Desventures a l’aeroport

Dimarts passat, des del seu lloc de vacances a Honolulu (Hawaii), Barack Obama es va referir a l’atac terrorista que va estar a punt de fer esclatar una bomba en el vol Amsterdam-Detroit. En concret, el president dels Estats Units va declarar que s’havia produït «una fallida del sistema» en l’aparell de seguretat del seu país. És cert que el jove nigerià apareixia a la llista de mig milió de sospitosos de què disposa la seguretat nord-americana i tot i així ningú el va detenir, però no deixa de ser curiós que s’assumeixi com a propi un error que es va produir en un altre país. Al cap i a la fi, el sistema de seguretat que va fallar va ser el de l’aeroport d’Amsterdam, que va ser incapaç de detectar la bomba que el terrorista duia als calçotets.

El mea culpa d’Obama deixa al descobert, una vegada més, una situació que des del setembre del 2001 s’ha consolidat arreu del món: els EUA imposen als aeroports internacionals uns controls per als vols amb destí al seu territori que ratllen la histèria col·lectiva. Dilluns passat jo mateix em vaig trobar amb una d’aquestes onades kafkianes en nom de la seguretat. Vaig agafar un avió de la companyia Air Canada per volar de Frankfurt a Nova York, amb escala a Toronto. La sortida des d’Alemanya no va plantejar la més mínima dificultat: vam arribar a l’aeroport dues hores abans, vam passar el control amb rapidesa i ens vam enfilar a l’avió a l’hora convinguda.Aquesta calma es va alterar a Toronto, on s’havia de canviar d’avió. A Frankfurt ens havien assegurat que les maletes estaven facturades fins a l’aeroport de La Guardia, a Nova York. A Toronto, no obstant, un empleat d’Air Canada ens va informar que ara les ordenances dels EUA eren unes altres.

Vam sortir de l’avió i, després de passar un primer control de passaports, ens van portar fins a una sala de recollida d’equipatge. Després de més de 40 minuts d’espera, vam recuperar les maletes, vam passar un altre control dels bitllets i vam fer una altra cua. Es tractava, en aquest cas, de la cua per aconseguir el visat nord-americà, que habitualment s’obté a l’aeroport de destí. Ara, no obstant, un funcionari dels EUA en territori canadenc ens va fer les típiques preguntes –el motiu del viatge, etc.–, ens va segellar la targeta verda on assegurem que no som delinqüents, ni volem atemptar contra ningú, i ens va deixar marxar.

El següent pas del viacrucis ens va portar a la sala per tornar a facturar les maletes. Aquí un altre senyor d’Air Canada ens va informar que l’equipatge de mà estava «limitat» a bord. Només s’acceptaven les bosses de dona, sempre que fossin de les petites, i els ordinadors portàtils amb les seves fundes. La resta –maletes, motxilles, abrics, bosses de compres, etcètera– es considerava equipatge normal. Quan finalment vam aconseguir facturar-ho tot, doncs, ja anàvem amb més de mitja hora de retard sobre l’hora del vol, però ens van assegurar que l’avió ens esperaria. Vam passar un nou control de seguretat, on ens van obligar a treure’ns les sabates i el cinturó, i acte seguit ens van deixar anar a buscar l’avió.

Ja ens fèiem il·lusions quan vam poder albirar el número de la porta d’embarcament, al final del passadís, però de sobte una altra novetat: aparegut del no-res, un nou control dividia els passatgers en dues files, homes i dones. Quan va ser el meu torn, vaig caminar fins a una taula i un policia em va demanar que em buidés les butxaques i em posés amb els braços en creu. Després em va escorcollar de dalt a baix. Mentrestant, un altre policia obria la funda del meu ordinador, en treia l’aparell i l’engegava uns segons –van sonar les notes optimistes de Windows– per tornar-lo a apagar. Després em van dir que ja me’n podia anar, que això era tot, i em vaig posar a córrer. Ens vam enlairar al cap de mitja hora, en un avió que estava ple de passatgers amb un ordinador portàtil a les mans. Quan vam arribar a La Guardia, ¿que no ho endevinen?, les maletes d’una tercera part del passatge no havien arribat a destí, incloses les meves. No les vaig recuperar fins al cap de dos dies: semblaven més petites, retretes, espantades d’haver passat massa hores amb la senyora Seguretat.ç

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de gener del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma