Art sumatòria

Per l’últim EGM, publicat aquesta setmana, sabem que 340.000 oients escolten El món a RAC1 i que 340.000 escolten El matí de Catalunya Ràdio. Ni tots ells escolten una emissora de 6 del matí a 12 del migdia –haurien d’agafar la baixa-, ni és una mitjana total dels oients. Segons tinc entès, sumant hora a hora tots els escoltadors d’una ràdio, la suma obtinguda són aquests 340.000 oients respectius. L’EGM compta només oients diferents. Si algú entoma dues hores d’El món o El matí, no se’l computa com si fossin dos oients. No ho són, esclar, com tampoc l’espectador de Ben Hur, de 211 minuts de durada –quadrigues incloses-, no es multiplicable per tres. Aquest invent es coneix amb el nom d’audiència acumulada.
Tampoc els oïdors d’El món i els d’El matí no cal que siguin diferents a la força. No estic parlant del do de la ubiqüitat auditiva, una vella aspiració meva. També n’hi ha, com un servidor, que canvien d’El món a El matí i viceversa, indecisos, volubles, maníacs. Aquí apareix Francesc-Marc Álvaro clamant en el desert (El matí): m’hi aturo. Més avall, Vicent Sanchis dóna lliçons d’esgrima (El món): hi paro atenció. Comença La paraula del dia de Ramon Solsona (El món): prenc notes. Atrapo Lecturàlia de Màrius Serra (El matí): m’hi entretinc. Sento aquelles invectives incendiàries de Sergi Pàmies a Televisió (El món): faig un alto, bec aigua. Pesco Brots verds de Josep M. Ureta (El matí): truco a la Caixa per demanar el saldo. Així, tot el matí (El matí), rodant el món (El món) i tornant al Born (ara no sabria quin dels dos).

Enric Gomà, Avui, 17 d'abril del 2010.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma