Ella és aquí

El crític insigne i alhora cariàtide d’aquesta columna Toni Vall venia a referir-se l’altre dia que veure Regina do Santos a La salut al cistell de TV3 és com experimentar una regressió i tornar a tenir davant nostre la Vicenteta de Tres pics i repicó, el concurs dels anys vuitanta. Dia a dia, Vall manté uns criteris implacables i no es deixa endur per sentimentalismes tous i sobrers, que només ens arrossegarien a tenir nostàlgia de Sumarísimo. Però malgrat tot vaig endevinar en les seves paraules una certa enyorança per la Vicenteta, aquesta valenciana eixerida i alegre, interpretada per un actor disfressat de Sara Montiel a El último cuplé (Montiel, la musa del poeta León Felipe, ho anoto aquí només per donar-hi una pàtina cultural i sensible). A tots vostès que es pregunten sovint pel destí i la sort de la Vicenteta (com també s’ho demanen d’Hernández Mancha i de Gerardo Iglesias), han de saber que intervé cada cap de setmana a La primera pedra de RAC1, ella i el seu gos Fernández, aportant-hi la seva visió del món única i insubstituïble. Si volen recuperar el temps perdut, també tenen disponible el disc Les collonades de la Vicenteta, del 2008 (si fóssim un país normal, es vendria a totes les benzineres). Sóc ben conscient que, en alguns cercles erudits, la simpatia i l’art de la Vicenteta desperten recels –encara que si aparegués en una obra dirigida per Àlex Rigola seria molt aplaudida-. Però, pensant-hi bé, que no tenim dret els catalans a tenir el nostre Dúo Sacapuntas? La nostra Bombi? El nostre Bigote Arrocet i el seu humor multicultural?

Enric Gomà, Avui, 31 de març del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma