dissabte, 6 de febrer de 2010

Enveges i cops de taló

Escric aquestes línies des dels Estats Units, on falta menys d’una setmana per a l’esdeveniment esportiu més esperat de l’any: la Super Bowl. Diumenge que ve, els Colts d’Indianapolis i els Saints de Nova Orleans es disputaran el campionat de futbol americà. A Nova York, territori neutral, els diaris parlen cada dia del partit. Els bars posen publicitat per anunciar quin equip s’animarà al seu local. Els supermercats preparen ofertes de menjar per a les més de tres hores de partit. Malgrat tota aquesta pressió, no hi ha sortides de to. L’ambient és estrictament esportiu i, com es pot comprendre, des d’aquí els conflictes del Reial Madrid amb els àrbitres resulten insignificants. És el que té la distància, que exagera els defectes i els converteix en caricatures de ratolí.

Examinades així, des de lluny i amb distracció d’entomòleg, els ardits que utilitza la premsa de Madrid per desestabilitzar el Barça recorden les teories de la conspiració. De sobte, tothom sembla que està confabulat per evitar que els blancs tinguin més punts que el Barcelona. Malgrat els títols i els elogis universals que ha rebut el futbol del Barça, els convé pensar que és una exageració i que el Reial Madrid es mereixeria més. Dissabte passat vam poder comprovar com funciona aquesta obsessió: encara no s’havia acabat el partit d’El Molinón i a la web del diari As ja hi havien penjat una imatge que pretenia demostrar que el gol de Pedro naixia d’un fora de joc. Els era igual que la foto s’hagués fet un segon abans que Iniesta toqués la pilota.

Manipular la veritat com a propaganda. Repetir una mentida fins que la massa cregui que és una veritat. Entre els perills que comporten les campanyes conspiratòries d’aquest tipus hi ha el de convertir-se en un missatge sectari. En una visita feta recentment a la Universitat de Girona, el politòleg Avishai Margalit va parlar de les sectes i les va definir així: «El sectarisme», va dir, «és la tendència a exagerar un desacord menor pel que fa a creences, o costums, fins a convertir-lo en una raó perquè sigui impossible conviure amb els altres». Les sectes no accepten la discussió i provoquen en els seus seguidors una visió única. Estàs amb mi o contra mi. El futbol és una cosa que es disfruta amb passió, però si es perd de vista el seu caràcter esportiu i es redueix a un joc d’influències i conspiracions, ens acostem als comportaments sectaris –que veuen el món com un enemic i es defensen amb violència–. Quan «exageren un desacord menor», doncs, els diaris esportius de Madrid són responsables de fomentar aquest sectarisme d’arrel merengue.

El FC Barcelona és la nèmesi del Reial Madrid. I a l’inrevés. La història recent del futbol a Espanya ha polaritzat aquests dos equips fins a convertir-los en el doctor Jeckyll i míster Hyde –i que cada afició decideixi qui representa qui–. La Lliga de les Estrelles, amb tots els seus interessos econòmics, ha radicalitzat encara més la situació. En general, quan un equip puja, l’altre baixa. La debilitat d’un club fa fort l’altre en l’aspecte esportiu, però també en l’institucional. És igual que sigui segon a la classificació: si «l’etern rival» és el primer, l’èxit es viu amb frustració creixent. A Barcelona coneixem molt bé aquesta frustració, la vam patir durant molts anys, per això ara sabem identificar les enrabiades del Reial Madrid. La persecució arbitral, la invenció de termes ridículs com això del villarato…, tot són excuses. ¡Quantes temporades nefastes es va justificar el barcelonisme amb una simple victòria davant del Reial Madrid! Des de fa un parell d’anys, l’enveja s’ha instal·lat a l’altre costat, al Bernabéu, i de moment ni el talonari de Florentino Pérez ni la xuleria de Cristiano Ronaldo l’han pogut aplacar.

Darrere de tot, no obstant, hi ha una qüestió amb més fons: la crisi dels diaris esportius, que sovint prefereixen confondre la informació amb l’opinió o amb la simple propaganda. Ryszard Kapuscinski deia que el periodisme no és un ofici per a cínics, però per vendre diaris no és estrany que més d’un redactor es refugiï en el cinisme. Les campanyes d’As i Marca amb els àrbitres i la creació de l’anomenat villarato són un exemple d’aquesta pràctica. Un altre cas va ser aquella absurda enquesta de fa un any sobre qui era més bon jugador, si Robben o Messi. (Per cert, ¿qui va defensar Robben quan el Reial Madrid el va traspassar al Bayern perquè li convenia? Això també era cinisme.) Encara que aquesta mena de trampes es llegeixen també a la premsa de Barcelona, em temo que els diaris de Madrid van un pas més enllà. O dissimulen menys, diguem-ne. Critiquen sense pietat ni mesura quan l’equip va malament, exigint dimissions, i s’entreguen al madridisme com autèntics hooligans de la paraula i el vídeo quan creuen en el projecte. És molt més sa i professional mirar-se el melic i elogiar els cops de taló de Guti com si fossin obres d’art úniques… Encara que s’oblidin que cada partit del Barça deixa alguna jugada d’aquest nivell, com a mínim no s’inventen la realitat.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de febrer del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir