Hi havia una Vez

Fa unes setmanes vaig sentir La máquina del tiempo de la Cadena 100, àvid d’ampliar els meus coneixements musicals sobre totes aquelles cançons que només em dignaria a escoltar sota els efectes del vàlium i encadenat a una columna. El conductor Manuel Cebrián disertava sobre el Festival d’Eurovisió, que sempre és un assumpte de gran interès, quan algú va al·ludir a una edició concreta d’aquest festival (no menys greu que Grècia, Eurovisió representa un obstacle seriós per a la consolidació de l’Unió Europea). I l’home va dir: “Ese año nos representaba Vez”. Ningú no va encertar a recordar el o la cantant Vez. Encara que tots teníem un gran record de José Vélez, Betty Missiego y Remedios Amaya, a Vez no l’acabàvem de situar. A la Cadena 100 algú va comentar desorientat: “Vez? No me acuerdo...” i l’home va aclarir de seguida: “Sí, aquella chica de las rastas...”. De sobte se’m va fer la llum: es referia a Beth, que va representar Espanya a l’edició del 2003 amb Dime (mi nombre correcto, si no te importa, hi hauria d’haver afegit). És freqüent que els locutors espanyols no pronunciïn bé els noms i cognoms catalans, els maltracten, els estrafan sense cap mena de vergonya, per la raó següent: per a ells, el català no és ben bé un idioma que posseeixi una pronúncia pròpia, diferenciada de la de l’espanyol. Aquests mateixos locutors de la Cadena 100 no crec que gosessin dir a la brava un cognom com Baudelaire, si mai hi hagués, Déu tingui compassió de nosaltres, un famós cantant de rap francès que es digués Charly Baudelaire.

Enric Gomà, Avui, 27 de març del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma