Herzog i Santpere

Quina gran pel·lícula no haurien fet junts Werner Herzog i Mary Santpere, si el destí els hagués reunit! Els que m’estiguin llegint, potser els costarà una mica d’imaginar Mary Santpere a Aguirre, la còlera de Déu. No es tracta d’això. No han de situar Santpere en cap pel·lícula d’Herzog, com ara Nosferatu, Cobra verda o Tinent corrupte (encara que la sola presència de Mary Santpere hauria fet que Nicholas Cage guanyés en expressivitat, n’estic convençut). L’afinitat d’Herzog i Santpere es basa en una, com ho diria?, gran comunió espiritual i artística. Ho sé gràcies a un article de Quim Monzó a La Vanguardia, en què recull unes declaracions d’Herzog sobre la seva última pel·lícula, Tinent corrupte (tradueixo): “Per descomptat, durant el rodatge jo sortia del guió i hi introduïa coses insòlites que se me n’anaven acudint”. Igual que Mary Santpere, com em vaig assabentar per Memòries de la tele, a La 2, el dia que van recordar l’especial de Nadal de 1987 Fum, fum, fum, dels estudis de TVE a Sant Cugat. Xavier Manich, el director, ens va explicar: “Amb Mary Santpere m’agradava molt treballar-hi perquè sortia del guió”. Així, tindríem el director Herzog i l’actriu Santpere sortint del guió sense parar, mentre se’ls anirien acudint canvis sobre la marxa (també hi podrien contribuir els elèctrics i els auxiliars de producció, seria molt creatiu). A més a més, si Herzog i Santpere comptessin amb l’actor xinès Meng farien una obra mestra. En una sèrie de televisió xinesa, Meng, un jove actor especialitzat en arts marcials, va decidir saltar-se el guió i fer una exhibició espectacular de kung-fu per impressionar el director, Yuen Woo-ping. A banda de director d’aquesta sèrie, que ja tinc ganes de veure, Woo-ping és el coreògraf d’arts marcials més cèlebre de la Xina. Per tant, Meng va intentar fer mèrits i va estar tan brillant en la seva exhibició que va trencar la càmera, valorada en 45.000 euros. Un jutge el va condemnar a quatre anys de presó. No és just, perquè Meng només volia millorar el guió, a mesura que se li anaven acudint cops de peu, salts i manotades.

Enric Gomà, Time Out, 21 de gener del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma