la Fira de Vila-sacra.

Enric Gomà, Avui, 19 de setembre del 2009.

El ‘feeling’ de Bru de Sala

Els intel·lectuals que disfruten amb el futbol acostumen a interpretar-lo com una metàfora de la vida. No és estrany, per exemple, que citin Albert Camus, que va dir que tot el que sabia “sobre la moralitat i el deure dels homes” ho devia al futbol. Per això ahir em vaig alegrar quan vaig veure que Xavier Bru de Sala publicava a La Vanguardia un article titulat “Fútbol, pies y cabeza”. Bru de Sala ha sigut notícia aquesta setmana perquè s’ha fet pública la seva dimissió com a president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (o CoNCA). Tal com va escriure Ernest Alòs en aquestes pàgines, la dimissió s’ha produït sobretot per “la manera presidencialista d’exercir el càrrec per part de Bru de Sala i el caràcter col·legiat del Consell”. Al veure el títol de l’article, doncs, vaig pensar que Bru de Sala se serviria del futbol per explicar-nos les seves discrepàncies de capità amb els altres deu membres del Consell, les raons que l’han empès a dimitir només nou mesos després de ser nomenat. Un goig sense alegria.

Bru de Sala obria el seu text citant Johan Cruyff i la seva definició del futbol com un joc d’errades, on la pressió és difícil de suportar i al final tot es redueix a encerts i errors. Tanmateix, aviat s’allunyava dels terrenys de joc per dir que “en altres ordres les coses no estan tan clares”. Així, mentre en el futbol “el dubte és el pitjor enemic del jugador”, a la vida real “és millor dubtar, prendre’s un temps, llegir les situacions amb cura abans de prendre decisions”. Tot i aquest to críptic, quedava clar qui s’havia precipitat i per si de cas tornava a la càrrega: “Hi ha persones la virtut de les quals consisteix a pensar, però que estan poc dotades per actuar. I a l’inrevés, el més inflat, per desgràcia, és el grup dels que actuen sense pensar-s’ho ni un sol cop”.

És una llàstima que Bru de Sala no confiï en les metàfores del futbol. En lloc de driblar-se a si mateix i oferir-nos aquesta rebequeria de ressentit, on ell sembla lliure de culpa, podria haver escollit uns quants tòpics eficaços. És més fàcil fer fora un entrenador que onze jugadors, per exemple. O es podria haver recreat en el motí de l’hotel Hesperia --i tots l’hauríem entès--. O fins i tot, si calgués, dir que tot es redueix a una qüestió de feeling.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de setembre del 2009.

dijous, 17 de setembre de 2009

Me lo dijo un pajarito

Que el hijo de Juanes se llame Dante porque el cantante leyó la Divina Comedia y le gustó me trae sin cuidado. Que su perro también se llame Dante ya parece un poco más pedantesco, aunque no deja de ser coherente, dada la afición pluralizadora del de Medellín, que vino al mundo con el nombre de Juan Esteban (Aristizábal Vásquez) y decidió darse a conocer como Juan-Es. Lo que llama la atención de este nacimiento es su relato. Dos días antes, Juanes anunció en su página de Twitter que daría detalles sobre el proceso. Un mensaje en español y otro en inglés, para que quedase clara su voluntad inclusiva de amigos, conocidos, saludados y seguidores. Nada de notas de prensa más o menos elaboradas, sino mensajes con la clara voluntad retórica de provocar sensación de proximidad a los hechos relatados. A la entrada del hospital: "¡Vamos a empezar este juego, dice la enfermera!, Karen y yo nos miramos y reímos de alegría" (bueno, escrito sin acentos). Acto seguido, otro con la curiosa transcripción de sus carcajadas: “j aj aj a”. El siguiente mensaje datado dos horas más tarde: "Y ¡siguen las contracciones!". El relato concluye cuatro horas después, tras la feliz expulsión del feto desde el claustro materno: "¡Alegría, alegría, alegría! Dante nació muy bien, saludable y hermoso! A Dios gracias por esta bendición!" Mi enhorabuena. Se comprende el alborozo, pero ya puestos podría haber añadido qué pesa Dante, un dato empírico que dotaría de contenido a adjetivos como saludable y hermoso. Su último mensaje (hasta ahora) es un apneico: “muchasgraciasatodoportanto”. ¿Gracias por tanto qué? Yo no soy uno de los 51.374 seguidores de la cuenta Twitter de Juanes, pero aún así tengo acceso a estos mensajes íntimos y, la verdad, me siento un intruso. Los múltiples medios de comunicación que han seguido el proceso natalicio no se ponen de acuerdo a la hora de elegir preposición. Unos titulan que Juanes anuncia el nacimiento de su tercer hijo “en” Twitter, otros “por” Twitter e incluso algunos “vía” Twitter. La duda no es baladí. Un cierto papanatismo tecnoeufórico transforma Twitter en una sala de prensa desde la que cada vez más lobitos mediáticos lanzan sus mensajes públicos bajo la piel de oveja de la privacidad. Los ejemplos son múltiples. Lance Armstrong, durante el Tour, rajaba de Contador de/desde/en/entre/para/por Twitter.

Sorprende que medios de comunicación de todo tipo, tan celosos de sus cabeceras, den toneladas de publicidad gratuita a un negocio tan floreciente como Twitter. El alud de propaganda a este contenedor de mensajes simplones ha llegado, incluso, a los diccionarios. Este verano la editorial británica Collins, cuya marca suele citarse junto al adjetivo prestigiosa, anunció que introducía en su diccionario general el nuevo sentido digital del verbo inglés del que tomó el nombre esta red social. Los diarios en español se apresuraron a anunciar que twittear entraba en el diccionario, como chatear, zapear o, más recientemente, googlear. De hecho, en inglés el verbo twitter siempre estuvo allí, definido como el agudo gorjeo de los pájaros (¿recuerdan al lindo pajarito Tweety que llevaba de cráneo al gato Silvestre?), y con un uso figurado que denota un cierto nerviosismo al hablar, una cháchara. Los editores de Collins declaran que, si twittear pasa de moda, ya eliminarán la nueva definición. El fenómeno Twitter, con famosos que se comunican con el mundo mediante mensajitos apresurados no hace sino demostrar la validez de la fuente de información más antigua del mundo: el pajarito.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 15 de setembre de 2009.

Secesiones y sucesiones

El lunes, una carta de la lectora Margarita Fluvià, de Figueres, expresaba amargamente el malestar de los ahorradores de una cierta edad al darse cuenta de la magnitud del impuesto de sucesiones que ayer se ratificó en Madrid. Bajo el título “Els estalvis de dos”, la señora Fluvià echaba unos cálculos y concluía que, cuando ella o su marido falten, el superviviente pagará carísimo haberse pasado la vida ahorrando. “De bona fe ens van enganyar —escribía—; l’estalvi no serveix per gent com nosaltres, senyors de la Generalitat”. Su madura lucidez le llevaba a proponer una quema de naves, en un tono digno del gran Gatsby: “fer una festassa, convidar-hi parents i amics i poder-los dir que fessin el mateix”. En la actual tesitura económica, una herencia puede provocar más quebraderos de cabeza que una hipoteca. Y si la transmisión es de algo parecido al dinero líquido, el trauma se limita a observar con impotencia cómo la Administración se zampa una tajada del pastel: por 100.000 euros en efectivo en Catalunya se tributan 9.688, 103 en Madrid y 0 en Euskadi. Pero, ¡ay si la herencia conlleva propiedades! Tanto loar las inversiones en tocho para acabar dándose con un canto en los dientes. O renunciando a la herencia por no poder pagar el dichoso impuesto, lo que se parece mucho a abandonar un buen coche porque no tenemos ni para gasolina.

Desde hace unos meses, un grupo de ciudadanos de Badalona ha montado una página web desde la que luchan para que el impuesto de sucesiones catalán no sea uno de los más abusivos de nuestro entorno. La página, de estética camp, informa de un modo adecuado sobre los males de los que han de morir quienes nos sucedan. La dirección es nosuccessions.org. Si le ha dado alguna vez por el ahorro visítela. La comparativa con otras comunidades, autónomas o soberanas, le hundirá en una depresión más poderosa que las anunciadas por Tomàs Molina. Siempre puede apuntarse a la festassa de la señora Fluvià, claro, o cruzar los dedos para morirse antes que su cónyuge, sus padres, sus hijos o aquel pariente rico a quien siempre hizo la pelota. La transferencia a la Generalitat del “Impost de Successions” es una prueba clara del desplazamiento de poder en el que vivimos instalados. Como la Generalitat no puede administrar soberanamente todos los recursos que generamos en vida, se aplica a sacar “Suc” a nuestras “Cessions” post-mortem. Una solución drástica sería no morirse. Otra, morirnos justo tras habérnoslo pateado todo, pero ajustar ambos procesos provocaría una especie de suicidio epicúreo que ríete tú de los de France Telecom. De modo que tal vez lo más sensato sería cambiar los parámetros del impuesto. Los del impuesto y otros muchos, porque hoy la financiación de nuestra institución autonómica no se puede permitir prescindir de tales ingresos, con lo cual cabría transformar la batalla por la sucesión en un nuevo Arenys. Con la de políticos que hay atentos a la que salta y la de sucesiones que se van a ventilar en los próximos meses (en el Barça, en la Generalitat, quién sabe dónde más), tal vez la sucesión entrará de pronto en la agenda política sin llamar, igual como ha entrado la secesión.

Que la operación es delicada lo demuestra una noticia que figura en la web. Tras reunir el dinero suficiente para hacer una campaña en los autobuses de Barcelona, la empresa que gestiona la publicidad de TMB ha desestimado la imagen con la que pretendían acompañar el eslógan de su anuncio: “L’Impost de Successions. El peatge de la mort”.

Màrius Serra. La Vanguardia. 17 de setembre de 2009

Treballs forçats

No els vull enganyar, sóc un entusiasta d’un anunci de Calgonit. Cada vegada que el veig (i és sovint, perquè faig guàrdia davant del televisor), em commou el moment en què un tràveling elegant i inspirat ens ensenya per dins el tambor d’una rentadora. Aquell tambor brut de calç, amb crostes blavoses i blanques, recorda molt la cúpula de Miquel Barceló de la Sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions, a la seu de l’ONU a Ginebra (pel seu bé, espero que els conserges en diguin la Sala Pringosa, que és més curt i pràctic). La cúpula de Barceló representa el fons del mar, que com la calç del tambor s’ha format a còpia de sediments, sovint calcaris, i també mitjançant l’acció de l’aigua. Aquest anunci em va empènyer a mirar, amb l’ajut d’una lot, el tambor de la rentadora de casa. Hi torno de tant en tant.
Sempre que passo tot caminant per davant de la Fundació Tàpies, giro el cap i admiro l’escorça dels oms del carrer Aragó. La contemplació atenta de l’obra pictòrica de Tàpies em va ensenyar a mirar els murs escrostonats, els troncs dels arbres, els còdols i els rocs, des d’una altra perspectiva (en sentit figurat, no m’estiro a terra). Per aquesta raó, no em gasto els diners en l’entrada de la Fundació i vaig mirant escorces d’oms amb un interès màxim. De vegades m’animo i continuo amb els tells de la Rambla Catalunya.

Allò que et proporciona la vida d’una manera natural, no cal anar-ho a buscar a la televisió ni a cap altra banda. D’individus arrogants, pretenciosos, xuletes, mal educats i sense gràcia com Risto Mejide, tots en coneixem. A l’escola, els vam evitar. Al servei militar, els vam patir. A la feina, els aguantem més malament que bé. I a la família (un cunyat, posem per cas) la solució més eficaç és el divorci o l’emigració a Veneçuela. Veure Mejide és com anar xino-xano a un penal i demanar-los, si són tan amables, que et deixin fer una estona treballs forçats.

Enric Gomà, Time Out, 17 de setembre del 2009.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Una bona mort

Fa anys que una amiga que va créixer a França em fa propaganda de Jim Harrison (Grayling, Michigan, 1937). Quin gran novel·lista, quina prosa tan ben tallada, quina mirada tan neta i penetrant sobre la condició humana. Que estrany que a Espanya no es conegui un autor tan rellevant. Als anys setanta, aprofitant la tirada de la literatura beatnik, es va publicar la seva novel·la Un buen día para morir. Més tard van venir Leyendas de pasión, adaptada en aquella pel·lícula amb Brad Pitt com a protagonista, i un altre intent que no va quallar: De vuelta a casa. Ara es tradueix novament una de les seves novel·les —la preciosa Tornar a la terra— tot esperant que per fi rebi l’atenció que es mereix.

Tornar a la terra parteix de la història del Donald, un paleta meitat indi, meitat finès, que pateix una malaltia terminal i vol que la seva família l’ajudi a morir. El seu desig, d’acord amb les creences de la seva tribu, és tornar a la terra, que l’enterrin al vessant d’una muntanya on una vegada va passar tres dies i tres nits sense menjar ni beure. La novel·la s’articula i avança a través de quatre veus que es complementen. A la primera part, des del llit de mort, el mateix Donald reconstrueix per a la seva dona Cynthia el passat de la seva família. Viuen en una zona de llacs i boscos, prop de la frontera entre Estats Units i Canadà, i el relat del Donald ens introdueix en la seva tradició, molt terrenal i connectada amb la natura. “A mi m’agraden les històries on hi surten persones”, diu, però en tot el que explica hi predomina l’amor pels gossos, cavalls, óssos i llops, i amb el refugi dels arbres frondosos.

Després de la mort provocada (o del suïcidi induït) del Donald —un episodi narrat per Harrison amb una delicadesa extrema—, el seu cosí K i el cunyat David reprenen la història per explicar-nos com la família afronta la seva absència durant tot l’estiu. El seu fill Herald l’assumeix amb certa distància intel·lectual, mentre que la Clare, la filla, es prepara per hivernar en una cabana perduda perquè creu que l’ànima del seu pare ha passat a un ós. Les conseqüències d’aquesta mort, el dolor i el dol, són una onada expansiva que afecta la Cynthia, esposa i puntal familiar, que a l’última part del llibre es debat entre les creences del seu marit o canviar per tirar endavant. Harrison és un mestre a l’hora de reunir i combinar totes aquestes veus. El seu estil és directe i vital, amb una escriptura partidària de la felicitat però que ni evita els mals tràngols ni s’hi rabeja.

Gràcies a l’atracció que genera la seva visió del món tel·lúrica i màgica, fa unes quantes dècades que les tribus índies d’Amèrica del Nord són vampiritzades per la filosofia new age i altres ramificacions esotèriques. Es falsifiquen cartes dels caps de tribús, carregades de paraules sàvies, com a element per divulgar l’ecologisme. Alhora, aquells indis andins que solen fer concerts al carrer de les grans ciutats, els de la flauta de Pan i El cóndor pasa, s’han adonat que fan més negoci quan es disfressen d’indis nord-americans i improvisen unes danses de la pluja. En mans d’un escriptor com Paulo Coelho, per exemple, el món que descriu Tornar a la terra es podria haver convertit en un subproducte filisteu, ridícul i kitsch. En canvi, l’ofici i la sensibilitat crítica de Jim Harrison el transformen en literatura de primera. Una novel·la ideal per a aquesta tardor.

Jordi Puntí, ressenya de Tornar a la terra, de Jim Harrison (La Campana), a El Periódico, 16 de setembre del 2009.

Tertuliator Sardà

Els dilluns, Manel Fuentes ha agafat Xavier Sardà com a tertulià d’El matí de Catalunya Ràdio. Sardà no enganya ningú, ja va ensenyar les seves cartes a Tot per l’audiència, el 1994 a TV3. En el primer programa, Sardà feia fora de davant de les càmeres un individu que portava una bandera estelada, tot reivindicant el seu dret a expulsar-lo del plató. Quinze anys després, Sardà s’ha explicat una mica més a la tertúlia d’El matí: segons va revelar, Sardà voldria ser portuguès. No pels galls de Barcelos, que difícilment ningú podria envejar, ni tampoc per aquelles estovalles que s’acostumen a portar d’aquell país, sinó perquè a Portugal no hi ha reivindicacions nacionals. Tothom és portuguès i s’ha acabat. Sense autonomies ni mandangues. Ni llengües diferents del portuguès (excepte el mirandès, que no és cap nosa per a ningú).
Sardà ens va informar, sobre ell mateix, que tenia fama de botifler i tot seguit, amb el propòsit de burlar-se dels purismes dels catalanistes, va traduir el cognom de Fuentes en Fonts. En un altre moment, també va ironitzar sobre els catalans partidaris dels Àustries durant la Guerra de Successió. I, pel que fa a una Catalunya independent, va advertir que, si no tinguéssim diners per muntar un exèrcit, hauríem de recuperar el servei militar. Sardà encarna una modalitat nova de tertulià: el tertuliator, el tertulià que viatja al passat –a l’estil dels anys 80, quan es feia molta brometa sobre Catalunya i el catalanisme- per impedir que Catalunya Ràdio es converteixi en una ràdio nacional.

Enric Gomà, Avui, 16 de setembre del 2009.

dilluns, 14 de setembre de 2009

ESO no es todo, amigos

Hoy es uno de aquellos días de imágenes intercambiables. Como el inicio de las rebajas de enero, sant Jordi o Navidad. Todos los noticiarios mostrarán carteras, niños llorando, maestras cantando, barracones y padres estresados. El nuevo curso escolar tiene sus variables, entre las que destaca el espectro neogriposo, pero en general la sensación de familiaridad es tal que podríamos zanjar la jornada con la clásica animación del “That’s all, folks” que por estos pagos se tradujo como “Eso es todo, amigos”. Pero ESO no es todo. Lo descubrí en Sant Cugat hace una semana, escuchando a dos profesionales de la educación. Sucedió en el CEIP Collserola, tras pronunciar la conferencia inaugural de este curso. Hablé de lengua, claro, desde una óptica más hedonista que agónica, entendiendo el catalán como fuente inagotable de placer que es preciso transmitir e intentando matizar la visión apocalíptica de quienes consideran la telefonía móvil u otras tecnologías digitales como graves amenazas para la lengua escrita. Me escuchaban el alcalde Lluís Recoder, el consistorio en pleno, y un gran número del profesorado que hoy estará al frente de las aulas, incluidos los organizadores del CRP, un acrónimo que designa, en el argot educativo, a los Centres de Recursos Pedagògics. En ese contexto oí, por primera vez en mi vida, mentar al Getaf. El Getaf? Agucé el oído por si hablaban de fútbol, pero pronto me di cuenta de que no se referían al rival liguero que el Barça se cepilló 0-2 este sábado en Madrid, sino a cuestiones informáticas de su competencia. Inquirí hasta descubrir que el GETAF es otro acrónimo educativo que designa la Gestió Telemàtica d’Activitats de Formació. Ah.

Constaté que el mundo de la educación, como tantos otros sectores, anda plagado de acrónimos que los implicados utilizan con total naturalidad, para gran perplejidad de los no implicados. Recordé una película que nos echaron hace treinta años en el teatro de los Salesianos de Horta, cuando cursábamos BUP (Bachillerato Unificado Polivalente) y nos acercábamos peligrosamente al COU (Curso de Orientación Universitaria). Como preparación preuniversitaria, los padres (porque en los Salesianos nunca les llamamos hermanos sino padres, aunque no sé si eso querrá decir algo desde un punto de vista freudiano) nos hicieron ver Los chicos del PREU, una peli pacata que presuntamente debía motivarnos a escoger bien nuestra carrera. En aquel momento, el PREU (Curso Preuniversitario) acababa de caducar y nuestro COU era el último grito. Hoy, el bachillerato ha perdido su sigla pero los estudiantes de ESO (Educació Secundària Obligatòria) resuelven los ejercicios de clase en PDI (Pissarra Digital Interactiva) y seguro que pronto hallarán un modo abreviado para referirse al ordenador portátil que sus padres ayudan a financiar en algunos IES (Institut d’Educació Secundària). El problema de los acrónimos es que suscitan repeticiones indeseadas, porque IES es también el Institut d’Estudis de la Salut, una institución de la Generalitat com el ICE, el INCASOL, el INCAVI o incluso una patriótica IDIADA (Institut d’Investigació Aplicada a l’Automòbil). La educación anda repleta de siglas casi tan sorprendentes como el impagable GETAF: LGAI es el Laboratori General d’Assaigs i Investigacions, POD el Pla d’Ordenació Docent, TIU la Targeta Intel·ligent Universitària... e incluso uno puede dejarse caer en un CAE (Centre de Suport a l’Estudiant). Acostumbrados a convivir con tantas siglas, no acierto a imaginar qué les da miedo de los mensajes SMS.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 14 de setembre de 2009.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Silenci, silenci, silenci

Silenci. Els aprenents de capellans van riure per sota el nas, talment uns nens de primària comentant les parts íntimes de la Hannah Montana; i van riure tant (segons l'AVUI, 5/09) perquè monsenyor Ángel Galindo, catedràtic de la Universitat Pontifícia de Salamanca, els havia instat a boicotejar productes i empreses catalans; com un exemple d'aquestes, havia citat la cadena Mercadona, que no és catalana sinó valenciana, tal com va aclarir tot seguit el bisbe d'Alcalá de Henares i la resposta del despistat del Galindo no es va fer esperar: "Llavors aquesta, no". Un cop esvanides les rialles, un català de la delegació de Barcelona es va aixecar i va dir -se suposa a tall de repte- que havia portat cava per celebrar el final del curs. Tots els presents -més de cent homes sants- li van fer el buit. Tot plegat va tenir lloc el mes de juliol passat dins el marc d'un curs de formació d'agents de pastoral de família. I entre les moltes coses que se'n pot deduir -que els monsenyors no van gaire al supermercat, per exemple, o que els únics negociants que l'Església espanyola vol fer fora del temple són els que resideixen al Principat- destaca l'animadversió visceral que va traspuar el mutisme unànime amb què es va estigmatitzar el portador de xampany català. El silenci dels pastors.

Silenci. Segurament perquè el meu nom consta -juntament amb moltíssims més- al peu d'un manifest que dóna suport a la consulta popular sobre la independència (catalana) que se celebra avui mateix a Arenys de Munt, vaig rebre el primer correu d'odi de la meva vida, enviat anònimament des de siegheil@terra.es. El reprodueixo aquí, en tota la seva glòria: "¿Qué tu quieres la independencia para Cataluña? Tú lo que tienes que hacer es meterte en los líos que hay en tu mierda de pais y dejar a España a los españoles. Vete a tu pais de ladrones que es lo que habéis sido todo vuestra puta historia. Adios bastardo y ¡¡¡ARRIBA ESPAÑA!!". Crec entendre que al parer de l'autor, seria millor que els estrangers o bé no ens acostéssim a les terres que considera seves o bé que, si ho fem, que no ens atrevim a formar-ne cap opinió. Muts ens vol, l'espanyol, a la gàbia peninsular.

Silenci. El cap de setmana passat, tot parlant de la negació per part del govern central a permetre l'esmentada consulta arenyenca -que, de fet, no és res més que una enquesta d'opinió- dos amics sikhs de Birmingham, Anglaterra, em van assegurar que, com més intransigència hi ha per part del poder, més ganes tindrà la gent de desfer-se del dit poder. Per això, en entendre que el govern central mai no els donaria una autonomia real, els sikhs de l'Índia van decidir independitzar-se. Així i tot, els ha estranyat, als amics sikhs, l'espectacle d'un poble d'uns vuit mil habitants convertit de cop -gràcies, precisament, a la intransigència del poder- en un fenomen internacional, recipient de missatges de suport del Quebec i del Sinn Féin irlandès i de desenes d'entitats sud-americanes (una de les quals ha deixat ben clar els motius del seu suport: "Nosaltres també vam lluitar contra els espanyols..."). I avui, a mi i a molts altres ens estranya i fins ens astora el fet que tot un poti-poti d'equips de televisió (un d'ells gal·lès), Mossos d'Esquadra, independentistes exultants i ultres ultratjats se les estan havent als carrers d'Arenys alhora que els que hi viuen proven de fer camí cap a les urnes. I, per tant, resem avui diumenge perquè els poderosos peninsulars, tan pertinaços, no facin com va fer la Indira Ghandi amb els sikhs (hi va enviar l'exèrcit); i resem perquè ningú no prengui mal a les mans d'aquells manifestants forans que, en començar el dia amb el braç enlaire tot cridant "Viva España" (o "Sieg Heil") no solen trigar gaire a treure les barres de ferro que han portat d'amagat; i resem, sobretot, perquè els capellans espanyols facin un vot de silenci abans de pronunciar-se ni que sigui un cop més sobre quin enèsim càstig es mereixen els catalans, el pecat original dels quals, al cap i a la fi, no és res més que ser, justament, originals.

Matthew Tree, Avui, 13/09/2009

dissabte, 12 de setembre de 2009

Divulgació i amenitat

Fitxat per El món a RAC1, Quim Monzó es dedica, cada dimecres a les onze tocades, a disseccionar una paraula en la secció El diccionari enciclopèdic. El primer dia Monzó ens va brindar l’etimologia de referèndum, que segons els últims estudis prové del català medieval, de l’expressió Què en farem d’un? No és aquest el lloc adequat per explicar aquesta etimologia, que és llarga i complexa, però els avanço que l’origen de referèndum es troba en un pollastre (és probable que els lectors més perspicaços ja ho sospitessin).
El que em va sobtar és el zel extrem que va demostrar, perquè quan Jordi Basté, el conductor de El món, va riure un moment (és un home expansiu), Monzó li va advertir que li incomodava que rigués i que esperava que, els propers dies, no tornés a riure. Potser Monzó hauria d’abaixar una mica la guàrdia, la filologia rigorosa i aprofundida que ell divulga no ha d’estar renyida amb algun petit toc de sentit de l’humor. El mateix Diccionari etimològic de Coromines conté alguns passatges hilarants i certs exemples del Diccionari de Fabra són còmics (el Mestre els va introduir per amenitzar-lo una mica). Ja no diguem el Diccionari de Pere Labèrnia de 1839. Fins i tot, pel que fa a la sintaxi, algunes construccions subordinades són molt gracioses i, quan t’hi endinses, la prosòdia et proporciona moments d’una gran amenitat. Estimar la llengua i difondre-la amb claredat i bon criteri, com fa Monzó, no ha de ser obstacle perquè, de tant en tant, hi introdueixi algun punt moderat d’humorisme.

Enric Gomà, Avui, 12 de setembre del 2009.

Una barba, unes ulleres de sol i molta ressaca

«La primera pel·lícula que em va fer pensar a ser actor va ser Grease». El propietari d’aquesta frase no és altre que Zach Galifianakis, l’actor que amb aquest nom tan eufònic –«comença amb una gal (noia) i acaba amb un kiss (petó)»– ha saltat a la fama aquest estiu. Per si no el coneixen, n’hi haurà prou de dir que és aquell tipus refetó, de barba espessa i ulleres de sol enormes que apareix a la pel·lícula The Hangover, o Resacón en Las Vegas. Com els seus companys de repartiment, l’èxit mundial d’aquesta comèdia desenfrenada l’ha situat sota tots els focus i ha permès que surti a la llum la seva carrera anterior. Qui sap si és la recompensa per rebre un cop de puny de Mike Tyson. Fa anys que Zach Galifianakis treu partit de la seva barba, els cabells desordenats i aquell aire de ressaca permanent. Abans de traslladar-se a Los Angeles i d’actuar sense gaire èxit en algunes pel·lícules, va treballar com a cambrer en una sala de striptease i va provar sort com a humorista de stand-up en alguns clubs de pa sucat amb oli. Part d’aquest material, els orígens del seu estil, es pot veure en un DVD titulat Live at the Purple Onion, editat el 2007, però que ara es ven com si res a Amazon.

Les actuacions de Galifianakis són curioses i divertides. Assegut davant un piano que toca sense gaire interès, mentre va bevent cerveses, més que explicar històries es limita a fer frases amb sorna, acudits breus, idees absurdes. A vegades interromp l’actuació per ficar-se amb el públic, o per crear un personatge amb una sola frase (el proxeneta tímid, la serp gai). Vet aquí un dels seus acudits: «Un amic volia saber on em trobava l’11 de setembre. ‘¿De quin any?’, li vaig preguntar jo». Un altre: «Saps que tens un problema amb la beguda quan el bàrman et diu pel teu nom… i abans no havies estat mai en aquell bar»... A vegades són frases que semblen simples greguerías, però que sens dubte beuen d’un dels grans còmics americans dels anys vuitanta, Steven Wright: «Una nit vam jugar al pòquer amb cartes de tarot. Vaig treure un full i quatre persones van morir». En el fons, però, quan veig en Galifianakis amb la barba, les ulleres fosques i explicant acudits, qui em ve a la ment és el gran Eugenio. Aquest era seu: «‘¿Saps com es diuen els habitants de Santa Coloma de Gramenet?’, em va preguntar un amic. ‘Tots no’, li vaig respondre».

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de setembre del 2009.

[Aquí podeu veure Zach Galifianakis en acció.]

dijous, 10 de setembre de 2009

Jugando al whist

Una de las novedades editoriales que acaban de aterrizar en las librerías se titula Els jugadors de whist (Empúries). Búsquenla ya, porque vale la pena. Es la mejor novela de Vicenç Pagès, un autor de Figueres con casi dos décadas de trayectoria que aquí se propone retratar una época y no solo da en el clavo sino que retrata dos. La novela anda llena de referentes pop en los que nos reconocemos los nacidos en los sesenta, pero también es un texto rabiosamente contemporáneo, apto para jovencillos alfabetizados, ejem, en la era digital. El protagonista (Jordi Recasens) es un fotógrafo en crisis que vive instalado en el garaje de su domicilio conyugal, mientras su mujer sigue en la casa adosada y su hija se casa con un joven (Bad Boy) que no resulta de su agrado. En cambio, una amiga de los novios (Halley) atrapa toda su atención hasta dejarle embelesado. Poco a poco, iremos sabiéndolo todo del fotógrafo (de bodas) Recasens. Pagès cuadra el círculo de la fluidez narrativa mediante el uso de materiales dispares, como diarios, posts y listas, lo que en otras manos podría acabar en una cargante carrera de obstáculos. En cambio, aquí lo fragmentario forma parte de un todo que no renuncia nunca a ser relato, pero sin recurrir a las técnicas narrativas más trilladas. La voz narradora no se priva de dejarse oir de vez en cuando y Figueres, con su castillo en primer plano, deviene un mapamundi literario nada ornamental. Pagès recorre la ciudad de su infancia, pero cuando le viene en gana conecta el GPS e imprime a su prosa un ritmo propio de Google Earth. El travelling transmediterráneo que, partiendo de Figueres, acaba en el crucero donde se desarrolla el desastroso viaje de novios de la hija y Bad Boy es prodigioso. En una novela breve titulada Carta a la Reina d’Anglaterra (1997) Pagès ya había conseguido narrar de un modo convincente mil años de la vida de su protagonista (Joan Ferrer) en solo cien páginas. Aquí, reincide con una pieza digna de figurar en cualquier crestomatía de recursos estilísticos. Lástima que el whist del título desconcierta más que acierta. Era el juego de cartas preferido de Phileas Fogg, pero Jordi y sus amigos de infancia llamaban whist al juego que les permitía decidir a qué jugarían cada día durante el verano. Un juego de juegos del que forman parte todas las piezas diversas que componen la novela, incluidas las múltiples referencias cinematográficas y musicales.

Pocas veces hallamos en una misma novela tantas escenas memorables. El episodio determinante de la infancia que acabará por emerger me recordó el gérmen de El quinto en discordia de Robertson Davies. La sensacional escena de cuernos en Londres que acabará por determinar la relación de Recasens con el adulterio me hizo pensar en John Irving. En el uso constante de listas y enumeraciones para situar al lector ante nuevos personajes vi al Perec de La vie: mode d’emploi. Las apariciones de la voz narradora (que al final sabemos plural) no parecen hijas ni de Pirandello ni de Unamuno, sino más bien de Nabokov. Aunque lo que diferencia al gran Humbert Humbert del Recasens de Pagès es el deseo, aplacado aquí por el bromuro del patetismo. Aún así en Halley descubrimos algunos rasgos que siempre sospechamos en Lolita y Nabokov no nos corroboró. Els jugadors de whist es una novela diáfana, divertida y espumosa como un buen shandy. Una novela que no debería pasar desapercibida. Si Pagès escribiese en castellano los voceros de la generación Nocilla le encumbrarían. No me sean pacatos y léansela. Ya me dirán.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 10 de setembre de 2009.

Dos consells

He viscut tres dies amb Tony Soprano i els seus. O, el que és el mateix, m’he mirat els 86 capítols de Los Soprano, que estan repartits en set temporades d’uns dotze capítols cadascuna. Com que es va emetre del 1999 al 2007, potser algú, despectivament, la considerarà una mica antiga. Primer consell: a aquest individu, no el tornin a saludar mai més.
Fins ara, no havia mirat cap sèrie sencera, tret de Retorn a Brideshead, Jo, Claudi i Hotel Fawlty. Acostumo a mirar un o dos capítols de cada sèrie nova i després ho deixo córrer, perquè hi veig el doble fons, el calc dissimulat i el nas de cartró amb gometa. Llavors és quan altres sèries em criden més l’atenció. Però Los Soprano no em van permetre aquesta promiscuïtat alegre i despreocupada. Després del primer capítol, vaig saber que me’ls miraria tots. No l’un darrere de l’altre, com si visqués dins un zoòtrop, sinó un capítol o dos cada dia o gairebé, perquè algunes nits tinc ronda veïnal de vigilància (porto un garrot i estic esperant trobar-me un transeünt sospitós per clavar-li un bon cop en tota la clepsa). Tot i així, no els vull amagar que, després de tantes nits a casa mirant Los Soprano, se n’han ressentit greument la meva vida social i la lliçó nocturna d’alemany, admeto que vaig una mica endarrerit en noms de minerals i estris de cuina. Si mai tornés a Alemanya, no seria capaç de mantenir una conversa sobre lapislàtzulis i coladors xinesos. Però tant és.

Per acabar, el segon consell: vagin a la FNAC i comprin la primera temporada de Los Soprano. Sóc conscient que en aquesta revista es van publicar deu raons per veure aquesta sèrie sensacional. Però també sé que vostè, siguem sincers, no hi va prestar gaire atenció. Estic parlant d’aquella senyora amb la bata estampada, que ara abaixa els ulls avergonyida. No els enganyo, m’ho agrairan de tot cor i, si ho desitgen, no s’estiguin d’enviar-me una caixa d’albercocs. M’agraden madurs, si és possible de Lleida.

Enric Gomà, Time Out, 10 de setembre del 2009.

dimecres, 9 de setembre de 2009

El que interessa

A El matí de Catalunya Ràdio, conduït aquesta temporada per Manel Fuentes, Montse Erra comunica en plena tertúlia allò que més interessa als internautes, ja sigui clicant notícies o participant en debats. Dilluns, els tertulians es van centrar en la manifestació de l’Estatut i l’exercici de la prostitució sota les voltes de la Boqueria, però els internautes van anar per una altra banda. Tampoc no els amoïnava gaire, als internautes, allò que se sol posar sobre la taula quan algú explica el que, segons ell, interessa de debò a la gent: les guarderies públiques, els preus dels pisos, etc. Mai no és res que tingui a veure amb la sobirania de Catalunya.
Dilluns, milers d’internautes es preguntaven per què, al dibuix del cercador Google, una nau extraterrestre abduïa una o de Google. Per què una o i no una ge? Tot un misteri. També els amoïnava l’augment dels SMS trampa, en què si contestes et subscrius ipso facto a tota mena de continguts (però no al Serra d’Or exactament) i després et toca pagar l’oro i el magrebí. Per últim, demanaven un altre concert de Coldplay de franc (un article de primera necessita, sembla). Ja és prou conegut l’estil agosarat i incisiu dels internautes, que han reviscolat un gènere literari que havia anat de baixa els últims temps: l’anònim. Gràcies a la xarxa, l’anònim català viu una edat d’or i ben aviat es recopilaran els millors anònims difamatoris i insultants. Però calia saber què interessa de debò als internautes, aquesta gent noble i valenta que, misteriosament, s’escuda en l’anonimat. Ara ja ho sabem.

Enric Gomà, Avui, 9 de setembre del 2009.

dimarts, 8 de setembre de 2009

La prueba de la nuez

La última vez que sucedió lo que pasará mañana inauguraron unos Juegos Olímpicos. La penúltima, unos sanfermines y la antepenúltima aprovecharon la coincidencia numérica para convocar el estreno mundial de un mediocre remake de “La profecía”. La conjunción de cifras que mañana presidirá esta página, y todas las demás, es la novena vez que se da en los últimos nueve años, y aún se repetirá otras tres veces: el diez de octubre de 2010, el once de noviembre de 2011 y el doce de diciembre de 2012. Luego caerá en un letargo de 89 años y 19 días, hasta el uno de enero de 2101. O incluso, según como se mire, de 989 años y 19 días, hasta el primer día del año 3001.

Mañana llegamos al noveno día del noveno mes del año dos mil nueve. Es decir, el 9/IX/2009 en la notación que utilizamos aquí en La Vanguardia, o el 9/9/9. La triple coincidencia de día, mes y año es un hito que suele ser aprovechado para publicitar algún evento. Una fecha formada por un triplete facilita su memorización e incluso neutraliza la diferencia de orden propia de la notación anglosajona, que antepone el mes al día. Además, como bien sabemos los seguidores del Barça, un triplete siempre refuerza las ansias celebratorias. De ahí que las autoridades chinas no dejasen escapar el 8/8/8 para inaugurar los Juegos de Pequín. Y de ahí que los promotores de la Burj Dubai, la torre que es ya la estructura artificial más alta del mundo, hubiesen elegido el 9/9/9 para inaugurarla, tras cinco años de obras y una inversión billonaria. Hasta ahora, la torre más alta era la de Taipei, en Taiwan, con una altura de 509 metros. Las estimaciones actuales sobre las dimensiones de la Burj Dubai, antena incluida, van entre 818 y 890 metros. Es decir, como irnos al Nueva York de los rascacielos, acercarnos al Empire State Building y ponerle encima la Torre Sears, que ahora se llama Willis, pero sigue midiendo más de 400 metros. O sea, que el 9/9/9 estaba destinado a ser el gran día de la inaguración de la Burj Dubai, capaz de albergar a una población de 35.000 personas, algunas de las cuales han pagado 3,5 millones de dólares por un apartamento de un solo dormitorio. Sin embargo, el contexto de recesión económica también pesa sobre este monstruo y en julio los promotores anunciaron un retraso de dos meses. La nueva fecha provisional de inauguración es el 2/12/9, que, francamente, ni fu ni fa.

Huérfano de celebraciones para el 9/9/9 andaba cuando mi cartero Isidre me trajo una invitación postal presidida por una gran nuez llena de nombres. Se trata de un acto cultural inclasificable organizado, en Mataró, por un colectivo llamado “els n9u n9us”. Traducir el texto sería traicionarlo: “09 09 09 és una noua intervenció amb nouranta-nou nouradors que noustraran la seva nou al carrer nou número nou de nou a nou el dia nou del nou del dos mil nou. Actuació de Pau Riba a les nou i nou del vespre”. Todos los trígrafos n-o-u están resaltados en negrita. La actuación de Pau Riba será a las nueve y nueve, en la calle nueva, número nueve. Y los noventa y nueve “nouradores” son los artistas cuyos nombres figuran inscritos en la nuez que preside la invitación: los 99 autores de las 99 nueces que se expondrán en la sala Caixa Laietana de Mataró, del 9 de noviembre al 9 de diciembre de 2009. La confluencia que el catalán permite entre lo nuevo, las nueces y el número nueve triplican la fuerza del triplete numérico que mañana presidirá todos los calendarios. ¿Quién quiere el ruido soberbio de la torre más alta teniendo tantas nueces?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 8 de setembre de 2009.

dilluns, 7 de setembre de 2009

Impulsiva, tontos, DRD4

Impulsiva. El dia 24 del mes passat (segons la BBC News) una turista anglesa d'uns 30 anys va arribar al poble alsacià de Dannemarie, a la recerca d'un hotel. En veure la paraula 'hotel' al rètol d'un edifici que li va semblar prou acollidor, hi va entrar i com que en aquell moment tenia la bufeta plena, va decidir d'anar de dret al lavabo abans de passar per la recepció. En sortir dels serveis, va descobrir que l'edifici ja era desert i les portes, tancades amb pany i clau. I allà la deixarem, ara per ara, aquesta viatgera temerària.

Tontos. FT Publishing és una companyia que publica, entre d'altres coses, The Economist i The Financial Times, dues publicacions prou conegudes pels lectors de l'AVUI pel seu afany de donar lliçons constructives d'economia (i cultura) espanyola a la regió catalana. Doncs bé, resulta que FT Publishing acaba d'anunciar que els seus beneficis han caigut un 40% respecte a l'any passat (segons el diari The Guardian); a sobre, ha de pagar una indemnització enorme (34 milions d'euros) a la impremta que feia servir anteriorment – actualment treballa amb una altra empresa - perquè no s'havia llegit prou bé el contracte corresponent; i per saldar aquest deute, haurà d'acomiadar un nombre encara no determinat de treballadors (segons la revista Private Eye). No obstant aquestes mostres d'incompetència econòmica per part dels amos del diari financer internacional de referència, aquests fan gala d'un entusiasme gairebé patològic: l'executiu en cap, John Ridding, per exemple, assegura que el diari està funcionant amb uns 'resultats positius'; i la directora en cap, la Marjorie Scardino, responsable de l'espifiada colossal del contracte amb les impremtes, acaba d'atorgar-se un pagament extra de 1.130.000 euros. D'on ve aquesta actitud tan imprudent, atesa la gravetat de tot plegat?

DRD4. Aquests dos casos – el de l'anglesa audaç atrapada i el dels directius cofois malgrat una situació objectivament desastrosa – vindrien a ser unes confirmacions tan reals com inconscients d'algunes de les últimes teories sobre la psicologia de la personalitat, resumits fa ben poc al llibre 'Personality', del psicòleg anglès Daniel Nettle: es calcula que les personalitats de tots nosaltres les conformen cinc trets fonamentals; i que el tret que determina l'actitud incauta de gent com l'anglesa o els caps del Financial Times es diu Extraversió (així, amb majúscula); un tret que, quan érem prehistòrics, va generar prou optimisme cec en alguns éssers humans perquè aquests s'arrisquessin a explorar llocs desconeguts tot obviant els perills possibles; perquè adquirissin tota mena d'articles de valor perquè sí; i perquè busquessin, en general l'èxit (i per tant, estatus social dintre la pròpia tribu). I aquests humans eren així de confiats, segons Nettle, en bona part perquè tenien la forma llarga d'un gen anomenat DRD4. Es veu que els que en tenen la forma curta, com ara jo mateix, no prenem gaires riscos, no volem ni necessitem gaires possessions i ens importa un rave el nostre estatus social. Per contrast, els que en tenen la forma llarga avui en dia, donen molta importància al poder i a les adquisicions personals (els indicadors actuals d'un estatus social alt); i, sobretot, solen dir i fer les coses precipitadament, sense fer cas de les conseqüències. No és casualitat, doncs (sempre segons Nettle) que molts dels que tenen el DRD4 allargat, sovint entren al món dels negocis (com els del FT) o bé al de la política. Posaria la mà el foc que tant Francisco Camps com Silvio Berlusconi, posem per cas, tenen una abundància de DRD4. I qui també deu tenir una personalitat influïda força pel mateix gen – a jutjar pel que sabem del seu comportament impulsiu - és l'anglesa anònima que va passar una nit sencera tancada al seu hotel abandonat: en ser alliberada, per cert, se li va explicar que el rètol que ella havia vist - 'hôtel de ville' - volia dir 'ajuntament'. Una anècdota que vindria a confirmar una teoria meva: que la gent genèticament programada per arriscar-se a l'hora de tenir èxit a qualsevol nivell, sovint són els que la caguen de la manera més espectacular.

Matthew Tree, Avui, 06/09/2009

Relaciones con la prensa

Una de las muchas fuentes de inspiración del columnista son las imágenes. Partiendo de una simple imagen se han escrito columnas memorables. También lamentables, claro, pero cuando la operación sale bien se acerca a la magia de una revelación. Sabido es que algunas imágenes sustituyen a las palabras de mil en mil, pero otras parecen tejidas por muchos hilos que el columnista sagaz puede ir estirando con precisión. Annette Sharp, periodista australiana que trabaja para el “Daily Telegraph” de Sidney, debió de sentir que tenía un telar entre manos cuando vio unas imágenes de Russell Crowe que no hubiesen desentonado en los merenderos de Castelldefels. El prota de Gladiator fue cazado en plena jornada de entrenamiento ciclista fumándose un cigarrillo tras haber comido y bebido cuatro guarrerías. La columnista no se lo pensó dos veces y tituló "Smokes and fatty foods - the fitness regime for Rusty" (Cigarrillos y comidas grasas, la dieta fitness de Rusty). Su columna se mofaba de los hábitos contradictorios de Crowe. Al día siguiente, el representante del actor telefoneó a Sharp al diario. El ciclista, molesto por el choteo que la periodista se permitía en su artículo, la invitaba a pedalear junto a él en una ruta de veinte kilómetros, a ver si le aguantaba el ritmo. La cita, fijada a las 7 de la mañana, se celebró la semana pasada y suscitó una nueva columna, este mismo viernes, en la que Annette Sharp explica los detalles de la fatigante excursión ciclista desde la casa de Crowe en Woolloomooloo hasta Bondi, que duró una hora y cuarto, lo que implica una media de 15 km/h. Una filmación de cuatro minutos y una amplia galería de fotos accesibles desde la edición digital del “Telegraph” aussie demuestran que el reto se disputó en un ambiente de franca camaradería. Crowe, conocido por su facilidad para el pique, demuestra estar en forma y actúa caballerosamente cuando la periodista cae de la bici. Los pantalones de chándal Decathlon que luce Rusty, con su doble franja blanca lateral, le dan a las imágenes un aire doméstico.

El nuevo método Crowe para relacionarse con la prensa tiene muchas posibilidades. Si se populariza, las relaciones de políticos, artistas y deportistas con el cuarto poder pueden experimentar un cambio muy radical. ¿Sería capaz el bueno de Ronaldinho de retar a los periodistas deportivos milaneses que cada día se mofan de su estado físico (y mental) a una carrera de cross? Piensen que el aeropuerto milanés se llama Malpensa y acertarán. ¿Y qué me dicen de Quentin Tarantino? ¿Qué tipo de reto sería capaz de imaginar para los críticos que han puesto su última película de vuelta y media? Conociendo los gustos del director de Inglourious Basterds prefiero no imaginármelo. Hagamos una cosa: en vez de pensar en el bestia de Tarantino, imaginémonos a un dirigente político acusado de corrupción. Es algo casi inimaginable, lo sé, pero deberemos hacer este esfuerzo para que la columna llegue a su fin. ¿Qué, ya? Pues bien, una mañana cualquiera, en el resumen de prensa, el dirigente presuntamente mangui lee una columna que se mofa de él. De sus sobornos, comisiones y prebendas más preciadas. Las reacciones habituales serían a) desmentir las infundias vertidas, b) denunciar al atrevido columnista acusador o c) vetar su firma para que no trabaje en ninguno de los medios sobre los que puede ejercer control. Pero no. El método Crowe le lleva a llamarle, convocarlo al alba y retarlo a gastarse 90 millones de euros salidos de la nada antes de la hora de comer. Ganará quien tenga el teléfono de Bernie Ecclestone.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 7 de setembre de 2009.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Una monada

Cada matí escolto a RAC1 l’anunci de la Generalitat sobre la revolució aquesta dels petits gestos que ha començat. A la televisió, els dibuixos animats recorden molt les il·lustracions infantils dels anys seixanta. Però val la pena sentir-lo per la ràdio, perquè s’hi constata que l’administració tracta els ciutadans com si fossin canalla. Comencen així: “Petits contes que expliquen petits gestos”. En acabar, la locutora diu: “Fi”. També hauria pogut dir “Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat i un bon son et desitja la Generalitat”. Per què ens han explicar un conte? Volen que ens adormim? Ens han d’entretenir? Algú no s’acaba la sopa? El conte, com a conte, no val res. Si l’expliquen a un nen, potser els apedrega. A grans trets, és un motociclista (per què no motorista?) que es posa el casc. Per la Generalitat, això és la revolució dels petits gestos; per a mi, senzillament és complir el codi de circulació. A la televisió, el motociclista aquest (o és un altre?) s’atura en un estop. Com, que la revolució ha començat? Des que ens vam treure el carnet de conduir, gran part dels conductors estem fent la revolució dels petits gestos sense parar, nit i dia.
Però el que també em sobta és que els petits gestos aquests siguin una revolució. Abans, la revolució implicava la nacionalització de la banca i la supressió de la propietat privada. Ara n’hi ha prou amb tancar l’aixeta mentre et rentes les dents. Però no em facin cas. Tal com escriu una senyora en un bloc, aquesta campanya és una monada.

Enric Gomà, Avui, 5 de setembre del 2009.

dissabte, 5 de setembre de 2009

El vent de l’ombra

Ahir vaig entrar en una llibreria per primer cop en dos mesos. Encara que el mercat s’aturi una mica a l’estiu i gairebé no surtin novetats, vuit setmanes en dejú és molt de temps i l’experiència va resultar rara i edificant, gairebé sobrenatural. Els que visitem les llibreries un cop per setmana, com a mínim, aprenem a seleccionar el que més ens atrau. Cada botiga té el seu recorregut, sabem on són les seccions i els nostres ulls semblen entrenats per trobar les novetats que ens interessen. Després de dos mesos sense trepitjar una llibreria, un hom es desprograma i és com si comencés de zero. No és una mala sensació. La meva visita d’ahir, per exemple, em va permetre descobrir una epidèmia de títols paràsits que normalment m’haurien passat desapercebuts. Al costat del gran èxit de Ruiz Zafón, La sombra del viento, hi vaig descobrir novel·les com El nombre del viento, La sombra que fuimos, El pintor de sombras o Bajo un millón de sombras. Són tots títols reals, d’autors de carn i ossos, i, posats a fer, em va estranyar no trobar-hi també El viento de la sombra, una novel·la que, segons Amazon, va publicar el 2003 l’autora colombiana Bella Clara Venturi.

Jo ja sabia que el món editorial es mou per modes, però havia oblidat fins a quin punt. Una inspecció més detallada de les taules em va fer comprendre que El codi Da Vinci s’emporta la palma. Després de tants anys, segueixen apareixent títols paràsits com ara La conspiración Piscis, El silencio de Galileo, La estrategia Bellini, El enigma Leprince o El expediente Canaima. Sembla una broma, i gairebé esperes trobar-hi una novel·la titulada La oreja Van Gogh --així, sense la preposició de--. En un territori no gaire llunyà, quedarien dos nous títols que potser anticipen una moda: La soledad de Charles Dickens i El último Dickens, de M. Pearl, que també va escriure El club Dante.

A la secció de literatura romàntica, em vaig fixar que l’última moda són els peus de les noies. Són novetats Addictas a los zapatos, Más que hombres, daiquiris y manolos (es refereix a les sabates de marca Manolo Blahnik, diria) i Zapatitos azules y felicidad. Encara que he d’admetre que el títol que em va seduir més va ser Cenicienta siempre quiso un wonderbra… Per un cartell de la llibreria vaig saber també que d’aquí unes setmanes sortirà a la venda la nova novel·la de Dan (Da Vinci) Brown, titulada El símbol perdut. ¿Quant trigaran a aparèixer succedanis del tipus L’emblema secret, La clau simbòlica o El codi perdut? [Amics de l’Hotel Dilluns, en aquest punt admeto que no em vaig atrevir a posar-hi Maletes perdudes. D’haver-ho fet, hauria acabat l’article dient: Aviat tot estarà perdut a la literatura.]

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de setembre del 2009.

Entradas populares

Compartir