dijous, 4 de febrer de 2010

Obediència cega

A mi em van agradar les il·luminacions de Nadal d’aquest any del passeig de Gràcia, que evocaven els llums dels envelats vuitcentistes, els que muntava, entre sainet i sainet, el gran Emili Vilanova. No em van fer gaire el pes, en canvi, els llums de la Diagonal, per xarons i cridaners, que convertien l’avinguda en un homenatge a l’estètica dels bingos. Ni les lluminàries del carrer Aragó, encara pitjors. Ara bé, vaig observar amb que el comú dels meus companys de padró municipal pensava al revés que jo. Per aquest motiu uns quants van començar a llançar, contra els llums del passeig i contra mi, invectives agudes i sarcàstiques (en alguns casos, tretes del llibre de cites Les millors i més cèlebres invectives agudes i sarcàstiques de tots els temps, molt útil a l’hora d’invectivar). Vaig passar un Nadal amarg i desolat. I vaig aprendre que no s’ha de plorar damunt de les neules, perquè es remolleixen.
Siguem sincers, en aquests instants vostè desconeix a què treu cap tot això i es pregunta: “Per què ieixeixo aquesta columna?” (a vostè, i ja em disculparà, me l’imagino ieista i amb dificultats per pronunciar la ge). Doncs el que em vinc a referir és que, també sobre televisió, discrepar és incòmode. Si abans molta gent no gosava opinar que Riba, Carner i Ferrater els semblaven una murga, per por que els consideressin incultes, insensibles i tanoques (algú indigne de rebre honors, càrrecs i més macedònia als sopars de gala), ara ja passa igual amb la televisió. Qui gosa dir que no li acaba de fer el pes A dos metros bajo tierra? Que hi ha capítols excepcionals, és cert, però d’altres són molt desmanegats, que alguns actors principals són mediocres, que moltes situacions són reiteratives i no van enlloc? Qui s’atreveix a dir que l’enyorat Doctor en Alaska és més cursi que una col? Amb aquells dos tòtils acriaturats, amb aquella espiritualitat de pa sucat amb oli. Qui gosa insinuar que Perdidos és una sèrie carregosa i amb ínfules? Vençut el respecte temorós i reverencial dels nostres pares cap a la cultura llibresca (el cànon i aquesta mandanga), ara l’han substituït els mites televisius. En aquest món, hi hem vingut a creure.

Enric Gomà, Time Out, 4 de febrer del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir