Circuit, Quotes, TV3

Circuit. Me’n recordo bé, dels programes del circuit català de TVE. S’emetien a finals dels anys setanta, en una franja horària en què gairebé tothom que no estava a l’atur o de vacances, treballava. Tenien un pressupost tan baix que a les telenovel·les no es podia repetir cap escena (n’hi havia una –memorable– en què una mare que acaba de descobrir que ha perdut el seu fill a la guerra es prostra al teclat d’un piano: les tecles van grinyolar com quatre gats trepitjats i un gerro col·locat a la part de dalt va caure a terra). És més, al telenotícies del mateix circuit, encara estava prohibit donar qualsevol notícia internacional en català, de manera que primer es buscaven notícies exclusivament principatines –un dia, en anunciar que un camió ple d’ous havia bolcat a vés a saber quina carretera deixada de la mà de Déu, el presentador va haver de lluitar, visiblement, per no riure– i tot seguit s’havia de canviar al castellà per parlar del que passava més enllà dels Pirineus o de l’Ebre.

Quotes. Abans de l’adveniment de TV3, el circuit català de TVE era l’única oferta televisiva en la llengua de Miquel Calçada: quatre programes fets amb un esclop i una espardenya i amb un horari que era una sentència de mort encoberta. Tot i això, va aconseguir reduir la quota de castellà a la televisió, que havia estat, durant anys i panys, de 100%. El 1978, que és quan jo vaig veure el circuit català per primer cop, la quota de castellà ja era només de 96%.

TV3. Quan TV3 va començar a emetre, el 1984, les reaccions negatives no es van fer esperar: que si els anuncis en català no podrien funcionar perquè sonaven estranys, que si a Dallas s’hi feien servir paraules que ningú no entenia... Durant dècades, els teleespectadors catalans havien estat ensinistrats a ser entretinguts en castellà i a molts els feia cosa que la petita pantalla hagués començat a parlar en un altre idioma: si hagués menjat un dònut cada vegada que algú em deia “No puc veure les pel·lícules en català a la tele perquè no hi estic acostumat”, avui en dia seria més obès que la Mo’Nique. Ara bé, si no hagués estat per les intromissions diguem-ne decidides d’un conegut militar monolingüe, quatre generacions de catalans haurien passat la segona meitat del segle XX mirant televisió en català com si fos la cosa més normal del món (tal com demostra, per exemple, l’assaig recent República TV, de Francesc Canosa). Per la mateixa regla de tres, si no hagués estat per la quota del castellà (100%, també) imposat als cinemes del país per l’esmentat general durant 37 anys, avui en dia veure una pel·lícula en català al cinema no seria l’experiència insòlita, gairebé desconcertant, que és. I vet aquí que demà dilluns, el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya ha convocat una vaga amb l’argument, no del tot coherent, que no hi haurà demanda per una cosa –una oferta normal de films en català– que no ha existit mai fins a la data, per la raó senzilla que l’últim règim feixista d’Europa li va posar unes traves que encara duren. Que valents que sou, senyors exhibidors. Un aplaudiment.

Matthew Tree, Avui, 31/01/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma