dijous, 18 de febrer de 2010

Clàping?

En la columna “Dial neguitós” del dissabte 6 de febrer, aquí a l’AVUI, el sempre agut Enric Gomà analitzava algunes adaptacions catalanes de gerundis anglesos. Feia èmfasi en el zàping televisiu i el diàling radiofònic —neologisme emergent que dóna nom a una celebrada secció de El món a RAC1—, però també recollia d’altres manlleus o neologismes anàlegs. Afirmava Gomà: “mitjançant adaptacions semblants obtenim càmping, dàncing, púding i clàping, que és la migdiada dita en un to de broma (no gaire divertida, però si mentrestant menges macedònia no està tan malament)”. També hi podria haver afegit pànxing, que ha fet fortuna entre els amants del sofà, o d’altres fórmules ING més conjunturals, com ara el procaç edredòning televisiu. M’interessa, però, aturar-me en aquest fals derivat del verb clapar que seria el clàping, igual com pànxing derivaria de (tocar-se la) panxa. I m’hi aturo per raons mèdiques, perquè resulta que clàping és també el nom universal d’una tècnica fisioterapèutica que consisteix en picar amb la mà oberta (to clap, en anglès) el cos del pacient per ajudar-lo a expel·lir les mucositats que el tapen. És un cas de neohomonímia com un cabàs.

Màrius Serra. Avui, dijous 18 de febrer de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir