Scams, Nigerians, Catalans

Scams. Un scam, en anglès, vol dir una estafa feta a fi d’obtenir diners. Per exemple, un scam molt popular a Anglaterra als anys 80 va ser el de les maletes: dos passatgers viatjaven, per separat, al mateix avió. A la zona de recollida d’equipatges de l’aeroport d’arribada, un agafava les maletes de l’altre i se n’anava. L’altre denunciava la seva pèrdua a la línia aèria corresponent. Com que les maletes desaparegudes es compensen –segons les regles internacionals– conforme al seu pes, i com que les maletes en qüestió havien estat degudament omplertes de maons i per tant pesaven com dues lloses de marbre, la víctima cobrava una indemnització considerable que després dividia amb el seu company de viatge. Així, centenars, tal vegada milers, d’aturats britànics de l’època thatcheriana van poder gaudir d’unes vacances pagades al continent europeu, Barcelona inclosa.


Nigerians. Ara bé, els millors scammers del món han de ser els inventors nigerians de les famoses estafes 419 –anomenades així perquè la llei 419 nigeriana va ser redactada específicament per posar-hi fi–, que consisteixen en l’enviament de milions d’e-mails elegants arreu del món, que asseveren que els remitents són uns polítics importants que tenen accés a milions de dòlars, però que necessiten un cop de mà per moure’ls, pel qual pagaran un 15% de la quantitat en qüestió. Els destinataris que contesten afirmativament són convidats a Amsterdam o Londres, on uns representants –tan ben educats com ben vestits– dels 'polítics' els demanen un prepagament considerable per “facilitar” la transferència dels diners. El 2002, 185.000 persones i empreses van caure a la trampa, només a Londres. Fa un any, el periodista anglès Richard Dowden va preguntar a un amic nigerià si els seus compatriotes mai havien estat enganyats pels 419, igual que tants babaus blancs. “Per favor –va dir l’amic–, els nigerians no es deixarien enganyar pas per unes estafes tan barroeres; ens en fem de molt més sofisticades a nosaltres mateixos”.

Catalans. Justament, sempre és més remuneratiu enganyar els propis compatriotes, dels quals coneixem tots els punts febles a fons. És més: dimarts passat, l’scammer número u de Catalunya va demostrar que és capaç de continuar estafant-los fins i tot després d’haver estat enxampat in fraganti. En el moment en què Fèlix Millet i Tusell va sortir de la Ciutat de la Justícia, aquest diari li va preguntar pel seu estat d’ànim. Conscient que els catalans, segurament per raons històriques, solen solidaritzar-se amb les víctimes, Millet va fer cara de gos fuetejat i va mussitar, a través de la seva flamant barba de captaire, “Buenu...”. Magistral. Per cert, per al tipus de scam que (presumptament) ha comès aquest senyor, potser caldria inventar una llei nova, seguint l’exemple nigerià. Com que aquest país ja té el copyright del número 419, en podríem dir –per què no?– la llei 34/23: en què 34 és el nombre de càrrecs que Millet ha ostentat i 23 milions –per si de cas algú ho havia oblidat– el nombre d’euros que van desaparèixer mentre els ostentava.

Matthew Tree, Avui, 08/02/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma