dilluns, 15 de febrer de 2010

Jocs, Pocs, Ous

Pocs. Fa 25 anys, Barcelona ni se’n recordava, de l’última vegada que s’havia posat guapa. Era una urbs ronyosament encantadora, de burilles al peu de les barres, de parets ensutjades i restaurants fantàsticament barats. També era una urbs si fa no fa desconeguda més enllà dels Pirineus: poc abans de traslladar-m’hi, el 1984, un londinenc em va preguntar si era una ciutat italiana i jo –cansat d’avorrir el personal anglès amb disquisicions sobre Catalunya– em vaig limitar a assegurar-li que en certa manera sí.

Jocs. A partir del 1986, l’any en què es va escollir Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992, els anglesos –i molts altres europeus– van aprendre a localitzar-la en un mapa. Fins aleshores, els únics estrangers a la vista havien estat quatre turistes de platja extraviats que caminaven per l’Eixample en biquini; van ser substituïts ràpidament, primer per un munt de turistes alternatius –artistes i aspirants a artistes, la majoria nòrdics– estarrufats tots ells perquè havien descobert una ciutat tan bella i bulliciosa; i després, per un nombre força més gran de turistes culturals –l’interès cultural dels quals es limitava gairebé exclusivament a cinc edificis i tres museus– que van començar a omplir els hotels de la ciutat abans, durant i sobretot després dels Jocs.

Ous. Així mateix, les Olimpíades van convertir una ciutat deixada de la mà en una metròpolis mundialment famosa i –segons Euromonitor.com– en la quarta ciutat més visitada, actualment, de tot Europa. Fa temps, doncs, que Barcelona és bonica i si no la tornen a bombardejar –mai no se sap– bonica romandrà. El proper pas lògic seria que el seu estatus polític correspongués, ni que fos mínimament, a la seva imatge internacional. Que tingués prou pes, posem per cas, perquè el seu aeroport es convertís en alguna cosa més que una versió sobredimensionada dels de Reus o Girona. Però no: lluny d’enfortir Barcelona políticament, els que manen al consistori han tornat a somiar uns altres Jocs Olímpics –aquest cop, els de l’hivern del 2022– talment uns productors de Hollywood que, en veure que un film seu ha tingut èxit, no se’ls acut res més que fer-ne una segona part. Però per fer-ho bé, això de les Olímpiades II, caldria que tant l’excel·lentíssim senyor com el molt honorable demanessin força més autonomia per a Catalunya (i de retop, Barcelona) de la que té actualment, per poder evitar, posem per cas, que milions dels visitants olímpics previstos que vindran amb avió, primer no hagin de fer escala a Madrid. Però si es demana més autonomia, a l’Espanya monolingüe l’opinió pública serà encara més catalanofòbica. Cosa que farà impossible que Barcelona sigui escollida seu dels Jocs. Que vol dir que només una Catalunya no pendent de l’Espanya monolingüe tindrà la possibilitat de fer uns Jocs com cal, el 2022. En Jordi Hereu –i els seus hereus– ho tindran en compte i actuaran, com si diguéssim, en conseqüència? Ho dubtem. Com diem en anglès, no es pot fer una truita com cal si no tens, com a mínim, un parell d’ous.

Matthew Tree, Avui, 14/02/2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir