Eixavuiro?

Ara que la primavera ens omple d’alegries i d’al·lèrgies, molts osonencs fan eixavuiros. És una reacció ben lògica, però tot sovint se n’amaguen, perquè a Barcelona poca gent entén què vol dir eixavuirar. Doncs bé, a Osona un eixavuiro és un esternut. Salut! A la Garrotxa també en diuen així, tot i que carreguen més èmfasi a la segona síl·laba, fins al punt de dir-ne etxavuiro. Sembla que l’origen d’aital mot tan sonor prové del català antic avuir, que volia dir auguri. Perquè els nostres avantpassats atorgaven un valor profètic al fet d’esternudar, com una reacció a la visió del futur pròpia dels auguris. I d’aquí l’eixavuiro. L’Alcover-Moll recull moltes variants de l’esternut estàndard. Tantes que un lector malintencionat podria sospitar que vivim en un país mig refredat. Segons aquest diccionari exhaustiu, en alguns llocs del Maresme, com ara Pineda o Canet de Mar, se’n conservava la denominació buiro i a El Masnou en deien estuforn. L’eixavuiro osonenc i garrotxí és molt solemne (i pentavocàlic) però, ja posats, potser em quedo amb les festives varietats balears. Si deixes anar una sèrie d’esternuts, els balears en diran oïssos, atxims o atxems. Salut!


Màrius Serra. Avui. Dijous, 8 d'abril de 2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma