Monzó, Espinàs, Detalls

Monzó. No he vist l’exposició Monzó (a Arts Santa Mònica, Barcelona, fins a l’11 d’abril), però n’he llegit el catàleg (Monzó. Com triomfar a la vida, editat per Galaxia Gutenberg), que explica segons quines coses d’aquest escriptor que fins els que n’hem llegit absolutament tot no sabíem pas. Si hi ha un fil narratiu que corre al llarg d’aquest volum ha de ser l’atenció obsessiva del Monzó als detalls quotidians de la vida (s’hi reprodueix, per exemple, un fragment d’un article en què parla de com un bar determinat ha canviat els glaçons de sempre per uns de petitons que s’encongeixen al whisky al cap de poc i amb cada glop han de ser escopits com si fossin pinyols d’oliva). Aquest escrutini constant de l’entorn ha marcat (de la mateixa manera que l’han marcada trenta mil coses més) tota la seva obra, que és internacional, irreductible i terminalment irreverent. El que el llibre no diu, perquè no toca, és que fins i tot el Monzó ha hagut d’aguantar la part que li ha tocat de crítics bufats, de comentaristes còsmicament necis i d’autors que, per bé que no li arriben ni a l’enfranc de la sabata, no dubten a dir-li que segons ells, no escriu com cal.

Espinàs. El dia 4, el mateix en què vaig acabar el llibre sobre Monzó, el convidat especial al programa Cel obert de Ràdio 4 va ser Josep Maria Espinàs, que acaba de treure un llibre nou (I la festa segueix). En comptes de limitar-se a contestar les preguntes del presentador, l’Espinàs es va esplaiar i ens va donar –a tots els que l’escoltàvem– una mena de classe magistral. Tothom, deia l’Espinàs, està condemnat a escriure a la seva manera, sigui quina sigui. Un autor que vol franquejar el propi llindar estilístic acabarà fent l’ase, per bé que guanyi molts premis. Per això, va rematar l’Espinàs, ell –en considerar que sempre escriu el que ha d’escriure i punt– mai no ha vist la necessitat d’apuntar-se a cap capelleta; i com a resultat (hauria pogut afegir) ha estat bescantat per tots els que ho han fet. Tal com li ha passat al Monzó.

Detalls. Amb qui l’Espinàs també té en comú una atenció insòlita als detallets de la vida. Com si –nascuts tots dos al can seixanta polític i social que ha estat Catalunya al llarg del segle vint; i envoltats com estaven per tot d’opinadors professionals que s’omplien la boca de tòpic rere clixé rere lloc comú, ara des d’una trinxera ideològica adés des d’una altra; i en adonar-se que formaven part d’una cultura que mai no havia gaudit de prou normalitat per ser donada per descomptada – tots dos haguessin decidit limitar les seves opcions a l’observació minuciosa de la realitat real: als glaçons que suren al got que tenen davant. I són precisament ells i escriptors com ells que han ajudat a fer que la literatura catalana sigui entre les menys presumides i alhora més ambicioses del continent. Com cansen, per contrast, les homilies pomposes que ens regalen tants autors –i em ve al cap algun nom anglès– que escriuen en les llengües que tanta gent encara s’entesta a considerar importants.

Matthew Tree, Avui, 10/01/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma