Morir matant

Els diumenges, mentre rento el cotxe, escolto En guàrdia d’ Enric Calpena, on es passa revista a episodis bèl·lics amb gran vessament de sang, crueltat, venjança, horror i paraules més altes que les altres. En aquesta època nostra d’un pacifisme desfermat, en què els castells militars es converteixen en centres per la pau com si un garrot vil es pogués fer servir de cadira de barber, és saludable recordar els passatges militars més destacats. Més que res, perquè aviat no els coneixerem. Tal com anem, la batalla de Tetuan pintada per Fortuny, que retrata les gestes de Prim i els seus soldats el 1860, només la podran veure els més grans de divuit anys i els menors acompanyats. Fins i tot, a la web, En guàrdia es presenta amb mitges tintes: “El programa repassa els fets de la història de Catalunya més lligats a l’aventura i l’acció”. Si els patrons són l’aventura i l’acció, també hi encaixaria una gira de trapezistes catalans, els Sardanyola Brothers, pel desert dels Monegres. En guàrdia tracta accions bèl·liques sense donar lliçons de moral empipadores. S’hi parla obertament de guerres, de crims, d’assalts i de tortures (quin gran mestre, l’inquisidor Nicolau Eimeric, quan travessava amb un clau la llengua dels blasfems i així els impedia pronunciar amb claredat el nom de Ramon Llull). Capgirar la història, així com ensucrar la ficció, per convertir-la en justa i moral, és tan ridícul com pervers. Macbeth, sense assassinats, perdria molt. No acabo de veure Lady Macbeth treballant dues tardes a la setmana en una oenagé.

Enric Gomà, Avui, 23 de gener del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma