El futur de J.D. Salinger

Jo he vist la casa on J. D. Salinger va passar els últims anys de la seva vida: està situada a l’estat de Nou Hampshire, comprèn unes 180 hectàrees de terreny boscós i és de difícil accés. Ara que l’escriptor més esquiu del món acaba de morir –dijous passat, als 91 anys–, comprenc que la informació els pugui semblar impactant, però la cosa té el seu truc: jo he vist la casa de Salinger des de l’aire, gràcies a Google Earth. En realitat, l’arribada d’internet va suavitzar durant els últims anys l’aïllament voluntari de l’escriptor, fins i tot va participar en una competició de beisbol online per a fanàtics. A més, des de feia un temps, estava casat amb una infermera jove, de 30 anys, que el cuidava i potser li havia temperat el caràcter. De tant en tant, per exemple, se’ls veia comprant en un poble pròxim a casa seva, i l’escriptor no feia escarafalls per saludar la gent del lloc o si algú li volia fer una foto.

Salinger es va aïllar del món i va deixar de publicar el 1965. El seu últim text va ser una narració llarga, Hapworth 16, 1924, que va sortir a la revista The New Yorker i va provocar pocs entusiasmes i crítiques més aviat negatives. Ara que ha mort, es parlarà de possibles textos inèdits. ¿Existeixen? ¿Es publicaran mai? Encara que Salinger va afirmar en una ocasió que escrivia «per a si mateix», la seva filla Margaret explica que una vegada li va mostrar tots els seus manuscrits, marcats amb diversos colors: segons si estaven a punt per publicar, si havien de ser editats o si s’havien de reescriure. Pot ser que tot sigui una llegenda, però jo crec que Salinger mai no va deixar d’escriure. En el fons, el gran argument és la seva reclusió: és molt probable que visqués una vida paral·lela en un dels seus personatges, Buddy Glass, i necessités escriure per sentir-se viu. És a dir, és molt probable que Salinger es tornés boig fa dècades. Només cal llegir la seva escassa obra i en especial aquest últim text. Salinger va dedicar gairebé totes les seves històries breus als fills de la família Glass: el suïcida Seymour (gran influència per als seus germans), els bessons Walt i Waker, Franny, Zooey, Boo Boo (la més normal de tots) i Buddy, que volia ser escriptor. A poc a poc, mentre llegim els contes, descobrim que de fet va ser Buddy qui va escriure El vigilant en el camp de sègol, i que ell és tambñe l’autor d’altres narracions, com ara Teddy. També se’ns diu que Buddy té molts projectes, per exemple editar els diaris i poemes del seu germà Seymour, o les cartes inèdites entre els germans… De teca no en falta, per això estic segur que Salinger ha deixat més obra escrita. Si serà comprensible o no, ja és un altre assumpte.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de gener del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma