dissabte, 13 de febrer de 2010

Televisió contra cine

Entre els directors que estrenaran a la Berlinale hi ha un nom que potser no els resultarà gaire familiar: Dominik Graf. Aquest director és poc menys que una figura de culte a Alemanya. El tret més especial de la seva exitosa carrera és que ha treballat gairebé exclusivament a la televisió. Graf sol filmar episodis per a sèries de telefilms policíacs que els alemanys adoren, com Tatort i Polizeiruf 110, i pel·lícules produïdes per a la tele, però el seu nivell és tan elevat que sovint es passen després al cine. A la Berlinale es podrà veure l’últim projecte de Graf, una sèrie per a televisió anomenada Im Angesicht des Verbrechens (Cara a cara amb el crim). Aquesta producció «èpica», segons el catàleg del festival, explica l’arribada de les màfies russes a Berlín després de la caiguda del Mur, i ho fa a través dels combats entre dos clans i els seus problemes amb la policia. Els vuit capítols es passaran en dues sessions, de quatre hores cadascuna.

Ja fa alguns anys que s’exalça la gran qualitat cinematogràfica de sèries com Los Soprano, El ala oeste de la Casa Blanca o The wire. Mentre Hollywood inverteix milions en pel·lícules d’efectes especials, els guionistes i actors amb talent es van passant a la televisió. En aquest sentit, la maniobra de Graf estrenant a la Berlinale és un pas més en la conquista del cine per part de la tele. Encara que l’investeixi d’una solemnitat innecessària, no hi ha dubte que la gran pantalla ofereix més matisos que un televisor. No es tracta, a més, d’un fet aïllat: fa alguns dies, per exemple, ha arribat als cines dels Estats Units Red riding, una magnífica trilogia de films, basada en les novel·les de David Peace, que originalment es va rodar per a la televisió britànica. ¿S’imaginen veure la nova temporada de Mad Men als cines? ¿Per què no? Si avui dia ja s’hi retransmeten les òperes del Liceu i els partits del Barça, potser aviat el negoci serà oferir quatre capítols d’una vegada, tota una tarda al cine. Ah! I si arriba el cas, demanaria als distribuïdors que no es compliquin la vida i les passin en versió original subtitulada, com hauria de ser sempre, sense doblatges absurds i polèmics.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de febrer del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir