dijous, 11 de febrer de 2010

Coach?

N’estic fins al capdamunt, d’aquest anglicisme de color de gos com fuig. Ja em carregava quan coach només s’aplicava a l’esport, en detriment d’entrenador. De mica en mica, el coaching va envair el món de l’empresa, en un cop d’estat que deixà fora de joc un estol d’assessors i consellers. I què fa un coach, direu? Doncs escolta els problemes del seu pobre client estressat amb el lloable objectiu de fer-li trobar les respostes pels seus mitjans, com aquells restaurants on et porten el pa i els tomàquets perquè els freguis tu mateix, que ells ja prepararan la nota. Experts en psicologia de pa sucat amb oli, ara han saltat de l’àmbit professional al particular. I vet aquí que ja conec uns quants catalans que presumeixen de tenir coach personal, una mena de confessor amb honoraris de geisha, preparat per escoltar els seus conflictes laborals, familiars, personals o de parella. El coaching personal, doncs, consta d’un conjunt de sofisticades tècniques que es poden resumir en una necessitat: que t’acotxin quan caus al jaç bla de la desesperança. Francament, posats a parlar d’intangibles, els psicoestetes del mític Carles Muñoz Espinalt eren molt més divertits.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 11 de febrer de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir