dijous, 7 de gener de 2010

Tot guanyat. Tot per guanyar

La marca Nike ha omplert aquests dies Barcelona d'uns pòsters que exalcen l'honor i la glòria d'aquest Barça de les sis copes. Es poden veure per tota la ciutat, des dels túnels del metro fins a una lona que cobreix la façana d'un edifici --mida heroi, doncs-- que hi ha davant de Canaletes. La foto ressalta el perfil batallador dels jugadors del Barça.Al mig, alt com un sant Pau, domina la figura d'Ibrahimovic, mirada marcial, figura en escorç, pit inflat; al seu voltant, braços amunt, els principals artífexs d'aquesta temporada perfecta: Piqué, Puyol, Messi, Alves, Iniesta... Podria dir que em falta Xavi a la foto, però en realitat aquesta presència en segon pla també ressalta el caràcter discret del jugador. Sembla que no hi és, però hi és, com sempre. A més, l'important de veritat és la llegenda que acompanya la foto: "Tot guanyat. Tot per guanyar".

Vet aquí un eslògan molt ben escollit. Apel.la al passat feliç que encara estem celebrant, però ens recorda que el futur és una pàgina en blanc per omplir. No sé si en el fons els publicistes de Nike han parit aquesta frase pensant en Pep Guardiola, com si aquestes incògnites del futur --tot per guanyar-- poguessin fer-lo decidir a renovar per a la temporada que ve. En qualsevol cas, a mi la llegenda em recorda aquell vers famós de Miquel Martí i Pol: "Tot està per fer i tot és possible". L'ha citat mig món, sobretot els polítics, i em sembla que aplicat al Barça actual té molt de sentit. Perquè, ¿què es pot fer després d'una temporada perfecta? ¿Què queda quan ja s'ha guanyat tot? Ho respondré amb altres versos, aquesta vegada de Jaime Gil de Biedma: "Pero también la vida nos sujeta porque precisamente no es como la esperábamos". És a dir: no hi ha forma de predir el futur, i millor que sigui així. Les sis copes d'aquest 2009 donen al Barça algun avantatge de cara al futur, però és un avantatge moral, no de resultats. Per guanyar de nou cal començar de zero una altra vegada i és aquesta il·lusió la que ha de mantenir l'esperit guanyador dels jugadors. Quan Guardiola, abans de la final d'Abu Dhabi, parla amb els seus jugadors i els promet l'eternitat, els està portant al territori del mite. Els homes guanyen els partits, els mites es queden en la memòria i serveixen com a exemple de futur.

Aquest Barça privilegiat ha aconseguit la temporada perfecta, però el que ha de moure els jugadors va més enllà: l'equip perfecte, la referència mítica perquè el futbol del futur sigui millor. La proposta de Guardiola, tan ben definida i executada al llarg d'aquest any i mig, ha tingut moments de perfecció. El 2-6 al Bernabéu; el bany de joc contra el Manchester, en la final de la Champions... Les finals guanyades al Xakhtar i a l'Estudiantes ens parlen d'un altre tipus de perfecció. El partit es va guanyar a la pròrroga, per esgotament. Tot i que no van ser suficients els 90 minuts, el gol definitiu era qüestió de temps. L'aposta de joc ideal, tan persistent, fa pensar que, si els partits fossin infinits i els jugadors no es cansessin mai, el Barça guanyaria sempre. El gol arribaria al minut 6, 60, 120 o 900.Tot està per fer i tot és possible. També és possible (i probable) que no vegem una altra temporada com aquesta. Per quan arribin els dubtes, hem de preservar com a antídot el record d'aquests èxits. La fe en aquest Barça. Ho diré també amb uns versos, en aquest cas de Gabriel Ferrater en el seu poema "Ídols": "... érem / el record que tenim ara. Érem / aquesta imatge. Els ídols de nosaltres, / per la submisa fe del després".

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de gener del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir