Bledes espirituals

“Cultivar els aliments, cuinar i menjar amb lentitud és espiritualitat. Aquest dimarts a les nou, a L’ofici de viure”. El tema m’interessa. Suspenc tots els compromisos socials d’aquell vespre (la lliçó de bridge, la reunió a la lògia dels dimarts) i em quedo a casa per escoltar la ràdio. Per començar, una dona ens recomana que fem alguna cosa concentrats durant cinc minuts, perquè serà bo per a la nostra espiritualitat. Si tenim una planta que cada dia quan ens llevem ens dóna alegria, doncs aquell moment que mirem la planta és un moment nostre. Una mica com quan anem a un peep-show, que també és un moment nostre. Tot seguit m’assabento que la terra i nosaltres som una sola cosa i que el temps ha de marcar el seu ritme. Que hem de tenir en compte la dimensió còsmica del ritme de la vida. Que hem de recuperar el concepte d’humus de la terra (humus, no hummus, aquell puré de cigrons sense gaire concepte). Que, com deien els nostres avantpassats, caminar descalços sobre la terra és molt beneficiós i saludable. No sé a quins avantpassats es refereixen, perquè els meus van decidir deixar de caminar descalços i es van posar unes sandàlies (perdent així la connexió electromagnètica amb la terra, que també és tonteria). Però cap rastre de l’assumpte de menjar a poc a poc. I jo que em volia treure una espina de la infantesa. Si menjar amb lentitud és espiritualitat, llavors no és just que quan jo de petit trigava a menjar-me les bledes, els pares, tots dos catòlics fervorosos, m’escridassessin: “Nen, acaba’t les bledes d’una vegada!”.

Enric Gomà, Avui, 2 de gener del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma