Pobresa abstracta i concreta

La pobresa és un concepte abstracte quan no s’ha viscut de prop. Quan ets petit et diuen de donar les joguines que no vols als nens pobres, com si tal adjectiu fos una característica inherent al mateix nivell que nens rossos o amb ulls marrons. Pobresa remetia a les novel·les de Dickens o aquells vagabunds de qui imaginàvem un origen ben normal fins que l’alcoholisme, l’addicció al joc, la bogeria o qualsevol altra desgràcia els van empènyer a passejar pels carrers de les ciutats omplint de contingut semàntic l’eufemístic sense sostre. Aquesta era la pobresa precrisi, tot i que n’existia una altra menys poetitzable, comuna a més ciutadans del que les capes benestants han pogut imaginar mai. Tenia formes com ara els contractes laborals d’una hora o el miratge de la supervivència al caire de la targeta de crèdit, els preus dels lloguers que tot d’una es doblaven en el canvi de contracte o la pressió social generalitzada per traginar sobre una minsa i inestable nòmina la càrrega d’una hipoteca al 110%.
Des que tot ha començat a anar pendent avall sembla que són molts els que insinuen que la culpa de l’endeutament era dels mateixos hipotecats, potser perquè no recorden que els lloguers eren abusius i n’hi havia pocs, amagats com estaven darrere la cobdícia d’uns propietaris que els mantenien tancats esperant que pugessin de valor mentre a les perifèries continuava la construcció de blocs i cases unifamiliars. Ara surten com caragols de sota els arbustos. Això també era misèria, però vestida de somni democràtic. I n’hi ha més, com els casos on l’educació fracassava com a ascensor social i estudiar una carrera amb les minses beques del Govern volia dir enllaçar una jornada laboral amb una d’acadèmica. Llavors tot això no s’explicava. Al Quadern del Diumenge passat d’aquest diari, termes tan abstractes com crisi, precarietat, pobresa o exclusió social es concreten en històries individuals i exemplifiquen clarament de quina manera els nous empobrits són els antics precaritzats. Però no s’enganyin, la realitat no és que ara siguem més pobres, és que durant molt anys vam ser-ho sense ser-ne conscients.
Najat El Hachmi. El Periódico. Dimarts, 16 de febrer de 2010.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma