Creixent amb els Simpson

Desde fa un parell d’anys han aparegut veus que discuteixen la qualitat dels nous episodis de The Simpsons. Ja no són el mateix –solen dir als xats d’internet–, han perdut la capacitat de sorprendre, es repeteixen. Jo no hi estic d’acord. (És més, diria que fins i tot han millorat.) Potser els que hem canviat som nosaltres. Han passat 20 anys des que Matt Groening i companyia van veure com s’emetia el primer episodi de la seva família disfuncional. En aquestes dues dècades ens han ensenyat a riure amb el seu humor incòmode i ofensiu, hem comprès –com deia un dels seus guionistes– que cada episodi té tres nivells de visió: per als nens, per als adults i per als adults amb sentit crític. La constància de The Simpsons ha permès que apareguessin altres dibuixos animats que han aixecat el llistó: penso sobretot en Seth MacFarlane (especialment amb Family Guy o la recent The Cleveland Show), però també en South Park, The King of the Hill i altres intents més experimentals, com Dr. Katz, The Life & Times of Tim o l’Arròs covat de Juanjo Sáez.

És veritat que aquestes noves sèries competeixen amb The Simpsons, però en el fons la profusió de talent els va a favor: ara hi ha més espectadors que accedeixen al seu humor en els tres nivells. Els nord-americans en van tenir una altra prova diumenge passat, ja que la sèrie va celebrar els 20 anys amb l’episodi 450. Va ser un gran episodi, com sempre, però a més a més es va acompanyar d’un bon documental de Morgan Spurlock, el director de Supersize me. La pel·lícula mostrava el nivell de bogeria a què ens han acostumat Bart, Homer i companyia. La família Simpson, per exemple, ha aparegut en els segells dels EUA, com una marca de cereals i com un joc de taula. Hi ha qui es tatua Milhouse a l’avantbraç i qui col·lecciona peluixos de Lisa. A l’Argentina es comercialitza la marca de cervesa de la sèrie: Huff. Un crit de Homer –«D’oh!», «¡Ouh!» en espanyol– apareix al diccionari d’Oxford. La definició diu: «Expressió que demostra frustració quan les coses surten malament».

Davant de tant de friquisme, un es pregunta quin és el secret de l’èxit de The Simpsons. Fa anys, en una entrevista, Matt Groening va donar una resposta: a les reunions dels guionistes estava prohibit riure’s dels acudits, per no tornar-se complaents i rebaixar la qualitat. Pot ser que ara, amb els anys, hagin decidit somriure una mica, però s’ho han ben guanyat. A més, continuen sent implacables.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de gener del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma