Rambles nostàlgiques

Encara que ens vulguin fer creure que es tracta d’un problema recent, les Rambles estan en decadència des de fa una colla d’anys. Recordo que quan va treure el seu disc Visca la llibertat, 10 anys enrere, vaig entrevistar Jaume Sisa i ja llavors em va parlar indignat de les Rambles com a parc temàtic insofrible. El cantant galàctic hi tenia un pis, però ja no hi podia viure. Els que volen defensar les Rambles solen dir que a la zona sempre hi ha florit aquest ambient canalla, de putes, lladres i noctàmbuls, i que li dóna personalitat. La nostàlgia sempre embelleix el passat, l’idealitza, però la ciutat ha canviat massa per poder suportar fins i tot aquestes regressions mítiques. L’equació no és tan difícil de comprendre: els Jocs del 92 van portar turisme, que després va portar més diners, més turistes, que es van sumar a la sangria, els trilers, les canyes a cinc euros, les estàtues com a negoci, i més turisme de baix cost, els creuers de luxe, els llauners d’un euro... I tot aquest magma, multiplicat per les onades migratòries i l’urbanisme demolidor del Raval, dóna com a fruit les Rambles actuals: Disneyland de dia i el Bronx de nit.

Ara resulta que l’Ajuntament ha ideat un pla destinat a restituir les Rambles de la contracultura: durant el mes de març hi instal·laran una carpa on hi haurà actuacions musicals i de cabaret. A més a més, l’ICUB ha preparat un programa que constarà d’exposicions, projeccions i debats. En la presentació de la gresca, els organitzadors van insistir molt a dir que no era una idea nostàlgica, sinó que volien reivindicar una època, igual que Madrid fa amb la movida (uns altres que Déu n’hi do). La veritat és que sonava a excusa per endavant, allò que diuen d’excusatio non petita... Com a festa i espectacle, serà divertit retrobar-se amb Oriol Tramvia, Pavlovsky, Mario Gas actuant de nou, o Morfi Grey i els seus col·legues, i tants altres, però no ens enganyem: també serà una injecció de nostàlgia. Aquí qui queda ben retratat és l’Ajuntament, que vol teletransportar-nos al passat per dissimular els problemes del present i fer-nos pujar l’autoestima. Quin filó més bo, si acaba funcionant. El dia que es perdin els Jocs d’hivern --perquè es perdran--, ens faran cantar l’Amics per sempre i els Comediants trauran al carrer els seus planetes de paper maixé.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de febrer del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma