Adverbis

La creació literària neix sempre d’un engany: l’autor escriu unes paraules que el lector reconeix, però ordenades de manera que li resultin noves i atractives, i al mateix temps hi confiï perquè les percep com una cosa familiar. Aquesta pirueta és el que es coneix com a estil, i com menys es noti el truc, millor. Si em pregunten què em passa quan escric, si pateixo o em diverteixo, el meu primer reflex és apuntar-me a la diversió. De seguida, però, me’n recordo d’una frase de Nabokov: «La sensació embogidora que les paraules justes, les úniques paraules valedores, esperen a la riba oposada, en la boirosa llunyania, mentre el pensament encara nu i estremit clama per obtenir-les des d’aquest costat de l’abisme». L’escriptor entaula un combat amb el llenguatge per dir exactament el que vol dir. Les paraules han de vestir el pensament, però si no es trien bé, només el disfressen o el deixen mig nu i tremolant. És normal, doncs, que tot aquest procés generi dubtes: aleshores és quan els adverbis resulten tan dòcils.

Encara que sembli una mica estrany, quan escric m’adono que els adverbis són el refugi dels covards... Si l’escriptor se sent insegur davant una frase, si no s’atreveix a opinar amb fermesa o no és valent per seguir buscant (perquè li fa mandra, perquè l’editor el colla, perquè acaba el termini d’un premi), els adverbis sempre es deixen estimar. M’explicaré. Quan llegeixo en una novel·la frases del tipus: «El Damià era immensament desgraciat», o «El Damià gairebé odiava la Lluïsa», alguna cosa em diu que l’autor no tenia clar fins a quin punt el Damià era desgraciat, o si odiava la Lluïsa o no. En lloc de pensar una mica més i afinar el matís, l’autor ha preferit recolzar-se en l’adverbi i seguir escrivint com si res.

Que consti que no faig campanya en contra dels adverbis, només dic que s’han de calibrar més bé. A més, no em sorprendria que aquest abús fos una conseqüència del fet que la gent parla molt malament a la vida real. Només cal escoltar algunes tertúlies de la ràdio: polítics, periodistes, empresaris, noms de prestigi que donen la seva opinió sobre el que faci falta. Quan sentiu algú que comença dient: «Evidentment, estic convençut que...», desconfieu-ne. L’adverbi en què es recolza sol indicar que en el fons no està convençut de res, però ha de dissimular.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de març del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma