dijous, 28 de gener de 2010

Adéu a Don Limpio

De nit, m’aboco a la finestra i comprovo com a molts terrats s’encenen volcans, correcames i bengales per celebrar que a TVE han suprimit els anuncis. Tot de gent s’ha afanyat a ballar mambos i txa-txa-txas. Segons aquests eufòrics, això ha d’empènyer (o empentar) TVE a fer una televisió de qualitat, amb voluntat de servei públic. Quan m’adono de què entenen per una televisió de qualitat, m’entren ganes de veure ¡Mira quién baila!. Si veig que algú s’omple la boca amb la idea de servei públic (una fel·lació ben freqüent), em temo que acabarem mirant programes educatius i geogràfico-sentimentals, amb aquells presentadors que recorren els camins amb un sarró i bevent de l’aigua de les fonts. O un documental sobre Antonio Machado, que comenci amb un pati amb un llimoner i uns acords de guitarra. O també un debat ric i plural sobre l’actualitat, amb tots aquells periodistes madrilenys que semblen sortits de la brigada político-social. Tot, abans que veure uns quants anuncis de Tío Pepe, “Sol de Andalucía embotellado”, Scotch-Brite, “No se puede estar sin él”, i crema contra les picors vaginals, “Alivian al instante”. Vistos seguits, fan el seu efecte i agafen un sentit.
Hi ha hagut dies en què els anuncis han estat el més atractiu de la graella, dies en què te’n vas a dormir satisfet pensant en l’anunci de Polil o el d’Activia de Danone. Al costat de les obres de Shakespeare i dels contes de Txèkhov, guardo un espai dins del meu cor per a aquella sentència immortal: “Terry me va. Usted sí que sabe”. Més d’un cop m’han trucat amics per sortir a fer una copa o a netejar boscos i jo m’he excusat: “Avui no em va bé, que vull veure l’anunci del Ford Escoda”. Si hi insisteixen, els responc: “Em sap greu, estic enganxat a l’anunci de Colhogar”. Però alhora em desagrada aquell xantatge tan comú i benpensant que proclama que els anuncis també són cultura. Com el còmic, com els exercicis de respiració, com els ninotets fets amb molla de pa. Per la cultura, tot. Així és com, si el xató és cultura mereix tots els suports i miraments, mentre que si no ho és, ja el poden fer amb les ametlles florides i l’escarola rovellada, que tant li fot.


Enric Gomà, Time Out, 28 de gener del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir