Llufes, Cítrics, Pebrots

Llufes. Als anys seixanta el dramaturg anglès Joe Orton, cansat de llegir tantes cartes als diaris que es queixaven del contingut obscè de les seves obres, va començar a enviar-n'hi algunes en nom d'una conca fictícia dita Edna Welthorpe, la qual condemnava les estrenes ortonianes en termes més durs que ningú. Poc després, un tal Donald Hartley li va replicar amb una defensa del dramaturg tan acèrrima com acrítica. Així mateix, a The Times, durant mesos, les crítiques ultratjades de l''Edna' i les lloances hiperbòliques de 'Donald' sortien costat per costat (totes, és clar, escrites pel mateix Orton). Amb el pas del temps, aquesta mena d'impostura lúdica es va anar estenent arreu del país. Recordo, per exemple, un moment estel·lar en què un presentador de ràdio anglès, en demanar l'opinió dels oients sobre uns incendis forestals a Austràlia, va rebre una trucada entusiasmada d'un suposat aficionat a la carn de cangur a la brasa. Jo mateix, quan tenia 20 anys, fart d'entomar cartes de refús preimpreses de les revistes a les quals anava enviant els meus contes, vaig enviar el següent tot presentant-me com un catedràtic portuguès de la Universitat de Coïmbra (la carta de refús, aquest cop, va ser ben amable, escrita a màquina i signada a mà).

Cítrics. I només fa dues setmanes, arran de la polèmica sobre la presumpta agressivitat del premier britànic, Gordon Brown, l'humorista Robin Popper (àlies 'Robin de West Hampstead') va trucar a una ràdio londinenca per explicar que Brown, malhumorat, en el curs d'una visita al taller on Robin suposadament treballava, havia llançat una mandarina (que se li havia donat amb la tassa de te de rigor) contra una màquina, en la qual es va enganxar; tot seguit, Brown va bramar a l'empleat que li havia regalat la fruita, que era un "imbècil cítric". L'endemà, aquest incident inventat va ser recollit com a notícia fiable pels diaris The Sun i The Daily Telegraph, que la van compartir amb uns tres milions i mig de lectors.

Pebrots. Els escocesos deuen ser els mestres a l'hora de portar aquest tipus de joc als extrems més atrevits. Per exemple, en plena guerra de les Malvines -encara cobejades- un escocès amic d'un amic meu ídem va entrar en un pub anglès vestint la samarreta de l'equip de futbol argentí. Un cop escoltats els insults previsibles, va explicar que no sabia pas què representava la samarreta i que, a més, un germà seu havia acabat de morir en combat. Convertits els insults en unes mostres de compassió, tot seguit va etzibar: "Sí, el van matar aquells cabrons dels anglesos!". Sovint es diu que si els escocesos aconsegueixen la independència i Catalunya no, serà perquè, al contrari d'Espanya, Anglaterra és un país democràtic de debò. No es diu mai, però, que potser també caldria que els catalans tinguessin aquella insolència sana tan comuna a Escòcia, en comptes de passar tot el sant dia, o així sembla, demanant disculpes a qui sigui, per si de cas. Com sempre ho han fet els anglesos, però sense la dosi indispensable d'hipocresia que els va convertir en els amos de mig món.

Matthew Tree, Avui, 21/03/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma