dilluns, 30 de novembre de 2009

All Together Now

Last October the Schools' Council of Catalonia – a think-tank which advises the Generalitat's Education minister, Ernest Maragall - voted to expunge the word 'Nadal' ('Christmas') from the holiday calendar and replace it with 'vacances d'hivern' ('winter vacation') in a gesture of spiritual correctness which sounds like it might have been dreamt up for one of the London periodical Private Eye's weekly send-ups of Tony Blair's Faith Foundation (lampooned in the magazine as D.A.F.T: 'Drawing All Faiths Together'). Atheist though I may be, I've never been tempted to call Christmas by any other name. When I was growing up (that is, until I was forty-five) every yuletide I would overhear people whipping out the same complaint like re-used tinsel: 'Christmas gets more commercial by the year'. Happily, they have been proven right: in the current post-Christian Catalonia, in which less than 10% of the population (and only 1.3% of those aged 18-34) go to mass, barely a driblet of religiosity now clings to the Xmas break. Anyhow, the early Christians themselves used to celebrate Christ's birthday at a different time (January 6th) waiting until 300AD to plump for December 25th, a solstice date already exploited with success by the Mithraic sun-god cult. What's more, if Jesus really was a flesh and blood figure (a hotly debated issue, given the paucity of contemporary references to Him and the similarity between many episodes in the Old and New Testaments, suggesting the authors of the latter were simply reworking – or, as Blair would put it, sexing up - earlier myths) then He must have been born, oddly enough, in 7BC, given that the monk whose responsibility in 6AD was to fix the year zero of the Christian calendar, bungled the arithmetic. So if the churches themselves can't agree on what or when Christmas is, why worry? Pray let us celebrate it after our own fashion, then, by filling ourselves to the gills or doing whatever else it takes to forget the two only truely unavoidable things in life (Dorothy Parker dixit): death and taxes. Bon Nadal.

Matthew Tree, Catalonia Today, desembre de 2009.

Avui, Ahir, Demà

Avui. El dia 21 el diari que teniu entre mans va anunciar que l’Ajuntament de Barcelona li havia negat tant l’última engruna de pa com l’últim pessic de sal, amb la retirada total de publicitat institucional, de totes les subscripcions institucionals i fins i tot dels abonaments per a diaris que es regalen als regidors de la nostra capital. La justificació d’aquest òbviament és, i cito l’Enric Casas, el responsable de la publicitat de l’Ajuntament, que aquest diari “no interessa perquè sempre ens va en contra”. O sigui, perquè de tant en tant l’AVUI insinua que –entre els policies municipals que multen conductors catalans que porten l’enganxina CAT o el nombre desconcertant de turistes atracats impunement tot l’any o les fel·lacions fetes al carrer per nigerianes terroritzades pels mateixos proxenetes– Barcelona no és pas la Xauxa reblerta de nèctar i ambrosia que deuen somiar despert alguns dels que remenen les cireres consistorials. Dit això, voldria recalcar que només sóc un humil col·laborador autònom que parlo en nom meu i no pas en el del diari, no fos cas que per culpa d’aquest article l’Ajuntament no faci el següent pas lògic, que s’ha de suposar que seria prohibir als funcionaris municipals que saludin els periodistes de l’AVUI si per casualitat se’n topen un al carrer.

Ahir. Una pell tant fina resultaria inexplicable si no fos per la consigna –compartida des de fa dècades per molts polítics i mandarins culturals catalans tant de dretes com d’esquerres– de mostrar una imatge impol·luta del país, passi el que passi. D’aquí, crec, la supressió encoberta ja fa 30 anys del millor còmic satíric en català de la història (l’escabrós Cul de Sac); o l’espera de cent anys per llegir La xava de Juli Vallmitjana (que en va ple, de la prostitució i la violència barcelonines); d’aquí la polèmica fabulosa del vídeojoc The Wheelman, en què –darrere un Vin Diesel que no para de disparar– hi ha algun personatge que fa servir el català i unes imatges magníficament precises de la ciutat i del qual l’Ajuntament fàcilment hauria pogut negociar una versió catalana que s’hauria venut com ous kinder però que va intentar de proscriure, com si es tractés de pornografia infantil; i d’aquí, tal vegada, la portada de la versió catalana de La mort de Bunny Monro de Nick Cave –acabada de publicar– que mostra l’entrecuix eixancarrat d’una noia, castament tapat per unes calces que la seva homòloga a la portada castellana no porta pas, ni falta que li fa.

Demà. Malgrat tot això, la realitat continua sent real. Pel que fa a la inseguretat ciutadana ja llegendària de Barcelona, com que afecta principalment als turistes, fa temps que aconsello els que conec que es protegeixin amb un recurs senzill: el de disfressar-se de barcelonins autòctons tot portant a la mà un diari tan identificat amb el país que cap turista no el llegiria mai. És a dir, recomano, sempre, que comprin l’AVUI. I funciona: els que ho fan ja poden passejar amb tota la seguretat per qualsevol lloc de la ciutat. Amb l’excepció, potser, d’un edifici determinat de la plaça Sant Jaume.

Matthew Tree, Avui, 29/11/2009

"Le rouge et le noir"

Tendemos a mirar los calendarios como quien observa el paso del tiempo. Por eso, tantos cineastas han usado el manido recurso de filmar las hojas consecutivas de un calendario para así trasmitir el vértigo cronométrico. Una variante interesante usa portadas de diario, lo que permite añadir noticias argumentalmente relevantes. Pero todos los calendarios son meras convenciones, tal como se ha encargado de recordarnos el audaz conseller Ernest Maragall al proponer la reforma del sacrosanto calendario escolar. Un calendario no es otra cosa que una división sistematizada del tiempo con el propósito de organizar las actividades humanas. Por eso, a culturas distintas, calendarios diversos: que si maya, que si egipcio, chino, inca, azteca, juliano, gregoriano, musulmán... Algunos revolucionarios, en su afán por vivir al dorso de la tortilla, quisieron cambiar eso. Lo hicieron los franceses y también los soviéticos, que a partir de 1929 usaron una versión más racional del gregoriano, con meses de treinta días y cinco días sueltos, dedicados a motivos tan apasionantes como Lenin, el trabajo, la industria... El calendario soviético estuvo vigente 11 años. El francés duró 14: de 1792 a 1806. Hoy, en vez de andar rematando noviembre, estaríamos en pleno frimaire, o frimario (el mes de la escarcha), tras brumario y antes de nivoso. Aunque lo mejor estaría por venir, a partir de junio, con los meses de messidor (del latín messis, cosecha, toda una profecía futbolística) y thermidor. Nada de eso cuajó, como tampoco prosperó la propuesta racionalista de establecer un calendario fijo internacional de Auguste Comte, dividiendo el año en trece meses de cuatro semanas, es decir, de 28 días.

En cambio, el calendario laboral sí que ha ido cambiando. Para mi abuela Paula, obrera en la Pirelli de Vilanova hace un siglo, la llegada de la semana inglesa</CF> fue todo un acontecimiento. Significó descansar la tarde del sábado y todo el domingo. El fin, o el cap, de semana adquirió entidad en nuestro calendario mental, aunque el rojo quedara limitado a domingos y fiestas de guardar. Estos días, el semanario internacional Time Out, que tiene la audacia de editarse en catalán en Catalunya, lanza una campaña publicitaria para ampliar el fin de semana a tres días. La hallarán completa en capdesetmanade3dies.org. La idea es clara: 4 días de negro y 3 de rojo. ¿Quién se resistirá a un planteamiento así? Veo en la web que muchos creadores amigos, faranduleros como son, se han adherido a tan dicharachera campaña, y por un momento tengo la tentación de hacer lo propio. Pero algunos argumentos publicitarios me hacen recapacitar. Por ejemplo, la serie "cafè cafè cafè cafè gintònic dry mojito". ¿Por qué me voy a privar de cascarme un dry martini un miércoles o de tomar café en domingo (que es cuando escribo este artículo)? Y lo mismo me sucede con: "tupper (4) sushi barbacoa paella". El juego de antónimos en el que se basa la campaña emana del arquetipo de Dr. Jekyll & Mr. Hyde que proyecta la industria del ocio: el peaje cotidiano de una vida laboral que nos importa una mierda para alcanzar el paraíso finisemanal. Series como "guanyar (4) gastar" (3) o "Josep Maria (4) Pep (3)" hablan por sí solas. También las pronominales "ells (4) jo (3)" o "vostè vostè vostè tu tu tu". Pero la que me predispone definitivamente en contra es "dilluns dimarts dimecres dijous viernesete sabadete dominguete". ¿Dominguete? Sólo seguiré comprando Time Out si compruebo que mantienen la información sobre dónde tomarme un dry cualquier miércoles sin que me traten de usted.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 30 de novembre.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Per quins sets sous

S’han publicat les activitats extraparlamentàries dels diputats del Congrés i bona part són tertulians de ràdio i televisió (menys el diputat del PP Juan Morano Masa, que es declara només tertulià de ràdio, qui sap si en un intent audaç que el contractin a Intereconomía TV). També s’hi troben molts conferenciants, advocats, regidors, presidents de fundacions i un àrbitre de tennis, el també diputat del PP Gabriel Mato Adrover, el germà d’Ana Mato, que estic esperant amb candeletes el sistema de llistes obertes per votar-lo. I hi ha dos casos que m’intriguen, com són dos diputats amb pensió d’invalidesa permanent.
Molts diputats exerceixen de tertulians sense remuneració. Si han cregut convenient remarcar-ho, també hi podrien haver inclòs la secretaria de l’Associació de Pessebristes, la presidència de l’AMPA i el cap de la comparsa Els Tocatrons, del Carnestoltes de Vilanova. Una activitat que no es cobra no es pot considerar professional (sempre que no acabis a Magistratura de Treball, per descomptat), és una activitat voluntarista i esforçada per la unitat d’Espanya, el triomf de la maçoneria o els balls regionals, tant és, però no és professional. Potser alguns ho aclareixen perquè als diputats no els està permes cobrar dels mitjans públics. Quan sentin Joan Ridao a iCat fm recomanant el millor disc de Pablo Abraira, sàpiguen que no cobra. Per últim, una diputada no cobra els articles a la premsa (privada, m’imagino). Parlant en plata, espero que el seu exemple no s’estengui entre els companys de la cambra baixa.

Enric Gomà, Avui, 28 de novembre del 2009.

Marvin Gaye i l’ecologia

És dijous i estic esmorzant en un bar de disseny. De fons se sent música instrumental, molt adequada amb el lloc. Probablement algú ha programat un ordinador connectat a Spotify. Tot –el cafè, el croissant, la cadira, la música– sembla estudiat per començar bé el dia. Llegeixo el diari. Una informació explica que Barack Obama participarà en la cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic i que hi presentarà un projecte per a la reducció d’emissions de gasos. El to de l’article és lleument optimista, en sintonia amb el bar, sobretot quan explica que fa uns dies la Xina i els Estats Units van acordar negociar conjuntament la manera de combatre el canvi climàtic. De sobte la música de fons canvia i comença a sonar la cançó Mercy mercy me, de Marvin Gaye. La conec bé perquè forma part del disc What’s going on, que és el meu disc preferit de tots els temps, aquell que que m’enduria a una illa deserta. És un canvi a traïció, que m’agafa amb la guàrdia baixa, i de sobte tinc una mena d’epifania còsmica: el món pot canviar, em dic, sí, tot pot millorar…

El miratge es prolonga durant tres minuts i quinze segons, que és el que dura la cançó. No és poc, no està malament. Marvin Gaye va gravar Mercy mercy me el 1971 i li va posar un subtítol que sovint s’oblida: The ecology. En la cançó demana a Déu que posi ­remei als desastres de l’home al planeta: «Petroli vessat als oceans i als nostres mars els peixos plens de ­mercuri», canta, «radiacions a terra i en l’aire, els animals i els ocells que es moren». Quan s’acaba la cançó al bar, reacciono: un moment, em dic, han passat 38 anys i aquí no ha canviat res. Si de cas, les coses segueixen em­pitjorant. Aquesta setmana, Al Gore –el guru del canvi climàtic– va ­aparèixer en el programa d’humor Saturday Night Live i va dir que si els polítics ­segueixen sense escoltar, s’haurà de començar a fer «bogeries». ­Exemple de bogeria segons ell: «Tirar un bidó d’aigua i gel als diputats del congrés i ­després deixar-los una nota que­ ­digui: ‘Ens estem fonent. ­Firmat: les glaceres’». També ­aquesta setmana, el savi Rafael Sánchez ­Ferlosio va guanyar el Premio Nacional de las Letras i va deixar diverses frases. Una: «Ja no ­somio amb res». Dues: «Obama no ha fet res». Estem a 26 de novembre i el termòmetre marca 20 graus. Mercy mercy me continua sent una gran cançó.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de novembre del 2009.


dijous, 26 de novembre de 2009

Ja som dos dillunsaires

L’altre Riba

Enguany es commemora amb simposis i homenatges el cinquantenari de la mort de Carles Riba. L’efemèride hauria d’ajudar a sostreure el poeta de la mística universitària que ha imbuït la seva figura. La seva condició de crític i traductor han fet obviar massa sovint que era també i sobretot poeta. Un poeta que, sota la cuirassa d’humanista, “hagué lo cor salvatge”, per dir-ho amb un vers d’Ausiàs March que ell sempre va tenir molt present. Referent gairebé únic entre dues Catalunyes partides per la Guerra Civil, Riba va haver de sostenir sobre les seves espatlles tota una cultura. Com ja va apuntar Gabriel Ferrater, “Riba tot sol va constituir durant molts anys l’únic equivalent individual de la nostra societat literària inexistent, i l’única garantia propera de la pervivència de la nostra literatura”.

En un article recent, publicat a la Revista del Col·legi de Doctors i Llicenciats amb el suggestiu títol “Qui té por de Carles Riba?, el professor de la UB Jordi Malé observava que la poesia de Riba no ha rebut la mateixa consideració que la de Salvador Espriu i J.V. Foix, que compten amb fundacions dedicades a difondre el seu llegat. Riba ha estat ben estudiat dins el clos universitari, però fora de la facultat no ha tingut la mateixa sort i sembla que poetes posteriors que el tenien per mestre, com ara Gabriel Ferrater o Joan Vinyoli, hagin connectat més amb les noves generacions i hagin deixat més petjada.

Ningú pot negar que Riba ha tingut sort amb els estudiosos que l’han editat. Disposem d’una bona edició de la seva poesia completa, feta per Enric Sullà, però la darrera edició, revisada i ampliada l’any vuitanta-vuit a Edicions 62, no s’ha arribat a esgotar ni reeditar. Ara per ara, Jordi Cornudella, editor del Grup 62, veu més probable una edició de butxaca de la poesia de Riba, com ja s’ha fet amb Vinyoli o Espriu, que no pas un rellançament de les Obres Completes. També tenim la correspondència ribiana, que Carles-Jordi Guardiola va editar a la Magrana, una compendiosa biografia de Jaume Medina, i les traduccions dels clàssics grecollatins que la Fundació Bernat Metge manté vives. ¿Qui té por, doncs, de Carles Riba? El respecte i la veneració, aquí més que justificades, sovint allunyen l’afecte i maten l’amor. Riba no ha desvetllat els mateixos debats encesos que Josep Carner va provocar ara fa uns anys. Una figura indiscutible corre el perill de suscitar la indiferència. Potser ha predominat la noció que Riba sabia fer versos perquè era un savi, quan potser era més aviat al contrari. El savi s’ha menjat el poeta. L’humanista ens ha amagat l’home.

Qui era, realment, Carles Riba? Joan Riba, un nét de poeta nascut als anys seixanta i que no va arribar a conèixer personalment el poeta, confessa que “per a una part dels néts la figura de l’avi ha estat una bona llosa, i com a figura mitificada i referent ineludible dins el món cultural i literari català, ha estat complicada de desxifrar”. Joan Riba, lingüista de professió, reconeix que no ha sintonitzat mai amb l’autor de Les elegies de Bierville: “Veig el meu avi com una persona en la qual el discurs mental ha dominat fins al punt d’eclipsar la part emocional”, afirma. “Segons el meu parer, en ell imperava un discurs obsessionat pel rigor, la perfecció, la puresa, que podien arribar a ser asfixiants”. En aquest sentit, l’actitud rebel i lisèrgica del seu germà gran, el cantant Pau Riba, més enllà de l’esperit de revolta pròpia dels anys seixanta, també es podria entendre en clau familiar.

Riba era un home cerebral, certament, però també apassionat, i els col·legues que el van arribar a tractar personalment en donen fe. Josep Maria Castellet, editor emèrit i supervivent màxim de tota una època, explica a Seductors, il·lustrats i visionaris que Riba impressionava pel seu rigor intel·lectual, pel seu sentit de la llengua i per la precisió amb què exposava les seves idees”, però també quan posava el seu mal geni sobre la taula. Era un home vehement, però que vivia sotmès a una forta repressió interior, una tensió que podia esclatar amb una gran violència. Castellet rememora un polèmic col·loqui de poesia a Formentor. Riba s’havia entaulat en un duel una mica absurd amb Robert Graves. Un atac desmesurat de Graves a Virgili va encendre Riba i l’un i l’altre, explica Castellet, es van enganxar en una baralla en què “es van llançar, com si fossin punyals, citacions d’Homer o de Virgili en versió original, és a dir, en grec i en llatí”. El públic va quedar una mica esfereït amb aquella reacció de Carles Riba. I “el qui va acabar de pagar els plats trencats va ser Blas de Otero perquè Riba va qualificar de tonterías les idees d’Otero sobre l’ús poètic del llenguatge del carrer”.

Són anècdotes que, sense desmerèixer la seva grans qualitats intel·lectuals, humanitzen el personatge. Carles Riba, exemple d’integritat moral i profunditat espiritual, a vegades també era humà, com aquell dia que va rebre a casa seva Salvador Espriu i dues amigues, Amàlia Tineo i Carme Boyé, i al cap d’una estona d’escoltar els versos del jove Espriu es va quedar adormit. Després la seva dona, Clementina Arderiu, va salvar la situació com va poder desfent-se en elogis davant d’Espriu.

¿Potser tant Riba com Espriu, tòtems de la pàtria, van haver de suportar una quota de representació simbòlica que els va resultar feixuga? Hi ha qui pensa que ha estat just al revés: “Riba sempre li ha anat gran, a la cultura catalana. És una cultura tan petita que no el pot digerir”, afirma el poeta Albert Roig. “Carles Riba és un d’aquells poetes difícls que si no tenen una cultura institucionalitzada al darrere com tenien T.S. Eliot o Paul Valéry, queden una mica desemparats”, declara el poeta i professor de la UB Carles Miralles. “És una figura tan immensa que aquest país no se la pot acabar”. Albert Roig ho diu d’una altra manera: “El mirall de Riba és Valéry. Però passa que els francesos poden tenir un Valéry, però Catalunya no pot tenir Riba”. Asseveracions com aquestes no ajuden a superar l’etiqueta de poeta difícil. “La poesia, sobretot la de Riba, necesita ser rellegida, ser compresa i no pas entesa i prou. És el plaer del text que s’ha perdut i ens ha deixat més que lectors, consumidors”, sosté el poeta Carles Camps Mundó.
Durant dècades, una nòmina respectable de catedràtics han mantingut la flama encesa estudiant devotament la figura de Riba. Després d’anys de tenir-lo sota estricta observació, tothom està d’acord que ha arribat l’hora que li donin l’alta acadèmica i la seva poesia surti al carrer. “La figura de Riba s’ha encarcarat a la universitat”, afirma Roig. “La seva poesia perviu, com passa amb Rilke o Valéry, a través dels que el saben llegir. Als que no el saben llegir, els arriba a través de Vinyoli o Ferrater, que li fan de filtre”. Camps Mundó explica per què la seva poesia es manté encara avui inaccessible per a molts: “La poesia que es porta avui dia és la dita de "de l'experiència", com si en Riba no n'hi hagués d'experiència! És a dir, tot allò que en altres contextos en diríem fer safareig, ara en diem fer poesia, com a resultat d’una mala lectura de la poesia angloxasona. Riba recicla la seva experiència no cap al particular, sinó cap al universal”.

Bernat Puigtobella, Quadern d’El País, dijous 26 de novembre del 2009.

La biblioteca del Congreso

Este lunes, El País reproducía íntegramente la lista de actividades extraparlamentarias que declararon los 350 señores y señoras diputados del Congreso. Es una lista curiosa, en la línea de presunta transparencia que iniciara la publicación del patrimonio personal de los ministros. En este caso, el ejercicio tiene un interés psicológico mayor que el derivado de las frías cifras patrimoniales. Describir actividades profesionales implica una cierta construcción de identidad. Uno de los momentos más delicados de P3 es cuando los niños explican a qué se dedican sus padres, sobre todo si hacen crucigramas. Los 350 profesionales de la política que trabajan en la cámara baja de las Cortes Generales declaran muchas actividades extraparlamentarias. La más frecuente, de largo, es la asistencia a “Tertulias en radio y televisión”. Algunos especifican que son no remuneradas. La diputada socialista Esperança Esteve declara: “En estos momentos no participa en ninguna tertulia, pero si lo hiciera en el futuro no cobraría ninguna retribución, ya que considera que es parte de su trabajo el trasladar a los ciudadanos la información y las ideas referentes a cualquiera de los temas a tratar en los distintos programas”. Del estilo de esta nota se deduce por qué no participa en ninguna tertulia. Tras las ocupaciones mediáticas, los epígrafes más invocados son los de abogado, académico, alcalde, asesor, concejal, conferenciante, consejero y patrono (o director o secretario general o hasta presidente) de alguna fundación. Todas ellas, ocupaciones de gran enjundia, aunque en la mayoría de los casos “sin retribución”. El diputado popular Manuel Pizarro, verdadero campeón de la actividad extraparlamentaria con hasta dieciséis ocupaciones, se vio obligado a ampliar su primera declaración con un “es posible que en alguna de ellas perciba dietas por asistencia a las sesiones que se celebren”. Lógico en alguien que aúna los variados títulos de académico (3), archivero, caballero cadete honorífico, consejero (4), miembro de un comité de Honor y de otro Ejecutivo, patrono (2), presidente de honor (2) e incluso vocal.

Claro que otros parecen más terrenales, como el socialista Juan Antonio Barrio, que declara “colaboraciones esporádicas como autónomo en el sector del marketing farmacéutico con empresas privadas” o el diputado de CiU Josep Sánchez Llibre: “trabajo para la empresa Dani Compañía de Inversiones SL”. Lo más sorprendente es la vocación literaria de sus señorías. El epígrafe “Creación literaria” aparece en 47 declaraciones: 20 socialistas, 20 populares, 3 de CiU, 2 del PNV, 1 de ERC y 1 de UPyD. Que diputados con una cierta bibliografía como Federico Trillo o Alfonso Guerra declaren que se dedican a la creación literaria tiene un pase, pero ¿Jesús Caldera?, ¿Ignacio Astarloa? Busco y rebusco en la base de datos del ISBN y no logro dar con ningún libro firmado por ellos. De Rosa Díez hallo dos títulos: Porque tengo hijos (2006) y Merece la pena: una vida dedicada a la política (2008). Del ambicioso postcampista Esteban González Pons, un libro de poemas publicado en 2007 por una editorial de nombre fallero: Ruzafa Show. Pero el mejor de todos es el popular Vicente Martínez-Pujalte, otrora esforzado redactor de libros firmados por Eduardo Zaplana. En su declaración, junto a otras actividades, anuncia “ha publicado un libro”. Con tanta vocación literaria, no me extraña que sus señorías se salten algunas votaciones, enfrascados como estarán con sus creaciones. Lástima que nada sepamos de los gustos literarios de los ponentes del Constitucional.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 26 de novembre de 2009

Res de nou sota el sol

Tant durant els bombos previs com després de passar-se Les veus del Pamano, a moltes bandes ha aparegut només com una sèrie basada en una novel·la de Jaume Cabré, sense dir el nom del director, Lluís M. Güell, i ja no diguem el dels guionistes adaptadors, Xesc Barceló i Eduard Cortés. Les cadenes, en aquest cas TV3, ometen o minimitzen els noms dels autors de sèries i programes a la publicitat, els dossiers de premsa i la difusió en general (i quan són empleats de la casa desapareixen del tot, seguint el model d’aquelles notícies dels diaris signades per Redacció). Si és una obra adaptada, encara més. Qualsevol diria que el pas de novel·la a pel·lícula s’ha fet per art d’encantament. Cap mèrit de ningú altre (a tot estirar, igual que la senyora Pepeta, els periodistes vénen a dir que els actors ‘treballen molt bé’). La norma és silenciar els intermediaris –adaptadors i directors-, com si amb les virtuts del llibre n’hi hagués prou per fer una bona pel·lícula. Basada en una novel·la de Catassús: ja està tot dit. Perquè, no ens enganyéssim, aquí el que és excels és la literatura (de genolls i en èxtasi místic, sisplau), la resta són entreteniments banals i ximpleries. Fins i tot algú tan culte com Josep M. Castellet va dir un cop en públic que la majoria de guions de cinema eren adaptacions d’obres literàries (olé!). Dient-ho, els atorgava un pedigrí, una noblesa, que si no fos així, no tindrien, als seus ulls i als de molts. Els que pensin que no hi toco, que intentin recordar el nom de la guionista i la directora de 23-F, el día más difícil del Rey, emesa el febrer amb set milions d’espectadors, la minisèrie més vista de tota la història de la televisió a Espanya. Hum, veig que no hi ha cap mà alçada. I als que creguin que només és un petit detall de vanitat sense importància, els invito que proposin als escriptors que esborrin els seus noms de les cobertes dels llibres. Ja m’ho sabran dir.

Enric Gomà, Time Out, 26 de novembre del 2009.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Els punts i les is

A Tot és possible de RAC 1, Núria Esponellà ensenya a escriure. En els anys de glòria de l’Escuela Radio Maymó i el seu gran lema Al éxito por la práctica (aplicable també a la fel·lació i l’arròs amb llamanto), molta gent somiava amb construir-se la seva pròpia ràdio. Quan l’aconseguien muntar, escoltaven les peripècies d’en Pau Pi. Actualment, una dèria molt comuna és aprendre a escriure. Floreixen els tallers d’escriptura, que ensenyen quasi tots els gèneres menys un dels més cultivats, les notes a les dones de fer feines i també les seves (la millor, aquesta: després d’haver fet una rentadora, una dona de fer feines va deixar escrit “Si le gusta el color rosa, hoy es su día de suerte”. Concisió, alè poètic, ritme de la prosa).
Esponellà dóna consells bàsics d’escriptura sense els deliris de grandesa que sovint acompanyen la literatura. Se situa a l’altre extrem dels desequilibris mentals, les rauxes demiúrgiques i l’alcoholisme de rigor dels escriptors maleïts (sobretot maleïts pels seus lectors). A més d’un oient li seran de profit, les seves indicacions. Jo no veig amb mals ulls les escoles d’escriptura. Encara que n’hi ha que acanen, enreden, viuen de les il·lusions dels càndids i de la vanitat dels tontos, juguen amb la cobdícia dels aspirants a Falcones i s’aprofiten dels somnis gestats en la joventut (calcats als de la noia de Mulholland Drive de Lynch, que volia ser actriu). És un negoci com un altre. I una prova més que la literatura i tot el que l’envolta són, i agafo un títol de Woody Allen, com tota la resta.

Enric Gomà, Avui, 25 de novembre del 2009.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Aquí no hay quien muera

Este es un artículo que me hubiera gustado no tener que escribir. Nuestro hijo quieto Lluís Serra Pablo, alias Llullu, falleció el 24 de julio. Hoy se cumplen, pues, cuatro meses justos de su muerte. El motivo de este runrún es intentar fijar el tortuoso camino de su desaparición administrativa, que concluyó el miércoles pasado. Llullu murió en un local público, de modo que el protocolo exigía la presencia de un juez para levantar el cadáver y una autopsia posterior para determinar la causa de la muerte. Por fortuna, el oficial de los Mossos que acudió aceptó simplificar los trámites. Llamamos al neuropediatra de Llullu y este certificó que la parálisis cerebral que padecía causó su muerte, con lo cual nos ahorramos la espera del juez y una autopsia innecesaria. Este fue el único momento en el que se impuso el sentido común, y aún vino dado por un factor Vip del que no pienso ni vanagloriarme ni avergonzarme; sólo lo constato: el oficial (desconozco tanto su grado como su nombre) que dio tal muestra de sensatez había leído Quiet y conocía el caso concreto de Llullu. No voy a detenerme en los detalles más macabros de la transacción funeraria, con sus ataúdes, sus urnas y sus musiquillas, porque nada tengo que objetar, pero el servicio jurídico ya es otra cuestión.

Durante la primera semana de agosto recibí un par de llamadas antológicas. En un tonillo digno de línea erótica en huelga de celo, una oficinista me riñó por no haber presentado el certificado de últimas voluntades del finado y yo le contesté que mi hijo nunca tuvo demasiada voluntad. Se hizo un silencio incómodo, que yo mantuve, y entonces ella preguntó si el finado era menor. Pues sí: 9 años de edad y un grado de discapacidad del 85%. Acabáramos. Pero el tonillo no cambió e incluso me interrumpió para hacerme esperar un segundet . Al cabo de tres días volvió a llamarme y a reñirme. No habían podido dar de baja al finado de la Seguridad Social porque no constaba. Cuando le comuniqué que Llullu estaba adscrito a la ley de Dependencia me dijo que con la Generalitat no trabajaban y que tendríamos que ser nosotros quienes tramitáramos la baja. Tras un mes de duelo lejos de casa, durante la última semana de agosto nos dispusimos a hacer trámites mientras nos enfrentábamos al penoso vaciado de armarios. Nada fue sencillo ni pudo hacerse por teléfono. Al tramitar la baja de la prestación de la Dependencia, nos advirtieron que igual tardaban meses en retirárnosla (tal como tardaron meses en concedérnosla) y que, sobre todo, no nos gastáramos ese dinero, porque tendríamos que retornar el importe correspondiente al período post-mortem. ¿Tanto cuesta apretar una tecla para cursar una baja por defunción? Para acabarlo de rematar, el pasado 13 de octubre nos llamaron a casa desde el Parc Sanitari Pere Virgili para informarnos de unos pequeños cambios en la ley de Dependencia de los que se podría beneficiar nuestro hijo Lluís. Les felicité por la ampliación de competencias al más allá.

También dimos de baja la plaza de minusválido que nos habían concedido para aparcar delante de casa. A pesar de renunciar a un privilegio, tuvimos que desplazarnos a la sede del distrito y solicitarlo por escrito. Lo hicimos con cara de tonto el 26 de agosto y hasta el miércoles, 18 de noviembre, no apareció la brigada que arrancó la señal y borró con alquitrán los últimos vestigios visibles de que en la calle del Canonge Almera vivió una vez el gran Llullu, patrón de los quietos, de cuyo recuerdo disfrutamos como de una gran herencia. A no ser que la ley de sucesiones...

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 24 de novembre de 2009.

dilluns, 23 de novembre de 2009

El caso Cassen

Seguí con interés a los tres consellers que explicaron las nuevas medidas adoptadas para luchar contra el fraude. Tres consellers de peso —Tura, Tresserras y Castells, dieta al margen— compareciendo para desgranar la reacción del Govern desde las tres áreas más directamente afectadas por el choriceo de Millet & Montull: Justicia, Cultura y Economía. El paquete presentado consta de 16 medidas. Basta echarles un vistazo para comprobar que se inspiran en las brechas detectadas en el caso Palau (las escletxes que Montilla soltó en Madrid hablando en castellano, autotraduciéndolas de inmediato por unas inquietantes ranuras). Por ejemplo, que a partir de ahora los receptores de subvenciones no podrán hacer donaciones a fundaciones vinculadas a partidos políticos. Sólo faltaba que le pusieran apellidos. De hecho, la nota oficial empieza con una frase inequívoca: “Després de comprovar l’ús indegut dels fons públics realitzat pels antics gestors del Palau de la Música...” La franqueza presidió la comparecencia y la conclusión de Castells fue de una claridad inusual. Vino a decir que estas medidas permiten garantizar que no se dará un nuevo caso Palau, pero que los delincuentes siempre se dedican a buscar nuevas maneras para saltarse los controles, que para eso son delincuentes. Se agradece la falta de tapujos. No es frecuente que el sentido común presida las manifestaciones de los políticos y cuando sucede es de justicia resaltarlo. Pero el ingenio de los trileros que delinquen siempre se fundamenta en la torpeza de su público potencial, que sigue jugando a pesar de todo.

Este viernes Sergi Pàmies daba carta de naturaleza a los verbos milletear y montullear (en catalán, milletejar y montullejar), dos neologismos epónimos con muchos números para triunfar, dada la notoriedad de sus referentes y la proximidad fonético-morfológica al verbo chanchullear. Hoy se cumplen cuatro meses del registro del Palau y es evidente que el 23 de julio de 2009 figurará en los diccionarios etimológicos del futuro como la fecha de aparición de dichos verbos. Pero la misma entrada del Coromines del siglo XXI podría recoger un precedente audiovisual insólito. El canal 300 de TVC está reemitiendo los trece episodios de una serie de producción propia protagonizada por el cómico Casto Sendra i Barrufet, alias Cassen, una especie de Louis de Funes catalán. Cassen inició su carrera con el mítico largometraje rodado por Berlanga en Manresa —Pácido (1961)— y la acabó en 1991, poco antes de morir, con Amo tu cama rica. Entre una y otra, tres décadas llenas de películas como Ligue Story o La liga no es cosa de hombres, revistas como Año nuevo, viuda nueva o ¡Es broma!, discos como María, la molinera o Qué risa, tía Felisa y una única serie televisiva producida por Televisió de Catalunya en 1988: De professió, A.P.I., escrita y dirigida por Esteve Duran. En ella, reemitida ahora por el canal 300 en horario protegido, Cassen se dedica al negocio inmobiliario, sin llegar a delinquir nunca en pantalla, pero con una tendencia tremenda por los enredos económicos. En 1988 Esteve Duran llamó a su personaje señor Millet. ¿Casualidad? Pues tal vez no tanto. En 1983 el ínclito Fèlix Millet cumplió prisión preventiva por un delito de estafa en relación con la inmobiliaria Renta Catalana y en 1984 fue condenado por la Audiencia de Barcelona a dos meses de prisión y a 30.000 pesetas de multa. Los etimólogos del futuro podrán especular que, dos décadas antes de la aparición del verbo milletear, ya se percibían signos tenues de milleteo en la sociedad catalana.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 23 de novembre de 2009.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Colònia Dignitat

Interessant, el ping-pong entre la diputada Meritxell Borràs i Manel Fuentes sobre la conveniència o no que Fuentes, el conductor d’El matí de Catalunya Ràdio, presenti Pánico en el plató a Antena 3. Borràs n’és contrària perquè creu que Fuentes no podrà dedicar prous energies i dedicació a El matí. És cert, pot córrer aquest risc, perquè sis hores diàries de ràdio no se les salta un gitano, però anys enrere ningú no va suggerir que Antoni Bassas, el conductor d’El matí del 1995 al 2008, s’estigués de codirigir i presentar Aquest any, cent! (1999) ni A contracorrent (2003), tots dos a TV3. Aquesta pluriocupació, a Bassas no li va impedir guanyar el Premi Nacional de Radiodifusió el 2005. La diputada Borràs tampoc no ho considera convenient perquè, diu, podria anar en detriment de la credibilitat de Fuentes i d’El matí. Potser sí, no dic que no. Però, sobre aquest punt, val més no fer judicis previs. Que Fuentes faci el que vulgui i els oients ja li indicaran, mitjançant les audiències, si creuen que la seva tasca a El matí se’n ressenteix. Ara bé, el que s’entreveu en Borràs i en tants altres és una forta prevenció contra l’entreteniment televisiu. Per a mi, Pánico en el plató és una llauna que si desaparegués per sempre més sepultat sota una llengua de lava incandescent, tant se me’n donaria. Però per a segons qui, Pánico en el plató i de retruc gran part de l’entreteniment televisiu, és indigne. I per aquí no hi passo. Com si Fuentes es posa a fer estriptis en un local nocturn. Al Bagdad el rebrien amb els braços oberts.

Jo, Ells, Nosaltres

Jo. Jo i la Jo (Alexander) vam coincidir molt breument fa deu anys, quan provàvem de pencar com a guionistes per a un programa d'humor a TV3, i ho explico, això, per deixar clar que no som ni amics ni amants ni cònjuges, i per tant si ara elogio la seva última novel·la (L'hivernacle), acabada de publicar, és exclusivament perquè fa temps que no llegeixo res (fictici) que hagi aconseguit la suspensió de la meva incredulitat fins a la darrera pàgina. (Hi ha tantes i tantes novel·les de les quals podríem dir "No m'ho crec!", talment el director de teatre rus Stanislavski quan escridassava els seus actors). L'hivernacle, tot i ser ambientat durant la Segona Guerra Mundial no és pas, lloat sigui Déu, cap novel·la històrica; de fet, es té la sensació que no és ben bé ni una novel·la a seques, ja que sembla que per a l'Alexander la història que està explicant és completament verídica. Aquesta forta versemblança, afegida a un estil alhora diàfan i amb adjectius i símils gratament insòlits ("una dona casta com una bufetada") espargits, fa que aquesta narració sí que ens la creguem, del tot.

Ells. Fins als anys noranta, les pel·lícules hollywoodianes ubicades a Anglaterra eren ben inversemblants per als espectadors britànics, perquè ens va costar creure que Robin Hood o Sir Lancelot haguessin parlat mai amb un accent de Wyoming o Wisconsin. A partir dels anys 90, però, Hollywood ha aconseguit que les seves estrelles aprenguin els accents que realment corresponen als papers que fan, gràcies en bona part a un ensinistrador de veus dit Tim Monich que, per exemple, ha ajudat Matt Damon a parlar com un afrikaner i Julia Roberts com una pagesa irlandesa. Monich té un arxiu amb uns sis mil accents de tot el món. Aquí a Catalunya, doncs, deu ser possible, si més no, aconseguir que -posem per cas- tots els personatges pallaresos de la minisèrie recent Les veus del Pamano parlessin com els pallaresos de debò (aguest, nantri, vai). Però no.

Nosaltres. La facultat de la parla, ens asseguren els biòlegs evolucionaris, és la que va permetre que els primers Homo sapiens -que enraonaven un idioma caracteritzat per uns clics consonàntics (com les llengües khoisànides actuals, parlades al desert de Kalahari)- s'organitzessin per sortir de la vall del Rift africana fa uns 50.000 anys. Els en va costar 14.000 per arribar, de generació en generació, a la península Ibèrica. La irrupció al que és ara Catalunya d'aquests antecessors nostrats -de pell negra, per cert- fa 36.000 anys, podria fornir els guionistes del país amb prou material per a una telesèrie sensacional. Ara bé, caldria que els actors aprenguessin a imitar la llengua dels humans antics (que avui en dia es pot reconstruir a partir dels idiomes khoisànids esmentats) amb la precisió dels alumnes de Tim Monich. Perquè si tots parlen com els presentadors del TN -tal com passa a força telenovel·les- de seguida els espectadors cridaran: "No m'ho crec!". Una exclamació, ara que hi penso, que sona, cap al final, com una mena de clic. Esmorteït.

Matthew Tree, Avui, 22/11/2009

dissabte, 21 de novembre de 2009

Com un film dels Coen

Aquestes setmanes he llegit tres bons llibres que, tot i ser molt diferents, mantenien una curiosa coincidència: a les contracobertes respectives, els editors es referien al particular món dels germans Coen per atraure possibles lectors. A La oreja de Murdock, de Castle Freeman Jr. (Mondadori), una novel·la de carretera, a estones violenta, citaven els cineastes perquè es tractava d’«una història senzilla però contundent, de ressonàncies clàssiques, amb un protagonista que pateix penúries». A l’edició catalana de La mort de Bunny Munro, recent novel·la de Nick Cave (Empúries), es diu que és «una divertidíssima barreja de les millors novel·les de Bukowski, el Wilt de Tom Sharpe, les pel·lícules dels germans Coen més destraleres i les comèdies familiars agredolces de sobretaula». El còctel de referències és atrevit, però s’ajusta amb fidelitat a la novel·la. El tercer exemple, per fi, apareix en una altra obra que es llegeix bé: L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt (La Campana). Els editors han imprès en l’edició aquesta cita d’un crític alemany: «Com una pel·lícula dels germans Coen (…). Un llibre divertit, sense superficialitat, sense obscenitats, sense pretendre saber-ho tot».

Hi va haver una època en què el cine de Tarantino era el millor com a reclam literari, però fa anys que els Coen han imposat la seva influència. No resulta estrany, per exemple, que crítics i estudiosos els citin com a referents al parlar dels escriptors més diversos. En realitat, estem davant un lloc comú que ha triomfat per acumulació. No es tracta d’una pel·lícula en concret, sinó que el que resulta literari és la seva mirada, el seu univers i una manera d’explicar històries. La ironia de tot plegat és que aquest element que podem trobar en obres com Barton Fink, Fargo o El gran Lebowski neix del seu talent com a guionistes. En canvi, la seva principal adaptació d’una obra literària –No es país per a vells– va rebre males critiques perquè es feien un embolic a l’hora de plasmar l’essència de Cormac McCarthy. Més irònics encara són els capritxos editorials: fa anys es van traduir contes d’Ethan Coen, Las puertas del Edén. Des de llavors ha publicat un parell de llibres de poemes i teatre, però cap editor d’aquí s’hi ha decidit. ¿Potser és que no recorden a un film dels Coen?

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de novembre del 2009.

dijous, 19 de novembre de 2009

Anys meravellosos

Encara m’estic preguntant per quina raó (doble personalitat? actuava sota els efectes de la hipnosi?) , l’altre dia vaig veure l’últim programa de Curso del 63, d’Antena 3. A una escola inventada, el col·legi San Severo, uns nois –actuals, esclar- cursen estudis segons els patrons pedagògics i socials de l’Espanya del 1963. Disciplina estricta, uniformes i tota aquesta mandanga per a un docu-reality en què el més rellevant és el viatge en el temps d’aquests nois (també els haurien pogut enviar a les croades o al Teatro Chino de Manolita Chen). Fins i tot el zelador es deia Ildebrando, que ambientava molt. Tot i així em va sobtar que no cantessin el Cara al sol cada matí en formació i amb el braç alçat. Tampoc no presidia l’aula el retrat de Franco ni estudiaven Formación del Espíritu Nacional. Ni resaven a cor, abans de començar les classes. Ni es confessaven, es masturbaven i es tornaven a confessar. Ni un professor els molestava amb tocaments (aquí, Ildebrando hi hauria pogut fer un gran paper, en connivència amb Don Vicente, el director –i no puc dir més-). Ni rebien mai cap mastegot. Fins tot, una alumna, en un moment donat, xisclant i plorant histèrica (a San Severo les alumnes semblaven persones amb risc d'exclusió social), va fer: “Cuando vea esto mi madre, no se lo va a creer”. Ni sa mare ni la meva ni la mare del lluç. Per a qualsevol que hagués viscut aquells temps, no era gens creïble. Mentre que els polítics es gasten diners per recuperar la memòria històrica, una televisió privada ha fet un exercici d’amnèsia deliberada i ha silenciat que a Espanya hi hagués hagut una dictadura estúpida (allò que als espanyols els costa més d’assumir del franquisme, tant o més que la crueltat i la falta de llibertats, és l’estupidesa). Sap greu, la veritat. Tan bé com haurien quedat els alumnes de Curso del 63 a una manifestació a la plaça d’Oriente, aclamant el Generalíssim.

Enric Gomà, Time Out, 19 de novembre del 2009.

Crecimiento impersonal

Como cada día del año, la agenda del 20 de noviembre acogerá todo tipo de actos. Seguro que mañana los nostálgicos del franquismo organizarán alguno, aunque también habrá alternativas más estimulantes. Por ejemplo, el estreno de Los condenados, la película en la que Isaki Lacuesta aborda la espinosa cuestión de la lucha armada. O la concesión de los premios Josep Vallverdú de ensayo, Màrius Torres de poesía y Lleida de proyectos narrativos, que suelen contar con la asistencia de figuras de la legitimidad republicana en Lleida como el propio Vallverdú y Víctor Torres, hermano del poeta. La participación activa en esta ceremonia me impedirá asistir a una de las propuestas más interesantes que he visto anunciada en los últimos tiempos. Es una conferencia informal —una xerrada— que se celebrará a las ocho de la tarde en el Espai Cultural i Recreatiu de Òdena, sito en esta bella localidad de la comarca del Anoia conocida, entre otras cosas, por su aeródromo. El evento lo organiza el consistorio local, con la colaboración de la red de municipios de la Diputació de Barcelona y del Institut Català de les Dones (antes de la Dona, diría). El acto va a cargo del jardinero local Martí del Estal Martínez, presentado en la nota de prensa como gerente de la empresa Bonsai Martí. Hasta aquí, nada remarcable. Lo que llama la atención es el título: “Fem créixer un bonsai?”. Un título de impacto, digno de mejor causa. La presencia del signo interrogativo denota una cierta intención irónica, aunque probablemente la paradoja tenga sus raíces en algún texto inglés, ya que el verbo grow /span>CF>acumula los sentidos de hacer crecer, educar y cultivar. En catalán, como en castellano, si el “fem créixer” dejará de ser un bonsái para transformarse en arbolito, entroncando así con aquel incorrecto colmo de la mala suerte según el cual a un gafado le regalas un circo y le crecen “hasta los enanos”.

El oxímoron en el título de la charla de Òdena me interesa porque es central en la actual situación política catalana de Estatut y pandereta. Bonsái es una palabra formada por dos ideogramas japoneses: bon equivale a bandeja y sai a naturaleza, del término chino equivalente a cultivar. Se trata, por tanto, de cultivar una planta en una bandeja reduciendo su tamaño hasta la miniatura mediante técnicas de control como la poda, el trasplante, el alambrado, el pinzado... El (presunto) Estatut es, hoy, un proyecto de bonsai que se debate entre la inanición y el enanismo en la bandeja de salida del Tribunal Constitucional ante la atenta mirada de los jardineros españoles y catalanes. En un bando, no hay duda alguna: el Estatut, Lofca mediante, es la técnica para establecer de una vez por todas que la nación catalana, con sus símbolos, su lengua, su PIB y su cultura, sea uno de los bonsais más bellos del jardín autonómico de la España del siglo XXI. Que crezca, por tanto, no es óbice para que deje de ser un bonsai a la sombra del gran árbol español. Dudar de esa sombra ofende. En cambio, en la clase política catalana, ya ninguna duda ofende. Los hay felices con ser un bonsai, pero en todos los partidos catalanes, tal vez incluso en el PPC, milita alguien que no se sentiría cómodo dibujando a Catalunya como un bonsái sin crecimiento posible. Los independentistas lógicamente aspiran al “sequoia de les tres branques”, pero otros muchos ciudadanos están hartos de vivir entre bonsáis y apostarían por el crecimiento vegetativo, con lo que una charla titulada “Fem créixer un bonsai?” adquiere un interés inusitado. La pregunta es: ¿podría ser trasplantado a campo abierto?


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 19 de novembre de 2009.

Informes?

L’ecosistema polític català intenta passar la ITV. El vehicle ja té una edat i les darreres atzagaiades aconsellen una bona analítica. Un dels primers resultats que ha trascendit és la informitat administrativa. Definim-la: consisteix en la proliferació d’informes inútils encarregats per les diverses administracions a amics, coneguts i saludats. En alguns casos, la inanitat dels (pressumptes) treballs és tan flagrant com algunes de les pintures de Doris Malfeito que reposen a les golfes de molts empresaris. Un mer pretext subvencionador. Primer van sortir a la llum alguns informes patètics en diversos departaments de la Generalitat. Després, l’Ajuntament de Barcelona n’ha agafat el relleu. Des del punt de vista verbal resulta fascinador observar com la tossuda realitat s’encarrega de donar coherència als usos lingüístics del terme informe. El substantiu, entre d’altres sentits similars, designa una “exposició ordenada sobre un afer”. Però quan informe és un adjectiu, les dues accepcions que recull el DIEC confirmen les pràctiques fraudulentes de la informitat administrativa: “1. De forma mal determinada, imprecisa. 2. Que no té la forma que li correspon.”

Màrius Serra. Avui. Dijous, 19 de novembre de 2009.

dimecres, 18 de novembre de 2009

FTP

Conèixer el sentit exacte de les sigles és una vella aspiració de la humanitat. Sembla que els medes van perdre una batalla decisiva per una mala interpretació d’unes sigles, van confondre l’SPQR dels estendards romans amb un simple marca comercial, com en l’actualitat seria Nivea o Licor del Polo. A El suplement de Catalunya Ràdio, cada diumenge hi apareixen unes sigles misterioses, FTP. Volen dir frase típicament pessimista. Eduard Biosca, a la secció El predicador de l’optimisme, desmunta idees que ell considera derrotistes. Fa quinze dies criticava la FTP “No hi ha un pam de net” (parlava de corrupció, no era una crítica duríssima del servei domèstic). Va argumentar que també entre els micos hi havia corrupció. No hi trobo cap consol, com tampoc em consolaria saber que existeixen cucs de seda corruptes, que perjuren, subornen i trafiquen amb capolls.
A El predicador de l'optimisme, s’hi destil·la un rebuig recalcitrant dels pessimistes i els seus idearis. I a mi em sembla molt injust. Ja el locutor que pronuncia les FTP per antena ho fa amb una veu d’enze empeltat de sòmines i amb antecedents familiars gamarussos. A més a més, l’argument recurrent segons el qual sempre hem estat tan malament com ara i que tots els mals actuals ja hi eren abans, no em sembla com per posar-se a ballar un fandango. Per acabar, Biosca no denuncia mai l’optimisme interessat i estratègic. Ni el tocacampanes i enredaire. Jo, si els sóc sincer, no em refio mai de ningú que en un moment o un altre de la vida no hagi pres antidepressius.

Enric Gomà, Avui, 18 de novembre del 2009.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Una parafilia confesable

En el amplio y variado catálogo de parafilias sexuales, hay dos que puedo confesar haber practicado, entre otras cosas porque he descubierto que tienen nombre: el retifismo y la altocalcifilia. Más la primera, definida como un fetichismo por los zapatos, que la segunda, cuya atracción por los tacones altos parece tener derivadas sadomasoquistas en las que, francamente, no me sentiría cómodo, aunque nunca se sabe. Ninguna de las dos figura en la lista oficial establecida por la psiquiatría, pero de haberlas, haylas. Leo, además, que para que el retifismo alcance la categoría de parafilia, debe ser recurrente durante un mínimo de seis meses. O sea, que es una mierdecilla de parafilia, pero no pienso avergonzarme por haberla practicado. Mis padres tuvieron una zapatería en la plaza Virrei Amat de Barcelona durante tres décadas. En ella crecí, trabajé y me enamoré perdidamente de los zapatos. De talón de aguja o manoletinas, como las de Espe cuando enmudece, botinas, botas o botos, sandalias de tirillas, con cuña o playeras, náuticos, salones, bailarinas, zapatillas blancas de novia con pompón de marabú, botas de montar, botas panty que subían vertiginosamente hasta muy por encima de la rodilla, calzado après-ski, vambas, chirucas... bueno, las chirucas no, esa sería la excepción con confirmaría la regla. En definitiva, que mi líbido empezó a oscilar mirando zapatos. También masculinos, admito, como los blucher fabricados en Inca o Llucmajor, con suela de cuero pegada y cosida, los comodísimos mocasines de ante, la línea Hush Puppies o las manresanas Pielsa en la estela de Lotusse o Sebago, con trabilla o borlas, de color burdeos o negras... Lo mío siempre fueron los zapatos de señora, pero no hubiera cambiado unos mocasines Mocoche por unos ortopédicos zapatos de señora Kurhapies de ancho especial.

Todas estas imágenes eróticas del pasado me han invadido como una marea verde al ver la campaña “Shoe aid for Africa” lanzada por la marca de cremas para el calzado Kiwi, en cooperación con Humana y con el futbolista camerunés (del Inter) Samuel Eto’o. En el año 2006, una campaña similar distribuyó 100.000 pares de zapatos entre la gente de África que lo necesitaba y ahora pretenden repetir la jugada. Para muchos africanos, los zapatos son un lujo inalcanzable, que puede impedir que los niños vayan a la escuela. La recogida ya se ha iniciado en grandes contenedores que permanecerán un mes en El Corte Inglés y que serán vaciados semanalmente por la gente de Humana. Luego, desde diciembre hasta abril de 2010, el calzado donado será distribuido en zonas rurales de Camerún, Kenia, Malawi, Mozambique y Sudáfrica. De las instrucciones con las que la organización acompaña la campaña destaca que el calzado donado puede ser usado pero debe estar limpio y en buen estado. Ay. Y también una instrucción muy particular: “no se aceptan ni zapatos de tacón ni botas de nieve”. Ay, ay. Teniendo en cuenta que no es la primera vez, el mero hecho de tener que aclararlo ya resulta muy ilustrativo. Visc/a Barcelona, es decir, vivo en una ciudad opulenta en la que, a la que llega el buen tiempo, la gente se descalza alegremente y se tira meses yendo en chanclas playeras por todas partes, como si el buen calzado fuese un símbolo de opresión. Como amante del calzado hasta la parafilia, animo a todos los chancletistas pudientes a vaciar su armario zapatero y enviar a África el buen calzado que atesoren para, así, poder seguir disfrutando de su patética libertad de andar por las calles de Barcelona con chanclas de goma.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 16 de novembre de 2009.

Botellas de atrezo

Fue extraño ver a Fernando Alonso pasearse por Valencia sin signo alguno de marca comercial. El contrato con Renault no vence hasta enero, y por eso tuvo que pedir permiso para hacer su primera aparición como ferrarista. Lo obtuvo, claro, pero las condiciones de Renault debían incluir la imposibilidad de lucir ningún logo. De modo que Alonso se mostró virgen, vestido como cualquier ser humano no patrocinado, incluso cuando dio la vuelta de honor en un Ferrari PP conducido por el ínclito amante de las cunetas Camps y su dulce copiloto Barberà. Alonso saludó desde el asiento de atrás, con un llamativo jersey rojo, azul y blanco posiblemente patrocinado por las pastillas Juanola. Ee paisano, Alonso no parecía él. Los mismos noticiarios del domingo se hicieron eco, también, de las declaraciones de Maradona sobre el futuro amistoso con Catalunya. El argentino aparecía encuadrado, como todos los entrenadores en rueda de prensa, con una parrilla al fondo formada por logos rectangulares repetidos en posiciones diversas para ser captados por todas las cámaras. En el plano frontal, la parrilla era de 8 rectángulos de alto por 5 anuncios de ancho. No todos eran visibles, pero se distinguían casi todas las marcas: Cruzcampo, Iberdrola, Adidas, Expert, Cepsa... También se veían los dos mensajes bordados en el chándal del seleccionador cual doble A: Adidas y Argentina. Bajo su boca sólo se mantenían en pie un par de micrófonos logotipados en la espuma protectora: el de TVE y uno que no logré distinguir, tal vez porque sería de un medio argentino que desconozco. Cinco micros más estaban tirados encima de la mesa, irreconocibles a pesar del esmero con el que trabajaron sus diseñadores para que tuvieran presencia. El bodegón maradoniano se completaba con dos botellas cerradas: a la izquierda de la imagen un botellón de 1,5 litros de zumo de naranja Sunny Delight y más a la derecha un botellín de agua mineral Sierra de Cazorla.

Me fascina que aparezcan botellas de productos muy variados cuando los deportistas dan ruedas de prensa. Naturalmente, en cualquier mesa desde la que se emitan declaraciones públicas suele haber agua mineral, ya sea embotellada o en vaso. Es una medida elemental de cortesía por si algún orador siente la necesidad de aclararse la voz. El café o las infusiones también son una opción, pero el agua mineral resulta imprescindible. A nadie se le ocurriría servir una bebida con gas, por el riesgo evidente de provocar un eructo que será debidamente amplificado por los micrófonos. Ni tampoco, snif, ningún tipo de destilados, por riesgos de otra índole. Pues bien, cada vez aparecen más botellas con productos gasificados. No es el caso del botellón Sunny Delight que acompañaba a Maradona; en este caso lo remarcable es el tamaño, sólo comparable al del seleccionador. Pero en las ruedas de prensa de la LFP cada vez aparecen más botellas de Coca-cola y otras bebidas carbónicas estratégicamente colocadas por los responsables de marketing. Es publicidad estática y como tal la deben cobrar, al menos en los grandes clubs. Lo que más me fascina es que estas botellas siempre están cerradas. Antes, durante y después de las declaraciones. Son puro atrezzo. Me las imagino algo recalentadas. Ya espero el día en el que un entrenador sediento abra una, se remoje, primero la cara y luego el gaznate, y no pueda reprimir el eructo consiguiente. Maradona sería una gran opción. Espero que la sanción por sus malos modos que le impedirá sentarse en el banquillo no le impida dar la rueda de prensa del Catalunya-Argentina.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 17 de novembre de 2009.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Miller, Burgess, García

Miller. La música, durant força temps, m'ha estat més que res un desinhibidor a l'hora d'escriure, un substitut per l'alcohol que va tenir la mateixa funció fins fa 22 anys (quan va deixar de funcionar de cop i del tot). Per tant, hi ha molts mons musicals als quals no he entrat, o no gaire, senzillament perquè no m'han servit per treballar i el món flamenc és un d'ells; quan dimarts passat em vaig trobar davant per davant d'una les seves màximes exponents (la Mayte Martín, al programa Cel obert de Ràdio 4) no sabia ben bé què podria dir d'aquesta música que coneixia tan poc sense ficar la pota fins a l'engonal; cap problema, però: en escoltar la convidada, em van venir a socórrer tot de paral·lelismes literaris -que sí que coneixia força bé- a les coses que deia. Per exemple: quan va confessar que no sabia ni què era el cas Pretòria ja que gairebé mai no llegia els diaris, vaig recordar que Henry Miller tampoc mai no els havia llegit atès que per a ell donaven una visió distorsionada de la realitat -que no n'eren res més que un simulacre- i per això eren un obstacle per a qualsevol artista que volgués treballar a partir de la vida diguem-ne viscuda; com ara, segons va donar a entendre, la mateixa Martín.

Burgess. I quan ella explicava que quan cantava, intentava fer-ho com si cada cançó fos l'última, va fer que recordés la història de la primera novel·la de l'Anthony Burgess, que la va escriure a corre-cuita, convençut pel seu metge que només tenia uns quants mesos per viure; acabat el llibre, va descobrir que el metge s'havia equivocat; tanmateix, Burgess continuava escrivint (durant 50 anys més) com si cada llibre fos l'últim, sent ja la desesperació, per ell, un ingredient necessari en tant que antídot contra l'escriptura automàtica, postissa, desesmada .

García. Ja se sap que cada Diada segons quins catalans no es poden estar de xiular els convidats oficials i el 2005 li va tocar a la barcelonina que teníem davant -tal com ens ho va explicar- quan va interpretar una peça flamenca en castellà. Atès que a l'Espanya monolingüe se sol xiular molts grups i cantants com si fossin pedòfils quan canten en català o si senzillament provenen de Catalunya (com ara Ojos de Brujo en un concert prop de Madrid organitzat per IU, el 2006), fer el mateix però a l'inrevés no és, potser, la resposta més adequada. L'univers cultural català, per definició, és el que té l'idioma català com a punt de partida, però, com tots, té múltiples relacions tangencials amb molts altres universos; com sap prou bé, posem per cas, un altre escriptor: el Xavier García, poeta targarí, fill d'andalús i catalana i expert mundial tant en l'obra de Manuel de Pedrolo com en les lletres tradicionals (castellanes per definició) de la música flamenca. En fi, (se'm va acudir en acabat el programa) quan arribi, per fi, el dia imprevisible de la independència ja inevitable de Catalunya, per ventura no estaria de més que a les celebracions oficials previsiblement molt sonades hi sonés, entre d'altres, la veu gens postissa i dolçament tangencial de la Mayte Martín.

MAtthew Tree, Avui, 15/11/2009

dissabte, 14 de novembre de 2009

Coqueteria a dojo

Després d’un temps llarg d’observació i anàlisi, he arribat a la conclusió que a Barcelona ben pocs taxistes et copegen. Copejar és quan t’obliguen a sentir la COPE, segons va deixar anar l’altre dia Joan Barril a El Cafè de la República. També hi ha taxis on t’ondaceregen. Això és, que Onda Cero t’acompanya durant el trajecte tant sí com no. En canvi, no hi he ensopegat gaire Radio TeleTaxi FM y Olé. Amb aquest nom, a mi també em faria cosa.
Fa unes setmanes, dins un taxi, vaig sentir Julia en la onda, a Onda Cero, conduït per Júlia Otero. A les sis tocades s’hi emet El Gabinete de Julia, “la sección más añorada de la radio”, segons ells mateixos (se’ls devia morir l’àvia). Tot aquest enyorament agut és, només, per a una tertúlia amb convidats al voltant d’un tema. Entenc que algú trobés a faltar, posem per cas, el Teatro invisible de RNE, però una simple tertúlia com tantes n’hi ha a la vinya herziana del Senyor, no ho acabo d’entendre. Potser és l’efecte Otero, que desperta adhesions incondicionals. Ara no me’n recordo de què parlaven, si sobre l’energia nuclear, el comunisme o una alimentació sana i equilibrada a base de marrons glacés. Però el que em va sobtar és el to d’Otero, d’una coqueteria embafadora, mecànica i teatral, una cantarella de cortines florejades, persistent i fatigant. No és l’única locutora de ràdio que en gasta: també Gemma Nierga a La ventana de la SER i Sílvia Cóppulo a El secret de Catalunya Ràdio. Com fa aquella gregueria de Gómez de la Serna, “El pizpiretismo es una ave del paraíso disecada”.

Enric Gomà, Avui, 14 de novembre del 2009.

Les llistes de ‘Rock de Lux’

Ahir va sortir a la venda el nou llibre d’Umberto Eco. Es titula El vértigo de las listas (Lumen) i, segons expliquen a l’editorial, és un assaig que tracta de la necessitat dels humans de recopilar dades, catalogar obres, establir classificacions que ens ajudin a anar per la vida. “Ens agraden les llistes perquè no ens volem morir”, afirma Umberto Eco, i li dono tota la raó. De fet, jo sempre ho havia pensat des de l’altre costat: fer llistes ens ajuda a mantenir-nos joves, crítics, insatisfets, curiosos. Tot plegat ve a tomb perquè la revista musical Rock de Lux acaba de fer els 25 anys i ho celebren amb un número especial fet de llistes. El 1984 jo vaig comprar aquell primer exemplar de Rock de Lux –si mal no recordo amb Boy George a la portada– i des d’aleshores he seguit amb assiduïtat (i amb alguna emprenyada) l’afició dels seus periodistes per definir tendències, descobrir-nos músiques i pontificar de tant en tant amb arrogància.

A hores d’ara, és d’agrair que la nostàlgia no hagi vençut del tot a Santi Carrillo i Juan Cervera, garants del projecte, i que celebrin els 25 anys amb una sèrie de llistes que resumeixen tan sols l’última dècada. Els millors discos, cançons, llibres, pel·lícules, còmics i concerts que s’han donat entre els anys 2000 i 2009. A més, les 200 pàgines d’aquest Rock de Lux mostren una bona dosi d’imaginació. És esplèndida la idea d’encarregar a 15 il·lustradors que representin en una pàgina els millors singles: hi surten, entre d’altres, obres de Juanjo Sáez, Gallardo o Joaquín Reyes. L’estudi sobre les telesèries de la dècada, escrit per Joan Pons i amb Els Soprano al capdamunt, és també una introducció valuosa, així com l’elecció de les 30 millors pel·lícules, gens òbvia. Els 20 millors llibres, amb Roberto Bolaño al capdavant, componen una bona biblioteca i, pel que fa als discos, l’elecció és exhaustiva i acontentarà gairebé tothom.

Tota llista és, a més d’una declaració d’intencions, una invitació a discrepar. Les meves apostes coincideixen en part amb les de Rock de Lux, però hi trobo a faltar, per exemple, algun escriptor en català a la selecció de llibres (¿no n’hi ha ni un que els agradi, de debò?). I és sens dubte un descuit que no surti res de Daniel Clowes entre els 20 millors còmics. El vertigen de les llistes: que seductores i alhora que injustes!


Jordi Puntí, El Periódico, 14 de novembre del 2009

dijous, 12 de novembre de 2009

Bailando el vals

Hace ya semanas que el valenciano Arturo Valls pone su cuero cabelludo al servicio de un champú anticaspa en un espot publicitario que se repite machaconamente. Es un anuncio tirando a simpático, que reproduce el tono de Camera Café, la serie que ha dado más notoriedad a Valls. Vemos al actor en una gala de ensueño, entre los nominados a un Oscar, mientras una bella señorita pronuncia la sonsonia habitual dedicada a los ganadores de la mítica estatuilla: Arturo Vals for “¿Qué tienen los hombres en la cabeza?” La voz llama señor Vals al conocido actor. Vals, como la danza vienesa. En la convención del anuncio, todo era un sueño, y el bueno de Arturo no despierta de él hasta que una voz femenina repite, tres veces, su presunto nombre: “¿señor Vals?”. Sí, tres veces Vals, con aquella alegría. Hay que tener muy poca conciencia lingüística para no darse cuenta del desliz, de lo que se deduce que, pudiendo decir Valls o aproximarse por la patilla con un Vais del verbo ir, los responsables del anuncio prefieren pronunciar Vals. Tal vez sea un homenaje a Strauss. La verdad es que la primera vez que lo escuché me zumbaron los oídos, pero no había detectado ninguna queja hasta este lunes. En la sección de cartas al director de El Periódico, la lectora Cati Valls Plademunt, de Granollers, aprovecha la coincidencia de apellidos para quejarse como afectada por este maltrato verbal. Su indignación se sustenta en dos detalles notables. El primero es que el mismo anuncio contiene una frase en inglés pronunciada con exquisitez. La segunda es autobiográfica: “A l’escola les monges també em deien Vals. Però això era als anys 60”. La carta acaba así, como queriendo decir que eso era antes de la última glaciación democrática, cuando la sociedad era tan casposa que no había champú que la apañara.

Cuatro décadas más tarde, algunas cosas no han cambiado nada. En el Círculo de Bellas Artes de Madrid este fin de semana organizarán la primera edición del Festival Eñe, pero por lo visto (y oído) no hay quien pueda con la Elle. No sé si al actor, nacido en 1975 en Valencia, le gusta que le llamen Vals, aunque visto el anuncio no me extrañaría que le diera igual. El humorista José Luis Coll siempre presumió de responder al nombre de Col, como el gran Helmut o las de Bruselas. De hecho, en una entrevista en Catalunya Ràdio Coll hizo gala de un menosprecio absoluto por el origen de su propio apellido, lo que provocó una bronca tremenda con los oyentes. El segundo apellido del dicharachero Arturo Valls es Mollà, y tal vez esté harto de tanta elle. Lo malo es que a sus homónimos el anuncio les va a complicar la vida. Durante años, coleccioné las variantes que suscitaba mi segundo apellido, Roig, cuando viajaba por las cosmopolitas tierras monolingües de la España no nacionalista. En mi colección sobresalían Roch y Rox, pero también conservo impresos varios en los que el acompañante de Serra es Rotx, Rotg, Roj, Roy o Roche. El festival fonético aumentó de nivel durante los años en los que residí en el paseo de Fabra i Puig, cuya variante más memorable fue Puch, como las motos. Cada vez que daba mis datos por teléfono acababa deletreando. Los 7719 catalanes que, según Idescat, se llaman Valls van a tener que esquivar el Vals anticaspa, que incluso puede afectar al topónimo. En tiempos de la Trinca, el ejemplo típico “para alquilar sillas” era Sabadel, con ele final. Hoy Vals irrumpe con fuerza, junto a Ripol o Viladecavals. Claro que a Pellegrini también le llaman Pelegrini, como si, en vez de chileno, fuera florentino. Cosmopolitas.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 12 de novembre de 2009.

Territori?

Els polítics reben, aquests dies de temença i desafecció, un munt d’acusacions que només són justes per a un percentatge reduït del col·lectiu. Tot i això, el sistema està carregat de disfuncions greus que aconsellen una exploració a fons. Cal fer proves clíniques, i no pas una simple analítica demoscòpica, sinó una endoscòpia, per més dolorosa que resulti. Però la magnitud de la corruptivitis no ens ha de fer negligir altres mals. Per exemple, la corrupció general del llenguatge de què és responsable la classe política en pes. L’enèsima absurditat és l’ús generalitzat del terme territori per referir-se, només, a una part del país: la que resulta d’excloure’n l’anomenada àrea metropolitana. Per eludir el menyspreu implícit que comportava la capitalina expressió anar a comarques, ara quan els candidats viatgen pel país diuen que van a visitar el territori, no fos cas que algú els acusi de massa nacionalistes si en diuen país. Es passen el dia territori amunt, territori avall... llevat de quan són a Barcelona, l’Hospitalet o Cornellà. Llavors fan silenci territorial. I jo em pregunto: el meu barri d’Horta, pertany o no pertany al territori nacional català?


Màrius Serra. Avui. Dijous, 12 de novembre de 2009.

Tel de notícies

Els espais d’entreteniment conduïts per antics presentadors de telenotícies o informatius diversos em semblen, sobretot, informatius animats. Si abans se’ns adreçaven més enravenats que un ciri, amb cantarella, mirant fixos el teleapuntador i abaixant les parpelles amb coqueteria (Pellicer) o fent muntanya amunt (Lorenzo Milá), només canvia que se’ls veu més distesos i riallers. Però no s’hi acaben de trobar còmodes, en l’entreteniment, somriuen forçats, tietegen, t’intenten convèncer que ens ho passem molt bé (quan això ho hauria d’apreciar l’espectador ell tot sol) i, el que em sembla més greu, confonen la cordialitat amb l’humor. Ningú no engega el televisor per trobar-hi amabilitat i bones maneres, simpatia i correcció. A Catalunya, només conec un cas que hagi tingut un èxit rotund en aquest pas de presentador de telenotícies a l’entreteniment: Queco Novell, que presentava un informatiu del circuit català –el curtcircuit català- de TVE, els anys 90, i ara és imitador a Polònia. Em van comentar una vegada que el seu company Manel Lucas també havia presentat un informatiu a TVE, però diria que el van confondre amb el missatge de Nadal del general Franco.
No veig gaire el sentit d’aquesta mena d’apostes. Així com no voldria que el meu oftalmòleg em canviés la caldera de la calefacció, tampoc no veig la conveniència que Joan Carles Peris i Agnès Marquès actuïn com a parella còmica en un late show. Ni que Núria Solé i Carles Prats ens entretinguin els nens des del Club Súper3. Ni que Raquel Sans ens ensenyi a fer canelons. Al revés, tampoc no m’agradaria que Andreu Buenafuente i Lloll Bertran conduïssin el Telenotícies Cap de setmana, amb Jordi L.P. a esports. Encara que també tindria el seu què: el cas Millet explicat per Buenafuente des d’un telenotícies guanyaria en versemblança, sobretot la notícia aquella segons la qual Millet va estafar al consogre uns diners del casament de la filla.


Enric Gomà, Time Out, 12 de novembre del 2009.

dimecres, 11 de novembre de 2009

No Flowers

I write this just two days before visiting the United States of America, on a freebie but not a junket: I have to sing for my ticket in the form of a lecture, a round table and a live reading, together with Najat El Hachmi, Patrícia Gabancho, Sam Abrams and Simona Skrabec, that is to say, a scattering of us Catalan language writers who, having been born on foreign soil, can be wheeled out on occasion to surprise audiences abroad; but what makes this particular cat (please forgive the involuntary beatnik-speak) feel he's got the cream is that we are being to sent to San Francisco; San Francisco, where the City Lights bookshop – whose founder Lawrence Ferlinghetti published the banned poem 'Howl' that author Allen Ginsberg yelled out for the first time in the city's Six Gallery in 1955 - still flourishes; and just east of San Francisco is Oakland, where the Black Panthers were founded in 1966: the only armed liberation movement in the Western World that got widespread support from the population it was claiming to help; and just south of Oakland is Stanford University, Palo Alto, home to psychologist Philip Zimbardo's 1971 prison experiment in which he demonstrated, by randomly dressing up some students as guards as some as prisoners, just how dangerous people become when put in a uniform: any people, in any uniform; and just south of Palo Alto is Big Sur, home to the museum dedicated to Henry Miller, my favourite writer, invisible mentor and only hero, who lived on that coastal bluff – now a State Park - for 17 years and who wrote exactly as he pleased, having booted all and any mental censors out of his brain; as had Allen Ginsberg, and as had most of Ginsberg's fellow Beat Generation writers who gadded about in 1950s California, including Jack Kerouac who was leery of full stops and wrote without rewriting following Ginsberg's maxim of 'First is best' which is how, just for once, time being scarce, this article has been written or has written itself.

Matthew Tree, Catalonia Today, novembre 2009

Flora topical

Cada dia, un dels millors moments de la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio són els primers quinze, vint segons a tot estirar. Després de presentar els tertulians, Fuentes pregunta a un redactor: “Què no volem sentir avui a la tertúlia?”. Tot seguit el redactor desgrana uns quants tòpics periodístics sobre l’actualitat. Dilluns, un dels clixés que va demanar que no es repetís és aquest: arran del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, encara queden altres murs per abatre (metafòrics, no els d’una cerveseria on serveixen una xucrut deplorable). El dia abans, el 30 minuts de TV3 es titulava Altres murs. Ja que hi som, ahir al TN migdia van escriure “Vint anys després...Tots berlinesos”, com si abans de la caiguda del mur a una banda fossin berlinesos i a l’altra, d’Igualada. És saludable que es detectin els tòpics, només són automatismes sense contingut –quan no són interessats, esclar-: regeneració política, el valor de la diversitat, èxit de crítica però no de públic, els polítics cobrarien més a la privada, etc. De clixés interessats, també n’hi ha un munt. S’inventen als despatxos i després l’orquestra ideològica els interpreta. Com aquest dels anys vuitanta, quan es parlava de la transició democràtica, sovint s’afegia: “Però encara queda molt franquisme sociològic!” (el franquisme sociològic, se’ns aclaria, votava Convergència i això el feia més funest i preocupant). Però, a qui posen en guàrdia contra els tòpics? Als tertulians. Potser creuen que corren un gran perill de caure-hi. Quina poca fe.

Enric Gomà, Avui, 11 de novembre del 2009.

Chupando del brote

Llevamos meses comiendo brotes verdes. Desde que la pasada primavera el presidente de la Reserva Federal norteamericana Ben Bernanke dijo que detectaba green shoots en la economía y la ministra Salgado importó la expresión con aquella alegría. Aunque a primera vista shoots remite al verbo disparar, en inglés shoot también significa brote. De hecho, hace un lustro la lingüista británica Lynne Truss tuvo un inesperado éxito editorial con un magnífico manual que reivindicaba el uso correcto de la puntuación: Eats, Shoots & Leaves (The Zero Tolerance Approach to Punctuation). El título parte de una facecia popular inglesa protagonizada por una coma móvil y un oso panda pistolero que entra en un café y se lía a tiros. Cuando el camarero se lo recrimina, el panda le invita a informarse buscándole en un diccionario que contiene un error de puntuación en su entrada. Con sus idas y venidas, la coma errónea activa el doble sentido de las palabras shoots (brotes o dispara) y leaves (hojas o se larga). Sin coma, el panda es definido como un animal que eats shoots & leaves (come brotes y hojas); con la coma, el panda eats, shoots & leaves (come, dispara y se larga). Lo cierto es que el asunto de los brotes va disparado. Tras el calco de la expresión inglesa, el color ha ido tomando todos los tonos del arco iris.

Antes del verano algunos columnistas de El País ya empezaron a hablar de brotes blancos. Por ejemplo, Ángel Laborda publicaba el 7 de junio un artículo titulado “Brotes verdes, brotes blancos” en la sección Negocios. La idea de este blanqueo vegetal jugaba a neutralizar el pesimismo sin caer en las falsas expectativas. Pronto, la coloración del discurso se generalizó. El 3 de junio Mariano Rajoy, en una visita a Murcia, declaraba que “Si de Zapatero dependiera, en Murcia habría brotes amarillos”. Una velada alusión al asunto del agua, sin cuyo riego constante las plantas amarillean, pero podría ser que se me escape algún otro referente de la analogía: ¿la fiebre amarilla?, ¿la prensa amarilla? En verano algunos analistas bursátiles empezaron a introducir los tonos rojos. El 18 de agosto, por ejemplo, Jordi González escribía en BolsayMercados.com: “Después de las bajadas de las últimas dos sesiones hemos comenzado a ver de nuevo brotes rojos, de momento únicamente en países emergentes (China y Rusia)”. El festival cromático era imparable. Tras el verde, el blanco, el amarillo y el rojo, tuvimos que tragarnos el marrón. El 30 de agosto, José María Carrascal publicaba en ABC un artículo cuyo título no dejaba lugar a dudas: “Brotes marrones en otoño”. Y claro, pasar del marrón al negro era cuestión de tiempo. “Brotes negros”, titulaba en Noticias de Gipuzkoa el vasco Aitor Anuncibay el pasado 13 de octubre al referirse al informe Kointuraz del Gobierno Vasco, que anunciaba 20.000 nuevos parados.

El disco de Newton del brote multicolor amenaza con generar algún brote de violencia. Yo mismo estuve a punto de tener uno este viernes al recibir por correo (postal) un folleto publicitario de Barclays, una entidad bancaria cuyo color corporativo es el azul pitufo. El folleto con las ofertas de depósitos, hipotecas y otros productos está decorado con unas flores que harían enrojecer al mismísimo Raymond Queneau, autor de la onírica novela Las flores azules. El eslogan de la campaña anuncia, en castellano y catalán, lo inevitable: “Los brotes azules llegan a tu economía”. Estoy hasta los brotes de tanta creatividad cromática. ¿No podríamos concentrarnos en el trazo del dibujo antes de ponernos a colorearlo?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 10 de novembre de 2009.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Vagues, Errors, Tiberis

Vagues. Als mitjans normals i corrents i de vegades tocats i posats i tot, se n'ha parlat ben poc, de l'Amadeu Casellas, l'anarquista que va participar, talment una versió 2.0 de Puig Antich, en uns quants atracaments de bancs als anys 80 per tal de finançar la seva lluita no armada -i prescient, dirien alguns- contra el món de les finances. Si al Puig Antich el van matar durant la dictadura, amb l'Amadeu Casellas els ha faltat poc perquè fessin el mateix en democràcia: fins a la data aquest home -que no ha comès cap delicte de sang- ha passat 23 anys a la garjola; a tall de protesta, fa cent dies va començar una vaga de fam a Quatre Camins -acabada d'abandonar- que l'ha deixat amb uns danys permanents al sistema nerviós. Amb tot, continuen negant-li la limitació de condemna, per bé que hagi complert totes les condemnes: un cas més del que els advocats en diuen CPE (cadena perpètua encoberta).

Errors. El meu amic Max va ser tancat l'any 82 a la presó de Brixton, a Londres; allà els funcionaris li lliuraven les llaunes de refrescos (portades pels amics) amb les anelles tretes perquè no es poguessin obrir i quan, en sortir al cap de poc, va recollir la bossa amb les pertinences, va descobrir que li havien furtat el rellotge. Coses així i molt pitjors passen a bona part de les presons europees, incloent-hi les de Catalunya: al llarg de nombroses visites per fer-hi recitals i xerrades he sentit parlar (en veu baixa) de pallisses ocasionals i alguns suïcidis mai no aclarits del tot; i m'hi he pogut fixar prou bé, en els símptomes inconfusibles de neurastènia i depressió que tenen gairebé tots els interns; els quals, per cert, solen provenir de famílies mancades de diners, un fet innegable (per tòpic que sigui) atès que, segons va afirmar Núria Cadenas en sortir de Can Brians el 1994, "els rics hi entren per una porta i en surten per l'altra", tot deixant enrere una població de pelats que -en l'argot políticament correcte de les autoritats penitenciàries- han 'comès errors'.

Tiberis. La mateixa expressió que Felip Puig, secretari general adjunt de CDC, va emprar fa poc en parlar de les presumptes malifetes d'alguns excàrrecs del partit. Però per molts 'errors' que hagin comès -i el mateix es pot dir dels seus homòlegs presumptament fraudulents del PSC- segur que mai no sabran què és una cel·la de càstig ni es tornaran addictes als antidepressius. I pel que fa al senyor Fèlix Millet Tusell, acusat del desviament de fins a 23 milions d'euros per al seu benefici personal -una xifra que fa que els robatoris tan ideològics com llunyans d'Amadeu Casellas semblin meres bromes pesades-, lluny de trobar-se a la cangrí en un estat de desesperació prou fort perquè es vegi amb cor de fer una vaga de fam, es peix a gust amb una certa freqüència al que els mitjans descriuen com "un restaurant cèntric de Barcelona", sense dir-ne el nom. Sospito, en tot cas, que es tracta del Drolma, on el van fer confrare de l'Orde del Cava fa poc més d'un any i on encara deu fer algun brindis. Salut, doncs, Fèlix; i força al canut.

Matthew Tree, Avui, 08/11/2009

Aventura en la cartelera

Miro la cartelera, desde la A de A la deriva hasta la V de Vicky el vikingo. La lista de películas disponibles prepondera sobre la de salas de exhibición en las ciudades con mucha oferta, como Barcelona. Ambas listas se rigen a través del orden alfabético, de modo que Ágora de Amenábar precede a Petit indi de Recha sin que medie una inversión publicitaria especial. Otra cosa son las reseñas críticas o los acríticos anuncios, pero en las páginas de la cartelera, que es donde se posan más ojos cada fin de semana, la jerarquía la promulga el orden alfabético y eso da relevancia a las películas que empiezan por A. Ahora mismo, en Barcelona, hay 5: A la deriva, Adam, After, Ágora y Azaña. No es que sea un número escandaloso. De hecho, la campeona es la M de Millenium, con 8 pelis en cartelera, pero algo tiene la A que no tienen las demás. En este mundo tan competitivo, ser el primero de una lista pública tiene su aquel, y hasta puede influir en el consumo. Hoy, el número uno es A la deriva, de Ventura Pons, una historia de desconcierto vital basada en la novela Àrea de servei de Baulenas. En la peli Maria Molins hace números para llegar a ser la gran sex symbol de Mossos d’Esquadra y vigilantes de seguridad, sin desmerecer la candidatura de un encamado Roger Coma para el sector uniformado femenino o gay. Si se hubiese mantenido el título de la novela, la película figuraría en cuarto lugar, entre Ágora y Azaña. Naturalmente, ni Pons ni nadie de su equipo debió pensar en ello. Este es el tipo de detalles en los que sólo se fija alguien como yo, que tengo (auto)diagnosticado un trastorno obsesivo-compulsivo (TOC) por el juego verbal (JOC). Pero, ya puestos, buceo en la filmografía de Ventura Pons con mis gafas Toc Joc.

A la deriva es la tercera adaptación de una obra de Baulenas, tras Amor idiota (2004), sobre la novela homónima, y Anita no perd el tren (2001), que adaptaba Bones obres. Las tres pelis empiezan por A. Toc, toc, busco más películas de Pons que cumplan el requisito de la A y cuento hasta siete (de veinte). El director más prolífico del cine catalán también filmó y firmó Aquesta nit o mai (1992), Actrius (1997), Amic/Amat (1999) y Animals ferits (2005). En total, un tercio de la producción cinematográfica de Ventura Pons empieza por A. Alejandro Amenábar, cuya devoción por la A es herencia familiar, presenta un porcentaje similar. Aunque sólo lleva cinco largometrajes, dos de ellos lo cumplen: Abre los ojos (1997) y Ágora (2009). En cambio, Almodóvar, cuyo apellido figura antes que el de Amenábar en todas las listas, no participa del entusiasmo alfabético. Sólo una de sus veinte pelis empieza por A: ¡Átame! (1989). Investigo a una veintena de cineastas muy diversos y me sorprende comprobar lo poco dados que son a titular con A. Más de la mitad nunca lo ha hecho: Berlanga (0 de 25 pelis), J.A. Bardem (0 de 21), Bellmunt (de 16), Fernando Trueba (13), Recha (13), Borau (10), Camino (10), Armendáriz (9), Gay (5), Bollaín (5), Fesser (4), Rosales (3), Lacuesta (3) o Albert Serra (0 de 3). Y el resto, apenas: Chávarri una vez en 19 pelis, Bigas Luna 1/17, De la Iglesia 1/11, Coixet 1/10, Balagueró 1/8, Villaronga 1/7, Aranda 2/23, Suárez 2/22, Garci 2/17 y Carlos Saura tres veces en 42 películas: Ana y los lobos (1972), Antonieta (1982) y ¡Ay Carmela! (1990).

Alguna academia debería instituir el premio Sir Lawrence Alma Tadema, en honor a este gran pintor inglés que añadió Alma a su firma para figurar el primero en todas las enciclopedias. La primera estatuilla, el primer Alma, debería ser para Ventura Pons.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 9 de novembre de 2009.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Dissuasió o victòria

A l’article Una proposta per la cultura publicat en aquest diari el 28 d’octubre, Antoni Dalmau defensava que als informatius de ràdios i televisions públiques hi hagués una secció diferenciada de cultura, com n’hi ha d’esports, de meteorologia i d’economia (es va deixar aquell espai de cuina d’havent dinat, després del Telenotícies migdia, que ens acompanyarà a la tomba). Dalmau demanava un presentador propi i uns periodistes especialitzats “que es trenquin les banyes cada dia per omplir de continguts la seva feina”. Al meu entendre, la fractura de cornamenta no caldria, ja que diàriament els periodistes podrien triar entre tot de novetats del sextet d’arts original, més el setè (cinema), el vuitè (fotografia), el novè (còmic) i el desè (arts marcials –Bruce Lee no es mereix menys-). Ara bé, és probable que aquesta proposta tingués un efecte dissuasiu. A les ràdios i a les televisions la informació cultural acostuma a tenir un to de prospecte setinat, amb un gran allau de clixés, exhibicions de sensibilitat i una complicitat d’aires sofisticats que tant serveix per parlar de Puccini com de Wim Wenders o de la fageda d’en Jordà. A mi, certes informacions melindroses i complaents sobre cinema, teatre i literatura m’empenyen als esports i al bricolatge. Però potser és només una mania meva, i tot és provar-ho. Perquè una bona part de la cultura es beneficia del xantatge cultural als incauts i als desorientats, a còpia de premis pactats, prestigis irreals, una fraseologia críptica i un encant discret. Ja no vindria d’aquí.

Enric Gomà, Avui, 7 de novembre del 2009.

Dies del Somorrostro

Dijous passat vaig mirar-me un cop i un altre, fascinat, les fotografies de Rossend Torras que ens feia conèixer aquest diari. Cada imatge és com una finestra per espiar el passat des de la primera fila. Són fotos, sobretot les que retraten la vida quotidiana, amb la virtut de rescatar una ciutat que ja no existeix, una memòria que sovint ha estat esborrada expressament. Les cicatrius fan mal efecte i no agraden a ningú. Vaig agafar una lupa i vaig posar-me a rastrejar els detalls menys obvis: l’anunci lluminós de la Bayer rere l’alcalde franquista; les mitges a ratlles de la Monyos; el nen encorbatat que mirava les primeres proves de televisió, les granisses al cap d’una gitana hongaresa en algun punt del Somorrostro...

La imatge d’aquesta dona agafant aigua d’una font em va retornar hores després. El mateix dijous, al cine Verdi Park, vaig anar a veure la pel·lícula Barraques. La ciutat oblidada, dirigida per Alonso Carnicer i Sara Grimal. Nascut com un reportatge per al programa 30 minuts de TV-3, aquest documental es va ampliar amb més material gràfic i entrevistes per resseguir a fons un dels fenòmens més silenciats de l’urbanisme a Barcelona: els barris de barraques que durant dècades van poblar les afores de la ciutat. El Carmel, Santa Gemma, Montjuïc, el Camp de la Bóta, el Somorrostro... Les imatges rescatades fan el mateix impacte que les fotos de Torras, però encara estan més vives perquè, a més, compten amb el testimoni dels seus habitants. Són persones que van créixer en una barraca, i que parlen amb una dignitat i un orgull que et fa posar la pell de gallina. Hi surt, per exemple, una senyora que va créixer al Somorrostro --en una cabana de tres metres quadrats, els seus germans havien de dormir a la sorra, estiu i hivern--. La veiem que passeja avui dia per la platja, de bracet del seu germà. Reconeixen el paratge, el lloc exacte on van viure, però la seva memòria és gairebé virtual perquè no queda cap senyal que recordi tot allò.

El 1969, ara fa 40 anys, l’escriptor Blai Bonet va publicar una novel·la trencadora i avui dia força oblidada: Mister Evasió. En un capítol, uns estudiants agafaven un autobús a la zona alta de Barcelona i anaven fins al Somorrostro. El narrador descrivia les “barraques fetes en una nit, amb portal baix, tapat amb cortina de saca”, assentades en “un fanguer amb tot de bassiots d’aigua virolada, bonica i tot, de pixar-hi gossos, gats, genteta”. Tot i ser una ficció, a les seves paraules s’hi traslluïa una impressió viva del lloc. Sense documentals com el de Barraques, sense fotografies recuperades com les de Torras, el Somorrostro seria avui dia un lloc imaginari. I Blai Bonet un escriptor de ciència-ficció.


Jordi Puntí, El Periódico, 7 de novembre del 2009.

Entradas populares

Compartir