Confiança, Clero, Càstigs?

Confiança. El 2008 un dels organitzadors d’una presentació (em sembla que a Vilanova i la Geltrú) d’un llibre meu diguem-ne proateu es va oferir per portar-me a Barcelona amb cotxe. Pel camí, aquest jove excatòlic em va explicar com havia perdut la seva fe: el capellà del seu poble, en qui tenia la més absoluta confiança, el va convidar un vespre a sopar. Van parlar llargament de diversos temes (espirituals) i quan es va fer tard, el capellà va suggerir que el noi –que aleshores tenia 13 anys– es quedés a dormir. El noi dormia tranquil·lament a l’habitació dels convidats quan es va despertar de sobte: el capellà de confiança estava intentant sodomitzar-lo.


Clero. Durant 24 anys, el cardenal Ratzinger va presidir la Congregació per a la Doctrina de la Fe (l’antiga Inquisició), on va investigar nombrosos casos d’abusos sexuals comesos per eclesiàstics. Entre els quals: els concursos de violacions de nens a finals dels 90, fets pels Christian Brothers en un orfenat catòlic a Austràlia, país en què membres d’un altre orde catòlic –St John of God Brothers– violaven els adolescents minusvàlids que cuidaven durant el mateix període; l’abús de 47 nens per part de l’arquebisbe de Santa Fe, Argentina, a principis dels 90; el 2001, un capellà xilè va violar una nena de 13 anys; als 70, en una escola catòlica canadenca, els nens petits van ser lligats al soterrani, apallissats i violats; al llarg dels 80 i 90, el reverend Sean Fortune va violar desenes de nens a Irlanda (en un cas, el mateix nen va ser sodomitzat tres cops per setmana durant dos anys seguits).

Càstigs? Els casos esmentats –documentats al llibre Double Cross (Londres, 2006) de David Ranan– pertanyien als més de 3.000 que van arribar al coneixement de Ratzinger abans de convertir-se en Benet XVI. És més que probable (vegeu The New York Times 25/3) que en uns quants d’aquests casos Ratzinger hauria pogut intervenir directament, per castigar –posem per cas– el capellà nord-americà Lawrence Murphy (unes 200 violacions de nens sord-muts durant 22 anys) o bé el reverend alemany Peter Hullerman, que abusava dels nens a les escoles on treballava durant 30 anys (l’últim cas documentat és del 1998). Però Murphy va morir sense ni tan sols haver estat apartat del sacerdoci i Hullerman, encara viu, va ser traslladat d’escola catòlica a escola catòlica fins i tot després de ser declarat culpable de pederàstia per un jutjat bavarès, el 1986. I què en pensen les Esglésies espanyola i catalana, de tot plegat? Sembla que els interessi molt més dir-nos què hem de fer amb les nostres vides privades, que no pas indagar en les dels propis empleats. Temps al temps: només cal que unes quantes víctimes alcin la veu. Mentrestant, que content que estic que a l’esplai amb què els meus fills van de colònies, els monitors són uns joves que estan acostumats a fer l’amor quan i on els dóna la gana amb persones que han arribat a la majoria d’edat. És clar que molts pares pateixen quan els fills van lluny de casa, però jo estic tranquil: els meus, com a mínim, no són prop de la mà de cap capellà.

Matthew Tree, Avui, 04/04/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma