dijous, 21 de gener de 2010

RepHortatge

Horta no és pas terra de pas. Està situada en un dels extrems de la ciutat i per això cal venir-hi expressament, sense cap altre pretext. Però paga la pena. El nom no enganya. Tot i la seva progressiva dissolució en la urbs barcelonina, de la qual forma part des de fa un segle llarg, Horta encara desprén flaires rurals. Conté un nombre força elevat d’aquella mena de racons que fan exclamar: “doncs no sembla que estiguem a Barcelona, tu!” Ho direu o us ho sentireu a dir tot passejant per la Clota, pels antics safarejos de les bugaderes, pel Parc del Laberint o pels jardins de la recuperada Masia de Can Fargas. A Horta, avui, encara hi ha sembrats que ningú titlla d’horts ecològics i més d’un corral ple d’aviram. Horta és vila i és barriada. Potser per això el brogit urbà conviu amb zones d’insòlita calma i l’urbanisme de traç ample topa amb la irregularitat de carrers i camins. La verdor predomina sobre l’asfalt. Gairebé hi ha més arbres als jardins que als carrers. Potser per això qui s’hi instal·la ja no en marxa, perquè Horta ens conhorta.


Botigues d’Horta

L’eix comercial té un símbol cardíac: el cor d’Horta, que s’estén al voltant del mercat i bombeja gent cap al Carmel pel carrer de Dante Alighieri. Durant anys, unes voreres molt estretes (ara eixamplades) i un desnivell digne del Tourmalet no han aconseguit intimidar els compradors, i pel transitadíssim infern de Dante no s’accedeix al purgatori sinó al cel dels botiguers. L’Horta Horta, però, queda al pla amb botigues singulars com Laforja, que ven peces de ferro per a la llar amb disseny propi (asdecors.com). També són propis els dissenys de joies de Mon. Munions d’hortencs enamorats han passat per aquí amb la pretensió d’encertar la joia que els garantirà ser correspostos. A l’hora de fer regals, els de casa sempre assalten els dos Collell, el de roba i el d’objectes de regal que millors idees subministra. No és l’única opció. Molt abans que la immigració entrés en l’agenda política, a les Galeries Horta ja es venia artesania del Senegal. La botiga es diu Benkhadi, que vol dir “bon rotllo” en mandinga. Un ambient en sintonia amb el que es respira a la Torraspuig, la clàssica papereria llibreria que va molt més enllà dels productes de paper, jocs d’atzar inclosos. De pastisseries n’hi ha unes quantes, però la Sant Antoni destaca per la seva constant capacitat innovadora. Just el contrari dels múltiples basars regentats per xinesos. El meu preferit és El Bombazo. També hi ha un espècimen únic de Garatge a peu pla, l’Orta. A banda d’aparcar-hi, et vénen llenya, carbó, gel i benzina. Finalment, la proposta més recent és, també, una de les més originals del comerç hortenc. A primers d’aquest 2010 acaba d’obrir La Porqueta Queta, una botiga d’articles infantils que codifica el clàssic aprofitament de la roba quasi nova que ha quedat petita. En comptes de passar-la als cosins o la veïna, els pares estalviadors la deixen en dipòsit i després en cobren la meitat del preu de venda. Un model de negoci innovador que els seus promotors han vist a Londres i que han decidit importar a Horta.



Menjar a Horta

La marxa de l’il·lustre Carles Gaig va deixar Horta sense michelins, tot i que el cognom perdura en l’establiment de menjars preparats Gaig Ventura. Ara, els amants de les tovalles associen Horta als restaurants de les grans masies del grup Travi: Can Travi Nou i Can Cortada. La Ronda de Dalt les va posar al circuit dels tours turístics. S’hi menja bé, banquets inclosos, en una cuina catalana estandaritzada que combina la brasa amb plats més elaborats. Al cor d’Horta, hi ha altres opcions que segueixen aquesta línia: Can Joanet, un paradís un pèl kitsch per a tripaires carnívors, la Bacardina o Can Xus, de dimensions més modestes. Des de fa uns anys, s’hi han afegit opcions molt dignes per tastar altres cuines mediterrànies: la grega a El Grec d’Horta i la italiana a A tavola o, últimament, al bar del Foment Hortenc, regentat des de fa un any per l’Andrea, un romà que té la mà trencada amb la pasta. A Montbau, molt a prop de la Residència de la Vall d’Hebron, destaca un lloc extraordinari que actua de refugi per a metges i familiars de pacients: el Restaurant Alvar. És un local presidit per un lloro, amb diversos menjadors interiors, i manté una cuina casolana de primera línia. Durant els nou anys de freqüents ingressos hospitalaris de mon fill Lluís, l’Alvar va ser un oasi molt apreciat. Però potser el restaurant que més vegades he trepitjat en ma vida és La Vitamínica d’Horta, un local camaleònic regentat des de fa un quart de segle per l’uruguaià Álex, la lleonesa Lluïsa i família que cada dia representa una funció en tres actes. De bon matí, esmorzars de tot tipus —jo hi esmorzo pà amb tomàquet i pernil des de fa vint anys—, al migdia un menú vegetarià que fins i tot els carnívors confessos trobem raonable —de tant en tant— i a la nit una àmplia carta de sandvitxos pensada per a un públic condicionat pels horaris de les vuit pel·lícules que s’exhibeixen als Lauren Horta, just a la porta del costat.

Beure a Horta

Horta no és el lloc ideal per anar de copes. L’ambient nocturn se sustenta en locals com el Samba Brasil, el 3 de Copas, la Taberna Peques, el Sant Fost (amb intermitències massa freqüents) i el nom més emblemàtic de la nit hortenca: els dos locals Louise Se Va. El bar, petit, musical i freqüentadíssim, ja estableix la línia estètica en els noms dels entrepans (Police, Social Distortion, Secretos), hamburgueses (The Cult, Stray Cats) o amanides (Hendrix, Frank Zappa). Hi recordo una actuació de Carlos Segarra en un dia de sant Esteve que va omplir de Harleys la zona que ara és de Bícing. Els caps de setmana la discoteca Louis Se Va Nit obre a mitjanit i tanca a les sis. Però el bon beure no és privatiu de la nit. El Quimet, des de 1927, és el punt de trobada hortenc per a l’aperitiu (o les torrades per esmorzar, berenar o sopar), a la terrassa, la barra, l’interior o l’altell. Les parets estan folrades amb vitrines que contenen la col·lecció de més de tres mil flascons de licors i destil·lats que atresora el José Luis, l’amo. El rock hi predomina. Els set cambrers (Martí, Xavi, José, Carlos, Manuel, Toni i Àngel) van sempre de negre i, per les festes d’Horta, el setembre, fan un concert rocker amb The Auanphor Band. Des de fa dos anys el panorama s’ha vist enriquit amb El Cafè de la Granota, regentat per l’occità Flo i batejat així en honor al llibre de Jesús Moncada. S’hi beu un armanyac excepcional, té vins catalans i de Bordeus i fa entrepans pantagruèlics. Aquesta temporada els divendres fa calçots a la planxa, i no és estrany tastar-hi un bon foie. Aquí la banda sonora és més alternativa, francòfona i catalanòfona. L’últim local imprescindible per veure i beure a Horta és una veritable antigalla: la Bodega Massana, un celler d’entrada recòndita ideal per fer el vermut o un esmorzar de forquilla. Un dia hi vam entrar amb l’escriptor argentí Sebastián Masana, fill del mític fundador del grup Les Luthiers Gerardo Masana, descendent de catalans. La ratafia que es va clavar entre cap i coll el va retornar als orígens.


Horta de la H a la A

Ateneu Hortenc. Fundat en 1863, presumeix de ser l’entitat més antiga de Barcelona amb activitat continuada, tot i que avui genera menys iniciatives que el Foment o els Lluïsos, potser perquè la mitjana d’edat dels seus associats és més avançada.

Can Fargas i els set Cans. Aquesta emblemàtica masia, construïda al voltant d’una torre de defensa del segle XII, es va dedicar a l’explotació de la vinya i ha arribat al segle XXI en un estat de conservació notable. Després d’una dècada de litigi entre la Plataforma veïnal Salvem Can Fargas i els últims propietaris, els quals hi projectaven una reforma molt dràstica, ha estat recentment expropiada i acollirà la futura Escola de Música del districte. Tota la zona de Font d’en Fargues, urbanitzada a partir de l’annexió d’Horta en 1904, formava part de les seves terres, que s’estenien fins a l’Hospital de Sant Pau. Segons l’historiador Desideri Díez Quijano, van arribar a coexistir 45 masies romàniques, gòtiques i neoclàssiques a Horta. Avui, a banda de la Blancaneus Can Fargas, en sobreviuen set més, tot i que algunes tan disminuïdes que en comptes de Cans seria més adequat dir-ne Nans: Can Cortada (convertida en restaurant), Can Mariner (biblioteca especialitzada en teatre), Can Figuerola (institut d’art Palmero), Can Travi Vell (seu de la Guàrdia Urbana), Can Carbassa (escola Safa), Can Querol (residència de gent gran Fundació Valldejuli) i Ca n’Andalet (seu de Barcelona Activa).

Carmel. Un dels turons que envolten Horta, associat ja per sempre més a l’esfondrament sobtat que es va produir el 27 de gener de 2005, quen el garatge del carrer de Calafell número 12 va desaparèixer en un esvoranc de 18 metres de diàmetre i 35 de profunditat, per fortuna sense causar danys personals. El Carmel es va poblar amb la immigració andalusa i murciana dels anys seixanta, en un exemple de laboriositat i arquitectura precària sobre terreny vertical. Juan Marsé, que ara dóna nom a la biblioteca del Carmel, hi va situar el seu Pijoaparte i en la percepció de molts hortencs d’edat avançada és el barri dels castellans, per dir-ho sense l’acritud que conté el terme xarnego. Però els tòpics són construccions que neixen (de fets reals), evolucionen (com els fets reals) i moren (com tot). El Carmel d’avui és pròsper, espera impacient la inauguració del malastruc metro i està habitat per moltes parelles castellanoparlants que han decidit parlar en català als seus fills. I la nova immigració, la que parla espanyol d’Amèrica i la que no, s’escampa pel Carmel igual com ho fa per altres indrets d’Horta.

Foment Hortenc. Procedent del Casino Familiar Hortense, de 1887, es va instal·lar en la seva seu actual en 1917. El teatre ha estat sempre la seva principal activitat. S’hi fa formació i es representen una vintena d’obres l’any, en una sala amb una capacitat per a 350 persones. En aquestes últimes dècades, dues representacions són nuclears per a la vida de l’entitat: els Pastorets de Folch i Torres per Nadal i la festa de varietats coneguda com el (Pa amb) Tomàquet el mes de maig.

Fontades. Al capdamunt de l’avinguda de Font d’en Fargues encara hi ha la font homònima, al pati d’un restaurant decorat amb rajola valenciana que recorda altres temps. Les fontades eren excursions que acabaven en un berenar a la vora de les fonts de la zona, com la Font d’en Fargues, la Font del Cuento o la Font de la Mulassa, avui envoltada de pisos.

Laberint. El Parc del Laberint és un dels atractius turístics d’Horta que figura a totes les guies anglosaxones, atesa la gran afició dels anglòfons pels laberints vegetals. Fins i tot apareix en novel·les d’èxit internacional com El sopar de Larry de la canadenca Carol Shields. El parc, ubicat a l’antiga finca de la família austriacista Desvalls, és una atracció de primera magnitud i, a banda del famós laberint vegetal, inclou un jardí neoclàssic del segle XVIII i un jardí romàntic del segle XIX. Es va obrir al públic per primera vegada en 1971, però el seu manteniment era insostenible fins que va ser restaurat amb fons europeus l’any 1994. Des d’aleshores ha estat un plató habitual per al cinema i la publicitat, però l’atracció ja ve de lluny: Joan Maragall va fer representacions de teatre clàssic als templets de la terrassa i Adrià Gual hi estrenà Ifigènia a Tàurida de Goethe, traduïda per Maragall.

La Nau. Al carrer de Peris Mencheta pot aparèixer una cadira decorada dalt d’un arbre, just davant de l’Escola d’Arts Plàstiques La Nau, on molts joves aprenen tècniques pictòriques i escultòriques o a fer anar un teler.

La Torxa. Va ser el nom del casal independentista d’Horta que organitzava tota mena d’activitats polítiques i lúdiques fins que van ser desallotjats del taller abandonat que ocupaven a l’avinguda de l’Estatut. Ara és tapiat perquè l’amo prefereix tenir-lo tancat a llogar-los-hi. La situació contrasta amb altres cases ocupades a la plaça Eivissa, Font d’en Fargues o Peris Mencheta, tancades a pany i forrellat per okupes europeus que, en alguns casos, viuen de beques Erasmus.

Llibreries i llibres. Des que va tancar la Llibreria IONA, Horta va curta de llibreries. A la plaça hi ha la llibreria Eivissa i prop del mercat, dos germans s’ocupen de l’índex lector amb les dues llibreries Sagitari: l’una plena de llibres i l’altra amb tots els diaris, fascicles i revistes. En aquestes llibreries hi trobareu tres autors de best-sellers. El veritable Dan Brown d’Horta és l’historiador d’origen burgalès Desideri Díez Quijano, autor d’una dotzena de títols entre els quals destaquen El que ha estat i és Horta, Les masies d’Horta, El modernisme a Horta, 1904-2004: aproximació a cent anys d’història... També tenen molta sortida els llibres del cronista Mingo Borràs (Gent popular d’Horta, Històries d’Horta, Cròniques d’Horta) i els de Dora Serra, que sovint inclouen contes (Oficis de dones del segle XX, Records d’escola o Vall d’Horta).

Lluïsos d’Horta. Fundats l’any 1866 com una agrupació d’esbarjo a la manera dels Lluïsos de Gràcia, el primer nom oficial del qual es té constància és Centro Moral Instructivo (1875). L’any 1939 es veuen obligats a canviar de nom i esdevenen el Centre Parroquial d’Horta. El teatre es va inaugurar el 1951 per representar-hi la Passió. També s’hi ha fet cinema i altres activitats, moltes relacionades amb el teatre català i la cançó en els últims anys del franquisme.

Pausa. Al carrer Alt de Pedrell no és estrany sentir com els ocells s’afegeixen a les melodies que surten de la reputada Escola de Música Pausa.

Safarejos. Fa dos segles la roba bruta dels barcelonins més rics es rentava a la vall d’Horta. Només cal passejar pel carrer d’Aiguafreda per imaginar les bugaderes fent safareig. Van arribar a operar vuitanta bugaderies. Encara avui, per Festa Major, algunes dones es disfressen de bugadera, entre elles la mestressa de la Tintoreria Penalba del carrer Horta. La premsa del cor catalana hauria de tenir-hi seu. Qui pot témer la salsa rosa entre els descendents d’un exèrcit de bugaderes?

Unió Esportiva Horta. L’esport, a Horta, és sinònim de piscines, i en concret les que hi ha a la seu de la Unió Esportiva, fundada en 1953, al costat del camp de futbol de Feliu i Codina, que operava des de 1922. Als estatuts del club de futbol Unió Atlètica d’Horta, aprovats pel Gobernador Civil en 1923, s’hi llegeix “essent el seu idioma el català”. Potser per influència de les bones aigües, sempre hi ha hagut més tirada pels esports en remull, com la natació, sincronitzada o no, i el waterpolo. També destaquen l’hoquei, el patinatge, l’handbol i el bàsquet. El de tennis, però, és el club més antic: fundat en 1912 amb l’anglòfon apel·latiu de Lawn-Tennis Club Horta.

Vida espiritual. Sempre havia pensat que el més enllà no entrava gaire en les preocupacions dels hortencs, a qui faig terrenals. Res més lluny de la realitat. No només hi ha les preceptives parròquies (Sant Joan d’Horta, Sant Antoni de Pàdua, Sant Marcel, Mare de Déu del Mont Carmel, Sant Genís dels Agudells, Santa Teresa de Jesús) i un munt d’escoles religioses d’obediència variada (com els Salesians que vaig patir, Dominiques, La Salle i algunes de relocalitzades com el Safa, importades del barri de la Sagrada Família), sinó que Horta té seminaris (com el de Martí Codolar), túnels llegendaris entre convents de monjos i monges, temples protestants (com el que ocupa l’antiga seu del cinema Venècia) i fins i tot una Església Evangèlica Menonita (al camí de Sant Genís, prop de Martí Codolar) que cada diumenge acull aquests descendents dels anabaptistes. I és que Horta es veu que conhorta.


Màrius Serra. Time Out. Dijous, 21 de gener de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir