dissabte, 31 d’octubre de 2009

La pera llimonera

Si durant els anys trenta el setmanari La Rambla tenia com a lema Esport i ciutadania, el lema de Ona FM és Esport & Diversió. És el signe dels temps, ara tot es vol divertit i entretingut: matemàtiques divertides, geopolítica divertida, cuina divertida (aquella que després vomites en un escocell). Fins i tot n’hi ha que tornen d’un enterro més contents que un gínjol i exclamen: “Com hem rigut!”. Si es riu en un enterro, és molt bon senyal. Fins i tot el mort sembla més animat. En fi. Per fortuna, els metges encara no han proposat una neurocirurgia divertida. Encara et dirien: “El tumor no li hem pogut extirpar, però vam riure molt mentre ho intentàvem”.
A Ona FM combinen esport i diversió, segons ells. El matinal Fora de Joc es presenta així: “Et parlem sobretot de futbol, però també d’esports de risc, motociclisme, curiositats, etc., buscant l’enfoc més humorístic i divertit”. Cal realment que el motociclisme sigui divertit? A mi em costaria trobar-li un enfocament humorístic a Dani Pedrosa. És tan convenient que ens partim el pit amb el ràfting i la caiguda lliure? A mi no em cal.

Una secció del programa, La trucada d’en Coco, consisteix a trucar a gent a l’atzar de bon matí i incordiar-los: “Le llamo del Bar Sorrento, putas al momento. ¿Usted tiene un cubano que se llevó ayer de nuestro bar?”. La gent responia: “¡Váyase a la mierda!”. A l’estudi, reien sense parar. No és la primera vegada que des d’una ràdio es truca a algú, marcant un número qualsevol, per tocar-li l’escrot. Però no seria mala idea que fos l’última.

Enric Gomà, Avui, 31 d'octubre del 2009.

Soldats de la pàtria

Segons Salvador Sostres, ara resulta que Alavedra i Prenafeta són dos soldats. Ostres! Dos mariscals de camp, més aviat, o dos brigades, nomenclatures militars més adients a la seva còrpora o al seu capteniment. Deixem-ho en soldats. Dos patriotes, diu SS, dos gudaris. És ben curiosa aquesta identificació castrense tan nacionalista, sobretot perquè posa l’èmfasi en la categoria inferior de l’Exèrcit. És soldat aquell que lluita cos a cos, qui fa servir la baioneta, qui paga amb la vida l’alta decisió de conquerir aquell pujol tan estratègic. Un soldat és l’encarnació en si mateix del combat. És una metonímia: parlem de soldat, però estem dient lluita per la causa. ¿I quina és aquesta lluita? ¿En què consisteix? «Si han fet de més o de menys per continuar contribuint a la resistència nacional em sembla molt bé», afirma SS. De més o de menys. I és clar que sí: no res, quatre minúcies, unes quantes estafes, un parell de requalificacions. I tot això (si és que es demostra; per Déu, ¡visca la presumpció d’innocència!), perquè aquest és «un país ocupat i atracat, i els equilibris que cal fer no sempre són de bon gust». Les opinions abrandades de Sostres les hauria pogut signar Tony Soprano, perquè semblen ben bé les d’un mafiós. Així de clar. Dir «haver fet de més o de menys», i parlar de qüestions estètiques quan ens referim a principis ètics, és fer servir un llenguatge estrictament criminal, ple d’eufemismes, sarcàstic. Són soldats que, en lloc de disparar o de posar bombes, es dediquen a fer de més o de menys, perquè «sempre hi ha qui s’embruta les mans perquè no te les hagis d’embrutar tu». És una bona i patriòtica definició, sí senyor. Jo en tinc una altra, que està gravada en llatí als tribunals americans: «Que es faci justícia encara que el cel s’enfonsi».

Josep M. Fonalleras, El Periódico, 31 d’octubre del 2009.

Mónica al Via Veneto

Mentre prenem un cafè amb un amic, comentem l’epidèmia de corrupció d’aquesta tardor primaveral. El meu amic n’està tip. Quan escolta les tertúlies radiofòniques, s’adona que la majoria d’opinadors parlen en clau de partit. “Tenen el cul llogat i no seuen on volen”, em diu. “Això per no parlar dels polítics. S’amenacen els uns als altres que estiraran la manta, però només són paraules. ¿És que ningú no pensa en la gent del carrer?". Ja sé que la pregunta és retòrica, però així i tot li recomano que, en lloc d’escalfar-se el cap, vagi a veure Mónica del Raval. Aquest documental magnífic es va estrenar fa tres setmanes al cine Alexandra, de manera gairebé clandestina, i ara ja només el fan en una sessió a les 10 del matí (justament a l’hora de les tertúlies).

Dirigida per Francesc Betriu, Mónica del Raval explica les trifulgues d’uns prostituta que es va instal·lar a Barcelona fa dues dècades. Més d’un la recordarà pel seu aspecte fellinià: plantada sovint davant del Liceu, amb la faldilla curta de lluentons, els cos robust i el maquillatge intens, com pintures de guerra. Mónica repassa la seva vida a peu de carrer; parla dels seus clients, amics i amors, sense embuts, amb una barreja d’ingenuïtat i picardia. Coneixem casa seva, el seu barri, el seu tarannà, i de fons emergeix de mica en mica un vivíssim retrat del Raval, amb els problemes i misèries, però també amb aquella humanitat que sobreviu dia a dia.

Cap al final de la pel·lícula, Mónica reconstrueix una època de luxe que va viure amb un client que l’omplia de favors. Explica que era groller i mal educat, i que quan menjava bavejava i feia soroll, però els seus diners fàcils els van portar a veure món. Viatjaven als desplaçaments del Barça, si calia fins al Japó, i demanaven autògrafs als jugadors. Sopaven als millors restaurants de la ciutat, com ara el Botafumeiro, i sempre es feien una foto per recordar que hi havia estat. Veient la foto de la Mónica i el seu señor en un altre dels restaurants, el Via Veneto, ens posem a fantasiejar: potser aquella mateixa nit, dues taules més enllà, també hi sopaven Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, clients habituals. Allà ens teniu, menjant amb els seus amics joves, aquests cadells que ara els defensen amb dents i ungles, menjant i discutint de política. Treballant per Catalunya al Via Veneto.


Jordi Puntí, El Periódico, 31 d’octubre del 2009.

divendres, 30 d’octubre de 2009

Onclarro?

Proa publica una nova traducció al català d’Il Gattpardo, la gran novel·la de Tomaso di Lampedusa. Llorenç Villalonga, tan proper a l’obra del sicilià des de tots els punts de vista, ja la va traduir ara fa cinquanta anys, però a Proa han considerat que calia actualitzar-la. Calia? Doncs no sé si cada generació, com se sol dir, ha de tornar a traduir els clàssics, però en aquest cas l’operació és un encert. És a dir, que calia. Si més no, la traducció de Pau Vidal llisca d’una manera magnífica, sense que això impliqui abaixar el llistó de l’exigència. Un exemple molt cridaner és la solució adoptada per Vidal a l’hora de traduir un mot omnipresent al text, en boca del jove Tancredi quan s’adreça al seu oncle Fabrizio Salina. I ho fa sovint. Per exemple, quan li deixa anar la frase més citada de la novel·la: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”. La familiaritat entre els dos protagonistes és tan intensa que el nebot l’anomena zione. Zione, augmentatiu de zio. Com dir-ne en català? Onclàs? Tiarro? No és una decisió senzilla. Vidal opta per un contundent onclarro. I Villalonga? Doncs tria una solució menys convincent i quasi nadalenca: tiot.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 29 d'octubre de 2009.

Añoranza de Ronaldinho

Antes del Real Madrid-Milan el foco volvió a fijarse en Ronaldinho. Luego, su aportación a la victoria milanista fue mínima, pero antes del partido hubo una cierta operación retorno. Revivimos sus goles en el Bernabeu y volvimos a ver mil veces las imágenes del señor del bigote que pasará a la posteridad por sus aplausos al gran rival. Por cierto, que el día del verbo endosar en subjuntivo (en-2-6) el gentil palmero debió ir al Bernabeu con pasamontañas, para no ser pillado otra vez in fraganti. ¿Estaría también el martes en Alcorcón? El escritor Jordi Puntí me dio a conocer un término alemán que define lo que me ha llevado a introducir el topónimo Alcorcón en este artículo: Schadenfreude. Según el diccionario Webster es el “placer obtenido gracias a los problemas de los otros”. Dejemos, de momento, los problemas ajenos y volvamos a Ronaldinho. El gaúcho parece empeñado en encarnar esa letraza que José Feliciano añadió a la “Samba pa ti” de Santana: “Soy la sombra de una pena, soy el eco de un dolor...” Su caída es casi tan fulminante como lo fue su auge. Justo cuando la sólida arrancada de Ibrahimovic ha aplacado la añoranza por Eto’o, Ronaldinho ya parece un jugador del siglo pasado. Su venta a la baja, que coincidió con la llegada de Guardiola, es uno de los mejores negocios que ha hecho el Barça. Y sin embargo, Ronaldinho fue muy querido y pocos culés podrán sentir hoy el más mínimo Schadenfreude por sus problemas. Pues bien, esta columna pretende explicar la extraña razón de peso por la que esta semana he añorado a Ronaldinho.

El jueves pasado los jugadores del Barça, que empezaban a preparar su glorioso set tenístico ante el Zaragoza, recibieron una visita muy especial. Justo antes del entreno, Guardiola quiso que Messi, Xavi, Puyol y compañía escuchasen a una periodista de Catalunya Ràdio. Elisabet Pedrosa es autora de un libro titulado Criatures d’un altre planeta (La Magrana) en el que cuenta la historia de su hija Gina, aquejada con el síndrome de Rett y, por tanto, acreedora del título oficial de pluridiscapacitada. Gina ha estado en los mismos centros para quietos en los que estuvo mi hijo Llullu antes de fallecer. Hoy hace una semana lució ante la plantilla del Barça su sonrisa eterna, siempre acompañada por su hermano Pol, que debió lucir cara de alucinado. Tras leer el libro, Guardiola pensó que a sus triunfantes chicos tal vez les vendría bien conocer una realidad tan detonante, de modo que Pedrosa les pasó un video y les habló de la enfermedad que ha transformado a su hija en una criatura de otro planeta. El acto tuvo también una parte invisible, en forma de donación económica para la investigación del síndrome de Rett, una causa a la que Pedrosa destina muchas energías. Y aquí es donde entra el término alemán que me regaló Puntí. Pero ese ambivalente Schadenfreude nada tiene que ver con los problemas de Gina. Si he pensado en él en este contexto es por la fuerza de una paradoja. Guardiola decidió, porque está facultado para ello, donar la cantidad recaudada durante la última temporada por las sanciones económicas que los jugadores reciben si llegan tarde a los entrenos o faltas similares. La única condición fue no hacer pública la cantidad, de cinco cifras.

En este punto es donde reconozco haber sentido algo de Shadenfreude, al alegrarme de los problemas ajenos que representa ese dinero. Y, acto seguido, me he visto atacado por una dosis masiva de añoranza por Ronaldinho y compañía. ¿Se imaginan el bote de las multas en un Barça con Ronaldinho, Deco y Eto’o?


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 29 d'octubre de 2009

dijous, 29 d’octubre de 2009

Decència extenuant

Últimament, al vespre, encenc el samovar amb branquillons de bedoll i em miro una sèrie, La oficina, en la seva versió americana. Es tracta d’una nova versió, amb guions escrits de cap i de nou, de la sèrie original anglesa del mateix nom. Per a disgust de tots els professors de Comunicació Audiovisual del món, m’agrada més la nova versió: la considero més divertida, més àgil, més ben escrita, més brillant. Demano perdó si amb aquests comentaris ofenc algú o una ètnia sencera. Ni que fos una associació de vídues i orfes de l’exèrcit. A allò que anava. En un capítol de la tercera temporada de La oficina, Michael Scrott, el director regional de Dunder Mifflin, i el seu assistent Dwight Schrute penetren en un sex-shop, per raons argumentals –el guió ho exigeix, no hi van perquè els ve de gust. Tot i que alguns actors són tan capritxosos que tampoc no em vindria de nou-. Però, compte, l’espectador ho ha de deduir, que és un sex-shop, perquè tant podrien estar en un sex-shop com a la secció menys excitant del Servei Estació (la de tubs de metacril·lat, consumibles o cintes i cordills? Dependrà dels gustos de cadascú). Tots els productes exposats, siguin eròtics o pornogràfics, estan pixel·lats, un per un. No hi ha manera de distingir unes boles xineses d’una petanca (visualment, esclar, un altra cosa seria si se’n fes ús). Fa venir mareig, tots aquells pixel·lats que fan pampallugues com lluminàries de Nadal. També pixel·len els pits nus femenins i el dit del cor quan algú l’aixeca en senyal d’invitació a la sodomia. Fins i tot tapen els renecs amb un xiulet. Ignoro si compleixen una normativa dels Estats Units, de la Unió Europea o del Comecon. Tant se me’n dóna. Atès que són uns devedés comprats en una botiga per un home adult i destinats al consum privat en un domicili particular, és humiliant que em protegeixin així. Ja tinc una edat. No trigaré gaire a barallar-me amb les Germanetes dels Pobres.

Enric Gomà, Timet Out, 29 d'octubre del 2009.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

La veu del seny

“Senyor director, des del primer dia que sóc una oïdora d’esRadio, des d’on Federico Jiménez Losantos deixa anar veritats com una casa. Ell és l’únic locutor que diu en veu alta el que pensem els que ens sentim catalans i espanyols a parts iguals. Els que quan el Madrid juga contra un equip estranger, volem que guanyi l’equip blanc, perquè representa Espanya, com el Timbaler del Bruc. Els que quan es juga un Barça-Madrid desitgem que empatin, perquè tots dos són grans partits espanyols. A les set del matí escolto Federico a las siete i a les vuit, Federico a las ocho. Si seguís així cada hora, no sortiria de casa i el meu marit i jo només ens alimentaríem a base de pizzes a domilici. Els matins que vaig a la Seguretat Social, per desgràcia me’l perdo. No goso anar pel carrer amb un transistor per por dels intolerants i dels bisbes. Es van equivocar tant, expulsant-lo de la COPE. Com Anàs i Caifàs. Però val més que hi tirem un vel i una cortina de cretona.
El cas és que jo, ai, escolto esRadio amb el neguit al cos. L’emissora compta amb una antena il•legal a Collserola i tinc por que em detinguin i em portin a la presó de dones, com una perdulària. Abans de sintonitzar esRadio, obro totes les aixetes, per si els veïns m’espien. Si algú truca a la porta, em passo ràpidament a Ràdio Estel. Quan es resoldrà aquest desgavell? Quan escoltarem esRadio amb llibertat i sense interferències de Catalunya Ràdio? És que no sento amb prou claredat les veritats de Jiménez Losantos. Signat: Una catalana responsable.”


Enric Gomà, Avui, 28 d'octubre del 2009.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Llauna, Monja, Sintètica

Llauna. El passat dia 17, els de la Fundación Provida i d'altres ONG afins van tornar a ocupar els carrers de Madrid -amb els seus mentors espirituals de cos present- i com sempre van cridar coses com ara "cada vida importa" com si això no fos tan obvi com proclamar que la violació és un crim; però si no va anar tot Déu a fer-hi pinya, deu ser perquè a més d'un se li va veure el llautó. Per exemple, si tant els interessa la vida, per què no s'apunten a cap de les múltiples campanyes pro profilàctics per prevenir la sida? Perquè això va en contra de les seves creences, les mateixes que els han convençut que quatre cèl·lules multiplicant-se en un úter ja tenen una ànima -divina- i, de fet, és en nom d'aquesta mena d'ànimes cel·lulars (i no pas la vida en si) que protesten tant. (Per cert, atès que els plantejaments de l'islam pel que fa a l'avortament són idèntics als dels catòlics, com és que aquests mai no han fet gala del seu ecumenisme tot convidant algun imam espanyol a les manifestacions plaçadesolenques?)

Monja. Qui ha defensat l'avortament (en algunes circumstàncies) és la Teresa Forcades, la monja benedictina que tanta gent ha vist a internet tot parlant del comportament per ella sospitós tant de l'OMS com de les grans companyies farmacèutiques respecte als perills en potència de la grip A. El seu discurs -que ve a ser una teoria de la conspiració tan ben presentada com probablement improbable- ha fet furor; ara bé, a alguns ens costa força prendre al peu de la lletra les declaracions d'algú que es diu científica però que creu, tal com ho fan els seus superiors, que les ànimes existeixen, que un ésser espiritual es fa present en determinats moments en determinats trossos de pa àzim o que -sant tornem-hi- la millor manera de no esdevenir seropositiu és llençar els preservatius i viure tan castament com si la realitat no fos res més que un convent immens.

Sintètica. Ara que parlem de vida, els científics sense hàbit han descobert, per fi, com inventar-ne. Segons un article recent a The New Yorker, el biòleg nord-americà Jay Keasling i els seus companys californians de recerca a Berkeley i Stanford han estat experimentant amb la creació de cèl·lules sintètiques formades per diverses seqüències de gens acoblades contra natura al laboratori. Així mateix, es poden construir cèl·lules fetes a mida per reduir el contingut ja excessiu de CO2 a l'atmosfera, posem per cas, o fins i tot per generar energia neta. Fa poc, Keasling i companyia van crear una cèl·lula capaç de fabricar artemisina, que actualment és l'únic fàrmac que cura la malària ben curada. Abans prohibitivament car, ja es pot produir en quantitats prou grans i barates per salvar milions de vides en els pròxims anys. Amb tota seguretat, però, els sacerdots antiavortament i fins i tot les monges propenses a descobrir conxorxes gripals hi estaran en contra, atès que aquestes cèl·lules preparades a mà, no sent d'origen diví, per força freturen d'ànima i per tant la seva vida, des d'un punt de vista doctrinal, no té cap valor.

Matthew Tree, Avui, 25/10/2009

Erraticidios ejemplares

Hoy se celebra el día del corrector, esa figura tan incómoda como imprescindible para que los textos circulen con una cierta garantía. Su inscripción en el tupido calendario de días dedicados a oficios toma como pretexto el nacimiento, el 27 de octubre de 1467, de Erasmo de Rotterdam, que ejerció de corrector en los albores de la era Gutenberg. Con motivo de este fasto, el sábado se celebró en Madrid la tercera edición de la “cacería de erratas”, una especie de gimcana verbal organizada por la Unión de Correctores que también se celebra en México y en Buenos Aires. Se trata de un acto reivindicativo de funcionamiento muy simple: los participantes salen a la calle con una cámara dispuestos a cazar erratas ortográficas en placas, carteles, anuncios, cartas de restaurante y todo tipo de textos públicos. Al final de la cacería, un jurado evalúa la cosecha y las mejores piezas reciben un ejemplar del Manual del español urgente de la Agencia Efe. Leo que en la última edición triunfaron unos espectaculares “abujeros”, pero la mayoría de faltas detectadas no son tan detonantes: tildes, mayúsculas y errores por hache o por be. En todo caso, basta seguir con una cierta constancia la sección “La foto del lector”, aquí en la página anterior, para conocer las enormes posibilidades de estos safaris foto-ortográficos también por tierras catalanas.

La figura del corrector lingüístico suele ser tan poco celebrada como una ortodoncia. Pocos permiten que les corrijan sin indisponerse o contraatacar. Incluso entre los profesionales de la escritura. Conozco casos de autores literarios con un pésimo nivel ortográfico, tanto en catalán como en castellano, capaces de apelar a su libertad creativa para zafarse de las sensatas sugerencias de un corrector editorial. En otros gremios, la corrección ortográfica sigue generando una gran inseguridad social, aunque en una sociedad bilingüe como la catalana muchas de estas turbulencias se disfracen de debates pseudopolíticos. Aquí es donde se evidencia más claramente la gran distancia entre la oralidad y la lengua escrita. Las frívolas opiniones que lanzan algunos sobre el habla en doblajes cinematográficos, colaboraciones radiofónicas o discursos políticos no las sostiene nadie en referencia a los textos escritos. Por fortuna, mucha gente se avergüenza íntimamente de su nivel ortográfico, y usa el corrector automático con un aire clandestino, no exento de una cierta sensación de culpabilidad. En el caso del idioma catalán, cada año del último cuarto de siglo se incorpora una generación más que ya no puede blandir la excusa de no haberlo estudiado. Esta íntima inquietud provoca malestar, porque nuestra sociedad tan poco culturalista aún mantiene la percepción general que el dominio ortográfico es un indicador muy visible y fehaciente del nivel cultural de cada cual. Si las nuevas generaciones rompen con esta convención se producirá un cambio de paradigma que ríete tú de la era digital, el libro electrónico, las confidencias por Twitter y el cortar y pegar de la Wikipedia. Alguien que habla mal de los correctores es alguien que se siente lingüísticamente inseguro y, además, no tiene ninguna intención de aprender.

Aunque no todas las erratas son iguales. Isaac Disraeli.k.Isaac Disraeli; les dedicó un delicioso capítulo en uno de los volúmenes de Curiosities of Literature. En él explica que vio una edición de la Biblia retirada por el arzobispo de Canterbury por lujuriosa. El impresor había omitido la partícula negativa del sexto mandamiento, de modo que se leía “Thou shalt commit adultery”. Alegría.


Màrius Serra. La Vanguardia. 27 d'octubre de 2009.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Actualitat auditiva

A poc a poc Manel Fuentes va convencent al capdavant de El matí de Catalunya Ràdio. Tots els comentaris apunten cap aquí i jo sóc altament influenciable, m’avinc a tot. Pel meu gust s’ha obsessionat una mica amb el cas Millet, d’una manera extrema i banal. A les ràdios no falten els judicis anticipats. Però tots els que s’exclamen dels honoraris astronòmics de Millet (a les tertúlies, els justiciers habituals), callen com morts davant d’honoraris semblants o més alts de directius i membres dels consells d’empreses que reben ajuts (injeccions, se’n diu) de diner públic. Si seguíssim la trajectòria d’aquests ajuts, no guanyaríem per disgustos. I per a més inri, després les empreses es deslocalitzen i et deixen a l’estacada. S’hauria de fer com en els divorcis: des del país on s’han instal·lat, que ens enviessin cada mes una suma de diners.
L’altre dia, Fuentes va encetar una nova modalitat de ràdio. L’endemà de la concessió del Premi Planeta, va radiar el desmai de Pere Gimferrer durant l’acte. Miraré de reproduir-ho amb exactitud: la guanyadora agraeix el premi, quan tot d’una se sent un clonc sec, que és el soroll del cos del poeta contra la tarima. Després, uns gemecs apagats (de Gimferrer o de dames patint cobriments, no ho sé) i un enrenou somort de gent que (diria) l’assisteix (no l’intenta rematar, espero). Traslladat a les sessions del Parlament, estaria bé radiar els badalls dels diputats ensonyats, els ruflets de l’oposició, els borborigmes i estossecs de ses senyories. D’alguna manera, també és activitat parlamentària.

Enric Gomà, Avui, 24 d'octubre del 2009.

Generación algolagnia

El mundo de la creación artística conjuga el verbo generar. Los creadores vivimos de la génesis constante de ideas, textos, esbozos, sueños o proyectos que desembocan en algún tipo de obra, pública o privada. Así escuecen, nacen, se cuecen, hierven, crecen y aparecen (o no) canciones, cómics, cuentos, ensayos, novelas, obras de teatro, óperas, películas, piezas de arte, poemas, series de televisión, videoclips y todo tipo de modalidades creativas imaginables (y no). El verbo generar da generación, y este término electrizante también agrupa a seres generados en una misma época (la mía es la del baby boom de los 60). Lo malo es que los estudios literarios han petrificado el concepto de generación, bautizando a grupos de creadores coetáneos con etiquetas utilísimas para mantener la falaz transmisión de tópicos, del tipo “los autores de la generación del 69 se caracterizan por un uso sutil del género neutro en las felaciones anafóricas de arte menor”. Por eso, algunos huimos de las generaciones como de la peste bubónica. Pero, por fortuna, existen otras maneras de ver el mundo, e incluso otros mundos por ver. El sábado tuve el privilegio de presenciar uno. El TNC tiene en marcha un proyecto con nombre de tarjeta de metro: T6. Seis autores trabajan con el objetivo de escribir seis obras de teatro que luego se montarán. La iniciativa cuenta con un notable patrimonio. Sin ir más lejos, El mètode Grönholm de Jordi Galcerán salió del primer T6. Hoy para un aspirante a dramaturgo, entrar en el T6 significa tener un ecosistema motivador y exigente a la vez. Más allá de la zanahoria del estreno, sus textos serán constantemente sometidos a la opinión de sus cinco compañeros. Es decir, que se trabaja en equipo, un rasgo muy teatral. Los seis actuales tesisos son Marta Buchaca, Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Carles Mallol, Josep Maria Miró y Pere Riera.

De ellos mismos partió la idea de encerrarse a escribir seis obras de teatro en una noche, lo que les congregó este sábado en la sede barcelonesa del grupo SGAE. El encierro tenía sus toros: las obras partían condicionadas por noticias y diversos autores fuimos invitados a añadir condiciones al reto. Constricciones como en el Oulipo. Antes de ponerse a escribir, Sergi Belbel les hizo anotar en un papel cómo terminaría la obra. Javier Daulte impuso que tres de las obras transcurrieran en los años 1970, 2009 y 3009. La condición de Yasmina Reza fue que en todas las obras hubiese un asesinato. A tres horas del inicio, Jordi Galceran les dio una consigna radical: cambiar el sexo de todos los personajes. A la una de la madrugada Benet i Jornet les hizo detener la escritura durante 15 minutos para explicar, en otro texto, por qué escribían esa obra. Luego llegó mi turno. Les prohibí utilizar dos palabras en toda la obra: no y jo. Pau Miró les impuso una página sólo con preguntas. David Plana les hizo intercambiarse los textos tal como los tenían entonces y escribir una página de la obra ajena. Luego Guillem Clua, que ejercía de maestro de ceremonias, les hizo incluir una réplica de una obra de Chéjov elegida al azar. Carles Batlle les impuso que una escena determinada incluyera un personaje que espiase lo que estaba pasando. Finalmente, Juan Mayorga añadió que un personaje masculino se pintara los labios en escena. Veremos qué saldrá.

Los seis tesisos tienen en común el ecosistema textual de la Sala Beckett, ser treintañeros, dirigir sus obras y saber trabajar en equipo. No es poco. Por lo visto el sábado, otro elemento los une: decididamente son masoquistas. Suerte a la generación algolagnia.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 26 d'octubre de 2009.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Músics que escriuen

Al llarg de les últimes setmanes han coincidit a les llibreries una sèrie de títols que gairebé podrien ser un gènere: els llibres escrits per músics. ¿És una moda impulsada per les editorials? No ho sembla. Els desconfiats diran que, com que estan baixant les vendes de discos, els músics busquen una altra manera de guanyar-se la vida. Però els desconfiats seran, a més, uns il·lusos si es pensen que els llibres donen més beneficis que els discos. En tot cas, la notícia no és només que els músics publiquin obres de ficció, sense tornades repetitives ni rimes fàcils, sinó que a més es llegeixin amb gust. Citàvem fa una setmana les narracions d’Antonio Luque (o Sr. Chinarro). Un altre bon exemple és Nick Cave, que avui llegirà parts de la seva novel·la La mort d’en Bunny Munro en el seu concert a l’Aliança del Poblenou (una pista per a desconfiats i il·lusos: l’entrada costava 65 euros). En els dos casos es tracta d’artistes amb una literatura que enllaça amb l’univers propi que descriuen les seves cançons. El mateix passa, per exemple, amb Joan Miquel Oliver: la seva novel·la El misteri de l’amor és parenta de les melodies d’Antònia Font. O amb Joe Pernice, que fa uns anys va escriure Meat is murder, una bona novel·la que prenia com a inspiració l’àlbum dels Smiths. En un altre registre musical, també s’ha de celebrar la reedició de Los hechos Pérez, la novel·la que van escriure a dues mans Víctor Nubla i Juan Crek, del grup Macromassa.

Hi ha un altre tipus de llibres de músics que no busquen la ficció, sinó que expliquen experiències reals. Aquest era el cas de Paciente, de Ben Watt (la meitat d’Everything But The Girl), on l’autor relatava l’estranya malaltia que va patir als anys vuitanta. O Sound Bites: comerse el mundo, en el qual Alex Kapranos prenia nota de les diferents cuines que provava durant la seva gira mundial amb Franz Ferdinand. En aquesta mateixa línia, David Byrne acaba de publicar Bycicle Diaries, una crònica dels seus viatges a dues rodes. Resulta que el bon jan d’en Byrne utilitza sempre la bicicleta per desplaçar-se per les ciutats que visita. Així, en aquests diaris relata el seu pedaleig en llocs com Manila, Buenos Aires, Nova York, Istanbul o Berlín. Quan veu un lloc curiós, una situació que li crida l’atenció, Byrne s’atura i observa. Després obre el diari i explica el que ha vist en una prosa que és fàcil, alegre i enganxadissa com una cançó de Talking Heads.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 d’octubre del 2009.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Eutròfics?

El poeta Josep Pedrals ja fa temps que canta els seus versos, i no pas com un cantautor tamboretaire (de tamboret i guitarra en bandolera), sinó acompanyat de músics ben sonants i sonats com el gran Pau Guillamet, àlies Guillamino, amb qui compartia En/doll. Ara té banda estable, en el sentit més net del terme, i acaba de treure disc. L’una es diu Els nens eutròfics; l’altre, ben recomanable, porta per títol Esquitxos ultralleugers. Com que l’eutròfia és l’estat de nutrició correcte d’un teixit, un òrgan o un ésser viu, uns nens eutròfics seran sempre mainada ben alimentada, sense els excessos que menen a l’obesitat. La fixació del verbívor Pedrals per la columna dreta, presidida pel mot eutanàsia, de la pàgina 749 del DIEC (2ª edició) resulta espectacular. En el seu celebrat llibrot El Furgatori (Labreu edicions, 2006) destacava un sermó sobre l’aristotèlica eutrapèlia, la virtut que modera els divertiments. Es dóna la circumstància que eutrapèlia i eutròfia són termes consecutius al DIEC. Just abans, però, hi trobem l’eutèxia (solidificació d’una solució) i l’eutòcia (evolució normal del part espontani). Hi fixarà Pedrals la seva mirada artística, també?

Màrius Serra. Avui. Dijous, 22 d'octubre de 2009.

Pérdida de referentes

Dentro de diez meses perderé uno de los faros de mi infancia. Lo anunció este fin de semana el conseller de Política Territorial Joaquim Nadal. Diez meses es el tiempo que queda para que la línea azul del metro barcelonés sea prolongada de la estación de Horta hasta la de Vall d’Hebron. Eso, que es sin duda una buena noticia aunque llegue un par de décadas tarde, implicará que en todos los carteles informativos de TMB, que no son pocos, Horta dejará de constar como uno de los extremos de la línea azul. Vivo y escribo en Horta, pero esa no es la cuestión. Lo cierto es que Horta debe ser la estación término más antigua (1969) que aguanta en el coloreado mapa ferroviario de la ciudad y alrededores. Cuando, a los once años, empecé a ser usuario independiente del metro, lo primero fue vencer el pánico a perderme en ese mundo subterráneo. De modo que, como tantos otros chavales, en 1974 me estudié a fondo los recorridos que me tocaban. Lo más importante de ese empeño era memorizar los dos extremos de cada línea que usara. En mi caso, la azul y la roja, que por aquel entonces aún lucían los números romanos V y I (hoy 5 y 1, no vaya a ser que las nuevas generaciones se equivoquen). En aquellos momentos, conocer el nombre de los extremos de cada línea era más que un seguro. Era la tranquilidad. Para un niño como yo, el metro pronto resultó mucho más acogedor que los autobuses. Sus códigos eran más fáciles de descifrar, sus horarios más regulares y sus paradas mucho más claras. En el mundo exterior nunca sabías si bajabas en el sitio correcto. Bajo tierra, todas las paradas tenían nombre y no hacía falta ni pedirlas, porque aquel tren paraba siempre, en todos los apeadoros. El único riesgo, por ejemplo tras un trasbordo, era errar en el sentido (aunque en los carteles siempre ponga dirección) y que te llevaran a la otra punta de la ciudad. Pero aún así, siempre cabía dar media vuelta.

El atlas que cartografiaba ese mundo subterráneo tenía cuatro finisterres de nombre refulgente. En la línea azul, Horta y Pubilla Casas. En la roja, Santa Eulàlia y Torras i Bages, con alguna incursión en la verde que acababa en Lesseps. Esas fueron, a mediados de los setenta, mis primeras coordenadas barcelonesas. Luego, murió el dictador, y con él algunas estaciones cambiaron de nombre. Qué sé yo, General Mola dejó paso a Verdaguer o Dos de Mayo a Hospital de Sant Pau. Nada que no sucediera también en la superficie, donde el callejero entraba en un ajetreo de aquí te espero. Pero un hecho diferencial distanciaba a ese mundo subterráneo del otro. Los dos crecían, pero el del metro siempre lo hacía por los extremos. Un buen día, desapareció de los carteles mi mitificada Pubilla Casas, sustituida por un santo, San Ildefonso, que sucumbiría años más tarde ante el empuje de la estación señera de la nueva Catalunya, Cornellà Centre, convertida ya para siempre en la última pareja de Horta en los carteles de la línea azul. En el bando rojo, curiosamente plagado de nombres santurrones, diría que Torras i Bages duró más que Santa Eulàlia. En todo caso, sólo recuerdo a mis finisterres rojos sustituidos por Santa Coloma en el sector Besòs y Feixa Llarga en el Llobregat. Los actuales límites de Fondo y Hospital de Bellvitge me suenan tan poco como Pep Ventura-Paral·lel (L2), que son las estaciones término de la línea más moderna hasta que inauguren la L9.

Total, que pienso pasarme los próximos diez meses fotografiando mapas de metro en los que Horta aún esté destacada, cual carteles de la Bella Dorita.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 22 d'octubre de 2009

Per terra, mar i blocs

Com a crític de crítics de Divendres, el primer dia Berto Romero ens va explicar a què es dedicaria. Sé que no és cap notícia de rabiosa actualitat, des de llavors que ha plogut bastant. Fins i tot hi ha gent que s’ha comprat un gos. Però aquell dia Romero, que sembla sortit d’Algú va volar sobre el niu del cucut (és un elogi, no ho dubtin), va posar sobre la taula una idea que comparteixo i que sovint em balla pel cap. Va venir a dir que així com ell criticaria els crítics de televisió, algun dia potser algú criticarà els crítics de crítics. A partir d’aquí, cada crític tindria el seu crític, en una espiral inacabable i fatigant. Així, doncs, seria un món en què un sol individu crearia una obra (un conte, una aquarel·la, un concert, etc.) i a l’acte tothom es dedicaria a la crítica, l’opinió i el comentari, desaforadament. Romero ho situava en un futur hipotètic, mentre que jo crec que hi som a tocar: és impressionant la quantitat de crítics, comentaristes, opinadors, analistes, ressenyistes, recomanadors i avaluadors que hi ha, sobretot culturals. Tots aquells Excel·lent, Molt bo, Bo, Regular, Vostè mateix, dels diaris, com si no haguéssim deixat enrere la pols de guix de l’escola. Aquella mania de puntuar-ho tot de l’1 al 10, des d’Obama a una salsa romesco. Amb Kierkegaard encara no s’hi atreveixen, però és qüestió de temps. Badarem i ens trobarem puntuant, avaluant, criticant, una escultura de Gargallo, un quadre de Kandinsky, El llac dels cignes de Txaikovski (si mai arriba el moment, tinc un comentari preparat: “El coll, massa llarg”). Per acabar-ho d’arreglar, hi ha la blogosfera: blocs i més blocs, amb aquell allau de comentaris, tothom opinant i contraopinant. També s’hi voten els articles, i els comentaris dels articles, se’ls censura o se’ls aplaudeix o, si cal, se’ls recomenta (n’hi ha prou amb escriure “Ha, ha, ha”). Per sort, de tant en tant algú compon una cançó. O fa la torre Eiffel amb escuradents.

Enric Gomà, Time Out, 22 d'octubre del 2009.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

L’inefable el va temptar

L’accident, d’Ismaïl Kadaré (Gjirokastra, Albània, 1936), comença i acaba com una història policíaca, amb cadàvers i una intriga, i enmig hi ha una digressió llarga, dispersa i avorrida sobre l’amor que sembla una mala novel·la francesa. L’enigma apareix quan un taxi que anava cap a un aeroport té un accident i cau per un precipici. Els dos passatgers, un home i una dona, moren a l’acte, i el taxista queda greument ferit. Quan recupera la consciència, el taxista reconeix que potser es va despistar, ja que va veure una cosa estranya pel retrovisor: va veure ­dues persones que «s’esforçaven per besar-se». Les pàgines que segueixen es mouen en el terreny de la hipòtesi. Gràcies al testimoni d’un altre conductor, més diaris, cartes i converses amb amics de les ­dues víctimes se sap que ell era eslovac i treballava al Consell d’Europa i ella era una ­jove albanesa. Eren amants i ­feia anys que es trobaven en diferents ciutats europees. El to d’aquesta primera part, d’unes 40 pàgines, és ­complex i es llegeix amb atenció creixent. Kadaré sap com­binar els indicis per donar gruix a ­aquestes dues morts: ¿Quin misteri els unia? ¿Hi havia raons polítiques perquè algú els volgués morts?

El detectiu que investiga el cas decideix «explicar-la als altres» per aclarir-se. Gran error, ja que aquesta segona part vol ampliar l’enigma que al principi se’ns ha mostrat en bones urpades, però rarament aconsegueix profunditat. L’exercici narratiu és gairebé estèril: pretén aprofundir en els misteris de l’amor, explorar les dependències emocionals dels dos protagonistes, però es queda a la superfície. Kadaré sembla menysprear la seva bona intuïció narrativa i es perd en divagacions culturals que introdueix amb calçador, com per exemple una referència al curiós impertinent de Cervantes. Utilitza el fàcil recurs dels somnis premonitoris. Les rares descripcions sexuals, pedra de toc de la intimitat revelada, es llegeixen amb vergonya aliena. La tercera part, 40 pàgines més, reprèn les pistes per oferir un intent de solució, però ja és massa tard: hem perdut l’interès. Qui sap si Kadaré, temptat per l’inefable, va voler escriure una novel·la conceptual sobre la dificultat de fixar els detalls d’una relació amorosa. Si fos així, l’objectiu del llibre seria el seu fracàs narratiu.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 d’octubre del 2009. Ressenya de la novel·la L’accident, d’Ismaïl Kadaré (Edicions 62).

Dies i dies

Descobreixo amb alegria i sorpresa que dos prohoms i factòtums com són Ramon Muntaner i Ferran Mascarell fan un programa d’entrevistes, Aquell dia, els diumenges abans de dinar, a COMRàdio. I això que aquesta gràcia no l’havia demanat en les meves oracions, simplement perquè no se m’havia acudit. Mascarell i Muntaner no s’entrevisten l’un a l’altre cada diumenge, tot i que se’n sortirien molt bé, sinó que conviden un famós autòcton, des de Ferran Soriano a Asha Miró. Hi conversen sobre un dia concret, cabdal per algun motiu: Patricia Gabancho va parlar del 28 de setembre del 1974, la data en què va arribar a Barcelona a bord del MayFlower; Jordi Estadella, de l’1 de gener del 1970, el seu primer dia a Ràdio Joventut. La ràdio persisteix en la memòria, com ara Sacapuntas i Tito B. Diagonal. O com els butlletins de notícies de RNE, que es coneixien amb el nom del parte. Estadella ens va recordar que aquells anys totes les ràdios estaven obligades a radiar el parte, sense poder emetre notícies pròpies. Si s’incendiava Ràdio Joventut, havien d’esperar el parte de RNE perquè ho expliqués als oients (que no entenien com els locutors de Ràdio Joventut havien mort en directe asfixiats i socarrimats). Sembla mentida, si no fos veritat. Tard o d’hora s’hauria de muntar un parc temàtic del franquisme (idea que regalo a Universal Studios): grisos, octavetes, l’esperit del 12 de febrer a la Casa del Terror, Fraga en trajo de bany a les muntanyes russes aquàtiques i, cada vespre a les vuit (tot un repte per als Comediants), la manifestació de capellans del 1966.

Enric Gomà, Avui, 21 d'octubre del 2009.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Prejuicios paralelos

Los salpicados por escándalos de corrupción como los casos Millet, Palma Arena, Gürtel u otros tantos en el pasado, suelen quejarse de los juicios paralelos a los que, en su opinión, les someten algunos medios de comunicación. No les falta razón, pero resulta interesante observar cómo sus quejas son vehiculadas, justamente, a través de otros medios de comunicación, tal vez más afines a su sensibilidad. Y eso no hace sino reforzar la existencia del juicio paralelo que denuncian. Todo ello es posible, claro, por la conjunción de dos factores opuestos: la avidez informativa de los medios y la exasperante lentitud de la justicia, cuya imagen pública es ya un híbrido entre el low cost y el slow food. Los juicios paralelos son una modalidad mediática del cotilleo contable, y suelen acabar en linchamiento televisado. La única manera de evitarlos sería que la justicia ordinaria trabajara a un ritmo extraordinario, lo que parece más difícil que aquello del camello pasando por el ojo de una aguja. En un juicio paralelo que se precie, como mínimo desde O.J. Simpson, siempre hay un elemento circense que remueve, ensucia y da esplendor al asunto. Qué sé yo, algún testigo incontinente que empieza a hacer revelaciones inconvenientes sobre la vida privada de algún actor del escándalo, un ex chófer, una ex canguro, un ex socio, una vecina, un recepcionista de meublé... Personajes aparentemente menores que introduzcan una dosis palpable de cotidianidad para acompañar a los siempre fríos números rojos. O de irracionalidad manifiesta. Como detecto que los astrólogos no están por la labor en ninguno de los tres casos aludidos y ni tan solo el inquieto brujo anticristiano Pepe no ha dicho ni mu, me tomo la libertad de entrar en la cuestión desde una óptica verbívora.

El impulso obedece a la necesidad cada vez más acuciante de superar el chiste de los millets de 500 euros, que amenaza con ser una plaga inaguantable. Todos reímos la gracia de los vecinos que reescribieron la placa de la plaza ante el Palau de la Música como “Plaça de Fèlix Billet” (a pesar de la innecesaria evasión de la T de bitllet), pero el chascarrillo ya empieza a estar más sobado que pedir un carajillo de ron Pujol (y café Soley) como “un honorable” . El sábado, en la parada de carne del mercado, asistí a una escena que me lo corroboró. La carnicera, en tono de verdulera, le pidió a una jovencita pecosa que pretendía pagar una hamburguesa con un billete de 50 euros si no tendría “un millet més petit”. La chica ojeó el bolso y respondió, sin la más mínima retranca: “sí, tinc un millet de deu”. Di un respingo. Al principio creí que le seguía la broma. Pero no. Ese mismo día recibí un palíndromo milletista de un lector: “Millet té llim”. Me sorprendió que tan turbio personaje invirtiese el fango (el limo) en su mismo nombre. Convoqué un foro homónimo en la red y los hallazgos han sido notables. Ignasi Ripoll halló dos palíndromos más: “Té llima, Millet” (de lo que deducía que se escapará) y el más festivo “Ale, Palau a la pela!”. Otros muchos verbívoros han desmenuzado el caso letra a letra. Sólo destacaré un anagrama de “Orfeó Català”. Lo firma Eulàlia, tal vez una de las afectadas por la rapiña de Millet: “A fe, ataco l’or”. Y vaya si lo atacó. En cuanto a los otros dos casos, señalar que la inversión de Matas da Satam (satanás en inglés), tal como descubrió el bueno de Vila-Matas cuando el profesor Jordi Llovet le rebautizó leyendo del revés su inicial y apellidos: E. Vila-Matas, “Satam alive”. Acabo en Valencia, donde “fotre el camp, al Camps li costa, i al Costa li costa fotre el Camps”.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 20 d'octubre de 2009.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Lecturas de riesgo

La promoción editorial ya parece un género literario. El objetivo es claro. Se trata de llamar la atención sobre un título determinado entre la miríada de libros disponibles. La magnitud del intento es tal que sobrepasa las habituales asociaciones entre agujas y pajares o gotas y oceános. Conseguir que una novedad literaria de calidad no pase sin pena ni gloria es una tarea titánica. De ahí que los editores, cuyo papel de intermediario seguirá siendo básico en la era digital, se apliquen a promocionar los títulos en los que creen. El método más habitual pasa por los fastos inherentes a los premios literarios y sus cenas de agasajo, sin descartar las expediciones a los escenarios exóticos de alguna novela. ¿Habrá tour organizado a Cabo Verde para entrevistar a la planetizada Ángeles Caso en la tierra natal de su protagonista? Permanezcan atentos a sus suplementos favoritos. A diferencia de la novela negra, la ciencia ficción o el ensayo político, el género literario de la promoción editorial tiene unos costos de producción que deben ser presupuestados. Volviendo de la Feria de Frankfurt muchos editores exhaustos debieron leer en el avión el sueldo que Laporta adjudica a su director general Joan Oliver. Dénme una mensualidad de ese salario, debieron pensar, y transformo una novela en un best-seller. Pues se equivocan. No basta con los poderes de don Dinero. Sin su concurso casi nada es posible, salvo esa modalidad sensual entre bocas y orejas, pero el dinero nada garantiza. Por eso es noticia que una novela como Olor de colònia de Sílvia Alcántara (Edicions de 1984) se encarame al número uno de las listas de ventas del Cultura/s con una inversión en promoción más bien discreta. Pero también lo es que las editoriales modestas apliquen estrategias creativas.

Es el caso de Edicions Bromera, con sede en Alzira, cuyo catálogo contiene obras de autores internacionales de primer orden como Pamuk, Rushdie o Banville. Ahora publica la traducción catalana de una de las sensaciones del momento en Nueva York: Beat the Reaper de Josh Bazell (Esquivant la mort en Bromera y Burlando a la Parca en Anagrama), un thriller médico-mafioso. Para promocionar la novela de Bazell, Bromera montó un concurso cuyo premio permitía “vivir algunas de las sensaciones que experimenta el protagonista de la novela, Peter Brown, cuando se ve forzado a sobrevivir en una piscina llena de tiburones”. Pues bueno, el sábado recibí una nota de prensa en la que comunican que Margarida Molinet Bret, vecina de Figueres, ha sido la “afortunada” ganadora del concurso, y que el premio consistirá en una inmersión en el Aquàrium de Barcelona para nadar entre sus bien nutridos (espero) escualos. Si la estrategia promocional de Bromera funciona, no quiero ni pensar hasta dónde podrían llegar otros editores. ¿Qué experiencia sería transportable a la realidad para que la pudiera vivir una lectora de la trilogía de Larsson? ¿Cuál será el primer libro promocionado mediante una visita especial al Hotel Krüger del Tibidabo? Me aplico el cuento a los dos últimos libros que acabo de leer para poder comentarlos este miércoles en la Lecturàlia de “El matí de Catalunya Ràdio”: Els Grope de Tom Sharpe (Columna/Anagrama) y El Gattopardo de Tomasi di Lampedusa (Proa). La mera idea de vivir alguna de las situaciones que describe Sharpe me pone los pelos de punta. En cambio, como catalán, la Sicilia de Lampedusa se me antoja muy familiar, sobre todo cuando leo, en la nueva traducción de Pau Vidal, aquello de “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï. No sé si m’entens...”

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 19 d'octubre de 2009.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Fanàtics i congelats

Ja l’espero cada matí amb il·lusió. A mitja tertúlia de El món a RAC1, mentre Vicent Sanchis i Jordi Barbeta es degollen, s’atura la degollació per uns moments i radien un anunci que fa: “Botigues La Sirena, fanàtics del congelat”. Cada cop que el sento, no hi puc fer més, penso en les Torres Bessones. Em demano com és que els publicitaris i els amos de La Sirena no s’han adonat que, a hores d’ara, per a gran part de la població un fanàtic és un pixa-reixes que estavella un avió contra un gratacel. O col·loca una bomba en un metro de Londres o a l’estació d’Atocha. Quan es titlla algú de fanàtic, s’acostuma a fer amb una ombra de crítica, prevenció i rebuig. A ningú no li ve de gust sortir a sopar amb un fanàtic. Encara menys anar a ballar amb ell a la Paloma (aquí, molt pitjor que un fanàtic islamista seria un del pasdoble). Segons el diccionari de l’IEC, un fanàtic és algú “que sustenta una opinió, una creença, amb intemperància i sense sentit crític”. Ningú no dubta que Al-Qaida és una organització criminal intemperant i sense gaire sentit crític (no hi ha corrents interns, que se sàpiga). Però, a La Sirena són de debò intemperants i sense sentit crític? Són excessivament entusiastes dels seus productes? Si fos així, la publicitat idònia seria aquesta: “Pèsols sense congelar? Per damunt del meu cadàver!”. “Favetes en beina de la plaça i triades a casa? Abans m’arrenquen un braç!”. I un cas escruixidor d’un testimoni d’un empleat de La Sirena: “Em van segrestar i em van torturar amb gambes fresques de Palamós.”

Enric Gomà, Avui, 17 d'octubre del 2009.

Chinarro ‘experience’

Fa temps que esperava aquest moment, una intuïció em deia que podia passar: Antonio Luque, ànima, cos i ment de la banda Sr. Chinarro, acaba de publicar el seu primer llibre de narrativa. Després de més de 15 anys escoltant la seva música i desxifrant-li les lletres, ara podem llegir-lo en silenci, o millor: amb la música i prou de les seves paraules. El desembarcament de Luque arriba amb un llibret de dos contes –Socorrismo (Alpha Decay)–, una narració en el volum col·lectiu Matar en Barcelona (també a Alpha Decay) i un parell de textos autobiogràfics en l’últim número de la revista Eñe, dedicada «als músics que escriuen». En realitat, aquestes pàgines disperses s’haurien de llegir juntes i d’una tirada, perquè les uneix el fil de l’estil literari de Luque. O, si es prefereix, la Chinarro experience. Els lectors que estiguin acostumats a escoltar cançons com La resistencia, Cero en gimnasia, Un burro volando o El libro gordo de peut-être, es capbussaran en la seva prosa com peixos a l’aigua. Els que el llegeixin sense conèixer la seva música, s’hauran de preguntar: ¿què he estat escoltant l’última dècada?

Encara que més complexes que les seves cançons, les seves narracions treuen partit de les mateixes obsessions i jocs. L’humor conviu amb imatges poètiques i estranyes com aquesta: «Exhausto y pálido como si acabara de darse a luz a sí mismo». A Socorrismo s’explica la relació d’Augusto i Augusta, un enginyer i una noia veneçolana. Luque escriu: «Pronto sintió que había encontrado un nuevo empleo: amarla, amarla con su cuerpo acostumbrado a una hora de sexo cada vez más rápida». A La mina es descriu l’atmosfera d’un poble del sud, als anys 30, on hi ha unes mines que són explotades pels anglesos. Després de llegir-la, he comprès velles lletres de Sr. Chinarro. Les històries de Luque avancen a partir d’associacions d’idees i jocs de paraules. «Nadaba con esas gafas que no dejan ver nada a los lados, disfrutando de ese lado burro del deporte», llegim, i entenem que aquests textos són vasos comunicants de l’univers que reflecteixen les seves cançons. Que bé.

A l’editorial diuen que dilluns i dimarts Antonio Luque serà a Barcelona presentant els seus llibres. Busquin els detalls a les agendes i no s’ho perdin. La satisfacció està garantida.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 d’octubre del 2009.

dijous, 15 d’octubre de 2009

La privacitat del gos

La setmana passada, els agents rurals van buscat un animal salvatge pel Montsià. Alguns pagesos i grangers que l’havien vist van indicar que es tractava d’una lleona. Només hi havia dues opcions: o havia fugit d’un circ o d’una casa particular, on el devien haver criat amb esperit recreatiu (en comptes de jugar al Monopoly, que és menys exposat). Caçar una lleona a prop de la Sénia –un poble que no ha destacat mai per la seva tradició lleonina- va aixecar una gran expectativa, els mitjans van fer un seguiment exhaustiu de les batudes del fèlid. Però tot d’una va saltar la notícia: la suposada lleona, en realitat era un gos molós. S’hi assemblava molt, es veu, amb el pèl curt de color canyella (a tot arreu ho repetien igual, quan hauria estat més raonable dir-ne color terrós, que és el mateix. Aquest color ajuda la lleona a confondre’s amb la terra, més que amb la canyella). Un gos molós no és un gos que mola molt, enrotllat, sinó un cànid pertanyent a una raça procedent de Molòsia. La notícia va provocar una forta decepció, que en algunes empreses es va traduir en absentisme laboral.
El vespre del set d’octubre, els agents van abatre la bèstia amb dos trets. Segons van declarar després, tenia “una sorprenent semblança amb una lleona”. Ens els hem de creure, perquè enlloc no vam veure el gos mort, ja que la conselleria de Medi Ambient no va permetre difondre’n imatges. Per quina raó? Calia protegir la privacitat del gos? En atenció a la seva imatge pública? O als seus familiars més propers? Potser per protegir els menors (humans, no els canins)? Entenc que els nens pateixin un xoc davant d’unes imatges de l’ós Yogui i Bubú dessagnats a terra, però no veig quin trauma els pot provocar veure un gos mort. Gran part dels espectadors volíem comprovar si l’animal es podia confondre amb una lleona. Ara haurem d’esperar que d’aquí a un temps, potser anys, surtin les fotos del gos difunt publicades a l’Interviú.


Enric Gomà, Time Out, 15 d'octubre del 2009.

Paradisos?

Vivim temps infernals per a l’economia, tant la visible com la submergida. Cognoms tan nostrats com Millet, Matas, Rambla, Costa o Camps demostren l’existència d’uns Països Catalans deliqüescents. No em malinterpretin, ara, ni m’obliguin a posar-hi al davant la crossa del presumpte. La deliqüescència és la propietat que tenen certs cossos d’absorbir la humitat de l’aire i, després, dissoldre-s’hi. Només cal que associïn la humitat al líquid dinerari. I si troben que la dissolució final malbarata la imatge al·legòrica, donem-nos un marge de temps i a veure on seran l’any 2014 els deliqüescents Millet, Matas, Rambla, Costa o Camps: a la presó, al carrer o refugiats en un remot paradís fiscal? Doncs mira, no se sap mai, però aquí és on volia arribar avui. Al paradís. Perquè paradís fiscal és una expressió errònia que prové d’una mala traducció. La referència paradisíaca prové del mot anglès heaven (cel en sentit més espiritual que no pas meteorològic), però el terme econòmic anglès que designa els indrets amb baixa pressió fiscal és haven, sense la e: Tax Haven. I la traducció de haven no és pas paradís, sinó “refugi, amagatall, cau”. No pas Palau sinó catau.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 15 d'octubre de 2009.

Es la hora del "naming"

Hace un año, por estas fechas, recibí una interesante propuesta para lanzarme a un nuevo territorio profesional que hasta entonces sólo conocía de oído: el naming. La verdad es que la agencia de branding que me lo propuso tenía las cosas mucho más claras que yo, que así por lo pronto tuve que documentarme para descartar que el branding se bebiese. Y no. Resultó ser uno de esos gerundios que manejan los profesionales de la publicidad, en este caso para designar la aplicación de técnicas de marketing (otro que tal) a productos o marcas, igual como el naming (nombrando, que también es gerundio) designa la actividad profesional de inventar nombres para productos, marcas, empresas o incluso instituciones. Eso era justamente lo que me proponían. Mi presunta capacitación para la noble función de onomateta provenía, según me dijeron y tuve que admitir, de mi sostenida actividad pública como jugador verbal. Les parecía que si, gratis (et amore), me había inventado palabras como Verbalia, enigmàrius o verbívoro, bien podría inventarme otras como Amena, Altaria u Opencor, por las que, me lo aseguraron, hubo quien cobró lo suyo. No les conté que, tras años de orgullo nominal por mi invento verbívoro, hallé un libro titulado How to be a verbivore, publicado por Richard Lederer en 1973. La cuestión es que a punto estuve de lanzarme a esa piscina. Antes de firmar el contrato nos dimos unas semanas de tanteo para valorar qué dedicación supondría. Al final, hice el recuento de las horas que tiene el día y tuve lo que entonces tomé por un ataque de lucidez. Al final decliné, a mi pesar, la propuesta. Creo que volvería a hacerlo, pero queda claro que mi olfato es parecido al de Louis Lumière, que dijo del cine: “mi invento podrá ser disfrutado como una curiosidad científica, pero desde el punto de vista comercial no tiene el más mínimo interés”.

Porque si algún sector ultraespecializado tiene futuro en estos momentos, ese es el naming. Las fusiones de entidades bancarias que estamos viviendo estos días abren unas posibilidades insospechadas. A saber qué pagarán por un buen nombre las direcciones fusionadas. No es sólo la marca, sino también la sensible cuestión de la proximidad territorial que caracteriza a las cajas de ahorro. ¿Cómo fundir Catalunya con Tarragona y con Manresa sin perecer en el intento? ¿Y qué me dicen de machihembrar Terrassa con Sabadell sin herir sensibilidades, luego la vallesana resultante con Girona y, al final, incluir en la fiesta a Manlleu sin que nadie se sienta marginado? Los precedentes no sirven de mucho. Los acrónimos compactadores al estilo BBVA (Bilbao, Vizcaya, Argentaria) o BSCH (Santander, Central, Hispano) no son muy prometedores. ¿Se imaginan yendo a la Caixa TSGM o Tesagima? Da grima. ¿Y qué me dicen de llamar CTM al congromerado Catalunya-Tarragona-Manresa? ¿O Cataman, que parece una sátira de superhéroe catalán? Yo más bien diría que la solución estará entre comillas. La sonada fusión de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears con la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona condujo a otro nombre larguísimo que nadie recuerda, básicamente porque por todas partes triunfa un entrecomillado: “la Caixa”. ¿Quién puede mejorar esto? En Baleares, uno de los ámbitos de actuación fundacionales de la número 1 en su género, “la Caixa” compite con otro entrecomillado certero: “Sa Nostra”, que designa a la Caixa de Balears. Voto por los nombres entre comillas.¿Quién se atreverá a ser “la Catalana”?


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 15 d'octubre de 2009.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Fer riure com sigui

¿Es pot escollir la millor frase d’una novel·la? ¿O és un exercici gratuït, un acte d’elitisme i una ofensa per a les seves companyes de repartiment? Una frase perfecta no justifica tota una novel·la, però a vegades pot resumir-la. A Quién fuera Dios, la divertida obra de Tibor Fischer (Stockport, Gran Bretanya, 1959), la millor frase podria ser aquesta: «Pinzo el último bocadito de sushi y decido ser Dios». La trobem a la pàgina 38 i a partir d’aquí queda orientat el rumb de la novel·la. Tyndale Corbett –el narrador de la història– viu una crisi personal i accepta suplantar un amic durant una reunió comercial a Miami. Sent un altre, potser es trobarà a si mateix. Una vegada allà, fascinat per la vida regalada que acaba de paladejar, decideix no tornar a Anglaterra i començar de zero a Miami. Llavors arriba la revelació, però convertir-se en una divinitat no és una cosa que s’aconsegueixi d’un dia per l’altre.«Dios trabaja gratis», apunta el narrador, i poc després resumeix en què consisteix el treball: «Ofreces paz y felicidad, pero lanzas al aire un poco de miedo al mismo tiempo». Quién fuera Dios reconstrueix els esforços de Tyndale per pujar en la cadena religiosa fins a ser el Totpoderós. Comença com a ajudant d’un guru i de mica en mica va escalant posicions com a hierofanta de l’anomenada Església del Crist Fortament Armat. Aquesta activitat el porta a conèixer un elenc de personatges d’allò més variats i al seu torn retrata amb humor i disbarat el negoci de la fe i les religions en el nostre temps.

Tibor Fischer és un narrador excessiu, que a vegades ignora la frontera entre el que és i el que no és versemblant (no dic rea, o realista, dic versemblant). Les seves novel·les anteriors són exemples d’aquest excés com a virtut, i Quién fuera Dios no és tan diferent, però a vegades se li escapa de les mans i es torna massa dispers. El desig de fer riure com sigui, en tot moment, li fa perdre de vista el ritme de la novel·la. El seu narrador sembla un humorista de monòlegs, algú que prefereix sacrificar una bona escena per guanyar un acudit més, una altra frase brillant encara que sigui gratuïta. Mal negoci, però al final l’hi perdonem amb un somriure als llavis.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 d’octubre del 2009. Ressenya del llibre Quién fuera Dios, de Tibor Fischer (Tusquets).

Ciència certa

Bonhomia, saviesa i capacitat de divulgar: gairebé ningú no reuneix alhora aquestes tres virtuts. Sovint els savis no saben divulgar els seus coneixements (alguns amb prou feines saben encomanar taula en un restaurant). Tampoc els bonhomiosos no tenen perquè ser savis, com predicava el guru Maharishi, sinó que es pot donar el cas que siguin uns estaquirots (ho dic sense ànim d’ofendre aquest col·lectiu tan respectable). És probable que els divulgadors ni siguin savis ni bonhomiosos –han de divulgar a tort i a dret i no els queda temps per a res-. Si coneixen algú que reuneix aquestes tres virtuts, han fet un bimbo. Fer un bimbo, els ornitòlegs ho diuen quan veuen per primera vegada un ocell en llibertat que no havien vist mai abans (ho va explicar Guillem Chacon, un naturalista de Mequinensa, en una entrevista de Pere Mas a El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu). Per tot plegat un home com Jorge Wagensberg és tan excepcional. Ara col·labora els dimecres a El matí de Catalunya Ràdio. El primer dia Wagensberg ens va fer observar que les papallones sempre estan brillants i polides. No n’hi ha de llardoses i solfades, enlloc no trobaríem una papallona amb risc d’exclusió social per manca d’higiene. Això és gràcies a un sistema eficaç d’autorentat del mateix lepidòpter, que alguns laboratoris investiguen per traslladar a altres àmbits. A l’àmbit humà, no estaria malament. Fins i tot seria molt útil per aquell nen-robot que projecten a la Universitat Pompeu Fabra. Les taques de quètxup del McDonald’s costen una mica de treure.

Enric Gomà, Avui, 14 d'octubre del 2009.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

El tío TomTom

Acabo de recibir una publicidad que me incita a delinquir. Justo cuando por todas partes se alzan voces éticas contra los que se saltan la ley a la torera, va y una empresa me pone la miel en los labios. Es un correo electrónico de TomTom International BV (Oosterdoksstraat 114, 1011DK Amsterdam), en cuyos archivos debo figurar porque una vez actualicé un GPS por la red. De vez en cuando me envían alguna oferta que no suelo ni leer pero el asunto de esta me llama la atención: “Evite los radares de velocidad durante un año por sólo 23,95 euros (antes 29,95)”. Es decir, que por un precio razonable (lo que cuesta un buen libro, aunque siempre habrá quien lo encuentre caro), me ofrecen acceso semanal a las posiciones exactas de todos los radares de tráfico que hay en Europa. Bien. Cuando aún me pregunto para qué querré yo conocer la evolución semanal de los radares cazafitipaldis en Alsacia o Lorena, el TomTom Equipo (que es el ente que firma el correo) me lo aclara: “¡La forma más sencilla de evitar el estrés y las multas vaya donde vaya!” Me concentro en cuatro palabras: evitar, estrés, multas y vaya. Deduzco que se trata de evitar los ataques de nervios inherentes al pago de las multas de tráfico, vaya. Una medida sanitaria equivalente a los masajes relajantes, el tai chi o los gintónics (aunque nunca en bares de carretera, claro). Releo el mensaje publicitario y empiezo a hacerme una composición de lugar, pero por si la idea de fondo no me quedaba clara, observo que el e-mail incluye un presunto mensaje de usuario feliz muy esclarecedor. Lo firma un tal José, Madrid: “El año pasado me pilló uno y me cayó una multa por circular un poco por encima del límite de velocidad en una carretera totalmente vacía. Ahora pago menos por tener durante 12 meses los Radares de tráfico de TomTom que lo que pagué por la multa”. Gracias a José descifro el enigma: si quiero circular “un poco por encima del límite de velocidad” por carreteras y autopistas “totalmente vacías” en cualquier rincón de Europa debo saber dónde hay un maldito radar roedor y dónde no, para así ajustar la presión de mi pie derecho sobre el acelerador.

Lo dicho, los amigos de TomTom International conocen mis deseos más íntimos y quieren ayudarme a delinquir alegremente en todos los tramos de la red europea no controlados por radar. Por sólo 24 euros al año. Bien. Lástima que la oferta no incluya, también, la localización de todos los coches patrulla de las distintas policías de tráfico europeas. Yo, por un acceso semanal (o incluso mensual) a todas las posiciones de los guardias que patrullan las carreteras pagaría hasta 50 euros. O más. Eso sí que me daría alas para delinquir con seguridad. ¿De qué me sirve saber que no hay un radar en los próximos diez kilómetros de autopista si en la próxima curva me puede aparecer un coche patrulla de policía, police, polizei, policie, poliisi, polizia, policja, politi, politie, polis o Mossos d'Esquadra? Es una pregunta retórica, claro, pero en ocasiones formularse preguntas retóricas puede tener efectos secundarios. Justo lo que me sucede ahora. Tanta policía junta me hace recapacitar. No puede ser que el TomTom Equipo pretenda empujarnos a delinquir. Al contrario, su oferta debe ser una trampa. Sí, es una estrategia consensuada por las administraciones europeas encargadas de mantenernos a raya en la red viaria. Los datos son falsos. Nos quieren hacer creer que hay radares donde no los hay para que, delincuentes potenciales como somos, no rebasemos el límite de velocidad ni allí donde no nos controlan.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 13 d'octubre de 2009.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Catalanets, Catalanassos, Anglesots

Catalanets. El divendres dia 2 jo i la Patrícia Gabancho, els xerradors oficials d'una xerrada a Breda sobre llengua i immigració, vam ser convidats després a menjar carn a la brasa a El Romaní de Breda (un restaurant més que recomanable), on els amfitrions van explicar, entre d'altres coses, que a Hostalric s'ha posat de moda un chupito, o didal, que és meitat ratafia i meitat licor de torró -"Eeecs!", vam dir jo i la Patrícia alhora-, el qual, tot i dir-se 'catalanet', es demana (i es beu) com si fos la cosa més normal del món, sense que el consumidor hagi d'assumir cap plantejament ideològic previ.

Catalanassos. El dijous dia 8, al Centre Cívic de la Barceloneta es va presentar un llibre del qual l'autor només n'ha fet uns quants exemplars -de franc- per als amics i les entitats del barri; es tracta d'Antoni Picas, pintor i poeta que hi va néixer fa 89 anys; la seva Miscel·lània ens recorda fins a quin punt el passat recent, a Catalunya, ha romàs més desconegut que un desconegut acabat d'arribar-hi. Per als barcelonetins d'una certa edat, aquest passat inclou, posem per cas, els gitanos llogats per cantar flamenc durant les pel·lícules mudes o, pocs anys després, el bombardeig de l'Escola del Mar, que va acabar amb la vida de desenes d'escolars. En comparació amb Anglaterra, on es repassa el passat a tots els mitjans tot l'any, aquí fa l'efecte que els únics realment interessats a recuperar-lo són els que el van viure. Per això ho fan, com ho ha fet l'Antoni Picas, tan pulcrament, tan nítidament, tan convençuts.

Anglesots. El dia 30 de setembre, un reportatge al The New York Times va afirmar que els "nacionalistes catalans" s'aprofiten de l'esmentada ignorància del passat per acabar amb les places de braus per ser poc catalanes tot i que abans, a Barcelona, n'hi havia tres (segons el llibre de l'Antoni Picas, per cert, la primera es va construir a la Barceloneta). La font del NYT va ser un tal Robert Elms, que també assegura que Barcelona ha deixat de ser una ciutat "fosca i màgica" per convertir-se en una "ciutat del disseny"; i ho diu ell, que es va fer famós als anys 80 com a periodista de The Face, una revista anglesa parodiada sense pietat per no parlar de res més que el disseny (i la moda); Elms també carrega -ja hi som- contra la "imposició" del català a les escoles de la ciutat, ell que, a Londres, presenta un espai radiofònic que celebra les variants dialectals més obscures de l'anglès, un idioma que, com se sap, no s'ha imposat enlloc. En fi, Elms deu formar part d'aquella legió de periodistes britànics que, havent-se allotjat a la capital catalana durant quatre dies sense haver-se assabentat ni de l'existència de les botifarres d'ou, se senten prou qualificats per bescantar el país sencer. El seu to altiu fa pensar que són massa presumits per rectificar-se, però se m'ha acudit ara mateix que si se'ls arraconés en un carrer fosc i màgic i se'ls obligués a empassar-se catalanets a dojo, segur que acabarien reconeixent, a crits i tot, els propis errors.

Matthew Tree, Avui, 11/10/2009

Hoy llega la gripe E

Tal día como hoy, mi amiga Conxa Torrent solía levantar la puerta metálica de la añorada librería “Xoc (la llibreria amb begudes)” en el paseo de Fabra i Puig de Barcelona y se ponía a trabajar tan ricamente. Cuando los vecinos de Vilapicina le preguntaban por qué no cerraba como hacía los domingos y otras fiestas de guardar, ella siempre respondía lo mismo: “avui no és la meva festa”. Las Pilares, tal como Pilar Rahola recogía en su columna de ayer, han debido soportar IVA en la celebración de su onomástica. Ese valor añadido, en función de la época, ha ido variando su tipo impositivo, pero llámese imperio, raza o, simplemente, hispanidad, la fiesta nacional de España se ha forjado sobre una idea rígida y excluyente de todo lo que no responde a la ortodoxia nacionalcastellana. Incluso en Aragón, donde acaba de verse que las otras dos lenguas que hablan sus administrados, entre ellas la lengua aragonesa, no merecen ni tan sólo el reconocimiento institucional de la cooficialidad, no vaya a ser que las fuerzas del mal empiecen a perseguir al noble castellano por las valles pirenaicas. La hispanidad peninsular se nos revela como una ortodoxia cultural monolingüe incapaz de poner en cuestión el modelo de España-una, justo cuando su talentosa selección de fútbol ha demostrado la validez del “antes roja que rota”. Los pilares de esta España eviterna aún reposan en las gónadas del toro de Osborne, la rojigualda de la plaza de Colón y las banderas con pollo que hoy saldrán a la calle. ¿Les parece que exagero? Pues vayan al Google más cercano y tecleen: Símbolos de España. Ya verán qué cuatro imágenes les propone el buscador en portada, dos de las cuales con animales. Si a esta iconografía tan sandunguera le añaden, qué sé yo, el Real Madrid, los sobornables de la costa que emprenden el camino de Santiago a la mínima de cambio, los dubitativos miembros del Tribunal Constitucional, las asociaciones que se querellaron contra Pepe Rubianes y Albert Om o la RAE, cuya oscura labor ideológica se las trae, ya tienen un mapa bastante aproximado de la fiesta de hoy.

Cuando Fernando Verdasco y Feliciano López se sinceran al admitir que cualquier ciudad les parecería bien para acoger la final de la Copa Davis excepto Barcelona, responden a esta lógica castellanocéntrica. La paradoja del caso es que en Barcelona, que al final ha sido escogida como sede porque ofrecía las mejores condiciones técnicas, la mayoría de la gente del tenis profesa una españolidad inmaculada. De hecho, Rafa Nadal, manacorense de corazón blanco, es acogido en el Bernabeu con pancartas de “caballero español”. Pero ni por esas. Cada doce de octubre se produce una paradoja muy curiosa: los patriotas de la España eviterna salen a la calle soliviantados porque ven más cerca el desmembramiento de la unidad de destino que veneran y sus esfuerzos denodados por hacerse notar provocan el crecimiento sostenido de conciudadanos españoles que quieren dejar de serlo. En cierta medida, la fiesta de la Hispanidad es como una swine flu party, una fiesta organizada por los padres de un niño que padece la gripe A para todos sus amigos y conocidos que quieran infectarse y padecerla juntos, a la vez. Esta unidad de destino ha aparecido en los Estados Unidos en estos últimos meses. Los padres arguyen que así se organizan mejor para cuidar a los niños en casa y excluyen futuros contagios, pero los médicos lo desaconsejan. El doctor Walter White, de la universidad de Alabama, declaró este viernes que lo mejor es tomar distancia. Eso mismo pienso yo.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 12 d'octubre de 2009.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

'Tranche de vie'

Aquest setembre, a El suplement, que s’emet els caps de setmana a Catalunya Ràdio, la reportera Irene Blay va entrevistar l’atleta María Vasco. Tot d’una la periodista ens va advertir, conscienciada, com és de dur ser dona en aquest món tan competitiu de l’atletisme (idea que vaig comprendre de seguida, perquè a mi com a home també em resulta dur el món de l’atletisme, els dos-cents metres tanques se’m resisteixen una mica). La periodista Blay ho sabia de bona tinta, perquè ens va aclarir: “La meva cosina és la Carme Blay, deixa’m dir-ho, ella ha guanyat moltíssims títols consecutius, com a campiona d’Espanya de seixanta metres llisos”. Sense tallar-se gens, la periodista Blay va explicar que una vegada, fent unes estades, uns nens van saber el seu parentiu amb Carme Blay i li van fer fer proves i més proves (atlètiques, dedueixo) “per veure si, amb això de l’ADN, funcionava”. No, no va funcionar: ara sabem que la periodista Irene Blay no corre com l’atleta Carme Blay. Contraposant-ho a aquest món fred i deshumanitzat dels nostres dies, és d’agrair una reportera que es llança a mitja entrevista a explicar una vivència, un anècdota familiar. Que avorrits, els periodistes que es limiten a seguir unes preguntes escrites en un paper. Si de tant en tant citessin una opinió de la sogra, les entrevistes guanyarien molt. Jo mateix vaig tenir fa anys la fantasia que entrevistava la consellera de Cultura de llavors, Caterina Mieras, dermatòloga de professió, i entre pregunta i pregunta li ensenyava una piga.

Enric Gomà, Avui, 10 d'octubre del 2009.

La gent normal

Fa un parell d’anys, a l’estiu, vaig viatjar a Londres amb avió. Era un vol d’una companyia de baix cost --o barata, per dir-ho sense eufemismes-- i, si ara me’n recordo, és perquè vaig tenir un veí de seient famós. En aquestes companyies no t’assignen un seient d’entrada, sinó que tria qui primer que puja a l’avió. Enmig del campi qui pugui, doncs, vaig triar un lloc de finestra i, quan m’ajustava el cinturó, se’m va asseure al costat Jarvis Cocker. Per si algú no ho sap, Jarvis Cocker és un músic anglès, antic líder del grup Pulp, que els últims anys ha sabut renovar la seva carrera com a cantant. Aquell matí de juliol, Jarvis Cocker tornava de fer un concert al festival de Benicàssim. Alt com un sant pau, prim i pàl·lid, amb les ulleres negres de pasta, en Jarvis feia cara de cansat. Només de seure, es va adormir i no es va despertar fins que vam ser a Londres. Veient-lo adormit en aquell avió barat, vaig pensar: “Mira, com la gent normal”.

El 1995, Jarvis Cocker i els Pulp van treure una cançó que els va llançar a la fama i es va convertir en tot un himne. Es deia Common People i, si ara me’n recordo, és perquè els Manel l’han adaptat al català. En els seus concerts d’aquest estiu s’han fet un tip de tocar La gent normal, la història d’aquesta noia de casa bona que, ingènua com ella sola, demana que vol ser “com la gent normal”. L’adaptació del text anglès que han fet els Manel és molt bona. “Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro els matins, vés al cine alguna nit”, fa la lletra. Quan toquen la cançó, els Manel li donen un to més delicat i sibil·lí que a l’original, més folk, com si ens fessin empassar la medecina amb un xarop més dolç.

Fa poc vaig descobrir una altra versió de Common People, també fantàstica i que és als antípodes de la dels Manel. La van gravar el 2006 el músic Ben Folds i l’actor William Shatner (el capità Kirk de Star Trek) i el registre és més agressiu. Shatner recita el text com si fos un poema i després el cantant Joe Jackson li fa els cors. Un luxe. El cert és que la lletra que va escriure Jarvis Cocker és tan intel·ligent que ho aguanta tot. Al seu últim disc hi ha un altre exemple literari de la voluntat de ser normal. La cançó, preciosa, es diu I never said I was deep --Mai no vaig dir que fos profunda-- i en Jarvis la canta amb un toc de David Bowie i de crooner. La lletra fa: “Si busques algú per parlar, perds el temps. La meva manca de saber és àmplia, i els meus horitzons, estrets”.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 d’octubre del 2009.

Aquí podeu escoltar el Common People recitat per William Shatner.


Aquí podeu escoltar la cançó de Jarvis Cocker I never said I was deep.

divendres, 9 d’octubre de 2009

L’home que sabia mirar a terra

La mort d’Isidor Cònsul ha suscitat moltes i merescudes reaccions de simpatia i agraïment per la feina feta al llarg de tota una vida dedicada a les lletres i, molt especialment, pels últims deu anys al capdavant d’Edicions Proa. Lector i un prosista fi, editor fidel i treballador, Cònsul estimava els seus poetes, des de Verdaguer fins a Joan Margarit, i havia obert el catàleg editorial tant als Evangelis apòcrifs com als Assaigs de Montaigne, tant a l’infern de Dante com al purgatori de Richard Yates, tant al vocabulari de la pagesia com a l’obra completa de Pompeu Fabra.

A aquestes virtuts públicament reconegudes, cal sumar-hi dues qualitats innates en ell. La primera era l’instint, l’instint del caçador de bolets que el guiava per perdre’s en el bosc però també a l’hora de descobrir autors en qui ningú no s’havia fixat abans. Instint aquí vol dir oportunitat, velocitat, discerniment. Així com el boletaire tria els bolets en funció de si són comestibles i bons, Cònsul sabia detectar i escollir, en el sotabosc de les lletres, els rovellons més amagats, encara que no fossin els més glamurosos, i per més que s’hagués d’esgarrinxar els braços entre els esbarzers. Arribant a casa, els treia la pinassa i els polia sense que es fessin malbé ni perdessin el gust –els autors de Proa i Pòrtic saben prou bé de quina manera el seu editor ha adobat els seus textos.


Un dilluns al matí es va presentar a l’editorial amb els braços esgarrinxats i un cistell ple de rovellons i va començar a repartir. Vet aquí la grandesa d’un home que, alt i corpulent com era, amb aquella barba que es feia respectar, encara conservava l’instint de mirar a terra, potser perquè en el fons era un nen. No vull dir que fos infantil o ingenu, sinó un nen gran ple de bondat, d’imaginació i d’il·lusió. Cònsul s’enamorava dels seus llibres amb la mateixa passió que un noiet s’hauria agafat al millor dels regals, fins i tot amb aquella mica de gelosia protectora amb què els nens editors defensen els seus autors. Només un nen com ell podia tenir l’atreviment d’anar a Frankfurt a vendre el seu catàleg, quan tots els altres hi anàvem a comprar. Gràcies a la seva tenacitat, Jaume Cabré ja era un autor traduït a Alemanya quan la Fira de Frankfurt va acollir la cultura catalana l’any 2007. Només un nen que fa la carta als Reis hauria pogut plantar-se davant de Jordi Pujol i demanar-li que li escrigués unes memòries. Molts l’hi havien demanat abans i el president no hi havia accedit mai. Només un nen com ell ens podia fer rendir a l’evidència que Dante o Montaigne són autors assequibles que pot llegir tothom qui s’ho proposi.


Ànima de bolero, d’Isidor Cònsul · Fragment

Vaig saber que havia fet bé quedant-me quan te’m vas aparèixer, com un raig de llum en la foscor de la cuina, donant-me el bon dia amb la veu neta i des del cim d’aquests ulls que sempre t’han parlat. Lluïes l’esplendor dels vint anys des d’una figura esvelta i d’aparença fràgil, els braços com un glop de llet et contrastaven amb la cara galtavermella i la mata espigada d’una deliciosa cabellera color de panotxa trencada que t’espurnejava amb el reflex de les flames del foc. Eres la noia d’Espés, la neboda segona que havia baixat a ajudar els oncles ara que el fill petit se n’havia anat a fer el servei tan lluny, a terra de moros. Vaig caure rodó des d’aquell moment de l’aparició i el mal temps dels primers dies em va fer d’amic. El fred i la neu reduïen la feina a donar herba matí i vespre als animals, vigilar que no es gelés l’aigua de l’abeurador, munyir les quatre vaques que havien vedellat a finals d’estiu i asclar llenya pel gasto del dia. No sé si recordes que va tornar a nevar abans de Nadal i la gelada de cap d’any va deixar els carrers com un vidre. Els dies eren curts però se’ns allargassaven mandrosos, amb converses endormiscades vora el foc i fent companyia al malalt quan es llevava una estona a mig matí a prendre’s el tassó d’aigua d’espernallac que li tenies a punt. Jo mirava de no deixar-te de petja, entrava a la cuina per si calia ajudar, però, sobretot, per ser a l’aguait d’alguna rialla còmplice i del nostre furtiu joc de mirades. Tenies l’aire rialler i el tracte dolç, i sense voler em trobava gronxat pel confort dels teus ulls. Vam començar a estimar-nos en silenci i a parlar d’amagat si t’esquitllaves a l’estable a l’hora de munyir o de donar menjar als animals..., fins que se’t van endur. Fou a mitjan gener, en aquella tongada de bonança que va deixar la neu estovada com un xarquí i el sol del migdia desglaçava a preu fet. Així que van saber que es podia passar sense perill per la Croqueta, d’un dia per l’altre et van tornar a Espés. No els feia molla de gràcia veure’ns festejar perquè et volien per al noi que feia el servei i un trist peó dels túnels com jo, un passavolant desconegut sense ofici ni benefici, amenaçava un vell pacte d’interessos familiars.


Bernat Puigtobella, Avui, 24 de setembre del 2009.




Zulus?

A finals d’estiu la policia francesa es va fer un tip de localitzar amagatalls farcits d’armes per l’organització terrorista ETA. Quan aquestes troballes trascendeixen, els informadors solen fer servir el terme basc zulo, que en euskera vol dir “forat”, en comptes de les paraules que usarien si els que haguessin amagat les armes en un forat no fossin bascos. Els primers usos mediàtics de zulo no designaven amagatalls d’armes sinó aquells terribles cubicles de dimensions reduïdes en els quals els criminals oculten les víctimes de segrestament. Però només si els criminals en qüestió són bascos. Amb el temps, hem transformat zulo en un xenisme, en el benentès que un xenisme és un mot que designa una realitat cultural idiosincràtica, com ara iglú o harakiri. I jo trobo que no caldria. Els mateixos que branden pancartes de “Bascos sí, ETA no” són els que després només utilitzen l’euskera per pronunciar mots relacionats amb la violència, com ara kale borroka o zulo. Però a voltes els xenismes tenen efectes secundaris. Quan en un noticiari sents que la policia ha localitzat “onze zulos” no saps mai si parlen d’amagatalls o d’immigrants sud-africans d’ètnia zulu.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 8 d'octubre.

Cantautores eutróficos

El 50 aniversario de la Nova Cançó se puede celebrar de muchas maneras: con actos institucionales, escuchando los discos, asistiendo a los conciertos de los protagonistas que todavía están en activo, versionando sus canciones a lo Marc Parrot o yendo esta noche a la sala Luz de Gas con los orejones bien abiertos: “pareu bé les orellanes, la sarsuela es porta l’oli, filets de veu esqueixada, potatge de nens eutròfics!” Porque hoy debutan en Barcelona los nietos de la Nova Cançó. Lo hacen bajo el nombre de Els Nens Eutròfics, y presentan su primer disco Esquitxos ultralleugers. La eutrofia es un término biológico que designa el “estado de nutrición correcto de un tejido, órgano o ser vivo”, de modo que lo eutrófico designa lo rico en elementos nutritivos, en este caso elementos estróficos. Porque el poeta Josep Pedrals, instigador de este grupo sin parangón, es un ser verbalmente muy bien nutrido, y sus compañeros Roger Puig, Albert Sagrera, Esteve Plantada y Marc Torrent le secundan con solvencia en un proyecto que sorprende por su gran riqueza, buen tino y tono tuno. La trayectoria de Pedrals, autor de libros inclasificables, surca siempre el espacio de la oralidad, pero en estos últimos años se ha decantado por explorar la música de sus versos hasta transformarlos en veras canciones. Escuchen con atención La lectora y ya me dirán: “He somiat una lectora que es delia més enllà: els meus versos, seductora, els llegia amb tanta boca que al final els va besar”. Su primer proyecto musical fue el grupo En/Doll, junto a Guillamino, del que surgió un libro-disco homónimo de hip hop (Bankrobber, 2007) en el que destacaba una impresionante versión del poema Rates de Màrius Sampere, cuyo directo levantaba al público de sus asientos hasta el punto que algunos acababan encaramados en ellos. Estos Esquitxos ultralleugers beben de los temas, sistemas y anatemas que pueblan su desbordante libraco El Furgatori (Labreu edicions, 2006). Pedrals es dionisíaco y juguetón, terrenal, epicúreo, carnívoro y verbívoro: “Una bleda assolellada em té fregits els pebrots: quan fa figa ni diu fava, li han pujat els fums i el cava i fa el préssec en pijama, secallona amb peus de porc”.

Si Raimon musicó a Marc, Llach a Martí i Pol y Serrat a Salvat Papasseit, Pedrals canta sus propios versos y versiona poetas como Sampere o Palau i Fabre. Si Serrat exploró otras tradiciones y topó con García Lorca, Pedrals explora otras tradiciones y se marca un espléndido Formas sem forma de Fernando Pessoa: “O que me dói nâo é o que ha no coraçâo mas essas coisas lindas que nunca existirâo”. Como es lógico, muchas son las diferencias que separan a estos nietos eutróficos de sus abuelos, hoy distróficos, pero hay una que resulta especialmente llamativa. En vez de utilizar el sermoneo prosaico para introducir la siguiente canción del recital, Pedrals habla en verso con la misma naturalidad con la que monsieur Jourdain hablaba en prosa en El burgués gentilhombre de Molière. De modo que no explica qué pretendía cuando la compuso ni qué circunstancias le impulsaron a ello, sino que cuela un poema que luego la canción rematará. Algunas de estas precuelas poéticas son sensacionales. Por ejemplo, una muy gutural que concluye en un dubitativo “si m’estigma, no m’estigma...” Espero que esta noche, tal como sucede en el disco, antes de la última canción el público escuche a un pletórico Pedrals decir: “Prepara’t a renéixer si acabo el repertori, perquè farem un bis. Si el teu gemec (ai) no és queixa veuràs que el furgatori et durà al paradís”.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 8 d'octubre de 2009.

dijous, 8 d’octubre de 2009

La gran ignorada

Per desgràcia, molta gent estulta i vulgar es burla cruelment dels espais de televenda. Fent la brometa típica, asseguren que només els miren a altes hores de la nit, quan tornen a casa borratxos. Un amic (que ocultaré sota un nom fals) va adquirir un aparell de gimnàstica en estat d’embariguesa. Quan dos dies més tard l’hi van dur, aquest amic (em sap greu, ara se me n’ha anat del cap el nom fals) no sabia de què li parlaven. Però se la va haver de quedar, perquè havia donat el número de targeta i l’hi havien cobrat. Ara la fa servir de moble-bar. Anècdotes com aquesta són habituals, totes s’assemblen i totes busquen el mateix: desacreditar la televenda, un gènere modest però respectable. Els que les propaguen són gent amargada i pretensiosa que viu en una torre de marfil, tots ells seguidors de Kiarostami, Churruca i Fresnaux. La televenda també es mereix un lloc en el panorama audiovisual, encara que molts espectadors considerin la seva estètica obsoleta i la narrativa, elemental. Però, on són els joves realitzadors i guionistes que l’han de renovar? Com hi contribuirà l’ESCAC (l’Escola de l’Audiovisual)? Per què no una retrospectiva analitzada amb rigor dels millors espais de televenda de la història? Una iniciativa com aquesta és improbable, ja que els crítics i els erudits no es distingeixen gens de l’espectador més perdulari i, com ell, només dirigeixen la seva atenció cap a l’argument: aquí venen vibradors, aquí futons, aquí batedores, aquí la resurrecció (aquest és evangelista). No mostren gens d’interès per la dimensió artística de la televenda: aquella fotografia aparentment banal però en realitat molt agosarada, aquell pla mig ben enquadrat, senzill i eficaç, al servei de la narració en tot moment. Com els anuncis de pizzeries dels cinemes, un altre gènere que admiro. Tot hauria sigut molt diferent si Truffaut hagués elogiat el publireportatge de pantis María José.

Enric Gomà, Time Out, 8 d'octubre del 2009

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Gris marengo

Quan vam començar a escriure Temps de silenci per a TV3, sobre els anys del franquisme, Josep Maria Benet i Jornet ens va insistir: “Poseu-hi el consultori de Montserrat Fortuny, que la gent se l’estimava més que el de la senyora Francis, la considerava més propera, més d’aquí”. Des de llavors que he constatat la veracitat d’aquestes paraules. Diumenge, en una carta al director, M. Teresa Giménez i Morell reivindicava el record de El consultorio de Doña Montserrat Fortuny, de Radio España de Barcelona. Al llarg dels anys he llegit unes quantes cartes com la seva. De tant en tant aquest consultori també és evocat amb nostàlgia pels oients de ràdio, quan truquen a una emissora. Fins i tot, me’n recordo bé, en una ocasió va sortir a la conversa a la sala d’espera d’un estomatòleg.
Jo, si els sóc sincer, només sentia el consultori de la senyora Francis (mentre m’atracava de gasosa Géiser a casa l’àvia), però no crec que els consells dels dos consultoris fossin gaire diferents. També el consultori de Montserrat Fortuny devia respondre a l’esperit d’aquells anys, moralistes i rígids (amb alguna intuïció interessant, com aquesta resposta del 1947: “El matrimonio es la sedación de la concupiscencia”). Fet i fet, una època que, amb la taula Pantone a la mà, tothom convé que era grisa (com els anys vint sempre són feliços i els trenta, convulsos). Repetir-ho una vegada i una altra, com si fos alhora una novetat i una proesa, és una mostra de la grisor dels nostres dies. Que, tot s’ha de dir, són més aviat de color pastanaga.

Enric Gomà, Avui, 7 d'octubre del 2009.

Entradas populares

Compartir