dilluns, 22 de febrer de 2010

McBeal, Mason, Chase

McBeal. El dimarts dia 16, surto de l’estació Ildefons Cerdà i busco la Ciutat de la Justícia (com que no hi ha cap rètol, segueixo unes quantes persones esveltes i elegants que porten carpetes ídem: advocats). Al vestíbul, trobo l’amiga Rosario Palomino, el seu marit i els testimonis. Pugem a la sala 320.

Mason. Sé molt bé què li va passar a la Rosario –que és d’origen peruà– fa uns mesos a la comissaria de la Policia Nacional al carrer Sant Antoni Maria Claret. M’ho va explicar per telèfon: l’espera llarguíssima per fer el DNI del seu fill, l’agent que l’escridassa de mala manera per haver trucat al marit amb el mòbil, les amenaces d’aquest i un altre policia de denunciar i detenir-la alhora que insisteixen que no els parli en català perquè a Espanya s’ha de parlar ja sabem què; i, sobretot, les vexacions (físiques i verbals) quan surt de la sala per contestar a una segona trucada, urgent, del marit. Ara, a la sala 320, escolto les declaracions de la mateixa Rosario, del marit i dels testimonis. Coincideixen en tots els detalls. Els policies, però, afirmen que no, que va ser la Rosario que els havia cridat i havia alterat l’ordre públic, i que ells s’havien comportat amb una correcció absoluta, “como siempre”; és més, asseveren que ella els havia amenaçat (no diuen de què) perquè li parlaven en castellà. Aquesta versió dels fets és corroborada, diguem-ne, per dos policies més, companys dels acusats; com també, al final, per la dona de fer feines de la comissaria, que l’advocat particular de l’acusació ja havia demostrat que no hi era el dia dels fets.

Chase. Ara bé, l’estrella innegable d’aquest petit espectacle jurídic és l’advocada de la defensa, és a dir, dels dos policies. Aquesta lletrada, que té una retirada extraordinària a l’autora ja difunta Marguerite Duras, etziba preguntes que volen ser demolidores (però resulten ser improcedents) i, diverses vegades, intenta fer dir als testimonis que la Rosario havia xisclat que els policies nacionals eren “peores que los Mossos d’Esquadra” (ho neguen, un per un i per separat); intenta demostrar que una testimoni que té una pinta antisistema no era al lloc dels fets (aquesta demostra que, sens dubte, hi era). I al final, es comporta com si estigués arengant un jurat nord-americà disposat a enviar els seus clients a ser fregits dalt d’Old Sparky: insinua a crits que hi ha hagut un muntatge politicolingüístic i una campanya mediàtica (potser perquè el cas de la Rosario ha sortit un parell de cops en aquest diari i algun altre); s’esgargamella tant, de fet, que qui està a punt d’alterar l’ordre públic és la mateixa lletrada de l’Estat. En fi, en sortir de la Ciutat de la Justícia, el nom de l’edifici ja sembla tremendament ingenu, gairebé de conte infantil. Però esclar, no hi ha prou espai per escriure-hi la veritat, tota la veritat i res més que la veritat: aquesta Ciutat us Ofereix la Millor Aproximació a la Justícia que es Pot Aconseguir Atesa la Tendència de Segons Quins Éssers Humans a la Mentida, la Tendenciositat, els Prejudicis Nacionals Innats i l’Oblit Involuntari o del Tot Volgut.

Matthew Tree, Avui, 21/02/2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir