dissabte, 23 de gener de 2010

Avatars d’‘Avatar’

L’entrega dels Globus d’Or, diumenge passat, va certificar una vegada més la tendència a premiar els diners de Hollywood per sobre de la creativitat. Avatar, de James Cameron, el film dels éssers blaus que a hores d’ara tothom ja ha vist, va guanyar el premi a la millor pel·lícula i al millor director, i es perfila com a favorita per als Oscars. Vet aquí una situació injusta. No hi ha cap dubte que Avatar s’hauria d’emportar tots aquells premis tècnics que ningú té en compte, pels seus efectes especials i –diuen– per la invenció d’una càmera innovadora. Podria fins i tot aspirar als premis de millor animació (encara que Up i The Fantastic Mr. Fox li fan clarament la competència amb imaginació), però la història que explica i els seus actors no estan a l’altura d’altres aspirants d’aquest any, com Precious o A Serious Man, per esmentar-ne només un parell.

Malgrat les gairebé tres hores de metratge i la seva aurèola innovadora, és difícil trobar a Avatar alguna idea original i que no sigui un refregit d’alguna cosa ja vista. D’acord, se li ha de donar crèdit per la seva renovació del gènere en 3D, i la crítica al colonialisme bel·licista dels Estats Units no està malament (encara que en temps de Obama és més fàcil colar-la als productors), però la resta és un déjà vu més o menys encobert d’altres pel·lícules d’èxit. La idea de l’avatar i el sistema de teletransport al planeta Pandora són una barreja d’El dormilega i Matrix. La història d’amor entre el colonitzador rebel i la princesa local recorda la de Pocahontas, per exemple, o de Ballant amb llops, entre moltes d’altres. La recreació paradisíaca de Pandora sembla sortida d’un videojoc no violent (sí, també n’existeixen). La fascinació pel paradís desconegut, acompanyada d’una banda sonora new age, amb tambors i cors de veus indígenes i una llengua pròpia, ens remet a La missió i la música endolcida del Cirque du Soleil. Els animals fantàstics, amb un toc de Jurassic Park, defensen el seu territori davant de l’invasor com en les pel·lícules de Tarzan. Els helicòpters sobre la jungla frondosa són un pàl·lid reflex d’Apocalypse Now i els robots que van a la batalla final són germans dels de Transformers.En fi. James Cameron es podria justificar dient que ha fet un homenatge al cinema fantàstic, però en el film no hi ha ni un indici d’ironia, i ja no diguem d’humor. El més graciós és a la platea: per riure un moment, cal mirar enrere i observar tots els espectadors amb les seves ulleres de 3D.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de gener del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir