Pendó del meu cor

A la peixateria, una senyora em recrimina que no escric gaire sobre Radio Nacional de España. Li dono la raó, moment en què ella es queda l’última cua de rap. Certament, no acostumo a escoltar les ràdios nacionals d’altres països. Per tant, m’hi poso amb bon esperit i a mig matí de diumenge ensopego amb El consultorio de insultos y elogios de Pancracio Celdrán. Només amb el títol, ja es veu que promet. Al matinal No es un día cualquiera de Pepa Fernández, Don Pancracio ens il·lustra sobre els insults, tan rics i variats, de l’espanyol (l’idioma, s’entén). Per ell, sabem que l’insult cerdo, en un origen, va aparèixer com a eufemisme de puerco. Ja em veig proferint en una discussió abrandada: “¡Te llamo cerdo para no llamarte puerco, puedes estar contento!”. Com qualsevol consultori, el de Don Pancracio respon consultes dels oients, que llegeix Pepa Fernández: “¿Qué nos dicen cuando nos llaman bozal?”. Qüestió que trobo molt encertada, perquè a mi em diuen bozal i em penso que em pregunten l’hora. Però alhora m’intriguen consultes com la següent: “¿Si nos llaman pendón, nos están insultando?”. Aquí Don Pancracio va deixar anar “Tú sabes que sí, Pepa” i vaig pensar que, francament, tampoc no calia ofendre la locutora. La veritat és que ara mateix pagaria per conèixer l’oient. Si a algú li diuen pendó, no pot deduir si l’insulten pel context? Quan en aquell capítol de Dallas, en Jock Ewing acusa la Sue Ellen d’anar amunt i avall com un pendó, ella no s’ho pren com un elogi del seu dinamisme. Ni de la seva set de coneixements.

Enric Gomà, Avui, 10 de febrer del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma