Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

Una proposta columnària

Aviat s’inauguraran solemnement les quatre columnes de Montjuïc, obra de Puig i Cadafalch, envoltades de debat, acusacions i paraules més altes que les altres (no em refereixo al discurs de l’alcalde Hereu, que quan enraona és com si recités Lo ferrer de tall). Les quatre columnes les va erigir la Mancomunitat el 1919 com un símbol del catalanisme, el llegat grec i la serenitat mediterrània –o una cosa semblant- i es van enderrocar el 1928 per decisió de les autoritats del moment, sota la dictadura de Primo de Rivera. En l’actualitat, algunes veus crítiques, sovint escudades en l’espanyolisme aparentment innocu dels fets consumats, lamenten el caràcter identitari del monument, mentre que quan es van enderrocar cap dels seus homòlegs de llavors no va protestar. Enderrocar-les també va suposar una operació identitària costosa per a l’erari. Els diners de l’enderroc s’haurien pogut destinar a hospitals, escoles i entrades de franc per anar a veure la Bella Chelito –allò que interessava r…

Clípol?

A Andorra el català és l’única llengua oficial, tal com ho demostra el llenguatge administratiu de les parròquies i el comú, el nunci (conserge), el manador (pregoner), la batllia (jutjat de primera instància) o el raonador (defensor del poble). Un andorranisme em sobta: el clípol, que rima amb Sant Pol i amb Interpol. Un clípol és un cotxe de línia interior. Els andorrans es mouen en clípol per recórrer la Ceca, la Meca i la vall d’Andorra. L’origen del terme és un acrònim format amb els cognoms Climent i Pol, que donaven nom a la primera empresa de transports andorrana. Les metonímies funcionen molt en l’àmbit dels transports: agafes la Sarfa o l’Alsina Graells. En alguns casos com el clípol arriben a convertir-se en noms genèrics. També els badalonins coneixen el seu bus com la tussa (i els conductors són tusseros) perquè aquest va ser el primer nom de l’empresa: Transportes Urbanos SA. Encara que ara l’empresa es digui Tugsal ells continuen agafant la tussa. Més encara: existeix l…

Casting creativo

A pesar de los juegos de palabras habituales, casting no debería remitir a castigo sino a premio. Este anglicismo ha penetrado en las lenguas románicas a través del cine. Cualquier producción exige hoy un responsable de casting, un gerundio con proyección analógica a otros ámbitos, como el político. Sin ir más lejos, la confección de un gobierno es un casting al máximo nivel. En estos primeros cien minutos de Artur Mas como presidente, la decisión de casting más comentada es la de Ferran Mascarell. Nadie discute su capacidad para ejercer el cargo, lo cual es una saludable novedad, pero se suceden las opiniones diversas sobre su nombramiento. La tropa más militante de cada bando ya ha disparado con balas de rencor, apelando a la traición, como si la lealtad fuese el valor más cotizado en la clase política. Pero todos los cañones que hoy apuntan a la puerta de la Conselleria de Cultura, a la espera de una presunta mascarellada, están cargados de impotencia. El exexconseller de Cultura t…

Henry Miller's 'Reunion in Barcelona': Laughter In The Light

When Henry Miller stopped off in Barcelona in late April of 1953, during a European tour, he was in a situation both enviable and depressing. Although, at age 62, he had long been acclaimed by many fellow writers – and some literary critics - around the world as one of the 20th century's most important living authors, the books on which this reputation rested (Tropic of Cancer, Black Spring, Tropic of Capricorn, Sexus and Plexus) could not be published in any English-speaking country, whose censors, prudes to a man (none were women), objected strongly to Miller's strong language. In Germany, Denmark, Sweden and Japan, though, these same books were freely available in translation; and in France, and France alone, the unexpurgated English versions had been on the open market since Miller wrote them (in Paris, in the 1930s) thanks to a curious loophole in Gallic law, which at that time banned all obscene books as long as they were in French, giving other, presumably less serious,…

'Le grand Cirque du Soleil'

Fa dues setmanes, em va sorprendre que Toni Clapés, a Versió RAC1, pronunciés bé el nom del Cirque du Soleil, la companyia canadenca que ha portat a Barcelona el seu últim espectacle, Varekai. Als anuncis de ràdio del Cirque du Soleil sempre pronuncien du a la manera de l’ou dur. Som davant d’una decisió valenta i generosa que els honora: pronunciat correctament, els oients es desorientarien i no entendrien ben bé de què es tracta. Sap greu que no ho arrodoneixin i pronunciïn cirque i soleil a la brava, emulant Paco Martínez Soria a El turismo es un gran invento.

La meva hipòtesi és que ho pronuncien malament perquè és un circ de luxe (l’entrada costa entre 95 i 45 euros per cap), per distingir-se de la terregada, dels circs normals i corrents com l’Americà, el Rus o l’enyorat Atlas dels germans Tonetti, i que els oients pensin: “Si són capaços de maltractar així el francès, quines meravelles no faran amb les bitlles dels malabars i la corda fluixa! Fins on de lluny caurà l’home-bala! …

El reto de la inmersión

Un problema de trenes planteado en 1976: un tren sale de Madrid en dirección a Barcelona con una pancarta en la que se lee: "Esto es España y aquí se habla en español". Simultáneamente, otro tren sale de Barcelona con: "Això és Catalunya i aquí es parla en català". Van por la misma vía y llevan avanzando a paso de tortuga más de treinta años. La sentencia del Tribunal Supremo, secuela de la del Constitucional sobre el Estatut y precuela de otras sentencias que se avecinan (¿cuota de castellano en TV3?), prefigura un choque violento. El contexto es la doctrina neonacionalista española que tiene la desvergüenza de esconder la E y autodefinirse como nonacionalista. Se basa en una falsedad: en Catalunya se persigue el castellano. Algo que desmiente categóricamente el actual presidente de la Real Academia Española de la Lengua, José Manuel Blecua, aragonés con 40 años de residencia en Catalunya. La inmersión lingüística del sistema educativo catalán lleva más de tres dé…

Los peligros del amor

De vez en cuando un novelista se enamora de un personaje real. Le cuentan algo novelesco sobre alguien, inquiere un pocoy empieza a leer lo que se ha escrito sobre dicho personaje. Al principio, con una cierta indolencia, por curiosidad. Poco a poco más obsesivamente, hasta llegar a querer saberlo todo (todo, to-do) del personaje en cuestión. El proceso puede llegar a tener una intensidad hormonal equivalente a la suma de hormonas desatadas por un grupo de adolescentes en primavera, un crucero para singles en verano, un congreso de profesionales en otoño y una cena de empresa en Navidad. Sólo que aquí, el objetivo final no es acabar acostándose con el enamorado, sino escribir una novela protagonizada por él. Esta pulsión es la que ha generado la última novela de Mario Vargas Llosa, llegada a las librerías cuando su autor acaba de ser galardonado con el premio Nobel. Vargas Llosa se enamoró del irlandés Roger Casement. Las 451 páginas de El sueño del celta(Alfaguara) son la contundente…

Paraules per a un any estrany

A vegades, quan veig un partit de futbol que m’avorreix una mica —és a dir, un partit en què no jugui el Barça—, de sobte em ve al cap un soroll incessant. Comença de fons i de mica en mica va pujant fins a imposar-se, com la fragor d’una plaga de llagostes. Quan bramula la marabunta, deien els comentaristes l’estiu passat. Aleshores torno mentalment a Sud-àfrica i per aturar aquella remor insistent com de trompeta he de recordar-ne el nom... ¿Com era? Vuvuzela. Això mateix, vuvuzela. Aquesta és una de les paraules que ens ha deixat el 2010.

Cada any porta un munt de paraules noves. Algunes són com focs d’artifici: viuen el seu moment de glòria i després desapareixen per sempre més. D’altres ens fan pensar en estranys invasors i ens desconcerten com un error gramatical, però al cap de poc temps se’ns imposen i les pronunciem amb tota naturalitat. Aquest any, per exemple, hem après a dir iPad, tot i que jugàvem amb avantatge perquè anys enrere ens l’havien ensenyat amb la o: iPod. Resul…

Estan tocant la nostra cançó

A IB3 emeten una mena d’equivalent del Polònia titulat Can Bum!, sobre la política illenca i espanyola. Hi imiten polítics estatals –Zapatero, Rajoy, etc.- al costat dels polítics balears més conspicus, com són Francesc Antich, el president actual, Jaume Matas i José Ramón Bauzá. També hi apareixen artistes, entre d’altres Maria del Mar Bonet i Tomeu Penya (la seva paròdia deu rebaixar l’original). A diferència del Polònia, hi alternen esquetxos amb entrevistes a polítics reals, a la secció dita Can Bum! Confidencial, en un to d’interrogatori de tercer grau, dins un despatx sòrdid. Però la sang no arriba a cap riu –potser perquè a Mallorca no n’hi ha, la via d’aigua més important és sa Riera-. De fet, el comissari Creix els podria donar lliçons de com s’ha d’interrogar un sospitós (de tràfic d’influències, d’especulació o de catalanisme abjecte).

No em veig amb cor d’avaluar l’humor dels esquetxos ja que em fallen els referents illencs. Ara bé, el fet que l’humor sigui local no li res…

No en puc treure l'entrellat

Des de primers d’octubre, Roger de Gràcia saltironeja a la pantalla de TV3 al ritme de cançons catalanes que justifiquin el títol del programa: “No me la puc treure del cap”. La cosa va començar a ritme de rock per l’Empordà d’uns jovenívols Sopa de Cabra i acabarà al geriàtric amb l’havanera més patriòtica d’Ortega Monasterio. La llista de 14 cançons respon a una tria tan discutible com equilibrada, en la qual preval el criteri de la popularitat per damunt dels estils diversos. Això fa que els temes més coneguts del pop-rock contemporani (“bon dia, estic boig per tu i les neurones em corren pels carrers, corren...”) convisquin amb alguns clàssics de la Cançó (“viatjo a Itaca perquè vinc d’un silenci antic i molt llarg”) o dels seus coetanis del Grup de Folk (“qualsevol nit pot sortir un drac màgic rere l’àguila negra”). Tot això sense bandejar himnes corejats fins a l’afonia (“tot el camp és un clam”), rumbes dignes del mercat de Calaf (“qui és que es vol deixar enredar per un gitano…

Ergotisme?

Totes les llengües traginen cultismes ambivalents, i la nostra no n’és l’excepció. En trobo un a l’excel·lent traducció que Joana Masó signa de La llengua m’és l’únic refugi, d’Hélène Cixous (Lleonard Muntaner). Llegeixo una confessió inquietant de l’assagista algeriana: “abans de publicar el meu primer llibre, em va aconsellar un nom menys apotropaic”. Recoi. L’insòlit adjectiu s’aplica als objectes màgics que actuen contra els influxos malignes. Els conjuren, els desvien, els anul·len, en consonància amb el sentit del terme grec de partida. La descoberta em deixa atuït. Tots necessitem amulets apotropaics que ens protegeixin de l’influx maligne de sa majestat Doble Sentit. Fa anys que em fascina la duplicitat de significats del terme escatologia: el teològic i l’excrementici. Aquesta setmana, tot escoltant les invectives postelectorals de Carod-Rovira, n’he descobert un altre. En Carod sovint és acusat d’egòtic, però jo l’he trobat més aviat ergòtic, en els dos sentits d’ergotisme: …

Fiestas felices

Escribo este runrún navideño con cierto recelo. El columnista no siempre sabe qué reacción provocará su artículo, especialmente si, com es el caso, no se refiere a una persona (o tribu) concreta con sus defensores y sus detractores. Los artículos colonizados por nombres propios forman una liga aparte, que se juega en el terreno de las alusiones. Hay articulistas que aplauden siempre a los mismos y otros que no aplauden nunca a nadie. Los hay que muerden siempre los mismos cuellos y luego corren raudos a lamer los mismos culos. O viceversa. Y también los hay que hoy aplauden y mañana muerden, hoy cargan hacia la izquierda y mañana a la derecha, y así crean una ilusión de independencia. Los columnistas previsibles no son necesariamente los peores (los hay que consiguen ser imprevisibles y nefastos a la vez), pero sí los más prescindibles. Ser previsible esinnato a la condición humana. En un político incluso puede llegar a ser una virtud. En un creador, es un defecto. Como el movimiento …

Avistament de Catalunya

La nueva legislatura catalana empieza con movimentos que los masteradictosdenominarían de reposicionamiento. El Parlament que preside Núria de Gispert cuenta con una mesa tripartita (con perdón) de la que han sido excluidos republicanos y ecosocialistas. Los acuerdos entre CiU, PSC y PPC así lo han determinado, visualizando una nueva composición parlamentaria que un analista deportivo de Fútbol 7 no dudaría en calificar de 3-2-2. Siendo el 3, en realidad, un 1 + 2 con los cracks convergentes (y unionistas) en punta, como referencia ofensiva, flanqueados por mediocampistas socialistas y populares, uno por cada banda. Las otras cuatro fuerzas parlamentarias forman atrás un doble rombo defensivo con los medianos (ICV y ERC, empatados a 10) y los pequeños (SI y C's, 4 a 3). El portero tendría cara de Toni Strubell, cuya candidatura a la presidencia del Parlament recabó el SI de cuatro diputados. Más allá de las impugnaciones por el minutaje de tiempo disponible con las que la formació…

Beatlemania 2.0

Imatge
Aquests dies, quan un passeja per Nova York, descobreix de tant en tant a l’horitzó un anunci gegant, en blanc i negre, de quatre nois melenuts i amb pinta de músics. ¿Quin grup es pot permetre una promoció així? Si a la imatge aparegués a més una maleta de Vuitton, podrien ser U2. Si en lloc de quatre fossin una dotzena, es podria tractar d’Arcade Fire… Però no fa falta fixar-s’hi gaire per comprendre dues coses: que són els Beatles i que allà a prop hi ha una botiga d’Apple. Després d’anys de negociacions entre la poma verda de la discogràfica Apple i la poma mossegada d’Apple Computers, al novembre els discos dels Beatles van arribar per fi al catàleg d’iTunes. L’esdeveniment es difon a internet amb l’eslògan La banda que ho va canviar tot.

Encara que els Beatles es van separar fa quatre dècades, les seves cançons no han deixat mai d’escoltar-se. A més a més algun Nadal es van posar de moda com a regal de Reis. Es tractava sempre d’antologies dels seus discos, ­pretextos per vendre …

Nadal en la clandestinitat

Molts nens reciten per Nadal un poema que comença “L’escola és tancada, / hi ha llum al carrer” i que acaba amb un carter dient “Li dono una carta / del seu fill Pasqual / que des de Suïssa / li diu: Bon Nadal!”. A grans trets, una tal senyora Pepa –no en tinc més dades- espera una carta del seu fill i el carter l’hi porta diligent. L’he sentit declamar a molts fills d’amics i, com tota la bona poesia, sempre em commou i m’obre una porta a l’esperança.

Llegint 50 poemes per dir dalt de la cadira, una antologia de poemes nadalencs feta per Jaume Subirana i publicada a Ara Llibres, vaig trobar-hi el poema esmentat, que es titula Cançó de Nadal, firmat per F. Bofill, A. Puig i F. Serrat. De sobte vaig adonar-me que durant anys me n’havien escatimat els quatre últims versos: “Estigui contenta, / Jesús ha nascut; / per dur-nos la joia / al món ha vingut”. Cap ni un dels nens que havien recitat el poema els havia dit. Com és que s’havia escapçat una obra literària pel final? Ningú amb una m…

Immersió, immersió, immersió!

Avui és un dia per recordar la figura del psicolingüista Miquel Siguan, un dels artífexs de la immersió lingüística. Siguan va ser un home discret, membre de l’Acadèmia Europea i doctor honoris causa per diverses universitats europees. Siguan, expert en nens amb problemes neurolingüístics, tenia clar que l’única manera de garantir la pervivència del català era mitjançant un sistema educatiu integrador.Avui també és dia per recordar en Tísner, escriptor, ninotaire, enigmista, traductor, escenògraf i soldat dels mots. En Tísner va lluitar aferrissadament per la pervivència de la nostra llengua, però cada cop que sentia el lema espriuà de “salvem els mots” hi afegia una i llatina. “Salvem-los, sí, però salivem-los”. D’ell vam aprendre a considerar el català, i qualsevol llengua, com una veritable font de plaer.

Avui és, també, un bon dia per recordar la figura d’Enric Moreu-Rey, home de lletres exquisit que va presidir la Societat Onomàstica. Moreu tenia l’aspecte d’un veritable gentilhom…

La deessa més capritxosa de l'Olimp

Avui, mentre vostè sobreviu a la cantarella hipnòtica dels nens de San Ildefonso a través de totes les ràdios, és el moment de sospesar amb calma: “He comprat els meus dècims en una població on hi ha hagut una tragèdia?”. L’any passat ens ho comentaven a Papers i diners, que ens dóna bons consells econòmics cada dilluns a El secret de Catalunya Ràdio: hi ha la creença popular que la loteria de Nadal afavoreix poblacions devastades per l’horror i la desesperació. En aquest 2010, quina seria? Potser Olot, malgrat que cal tenir en compte que la grossa del 1990 no va caure a Puerto Hurraco. No per molt que matis i matis sense defallir, la sort visitarà el teu poble.

Es va quedar descansat l’autor anònim –un cínic, un miserable- de la dita “Desafortunat en amors, afortunat en el joc”, que només ens condemna a la ludopatia i a la brisca més desenfrenada. L’atzar no ens rescabala de les penalitats de la vida. Ni és bondadós ni reparador. Sempre indiferent als nostres anhels i patiments, a l’…

Regles, Decrets, Veritats

Regles. A Anglaterra, es diu i sempre s'ha dit “la regla de 30 anys”: una clàusula de l'Official Secrets Act que prohibeix la publicació de qualsevol document considerat confidencial tres dècades d'ençà de la seva redacció. És més: si al cap d'aquesta pròrroga el govern considera que encara és massa sensible, hi aplica “la regla de 60 anys”. D'aquesta manera es protegeix els ciutadans britànics dels perills de conèixer les activitats del govern que mantenen amb els propis impostos, si més no fins que s'hagin traslladat a aquell barri llunyà en què aquests assumptes ja no tenen cap importància.

Decrets. Tots els països considerats democràtics tenen lleis semblants, per bé que hi hagi hagut intents d'abrogar-les, com quan Bill Clinton, a finals dels noranta, va permetre l'accés del públic a bona part dels arxius estatals. A partir del 2001, l'administració de Bush va tornar a tancar-ne les portes.

Veritats. Avui dia, però, cap govern no pot potinejar a …

Endevinalles al 'Telenotícies Vespre'

El passat 12 de desembre, un dels titulars inicials del Telenotícies Vespre ens informava que el nou bisbe de Solsona, Xavier Novell, havia estat nomenat enmig d’una gran divisió d’opinions. Més endavant, abans del vídeo de la notícia, Joan Carles Peris ho va remarcar: “Un nomenament envoltat de molt de debat dins la mateixa Església”. Tanta insistència em va alertar: per què deuria aixecar tanta polseguera, el bisbe Novell? Per massa jove –amb 41 anys, és el bisbe més jove d’Espanya-? Per massa prim –està que s’empassa-? Per aquells ulls d’esverat que fa –té una retirada a Anthony Perkins-? Perquè l’anell, la mitra i el bàcul no feien joc?

Al vídeo, vam veure com Novell signava al llibre d’honor de l’Ajuntament, caminava per Solsona amb una comitiva d’autoritats, rebia la imposició de mans per part d’un cardenal, beneïa els fidels, observava l’àliga ballant dins la seu, etc. I l’off ho anava relatant punt per punt. Però ni rastre de la polèmica, res de res. Al cap d’una estona, vaig …

Un tatuatge com a regal de Reis

Imatge
La notícia donaria per a un episodi de Perry Mason. Resulta que aquests dies, a la Florida dels Estats Units, se celebra el judici contra un noi acusat de matar un adolescent. Els fets van tenir lloc el 2006 i, durant aquests quatre anys a la presó preventiva, el noi s’ha fet tatuar la cara i el cos amb dibuixos i paraules racistes. Diu que ho va fer perquè el respectessin dins de la presó. Ara, seguint un requeriment de l’advocat defensor, el jutge ha permès que un maquillador li dissimulés els tatuatges durant el judici, per tal que “no puguin influir en l’opinió del jurat popular”. Com en l’anunci d’una clínica estètica, les dues fotos que sortien al New York Times eren l’“abans” i el “després” de l’acusat. En una se’l veia alienat i amb dos tatuatges que feien efecte: l’esvàstica dels nazis al coll i el dibuix d’una cicatriu que li travessava la cella dreta i una part de la galta. A la segona foto, sense els tatuatges, feia cara de bon nen.

El cas, ja es veu, està tocat per aquella…

¡¡¡Ho explicaré a Twitter!!!

El setembre vaig anar a un concert a la sala Razzmatazz 3. La banda que actuava —The Radio Dept.— no és de les que atrauen les masses, però té una bona colònia de fans a Barcelona i aquell dia ens vam reunir unes 200 persones. Feia tres o quatre anys que no anava a una actuació d’aquest tipus, diguem que minoritària, i amb la primera cançó em vaig adonar que alguna cosa havia canviat. Quan els músics van començar a tocar, molts assistents van treure el telèfon mòbil per fer-los una foto (o moltes fotos) i després enviar-les als amics. Semblava una coreografia assajada. Al meu costat, una noia va entrar al seu Facebook, hi va penjar la foto i després va escriure un missatge molt entusiaaaaaaasta!!!!!! I ho va fer amb una sola mà, mentre amb l’altra agafava una cervesa de la qual anava bevent glopets. Després, és clar, cada dos minuts comprovava si als seus amics els agradava el missatge. Aquests jocs del personal amb el mòbil no van parar en tot el concert. Foto, missatge, m’agrada, mi…

De controvèrsia en controvèrsia

Com si anéssim curts de debats i raons, ja fa un temps que a Barcelona ha aparegut un motiu nou de polèmica: les il·luminacions de Nadal. Cada any és més freqüent una actitud de rebuig, reticència i menyspreu cap a les d’alguns carrers o, els més abrandats, les de tots. I això que no hi compto aquells individus que, segons proclamen incansables, detesten el Nadal, el prohibirien, l’eradicarien. Abominen les festes nadalenques per imposades, tradicionals, dispendioses i perquè es neguen a estar alegres quan toca (els sortiria a compte, francament). Fins i tot odien la Fira de l’Avet d’Espinelves, que no és gens senzill.

Aquí sents una senyora que exclama entusiasmada “les del carrer Pelai són horribles!”, quan l’arbre de Nadal de casa seva no guanyaria el premi FAD, precisament. Més avall, un senyor que retreu: “Les del carrer Aragó pequen de convencionals” (ho diu així), mentre que ell porta satisfet una bufanda Burberry. En la meva infantesa, ningú no s’entretenia a criticar les llumi…

Divises?

Des de l’arribada de l’euro les oficines de canvi han perdut pistonada. Encara corren dòlars, iens i francs suïssos, però en general la clàssica tirallonga abanderada del Canvi —cambio changeexchangewechsell valuta– ha quedat obsoleta a la zona euro. Fora d’aquí és diferent. El meu amic Oriol Comas i Coma sempre que viatja a un país amb moneda pròpia utilitza la mateixa expressió per referir-s’hi: pifòstios. Tant se val que porti corones sueques com txeques, xéquels israelians, lats letons o forints hongaresos. Ell sempre els anomena pifòstios i tothom l’entén. Per això, ara que amb l’Oriol hem inventat una cinquantena de Jocs Reunits Verbals amb un tauler en forma de llengua i fitxes lletrades (Verbàlia, el joc, editat per Devir), hem pensat que el nostre país ha de tenir divisa. Pensat i fet: acabem de convocar un concurs de disseny de la moneda oficial del país dels verbívors. Tothom qui vulgui participar-hi pot fer-ho publicant les seves propostes a la pàgina de Facebook “Moneda d…

Con ánimo de lucro

Escribo esta columna con ánimo de lucro porque pienso facturarla a La Vanguardia Ediciones SL, tal como vengo haciendo desde hace dos décadas. La escribo tras haber desayunado un bocadillo de jamón, un vichy y un cortado que mi amigo Alex del bar La Vitamínica d'Horta me ha cobrado con el mismo ánimo de lucro que le conozco desde hace, también, veinte años. Luego, antes de sentarme a escribirla, he pasado por la mesa de Manel Fuentes en El matí de Catalunya Ràdio, como cada miércoles esta temporada, y he recomendado tres libros en mi sección Lecturàlia. Esta vez, Sunset Park de Paul Auster, Apláudete a tí mismode Monia Presta y el tercer volumen de Geografia literària de Llorenç Soldevila. Por diversas circunstancias acerca de la propiedad intelectual que ahora mismo sería prolijo enumerar, sospecho que tanto Auster como Presta como Soldevila han escrito sus dispares obras con un cierto ánimo de lucro (del orden del 10% sobre el PVP), por no hablar del inequívoco afán lucrativo qu…

Timbres y estampillas

El cambio de Govern que amenizará estas navidades conlleva muchas novedades. Los círculos concéntricos del poder llevan días de nervios, idas, venidas, rumores y malhumores a la búsqueda de una cuota de poder. Las quinielas para cargos, cargas, recargos, sobrecargosy cargueros son tan largas como las colas ante las oficinas de ocupación para cargos que no cesaron, como solían, durante la campaña electoral para poder acogerse ahora al subsidio de paro. Pero, aunque oyendo a algunos políticos nadie lo diría, más allá de las personas están las ideas que diferencian a las diversas opciones políticas. Por eso también es básico conocer cómo se agruparán las diversas esferas institucionales, cuáles se reforzarán y cuáles se diluirán. Más incluso que conocer los nombres que se sentarán junto a las insoslayables pinturas de Tàpies. Lamentablemente, también en este terreno nuestros representantes suelen actuar influidos por las apariencias. Leo que el histórico Miquel Sellarès, actual director …

Visca el Qatarça!

Sense cap ombra d’escepticisme, a Catalunya Informació van donar la notícia que Pep Guardiola considera que Qatar no és un país mancat de llibertats. Haurien pogut complementar-ho amb els informes d’Amnistia Internacional sobre aquest país. Ja Guardiola va advertir: “És el règim que és”. Una monarquia dictatorial, amb una assemblea consultiva de 45 membres -15 designats per l’emir-, sense partits polítics. Moltes dones són forçades a casar-se amb l’home que decideix el seu pare. Existeix la condemna a rebre fuetades. La pena capital hi és vigent, amb uns vint condemnats a mort (a l’ONU, el 2009 va votar en contra d’una moratòria mundial de les execucions). Hi ha llibertat de culte, però està prohibit el proselitisme –tret de l’islàmic-. I un punt d’esperança per a tots aquells que viatjaran a Qatar per al Mundial de Futbol del 2022: la venda de cervesa està tolerada en locals destinats als estrangers. Compte, si algú ebri d’alegria i Carlsberg es posés a cantar a crits “La Virgen del …

Year's End

Jordi Cussà – of whom I am both a friend and eager reader – is a live and prime example of an écrivain maudit: one of those writers consigned by Sod's Law to relative oblivion despite the undeniable quality of their work. Having survived the first part of his adult life – Cussà was involved in professional drug dealing, became heavily addicted to heroin himself and had five car crashes – he synthesised some of his experiences into a stunning novel 'Cavalls salvatges' ('Wild Horses') which appeared in 2000 to critical applause and garnered him his first hardcore readers, who for the last ten years have been following his writing wherever it takes them: to the ancient world ('La serp', 2001), to the jungles of South America ('L'alfil sacrificat', 2003), to Sitges ('Apocalipsis de butxaca', 2004), to an ultra-sophisticated realm of science-fiction ('La novel·la de les ànimes', 2005), to a hilarious, delirious gospel tour ('Clara…

Suecs, Catalans, Paral·lel

Suecs. Els de l'editorial La Campana acaben de treure L'assassí del làser, un reportatge de 600 pàgines sobre un assassí en sèrie que va terroritzar la comunitat immigrant d'Estocolm a principi dels 90 (tot disparant-los amb l'ajut d'una mira de làser). Ben estructurat com és, es pot llegir com una història policíaca més: no hi falten (molts) moments de suspens i un desenllaç tan insòlit que un dels policies involucrats hi va veure la mà de forces sobrenaturals.

Catalans. Però també n'hi ha una altra, de lectura possible, ja que l'autor, Gellert Tamas, emmarca l'acció en el context social de la Suècia de l'època, que resulta que és, ves per on, molt semblant al de la Catalunya actual: un país petit que pateix una crisi econòmica alhora que hi arriba molta gent de fora; també hi coincideix l'auge d'un partit populista amb vel·leïtats criptoracistes (fotocopiadorament idèntic a Plataforma x Catalunya). Fins i tot hi ha una mena de Vic sueca, Sj…

Una cadira buida a Oslo

La millor imatge per resumir l’actualitat recent és la cadira buida de l’escriptor xinès Liu Xiaobo a la cerimònia del premi Nobel de la Pau, a Oslo. Cal remetre’s a 1935 per trobar una situació semblant, quan el premiat va ser el pacifista Carl von Ossietzky i Hitler va impedir que l’anés a recollir. Ossietzky, que s’esllanguia de tuberculosi en un camp de concentració, havia estat condemnat per alta traïció i espionatge després de publicar uns documents que demostraven que Alemanya havia violat el Tractat de Versalles i reconstruïa les seves forces aèries. ¿Els resulta familiar, oi, la història del missatger que cau en desgràcia per haver furgat allà on no tocava?

La foto de la cadira buida a Oslo també és poderosa perquè contrasta amb el principal interès de polítics i països, que és precisament ocupar una cadira —i si pot ser al cap de taula, millor que millor—. No és estrany, a més, que els que participen en el joc mundial de les cadires se serveixin sovint de contrasentits i hipo…

Hara-kiri radiofónico

Hoy se publica en la Gran Bretaña un tema musical que va a provocar mucho ruido. Lo difunde Wall of Sound, y responde más a lo de muro que a lo de sonido, porque se trata de la pieza 4'33" que compuso John Cage en 1952. Los cuarenta músicos que interpretan esta pieza de 4 minutos y 33 segundos se encerraron el lunes pasado en un estudio de Londres durante 4 minutos y 33 segundos para registrarla. No hizo falta repetirla. Todo salió a pedir de boca (cerrada) e incluso se optó por prescindir de posproducción. La pieza sale hoy tal como la compuso Cage, en la versión contemporánea de Orbital, Pendulum, Billy Bragg, Dan Le Sac, Coldcut, Luke Pritchard de The Kooks... A mi me da confianza que entre ellos esté el gran Graham "Suggs" McPherson, el cantante de los Madness, a los que adoro. Y también me place que el capullo de Pete Doherty no participara en la grabación, a pesar de estar convocado. Por lo visto se perdió en alguno de sus múltiples laberintos. Por si alguien …

A la sopa (d'espàrrecs blancs de Navarra)

Tot i que fos fruit d’una badada meva, quin gir més imprevisible el de Cuéntame. Seguia les peripècies dels Alcántara –el pare, intepretat per Imanol Arias i el germà, per Juan Echanove-, quan vaig fer aquell zàping distret tan habitual, neguitós, com si toqués el timbre d’un portal i sortís corrents. Al cap de poc vaig tornar a Cuentáme, penedit i amb voluntat d’esmena, i em vaig endur una sorpresa en veure Arias i Echanove viatjant per Navarra. Quin tomb argumental els hi havia conduït? Els Sanfermines? L’Opus Dei? Col·laboració amb banda armada? Inquiet, em vaig adonar que Arias no portava els cabells ensofrats –per augmentar-li l’edat-, sinó que exhibia una tofa negra i juvenil. També somreia més del compte. Passava el temps i no apareixien ni Ana Duato ni María Galiana dient “Ay, Madre del Amor Hermoso”. Tot seguit vaig comprovar que mirava Un país para comérselo, el programa següent de La 1. Es veu que Arias i Echanove volten per les terres d’Espanya, trepitgen formigues, admire…

Llarga vida al conte curt

El suplement literari del New York Times acaba de seleccionar aquesta setmana els 100 llibres «més notables» del 2010 entre els que han estat publicats als Estats Units. Per simplificar les coses, els seus periodistes i crítics literaris també escullen els cinc millors títols de ficció i de no-ficció. És habitual que les llistes incloguin confirmacions evidents, apostes de futur i alguna sorpresa inesperada, i aquest any no ha estat pas diferent. El 2007, per exemple, la selecció de Los detectives salvajes va obrir els mercats internacionals per a l’obra de Roberto Bolaño.

El títol més previsible de la llista és Freedom, de Jonathan Franzen, novel·la que retrata les angúnies d’una família de l’Oest Mitjà durant l’era Bush. Més sorprenent és la inclusió de L’habitació, de la irlandesa Emma Donoghue, que ha escrit la història d’una mare i un fill reclosos a la força en una habitació. Es tracta d’un relat claustrofòbic i al mateix temps lluminós que ja es pot llegir en català (Empúries) i…

El dia més feliç de la seva vida

Per sorpresa, rebo un correu de Juan Nebreda, director de socis de la SGAE, que m’informa sobre els drets d’autor dels casaments. Només s’han d’abonar si el convit se celebra en un saló destinat a aquest efecte, no se’ls reclamen a aquells nuvis que es casen en una platja en trajo de bany. Conec bé la mecànica dels casaments, estiuejo en una casa de camp a prop d’un restaurant especialitzat en casoris i tot llegint La nàusea de Sartre al jardí sento com, a l’altra banda del bosc, es van succeint casaments amb gran obstinació i alegria. Quan peta la traca, és com si afusellessin els nuvis.

Segons un acord de la SGAE amb el sector de l’hostaleria -2.800 salons de restaurant a tot Espanya-, en un banquet de fins a 75 convidats s’han d’abonar 120 euros per drets d’autor, més 45 cèntims per cada convidat suplementari –aquell cosí que apareix borratxo a última hora-. Nebreda no aclareix com han calculat aquestes xifres, tot i que detalla les despeses mitjanes d’un casament convencional: ves…