Algun dia

Algun dia els haig de parlar de Ricard Palmerola, la veu original del detectiu que va donar nom a Taxi Key, aquella sèrie políciaca radiada per Ràdio Barcelona des del 1948. Algun dia els haig d’explicar que, a Puerto Rico, Palmerola va dirigir els doblatges al castellà de Perry Mason i de Bonanza, sèrie de l’oest que per a un servidor va tenir més impacte que tota l’obra de Kurosawa (encara me’n recordo d’aquella rèplica culminant: “¡Cuidado, Hoss!”). Algun dia els haig de comentar que Palmerola apareix a la pel·licula rodada a Barcelona También los ángeles comen judías, al costat de Bud Spencer, que és un dels poquíssims actors del món que, quan sobreactua (amb més cops de puny i patades), la seva interpretació hi surt guanyant. Algun dia els haig d’explicar que la veu doblada del Mestre Yoda a La guerra de les galàxies és la de Palmerola. Però avui, no. Fa uns dies, Ricard Palmerola va morir, i un home com ell no es mereix la necrològica de rigor, que és un gènere detestable. Senyor de Barcelona és un títol pòstum freqüent d’un ridícul espantós. Amic dels seus amics, una obvietat mineral. Home de tarannà cordial vol dir que no acostumava a barallar-se amb mariners borratxos. Un referent per a la seva generació indica delicadament que gairebé ningú ja no se’n recordava. Tothom se l’estimava, no tenia enemics, és un dels pitjors insults que es pot dir d’algú. Si a més recau en un difunt, el pobre home no pot tornar-s’hi i clavar un bon mastegot al redactor de la necrològica, per així desmentir tantes infàmies bondadoses.

Enric Gomà, Avui, 24 de febrer del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma