dimecres, 13 de gener de 2010

Sòsia de veu

“La veu s’aprèn”, em va dir un foniatre una vegada, i semblava sincer. A Catalunya Informació, el periodista Marc Ruiz hi locuta amb el mateix to de veu, inflexions, pauses, etc., que Ramon Pellicer, el conductor del TN Vespre. S’assemblen tant que estic temptat de creure que Ruiz és un sòsia de veu de Pellicer. Un sòsia és algú que és idèntic a algú altre. En una comèdia de Plaute, Mercuri, amb el desig que no el reconeguin, adopta l’aspecte d’un esclau dit Sòsia. Hi ha una creença llegendària que defensa que tothom compta amb un sòsia, algú idèntic a tu, i que si mai te’l trobes cara a cara, tots dos moriu a l’acte. Fa anys a Gibraltar tot de desconeguts em van començar a saludar cordials per Cannon Street, ara l’un, ara l’altre. Tinc un sòsia llanito?, vaig elucubrar molest, i és que me l’imaginava escandinau. També la veu d’Àlex Castells, periodista esportiu de TV3, recorda tant la de Puyal que més d’un l’ha pres per fill seu. Castells és, sens dubte, un sòsia de veu de Puyal. Quan Bàrbara Arqué va substituir Àngels Barceló als TN de TV3, un directiu d’aquella cadena em va dir: “Si acluques els ulls, és com si sentissis la Barceló”. Cert, Arqué n’és la seva sòsia de veu. No és una coincidència, intueixo, en bona part es deu tractar d’una opció conscient dels locutors i presentadors més joves per imitar els més bregats. Perquè la veu s’aprèn i s’educa. I en el cas de la ràdio, la creença llegendària dels sòsies s’acompleix: el periodista veterà i el seu sòsia no poden treballar colze a colze, micro a micro. No se’ls distingiria.

Enric Gomà, Avui, 13 de gener del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir