Que no l’acabin!

Una de les notícies de la setmana ha estat l’anunci que Sa Santedat Benet XVI ens visitarà al novembre per consagrar la nau central de la Sagrada Família. Enmig del rebombori, dissimulada entre els càntics d’alegria i el fru-fru de les sotanes, va sorgir una dada esgarrifosa: si se segueix el ritme habitual, va afirmar el cardenal Martínez Sistach, les obres podrien estar acabades «d’aquí 15 o 20 anys». Ara ja està fet, però aquest anunci és un error de càlcul de proporcions bíbliques, amb perdó. Se m’acudeixen com a mínim dues raons per no revelar al món que entre el 2025 i el 2030, més o menys, el temple expiatori quedarà culminat. La primera és implacable: ens recorda que som mortals. Tots hem crescut pensant-nos que no veuríem mai acabada la Sagrada Família. Vam visitar el temple quan érem nens, en viatge escolar, i les seves pedres fosques ens van aclaparar amb aquell aire fantàstic, de novel·la de Juli Verne. Recordo la veu del professor ressonant entre les columnes: «Això és com les catedrals medievals, que trigaven segles a construir-se… ¡Puntí, no toqui els comandaments de la grua!». Ara, de cop i volta, la data definitiva ens posa de peus a terra (perforat pel túnel de l’AVE) i ens fa preguntar-nos: ¿on serem d’aquí 15, 20 anys? La resposta mai no és agradable.

La segona raó és encara més desastrosa per als interessos econòmics del país: amb la finalització de les obres es tancarà una poderosa aixeta de diners estrangers. L’home modern necessita quimeres a la vida, metes impossibles, i fa anys que els filàntrops i els fanàtics de Gaudí inverteixen a fons perdut en la construcció la Sagrada Família. Principalment els japonesos. Pot ser que de bon principi, quan sàpiguen que l’obra arriba al final, somriguin, però ben aviat els envairà un buit existencial i buscaran altres reptes, altres ciutats. Als anys vuitatna, quan les escultures de Josep M. Subirachs van provocar crítiques irades dels postmoderns, Mariscal es va anticipar amb una idea visionària: la Sagrada Família, va dir, hauria de quedar-se tal com està, només amb la façana, com si fos un decorat del far-west. Tant de bo li haguessin fet cas. Encara hi som a temps. Pel que fa als diners filantròpics, la solució és fàcil: n’hi hauria prou de contractar uns extres que es passegin amb casc pel temple, com si de fet continuessin treballant allà eternament, amb tota la seva fe.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 de març del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma