Dos amics que tinc

Quan en Jiménez i en Losantos s’asseuen de costat a taula, un de la colla sempre comenta: “Ara són el Jiménez Losantos”. Vol dir que, posats de costat, evoquen el locutor Federico Jiménez Losantos. L’arquitecte Jiménez és alt i distingit, el publicista Losantos és rebordonit i amb mitja cara de cada manera. Tots dos de cinquanta anys llargs, catalans, cultes i viatjats. Com Jiménez Losantos, de joves van abraçar el marxisme, la revolució permanent i la certesa marmòria que la televisió, el futbol i la cançó de l’estiu ens alienaven (incloses Las Grecas i Te estoy amando locamente). Com Jiménez Losantos, actualment opinen que “això del català” ha anat massa lluny. Un idioma no s’ha de promoure amb quotes i sancions, sinó que s’ha d’optar per la via de la seducció (a mi també m’agradaria que els inspectors d’Hisenda optessin per la via de la seducció). No cal córrer, els immigrants aprendran el català a la segona generació i el parlaran a la tercera o bé a la quarta. Alhora, és molt greu que els nens catalans no dominin el castellà amb la mateixa desimboltura que els nens d’El Burgo de Osma. També ignoren aspectes de la vida de Pizarro i de De la Cierva. No se saben Mi jaca, només la taral·legen. No segueixo, ja ho coneixen prou. Tant, que ara que han tancat les emissions il·legals de Jiménez Losantos des del repetidor de Barcelona, si jo fos ell no m’hi posaria pedres al fetge. Tots els catalans comptem amb amics i coneguts semblants a en Jiménez i en Losantos que, incansables, mantenen vives un bon feix de les idees de Don Federico.

Enric Gomà, Avui, 6 de març del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma