dilluns, 18 de gener de 2010

Francesos, Ofesos, Grandiosos

Francesos. L'any 1977, quan tenia 18 anys, jo i uns vuit passatgers més travessàvem no recordo quina zona de França en plena nit, colze a colze i maluc a maluc, entaforats com buata en un compartiment de segona classe d'un tren de llarg recorregut de la SNCF. El revisor havia apagat els llums de manera que no podia llegir i, atès que el senyor del costat roncava com una morsa moribunda, tampoc no podia dormir. Vaig agafar un llibre i vaig anar al vagó de primera classe -desert- durant una bona estona, abans de tornar al meu racó enfosquit. En seure-hi, un jove tan jove com jo que hi havia al seient de davant em va preguntar, de mala manera: "On has estat, tu?". En dir-li-ho, li va faltar temps per etzibar-me: "Això és el que penses de la França? Que pots desobeir les seves lleis com si no valguessin res?". El vaig escodrinyar a través de la foscor per assegurar-me que no era ni un policia ni un cap rapat i no: era un jove normal i corrent, amb la diferència que tots els altres joves que jo havia conegut fins aleshores eren molt crítics amb els propis països (hi veien el llautó: els seus ulls encara no s'hi havien acostumat). I vet aquí que aquest xaval gal parlava com un avi d'Action Française! Avui en dia, sembla que la seva actitud sigui més aviat majoritària a la nació adjacent: per a molts francesos, l'honor de la pàtria és un valor absolut (només comparable a nivell europeu, potser, al valor que segons quins ultranacionalistes donen a la unitat política d'Espanya).

Ofesos. És més, segons una enquesta recent, un 80% de francesos creuen que la defensa de l'honor hexagonal comença amb la de la seva llengua. Fins a l'extrem que el 8 d'aquest mes nou grups defensors de la llengua francesa van publicar una mena de manifest a dos diaris francesos d'àmbit estatal en què asseveraven que "hi havia més paraules en anglès a les parets franceses que no pas d'alemanyes durant l'ocupació nazi"; i afegien que farien el que fes falta perquè "es posi fi a l'assassinat planificat de la llengua francesa".

Grandiosos. Seria d'esperar que els francesos, com a parlants d'un idioma clarament en fase terminal, es compadissin d'altres idiomes en una situació semblant. Però no, si hem de jutjar -posem per cas- per la ressenya al diari Le Monde (17/12/09) de la novel·la L'últim home que parlava català, de Carles Casajuana: el crític Jean Soublin hi afirma, xiroi "Quin tema més bell per a un novel·lista: la mort d'una llengua!". Tot seguit es pregunta "Què es pot fer, si veiem que un idioma s'està morint?". I es respon: "Gemegar, i punt". No sé si estan gemegant gaire a França, però a Catalunya, de vegades sembla que sigui el passatemps nacional. De tant gemegar, corren el risc de no adonar-se que a la cua per a l'UVI lingüística, no s'hi volen colar només els defensors cívics i convivencials de la llengua castellana (tan amenaçada en terres catalanes, segons afirmen) sinó també els de la de Jonathan Littell (i encara més, m'imagino, al Rosselló, on la doble pressió de l'anglès i el català deu ser insuportable). Zut alors!

Matthew Tree, Avui, 17/01/2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir