La bíblia Lebowski

Pensin en totes les pel·lícules que han vist en els últims, diguem, 15 anys. Si ara els demanés que escollissin les 10 millors, és probable que la selecció oferís tantes variants com persones enquestades. Els gustos no es discuteixen i ni tan sols els crítics es posen d’acord a l’hora de decidir els títols de l’any. No obstant, segur que en totes les llistes sortiria en un lloc o un altre una pel·lícula que a hores d’ara ja podem considerar de culte: El gran Lebowski, la comèdia dels germans Coen, estrenada el 1998 i amb Jeff Bridges com a protagonista. Passen els anys i cada vegada hi ha més indicis que les desventures de The Dude –o El Nota, en castellà– s’han convertit en una referència mítica per a tota una generació. El gran Lebowski és una d’aquelles cintes que guanyen en cada nova sessió. Un la torna a veure per recordar una escena memorable, o un diàleg, i de cop i volta descobreix alguna escena, algun detall, que abans li havia passat per alt. La principal atracció, no obstant, és la galeria de personatges que ens van regalar els germans Coen: impossible oblidar la xuleria de Jesús Quintana (John Turturro), o la ingenuïtat de Donny Kerabatsos (Steve Buscemi), o el caràcter resolutiu d’aquell veterà del Vietnam que és Walter Sob­chak (John Goodman), o la trepa de nihilistes. Però el principal artífex, evidentment, és The Dude (Jeff Bridges), l’antiheroi que beu Russos Blancs (vodka amb llet i gel), pacifista passiu i fumador fumat, amb una particular filosofia zen que impregna de lentitud i vagància tota la seva vida.

La prova que el culte a El gran Lebowski es va expandint és que ja existeixen diversos llibres que glorifiquen el film. A I’m a Lebowski, You’re a Lebowski, de 2007, Jeff Bridges escriu el pròleg; després diversos autors construeixen una espècie de Bíblia per a la religió del Nota. I aquests dies ha aparegut un volum d’estudis universitaris –o estudis lebowskians, si voleu– on hi ha articles com The Dude i la Nova Esquerra, El gran Lebowski i la fi de la comèdia postmoderna o El gran Lebowski com a recerca del grial medieval, entre d’altres. Són textos que mostren devoció per la pel·lícula, tot i que jo crec que The Dude mai no els hauria llegit conscientment –potser els fullejaria per atzar, si trobés el llibre al lavabo d’un amic–. Més enllà d’aquesta vida acadèmica, doncs, jo els recomano que mirin una vegada més El gran Lebowski. Segur que els sorprendrà, un cop més. No hi ha manera més enrotllada i feliç de començar l’any.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de febrer del 2009.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma