dijous, 31 de desembre de 2009

La ràdio règia

Com que la nit de Nadal no vaig tenir ocasió d’escoltar el missatge de Sa Majestat, l’endemà em decideixo a escoltar-lo per RNE o qualsevol altra ràdio, a través de la xarxa. Mitjançant el cèlebre Google, trobo una pàgina amb un postcast i hi clico. A l’acte, sento una veu règia i serena que declama: “Sois el más vivo testimonio de la grandeza de España”. Vaig bé, és el rei de tots els espanyols, ningú més és capaç d’eixamplar-nos el cor amb idees tan elevades. “Que formáis entre todas el más glorioso imperio espiritual de una raza”. La raça espanyola, esclar, que està cridada a grans gestes. “Conquistadora de tierras y cielos”. Una al·lusió clara a Hernán Cortés i a la Patrulla Águila i el seu looping invertit, que és molt comentat. “Sus soldados y sus santos”. Com de costum, Sa Majestat dedica un record emocionat als soldats espanyols en missions de pau arreu del món. En canvi no és gens freqüent que faci gala dels sants autòctons per despertar l’admiració i l’enveja de les altres nacions. “Sus actores y sus artistas”. Sobre els actors, Sa Majestat devia estar pensant en Elsa Pataky. “Donación todo ello de un pueblo que ha sabido elevar su espirítu sobre la pesadumbre de los días y la cerrazón de lo presente, hacia un porvenir justiciero”. Sa Majestat, quan s’hi posa, s’hi posa. No es moca amb mitja màniga ni amb els galons de capità general. Cada Nadal, ens guia i ens orienta. De sobte m’adono que estic sentint un missatge d’Alfons XIII emès el 1925 per una ràdio d’ona curta, però, ben mirat, tant és. Hi ha coses que no canvien.

Enric Gomà, Avui, 30 de desembre del 2009.

dimarts, 29 de desembre de 2009

Fred, Terra, Aire

Fred. Dissabte dia 19. Toca ser a Londres, un cop més i com sempre tinc la sensació d’estar nedant matusserament enmig dels vestigis d’un passat que es nega a esvanir-se del tot: fragments d’argot antic que suren a la deriva a l’aire gelat dels carrers; les cares de presentadors de televisió que no es retiren mai (les faccions abans fermes encara reconeixibles sota aglomeracions d’arrugues); o les cadenes de steak houses, uns restaurants de carn, mig buits com sempre, amb el mateix decorat de vellut vermell postís que em va impressionar com a luxós quan tenia 15 anys. És clar que també hi ha novetats –expressions diferents, presentadors joves, establiments flamants– i la novetat més nova és el fred que està trencant rècords (i que, segons la BBC, és un símptoma més del canvi climàtic que ningú no vol aturar). Els telenotícies no parlen d’altra cosa que no siguin carreteres intransitables, trens abandonats i vols cancel·lats.

Terra. Quan arribo, doncs, a l’aeroport de Gatwick –amb la mare que té 88 anys i el fill que en té 7– és lògic que estigui ple com un ou i les cues, soviètiques. Un cop arribats a la sala d’embarcament, brando la targeta que indica que ma mare necessita assistència especial i em pengen un aparell electrònic al coll i em diuen que m’hi enviaran un senyal quan ens toqui agafar el carro elèctric que ha de portar-nos a la porta. Esperem, doncs, jo i el fill i la mare, durant dues hores. L’aparell no sona. Miro la llista de vols i veig que el de Barcelona s’està embarcant, ara mateix! Corro cap al senyor dels carros i mentre em treu l’aparell que no ha servit per res i quan per fi el carro –una mena de tanqueta descapotable, equipat amb un llum que fa pampallugues– arriba, el conductor em diu que els nens tenen prohibit pujar-hi, de manera que agafo el fill de la mà i esprintem cap a la nostra porta, seguits a uns quants metres per ma mare, sola dalt del carro, que ha començat a fer sonar una sirena mentre avança a pas de cargol. Tot plegat fa pensar en una comèdia moderadament estrafolària d’aquelles que es rodaven als estudis d’Ealing i que ens van fer riure quan érem infants. (Al Prat, per cert, portaran ma mare en cadira de rodes des de la porta de l’avió fins a la del taxi amb una eficàcia admirable, que ens recordarà que el segle XXI va començar fa temps.)

Aire. Dalt de l’avió que gairebé no hem agafat, veig al diari que els millors còmics anglesos del moment han provat de fer una sèrie d’acudits senzills per posar dins els crackers: aquells tubs de cartolina que a Anglaterra s’obren al dia de Nadal per tal d’obtenir-ne un barret de paper i una fotesa de plàstic. Vet aquí un parell d’exemples: “Què tenen en comú un advocat i un espermatozoide? Tots dos només tenen una possibilitat entre mil milions de convertir-se en un ésser humà”. O bé: “Vaig anar a les Illes Canàries de vacances i no vaig veure cap canari. L’any que ve aniré a les Illes Verges; quina il·lusió!” Somric una mica, en part perquè fins i tot aquests acudits acabats d’inventar també semblen trets d’un passat que es nega a esvanir-se. Del tot.

Mattthew Tree, Avui, 27/12/2009

dijous, 24 de desembre de 2009

Crac?

Una de les expressions més enganxadisses del mestre Puyal no surt mai per antena. No és ni xut ni flèquic ni míster ni orsai ni matx ni córner ni refli ni driblar ni hems ni linier ni esprint ni aut ni líder ni penal, ni tampoc allò tan famós d’escapolir-se de l’escomesa del contrari. L’expressió que Joaquim Maria Puyal i Ortiga fa anar en privat és crac. Acostuma a saludar així, amb un hola crac o com va crac o què tal crac. La primera vegada que t’ho diu reps una fuetada de satisfacció d’una potència similar a les faltes de Zlatan. Després t’adones que ho diu a molta gent, de manera que et desinfles una mica, però la satisfacció per l’elogi del mestre mai no desapareix del tot. Fins que llegeixes la definició del DIEC: “m. [LC] (per lèxic comú) Persona d’escassa vàlua en un concepte o altre.” Carai amb el lèxic comú! El diccionari encara recull una segona accepció de crac: el soroll d’una cosa que es trenca o una fallida econòmica. ¿Com és que els nostres il·lustres lexicògrafs no han recollit encara el sentit de crac com a professional destacat si aquest és el seu ús més comú? ¿Qui pretenen que accepti que Messi, o el mateix Puyal, no són uns cracs?

Màrius Serra. Avui. Dijous, 24 de desembre de 2009.

¿Quiere usted posjubilarse?

La brillante victoria de la selección nacional catalana contra Argentina contaba con diversos elementos noticiables, empezando por la persistencia de la convocatoria anual. Fue notable que algunos jugadores hubiesen aterrizado a las cinco de la madrugada y, sin embargo, quisieran volver a jugar a las 24 horas de hacerlo en Kuwait, como en el caso del doble goleador Bojan. También lo fue el retorno de (uh-uh) Oleguer al Camp Nou, la ausencia final de Messi o el semicamuflaje del sancionado (por chupóptero) Maradona. Pero, por encima de todos estos detalles, la imagen más destacada por los medios de comunicación que retransmitieron el partido a cincuenta países fue la vuelta de Johan Cruyff al banquillo. Cruyff, aparte de salir triunfador del envite, estuvo tranquilamente sentado durante casi todo el partido junto a su segundo, Òscar Garcia. Nada que ver con Guardiola. Pero su vuelta a la actividad tras trece años de paréntesis, aunque sea en un puesto de trabajo con unos horarios tan flexibles, da visibilidad a un fenómeno que amenaza con imponerse en los próximos años, a poco que la economía se reactive y desaparezca la crisis. Cruyff podría encarnar al personaje del prejubilado que vuelve al trabajo, al que tal vez podríamos denominar posjubilado. En el mundo del deporte siempre ha habido retornos sonados. Sin ir más lejos, Lance Armstrong protagonizó uno la temporada pasada y Michael Schumacher acaba de anunciar que protagonizará otro en el próximo Campeonato Mundial de Fórmula I, por no mentar a Michael Jordan o Bjorn Borg. El caso de Cruyff es un poco distinto, porque el mercado de los entrenadores es más discontínuo, pero no por eso menos inesperado. En todo caso, para hallar un ejemplo indiscutible del fenómeno de la posjubilación, nos basta mirar TVE. En noviembre, el octogenario Alberto Oliart fue nombrado nuevo presidente de la corporación de RTVE tras años de retiro. Su edad (81) generó todo tipo de comentarios, básicamente porque contrasta de un modo obsceno con el plan de prejubilaciones de la misma empresa, que ha retirado de circulación a muchos profesionales de 55 años.

En los setenta, cuando la crisis del petróleo remitió, las pequeñas (y medianas) empresas se llenaron de jubilados en buen estado de conservación que arrimaban el hombro por cuatro chavos. Eran tiempos pre Iva, en los que la economía sumergida aparecía por doquier hasta transformar el mercado laboral en una verdadera Atlántida. El pequeño comercio se nutría de dependientas no sindicadas, los lotes de Navidad los repartían señores que en otro tiempo fueron taxistas e incluso algunos habituales de la Llar de Jubilats Sant Jordi se lanzaban al pluriempleo con una alegría contagiosa. En este contexto, los billetes se teñían de negro con facilidad y muchos jubilados complementaban su pensión con fajos de billetes ganados a destajo. En plena era digital, los ERE (expedientes de regulación de empleo) abundan y las prejubilaciones de cincuentones están al orden del día. Si tenemos en cuenta que la esperanza de vida es, en nuestro entorno europeo, superior a los 80 años, cabe esperar que un buen número de estos prejubilados forzosos de 55 sean requeridos por el mercado laboral en los próximos 25 años. Sin llegar al extremo de Oliart, conozco a unas cuantas cincuentonas prejubiladas que no desmerecerían en ningún puesto de su especialidad (u otra). Me juego un guisante a que recibirán alguna oferta de trabajo en el próximo cuarto de siglo. Y que, en un momento dado, se posjubilarán.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 24 de desembre de 2009.

Ya somos e-lectores

El libro electrónico centra los debates del mundo editorial desde hace años, pero hasta la fecha las opiniones de los implicados en el negocio andaban teñidas de un escepticismo de casino, aquel que se expresa, carajillo en mano, chasqueando la lengua y mascullando pots comptar! Ahora, en cambio, parece como si algunos editores hubieran sometido su cerebro a un acelerador de partículas. Llega la Navidad y con ella la inminencia del nacimiento. Entre villancicos y jingles diversos, los altavoces de los centros comerciales amenazan con un “¡Vamos todos a belén porque ha nacido el libro electrónico!” Lo malo de la industria editorial es que suele ir a remolque; en este caso, funciona la analogía con “el regalo tecnológico de la temporada”. Lo bueno es que la industria editorial es la que cuenta con una mayor riqueza de contenidos. Aunque eso sólo sea por secular veteranía, el bosque textual es (aún hoy) mucho más frondoso y fértil que otros bosques de imágenes y sonidos. Sea como sea, el dispositivo electrónico de lectura —llámese e-reader, leqtor, kindle o no-t’hi-fixis— ha llegado para quedarse, crecer, evolucionar, envejecer y mutar. Aún queda mucho por mejorar, pero ya estamos ante aparatos homologables que cubren los mínimos exigibles para su consumo masivo. Aceptemos, pues, que esta Navidad los fabricantes de dispositivos electrónicos de lectura van a hacer negocio. Esperemos las tres semanas de rigor y analicemos luego las cifras de dispositivos que andarán diseminados por ahí antes de la campaña de sant Jordi 2010. ¿Qué va a cambiar?

De entrada, que mucha gente que lee, como mucho, cuatro libros enteros al año tendrá ahora un dispositivo lector. Conozco a unos cuantos, de este perfil. ¿Cambiarán sus hábitos? Veremos. Pero lo importante es que muchos lectores contumaces seremos, también, e-lectores. De hecho, ya lo éramos desde que empezamos a ser usuarios diarios de la red, pero pongamos que no leíamos libros (enteros, porque algún fragmento sí caía) y ahora estamos en disposición de hacerlo. ¿Dejaremos de leer libros en papel? No de un modo inminente, aunque cambiaremos algunos hábitos. Estoy harto de moverme por ahí cargando una mochila pesadísima. Hoy mismo, cuando acabe este artículo, me iré a tramitar el carnet internacional de conducir y ya he seleccionado tres libros distintos para matar la espera, que preveo larguísima, aislado del ruido circundante por la mejor banda sonora que encuentre entre el fondo musical que llevo en el ipod. Mi espalda está deseando que pueda cargar estas posibilidades de lectura en mi leqtor, de modo que preveo adaptarme pronto a la nueva situación. Hoy por hoy, no está disponible ninguno de los tres libros que trajino: Lenz de Georg Büchner, Por su propio cuento de John Lennon y La vida del reverend Basili Fiveiski de Leonid Andréiev. Pero seguro que pronto lo estarán. Se dice que el libro electrónico es más barato y que eso evitará el pirateo. Lo dudo. Los precios que veo (18 en vez de 22 en papel) no creo que desincentiven al futuro delincuente e-lectoral. Se habla, también, de la convivencia entre los dos soportes. En eso sí estoy de acuerdo. Pero por eso mismo, y como medida de protección para intermediarios tan valiosos como el librero, pediría que cada vez que comprase un libro en papel me pudiese descargar, por el mismo precio, la versión electrónica. Y viceversa, pagando la diferencia. Yo regalo muchos libros una vez leídos, pero pagaría por poseer una buena edición de algunos que en otro tiempo leí.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 22 de desembre de 2009.

El x6 Team (Per-Sis-Tim)

El pospartido del sábado me pilló en el teatro del Foment Hortenc, escuchando por una oreja a Folch i Torres y por la otra a Joaquim Maria Puyal. Durante los partidos, suelo zapear entre Puyal y Pou, que son a las ondas radiofónicas lo que Puyol y Piqué al fútbol del Barça, pero a la hora del análisis la veteranía sigue siendo un grado y me quedo con Puyal, Torquemada, Cutillas y compañía. Mientras por la oreja derecha me zumbaban los lamentos pastoriles de Satanás (“closques de musclos esclafades”), por la izquierda Coia Ballester retransmitía los mensajes que los oyentes habían enviado a la radio. Uno de ellos, de un tal Joan, propuso un nombre para este histórico equipo. Llevamos meses con esa vaina. La temporada pasada ya vivimos una cierta urgencia por bautizar al Barça de Guardiola a imagen y semejanza del Dream Team de Cruyff o del legendario Barça de les 5 Copes al que cantó Serrat. Parecía que se imponía Pep Team, pero no hubo consenso. Además, los nombres se adjudican tras el parto, y el embarazo no acababa hasta anteayer, con la última competición del año 9. Ahora sería el momento. Y la apuesta del oyente Joan me parece excelente: el Per-Sis-Tim, que yo transcribiría x6 Team. Puyal, que tiene un probadísimo sexto sentido para la comunicación, detuvo al instante a su colaboradora y se lo hizo repetir: Per-Sis-Tim. El verbo persistir es uno de los que Guardiola conjuga con más frecuencia desde que su equipo empezó a acumular títulos. Persistir es sinónimo de mantenerse, perseverar y obstinarse. La persistencia es la actitud que mejor explica la magnitud de lo conseguido: 6 títulos sobre 6 posibles. Y no sólo eso, sino el estilo inconfundible que ha llevado a este equipo a vencer en el 100% de las competiciones. Un patrón de juego persistente en el que el patrón son los marineros, y viceversa. Unos marineros que vais al Bernabeu y os sabéis encantadores (encisadors: en 6 a 2) o, si así lo preferís, que obedecéis las órdenes dadas por Guardiola: “que vayáis al Bernabeu y les endoséis un 2-6”. Incluso los 6 goles que anteayer mismo el Madrid endosó al depauperado Zaragoza nos parecen un homenaje al auténtico rey del sistema hexagesimal: el ya hexacampeón azulgrana. 6 de 6. ¿Se puede ir más allá?

Se puede. Al terminar el año 9 el Barça disputa con ganas y opciones de victoria 3 competiciones más: la Copa, la Liga y la Champions. Un nuevo triplete al alcance del x6 Team. La numerología abona que el próximo objetivo de este Barça persistente y triplista es encaramarse al 9 de 9. Por un lado, el último título que el Barça dejó escapar fue la Copa Catalunya, al caer en semifinales ante el Sant Andreu por un claro 3-1. Eso sucedió en Sant Carles de la Ràpita, en el año 2008, y concretamente en un ya lejano día nueve de septiembre (9/9). Por más irreal que hoy pueda parecernos, convendrán conmigo que el posible nónuple del Barça resulta mucho más creíble de lo que, hace sólo unos meses, hubiera resultado pronosticar el acuerdo del grupo Prisa con Berlusconi, ¿no? Pues ya lo ven: Tele 5 se fusiona con Cuatro (5+4=9), mientras Antena 3 hará lo propio con la Sexta (3+6=9). La prueba del nueve refuerza la persistencia que reclama Guardiola, cuyo apellido, ejem, tiene 9 letras. El oyente Joan, al que Puyal debería localizar de inmediato para adjudicarle la paternidad del x6 Team, ya puede empezar a investigar en la confluencia que la lengua catalana permite entre lo nuevo (nou), la nuez (nou) y el número nueve (nou). Tal vez el próximo mayo debamos saludar la llegada del (neo) Noucentisme.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 21 de desembre de 2010

dimecres, 23 de desembre de 2009

Tal i qual, Pasqual

S’acaba El cor de la ciutat, una sèrie que ha durat tant, uns deu anys, que els espectadors han tingut temps de casar-se i divorciar-se, de tenir fills i abandonar-los a la inclusa i, fins i tot, d’acostumar-se a l’amargor de les endívies. Mentre esperem La Riera, la nova telenovel·la de TV3, vull elogiar els serials catalans: el seu mèrit, apostar pel naturalisme i sortir-se’n. Sé prou dels seus excessos dramàtics, tan sentimentals com narratius, amb incestos, segrestos, assassinats i tots els delictes imaginables, menys la simonia (encara no s’han venut cap custòdia). També el thriller hi acostuma a quedar una mica de pega i mastega, costava de creure quan hi apareixien ‘mafiosos’ (homes tèrbols vestits de fosc amb intencions encobertes, i no estic parlant de Querelle de Fassbinder). Sovint és com si duguessin tatuat a una galta “Sóc un malvat”. També la bondat hi és extrema: la Teresa i la Nuri de Ventdelplà, que és una telenovel·la setmanal, semblen a punt de fundar l’ONG Ventdelplà Sense Fronteres, que aniria a zones de conflicte a representar, en escenaris portàtils, els millors capítols de Ventdelplà.
Però el gran encert dels serials és haver apostat pel naturalisme i haver ofert proximitat a l’espectador, a més a més d’una narració que es podia seguir sense esforç. El cinema català encara no ho ha aconseguit i bona part de la literatura catalana, no gaire (només cal llegir els diàlegs impronunciables de tantes novel·les). Potser a vostè tant se li’n fot, tampoc a mi, quan menjo braç de gitano, no m’amoïna gaire la seva elaboració. Però com que hi he treballat i m’ho miro des de dins, crec que una clau de l’èxit és que cadascú ha fet la seva feina: els guionistes, el guió i el director, la direcció, seguint la divisió del treball d’Adam Smith. N’hi ha que en diuen despectivament cultura industrial (i tal i qual, Pasqual). Som un país de genis: Dalí, Miró i Mollfulleda.

Enric Gomà, Time Out, 23 de desembre del 2009.

Menes de manera

“El destí està escrit, aquest equip havia de guanyar les sis competicions, Guardiola havia de fer història, el 2009 havia de ser un any únic i el futbol no s’hi ha negat”, ens va revelar un locutor, diria que Ricard Torquemada, durant La transmissió d’en Puyal de Catalunya Ràdio, quan el Barça va guanyar la Copa del Mundial de Clubs. Només faltaria que el futbol s’hi hagues negat i hagués lluitat contra el destí com un heroi grec qualsevol. Al costat de Puyal, de to més ponderat, aquest altre locutor es va esgargamellar cridant “és ciència-ficció futbolística convertida en realitat” (un bon tema per a Asimov) i “A Roma vam tenir el cap de Déu, al 86, la mà de Déu i ara, el pit de Déu”, en al·lusió al gol de pit de Messi. Quina sort, els jugadors blaugranes, Déu no para de deixar-los parts de l’anatomia. A mi també m’aniria bé el genoll esquerre de Déu, els dies que plou. I si mai un jugador marqués un gol decisiu amb el cul, m’agradarà veure què diuen. Puyal, en canvi, sense fer cap referència a la divinitat i a la carta astral del club de futbol barceloní (és possible que existeixi, una vegada em van ensenyar una carta astral d’una cansaladeria), va destacar l’esforç dels jugadors, la tècnica, la feina, la voluntat i la resistència. Aquest és just l’estil de Guardiola, més la humilitat, el respecte i la serenitat. En una ciutat on es veu que tot és més del que és (i d’ençà que ho sé que em miro la meva mare amb uns altres ulls), Guardiola sí que és més que un entrenador de futbol: també és un moralista.

Enric Gomà, Avui, 23 de desembre del 2009.

dimarts, 22 de desembre de 2009

El millor postor

Encara sota l’impacte del pensament que Zapatero ha deixat anar a la cimera de Copenhaguen, “La tierra no pertenece a nadie. Sólo al viento”, que dubto si és una cita de Pablo Neruda, Mario Benedetti o María Salamiento, no deixa de rodar-me pel cap la tertúlia de l’altre dia de El matí de Catalunya Ràdio. Tertuliejaven tres periodistes amb pau i armonia, com és de llei i senyal de bona criança, quan un d’ells va dir: “A Madrid hi ha determinats diputats que cobren per presentar una esmena parlamentària”. En aquell moment, Fuentes em va recordar Frost entrevistant Nixon, quan va dir el cèlebre “Perdó?”. El que Fuentes va preguntar és: “Que hi ha empreses que paguen a diputats perquè presentin una esmena?”. El tertulià va precisar que això és el que expliquen diputats de Madrid (no sabem si aquests ho saben de primera mà, que és la que paren per rebre els sobres). Un altre tertulià va aclarir que a Madrid no ho sap del cert, però que és una realitat a Europa. Una mica entre embuts, tots dos van aclarir que no és que els diners se’ls endugui el diputat en concret (que és un sant), sinó que van a parar a les arques del partit polític. Sembla que és una pràctica habitual als millors parlaments. Per això em va desconcertar que el tercer tertulià, també director de diari, digués que això, si fos així, seria intolerable. Per moments així, és pel que val la pena escoltar tertúlies de ràdio. A vegades, de trascantó, t’assabentes de com funciona la política. Pagar per una esmena, quina bona idea. Ara mateix me’n vaig a trencar la guardiola.

Enric Gomà, Avui, 19 de desembre del 2009.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Auster, Brown, ?

Auster. A principis dels 90 estava de moda llegir Paul Auster i a fe que el vam llegir –des de la Trilogia de Nova York fins a Leviatan passant per El palau de la lluna–, fins que vam començar a tenir la sensació, cada vegada més irritant, que sempre estàvem llegint el mateix llibre. Acaba de sortir un article a The New Yorker que confirma que no anàvem del tot errats: l’escriptor James Wood hi confegeix una llista de tots els elements repetitius que surten a l’obra austeriana: un protagonista intel·lectual que viu sol i que té algun parent mort; incidents violents atzarosos; un personatge secundari que porta el nom de Paul Auster; la revelació que una part de la història ha estat imaginada/escrita/somiada pel protagonista, etc., etc., etc. Ara, doncs, quan explico a algun dels admiradors acèrrims d’Auster que abunden a Catalunya que no penso llegir (o fullejar) la seva última novel·la (Invisible, editada fa ben poc en català per Edicions 62) –de la mateixa manera que no he llegit (o fullejat) els nou llibres anteriors–, com a mínim puc brandar l’article de Woods com a prova que no estic pas sol.

Brown. Parlant de paròdies, qualsevol no-admirador de Dan Brown –aquell que perd símbols per guanyar cabals– ja pot entrar a http://probar.blogspot.com i jugar a escriure un argument brownesc. Només cal posar un nom i un cognom i el nom d’una ciutat a les caselles corresponents i un programa et proporcionarà una sinopsi que, si l’aprofites, et convertirà en un megavendes. Per exemple, si hi poso el nom d’Ildefonso Falcones, el conegut autor català de bestsellers, i la ciutat de Barcelona, em surt (i tradueixo del castellà): “Com sap tothom, l’Exclusiu Equip dels Cabalistes és un temible lobby ocult. El secret del Jardí de l’Edèn ha estat guardat a Barcelona per aquest grup sinistre durant segles, tot i que es pot desxifrar amb una obra poc coneguda de Ticià. Un investigador bastant espavilat, Ildefonso Falcones, ho ha descobert...”.

?. Parlant de jocs, aquí teniu tres paròdies breus –imitacions dolentes, vaja– de tres col·laboradors d’aquest diari. Només cal endevinar quina correspon a quin articulista. U: “En llegir la notícia, em vaig espantar: que potser caldrà que els gossos portin burques pel carrer? I si volen fer les seves necessitats contra un arbre, vols dir que hi veuran prou bé per apuntar com cal?”. Dos: “Abans llançaria la meva primera edició de les obres completes de Ramon Xuriguera sota una fenificadora rotativa que bescantar, ni que fos discretament, qualsevol de les falques publicitàries de Catalunya Ràdio”. I tres: “A risc de ser qualificat de rodamón intel·lectual, he de dir que el fet que per estudiar a la Facultat de Llengües Hispàniques de la Universitat de Stanford s’hagi de saber el català, a més del portuguès i el castellà, pot ser prou alliçonador per a tots els fabricants que omplen els supermercats catalans amb productes etiquetats només en els dos últims idiomes”. Al primer que els encerti tots tres, li desitjarem un bon Nadal.

Matthew Tree, Avui, 20/12/2009

Paraules, Fets, Por

Paraules. Ken Livingstone, l'exalcalde de Londres, va titular la seva autobiografia, escrita quan era jove, és a dir, abans de perdre el sentit comú: Si votar pogués canviar alguna cosa, seria il·legal. I si algun sentit -per poc comú que sigui- tenen les consultes sobre la independència (catalana) que tenen lloc avui mateix, segurament és que ofereixen als catalans la il·lusió, si més no, que poden canviar alguna cosa de debò, a saber: les fronteres europees i el futur dels seus fills. Simbòliques, ho han hagut de ser per força, les consultes aquestes, atès que si anessin a missa serien més il·legals que les pedres de crack. De fet, ha anat d'un pèl que no s'hagin prohibit de totes maneres, potser perquè els talladors del bacallà peninsular han intuït que una consulta municipal que simbolitza un canvi autèntic val més que deu eleccions estatals que mai no canvien res.

Fets. Qualsevol que hagi estat en contacte directe o virtual amb els organitzadors de les consultes que se celebraran avui -que en el meu cas particular han estat els de les de Vilanova i la Geltrú, Montbrió del Camp, Tiana, els Hostalets de Pierola, Sils, Constantí, Vic, Vilafranca del Penedès i Sant Cugat- haurà observat feliçment que, u, els partits polítics del país hi pinten ben poca cosa: tot plegat és obra de milers de voluntaris anònims. I dos: a les campanyes pro consultes hi ha poc antiespanyolisme, tan desagradablement ordinari per definició; al contrari, a Espanya més aviat se li atorga el respecte degut a un espòs del qual -a causa de certs problemes de convivència- et planteges divorciar-te. I tres: tal com l'AVUI va informar fa poc arran de la consulta a Linyola, no només hi participa gent autòctona, parlin l'idioma oficial que parlin, sinó també un sector important dels exestrangers residents al país: marroquins, romanesos, llatinoamericans, africans... L'habitualment malinformat Victor Mallet del Financial Times se'n va sorprendre i tot, en visitar Arenys de Munt durant la Primera Consulta: "Un dels aspectes més extraordinaris del nacionalisme català és la manca gairebé absoluta de qualsevol component ètnic". (FT, 6/10/09).

Por. Fa cosa d'un mes vaig anar a un debat sobre la consulta a Igualada (que no tindrà lloc avui sinó el 25 d'abril). El Teatre de l'Ateneu estava ple i les nombroses preguntes del públic anaven totes al gra: aquestes consultes obriran un camí cap a una independència gens simbòlica o tot plegat serà foc d'encenalls? La preocupació per aquesta segona possibilitat era palpable i expressada per gent de diverses edats i procedències. En aquell acte, l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra, va afirmar, se suposa per enèsima vegada, que els catalans havien de perdre la por, que els tancs no vindran pas. Però els catalans en aquell recinte no tenien por dels tancs, sinó de ser traïts pels seus propis polítics, els mateixos que ara baden de la banqueta estant mentre els seus ciutadans, motivadíssims, juguen un partit que -guanyi l'equip que guanyi- no volen de cap de les maneres que sigui de costellada.

Matthew Tree, Avui, 13/12/2009

dissabte, 19 de desembre de 2009

El club de fans de Murakami

L’escriptor Alan Bennett va suggerir una vegada que hi ha dues menes d’autors: els que tenen lectors i els que, a més, tenen fans o seguidors. La distinció no es basava en cap criteri de qualitat, ni tenia a veure amb els èxits de massa, sinó que naixia de l’entusiasme posterior a la lectura que aconsegueixen certs escriptors. Acabat el llibre, el fan vol saber més coses d’aquell autor, vol llegir les seves altres obres, el recomana a tota cuca viva i, si fa falta, el defensarà de les males crítiques com qui defensa els colors del seu equip de futbol. Per Bennett, aquesta distinció extraliterària no era qüestió de modes, sinó que amb una mica d’enginy i perspectiva es podia aplicar al llarg de la història de la literatura. Així, Balzac té lectors i Flaubert a més a més té fans. T. S. Eliot té lectors i Philip Larkin a més a més té fans. Javier Marías té lectors i Roberto Bolaño a més a més té fans (i més que en tindrà encara, perquè els ha assolit sobretot després d’haver mort).

Les idees d’Alan Bennett sobre els escriptors que atrauen la mitomania em van venir al cap fa alguns dies, arran d’un article al suplement literari de The Guardian. El periodista confessava que, després de molts anys de llegir les novel·les d’Haruki Murakami, com un autèntic fan, havien deixat d’agradar-li. Quan intentava rellegir algun fragment dels seus llibres preferits, deia, no és que el deixessin «ben bé fred», però sí «una mica indiferent». L’article es completava amb una enquesta entre lectors comuns. Es tractava que esmentessin altres autors que, després d’haver estat idolatrats, havien perdut el seu favor incondicional. Com Murakami. La llista incloïa una sèrie de noms fins a cert punt previsibles: Paul Auster, Amélie Nothomb, Chuck Palahniuk, Margaret Atwood… ¿Per què previsibles? Doncs justament perquè es tracta d’escriptors que, a més a més de lectors, tenen una legió de fans que els demanen més i més. Aquest detall és crucial. Són autors de grans vendes, una acceptació crítica una mica papanates i que publiquen un llibre cada any. Arriba un dia, per dir-ho així, que sense adonar-se’n acaben escrivint sobretot per alimentar el fenomen. Es deuen als seus fans i les urgències els porten a perpetuar un estil (que de vegades esdevé involuntàriament paròdic) i uns temes que els donen seguretat, però al mateix temps la seva obra s’estanca. Potser és aquest el peatge de tenir fans: s’estimen tant l’escriptor que l’acaben abonyegant i deformant les seves obres.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de desembre del 2009.

divendres, 18 de desembre de 2009

Boxs?

Plantejo un dels enigmàrius diaris a Catalunya Ràdio: “Et fots d’hòsties amb els mecànics de Ferrari, de 5 lletres”. És un dels difícils, crec, de manera que li adjudico 7 punts. Després d’anys i panys de plantejar-ne, establir el grau de dificultat dels enigmes continua sent un repte. Encara bo que la ràdio permet constatar el percentatge d’encert dels oients i extreure’n conclusions. El d’avui em sembla de dificultat extrema perquè relaciona una forma verbal catalana amb un substantiu anglès i perquè el verb és una opció secundària. Abans de plantejar-lo per antena, parlo amb el lingüista encarregat de revisar els guions i em fa veure que encara hi ha una tercera dificultat imprevista: el terme anglès ha estat manllevat pel català i, per tant, sotmès a les normes catalanes de derivació. La solució és boxes, de boxar, forma secundària de boxejar, en relació amb el terme anglès que designa la zona d’assistència tècnica a les curses de Fòrmula I: box, del llatí buxus. Box pluralitza boxes en anglès però, ai, boxs en català. Per fortuna, el pensament lateral que fonamenta la pràctica enigmística admet el plurilingüisme i l’enigma no ha de passar per boxs.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 17 de desembre de 2009.

El arte como coartada

Llevo un par de días escuchando, del derecho y del revés, el segundo disco de un grupo sensacional que tiene el atrevimiento de llamarse Els amics de les Arts y comportarse en consecuencia. Un año atrás, alguien me pasó el primero, que llevaba por título Castafiore Cabaret, porque contenía un par de canciones verbalmente muy juguetonas: “Déjà vu” (llena de galicismos) y “Exercici seixanta” (plagada de letras equis). Me lo zampé con la misma avidez con que ahora consumo el segundo. Era un debut muy prometedor. Me fascinó la conjunción de frescura musical y elaboración literaria. Aún diría más, fascinome la conjunción de frescura literaria y elaboración musical. Un año atrás, los Manel empezaban a romper la cáscara y, tras ellos, ya asomaban algunos valores que permitían especular que algo se movía en el panorama musical catalán, como el gran Pau Vallvé en sus dos reencarnaciones: u_mä o Estanislau Verdet. Pensé que Els amics de les Arts (EADLA) estaban en esa misma oleada de EGM (por Els Grups Musicals). Su segundo disco se titula Bed & Breakfast</CF> y es un surtido variado de repostería. Contiene un par de canciones con madera de hits, como el futbolístico “4-3-3” —cuyo estribillo “Oh le le, oh la la, un shawarma amb tu és el millor que hi ha” pronto estará en boca de muchos— o una canción tremenda en la que un pobre chico apela a un póster de Godard para intentar darse impulso hacia una chica: “Ai, Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc”... En general, las canciones de EADLA son muy narrativas, con ritmos reposados e hipnóticos. En algún caso, como en el cuento de “Bed & Breakfast”, cercanos a la canción de teatro musical. Sus referentes son sorprendentemente intergeneracionales, con lo que el público que conquisten bien pudiera ser tan amplio como el que ya han conquistado los Manel. En “La merda se’ns menja” parten de los problemas de la generación mileurista y abren el foco para pillar todo el vagón de metro. “L’home que treballa fent de gos a les festes infantils” podría tener su edad, pero también la mía. Y la pareja que se separa en la gélida y preciosa “Reikjavik” casi podría ser la misma que protagonizara una novela de los sesenta como Les choses de Perec: “Jo em quedo les pel·lis d’en Kurosawa i tu els discos de Lou Reed...”

Sin querer, mientras escuchaba a Els Amics de les Arts con placer y atención, he vuelto la vista hacia los estantes donde reposan algunos de los libros que leía cuando tenía su edad. De repente, he visto el lomo de La literatura como lujo, de Bataille y entonces, por una asociación que no sería capaz de valorar, me ha venido a la cabeza la imagen de Doris Malfeito declarando ante el juez Garzón “es que yo soy artista” para justificar no saber nada de los presuntos tejemanejes económicos de su marido, el ex conseller Macià Alavedra. Ni de las menguantes cotizaciones de sus cuadros, cabe suponer. Para reforzar esta idea artística tan romántica de “no ser d’eixe món”, Malfeito incluso introdujo en el debate jurídico el apasionante tema del horóscopo, cual Aramis Fuster del arte contemporáneo. Caray. El arte como coartada es una posibilidad estética, pero ¿para no darse cuenta de nada de lo que te rodea? Mal hecho, Malfeito. Los artistas más interesantes fundamentan su arte en la percepción, y eso no impide que tengan una riquísima vida interior. Estos chicos de EADLA no sólo se dan cuenta de cuanto les rodea sino que son capaces de transformarlo en canciones que reflejan su visión de ello: “Ai, Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc”...


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 17 de desembre de 2009.

dijous, 17 de desembre de 2009

Honors funeraris

S’agafa un peveter, de ceràmica o de bronze o d’un altre metall noble, i es col·loca en un lloc elevat. Tot seguit, s’hi aboquen substàncies aromàtiques, com ara encens, goma adragant, làdanum, mirra, gàlban o àloes. A continuació, es cremen a foc suau, perquè una columna de fum n’expandeixi l’aroma. Ja els israelites de l’Antic Testament tenien per costum honorar amb substàncies aromàtiques. A Èxode 30,1 Jahvè mana a Moisès: “L’altar per a oferir encens, fes-lo de fusta d’acàcia”. Per complaure Jahvè, els israelites també sacrificaven animals. A Gènesi 8,21 llegim: “El Senyor es va complaure en l’olor agradable dels sacrificis”. A Nombres 18,17, Jahvè diu a Aaron: “Les primeres cries de les vaques, les ovelles i les cabres, no les podràs rescatar, perquè són sagrades. Vessa la seva sang al peu de l’altar i crema el greix com un perfum d’olor agradable al Senyor”. A Èxode 29,13 Jahvè indica a Moisès, que no perd passada: “Pren també tot el greix que cobreix el ventre de l’animal, la part lobular de sobre el fetge i els dos ronyons amb el seu greix, i fes-ho cremar tot damunt l’altar.”
No cal que els lectors siguin biblistes experts per endevinar que, amb aquest article emocionat, acomiado La tarda de Barcelona Televisió amb els honors que es mereix. Per això, sol·licito a l’Ajuntament de Barcelona que, a l’equip de La tarda i als seus col·laboradors, entre els quals m’hi compto, ens deixin fer servir una nit el peveter de l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Només s’ha encès dues vegades, durant els Jocs Olímpics del 1992 i el 2003, en ocasió dels Jocs Mundials de Policies i Bombers (el devien encendre sense por). Penso que seria bonic cremar-hi encens, mirra i àloes, en uns honors funeraris per a un programa de televisió que s’acaba. També hi cremaríem greixos animals, si ens ho permetessin. Jo, i potser el Pere Vall, hi aportaríem el greix que ens envolta el fetge.

Enric Gomà, Time Out, 17 de desembre del 2009.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Premiar el ferro

La Nit de Santa Llúcia van concedir el Premi de ràdio 2009 a El crepuscle encén els estels, de Pere Estelrich, a Ràdio IB3, que és la ràdio pública de les Illes Balears. Pel que llegeixo a la web, El crepuscle és un magazín de nit sobre cultura o una cosa que s’hi assembla molt. Hi col·laboren historiadors, economistes, pedagogs, advocats, però també comptables, que per a mi és el més atractiu, perquè la doble comptabilitat i les factures falses són sempre d’actualitat.
Per saber ben bé de què va El crepuscle, truco a Ràdio IB3 i pregunto a quin punt del dial els trobaré, des de Barcelona. A l’altre cap del fil, una noia exclama desolada: “Ai, mare!”. O potser ha dit “Ai, sa mare!”, és sabut que els mallorquins salen, encara que no sense parar. Segons m’explica, a Barcelona no es pot escoltar Ràdio IB3 a través de la ràdio. Només per la TDT. Ara mateix no m’és possible fer ús del televisor, el meu gos està mirant Chien TV (la cadena franco-belga pensada per a gossos). I em fa angúnia baixar al bar i demanar que em posin Ràdio IB3 per la tele, no tots els clients deuen compartir els meus interessos. Així, em quedo a casa i rumio que, l’any vinent, el Premi de ràdio 2010 l’haurien de donar a aquell repetidor que fes possible que des del continent sentíssim Ràdio IB3 per la ràdio. Se’l tindria guanyat, atès que el repetidor, com exigeixen les bases del premi, s’esforçaria a “difondre la cultura catalana”. No faria altra cosa, vaja. El col·locaria dalt de tot de l’Hotel Vela i seria el motiu principal per no enderrocar-lo.

Enric Gomà, Avui, 16 de desembre del 2009.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Garbo, Marco e hijos

Una de las paradojas clásicas más divulgadas es la del mentiroso. Entre sus múltiples variantes, suele atribuirse la afirmación “todos los cretenses son unos mentirosos” en boca del cretense Epiménides. En realidad, un análisis minucioso del enunciado invalida la paradoja. Si suponemos que la afirmación es cierta, Epiménides estaría mintiendo (como cualquier cretense) y su afirmación sería falsa. Pero si consideramos falsa la afirmación “todos los cretenses mienten” es que hay como mínimo un cretense, no necesariamente Epiménides, que dice la verdad y ya no estamos ante una auténtica paradoja, porque entonces sí que puede ser falsa, tal como ya habíamos supuesto. Para que la paradoja del mentiroso caiga en la autocontradicción deberemos formularla de un modo más directo. Por ejemplo, poniéndonos ante el espejo y pronunciando lentamente: “Yo miento”. Si lo que acabamos de decir es verdadero, resultará ser también falso. Por el contrario, si de veras mentimos al decir que mentimos, diremos la verdad. Según parece, la versión más antigua de esta paradoja sin fisuras la formuló Eubulides de Mileto al preguntar: “Un hombre afirma que miente. ¿Lo que dice es verdadero o falso?”. La relación de Eubulides y de Epiménides con Catalunya pasa, estos días, por las pantallas de cine, en una paradoja que, sin duda, alguien podría tener la tentación de formular así: “todos los catalanes son unos mentirosos”.

No me refiero ni a nuestros ínclitos exhibidores de cine, partidarios del apartheid de las películas en catalán, ni a los resultados de las consultas sobre la independencia de Catalunya, que cada día despiertan más interpretaciones creativas, sino a dos nombres de morfología tan similar como Garbo y Marco, que estos días protagonizan dos documentales de gran interés: Garbo el espía de Edmon Roc y Ich bin Enric Marco de Santiago Fillol y Lucas Vermal. Son las historias de dos embusteros excepcionales. Enric Marco fue presidente de la Amical Mathausen y se pasó años impartiendo charlas sobre su experiencia como convicto en el campo de concentración nazi de Flossenbürg. Incluso publicó un relato autobiográfico detalladísimo en 1978, titulado Memorias del infierno, que tres décadas más tarde resultó ser una obra de ficción. En mayo de 2005 el historiador Benito Bermejo documentó la impostura de Marco, que había sido detenido por la Gestapo, pero que jamás pasó por los episodios que describía. Los embustes de Garbo fueron mucho más influyentes. Joan Pujol Garcia, alias Garbo, fue un espía determinante en el éxito del desembarco de Normandía y, por extensión, en la victoria aliada en la guerra contra el nazismo. Garbo, condecorado por ambos bandos, engañó a los nazis tras inventarse la red de espías ficticios Arabel, que llegó a reunir 27 subagentes nacidos de su imaginación y financiados por el Tercer Reich. Para alimentar sus embustes, Garbo tuvo que establecer sus 27 biografías y escribir centenares de presuntos informes en un volumen solo comparable a la obra completa de Josep Pla. Aún no he podido ver Ich bin Enric Marco, pero Garbo el espía es un documental excepcional, que parte de la idea del espía como gran actor para ilustrar sus correrías con imágenes de películas ambientadas en la segunda Guerra Mundial. Marco llega a reivindicar el hecho de no haber mentido a pesar de sus embustes. A Garbo llegamos a verle, con cara de póquer, décadas después de su presunta muerte en Angola. Busquemos un espejo y digamos a coro: “todos somos hijos de Garbo y de Marco”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 15 de desembre de 2009.

dilluns, 14 de desembre de 2009

El escándalo del Sant Jordi

De tanto oirle declarar a Xavier Bosch que su premiada novela Se sabrà tot no es autobiográfica, muchos lectores ya esperan encontrar en el flamante premio Sant Jordi los motivos por los que dimitió como director del Avui a los trece meses de ser nombrado. Y no. Bosch sólo admite como autobiográfica la primera frase de su novela: “El càrrec em va durar unes sabates”. De lo cual se deduce que el director de Àgora es uno de aquellos buenos clientes por los que suspiraban mis padres cuando regentaban su zapatería en Virrei Amat. Clientes de pies recios (y sudadores) que destrozaban un par de buenos zapatos cada temporada y que volvían en septiembre, solícitos, para agenciarse otro par de George’s, Lotusse, Pielsa, Alcocel o Sebago. Seguro que la novela de Bosch sobre la limitada libertad del periodismo no contendrá revelaciones sensacionales sobre la prensa catalana, pero la misma noche del premio la portavoz del jurado Laura Borràs soltó uno de aquellos galicismos que tanto fascinan a la gente a quien le gusta más hablar de literatura que leerla: roman à clef. Ya puestos a hablar en clave, cabe recordar dos figuras retóricas fascinantes: la lítote y la paralipsis. La primera, también llamada atenuación, consiste en la disminución o negación de lo que se quiere afirmar. Con la segunda, o preterición, se enfatiza algo al mencionar de modo conspicuo su omisión. Habrá, por tanto, que esperar a leer Se sabrà tot para juzgarlo, pero no se puede negar que esta vez se ha sabido generar expectación sobre el último premio Sant Jordi, sobre todo entre el gremio de zapateros.

Yo llevo años esperando que gane el premio Sant Jordi una novela que desvele las claves de un gran escándalo: en 1970 ganó Josep Maria Sonntag con la novela Nifades, publicada por Edicions 62 al año siguiente. En 1969 Sonntag ya había quedado finalista del Prudenci Bertrana con otra novela —Sicònia— situada en un país ficticio, y anunciaba una trilogía. Los 24 capítulos de Nifades sucedían en ese país de nombre marxista (sector Groucho). Según leo en una crítica académica publicada entonces en la revista de la universidad de Oklahoma por Albert M. Forcadas (University of Alberta), Nifades es una Cleopatra moderna y desinhibida que encarna los instintos femeninos primigenios en un país despótico y corrupto. El argumento es de aúpa. Nifades mata a su repulsivo marido, Tareh, para lanzarse en brazos de su hermano Jareh, que es homosexual. Aunque el verdadero amor de Nifades es Iosef, “un personaje espartano que recuerda a Marco Antonio”, según el reseñista. Lo cierto es que este Iosef huye del gobernador y ¿se echa al monte? (“turns to nature”) junto a sus dos amantes Aziba y Nifades, quien también mata a su hijito. Esta tragedia tremenda sitúa, según el reseñista, a Sonntag “among the most promising young authors of contemporary Catalan novels”. Al poco de publicarse (con el ISBN 8429703187) saltó el escándalo. Nifades era un plagio de una novela oriental que Sonntag había copiado a partir de una versión francesa. En 1970 aún no existía san Google, de modo que rastrear un plagio así no era nada fácil. Lo cierto es que el libro fue retirado de circulación, el jurado se excusó, Sonntag polemizó, le retiraron el premio (aunque aún figura en el palmarés) y el hombre, nacido en Madrid en 1944 y de militancia vagamente ácrata, desapareció de escena. Según parece, se largó a Suiza y nunca más se supo. ¿Qué se hizo de aquel Millet de las letras catalanas? ¿Y si alguien se ocupa por fin de Josep Maria Sonntag? Con dos enes, una más que Susan.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 14 de desembre de 2009.

dissabte, 12 de desembre de 2009

No es mereixen

Ahir, un oïdor va trucar a Tot és molt confús, de Catalunya Ràdio, i el seu director Pere Mas el va acomiadar així: “Gràcies per escoltar-nos”. A les ràdios no paren de donar gràcies. Per norma general, s’agraeix un benefici, un servei, un favor (menys aquelles postals tendres on hi ha escrit “Gràcies per existir”; m’agradaria coneixe’n els destinataris, me’ls imagino tots com Keira Knightley). En canvi la ràdio s’escolta perquè ve de gust, sense més romanços. Per això també em sorprèn el que se sol dir als oients: “Gràcies per fer-nos confiança”. Diria que ningú no escolta la ràdio pensant: “Ara com ara, Floronco, aquest programa de ràdio sobre cultura, és una merda punxada amb un pal, com deia Francis Picabia, però els faig confiança i el continuo escoltant per si se’ls passa la tonteria sensible i milloren una mica”. No, els oients no tenen cor i t’abandonen en un dir passi-ho bé. Per això no veig per què se’ls hauria d’estar tan agraït. Tampoc no em crec gens aquell afalac retòric, més fals que un euro de fusta: “Vosaltres, els oients, sou els autèntics protagonistes”. No, el fet de llegir una biografia d’Ho Chi Minh no et converteix en un heroi de la guerrilla vietnamita. Per més poesia que hi aboquem, un oient és només un oient. Amb tota aquesta fal·lera d’agrair als oients que, simplement, escoltin la ràdio –sense cap altre esforç suplementari, com tallar llenya o lluitar contra la malària-, un dia d’aquests sentirem en un anunci: “Gràcies, moltes gràcies a tots vosaltres, amics oients, per escoltar aquest anunci de Norit El Borreguito”.

Enric Gomà, Avui, 12 de desembre del 2009.

divendres, 11 de desembre de 2009

Ametlla amarganta

Vint-i-cinc anys de 30 minuts, l’espai de reportatges de TV3 més prestigiós. Com els documentals del Canal 33, és la mena de televisió que la gent no s’avergonyeix de mirar i que acostuma a respondre en una enquesta. Dit això, el que a mi em sobta és que els de 30 minuts no preparin un reportatge al voltant del referèndum del 13 de desembre sobre la independència del país. No en tinc notícia, almenys. El referèndum se celebrarà a més de 160 municipis (encapçalats per Sant Cugat del Vallès, amb 59.042 individus més grans de 16 anys, i seguit de Vilanova i la Geltrú, amb 54.322) i hi podran participar més de 700.000 ciutadans. ¿Potser no tenim dret a saber com es prepara, des de la societat civil, un referèndum tan excepcional i tan complicat com aquest, amb gran part dels poders polítics en contra? Hi tindran dret a vot els joves de 16 i 17 anys i també els immigrants empadronats. ¿Hem d’esperar que el reportatge el produeixin des de la BBC per llavors comprar-lo? Si es fes un referèndum semblant a Còrsega, a Sicília o a la Pomerània, 30 minuts li dedicaria un reportatge, sens dubte. Fent-se a Catalunya, deuen creure que no és gaire interessant per als mateixos catalans. Abans un reportatge sobre fosses dels afusellats durant i després de la guerra civil (tot un clàssic, molt emotiu) o sobre els escàndols polítics de Berlusconi (aquest agrada molt i ens fa quedar bé). Entenc que, si fa no fa, aquests són els seus criteris. Perquè em resisteixo a creure que a TV3 s’hagin rebut i es rebin pressions des dels poders polítics. No és possible. No concebeixo que algú, des d’un despatx de la Generalitat o des de la seu d’un partit, indiqui als professionals de TV3 que, sobre els referèndums del 13-D, no cal dedicar-hi gaire atenció informativa. I, en l’hipotètic cas que es fessin pressions –és un cas del tot improbable, ho admeto-, el CAC, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, ho denunciaria.

Enric Gomà, Time Out, 10 de desembre del 2009.

dijous, 10 de desembre de 2009

Pírcings?

A la cua del cinema una adolescent es baralla amb son pare perquè vol un pírcing. No n’escateixo on. Jo diria que l’home ja cinquanteja, però té una figura prou atlètica. Potser si ella no li hagués dit papa els hauria pres per una parella d’enamorats. Em fixo que l’home duu tres arracades a l’orella esquerra. Dues anelles i un brillant. En principi, no hauria de ser gaire contrari a la trepanació ornamental que li reclamen. Pare i filla es discuteixen pel pírcing, però la qüestió no és si permetre’l o no, sinó com dir-ne. El pare sosté que pírcing és una paraula anglesa i que en català se n’ha de dir arracada. Ella replica que ho ha buscat (i trobat) al diccionari “de català” per a un treball de l’institut. Tots dos tenen raó. Entre les novetats incorporades fa dos anys a la segona edició del DIEC hi figura el pírcing —de l’anglès piercing, perforació—, definit així: “tècnica que consisteix a subjectar joies o altres objectes travessant la pell, mucoses o altres teixits corporals”. La joia o objecte altre que la noia pretén lluir a l’orella, el nas, la cella, la llengua, el melic o tal vegada en un mugró només serà un pírcing si n’acceptem la metonímia.


Màrius Serra. Avui. Dijous, 10 de desembre de 2009

Jopenhague y Carcelona

Cuando empiezo a escribir este artículo la campaña publicitaria de la inexistente ciudad de Hopenhaguen ya tiene 1.701.548 ciudadanos. No está mal. Claro que para ser ciudadano de este ciudad de la esperanza (hope) parónima de Copenhague basta con inscribirse en la web de la cumbre medioambiental que se celebra en la capital danesa del 7 al 18 de diciembre. Leo en la crónica que ayer firmaba Andy Robinson que el centro de la ciudad está plagado de vallas publicitarias de las marcas patrocinadoras (Siemens, Panasonic, Nokia) afines al eslógan general: Coca Cola anunciándose como “A bottle of hope”, por ejemplo. El feliz hallazgo del cambio de la C por una H todo lo tiñe. La web de Hopenhaguen muestra un mapamundi verde del que emergen (el mejor verbo que se me ocurre para definir la irrupción de un pop-up) mensajes esperanzadores de ciudadanos del mundo. De la península ibérica, ay, sale uno de un tal Gijs S (Spain) que reza, en Spanglish constitucional: “Que reconozcamos que somos naturaleza gives me hope”. La mayoría de mensajes, aunque no sean en inglés, terminan con esta coletilla. Lástima que la web de la esperanza no tenga música, porque el "Gimme Hope Jo'anna" de Eddy Grant le hubiera venido al pelo. Pero no todo es posible, ni tan sólo en el lujoso mundo de la publicidad. Ya me imagino la desilusión debió embargar a los creativos de Ogilvy Global Network cuando leyeron en Wikipedia que el gran Bob Hope, siempre dispuesto a trabajar por una buena causa, está muerto desde 2003. El periodista científico Xavier Duran me dice que Copenhague ya fue la sede del primer festival que compensava las emisiones de carbono y que, ya entonces, le llamaron CO2Openhaguen. O sea, que los de Ogilvy ya sabían por dónde atacar. Lo demuestra que uno de los eslóganes que circula estos días es que reducir las emisiones de dióxido de carbono es muy CO2OL, algo así como guay. No todos comparten el logo de la esperanza. Como era de esperar, hay una cumbre alternativa llamada Klima Forum que observa con escepticismo tanta dosis masiva de hesperanza, con hache de . Por su parte Greenpeace, ahora que las grandes corporaciones se apropian del color verde, ha optado por el envejecimiento digital de diversos líderes mundiales, en unas fotos muy difundidas en las que Zapatero u Obama pintan canas.

Cabe reconocer que ambas distorsiones funcionan como estrategia de marketing. El envejecedor de Photoshop hace milagros, pero la paronomasia también. En Salt ya hace años que funciona la sala de conciertos la Mirona (parónimo de Girona). Barcelona se ha ganado a pulso el epíteto de Carcelona por los precios de sus viviendas. Coincidiendo con la campaña de Hopenhaguen, lanzo un foro en la red pidiendo parónimos de topónimos y los resultados son notables. Destacan los de Catalunya y España. En pleno auge del caganer navideño, con un Millet estelar, viviríamos en Cacalunya, de complicada relación financiera con Escanya. También València mutaría en Malència si los asuntos públicos siguen revueltos y los últimos escándalos en la política mallorquina desaconsejarían el uso de un apacible Calma de Mallorca para publicitar la capital balear. Pero el mejor parónimo que he recibido hasta ahora es el que propone Ignasi Ripoll desde Amposta, porque refleja la sensación que tienen muchos catalanes del sur, de las Terres del Rebre. Cuando termino de escribir este artículo la campaña publicitaria de la inexistente ciudad de Hopenhaguen ya tiene 1.701.709 ciudadanos.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 10 de desembre de 2009

dimecres, 9 de desembre de 2009

Fred provincial

Fa uns quants anys, a Sintra, el guionista brasiler Doc Comparato em va dir fastiguejat: “Portugal és un flaixbac”. Per als que no saben ben bé què és, estudiants de comunicació audiovisual inclosos, aclareixo que el flaixbac és un recurs narratiu consistent en traslladar-se a una època anterior a la de la narració. Dissabte vaig experimentar un flaixbac sentint l’home del temps de Catalunya matí, a Catalunya Ràdio, quan va anunciar: “Temperatures ara mateix a les capitals”. A Hèlsinki, a Roma, a Tegucigalpa? No, a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona: capitals de província. Em va deixar parat que, en un informatiu solvent i ben fet com és Catalunya matí, s’hi fes servir una expressió que ens remet a temps pretèrits, els de la Demostració Sindical de l’1 de maig i la senyora Mercedes Carbó. És gairebe segur que l’home del temps ho va dir sense pensar, jutjo molt improbable que volgués fer pública, d’aquesta manera, una admiració declarada cap a la divisió provincial del 1833, obra del secretari d’Estat Javier de Burgos (admiració del tot injustificada, perquè de petit, pel mig d’una carretera de la Cerdanya, jugava a caminar amb un peu a la província de Girona i l’altre, a la de Lleida: una divisió provincial bona per als gats). A Catalunya matí, abans d’acabar, tenen un apartat que sempre em posa de bon humor, Les bones notícies. Qui sap si algun dia no hi radiaran la desaparició de les províncies. Per a aquest objectiu, i sense haver de tocar la Constitució, la solució més pràctica seria contractar el mag David Copperfield.

Enric Gomà, Avui, 9 de desembre del 2009.

Resurrecció literària

L’any 1890, un fotògraf d’origen danès anomenat Jacob A. Riis va publicar un llibre excepcional: Cómo vive la otra mitad (traduït en castellà per Alba Editorial). Riis feia fotos amb flaix, tota una innovació, i escrivia reportatges sobre la penosa vida que tenien els immigrants jueus, irlandesos, italians o xinesos acabats d’arribar a Nova York. Henry James havia publicat Washington Square deu anys abans, però parlava de les classes altes. Encara faltaven unes quantes dècades de fermentació literària perquè aquesta «altra meitat» pogués agafar la paraula i expliqués les seves experiències d’emigració. El nen Henry Roth, per exemple, va arribar a la ciutat el 1907 des d’Ucraïna i el 1934 va escriure Digueu-ne son. Des d’aleshores, aquesta línia narrativa s’ha mantingut pletòrica i ha donat durant els últims anys grans novel·les. Només cal posar com a exemples Middlesex, de Jeffrey Eugenides; Vita, de Melania G. Mazzucco, o En la foscor, de Colum McCann. Ara El proyecto Lázaro d’Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) afegeix una pedra estructural a tot aquest edifici narratiu conjunt.

Pel seu plantejament entre la ficció i el periodisme, El proyecto Lázaro és parent dels treballs de Riis, ara fa més de 100 anys. La novel·la s’obre amb un fet real: el 1908, un jove jueu anomenat Lázaro Averbuch, arribat uns mesos abans a Chicago, truca a la porta del cap de policia Shippy. Només sabem que el vol veure, però el policia té por d’una agressió i sense dir paraula el mata a trets. La història va aparèixer documentada a la premsa de l’època –hi ha fotografies del pobre noi assassinat– i les autoritats la van emmascarar amb el terror que suscitaven els emergents grups anarquistes, sovint vinculats a jueus immigrants. Aquests detalls arriben a mans de Vladimir Brik, un escriptor d’origen bosnià, casat amb una nord-americana, que viu a Chicago i decideix aprofundir en la vida de Lázaro. Així, gràcies a una beca d’una fundació, comença un viatge a Europa per seguir la pista dels seus passos a Ucraïna, Moldàvia, fins a la ciutat de Sarajevo. Un amic fotògraf, d’origen musulmà i amb un cert protagonisme a la guerra dels Balcans, l’acompanya per documentar el viatge. La novel·la, doncs, alterna tres relats diferents que es complementen amb molt d’ofici: la reconstrucció de la vida i la mort de Lázaro, les aventures del narrador i el seu amic a l’Europa de l’Est i, per fi, els records del fotògraf durant la guerra, com a acompanyant d’un periodista nord-americà. El narrador traça les tres històries en paral·lel, com vasos comunicants, i sovint construeixen una reflexió sobre la fatalitat dels que emigren, els prejudicis dels que els reben i la por a tot el que és desconegut. El passat dóna forma al present, i viceversa. En aquest conjunt sobresurt el personatge d’Olga, la germana de Lázaro, amb una enteresa davant del patiment i les injustícies que exemplifiquen el destí del poble jueu i les penúries de la immigració. La investigació sobre Lázaro és també una enquesta moral per part de Brik (i en última instància de Hemon). Gràcies a aquest projecte, comprenem finalment que la seva única resurrecció possible és la literària: convertir la seva mort en memòria, fer-lo tornar a la vida amb les paraules.

L’edició original en anglès d’El proyecto Lázaro incloïa també un bon nombre de fotografies que ampliaven el sentit del text, sobretot les que mostraven el Chicago d’ara fa un segle. L’edició espanyola es publica sense tots aquests extres, però el lector farà bé de recuperar-les visitant la pàgina web personal d’Aleksandar Hemon.

Jordi Puntí, ressenya a El Periódico d’El proyecto Lázaro, d’Aleksandar Hemon (Duomo).

dimarts, 8 de desembre de 2009

Rentable?

Els validadors ortogràfics dels programes informàtics permeten esmenar molts errors, però també en consoliden d’altres. La gent passa pel corrector el que tecleja a l’ordinador com qui passa un brou pel colador xinès. Potser l’excepció serien les xarxes socials, perquè no em sembla que gaire gent validi el que penja al mur del Facebook i encara menys els microtextos que difon a través del Twitter, adscrits al llenguatge sms. En canvi, molts correus i apunts de blog estan més corregits que una redacció escolar. Tanta fal·lera correctora resulta molt lloable, però cal advertir que la validació automàtica també consolida errors flagrants. Per exemple, un cert ús de l’adjectiu rentable. Sovint rebo correus d’entitats financeres que m’ofereixen productes molt rentables. Volen dir rendibles, és clar, però com que el validador ortogràfic català no els recusa l’adjectiu rentable (“que es pot rentar”) tiren pel dret amb la consciència ben neta. I, és clar, la roba ja m’agrada rentable, però les inversions les preferiria rendibles. A menys que en realitat parlem de blanquejar capitals, l’única circumstància possible en la qual els diners són rentables (i rentats).


Màrius Serra. Avui. Dijous, 3 de desembre de 2009.

Para Imma, Conxa y Ció

Mi amiga Imma se separó hace cinco años del padre de su hija. Al poco, se puso a vivir con una compañera de trabajo, con quien comparte sexo y maternidad. De la vida sexual de mi amiga Conxa nada sé, pero me consta que ha tenido novios diversos, algunos deliberadamente compartidos, y yo diría que le siguen gustando los hombres que huyen despavoridos en cuanto olisquean la más mínima presión procreadora por parte de una mujer. Ció es un sol radiante. Ya debió alegrar las vidas de sus padres con su garbo indescriptible, lideró todas las pandillas de las que formó parte y sigue siendo alguien muy especial. Posee una de aquellas personalidades que arrasan cuando van acompañadas de una inteligencia notable y un cuerpo sobresaliente, o viceversa. Tras años de gozosa promiscuidad, se enamoró de un maromo, se concentró en una sexualidad menos variada aunque seguramente no menos intensa y ya va por el cuarto embarazo. Mis tres amigas celebran su onomástica hoy, día de la Inmaculada Concepción, dogma católico que siempre me resultó incomprensible, como todos los dogmas que se precien. Hace unos años disputó con ardor su naturaleza festiva con el dogma laico de la Constitución, acabando la disputa en tablas, en este extraño puente prenavideño que hemos dado en llamar la Purísima Constitución. A mis tres amigas quiero felicitar efusivamente desde estas líneas, aunque el motivo real de este artículo vaya más allá de su onomástica.

En realidad, hoy sólo lo escribo para recordar, en plena jornada festiva, el motivo fundamental que nos mantiene alejados de las obligaciones laborales. Porque lo que enrojece el día de hoy en el calendario debería hacer enrojecer a más de uno. El dogma de la Inmaculada Concepción es un artículo de fe vigente desde hace (sólo) 155 años. Concretamente, desde el 8 de diciembre de 1854. Ese día Pío IX lo estableció en la bula Ineffabilis Deus: “Definimos, afirmamos y pronunciamos que la doctrina que sostiene que la Santísima Virgen María fue preservada inmune de toda mancha de culpa original desde el primer instante de su concepción, por singular privilegio y gracia de Dios Omnipotente, en atención a los méritos de Cristo-Jesús, Salvador del género humano, ha sido revelada por Dios y por tanto debe ser firme y constantemente creída por todos los fieles. Por lo cual, si alguno tuviere la temeridad, lo cual Dios no permita, de dudar en su corazón lo que por Nos ha sido definido, sepa y entienda que su propio juicio lo condena, que su fe ha naufragado y que ha caído de la unidad de la Iglesia y que si además osaren manifestar de palabra o por escrito o de otra cualquiera manera externa lo que sintieren en su corazón, por lo mismo quedan sujetos a las penas establecidas por el derecho”. Es decir, que María no sólo llegó virgen al matrimonio y salió ídem de la maternidad, sino que sus padres Joaquín y Ana ya la concibieron así.

Yo no sé hasta qué punto pueden afectar a mis amigas Imma, Conxa i Ció las “penas establecidas por el derecho”, pero sus opiniones sobre el dogma fundacional de su propia onomástica resultan devastadoras. Las tres creen que la concepción nunca puede ser inmaculada. Las tres reivindican sus máculas, sus momentos de goce y su capacidad para dar y recibir placer. Y, sobre todo, las tres consideran que la presunta pureza de la Inmaculada Concepción es un pretexto ideal para culpabilizar a todas las mujeres del mundo por no ser tan puras como debieran. Los dirigentes de la Iglesia Católica deberían practicar (más) sexo.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 8 de desembre de 2009.

El código Messi

Anteayer, Leo Messi le clavó dos golazos al Depor y ayer recibió el Balón de Oro en París. La felicidad por su consagración es colectiva, y no sólo porque el fútbol es un juego de equipo, sino porque refleja un trabajo colectivo que va más allá del rectángulo de juego. El oro de Messi es de todos sus compañeros, pero también de la revolución que se inició hace décadas con la toma de la Masia, cual Bastilla. Basta analizar la procedencia de la mayoría de estrellas del Barça para darse cuenta de que el caso de Leo Messi no es aislado aunque ayer en París fueran sus manos las que alzaran el balón áureo. Fue un instante de éxtasis antes de viajar a Ucrania para proseguir con la locura del calendario. Un instante que cada cual puede celebrar como guste. A mí me dio por aplicarme a la práctica cabalística y explorar los secretos verbívoros del gran Leo, cuyo nombre ya predispone a la admiración. No en vano las letras de Leo, debidamente recombinadas, forman el anagrama “olé”, ante cuya contundencia no haría falta decir nada más. Claro que Maradona, en su línea de embrollo perpetuo, le llama Lío, cuyos dos únicos anagramas interesantes son tan suntuosos como untuosos: “oli” (aceite) y “oil” (petróleo). Tal como la prensa deportiva argentina se ha encargado de reparar, Leo ya es más catalán que rosarino, de modo que su nombre completo sólo admite anagramas significativos en lengua catalana: Lionel da un obvio “lleoní” (leonino) y Messi un ajustadísimo “sisme” (seísmo, terremoto).

Pero el secreto más revolucionario del caso Messi no se desveló hasta ayer en París y tiene la enjundia necesaria para transformarse en novela de masas. Doy por hecho que Dan Brown tiene contratado a algún enigmista. No podría probarlo ante un tribunal, pero todas sus obras contienen mecanismos que desprenden el márchamo de un profesional de la enigmística: los ambigramas de Ángeles y demonios, el criptograma de Sofía en El código da Vinci, la pirámide masónica presidida por Laus Deo en El símbolo secreto... Si Brown decidiera escribir sobre los misterios del fútbol, su asesor enigmista repararía sin duda en la fascinante relación que une cuatro elementos: a) París, sede de la revista francesa que concede el galardón; b) el italoargentino apellido de Messi; c) el oro de la pelota que ayer alzó; y d) el número 10 que luce. La deslumbrante solución al enigma leonino del rey Messi pasa por la revolución francesa, cuya voluntad de cambiar las cosas les llevó a redefinir los meses del año como doce unidades de treinta días cada uno: Vendémiaire, Brumaire, Frimaire, Nivôse, Pluviôse, Ventôse, Germinal, Floréal, Prairial, Messidor, Thermidor y Fructidor. Su cosmopolitismo de salón, tan cacareado por los actuales defensores del jacobinismo, les llevó a describir el paso del tiempo según la temporada de sus campos, sin tener en cuenta que su revolución pudiera triunfar en otras latitudes. Tal vez por eso, sólo duró de 1792 a 1806. En todo caso, el décimo mes del calendario republicano francés, el número 10, se llamó Messidor por el color dorado que toman las mieses en los meses de junio (la falç al puny) y julio. Messidor, un nombre que aúna a) París, b) el Balón de Oro, c) Messi y d) el número 10. Con estos mimbres, el mesiánico enigmista de Dan Brown monta El código Messi en un periquete (sic). Teniendo en cuenta que, este año la Liga acaba el 16 de mayo, la final de Champions se juega el 22 de mayo y la de la Copa del Rey el 26 de mayo, el próximo junio podría ser el momento ideal para reinstaurar el calendario republicano y declararlo “Messidor”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 7 de desembre de 2009

dilluns, 7 de desembre de 2009

Visc, A, Cataluña

Visc. El dimecres dia 25 arribo a la terminal 2A de l’aeroport del Prat cap a les 11 de la nit, després de dues hores de vol. He de caminar cap a la terminal 2B –tot un tros–, d’on surto a una esplanada més deserta que la del Fòrum de Barcelona el dia després de la seva inauguració. Veig un xofer solitari que espera algú i li pregunto si hi ha taxis i em diu que a la B no, però potser a la A sí. Torno, doncs, cap a l’A. En fer-ho, m’adono que sí que hi ha persones a l’aeroport, però no són ni passatgers ni empleats sinó parelles d’homes joves que guaiten de les ombres estant a l’espera de passatgers solitaris com ara jo a qui demanen diners a l’acte. Tot repetint a tort i a dret que gairebé no tinc euros (vinc de Londres), faig via a la parada de taxis, deserta, de l’A. Al cap d’uns minuts, un grupet de dones asiàtiques surt de la terminal i fa cua darrere meu. De cop, un taxi fa acte de presència, però abans que pugui pujar-hi, el taxista –que té una tirada extraordinària a Esteban Gómez Rovira– m’explica que no m’agafarà a mi sinó a les senyores. Tot i que són massa per a un sol taxi i vaig abans d’elles, el taxista repeteix que no pensa agafar-me i apaga el motor. Torno a tornar sobre els meus passos –ja són les 23.35– cap a la terminal B, on, per sort, un Aerobús s’acaba de parar. Camí de Barcelona, em vénen al cap records de l’aeroport de Dar-es-Salaam: segur, eficaç, animat; valdria la pena, potser, que els d’Aena l’agafessin com a model per al que queda de la T2 pratenca.

A. Dijous dia 27 a Barcelona agafo un mitjana distància nou de trinca que arriba a Girona amb uns 20 minuts de retard. Costa força més que el seu antecessor –el Catalunya Exprés– que, al cap i a la fi, també tenia seients i anava sobre rodes i a més solia arribar a l’hora. A Girona, un amic m’explica que a Catalunya la pujada de preu dels mitja distància ha estat del 19% i a la resta d’Espanya d’un 5%. I aquest gener, diu, pujaran un 5% més. És a dir, 10% en total a l’Estat antiestatutari i 24% a Catalunya, com si es tractés d’una felicitació de Cap d’Any en forma d’una botifarra lacònica des del número 118 del carrer Pío XII, Madrid, seu dels reis funcionarials del regne radial de la Renfe.

Cataluña.. El dimarts dia 2 em toca anar a Mollerussa i entro a la plana web de la Renfe per esbrinar quants trens hi van. Faig clic a l’opció del 'catalá' [sic] i selecciono l’estació d’origen: Barcelona-Sants; surt un missatge en un variant urbà del català: “no existe ninguna estación con conexión directa”. Truco a Mollerussa per veure si el meu aïllament ferroviari és tan greu i em diuen que no, que hi ha un tren, però a causa d’unes reparacions a la via, trigarà més de quatre hores. Millor, recomanen, que n’agafi un cap a les Borges Blanques, que només en triga tres. O sigui el mateix temps que va durar el viatge en avió de Londres a casa meva, el dia 25, amb la diferència que a les Borges no m’espera cap exèrcit de captaires amenaçadors i sí un taxista a qui no li fa res que pugi al seu cotxe. Al·leluia! Qui no s’acontenta és perquè no vol, diu la dita, inequívocament catalana.

Matthew Tree, Avui, 06/12/2009

dissabte, 5 de desembre de 2009

Una ressenya de 'Contes d'onada i tornada' de Jordi Cussà

Tanta palla que hi ha, entre els llibres de ficció d'aquesta o qualsevol altra època, publicats en aquest o qualsevol altre país; tantes paraules ensopides, tantes frases flàccides, tantes històries anèmiques, tantes visions adotzenades de la vida. Ara bé, des de fa una dècada tenim, en aquesta època i en aquest país, un escriptor amb una veu escrita capaç d'anar des de l'humor més divertit fins a la tragèdia més trista en l'espai d'un paràgraf breu, com si fos la cosa més natural del món; un escriptor que domina tant el llenguatge culte com el llenguatge del carrer i que sap barrejar els dos amb prou destresa perquè semblin el mateix, un i indivisible; un autor que tot ho viu i ho veu a través del filtre per a ell guspirejant de la llengua.
I (gairebé) tothom passa d'ell. Jordi Cussà és un cas com un cabàs: tots els mandarins literaris de Catalunya patint per la qualitat de la literatura i vet aquí que han arraconat un dels seus millors escriptors durant gairebé una dècada, fins al punt que, per donar a llum l'últim llibre d'en Cussà, ha calgut que una petita editorial berguedana (L'Albí) hi hagi invertit els seus pocs recursos, atès que totes les editorials barcelonines van refusar el llibre. Es tracta d'un recull de contes titulat 'Contes d'onada i tornada'. Obrim-lo a l'atzar.
Ens ha tocat, per atzar, la pàgina 32. No demanarem pas disculpes per citar-ne un tros raonablement llarg:

'Joan Maspaus havia conegut Miss Walsh cinc anys enrere durant un cicle de conferències universitàries, classes magistrals i concerts de gala organitzats per la BSO, Boston Symphony Orchestra, de la qual Rosie era ja llavors, amb vint-i-nou anys molt joves, violoncel·lista titular. El Pere sabia que les llegendes de la plebs (o sigui les putes males llengües) no mentien gaire en referir-se a Joan Maspaus com un dels artistes més guerrers i batalladors, pel que fa a la promiscuïtat sexual."

I ara deixem que l'atzar ens porti, posem per cas, a la pàgina 83 i un registre del tot diferent:

'El mar era una planúria tan extensa que insinuava la corba que cenyeix totes les coses vives. El cel en canvi era un batibull de núvols en diferents plànols per entre els quals ara, però no adès, s'escolava un ullet de sol. El mar era d'un gris quasi metàl·lic, massa fred i fosc per comparar-lo als ulls de la noia, que s'havia assegut sobre un roc per descalçar-se, tot i que l'hivern s'acostava pas a pas i l'aigua, a més de salada i mansa, seria glaçada'.

O bé sóc un dement anàlfabet o bé aquests dos paràgrafs són dues mostres d'una prosa atòpica, sorprenent, rica i impregnada d'un ventall virolat d'emocions de vegades contradictòries (que és com les emocions solen ser).
Però si és tan bo, diran els fans de Dan Brown, com és que en Cussà no ven gaire? Vés a saber. Potser als lectors els desagrada que – en comptes d'escriure el mateix llibre deu o dotze cops, tal com fan tants escriptors – fa ciència-ficció, ficció històrica, novel·les de suspens i semi-autobiografia, segons com li dóna la gana. Potser els estaments literaris catalans – acostumats a vetllar sempre per la bona imatge del país – no volen avalar un autor que omple els seus llibres de ionquis, alcohòlics i llibertins: els 'altres catalans' autèntics. Potser les seves editorials – ha publicat amb cinc de diferents – no s'han esforçat prou a l'hora de promocionar els llibres d'en Cussà de manera que arribin als seus lectors naturals, que (sospito) deuen ser legió. En fi, la raó perquè s'hagi obviat l'obra cussiana tant, roman un misteri. (D'aquest últim llibre, per exemple, només n'hi ha hagut dues ressenyes, i això a diaris comarcals). Personalment, no ho entenc pas. Gens.
Els seus 'Contes d'onada i tornada' són una demostració més de la força i la versatilitat d'aquest autor. Hi passegen tota mena de persones i situacions: uns amants condemnats al fracàs; uns músics inconscientment còmics; uns facinerosos inesperats; uns flirtejadors improbables; uns sidàtics curats per l'amor; uns italians...
Com que no sóc cap crític i tan sols vull que més gent comparteixi el plaer que he experimentat en llegir aquest llibre del Cussà (i els anteriors) només em queda recomanar als lectors d'aquesta revista que encarreguin 'Contes d'onada i de tornada' al seu llibreter de referència i de preferència o bé que el busquin a una llibreria en línia. Posaria la mà al foc que, havent-lo llegit, no se sentiran ni decepcionats ni defraudats. I, a més, tindran la satisfacció de saber que així estan afegint el seu gra de sorra a l'èxit literari de Jordi Cussà mentre encara viu. Tot i que la qualitat del que fa és prou alta perquè acabi com un d'aquells autors descoberts, lloats i santificats després de la pròpia difunció - com John Kennedy Toole o Serguei Dovlàtov, posem per cas – al cap i a la fi, el prestigi pòstum (tal com ha dit el mateix Cussà en algun lloc) és, pel que fa a l'interfecte, la cosa més inútil que es pot imaginar.

Matthew Tree, Eines, tardor 2009

1947

Sense voler alinear-nos ni amb els comentaristes acríticament pro-Israel ni tampoc amb els que són acríticament anti-Israel, potser no estaria de més, ara que es torna a parlar del conflicte al Pròxim Orient, fer un cop d'ull als seus orígens recents, és a dir a l'any 1947, quan l'ONU va votar a favor d'un pla de partició segons el qual hi hauria dos estats al Pròxim Orient, un per als jueus i un altre per als àrabs. Israel, segons aquest pla, hauria estat la meitat de gran del que és ara i Jerusalem s'hauria trobat en territori àrab però sota jurisdicció internacional. Doncs bé, aquest pla, acceptat pel Yushev (la comunitat jueva a Palestina) va agafar els àrabs de la zona força desprevinguts: el líder de l'incipent moviment nacional palestí, Haj Amin al-Husseini (que havia estat un amic personal de Hitler i Himmler i un membre honorari de l'SS) volia eliminar els jueus com fos i crear un estat palestí al territori sencer, cosa de la qual els estats àrabs no volien ni sentir parlar. Ni tan sols quan, el 1948, va esclatar el conflicte entre l'estat d'Israel el dia en què aquest es va fundar i els exèrcits d'Egipte, Síria, Jordània, el Líban i l'Iraq van fer camí cap a les fronteres israelianes: lluny de crear un estat palestí, els estats àrabs volien annexar tant Israel com Palestina per als països respectius. Quan aquests estats van perdre la guerra, només Egipte i Jordània es van sortir amb la seva i van ocupar Gaza i Cisjordània, respectivament, fins al 1967, any en què van tornar a perdre una altra guerra contra Israel. Això explicaria per què no només els governs conservadors israelians sinó també molts dels estats àrabs, conservadors tots ells, han estat històricament en contra de la creació d'un estat palestí ja que això – per als àrabs - comportaria la fi de les seves antigues ambicions territorials i, a més a més, el reconeixement obligatori d'Israel, el seu boc expiatori habitual. (La font principal d'aquest article, per cert, és '1948', el nou llibre de l'historiador Benny Morris, excoriat per tots els conservadors israelians per haver destapat les atrocitats comeses per l'incipient exèrcit israelià durant aquella primera guerra).

Matthew Tree, La Directa, 11/11/2009

Notícies cantades

Senyor director, sóc una jubilada que sento sovint a RAC1 una veu que canta: “Han passat anys però et tinc gravat aquí dins la meva memòria”. Potser és una campanya de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica?, em vaig dir el primer cop. Però quan em vaig adonar que la música era la d'En la fiesta de Blas, vaig veure que m’equivocava. No seria correcte fer memòria de la guerra civil amb aquesta tonada. “Ets el més especial i fas que tot s’ompli amb el teu sabor”, seguia la cançó. Llavors vaig entendre que al·ludien a Baltasar Garzón, un jutge ben especial, a fe. Tot el país s’està omplint amb el seu sabor. Quina idea més maca, fer les notícies cantades. Des d’aquí vull felicitar els directius de RAC1. Vaig parar l’orella, perquè l’audiòfon em falla: “Mai no passes de moda, sempre ets original”. Vas ben encaminada, Llúcia, vaig pensar entre mi: és Garzón. “A casa, al parc o la feina, a la carrossa o en el bar”. Aquesta estrofa em va fer ballar el cap, perquè on Garzón és més original és a la feina. A casa, ho ha de dir la seva senyora. Al parc, espero que no sigui a la Casa de Campo de Madrid, amb totes aquelles maturrangues. Al bar, potser demana zarajos de Conca. Això d’una carrossa, és perquè és com un príncep de la democràcia. “Et porto sempre a la vora, vagi on vagi no hi faltaràs”. Vol dir que si t’encausa, el tindràs molt present tota la vida. La tornada és molt bonica: “Posa’m un atestat! Ei! Dóna’m un atestat! Ei! Fred, calent, natural, m’és ben igual si és atestat!”. Signat: Una lectora des del primer dia.

Enric Gomà, Avui, 5 de desembre del 2009.

L’home que balla

D’aquí un parell de setmanes, el 17 de desembre, farà un any que va morir l’escriptor Francisco Casavella, però jo ja no puc esperar més... Fa una colla de dies que estic submergit en la seva obra periodística, com un caçador de coralls que ha trobat una reserva increïblement intacta, i ara ho vull explicar. Llegir els seus textos és la millor manera de recordar-lo i en pocs mesos les editorials s’han posat les piles per actualitzar i assegurar la presència de Casavella a les llibreries. Destino ha reeditat en un sol volum El día del Watusi. A Galaxia Gutenberg han preparat un recull impressionant --Elevación, elegancia y entusiasmo-- que reuneix les col·laboracions en premsa i els assajos que Casavella va escriure entre el 1984 i el 2008, pocs dies abans de morir. Tela per tallar. Carn per mastegar. Són mil pàgines, mil, que testimonien la presència pausada i brillant de l’escriptor als mitjans, i que reunides ara donen fe de la gran coherència literària de la seva obra. Casavella escriu ressenyes de llibres, cròniques musicals, articles sobre cine, assajos sobre la cultura alternativa, els escriptors que li agraden, els ídols televisius... És igual, el que compta és la seva mirada, el punt de vista. Portat per una curiositat sense límits, reflexiona amb ironia, perspicàcia i mala llet. Va al fons de la qüestió, sempre decidit a fer un altre pas de rosca. El seu primer article, per exemple. El va escriure per a la revista de còmic Cairo i era un repàs a l’escena musical de Barcelona el 1984. Parlant d’un grup sense sort, Liquid Car, els despatxa amb una frase tan implacable com generosa: “La falta de aplausos acabó con su vida profesional”. Una de les màximes virtuts de Casavella és que sempre connecta, tot està connectat amb tot, per això Elevación, elegancia y entusiasmo --un títol, per cert, que surt del disc A Love Supreme, de John Coltrane-- és un festival de la intuïció. Al pròleg del volum, Jordi Costa compara Casavella amb un home que balla: “Bailar con el ímpetu de quien quiere ensanchar la pista de baile”, escriu. Per mi aquest home que balla té l’aspecte de Christopher Walken en aquell videoclip que es deia Weapon of Choice, de Fatboy Slim. Francisco Casavella va ser el Christopher Walken de la seva generació: elevació, elegància i entusiasme. I xuleria.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de desembre del 2009.

Aquí hi ha el video de Fatboy Slim on balla Christopher Walken.

dijous, 3 de desembre de 2009

'Standard Memories'

Uns quants articulistes s’han queixat perquè a Les veus del Pamano els actors no tenien accent pallarès. Dedueixo que quan diuen accent volen dir varietat dialectal: accent, però també lèxic, formes verbals, fraseologia, etc., perquè seria curiós que els actors parlessin amb accent pallarès i lèxic de Tortosa o de l’Alguer. Segons esgrimeixen, el cinema dels Estats Units cuida molt els accents i els actors aconsegueixen que els grangers d’Oklahoma reneguin com tals. Però em sembla que a tots aquests defensors acèrrims dels dialectes, aquest zel els ha vingut de sobte. Enlloc no he llegit peticions perquè a Doctor Mateo parlin amb accent asturià. Tampoc no van trobar a faltar l’accent gallec a Los lunes al sol. En un món ideal, els actors enraonarien en el dialecte corresponent (i els que ho desitgéssim, tindríem cent hurís), però, tocant de peus a terra (adéu a les cent hurís), ho veig molt complicat. D’entrada, els guionistes hauríem de dominar unes quantes varietats dialectals: osonenc, empordanès i vallesà, segons si escrivíssim Les veus del Ter, de la Muga o de la riera seca que passa arran del bar Los Cuñados. Ja no vull ni pensar com seria escriure i actuar en tots els dialectes existents en una barra americana. Realment, per a un guionista representaria un escull seriós escriure en un dialecte que no fos el seu. Un expert els podria pentinar el guió i variar-ne el lèxic, la fraseologia, etc., però d’això se’n diu merdejar els diàlegs. Després, els actors haurien d’interpretar amb l’accent exigit, amb risc que quedés un pastitxo, perquè cada dia n’hi ha més que no són capaços de pronunciar Zacaries amb correcció (per això no s’adapta la gran novel·la Zacaries i el zoòtrop). I cap director no es passarà el rodatge repetint preses sense parar. En el fons, els defensors dels dialectes comparteixen aquella idea de Jordi Llompart: “No sabem què té la paraula gratis que a tots ens agrada”.

Enric Gomà, Time Out, 3 de desembre del 2009.

dimecres, 2 de desembre de 2009

El pa de cada dia

Abans abocaria una ampolla sencera de salfumant sobre la meva col·lecció de monedes medievals que permetre’m la més petita broma o ironia sobre el canvi de sexe d’un pastor anglicà. Ni en aquesta columna, Déu me’n guard, ni en cap altra tribuna pública, ni tan sols en una conversa informal i desimbolta pel carrer Pelai. Bàsicament perquè em sabria molt greu rebre una carta al director com la que va rebre Josep M. Bachs fa quinze dies a La Vanguardia. Mariona Masferrer, d’Esparreguera, “una fidel seguidora de La primera pedra de Jordi Margarit a RAC1”, denunciava els, segons ella, comentaris homòfòbs de Bachs en aquest programa. La carta es va publicar a l’apartat El lector expone, que permet que els al·ludits responguin, matisin, s’excusin (demanar perdó s’ha convertit en l’esport nacional). Així, doncs, Bachs es va posar als peus de la senyora Masferrer, com un cavaller que és, i va assegurar que ell no pretenia “trasbalsar determinada opció de vida” (gest que l’honora, perquè ara sabem que Bachs no es proposa violentar els canvis de sexe en una o altra direcció). Segons la senyora Masferrer, resulta de molt mal gust fer broma sobre els transsexuals perquè “és un problema molt greu pels qui ho pateixen”. Ningú no ho dubta. Però si el patiment és la frontera de l’humor, tampoc no hauriem de fer humor sobre divorciats, reus, aturats, associacions de vídues i excombatents del Terç de Nostra Senyora de Montserrat. Tots ells també pateixen o han patit. Per tot l’exposat, demanaria que es deixés de projectar la pel·lícula El verdugo.

Enric Gomà, Avui, 2 de desembre del 2009.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Tropezones académicos

Ben & Jerry’s tiene nombre de dibujos animados pero es una marca de helados, un sector que antes descansaba en invierno pero que ahora parece empeñado en promover el consumo irresponsable de sus productos durante todo el año sin necesidad de apelar al cambio climático. A mi me parece bien, porque si nos pusiéramos quisquillosos con la influencia del clima acabaríamos celebrando la castañada sin castañas o, lo que es más perverso aún, exigiendo alimentos de temporada (ejem). Pues no. Ahora que, por fin, al mercurio de los termómetros le ha dado la timidez y el retraimiento, vamos a zamparnos tantos helados como podamos, y al primero que nos venga con que el espíritu navideño debería extenderse a todo el año le endilgamos un lote de turrones para que se los casque en verano. No he probado aún ningún helado de turrón Ben & Jerry’s, pero doy por sentado que estará tan rico como las otras variedades que conozco. Su lema “Buenísimos & Sorprendentes” recuerda aquella premiada campaña del whisky Justerini & Brooks que redefinía las iniciales de J & B, por ejemplo, como Jingle & Bells para enfatizar su origen escocés. Aunque aquí las iniciales B & J no coinciden con el lema escogido. Ben & Jerry’s debió tropezar con la endémica escasez de adjetivos castellanos que empiecen por J —¿jaraneros, jeroglíficos, jiennenses, jovenzuelos, jubilosos?— y optó por desplegar la S del genitivo sajón. Sin embargo, tal vez para demostrar que no carece de sensibilidad lingüística, la casa de helados ha enviado una curiosa solicitud a la Real Academia Española de la Lengua. Los helados B & J contienen partículas sólidas de chocolate u otras exquisiteces y ellos las llaman tropezones, un término que los diccionarios suelen definir como trozos de alimento que forman parte del gazpacho, las sopas u otras recetas tradicionales de legumbres o de pasta. Concretamente, el DRAE etiqueta tropezón de término coloquial y lo define así: “Pedazo pequeño de jamón u otro alimento que se mezcla con las sopas o las legumbres.” Es decir, que la Real Academia de limpiadores, fijadores y donantes de esplendor circunscribe los tropezones a los alimentos salados. Pues bien, la compañía heladera ha enviado una solicitud a la RAE para que los señores académicos amplíen la definición del vocablo tropezón, “de manera que éste englobe no sólo a los trozos de jamón que encontramos en legumbres y sopas, sino también a toda clase de alimentos, sobre todo los dulces”. O al menos eso explican en la nota de prensa.

La petición me parece muy interesante más allá de la cuestión lingüística. Por supuesto, tienen razón, porque la analogía de los tropezones ya funciona entre consumidores de lácteos. Lo novedoso de la solicitud es el provecho publicitario que pretende sacar la compañía heladera de la presunta autoridad cultural de la Real Academia Española, una institución que maneja un presupuesto cada vez más espectacular, gestionado con translucidez creciente y que, por cierto, acaba de cerrar un acuerdo (cultural) con Iberia para que los señores académicos viajen (de gorra) en la compañía de bandera (española). Si la iniciativa de B & J prospera tal vez otras empresas se animarán a cursar solicitudes similares con el fin de introducir nuevas palabras genéricas, matices o acepciones en las páginas del diccionario oficial de la lengua española (por antonomasia, la castellana). Y tal vez pagarán por ello. Así quedaría clara la verdadera naturaleza mercantil de este raído artefacto difusor del nacionalismo inveterado de la España monolingüe.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 1 de desembre de 2009.

’Siempre a tu lado’, sala 1, sessió única

L’àrbitre va xiular el final i Jaume Roures va respirar. Com tot el camp, com tot el cine. Assegut a la fila 10 d’una de les 11 sales dels multicines Diagonal, molt centrat davant la pantalla, l'empresari de Mediapro i ànima de Gol TV contemplava els aficionats i espectadors que cridaven d’alegria per l’1-0 del Barça i desfilaven cap al carrer. A les mans, un vas de crispetes king size, ja buit, recordava que el futbol és sobretot un espectacle i que la seva aposta per vendre entrades de futbol a tanta gent com sigui possible té un punt de visionari. Les 386 butaques de la sala estaven esgotades des de feia dies, un èxit que també es repetia en altres cines de Barcelona i de la resta d’Espanya. Ple total per a una experiència que és totalment pionera: veure un Barça-Madrid en una pantalla de cine enorme, com si els espectadors fossin a les grades, és a dir, sense locució periodística, però amb tot un sistema dolby per traslladar el so ambient del Camp Nou amb un volum adrenalínic i ensordidor.

No sé quin mena de públic va assistir als cines d’Heron City o de Diagonal Mar o Badalona, si també van dominar els aficionats culers o si van compartir la platea amb molts merengues. Als cines Diagonal, zona alta, just al mateix terreny on anys enrere es va aixecar l’estadi de Sarrià, es pot dir que la realitat pura del futbol va funcionar, perquè van dominar els tribuners i l’ambient familiar. Parelles joves que aprofitaven l’horari de sessió de tarda per educar els seus fills en el barcelonisme. Adolescents amb les samarretes de Piqué que animaven o xiulaven seguint el públic de l’estadi. Dos minuts abans de començar el partit, quan ja sonava l’himne, encara quedaven unes 60 butaques per omplir: eren els tribuners de cine, aquells senyors amb vestit que arriben i s’asseuen amb el xiulet inicial.

Una hora abans del partit, a les sis, el vestíbul dels cines Diagonal també semblava l’accés a la tribuna del Camp Nou. Mirades discretes, salutacions sinceres, ambient sobri. Mentre esperaven el moment per entrar, els aficionats estudiaven les altres pel.lícules que projectaven les sales. ¿Quin títol recordaríem, més tard? ¿Seria Malditos bastardos? ¿La cruda realidad? ¿Paranormal activity? Al final va resultar que era una barreja de Siempre a tu lado i El baile de la victoria. Els aficionats enfilaven les escales cap al cine amb curiositat. Una mare feia una foto amb el mòbil a la seva filla, d’uns 12 anys, que portava la cara pintada de blau i grana. El verd elèctric de la gespa, al fons, feia goig. Potser no flotava en l’ambient aquella olor dels entrepans de botifarra --tot arribarà--, però a la sala es venien refrescos i patates i fins i tot cervesa amb alcohol, una cosa que està prohibida al camp.

Superada la impressió inicial (aquella imatge poderosa dels jugadors augmentats a l’altura d’herois i mites), els seguidors es van deixar portar i van entrar al partit. Quan Iniesta va treure el seu geni i va dir a Ronaldo que callés, tothom va aplaudir. Quan Ibra va marcar, l’explosió d’eufòria va ser prolongada, i em va crear un dubte: ¿es pot fer l’onada en un cine? ¿Funcionaria? Hi haurà més nits per comprovar-ho, nits amb la mateixa emoció però amb més confiança i seguretat en el joc. Mentrestant, jo em quedo amb la meravella de l’alta definició, augmentada a més com una lupa. La cara de Xavi, en un segon pla, quan Abidal remata fora per poc. L’alleujament de Casillas després del rebuig a Messi. O, a la llotja, les ganyotes de 10 metres d’alçada de Florentino quan quedaven dos minuts i veia que els seus jugadors ja no empatarien mai.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de novembre del 2009.

Entradas populares

Compartir